Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


1 comentari

Pau

Contraproduent i perillosa. No trobo altres paraules per valorar la concessió del Nobel de la Pau a la Unió Europea. Evidentment, entenc –i, com a europeista, tot i que no d’aquesta Europa, comparteixo– una part de la lògica del premi: la construcció europea per si sola ha contribuït de manera fonamental a foragitar de la Unió –no del continent– els conflictes armats. Fins aquí tots d’acord. Felicitats i per molts anys, de tot cor. Ara bé, el que no entenc són les retallades per part de la fundació Nobel. Les retallades al concepte de pau. Des dels anys setanta i gràcies, sobretot, a la figura imprescindible de Johan Galtung, s’ha treballat molt dur per trencar amb una definició reduccionista de la pau, per definir pau no només per allò que no és: un estat de no-guer­ra, d’absència de conflicte (pau negativa), sinó per allò que sí que és: un estat en què, a més de l’absència de violència directa, existeix justícia social, respecte pels drets humans, relacions equitatives entre les persones, etc. I ara, en un moment que la violència estructural se’ns menja els estats i les societats europees, en un moment que el continent necessita més que mai que la pau positiva ocupi bona part de l’agenda pública, va i el Nobel premia per la seva contribució a la pau una UE que és la principal responsable de la pèrdua diària de quotes de pau cada cop més significatives i legitima, així, la violència estructural a Europa. Si el que es volia premiar era exclusivament la manca de conflictes armats al continent, hauria resultat molt més pertinent i precís premiar Jean Monnet o, per evitar el títol pòstum, la seva fundació.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 12 de desembre del 2012

Anuncis


Deixa un comentari

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012


4 comentaris

Racistes

Un gitano, un negre i un àrab van junts en cotxe. Qui condueix? La policia. En Jordi Grau sempre utilitzava aquest acudit a les seves classes d’etnografia com a exemple (brillant) de prejudici implícit, de racisme latent. El problema, en síntesi, no es troba en el fet que ens faci gràcia o no l’acudit sinó molt abans: en el fet mateix d’entendre’l. La seva estratègia, de fet, era molt similar (no en les intencions, evidentment, però sí en la potència demostrativa) a la famosa campanya propagandística en què Goebbels denunciava que el problema de la hiperinflació a Alemanya era culpa dels jueus i dels ciclistes esperant, evidentment, que tothom es demanés: “I per què els ciclistes?”, donant per descomptada i interioritzant, en canvi, la culpabilitat jueva. Tres quarts de segle després les coses no han canviat pas gaire. Seguint aquesta fal·lera estúpida de tornar més (pretesament) gracioses les sigles insulses –en la línia del personalista Grupo Independiente Liberal del Jesús Gil o del GOL massanenc–, l’estat crític de les finances italianes ha implicat que per parlar dels mals alumnes europeus els experts econòmics ja no parlin de porcs (PIGS: Portugal, Ireland, Greece and Spain) sinó de gitanos (GIPSY: els mateixos, en diferent ordre, sumant-hi ItalY). El problema d’aquest acrònim tan enginyós és que retrata molt més aquells que l’han ideat (i també tots els que el consideren vàlid) que no els països que bategen: mentalitats prehistòriques que defensen, reprodueixen i publiciten una equivalència perversa gitano = negatiu que els converteix, tot i la seva aura de superioritat, en racistes de la més baixa esfera.

(Tan sols un afegitó, que al final va saltar de la columna per motius d’espai: la indignació necessària per redactar aquest text neix a partir d’aquest post de la Judith Salazar al seu bloc Una cambra amb vistes. Al Cèsar allò que és del Cèsar.)

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 28 de març del 2012