Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

Sí, ara

Imaginem una unitat domèstica en què tots quatre membres contribueixen d’una manera similar al seu manteniment (hipoteca, despeses de funcionament, menjar, etc.) i tots es beneficien també en un grau equivalent dels beneficis que aporta la unitat (una habitació, llum, aigua, escalfor, dret a cuina, accés a Internet, intimitat, etc.). Considerem, ara, dos escenaris. En el primer, la vida és generosa amb els quatre companys de pis: cap d’ells pateix estretors econòmiques i les despeses a què han decidit fer front de manera col·lectiva es paguen a preus més que raonables. En el segon, en canvi, la crisi castiga de manera desigual els quatre coresidents: un d’ells ha perdut la feina, un altre ha patit retallades en el sou, un manté les mateixes condicions laborals i l’últim té la sort de trobar-se en un sector beneficiat per la crisi; a més, tots quatre han de pagar més per la sanitat i per la seva imprescindible formació continuada i, de manera col·lectiva, han de fer front a un fort augment del preu del gasoil, de l’electricitat i dels tipus d’interès. Si ens preguntem en quin dels dos escenaris considerats els seus protagonistes tenen més incentius per adoptar les decisions comunitàries de manera estrictament i profundament democràtica, imagino que convindrem que es tracta de l’escenari de crisi. Encara que hi hagin de dedicar hores, encara que tinguin altres prioritats i maldecaps, a tots quatre els interessa poder intervenir en la decisió de conservar o abandonar la calefacció a gasoil o la línia de telefonia fixa. En la misèria, conclouen, és molt més necessària la democràcia que en l’abundància.

Un dels discursos hegemònics actualment en l’àmbit polític és aquell que defensa que, en moments de vaques magres, cal menys política i més gestió, menys debat i més resultats, menys democràcia, en síntesi, i més agilitat, més anar per feina. Discrepo. Precisament perquè hi ha crisi, ara és el moment de gastar-se-les per tenir més i millor democràcia. Sí, ara, precisament ara. I de manera urgent, a més. Que aquesta feina s’hauria d’haver fet en moment de creixement? Totalment d’acord, igual que el marc fiscal, l’obertura econòmica o la redistribució territorial de les competències. Ara bé, que no ens atrevíssim a abordar l’enriquiment democràtic quan tot anava bé en l’àmbit econòmic no és motiu per no fer-hi front ara, tot al contrari. L’increment de la qualitat democràtica, hi insisteixo, és urgent ara. Quan ens hem de repartir el pastís, ho fem com ho fem, si el pastís és gran, sempre n’hi haurà una mica per a tots. És ara, quan el que es reparteix no són més que les engrunes, que és important que tot­hom pugui decidir com es reparteixen. Sentim massa sovint els governants defensar-se dient que els ha tocat prendre les decisions més difícils, més dures, més… No és excusa, ans al contrari: les decisions més dures, en una democràcia, haurien de ser, precisament, les més compartides (tota la resta seria pretendre que els nostres líders estan tocats per la divinitat). I si no ens atrevim a fer-ho tirant més de referèndum, com els helvètics, com a mínim hauríem d’apostar per més transparència, més responsabilitat política o, com a mínim –oh, revolució!–, per incloure tan dures mesures als programes electorals.

Publicat originalment en dues parts a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 9 i el 16 de gener del 2013


7 comentaris

Demagògia

Si els governants no compleixen el seu contracte amb la ciutadania, és legítim que aquests governants obliguin aquests ciutadans a complir els seus contractes amb els bancs? La frase (que no és literal) no és meva, és d’una jutgessa barcelonina. És demagògica? Anem al diccionari. Tots, més o menys, coincideixen a definir com a demagògica una proposta que busca una adhesió emotiva però irracional del públic perquè, de fet, es tracta d’una proposta impracticable. Aparentment, doncs, la jutgessa està sent demagògica, molt demagògica, populista. Aparentment. Però gratem una mica més. La plataforma d’afectats per la hipoteca, que ha lluitat durant mesos i mesos contra certs desnonaments, és demagògica? Ei, que defensen no respectar certs contractes, saltar-se la legalitat! Això és impracticable i, per tant, ja feien bé d’atacar-los amb la desqualificació de moda: són uns demagogs! O ho eren. Perquè després del suïcidi de Barakaldo sembla que tothom veu normal saltar-se certs contractes bancaris, des del PPSOE fins a les patronals bancàries. Demagogs tots? Cap d’ells? Demagogs els que lluitaven contra els desnonaments abans del suïcidi i ara ja no? En què quedem? La llei és un mur infranquejable i és demagògic defensar el contrari sempre o només fins que un suïcidi et taca la imatge internacional? I ens podem saltar (o reformar) la llei sempre, a partir d’ara? La realitat ens ha de portar a replantejar les lleis? També quan un milió i mig de persones i la gran majoria dels representants d’un territori demanen poder decidir el seu futur? O aquí ja no? Tot plegat és demagògic? I aquest article?

