Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


1 comentari

Motius (personals) per a una vaga

1. Despeses de funcionament

Sóc treballador públic. Com els mestres dels nostres fills. Com els bombers que ens surten a rescatar quan a la muntanya van mal dades. Com els banders i els tècnics que vetllen per la conservació del nostre patrimoni. Com els treballadors socials que treballen per trobar una sortida a un adolescent en una situació sense sortida o una família d’acollida a un nadó desemparat. Com el tècnic que determina el risc d’allaus del proper cap de setmana, el policia que investiga una agressió i els economistes, juristes i especialistes en Relacions Internacionals que preparen les negociacions amb la Unió Europea.

He treballat al sector públic i al sector privat i no trobo diferències significatives en els perfils personals dels dos col·lectius: tant a un sector com a l’altre he treballat amb gent brillant, motivada i implicada molt més enllà de l’exigència habitual i també amb gent instal·lada en la mediocritat i en un etern qui dia passa any empeny. A tots dos llocs, m’he trobat amb gent ben pagada, massa ben pagada i mal pagada, amb condicions contractuals infladíssimes i amb contractes precaris i condicions abusives.

Per a una bona part de l’opinió pública som despeses de funcionament. Una llosa. Si ens contractessin de manera externalitzada mitjançant un dels infladíssims contractes que poca gent qüestiona, seríem invisibles, passi per caixa i anar fent, però tenim un contracte, en molts casos no és precari, i això ens fa culpables. Em costa conceptualitzar-me com una despesa de funcionament. La idea, de fet, em rebel·la. Em considero un professional i –treballi on treballi– aspiro a ser reconegut i remunerat com a tal. La idea és senzilla: l’Estat -el tipus d’Estat de què ens vam dotar amb la Constitució- ha de prestar una sèrie de serveis i per fer-ho necessita estructures de funcionament, infraestructures i professionals. A aquells professionals que necessita de manera permanent els contracta de manera permanent en base a un sistema de contractació públic i obert i els remunera de manera més o menys coherent amb les exigències del lloc de treball. Voilà. No hi ha més. No som, per tant, despeses de funcionament. Som els professionals que prestem els serveis públics que l’Estat s’ha compromès a prestar. I volem ser reconeguts i remunerats per aquesta professionalitat. Què no hauríem de prestar tants serveis? Que la gestió pública en aquest país no està ben organitzada? Que hi ha duplicacions? Que a una bona part d’aquells que treballen al sector privat se’ls reconeix i se’ls remunera encara pitjor? Sí a tot (excepte al primer), però tot això són elements d’altres debats. Estic absolutament a favor d’una reforma de l’Administració, però això no té res a veure amb les nostres condicions de treball. Estic absolutament a favor d’una lluita clara i decidida a favor dels drets laborals, la seguretat jurídica i el reconeixement i la remuneració dignes de tots els professionals d’Andorra, però això no és incompatible amb la lluita dels treballadors públics quan són les seves condicions de treball específiques les que són atacades.

Per tant, motiu 1 per fer vaga: per normalitat. La normalitat de ser un professional, de voler ser reconegut com a tal i de lluitar per aconseguir-ho a l’empara del Títol II de la Constitució.

2. Combat col·lectiu, posicions personals, decisió dicotòmica

De motius específics per anar a la vaga, en tinc uns quants. No coincideixen obligatòriament amb les línies vermelles marcades pels sindicats i encara menys amb la caricatura que han fet d’aquestes alguns mitjans de comunicació. I en això també hi veig normalitat. Miro d’explicar-me. Evidentment, hi ha alguns aspectes de la nova llei que em semblen interessants i n’hi ha molts més encara que em semblen fàcilment acceptables. De la mateixa manera, hi ha demandes dels sindicats que em semblen excessives i hi ha decisions col·lectives que em semblen desencertades. I no em fa por ni m’incomoda escriure-ho aquí ni publicar-ho avui, perquè no he cregut mai en la idea del ramat i perquè crec que les posicions crítiques, lluny de dividir-nos, sempre ens fan més forts. I tot plegat em continua semblant molt normal. Per explicar-ho, però, hem de fer algunes passes enrere.

