Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


2 comentaris

No tan de tots…

L’aniversari d’una Constitució correcta però que necessita millorar sempre és motiu, en el meu cas, d’una celebració agredolça. Ara vindria quan lamento el poc cas que li fem a alguns articles del Títol I, quan dic que trobo inadmissible l’estat d’abandó en què hem deixat el Títol II, quan proposo que, posats a retallar, ens carreguem el Títol III, quan reclamo canvis substancials en parts dels títols II i IV per poder assolir més qualitat democràtica, o quan animo la nostra classe política a simpatitzar una mica més amb el Títol IX. No aniré per aquí avui, però. En comptes de rellegir-la, ni que sigui en diagonal, aquest any he preferit fer balanç dels vint anys de Constitució amb l’ajuda d’una calculadora. L’argument és molt senzill, ja ho veureu.

Al referèndum que va permetre aprovar la Constitució, ara fa vint anys i un dia, tenien dret de vot 9123 persones, de les quals 6910 el van exercir i 4903 ho van fer per votar que sí. Com els oients bé coincidiran, no tots ells continuen vius avui dia. Si apliquem a les xifres que esmentàvem fa un moment la taxa de mortalitat mitjana que hem tingut els darrers vint anys, i que és del 3,20‰ anual, podem estimar que dels ciutadans que el 14 de març del 1993 podien votar, van votar i van votar que sí en queden, respectivament, 8539, 6468 i 4589. Considerem dues dades més: 1/ a les últimes eleccions comunals, ara fa poc més d’un any, van ser cridats a les urnes 22381 ciutadans; i 2/ segons les dades del 2012 del Departament d’Estadística del Govern, a Andorra hi viuen 62087 persones majors de 18 anys.

Ja em perdonareu el ball de xifres, però si juguem amb totes elles, els resultats són d’allò més eloqüents. Per exemple, els que van tenir l’oportunitat de votar la Constitució, ara fa vint anys, només representen, avui, un 38% dels votants i un 13,75% de la població major d’edat. Encara més: només un 28,9% dels ciutadans que ara tenim dret a vot i poc més d’un 10% (10,35%) de la població adulta actual d’aquest país van participar en el referèndum constitucional. I, per últim, la dada definitiva –tant és si us heu perdut amb tota la resta–: tan sols un de cada cinc ciutadans amb dret a vot actualment (un 20,5%) van dir sí a aquesta Constitució, una xifra que baixa fins a un dramàtic 7,9% si el que considerem, ara, és la població major de 18 anys que viu a Andorra.

Que això passa a tot arreu? No, en tan sols vint anys no, i encara menys amb aquesta magnitud. Perquè a Andorra la desproporció entre els que van decidir per nosaltres ara fa vint anys i els que podríem fer-ho ara no és déu, com mostren les xifres que esmentàvem fa un moment, al simple pas del temps sinó a les brutals restriccions al dret de vot que existien ara fa vint anys i a la pervivència d’una part d’elles encara avui. En qualsevol cas, encara que la desproporció que ens ocupa avui aquí sigui generalitzada, aquí i arreu, més motius encara per demanar que les Constitucions, aquí i arreu, es confirmin –com a mínim això– cada x anys. No admetre això és donar per bo que el marc de convivència d’un Estat sigui aliè, en el cas d’Andorra, al 80% dels ciutadans amb dret a vot, és perpetuar que molta gent no se senti la Constitució com a pròpia. Estem segurs que ens ho podem permetre?

Quan els partits o els nostres representants es neguin, a partir d’ara, a reformar la Constitució, podran utilitzar molts arguments. Ara bé, defensar que és intocable perquè és un contracte que hem acordat entre tots, ja no és, l’any 2013, un argument vàlid.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 15 de març del 2013

