Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

Spotify com a model

En un principi m’havia plantejat aquesta coŀlaboració com a un espai òptim per anar repassant algunes de les meves dèries, coses que m’entusiamen i coses que em treuen de polleguera… Un parell de mesos després, com era previsible, el rajón s’ha menjat l’entusiasta. Previsible, ja us ho dic… Però va, avui serà una excepció.

I és que aquesta setmana estic encantat de la vida, per fi podia llegir una d’aquelles notícies que t’alegren el dia. Ei, a veure, rebaixem expectatives eh… Ni pau al món, ni final de la crisi, ni una Andorra més democràtica… que un ja s’acaba conformant amb ben poqueta cosa…

El cas és que Spotify ja ha arribat a Andorra! Que sí, que sí, que amb una IP francesa o espanyola o fent la primera connexió fora d’Andorra podies trampejar la limitació a casa nostra, però no sempre era el més pràctic… Ara tenim Spotify de totes totes. I això m’entusiasma perquè Em permet ampliar la possibilitat d’incrementar i variar la meva discografia de manera descomunal, evidentment.

Però no només. Sabeu allò de l’intentar que quadri el màxim possible la teva manera de pensar amb la teva manera d’actuar? Sí…. allò que costa tant però que es veu que et dóna tanta tranquiŀlitat? Doncs exactament això, que Spotify m’ho permet.

D’entrada em permet escoltar un munt de música sense necessitat de posseir-la, trencant amb el tema de la propietat per la propietat, amb la lògica consumista i connectant, en canvi, amb una lògica de biblioteca que em sembla molt més interessant.

D’altra banda, m’ho posa fàcil. Jo vull escoltar música i ells me l’ofereixen. Pagant? Sí, però és que ja m’està bé pagar, ja m’està bé contribuir amb els creadors que m’ofereixen aquesta música i amb els distribuidors que me la porten. Sense sentir-me un explotador o un lladre, amb la tranquiŀlitat de no estar perjudicant ningú i amb un preu que, per la meva butxaca, també em sembla molt raonable: o hav d’escoltar publicitat o contribuir amb 6 o 10 euros al mes. I tot, a més, sense maldecaps per complir o no amb la legalitat, tot ben fàcil…

I encara més, perquè entre els costos amagats no n’hi ha cap que em molesti. Perquè Spotify funcioni sé que hi ha una petita renúncia a la meva privacitat, però que se sàpiguin més o menys públicament els meus gustos o, sobretot, les meves curiositats musicals (que això és, al cap i a la fi, el més intessant de la plataforma), no m’amoïna gens ni mica…

I finalment, perquè combina molt bé la doble perspectiva d’internet. Em permet organitzar-me la música de manera clàssica, inspirant-me d’allò que recomanen els crítics, com tota la vida, però també inspirar-me d’allò que escolten els que fan la música que a mi m’agrada o els que solen escoltar el mateix tipus de música que jo…

Vaja, que Spotify està molt bé per si mateix però que no estaria malament, a més, tenir-lo com a model de fer les coses en aquesta era digital. Molts pros i poques pegues. I un cop més, un model nòrdic.

És que aquests escandinaus… mira que la toquen bé eh! Si no fos per la manca de llum i perquè el suec fa pinta de complicat, us diria que ja m’heu vist prou…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 16 de novembre del 2012


1 comentari

Pla estratègic

Les coordenades són clares i inamovibles: 168 hores –repartides en set dies–, un sol cos i uns ingressos familiars x (sigui la x que sigui, perquè els dilemes se’m repetirien amb una x + 2.000 tot i que amb una x – 2.000, ho reconec, només faltaria!, serien molt més fonamentals i urgents). Algú m’explica, si us plau, com es fa? Com es conjuguen ambicions, valors i realitat? Com es fa, per exemple, per estalviar de forma ètica (segons la meva ètica), sense participar en l’espiral especulativa, sense participar, amb els meus diners, en res en què no crec (comerç d’armes, desforestació, etc.), però estalviar, que no sóc pas ric!, de totes maneres. Com es fa per consumir a Andorra de forma responsable, productes de proximitat, produïts sense explotar treballadors, distribuïts sense inflar les butxaques de milers d’intermediaris, cultivats –en el cas dels productes agrícoles– de forma sostenible i, tot plegat, sense deixar-me, en la seva compra, el sou sencer. Com es fa per consumir menys quan tot, absolutament tot, t’impulsa en la direcció contrària. Com es fa per ser obert i compartir –perquè realment hi creus– quan frueixes tan sovint amb la solitud, quan t’han entrenat tants i tants anys al chacun pour soi. Com es fa per ser alhora un bon professional i un ciutadà implicat i responsable, i gaudir dels amics, de la família, de la parella, dels fills, i dormir, i comprar sa i cuinar sa i menjar sa, i fer esport, i llegir, i anar al teatre i al cinema, i pensar, i somiar, i jugar amb la teva filla sense res més al cap. Com es fa? Definitivament, necessito, amb urgència, un pla estratègic domèstic…
Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 21 de març del 2012