Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


28 comentaris

Adéu (i gràcies!)

Es tracta, simplement, d’una mesura antifrau. De respecte pels lectors i pel mitjà que m’ha acollit els darrers quinze anys. I també d’honestedat amb mi mateix: el 1999 em vaig prometre que quan no tingués coses a dir plegaria. Cada dia passen coses, cada notícia és comentable, és cert, però no tots tenim sempre alguna cosa interressant a dir. Fins no fa gaire em sentia còmode amb aquest format de columna o bitllet. Ara ja no. Ni tinc el talent ni la gràcia necessaris per redactar-les com els lectors i la capçalera es mereixen, ni idees per omplir-les cada setmana ni temps per construir-les amb el màxim rigor. Toca admetre-ho i seure a la banqueta. Ara algunes idees me les ventilo amb un tuit o amb un comentari (signat) i per d’altres, en canvi, necessito com a mínim un article més extens. Això, i també que tinc ganes d’allunyar-me del soroll, deixant de contribuir-hi. Cinc-centes columnes després, el cos i el cap em demanen ara llegir més i escriure menys, escoltar més i parlar menys i contribuir al debat públic –a això no renuncio– tan sols quan tingui alguna cosa a aportar i quan tingui garanties de poder argumentar-la sòlidament i d’expressar-me amb claredat. Si en aquests anys una sola de les idees d’alguna de les columnes ha interessat a una sola persona, em dono per satisfet. Ara, però, s’ha acabat. No tornaré a atabalar-me per no superar els 1.578 caràcters amb espais que imposa el format. Aquesta xifra serà el malson, ara, del Guillem Valdès, que agafa el relleu d’aquest raconet d’opinió a partir de dimecres vinent. Jo no m’ho perdria, la setmana que ve puja el nivell. Adéu. I gràcies per ser-hi.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 13 de febrer del 2013

Aquest va ser l’últim bitllet de la meva tercera –i última– etapa a La Seca, la Meca i…


1 comentari

Als que van votar “no”

Els que van votar “no”, ara farà vint anys, no em deuen –com a ciutadà– cap explicació. No s’han de justificar per res. I ara! Com si la Constitució hagués demostrat ser perfecta o infal·lible… Els que van votar “no”, fins i tot els que van fer campanya activa pel “no”, tenen tot el dret del món a pensar, ara, que si tornessin vint anys enrere, votarien que “sí”. Els que van votar “no” tenen dret a defensar i reivindicar amb vehemència, ara, la Constitució que no van votar fa vint anys, i creure-se-la, i fer-se-la seva, i invocar-la arreu i a tothora. També és seva. És tan seva, de fet, com dels que van votar “sí”, com dels que la van redactar, com dels que l’hem hagut d’assumir sense haver-la pogut votar; està tan ben parit això de la democràcia que fa que els drets ens emparin a tots, fins i tot a aquells que hi van votar en contra… Els que van votar “no”, doncs, no em deuen res. Hi ha una cosa, però, que, com a ciutadà, sí que demano als que van votar “no”: sensibilitat pel canvi. Així com ells, un dia, van passar del “no” al “sí”, potser d’altres han transitat, durant els darrers anys, d’un “sí” a un “no”, d’un “no” crític a un “no” rotund. Ras i curt: potser a alguns se’ns ha anat quedant petita la Constitució. Perquè la gent i els temps, com bé saben els que van votar “no”, canvien, i així com els que vau votar “no” us heu beneficiat, després, del que van aprovar els que van votar “sí”, els que van votar “sí” tenen dret, ara, a canviar d’opinió, que no els tanquin la porta als morros quan demanin avançar, avançar com ho han fet els que fa vint anys votaven “no” i ara s’enquisten en un simple “sí”.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 6 de febrer del 2013


3 comentaris

Benvinguda!