Anuncis


Deixa un comentari

La ciutadania és això

Image Image
El calendari ha volgut fer coincidir en un lapse molt curt de temps dos esdeveniments molt interessants per a la vida política andorrana, dos exemples claríssims de què vol dir exercir la ciutadania.
Perquè la ciutadania és això. És pensar, escolta tu, a mi, en la meva situació actual, el fum dels bars em molesta. I trobo que està perjudicant la meva salut, la de la meva filla, la d’un munt de gent. I trobo que no dec ser l’única que pensa així. I ni el govern ni l’oposició semblen estar per la labor… I si em poso a recollir signatures i proposem entre tots que tots els espais públics del país siguin espais lliures de fum?
La ciutadania és això. És pensar, escolta tu, a mi aquest no em sembla el millor indret per ubicar un heliport. Perquè passa prop de casa meva i prop de diferents escoles, perquè em sembla una zona perillosa… I si busco afins a la meva causa (incloent el Comú), i pressionem el govern perquè canviï de parer? I si omplim el centre de pancartes? I si muntem una plataforma? I si exposem la nostra opinió als mitjans? I si…
La ciutadania és això. És proposar, és queixar-te, és exigir als governants, és participar del debat públic. I potser a mi no em sembla bé que no es pugui fumar als bars o que els millonetis, concepte de moda, només es queixin quan els fan l’heliport prop de casa seva. O potser sí que em sembla bé. Tant és. La gran notícia amb què em quedo és que sembla que cada cop més gent sembla estar disposada a exercir la ciutadania.
Perquè la ciutadania és això. Impulsar una ILP, o participar-hi amb una simple signatura, o rebutjar de participar-hi amb un argument. O crear una plataforma NIMBY contra la ubicació d’un heliport al roc del Patapou. O escriure una carta al director a qualsevol diari, o trucar per participar a una tertúlia de ràdio, o entrar a un partit i presentar-te com a candidat per intentar millorar el teu país, la teva parròquia, el teu poble. O anar a votar, o crear un bloc d’opinió, o entrar a una plataforma del tipus #AD800, o qüestionar al twitter els #fornéfacts (és a dir, les opinions de l’excap de Govern Marc Forné sobre la participació ciutadana i la llibertat d’expressió…). La ciutadania és tot això, no és una obligació però tampoc és un privilegi, per molt que a alguns encara els costi acceptar-ho.
Tant és si l’exerceixen fatxes, progres, si ho fan per defensar quelcom amb què estem d’acord o el projecte més horrible que se’ns hagi passat mai pel cap, que la gent participi a la construcció de la seva societat és molt més que respectable, és sempre una gran notícia. Perquè la ciutadania és un dret. I exercir-la, a més, és un plaer dels grans…
Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 14 de desembre del 2012


Deixa un comentari

25N: radiografia i repartiment de cartes

Totes les eleccions serveixen per fer (a partir dels vots) una radiografia força fiable de l’estat d’opinió d’un país i per repartir (a partir dels escons) millors o pitjors cartes entre els diferents jugadors del joc polític. Aquestes dues funcions de tots els comicis ens permeten, doncs, abordar l’anàlisi de les eleccions al parlament del passat 25N des d’una doble perspectiva que, d’altra banda, hauríem de separar nítidament per no barrejar les coses.

Radiografia

Si ens mirem el 25N com un gran sondeig d’opinió (amb la fiabilitat privilegiada que aporta el fet de treballar amb universos i no amb mostres i de comptar, a més, amb una participació que frega el 70%), la informació que hi trobem és força clara.

No respon totes les preguntes, és evident. És molt difícil, per exemple, calibrar la comprensió (o no) de la ciutadania amb les retallades: és cert que CiU baixa, però aquesta caiguda coincideix amb un canvi fonamental del seu discurs sobiranista, i a més el PP puja i el PSC també baixa, tot i estar a l’oposició, però el record de les retallades del PSOE encara és ben present… En fi, en aquest cas haurem d’esperar estudis posteriors.

On trobem una informació molt més clara, però, és en tot allò relacionat amb la principal clivella d’aquest procés electoral.

1. En relació a l’interès que desperta el tema, per a un 30% de la ciutadania (abstenció) i un 6,36% dels votants (blancs, nuls i partits que no feien de la qüestió sobiranista un tema fonamental), això de independència sí o independència no, no va amb ells, ni tan sols en un moment de màxima politització del tema.

2. Pel que fa al dret d’autodeterminació, un 59,01% dels votants (CiU, ERC, ICV, CUP, SI) es mostren clarament a favor d’un referèndum d’autodeterminació i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) es posicionen clarament en contra.

3. Pel que fa, en canvi, a la independència, hi ha un 35,4% dels votants (PSC, PP, C’s, UPyD) clarament en contra i un percentatge de partidaris de la separació d’Espanya que, en canvi, es mou en una forquilla entre un mínim del 18,44% (ERC, CUP, SI) i un màxim del 59%, en funció de com s’acabessin posicionant els votants de CiU i d’ICV.