Comencem per la caricaturització que s’ha fet de les demandes dels sindicats i pels excessos d’aquestes demandes. Permeteu-me un petit détour. Sóc dels que quan viatjo a llocs del món on el regateig està institucionalitzat en el comerç ho passo malament. M’incomoda demanar un preu massa baix per aconseguir un preu acceptable. No ho sé fer i això em fa acabar pagant sempre més que tota la resta de compradors que passaran per la mateixa botiga aquell dia. Ara bé, fins i tot jo sóc capaç d’entendre que en una negociació hi ha estratègies negociadores. I no és difícil d’imaginar -i dic bé imaginar, perquè desconec absolutament el contingut de les negociacions- que els excessos de les demandes formen part d’una estratègia negociadora. Centrem-nos, per exemple, en els professionals de l’Educació. Dubto molt que la demanda d’entrada (i amb pretensió de final) sigui vacances + jubilació als 60 + reducció horària + 14 pagues, tot al mateix temps. Ara bé, si la llegeixo com a mesures alternatives i no acumulatives i com a estratègia negociadora, la cosa em sembla molt més intel·ligible. I raonable. Em passa el mateix amb una de les mesures que, mal enteses, poden servir per fer creu i ratlla al col·lectiu i que en canvi, si rasquem una mica, em semblen absolutament raonables. Equipament d’esquí gratuït per a tots els mestres. Qui s’han pensat! Qui s’han cregut! Rasquem, ara. A les meves filles les pugen a esquiar un cop a la setmana. Des del Govern contracten monitors algunes hores i la resta de l’activitat se l’encarreguen als mestres d’educació física, als col·laboradors d’educació física, a la resta de mestres i a acompanyants d’esquí escolar (que no són funcionaris i als quals remunerem amb una reducció en el preu del forfet de temporada; aprofitats ells també?). Fixem-nos en una de les figures que he citat: el col·laborador educatiu d’educació física. Un sou proper al salari mínim. Pugen a esquiar cada dia. Al privat (a les estacions d’esquí), els facilitarien una part de l’equipament. Al públic, no es fan càrrec ni tan sols d’una assegurança del seu propi material, una mesura que ens podria semblar raonable i que, potser, per aconseguir-la, sabent que qui s’asseu a l’altra banda de la taula ha deixat clar que la seva posició és zero, has de començar demanant que et paguin tot l’equip, encara que tan sols sigui per donar visibilitat a aquesta realitat que a la immensa major part se’ns escapa però que pot ser molt important per a treballadors precaris a qui els robin els esquís, per exemple, mentre acompanyen els nostres fills a dinar. Allò que dèiem. Rascar una mica. Entendre què vol dir una negociació.

Breu aturada per agafar aire i recapitular fins aquí. Pot ser que les demandes dels treballadors siguin excessives. Sí. Pot ser. I també pot ser que no ho siguin tant i que les hagin caricaturitzat per laminar el suport de la resta de la població al col·lectiu. Pot ser. També pot ser que la manera com s’ha planificat la vaga no sigui la millor de totes les possibles. I tant, pot ser. I, tanmateix, potser tot plegat no té tanta importància. Perquè de motius per anar a la vaga n’hi ha molts i tothom podia mobilitzar-se per aquells que preferís. Perquè de maneres de sumar-se a la vaga n’hi ha moltes i tothom pot trobar la seva per sentir-se còmode. Perquè darrere del col·lectiu i de la decisió dicotòmica (fer vaga o no) hi ha la pluralitat individual i totes dues esferes són compatibles.  