Desnutrició. Treball infantil. Violència. Masclisme. Racisme. Tots els ismes perversos, tots els ismes absurds. Bombes nuclears. Guer­res. Dictadures i falses democràcies. Tortura. Corrupció. Contaminació. Nens soldat. Ciutadans alienats. Injustícia. Desigualtat. Sí, sobretot això: injustícia i desigualtat. I la crisi, també la crisi, que ens ha servit d’excusa per adobar-ho tot plegat amb encara més injustícia, amb encara més desigualtat, per deixar-nos prendre fites que havien costat tant d’assolir… Quin panorama, oi? Quin món. Quina herència… Quin nyap! I quina vergonya –aliena i pròpia– per no haver pogut / sabut / volgut fer més… El cas és que, tot i que compta amb coses meravelloses, no arribes al millor dels mons. No serà fàcil sobreviure-hi. I ja no t’explico viure-hi… Però, alhora, aquí està el repte. I és un repte apassionant. Deia un personatge de Bertol Brecht a La mare allò que està molt bé lluitar un dia o dos però que els imprescindibles, en aquest món, són els que lluiten tota la vida. Doncs això: que els imprescindibles sereu cada dia més imprescindibles, que la situació actual només ens ofereix dues alternatives: o conformisme o resistència –i ja sabem on ens condueix el conformisme–. Resistència amb paraules, amb bellesa, amb somnis, amb l’exemple… El millor del nostre món és la nostra gran capacitat de millora i l’esperança de fer possibles aquestes millores potencials. Gaudir de les meravelles que ens ofereix la vida –la muntanya, el mar, l’art, la gent!– i implementar, a més, l’esperança en un món millor… Em sembla –hi insisteixo– un repte apassionant per a una vida… Benvinguda al món, Èlia.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 30 de gener del 2013


3 comentaris

Actius que no sumen

Amb Jaume Bartumeu a primera línia de les diferents formacions en què ha militat es va trencar el primer govern constitucional; no va prosperar el que podria haver estat un DA per l’esquerra (aquell efímer PDS); van marxar del PS aquells que acabarien formant els Verds; es va donar el cop de gràcia a L’Alternativa després d’una picabaralla estúpida per un tema local, que va provocar un trencament amb RD que poc més tard tindria una importància que crec que no ha estat mai prou valorada per explicar aquella no-majoria del PS durant el bienni 2009-2011; van marxar del PS els centristes de l’Espai PS 2005, els esquerranosos d’Esquerra Socialista, els afins a Rosa Ferrer i, els darrers temps, militants sense cap adscripció concreta; van fracassar les negociacions amb els Verds a les comunals del 2011, i ara sembla que podria escindir-se del PS el sector jaumista… Que quedi ben clar que no he dit en cap moment que tot allò esmentat fins ara sigui sempre, obligatòriament, “a causa de Bartumeu”, sinó simplement “amb Bartumeu” remenant les cireres d’ND, primer, i del PS, després. El cas és que amb tots aquests trencaments i pactes frustrats al seu currículum com a líder de partit, sobta que Bartumeu es queixi ara de la radicalització i de pèrdua de centralitat del seu –i permeteu-me subratllar el seu– PS. Discrepo amb els jaumistes: Bartumeu no és un actiu del PS. És molt més que això: és un actiu clau de la política nacional. El problema és que els actius no sempre sumen si s’entesten a mantenir-se a primera línia. Com va entendre fa temps Òscar Ribas, sovint els actius només s’aprofiten si ells, abans, saben fer un pas enrere.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 23 de gener del 2013


Deixa un comentari

Sí, ara

Imaginem una unitat domèstica en què tots quatre membres contribueixen d’una manera similar al seu manteniment (hipoteca, despeses de funcionament, menjar, etc.) i tots es beneficien també en un grau equivalent dels beneficis que aporta la unitat (una habitació, llum, aigua, escalfor, dret a cuina, accés a Internet, intimitat, etc.). Considerem, ara, dos escenaris. En el primer, la vida és generosa amb els quatre companys de pis: cap d’ells pateix estretors econòmiques i les despeses a què han decidit fer front de manera col·lectiva es paguen a preus més que raonables. En el segon, en canvi, la crisi castiga de manera desigual els quatre coresidents: un d’ells ha perdut la feina, un altre ha patit retallades en el sou, un manté les mateixes condicions laborals i l’últim té la sort de trobar-se en un sector beneficiat per la crisi; a més, tots quatre han de pagar més per la sanitat i per la seva imprescindible formació continuada i, de manera col·lectiva, han de fer front a un fort augment del preu del gasoil, de l’electricitat i dels tipus d’interès. Si ens preguntem en quin dels dos escenaris considerats els seus protagonistes tenen més incentius per adoptar les decisions comunitàries de manera estrictament i profundament democràtica, imagino que convindrem que es tracta de l’escenari de crisi. Encara que hi hagin de dedicar hores, encara que tinguin altres prioritats i maldecaps, a tots quatre els interessa poder intervenir en la decisió de conservar o abandonar la calefacció a gasoil o la línia de telefonia fixa. En la misèria, conclouen, és molt més necessària la democràcia que en l’abundància.