4. Si es deixa de somiar amb la independència, aleshores hi ha una altra dada important i que és la més clara de totes: un 73,48% (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP, SI) es mostra clarament a favor d’incrementar el grau d’autonomia catalana i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) aposta per mantenir l’statu quo actual.

Les dades, doncs, són clares. Ara cal voler escoltar-les…

Repartiment de cartes

El 25N ens deixa igualment molts elements interessants si ens el mirem, ara, com un repartiment de rols i posicions pels propers quatre (?) anys. En destaco tan sols alguns.

1. Les eleccions les ha guanyat CiU. Podem parlar de derrota moral, de caiguda espectacular en el nombre d’escons, de no assoliment de la majoria absoluta, d’abisme entre expectatives i resultats i d’un munt de coses més, però les eleccions, ens agradi o no, hi insisteixo, les ha guanyat CiU. I no ho ha fet d’una manera qualsevol, ho ha fet, a més, de manera claríssima, inqüestionable: amb el doble de vots que la segona força en nombre de vots (PSC); amb dues vegades i mitja més escons que la segona força en nombre d’escons (ERC); i amb més escons i gairebé tants vots com els que aconsegueixen, plegats, els quatre partits (PP, PSC, C’s, UPyD) que s’oposaven al punt principal del programa convergent.

2. Tot i aquesta victòria tan contundent en termes relatius (és a dir, en relació a les altres candidatures), en quedar tan lluny de la majoria absoluta, CiU està condemnada a una governabilitat d’allò més complexa amb obstacles fonamentals, diversos i constants tant a la plaça Sant Jaume com al parc de la Ciutadella.

3. Això és així perquè el sistema de partits català és, actualment, una rara avis a nivell mundial. D’entrada, per l’enorme distància entre el primer i el segon partit. En segon lloc, per la gran quantitat de partits representats en una cambra legislativa de dimensions relativament petites. I finalment, pel gran pes relatiu que tenen aquestes forces minoritàries: a la segona i a la quarta força només les separen dos escons i 52.000 vots (un 1,7%); a la segona i a la sisena tan sols les separa un 6% del total de vots; hi ha molta més distància entre la primera i la segona força que entre la segona i la divuitena (i última).

4. El que condiciona la governabilitat i la legislabilitat, doncs –i això no és ni positiu ni negatiu, és un fet– és el sistema de partits, no la fragmentació a seques del parlament català. Parlem, però, una mica més de fragmentació i de pluralitat. D’entrada, treiem-li la connotació negativa. Pel meu gust personal, de pluralitat encara n’hi ha poca i tot. O no ajudaria a tot el procés que ha de venir que CDC i UDC anessin per separat, cadascuna amb les seves cartes específiques sobre la taula?

I després, n’hi ha tanta de fragmentació? Si bé és cert que a nivell intraparlamentari es manté, si anem més enllà d’una perspectiva estrictament comptable, la pluralitat augmenta, ja que passem d’una cambra amb set forces, emmarcades en sis grups, i amb un one issue party (SI) que no aportava gaires novetats al debat, a una altra amb set forces, set grups parlamentaris, i una formació (CUP) que sí aporta nous temes a l’agenda. A nivell global, però, trobem menys fragmentació que fa dos anys ja que si aleshores quedaven fora de la representació parlamentària un 6,86% dels vots que van a parar a candidatures (amb 32 forces que van quedar fora de la cambra) aquest cop la xifra s’ha reduït a un 5,71% (amb 11 candidatures fora del parlament). És a dir, que el conjunt del Parlament (amb la reducció de l’abstenció, dels vots nuls i blancs i dels vots a forces extraparlamentàries) representa més ciutadans que abans, una bona notícia, en tot cas, per a la democràcia. Per tant, sí, més pluralitat intra, però també més concentració en global.

5. Plataforma per Catalunya. 2,42% de vots el 2010, 1,65% ara. Vot útil? Sí. Però també una lliçó: com menys parlem dels partits xenòfobs, pitjor els hi va.

6. Tothom al seu lloc. El rànking de les eleccions pel que fa a la principal clivella, per si algú encara té dubtes: 1/ sobiranistes indefinits; 2/ independentistes radicals; 3/ federalistes poc convençuts; 4/ unionistes radicals; 5/ pro dret a decidir i després ja es veurà; 6/ unionistes radicals; 7/ independentistes radicals.

En fi, que les cartes ja estan repartides. Són les que són i no canviaran. Ara tan sols queda decidir si es juguen amb trempera i valentia o amb desil·lusió i victimisme.