Considerem el cas d’algú a l’atzar. D’inicials YL. Potser no estic d’acord amb totes les línies vermelles consensuades l’altre dia en el marc de la plataforma sindical. Potser n’hagués ficat d’altres, de línies vermelles. Potser m’exaspera sentir alguns pretendre cobrar el dia i no acabo de veure clar el sentit últim de baixar a la frontera. I potser tindria més potsers encara. Però, ep, benvingut a l’arena col·lectiva. Primer de tot, una autocrítica: si no t’agrada del tot com ha acabat de quedar la cosa, haver-te implicat més. I després, una evidència: si no t’agrada del tot com ha acabat de quedar la cosa, benvingut a la democràcia, un sistema que ben aplicat hauria de deixar una mica descontent a tothom.

I amb tot això, on volia arribar? A una conclusió molt senzilla: no cal estar d’acord amb tot el manifest per anar a una vaga; no cal estar en contra de tota la llei per anar a una vaga. Els sindicats et faran una bona part de la feina (i el meu n’ha fet molta i l’ha fet molt bé) però al final la decisió només pot ser teva. I serà dicotòmica. Però s’accepten els sís crítics.

 

3. Tres motius

De motius per anar a la vaga, dèiem, n’hi ha molts. Per ampliar el debat amb aspectes que han surat poc a l’opinió pública aquests dies, comparteixo el meu Top 3.

El primer, tan sols l’esmento perquè no sigui dit, però us n’estalviaré els detalls, perquè no són gens interessants. És l’egoista. Com m’afecta a mi.

El segon, és un motiu imprescindible en tota vaga. La solidaritat. Avui hi havia molts eventuals protestant per una llei que potser a ells no els regularà mai. Molts mestres pressionant per mesures inaplicables a l’àmbit de l’Educació. Molts treballadors que no eren d’Educació defensant les demandes dels mestres. Molts treballadors per als quals les pèrdues dels triennis seran poc perceptibles que entenen que els triennis són fonamentals per a tots els treballadors de l’Administració amb sous propers al salari mínim. I tots plegats hem sortit amb el Codi de Relacions Laborals ben present al cap. Ens volen endormiscats. I enfrontats els uns amb els altres per aprofitar les esquerdes per consolidar retrocessos. I la defensa només funcionarà si és col·lectiva.

I el tercer, és de fons. La nova llei de la Funció Pública és una oportunitat perduda. Per poc bé que s’hagués fet, estic convençut que molta gent hagués acceptat uns canvis en les seves condicions de treball -sí, llegiu-ho com a eufemisme de retallades. Però no és el cas. La llei, la d’Educació que la seguirà i els reglaments que comencen a perfilar-se, suposen una passa enrere. Per múltiples motius. Perquè reservant mesures molt importants per als reglaments s’estan evacuant aquestes de l’àmbit del debat públic i se les està confinant al de l’arbitrarietat del govern de torn. Perquè la nova llei consolida -sense reparar- les situacions d’injustícia creades pel fet que tots els governs anteriors se saltessin la llei del 2000. Perquè una bona part de les mesures que formen part de la cara B d’aquestes normatives miren molt més al passat que al futur: davant dels models d’èxit que aposten per la confiança, els projectes, l’obertura, la transversalitat, la implicació i el talent, els articulats aposten clarament –però velada– per mesures que reforcen la jerarquia, el top-down més ineficient, i no surten –tot el contrari– de l’antiguitat com a criteri principal per a la promoció professional (Macron pot ser Copríncep, Espot i Jover poden aspirar a ser caps de Govern però cap d’ells tindria encara edat suficient per ser cap d’estudis). I aquesta em sembla una línia vermella del més natural: veure empitjorades les teves condicions per no res és del tot inadmissible. O, per tornar a l’inici i tancar aquest article que no m’he pogut estar d’escriure: passar a ser pitjor reconegut com a professional i, alhora, passar a treballar en una Administració més retrògrada és el summum, la combinació que et deixa sense motius per no anar a aquesta vaga. Allà hi serem.

Anuncis


3 comentaris

Globus sonda (nota complementària)

Hola a totes, hola a tots.