Demagògia –amb totes les derivacions possibles, incloent-hi sinònims a l’entorn de quimera o populisme– és, doncs, avui dia, la desqualificació per excel·lència en l’arena política. Tothom és demagog: els sindicats, el partit que governa, els antisistema… Es tracta d’una simple moda o té algun sentit més profund? Veiem, més amunt, que els diccionaris solen posar-se d’acord per definir com a demagògica una proposta impracticable que busca una adhesió emotiva però irracional del públic. Aquí, però, hauríem de posar-nos d’acord en què vol dir impracticable. Hi ha prou consens social amb relació a aquest tema? És impracticable el volum de dèficit que any rere any genera la CASS o el que és impracticable és dinamitar l’Estat del benestar en plena època de crisi? És impracticable la independència de Catalunya o el que és impracticable és seguir a Espanya com fins ara? I en síntesi: són impracticables les alternatives al sistema (sigui quin sigui) o el que és impracticable és seguir amb el sistema actual? Un cop més, l’hegemonia política i cultural es manifesta, sobretot, en el control del vocabulari, a imposar definicions concretes d’un concepte. I ara toca posicionar demagògia com a acusació preferent. És a dir, que amb l’apropiació interessada i l’ús indiscriminat de l’acusació de demagògia els sectors més conservadors de totes les societats disposen d’una eina més per deslegitimar, entre d’altres, les alternatives, els idealistes, els somiadors, els oberts de ment i per legitimar, en canvi, els que tenen molt a guanyar amb l’statu quo actual. Vaja, que com a eina de control ideològic, no està pas malament…

Publicat originalment en dues parts a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 14 i el 21 de novembre del 2012


Deixa un comentari

Estadística per a la ciutadania

1. L’errada experimental
2. Estadística descriptiva
3. Inferència estadística. Intervals de confiança
4. Tests d’hipòtesis
5. Anàlisi de la variança i disseny d’experiments
6. Control de qualitat
7. Calibració d’instruments de mesura

Aquest és un temari d’un manual d’introducció a l’estadística. A la immensa major part de vosaltres, us deu sonar a xino. I això és un problema. Ep, no és un problema vostre, que no se m’entengui malament, és un problema de la nostra societat.

A veure, intento explicar-vos el perquè, sé que això d’avui és una mica estrany, a veure si me’n surto. El cas és que la nostra societat ha reificat, que dic ha reificat, ha divinitzat els números, l’economia, les enquestes, l’estadística, les taules, els gràfics, els formatgets, els formatgets! El nostre déu és el totpoderós %. I ho tenim tan clar que fins i tot tenim resolt el debat de si aquest déu nostre té forma humana o no, és home o és dona… Té forma de power (de powerpoint, vaja). No ets ningú si no creus en els percentatges, si no pots expressar allò que vols dir en percentatges i presentar-ho en magnífiques diapositives. Ningú! I tot són percentatges, i tot són índexs, i tot són formatgets, i tot es quantifica…

Ei, que està molt bé, que té molts avantatges mirar-se el món d’aquesta manera. Que potser ens equivoquem? Que és una visió reduccionista i interessada? No ho sé, el cas és que no vull discutir això avui, el cas és que ens mirem el món, gairebé sempre, amb les ulleres de l’estadística posades. És així. I estarà bé o malament però és així, és una mena d’acord tàcit, implícit, que tots semblem acceptar… Però és tàcit, no l’hem posat mai sobre la taula, mai hem discutit si volíem mirar-nos el món amb aquestes ulleres o no, i com que no hem posat mai el debat sobre la taula, no el tenim ben resolt…

No el tenim ben resolt perquè ens hem autoimposat unes ulleres per llegir el món que no sabem com posar-nos i que ningú s’ha preocupat per dir-nos com es posen. Per entendre la realitat, per seguir el debat públic, per saber si el Govern ho està fent bé o malament, si tenim molt o poc fracàs escolar, molt o poc atur, necessitem, ens agradi o no, l’estadística. Això també és, avui dia, educar per a la ciutadania, perquè no només cal entendre els formatgets sinó que cal tenir capacitat per qüestionar-los, per saber si estan o no ben fets, amb dades vàlides, per saber si ens manipulen o no amb el recurs a les dades, coi. Perquè aquest és el cas, per exemple, del debat entre independentistes i unionistes a Catalunya, amb dades, d’una banda i d’una altra, que no s’aguanten per enlloc. O amb les dades de fracàs escolar que ens va oferir recentment el Cres. O amb…

Però res, als currículums escolars tenim l’estadística confinada a les mates que fan els de batxillerat econòmic. I llestos. Vaja és com si a l’escola féssim només xinès i en canvi publiquéssim els diaris i els programes electorals en rus. Impossible decidir amb coneixement de causa. Una trava més…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 9 de novembre del 2012