Publicat originalment al meu blog d’opinió de l’edició digital del Diari d’Andorra el 28 de novembre del 2012

Una versió reduïda d’aquest post (localitzable aquí i corresponent bàsicament a la primera part d’aquest text) es va publicar el mateix dia a la columna d’opinió La Seca, La Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra amb el títol Radiografia


Deixa un comentari

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Klose

Ara farà un parell de setmanes, el davanter alemany Miroslav Klose va sorprendre el món del futbol reconeixent-li a l’àrbitre que el gol que li acabava de marcar al Napoli (i que ja havia pujat al marcador) l’havia fet amb la mà. L’àrbitre el va anuŀlar i tot i que ara a Klose se li reconeix el seu fair play, en aquell moment li van dir de tot menys maco. Bàsicament perquè ningú fa coses d’aquestes, perquè des de la nostra infantesa rebem un munt d’inputs que estableixen de manera molt clara què és ser guai, espavilat, què ens aporta reconeixement positiu dels nostres iguals i, al contrari, què ens fa invisibles, menyspreables, què farà que siguem la riota dels altres. I ens en riem dels Kloses de la vida, i li riem les gràcies als tramposos… També aquesta configuració cultural de l’eix ben vist – mal vist a totes les esferes de la vida explica una part de la nostra crisi. També els canvis que aconseguim introduir entre tots en aquest àmbit ens acostarà una mica més a la sortida del túnel. I sembla que alguns avenços es comencen a fer, sembla que els canvis econòmics comencen a generar canvis en una cosa tan profunda com la nostra moral. I on abans veiem un murri ara veiem un murri que se’n riu a la nostra cara. I comencem a pensar que el frau fiscal no és d’espavilats sinó de lladres, i que això fa que a mi em toqui pagar una mica més o que no es pugui tirar endavant aquella escola saturada. I a poc a poc arriba aquest canvi de mentalitat, i cada cop valorem més la responsabilitat i menys els penques. Cada cop ens sembla millor –o com a mínim més normal, que ja és molt– l’honestedat del Klose…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 18 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Falses excuses

Mani 11-S

Uf, volia començar aquest espai repassant una dèria a la setmana però em sembla que avui ens estrenarem amb més d’una…

I és que la situació per baix (digueu-li Catalunya, extremo oriental del tercio norte peninsular o com us doni la gana) està d’allò més interessant… Tant, que avui, tot i que la nostra realitat immediata està calenta (IRPF, retallades als funcionaris, reforma de la CASS, reaccions dels funcionaris, inici del curs escolar i polític) no m’he pogut resistir a comentar-la.

I és que el debat que domina aquests dies la situació catalana està tocant temes cabdals del debat polític contemporani. Entre d’altres, el rol potencial de la ciutadania (no sempre explotat al màxim, d’altra banda), una ciutadania que a Catalunya, tota soleta, ha aconseguit (de manera intencionada o no) alguns resultats que els seus protagonistes segur que no s’acabaven d’esperar. Per exemple, el PSC, partit de govern fa quatre dies, que com a conseqüència d’una manifestació de la qual no van saber calibrar l’abast, han quedat fora del centre polític no pas perquè els hagin expulsat sinó perquè simplement hi ha hagut un terratrèmol que ha mogut de lloc el tauler polític i ells, ara, ves, han quedat a un extrem. O el cas invers, el del president Mas, a qui han redimit de ser el president de les retallades que va tornar a pactar amb el PP per permetre-li ser (poseu tot això en majúscules) el President Que Com a Mínim Ho Va Intentar.

La ciutadania, doncs, s’ha mogut, ha fet la seva feina… Enfront, en canvi, alguns s’entesten encara en acumular excuses, falses excuses. Fem-ne un rànquing va!