Vist que al final he acabat tirant llarg, començo amb un titular: no, no lideraré cap plataforma (i no, no depenia dels suports que rebés).

A la columna que publico els dissabtes al Diari d’Andorra m’havia proposat de parlar, aquesta setmana, de l’abús d’alguns recursos perversos a l’hora de fer política: el recurs a les fake news, la generació d’estats d’opinió via un ús interessat i partidista de l’opinió publicada, el disseny de programes i de línies d’actuació quasi exclusivament en base a la demoscòpia i, sobretot, l’abús del recurs al globus sonda. D’aquest últim em frapa especialment la naturalitat amb què s’utilitza, la naturalitat amb què l’hem incorporat al debat públic i la diversitat d’àmbits en què es recorre a ell. Aquí i allà, es fan anar globus sonda per testar la popularitat de candidats, per estimar el grau d’indignació o de suport cap a polítiques públiques, per fixar en l’imaginari escenaris tan catastròfics que, després, facin semblar moderades mesures extremes. A Catalunya, les darreres setmanes, per exemple, s’ha sublimat el recurs al globus sonda: per testar suports a la DUI o a la via eslovena, per testar suport al 155 i, fins i tot, fora de tota mida, per testar resistències i suports a l’ús de la repressió i de la violència.

M’interessava parlar de tot això i, sobretot, m’interessava parlar de perquè em semblen perversos els globus sonda i la resta de recursos que esmentava més amunt. I la resposta és senzilla: perquè ens manipulen, perquè ens infantilitzen, perquè ens utilitzen pel seu joc i juguen amb nosaltres per afavorir els seus interessos [el subjecte són els polítics que fan ús de recursos d’aquest tipus, no tots els polítics, evidentment], i això em sembla inadmissible en una democràcia.

Ho podria haver explicat així, amb aquestes paraules, i tal dia farà un any. Crec, però, que cada debat necessita una via diferent per ser exposat. Acostumo a optar per articles argumentats, amb el détour com a estratègia bàsica, connectant temes aparentment no connectats per explicar allò que penso. Però també he recorregut altres vegades a la sàtira o a la ficció quan creia que s’esqueia. Aquest cop he volgut provar amb alguna cosa així com la transposició de l’esperit del fals documental a la columna d’opinió. Vaig trobar pertinent exposar els defectes dels globus sonda utilitzant un globus sonda, un fals globus sonda que de manera subtil i amable concentrés (com mostraré al darrer paràgraf) una bona part dels recursos perversos que pretenia criticar. Enganyar-vos i manipular-vos (o pretendre-ho) per il·lustrar com ens enganyen i ens manipulen. Un fals globus sonda però que haurà acabat funcionant com un globus sonda real (i això també m’interessava), perquè jo us diré que mai he considerat presentar-me a res, però alguns de vosaltres podreu pensar legítimament que si els suports haguéssin estat nombrosos i potents no hagués considerat tirar-ho endavant. Es tractava de jugar el joc fins al final.

Evidentment, no sé si he fet bé optant per aquesta via com no sé mai si he fet bé o no d’optar per A o per B. Era un joc, un experiment i, crec, era una manera interessant d’introduir el debat. Alhora, però, em sap greu haver recorregut a la manipulació. I si algú se sent ofès, evidentment, li ofereixo les meves sinceres disculpes.

El cas —i ja acabo— és que no he estat utilitzant aquestes columnes per construir cap programa, que no deixaré d’escriure al Diari, que no lideraré cap plataforma, que no sóc candidat a res. El cas és que la meva pretesa candidatura es feia recorrent a fake news (evidentment, el meu nom no ha circulat mai com a candidat a res, ningú no m’ha considerat mai —per sort vostra— per conduir la política exterior o per renovar el centre-esquerra), a un lideratge auto-atribuït, a un discurs trufat d’inconcrecions, a un ús interessat de les columnes d’opinió per anar captant suports i testant l’acceptació de certes posicions defensades en ells i, finalment, es feia recorrent en contradiccions (al segon paràgraf dic que no governaré mai en base a enquestes i al primer deia que el meu programa estaria format únicament per temes amb acceptació social). Tan sols pretenia mostrar algunes formes de manipulació política incorrent en elles jo mateix. Com ara tan sols pretenia explicar el perquè d’aquesta tria, cosa que he fet amb massa lletres, amb la sensació de no haver-ho aconseguit i amb el convenciment que quan has d’aclarir una columna amb un altre text vol dir que la columna no l’has fet gaire bé.

