Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

Una mica de Tiersen i Gógol

Tiersen torna a casa (i a ser feliç)

Les retrouvailles     Autor: Yann Tiersen   Títol: Les retrouvailles   Discogràfica: Virgin   Col·laboracions: Liz Fraser, Stuart A. Staples, Jane Birkin, Dominique A i Christophe Mossec.

No cal saber absolutament res de música per gaudir amb Yann Tiersen. Tampoc no cal, és cert, per a una bona rumba, un Dylan o una bona sessió de jazz cubà. Però el que passa amb aquest multiinstrumentista bretó és exagerat. Els requisits, doncs, són uns altres i són més senzills: estar disposat a sentir. I prou.

És injust, de fet, que se’l conegui per les bandes sonores d’Amélie o de Good bye Lenin -tal com també ho seria valorar-lo només per La valse des monstres, banda sonora de diferents obres teatrals- perquè aquesta ha estat, fins ara, la part fàcil de la seva carrera: posar música sobre imatges. Molt més interessants resulten Le phare, L’absente o aquest Les retrouvailles: bandes sonores -totes- de films no rodats. Música que, tota sola, et transmet so, imatge, una història, un estat d’ànim… Fa vuit anys, l’ombra i el pessimisme de Monochrome o La chute van acabar guanyant la partida a altres pistes més alegres d’aquell magnífic Le phare. Res a veure amb Les retrouvailles, en què Tiersen torna a ser feliç, disfruta amb una nit romàntica -amb espelmes i els ulls tapats- a la pista 4, d’un desvetllament calmat -qui l’agafés- a la 8, d’un retrobament amb el mar bretó i els seus significats a la 12, o, simplement, del mateix retrobament a la 15 i a la 3, de l’herba fresca i l’olor de mar a la 2… ¿Què hi ha més cordes pinçades? Sí, és cert. Però s’hi ha d’insistir: Les retrouvailles (i Tiersen) no va de música, va de sensacions…

Nyigo nyigo

Un passeig per la Rússia del XIX

Ànimes mortes     Autor: Nikolaï Gógol   Editorial: Edicions 62   Traductor: J. M. Güell
A partir d’una història surrealista, però que enganxa de seguida (la de Txítxikhov, un exfuncionari de duanes rus que busca contractes de treballadors morts per fer-hi negoci), Nikolaï Gógol fa un acuradíssim retrat de la Rússia del XIX. Descriu, així, els funcionaris (tant la versió classe alta com la classe mitjana), els aristòcrates, les dones, els camperols i, sobretot, els terratinents, i descriu en cada capítol diferents prototips, cadascun dels quals amb les seves excentricitats. Un viatge interessantíssim –i divertit, en alguns punts— que també passa per fondes, ciutats, pobles, fires i mercats. Història novel·lada.

Publicat originalment a les seccions El nyigo-nyigo i El llibre, totes dues d’El Periòdic d’Andorra, el 14 de desembre del 2006

Anuncis


Deixa un comentari

Reconciliació social

Avui, un cop entrada la mitjanit, el fins ara conflicte armat d’Euskal Herria comença una etapa de resolució política i de reconciliació social. Crec que és important plantejar-ho en aquests termes: res de finals, de fi del conflicte o de treva o alto el foc. El conflicte (per sort, per a tots els que no veiem cap connotació negativa en la conflictivitat) continua viu. La diferència és que els contactes dels últims mesos entre ETA i el Govern espanyol l’han reduït a la base política i social, eliminant la superestructura dels trets, les bombes i les tortures de la llei antiterrorista.