En el número quatre la minimització de la manifestació i l’entronització, en canvi, dels que es van quedar a casa. Sí, allò del “només van ser un milió i mig i a Catalunya hi viuen més de set milions de persones”. Vaja, l’excusa eterna… Dos milions, un milió i mig, que devien ser menys, que aquestes xifres sempre s’inflen… I què? Tant és, el que importa és l’impacte, el crit. La manifestació, les manifestacions, són sempre un despertador, res més que un despertador, però alhora, compte, tot un despertador. Un crit social que com a governant et diu, “ep!, que abans d’esgotar els quatre anys, amb el nou context, hem canviat de parer, hem pensat això i això i ho volem ja. Qui? Uns quants, no som la majoria ni de conya però t’ho hauries de plantejar. I després, per verificar l’abast d’aquest neguit, per verificar si és prou legítim, prou compartit, et toca passar-ho per les urnes.”. L’excusa de no eren majoria simplement no té sentit, perquè no sabem perquè és van quedar a casa els que es van quedar a casa, perquè anar a manifestar-se requereix un grau de politització important i, per tant, la proporció l’hauríem de calcular només entre la gent polititzada del país (i a veure qui és el maco que estudia tot això en temps de retallades a les universitats…).

En el número tres, la gran excusa economicista: “no és moment de llibertat ni de democràcia, senyors, que estem en plena crisi i no podem emprenyar gaire ni els mercats ni els inversors”. Sense comentaris…

En el número dos, una excusa molt més específica dels nacionalistes espanyols que les dues anteriors (molt més compartides) i també un pèl més sibil·lina: l’excusa, deixeu-m’ho dir així, legalicista. “No es pot fer perquè ho diu la llei”. A veure, que se m’entengui, no sóc aquí per fer una defensa de l’anarquisme. Les lleis votades democràticament s’han de respectar, si no és així no hi ha democràcia, estem d’acord. Però també es poden superar i renovar. Democràticament, és clar. Nada está escrito, que deia aquell, tot és replantejable si així ho vol la gent. Que algú s’escandalitzés perquè sortissin al balcó i proclamessin la independència, d’acord, però és que ningú ha plantejat el debat en aquests termes, estaríem canviant un estat imposat per un altre. Aquí el que es planteja és eleccions, parlament constituent i referèndum. Democràcia en estat pur, vaja. I escolteu, les lleis han de ser un mur infranquejable pels individus, per les empreses, però mai per les societats, mai pels pobles.

I en el número u, la millor de totes, la més inadmissible, la del lío, la de l’ “esto es un lío“, la de la quimera, la de l’ara no toca. S’ha de ser mandrós tu… La democràcia no ens pot fer mandra… Que és un lío? ¡Pues es un lío! Haber elegido muerte… Només faltaria que ens treguin el dret a complicar-nos la vida.

Contra totes aquestes excuses, la solució, l’única solució possible, és afrontar tots aquests problemes amb més i millor democràcia, amb més enfortiment de la ciutadania. A Catalunya, a Andorra, arreu… Els problemes són menys problemàtics quan són els nostres problemes i els afrontem amb les nostres solucions. I no llegiu en aquest “nostres” identitat nacional, llegiu-hi dret a decidir des de la ciutadania, llegiu-hi, simplement, democràcia…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 21 de setembre del 2013


2 comentaris

7 claus per disseccionar les eleccions comunals

La funció principal d’unes eleccions, evidentment, consisteix en determinar, democràticament, qui representarà els ciutadans a la institució en qüestió. Tots els comicis també ens serveixen, però –i aquesta funció secundària no és gens menyspreable—, per agafar el pols, la temperatura, calibrar o radiografiar –adopteu el símil que us resulti més útil— l’estat actual del país i, més precisament, de la política andorrana en sentit ampli. Si allò que ens interessa de les recents eleccions comunals, únicament, és la primera de les dues funcions descrites més amunt, no cal donar-li gaires voltes, el misteri s’acaba quan consultem la llista, parròquia per parròquia, dels consellers electes als diferents consells de Comú (disponible a www.eleccions.ad). Si, en canvi, volem anar una mica més enllà i explotar al màxim la macroenquesta del passat 4 de desembre, hi ha feina per dies, mil conclusions possibles, des de mil òptiques diferents –per sort—, i molts debats interessants per encetar –alguns d’ells necessaris, fins i tot inajornables. La meva contribució a aquesta anàlisi compartida del 4-D –encetada ja per implicats directes, indirectes i observadors externs— pot fragmentar-se en set punts, set claus d’interpretació que repasso al llarg de les següents línies i que posen el focus, especialment, en els efectes d’aquestes eleccions per a les dues principals forces polítiques del país però també en els efectes en el sistema, especialment en la qualitat de la nostra democràcia.