Un dels discursos hegemònics actualment en l’àmbit polític és aquell que defensa que, en moments de vaques magres, cal menys política i més gestió, menys debat i més resultats, menys democràcia, en síntesi, i més agilitat, més anar per feina. Discrepo. Precisament perquè hi ha crisi, ara és el moment de gastar-se-les per tenir més i millor democràcia. Sí, ara, precisament ara. I de manera urgent, a més. Que aquesta feina s’hauria d’haver fet en moment de creixement? Totalment d’acord, igual que el marc fiscal, l’obertura econòmica o la redistribució territorial de les competències. Ara bé, que no ens atrevíssim a abordar l’enriquiment democràtic quan tot anava bé en l’àmbit econòmic no és motiu per no fer-hi front ara, tot al contrari. L’increment de la qualitat democràtica, hi insisteixo, és urgent ara. Quan ens hem de repartir el pastís, ho fem com ho fem, si el pastís és gran, sempre n’hi haurà una mica per a tots. És ara, quan el que es reparteix no són més que les engrunes, que és important que tot­hom pugui decidir com es reparteixen. Sentim massa sovint els governants defensar-se dient que els ha tocat prendre les decisions més difícils, més dures, més… No és excusa, ans al contrari: les decisions més dures, en una democràcia, haurien de ser, precisament, les més compartides (tota la resta seria pretendre que els nostres líders estan tocats per la divinitat). I si no ens atrevim a fer-ho tirant més de referèndum, com els helvètics, com a mínim hauríem d’apostar per més transparència, més responsabilitat política o, com a mínim –oh, revolució!–, per incloure tan dures mesures als programes electorals.

Publicat originalment en dues parts a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 9 i el 16 de gener del 2013


1 comentari

No hi sóc

Permeteu-me començar l’any amb un anti-bon propòsit: els propers dotze mesos continuaré sent algú difícil de contactar. No m’instal·laré el WhatsApp, no portaré sempre el mòbil a sobre, no respondré sempre a l’instant els correus electrònics, els missatges privats de les xarxes socials, els comentaris als blocs o els SMS, no acceptaré totes les peticions d’amistat virtuals… No es tracta d’una postura. Ni m’agrada fer-me pregar, ni és una qüestió d’agenda saturada (tot i que, ara per ara, podria ser-ho), ni existeix cap voluntat de fer-me l’interessant: tinc tele –i la miro–, tinc telèfon, ordinador, tauleta i mòbil –amb connexió a Internet arreu–, tinc comptes de correu, Facebook i Twitter, mantinc més d’un bloc… No sóc, per tant, un antiavenç tecnològic en l’àmbit de la comunicació interpersonal. Però resulta que tampoc sóc un metge de guàrdia, ni un proveïdor de bons consells d’emergència, ni un manetes en informàtica, en electrònica, en mecànica o en res: ningú es perd gran cosa per no poder contactar-me a l’instant. Es tracta, simplement, d’acceptar la realitat: sóc despistat de mena (i em deixo tot sovint el mòbil), sóc mandrós i perfeccionista (i cada correu respost esdevé, doncs, una odissea) i, a més, un pèl asocial, sí, d’acord. Ah, i també hi ha allò del dret a no estar connectat, a no voler estar tot el dia envoltat d’onetes. Hi ha tot això, doncs, però també que la gràcia que li trobo a tot plegat és poder connectar amb el món en tot moment però no que el món em pugui contactar a mi encara que jo no ho vulgui. I aquest 2013, ves, he decidit continuar-me autoregalant aquest petit marge de maniobra…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 2 de gener del 2013