Ara, doncs, hi insisteixo, toca debat polític i reconciliació social. Les següents ratlles, però, les vull dedicar a la segona part d’aquest binomi clau per atènyer una etapa de pau positiva. Determinar què va ser abans, si el conflicte polític o el social, en una història com la basca, és tan difícil de resoldre com la vella història de l’ou i la gallina. Sigui com sigui, però, una cosa és ben clara: sense reconciliació social, la resolució política serà completament buida, inútil i fràgil, i s’esmicolarà en una muntanya de pedaços a la primera fissura o tensió insignificant. La política no pot liderar una resolució exclusivament política: la pau només es podrà construir amb un acord polític formal totalment fonamentat en un acord social, informal per naturalesa, però molt més sòlid. Així, em va omplir de joia sentir dimecres el lehendakari Ibarretxe dient que “és l’hora per la societat basca d’aconseguir la reconciliació”, perquè és exactament d’això del que es tracta: de reconciliar-se, primer, i de construir conjuntament, tot seguit. Qui s’ha de reconciliar, però, són els ciutadans bascos amb ells mateixos: la política –com l’acadèmia o la premsa— ha de contribuir-hi, sens dubte, però contribuir, no substituir. Mesa de partits sí, doncs, però no tan sols ni principalment, ni per negociar autonòmament només, sinó també per conduir el procés social, per fer més fàcil als bascos la ja prou difícil reconciliació.

Però, ¿com es fa això de reconciliar-se? La resposta, tal com no podia ser de cap altra manera, és complexa. Assajem-ne una, doncs, de senzilla però il·lustrativa del conjunt. L’acadèmia, per exemple –els historiadors, politòlegs, sociòlegs o antropòlegs— poden contribuir –sense trampa, de manera científica— a situar el conflicte, dilucidant l’existència no d’un sinó de dos bàndols efrontats i rebutjant, aixi, la imatge d’un bàndol d’assassins contra la resta de la societat, cosa que no ajuda gens a avançar. En la mateixa línia, pot servir per recordar, també, que passada la transició –i avui encara— ningú no ha demanat perdó pels assassinats, les tortures o els segrestos ni des del bàndol constitucionalista ni tampoc des de l’etarra. Aquesta aportació, així, pot ajudar a aconseguir una reconciliació més sòlida, durant la qual es respecti la dignitat de tots els actors, en què tothom se senti alhora responsable de les pròpies accions i comprensiu –empàtic— amb les dels altres.

Des de l’àmbit polític –i també des del mediàtic–, en canvi, la principal aportació serà, segurament, el respecte per l’autonomia de la reconciliació social. Prou difícil és acceptar el perdó de qui va matar la teva germana o et va torturar a tu mateix perquè, a més, el procés estigui polititzat. La negativa de persones com ara Fernando Savater a negociar han de ser opcions personals i respectades però mai consignes polítiques. Prou mal han fet el Partit Popular polititzant les víctimes del bàndol constitucionalista o els sectors més rancis del món abertzale per ara fer-ho també amb el conjunt de la societat. Recordo, arran d’això –amb una emoció inevitable—, les imatges d’una comissió de la veritat en què a Rwanda, dos anys després del genocidi, una dona –entre molts altres— perdonava l’assassí de la seva família, després que l’home li expliqués fil per randa com es va desfer dels seus éssers més estimats. Malauradament, aquesta mesura de confiança –i fins i tot d’altres de molt menys contundents— la veig lluny d’Euskal Herria. El testimoni del cap de les joventuts del PSE –i no sóc sospitós de ser precisament prosocialista— al documental de Julio Medem La pelota vasca ens obre, però, per sort, una nova porta a l’esperança, a una pau positiva no tan sols sense violència sinó sense odi ni desconfiances, des de la qual s’estableixi un nou marc per a la resolució del conflicte, en què tots participin, del qual cap tema ni cap possibilitat no quedin exclosos i amb el qual les basques i els bascos puguin decidir conjuntament si són un país –o vuit o tretze—, una regió o –fins i tot, si així ho volen— un vegetal de tonyina.

Publicat originalment com a Torn de Paraula a la secció d’Opinió d’El Periòdic d’Andorra el 24 de març del 2006