NB1: Vist que el subtítol del text va saltar de l’edició digital del Diari us l’afegeixo aquí. Deia: “De debats manipulats, ciutadans infantilitzats i falses columnes en jo major”. Pretenia ser un element clau per desactivar la resta del text.

NB2: El hashtag utilitzat per enllaçar la cosa a Twitter (#repte88) era una referència al llidar de vots necessari per no ser la força política menys votada a la història electoral de les eleccions generals.

 


Deixa un comentari

No

20s

No. No és la llei. Un Govern que s’ha saltat en molt nombroses ocasions les sentències del Tribunal Constitucional que ara instrumentalitza, un Estat que es troba a la cua d’Europa en el compliment de sentències i de directives comunitàries, un Estat en què la corrupció és sistèmica, no és un Estat interessat en la llei. La llei és una excusa. Una mala excusa. Perquè el referèndum ni tan sols és il·legal, simplement està suspès. I, sobretot, perquè la llei, en una democràcia consolidada, en el debat polític normal d’una democràcia de qualitat, no és mai una frontera rígida, és una simple referència, és discutible, és matèria de debat, és qüestionable, és modificable, és superable per la voluntat política i ciutadana.

No. No són les garanties democràtiques. Un Estat que modifica la seva Constitució amb nocturnitat (com va fer l’agost del 2011), que no respecta un Estatut aprovat en dos parlaments i en referèndum legal (però sí ho fa amb d’altres Estatuts que diuen el mateix), que limita els temes possibles de discussió a un parlament, que aplica mesures d’Estat d’excepció sense ni tan sols les garanties constitucionals de l’Estat d’excepció, que té polititzat el poder judicial, la fiscalia i el Tribunal Constitucional, que limita la llibertat d’expressió, de premsa, de manifestació i una bona part dels drets polítics i civils, que controla la correspondència, els cartells, els balcons i els webs de manera arbitrària (pro-referèndum suspès, no; neonazis, OK), no és un Estat interessat en les garanties democràtiques.

No. No és per les maneres. Han reaccionat a la turca, inventant-se el relat de l’amenaça d’un cop d’Estat per reaccionar com els agradaria reaccionar davant d’un cop d’Estat. Però res més lluny de la realitat: un Estatut aprovat, referendat i retallat; una demanda de pacte fiscal; sis anys de manifestacions pacífiques; una consulta no vinculant; una oferta constant de resolució política; una convocatòria de referèndum d’autodeterminació, zero violència; res que s’assembli a un cop d’Estat. No és per les maneres. L’amenaça de cop d’Estat és una excusa. I una invenció.

No. No és per responsabilitat. Un Estat que un mes després d’un atac terrorista i en alerta 4 de terrorisme centra els seus esforços de seguretat i d’intel·ligència en cercar urnes i paperetes d’un referèndum suspès, no actua amb responsabilitat. La responsabilitat és una excusa. I una quimera.

No. No és la malversació de fons públics. Un Estat -hi insisteixo- en què la corrupció és sistèmica, en què es prioritza el retorn del deute i el rescat bancari dels amics a l’Estat del Benestar, en què s’indemnitza amb 1350 milions d’euros el nyap Castor, un Estat que es gasta diversos milions d’euros en llogar vaixells per als policies que han d’evitar que es gasti una quantitat semblant en organitzar un referèndum, no és un Estat amoïnat per on van a parar els diners públics. La malversació de fons és una excusa.