1. DA no existeix

De segona onada taronja o de victòria de DA a sis de les set parròquies, res de res. El titular no té sentit simplement perquè si ens mirem la política amb ulleres que obviïn els simples formalismes, DA només es presentava a la capital i a Escaldes-Engordany, amb un balanç, tanmateix, prou positiu: una victòria per KO (una més) i una derrota dolça. DA –la marca DA, el projecte DA– no ha aportat, en canvi, cap valor afegit a les victòries d’UP a Encamp, ACO a Ordino, UL a Sant Julià o l’agrupació de candidats que a Canillo ha decidit presentar-se amb les sigles de DA però que hauria assolit la mateixa victòria per incompareixença amb qualsevol altra sigla imaginable. Ho reconeixia abans-d’ahir, sense pèls a la llengua, la futura cònsol major laurediana (més clar l’aigua) i ho podrien subscriure, amb més o menys elegància, els seus homòlegs canillenc, ordinenc i encampadà.

El mèrit del projecte demòcrata consisteix a haver convençut aquests grups parroquials de sumar-se a DA a les generals i de deixar-se pintar de color taronja els cartells electorals aquestes comunals –apostant, amb bon pronòstic, al cavall guanyador de cada parròquia; també a la capital, però per a aquella cursa ja s’havien tancat les apostes…– però la relació entre els uns i l’altre ha estat fins ara més parasitària que simbiòtica: UP, ACO i companyia van ser claus en l’onada taronja de l’abril mentre que DA ha estat gairebé irrellevant en l’onada centredretana d’aquest desembre, on la major part de les victòries poden explicar-se en clau local. De moment, per tant, hi ha matrimoni, sí, però es tracta d’un matrimoni de conveniència, que aguantarà mentre interessi a totes les parts implicades però que pot esclatar en mil bocins en qualsevol moment, especialment quan arribin les primeres derrotes o les primeres desavinences substancials (personalistes o relacionades amb l’accés al poder –com ja ha estat el cas a la Massana– o de més substància política –com quan comenci a dissenyar-se la futura dieta d’aprimament dels comuns), condemnats a repetir la història d’aglutinació i posterior explosió del PLA i, en menor mesura, de L’Alternativa. DA, per tant, continua sent una agrupació política amorfa, per definir, tan etèria, gairebé inexistent en el món associatiu, però alhora omnipresent i plenipotenciària en l’arena institucional. Pura paradoxa.

2. PS: entre F5, Reiniciar i Tancar

De la seixantena de socialdemòcrates que tocaven poder real fa tan sols vuit mesos ara només en queden 14. 14 càrrecs en el conjunt de les estructures estatals (si obviem l’ambaixada davant el Consell d’Europa): sis al Consell General i vuit més a quatre consells de comú. Tots ells en clara minoria absoluta allà on exerceixen el seu càrrec, amb tan sols dos càrrecs de certa rellevància (una presidència de grup parlamentari –acompanyada de l’estatus informal de cap de l’oposició– i una secretaria de Sindicatura). Tots ells, sense excepció, clars perdedors en les circumscripcions en què han competit últimament, en el conjunt de les quals han perdut, de mitjana, d’un 27,8% de diferència, amb derrotes sempre superiors al 20% excepte a la capital (Blasi i Cartes van ser superats a l’abril d’un 6,28%) i a la territorial d’Ordino (on Armengol i Cadena van perdre de 7,8 punts).

Una pràctica habitual en la política de partits consisteix a buscar nous líders entre aquells que hagin resistit a una catàstrofe electoral generalitzada de tot el partit. En el cas del PS la caiguda és tan forta que, com ja hem vist, ni tan sols se’ls obre aquesta via: l’única socialdemòcrata que ha guanyat a la seva circumscripció fa uns quants mesos que ha deixat de ser-ho. Si no volen tancar del tot aquesta via, el pla B consisteix a anar a buscar aquells que hagin obtingut les derrotes més acceptables. Si estirem aquest fil, dos dels noms que ens surten són Jan Cartes i Franz Armengol, dos noms que, per sensatesa i per acceptació social, no semblen males opcions per reconduir –si és que al PS ho volen i encara és possible– el rumb del vaixell socialdemòcrata.