5 comentaris

Extremistes

A mi m’agraden els extrems. M’interessen, vaja. Sobretot perquè existeixen. I són necessaris. Ni puc sofrir ni em crec tanta centralitat. Les millors solucions no són sempre les més centrades. No és així en el món de l’art ni en de la ciència. Tampoc ho veig així en el de la política, on no puc entendre la democràcia, per exemple, si no és des de la radicalitat… Però no em feu gaire cas, potser sóc un extremista… El cas és que no tothom té tan bona opinió dels extrems i solem carregar el concepte amb una forta connotació negativa. Així, l’ús de l’adjectiu (“extremista”) sol ser una estratègia habitual i eficaç per desarmar moviments, persones, ideologies i cosmovisions incòmodes. Un cop més, una de les principals arestes del poder es troba en la capacitat de controlar el vocabulari, els diccionaris, les definicions… Així, etiquetem com a extremista l’antisistema que et crema contenidors (i ho és) però ens oblidem que també és extremista aquell que (com el govern espanyol) utilitza les lleis com a barreres contra la democràcia, afirma (com Rubalcaba) que està en contra del dret a decidir, considera (com l’Església) que és la representant de Déu a la Terra, reclama (com fa la banca) el pagament de la hipoteca quan ja s’ha quedat amb el pis i amb milions d’euros en ajudes públiques, anteposa (com fa Merkel) els interessos personals als de la societat, o es presenta a unes eleccions (com el PP, com DA, com tants altres) amagant el programa de govern. Mentre l’única brúixola que utilitzem per ubicar els extrems sigui la del possibilisme o la d’un fals (per interessat) statu quo, continuarem mirant cap a una altra banda.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 31 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Klose

Ara farà un parell de setmanes, el davanter alemany Miroslav Klose va sorprendre el món del futbol reconeixent-li a l’àrbitre que el gol que li acabava de marcar al Napoli (i que ja havia pujat al marcador) l’havia fet amb la mà. L’àrbitre el va anuŀlar i tot i que ara a Klose se li reconeix el seu fair play, en aquell moment li van dir de tot menys maco. Bàsicament perquè ningú fa coses d’aquestes, perquè des de la nostra infantesa rebem un munt d’inputs que estableixen de manera molt clara què és ser guai, espavilat, què ens aporta reconeixement positiu dels nostres iguals i, al contrari, què ens fa invisibles, menyspreables, què farà que siguem la riota dels altres. I ens en riem dels Kloses de la vida, i li riem les gràcies als tramposos… També aquesta configuració cultural de l’eix ben vist – mal vist a totes les esferes de la vida explica una part de la nostra crisi. També els canvis que aconseguim introduir entre tots en aquest àmbit ens acostarà una mica més a la sortida del túnel. I sembla que alguns avenços es comencen a fer, sembla que els canvis econòmics comencen a generar canvis en una cosa tan profunda com la nostra moral. I on abans veiem un murri ara veiem un murri que se’n riu a la nostra cara. I comencem a pensar que el frau fiscal no és d’espavilats sinó de lladres, i que això fa que a mi em toqui pagar una mica més o que no es pugui tirar endavant aquella escola saturada. I a poc a poc arriba aquest canvi de mentalitat, i cada cop valorem més la responsabilitat i menys els penques. Cada cop ens sembla millor –o com a mínim més normal, que ja és molt– l’honestedat del Klose…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 18 d’octubre del 2012


4 comentaris

Racistes

Un gitano, un negre i un àrab van junts en cotxe. Qui condueix? La policia. En Jordi Grau sempre utilitzava aquest acudit a les seves classes d’etnografia com a exemple (brillant) de prejudici implícit, de racisme latent. El problema, en síntesi, no es troba en el fet que ens faci gràcia o no l’acudit sinó molt abans: en el fet mateix d’entendre’l. La seva estratègia, de fet, era molt similar (no en les intencions, evidentment, però sí en la potència demostrativa) a la famosa campanya propagandística en què Goebbels denunciava que el problema de la hiperinflació a Alemanya era culpa dels jueus i dels ciclistes esperant, evidentment, que tothom es demanés: “I per què els ciclistes?”, donant per descomptada i interioritzant, en canvi, la culpabilitat jueva. Tres quarts de segle després les coses no han canviat pas gaire. Seguint aquesta fal·lera estúpida de tornar més (pretesament) gracioses les sigles insulses –en la línia del personalista Grupo Independiente Liberal del Jesús Gil o del GOL massanenc–, l’estat crític de les finances italianes ha implicat que per parlar dels mals alumnes europeus els experts econòmics ja no parlin de porcs (PIGS: Portugal, Ireland, Greece and Spain) sinó de gitanos (GIPSY: els mateixos, en diferent ordre, sumant-hi ItalY). El problema d’aquest acrònim tan enginyós és que retrata molt més aquells que l’han ideat (i també tots els que el consideren vàlid) que no els països que bategen: mentalitats prehistòriques que defensen, reprodueixen i publiciten una equivalència perversa gitano = negatiu que els converteix, tot i la seva aura de superioritat, en racistes de la més baixa esfera.

(Tan sols un afegitó, que al final va saltar de la columna per motius d’espai: la indignació necessària per redactar aquest text neix a partir d’aquest post de la Judith Salazar al seu bloc Una cambra amb vistes. Al Cèsar allò que és del Cèsar.)

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 28 de març del 2012