No. No és una reacció contra una minoria adoctrinada. Entre els que veuen amb normalitat i legitimitat les aspiracions nacionals de Catalunya hi ha joves i gent gran, catalanoparlants i castellanoparlants, els estibadors del port i la junta directiva del Barça, el públic del Liceu i els organitzadors del Primavera Sound, sindicats i partits polítics, liberals i antisistema, independentistes, federalistes i partidaris de quedar-se a Espanya, nascuts aquí i vinguts d’altres llocs, nacionalistes i no-nacionalistes, gent que s’emociona amb els Segadors i gent que no pot veure les banderes, gent que ho fa pensant amb la butxaca i gent que ho fa amb arguments identitaris… No són hegemònics, és cert, però els partidaris del referèndum són un bloc transversal. Dibuixar-lo com una minoria adoctrinada és una excusa. És mentida.

I no. No és per la manca de diàleg, no és per la impossibilitat de negociar amb un ultimàtum sobre la taula. Sense violència es pot parlar de tot, es deia. Es pot parlar de tot excepte de la sobirania, es va dir després. No es pot parlar amb qui es troba fora de la llei, es diu ara. I mai ha estat veritat. Sense violència i defensant un trist referèndum descafeïnat, no hi va haver interlocutors. Sense violència i defensant un raonable pacte fiscal, no hi va haver interlocutors. La manca de diàleg, quan ets tu qui la provoques, és una excusa. Una altra excusa.

No és res d’això. No és la llei. No són les garanties democràtiques. No és la via triada. No és la responsabilitat de l’Estat. No és la defensa del diàleg. No són els diners públics. No és res de tot això. És, simplement, que no. Un no autoritari. Un no immutable. Un no perquè “España es una”. Un no perquè els pobles i els ciutadans no tenen dret ni a decidir ni a discutir què volen ser. Un no per no perdre vots a les properes eleccions. Un no revengista. Un no de “porque yo lo digo”. Un no de “porque no”. Un no immutable. Un no etern. Un no apolític. Un no ademocràtic.

Seria millor decidir el futur de Catalunya amb un referèndum acordat i acomodat al marc legal estatal, negociat amb Espanya, discutit àmpliament al Parlament. I tant que sí. Però res d’això hagués servit. La resposta hagués estat que no. Serà qüestió de deixar de preguntar…

Fotografia: Jordi Borràs (@jordiborras)


Deixa un comentari

Coses de la vida…

imageQui em coneix ja ho sap. Sóc orc i amb tendències associals. Millor dinar sol (amb un diari) que en companyia, a menys que sigui molt bona companyia. Tímid com una mala cosa en cercles desconeguts o hostils i relaxat i eufòric en les meves illes de confiança. Bipolaritat social absoluta. I també molt impressionable. Em passava amb els grans de l’escola i m’ha passat sempre amb persones que admiro o respecto, fet que m’incapacita a l’hora de preguntar a alguns conferenciants, d’anar al despatx d’algun profe amb qui podria haver somiat col·laborar, a no interaccionar a Twitter amb gent a qui tan sols goso seguir, a no molestar ni amb un bon dia aquell company llunyà de feina davant de qui et sents petit.

 