Cal veure, però, si hi ha voluntat de renovació real. Podem comprar totes les excuses habituals del PS (sincerament, les comparteixo gairebé totes): crisi, desgast, caciquisme, sistema electoral injust, etc. Però és evident que també s’ha de mirar cap a dins de casa: al PS li han marxat militants i votants pel centre i per l’esquerra, i quan això passa en un partit socialdemòcrata, no totes les explicacions poden reduir-se al camp lèxic de la traïció o l’oportunisme. Ara toca reflexió, sí, però reflexió sense tabús. I autocrítica. I renovació real –per “renovació” entenc quelcom més profund que un simple canvi de noms, un rejoveniment (potser maquiavèl·lic?) de les candidatures o l’elecció d’un nou comitè executiu–. I tot i així, si hi hagués voluntat de renovació, no serà fàcil. El calendari electoral fa que als valents que s’atreveixin els esperin quatre anys en què si, a més, no són part dels 14 que ara tenen cadira i focus, no podran ni lluir-se ni provar-se en l’arena institucional.

3. Dèficit democràtic: els altres 47.057

Considerem algunes dades. La primera –molt significativa del grau de seriositat del nostre Estat– és la de la població total del país: 85.015 segons els comuns (de fet, és l’última dada de població oficial de què disposem) i 72.000, aproximadament, si fem cas del que avancen des del departament d’Estadística. Quedem-nos amb aquesta última, 72.000 habitants, i disseccionem-la. Si d’aquests 72.000 residents descomptem els menors de 18 anys (un 17,1% del total), ens queden 59.688 persones majors d’edat que resideixen habitualment al nostre país. D’aquestes, tan sols 22.381 (un 37,5%) estaven convocades a les urnes, de les quals només dues de cada tres (14.497, un 64,77% dels ciutadans amb dret de vot) van anar a votar, fent-ho en blanc o de manera nul·la 1.866 (un 13,17% de les que van acabar votant: 1.615 vots blancs i 251 de nuls).

Si agreguem totes aquestes xifres –i tenint en compte, evidentment, que entre els 59.688 individus considerats també hi ha els que tot just ahir van aconseguir el permís de residència–, ens trobem amb algunes dades d’allò més interessants: de tots els residents majors d’edat (andorrans o no) del Principat d’Andorra, tan sols un 37,5% va poder votar; un 21,2% va votar alguna de les 16 candidatures que es presentaven; i un ínfim 12,2% va donar suport a les candidatures que acabaran governant les set parròquies. Entre els exclosos pel sistema (un 62,5% dels que cada dia trepitgem aquest país) i els desencantats (un 16,33% més), sumen 47.057 persones (un 78,84% de la població andorrana major d’edat). Si després d’aquest empatx de xifres continueu vius, segurament convindreu amb mi que alguna cosa s’ha de fer. Alguna cosa per engrescar el 16,33% de desencantats, decebuts, indignats i passotes i, sobretot, alguna cosa per obrir les portes de la ciutadania a una bona part del 62,5% d’exclosos, des de facilitar l’accés a la nacionalitat fins a permetre participar els residents en els comicis locals.

El debat no va ni de prioritats ni de progressisme ni de nacionalisme, va, simplement, de democràcia. Segons Robert Dahl, un dels seus millors teòrics (poliarquia, l’anomena ell, no sense motius), una democràcia, per ser-ho, ha de complir amb sis requisits. D’aquests, el nostre Estat compleix, millor o pitjor, amb cinc d’ells: càrrecs públics electes; eleccions lliures, imparcials i freqüents; llibertat d’expressió; accés a fonts d’informació alternatives, i llibertat d’associació. Ens falla, en canvi, el sisè requisit: la ciutadania inclusiva. Andorra és un Estat de dret, democràtic i social, proclama la Constitució. Sí, però a mitges, podem respondre, o sí, però amb importants dèficits democràtics. La manca d’un accés inclusiu a la ciutadania n’és un, però n’hi ha d’altres, de més subtils, que també s’han deixat veure durant les dues últimes eleccions: la manca de definició de bona part dels programes electorals; la dificultat per contrastar les propostes de les diferents candidatures; la disparitat entre els programes electorals i l’acció de govern posterior (tant per excés com per defecte); la manca de competitivitat en alguna circumscripció; etc.

4. Oposicions possibles i impossibles

Una de les pitjors conseqüències que ens deixa la dupla 3-A + 4-D és la inexistència d’oposició efectiva, la inexistència, fins i tot, si ens ho mirem des d’un punt de vista pragmàtic, de la possibilitat mateixa de fer oposició, ateses les enormes distàncies en nombre de representants entre majoria i minoria al Consell General i als set consells de comú. No em refereixo aquí a les forces de l’oposició, parlo de la figura de l’oposició més en general, més en abstracte i, sobretot, de la seva funció de control polític. La situació hauria d’amoïnar, fins i tot, els electes de DA que es mereixin l’apel·latiu de demòcrata. I esperem que els amoïni, i que siguin molts, perquè són els únics que tenen prou vots per fer possible un canvi.