Vaig coincidir amb la Noemí Rodríguez a la redacció conjunta del Diari d’Andorra i d’Andorra 7 Ràdio. Diria que no vaig gosar mirar-la a la cara ni un sol dia. Jo era el becari o el col·laborador de l’estiu o del cap de setmana i ella era la Noemí Rodríguez. Punto. Són dues lligues separades i no comparteixen vestuaris. Anys més tard, em va trucar per telèfon a Barcelona per entrar al seu programa com a estudiant andorrà present a assemblees i manifestacions altermundialistes o pel No a la guerra… Simplement, em va flipar que sabés que existia. Un temps després, ens vam creuar pel pàrquing del Fener. Jo, òbviament, no la vaig saludar. Ella sí. Em va reconèixer, em va aturar i em va preguntar com m’anava tot. No ho vaig entendre. Anys més tard, no em vaig poder estar de comentar una de les seves columnes, que abordava la permanent transformació de l’ordre a les prestatgeries dels supermercats, evocant amb el fons i amb la forma l’escriptor polonès Slawomir Mrozek, que és una de les meves debilitats. Em va tornar les floretes en una columna meva sobre els teclats d’ordinador balcànics, dient-me que el tal Mrozek estaria orgullós de mi. I, més o menys des d’aleshores, ens vam anar creuant comentaris als blogs respectius i, més tard, a Twitter. Un dia, se’m va passar pel cap reunir una sèrie de persones per repensar críticament la nostra Andorra. Va dir que sí. La cosa va funcionar a mitges. O a quarts. Però van quedar els sopars, regulars des d’aleshores, ja no entre un grup sinó entre una colla. Una colla fantàstica. Demà, la Noe i el Guillem es casen. L’hi he hagut d’enviar un whatsapp a l’Antònia perquè m’expliqués a quins dels diferents actes anàvem, perquè el dia que em va convidar i m’ho va explicar, no vaig poder evitar recuperar la sensació de sorpresa, la postura de no mirar-la massa a la cara. Sóc orc, associal i impressionable, i encara em costa gestionar que tinc amics extraordinaris… Moltes felicitats als dos!


Deixa un comentari

Un (mal) partit més, un (mal) polític més

La CUP acaba amb Mas… i amb la CUP

La batalla del qui deixa molt tocada la CUP. Amb aquest tema, l’esquerra independentista i anticapitalista s’ha equivocat des del principi. Mai (tampoc en campanya, sobretot no en campanya) hauria d’haver entrat en el qui: de la CUP s’esperava que fos garantia del què (de molts quès) i del com. Entrar en el joc del qui els fa, però, febles, insiders i, finalment, irrellevants. En d’altres paraules, la CUP haurà guanyat la batalla del qui, però el cost haurà estat enorme: renúncies fonamentals en aspectes molt més centrals per a aquest espai polític que no pas el cap de Mas. Alguns exemples.

1/ Poca transparència. Tres mesos de reunions secretes, de no explicar-se davant la ciutadania, d’intentar (i tancar) acords a porta tancada.

2/ Sublimació de la partitocràcia. Al final, les negociacions s’hauran tancat exclusivament entre cúpules dels partits (i a porta tancada). Ni ratificació assembleària (intra-CUP) ni, el que és més greu, debat polític obert: el tempo de la negociació exigirà, al Parlament, un debat d’investidura raquític, que escapçarà un debat obert sobre el full de ruta del nou president, sobre aliances parlamentàries estables… Tot s’haurà amanit ja abans. A porta tancada. A Palau (per més perversitat simbòlica). Falta de respecte absoluta pel Parlament i per allò que representa, sublimació absoluta de la partitocràcia que la CUP tant denunciava i deia combatre.

3/ Democràcia interna discutible. Les decisions fonamentals les adoptem en assemblea oberta. Però si empatem i no queda temps per tornar a convocar assemblea oberta, fem un consell nacional. Però si realment hi ha molta pressa, tant és, que la decisió definitiva la prengui una part del grup parlamentari i el secretariat nacional. Vaja, la cúpula. La incoherència en l’estructuració dels espais de decisió deixa molt tocada la credibilitat del caràcter assembleari de la CUP, de la seva aposta ferma per la democràcia interna.

4/ Democràcia externa discutible. No investir Mas no figurava al programa. Però acabarà pesant més que tot el programa. Amb l’acord del 9G, la CUP es lliga de mans i peus per poder fer valer el seu espai polític, les seves propostes, les seves polítiques, les seves idees. Es condemna a no poder controlar de manera significativa i, quan ho faci, serà a nivell intern, en les reunions del grup parlamentari de Junts pel sí (i, per tant, no de manera oberta, més partitocràcia). De la CUP s’esperava que ignorés els noms per fer avançar idees i han acabat sacrificant idees per sobredimensionar el pes dels noms. S’esperava que fiscalitzés les polítiques fos qui fos el president i acabaran fiscalitzant el nom del president siguin quines siguin les polítiques…

Sí, la CUP s’ha carregat en Mas (per un temps limitat). Però, en el camí, s’ha carregat la CUP, un partit, ara, més petit (perdent gent el 2G i el 9G), amb menys democràcia interna, que decideix coses entre cúpules, a porta tancada, ignorant el parlament i, per extensió, la ciutadania, traint el seu programa, anteposant els noms a les idees. Un partit més.

I tot plegat perquè Convergència continuï liderant el procès, amb Esquerra, l’ANC, Òmnium, l’AMI i, ara també, la CUP captius de la trampa Junts pel sí. A l’esquerra alternativa, independentista i anticapitalista, ara, la CUP els és molt menys útil.

 

Un gest egocèntric i partidista, no d’Estat

És molt senzill, ho sé, però necessito deixar-ho per escrit: el gest de Mas és en defensa pròpia, no en defensa de Catalunya. Passat el 2G (el no definitiu de la CUP), la sortida més racional per a ell ja era el pas al costat. Amb la precampanya del 6 de març que ja mai no serà i el pronunciament clar d’Esquerra de no mantenir-se captius de Junts pel sí (i d’emportar-se bona part dels independents que es van sumar a CDC i ERC), plegar ara era l’única opció que tenia sentit. Per dos motius principals, un de personal i un de partista (cap de nacional): ho deixa renyant i no sent renyat, plega com a heroi i com a màrtir, no com a perdedor d’un plebiscit personal; plega controlant el procés i deixant un convergent al comandament, no veient la coronació de Junqueras.


2 comentaris

Aclariment en relació a l’article “SOS Petit Liberal!”

1. Es tracta d’una contracrònica (satírica en aquest cas), un subgènere força lliure, que busca fixar-se més en allò anecdòdic que en allò important. Els diaris van plens de notícies, d’entrevistes, de cròniques, de reportatges… Si algú vol informació, ja sap on ha d’anar a buscar-la, jo no ho faria mai de la vida a una contracrònica o a un article d’opinió.

2. És evident, per tant, que el Carlos Sasplugas no és El Pequeño Nicolás, igual que Jaume Bartumeu ja no és cap de Govern ni és Jesucrist Superstar, ni Gilbert Saboya és el més millor dels millors, ni Joan Ramon Marina és Benny Hill…

3. Es tracta, únicament, de comparacions ocurrents (amb més o menys encert, amb més o menys gràcia). Em sembla molt evident que no estic acusant ningú de corrupció ni estic jutjant la seva capacitat política. Comparar (en una peça satírica) Carlos Sasplugas i El Pequeño Nicolás em sembla pertinent simplement perquè hi detecto certes semblances: els dos són joves, formen part de les joventuts d’un partit de dretes, vesteixen bé, tenen tendència a aparèixer a moltes fotos amb polítics importants del seu partit… De fet, el text emfasitza aquests punts de semblança i no cap altre.

4. Finalment, aclarit tot això, desencripto el sentit de la contracrònica d’ahir: s’organitza un acte electoral en què res no té sentit (tan sols recordar que es tracta d’una visita de comerços en què no es visiten comerços) i, davant d’això, assajo que els liberals d’Escaldes necessiten un revulsiu / miracle per guanyar, com ara un cop d’efecte amb algú carismàtic, un rol que podria jugar el segon suplent de la llista, a qui trobo certes semblances amb El Pequeño Nicolás i a qui batejo El Petit Liberal.

5. Evidentment, si algú se sent ofès li demano disculpes tot i que en la peça no hi ha cap atac personal (es tracta d’una comparació satírica basada en atributs físics i rols polítics, res més).