Si volem que la composició de les diferents institucions del país tingui alguna cosa a veure amb la realitat i, a més, garanteixi un control efectiu dels que exerceixen el poder, és imprescindible reformar la normativa electoral, tant la general com la comunal. A l’hora de dissenyar un sistema electoral, és evident que la disjuntiva entre representativitat i governabilitat és insuperable. El nostre sistema, però, es decanta excessivament per la governabilitat per un excés de desconfiança en la ciutadania. Desconfiança, d’altra banda, infundada: quan els ciutadans volen governabilitat, saben com obtenir-la, com han demostrat ara i al mes d’abril amb uns resultats electorals que fins i tot amb el sistema més proporcional haurien donat majories absolutes a totes les candidatures guanyadores excepte a Cd’i aquest mes de desembre. Prou de paternalisme, doncs, i més aposta real per la democràcia, per la representativitat democràtica i pel control democràtic de les majories.

A manca d’oposició institucional, però, s’obren dues vies a un altre tipus d’oposició. D’una banda, l’oposició interna, principal obstacle a la continuïtat de DA, vista la seva heterogeneïtat. D’una altra, l’oposició social, crítica i constructiva. Ara que l’oposició no podrà fer d’oposició, la vigilància ciutadana i els ciutadans desperts són més necessaris que mai.

5. Responsabilitat

Al PSOE de González, el 1996, eren molts els que desitjaven una derrota que portés aires nous al partit. Al PP de Rajoy, aquest 2011, eren molts, també, els que van demanar de frenar als seus candidats per evitar una victòria massa àmplia de la qual poguessin penedir-se en un futur. Aquests exercicis d’honestedat política (sempre interessada) no són habituals però existeixen. Alguna cosa semblant deu passar aquests dies pel cap dels integrants més sensats de DA. Massa poder. Massa poca oposició. Massa responsabilitat. DA controlarà entre el 2012 i el 2015 el Consell, el Govern, la presidència del Consell Superior de la Justícia i, de manera directa o amb aliats, 6 dels 7 comuns. Els tres poders i gairebé tots els territoris. I no en un moment històric intranscendent sinó en un moment de crisi i de redefinició. L’Andorra que surti d’aquests quatre anys l’haurà dissenyat DA, per bé o per mal, i no s’en podran amagar, no hi haurà excuses possibles que camuflin ni la inacció ni el mal govern. El repte és apassionant, però la responsabilitat és de vertigen.

6. La capital i el PS

La relació del PS amb Andorra la Vella és d’allò més estranya. Durant anys i panys hi han guanyat però no han estat mai capaços de repetir candidats a cònsol major. Al final, s’ha forçat tant la màquina que han acabat perdent la capital perquè aquest cop l’antiga candidata no s’ha quedat a casa sinó que s’ha muntat xiringuito propi. Les desavinences intra-PS els han fet perdre ara la principal plaça comunal igual que les desavinences amb els aliats i, doncs, intra-L’Alternativa, també a Andorra la Vella, els va fer perdre una aliança, amb RD, que va acabar resultant clau per no aconseguir una victòria completa a les Generals del 2009. Alguna cosa no s’ha fet bé a Andorra la Vella i a can PS, més d’un s’en deu estar penedint…

7. Blancs molt identificables

Resulta sorprenent la quantitat de temps que van dedicar les tertúlies a parlar, durant la nit electoral i els dies següents, de l’única circumscripció amb una sola candidatura. El tema de debat, evidentment, els vots en blanc. Faré d’outsider: els vots en blanc (i els abstencionistes) que menys m’amoïnen són els de Canillo. En general, els vots en blanc de les comunals són fàcilment identificables: són els vots de Segle 21 a Sant Julià (una part dels quals també van anar a parar al PS, d’aquí el suposat –i fictici— èxit socialdemòcrata a aquesta parròquia) i els dels Verds i puristes d’ApC a la capital, Escaldes i Encamp. A les parròquies amb més competició (Ordino, La Massana i Andorra la Vella) la proporció és menor i ens dóna una mesura aproximada del vot blanc pur al conjunt del país. I tornant a Canillo, sense competència i on fins i tot es va fer campanya a favor del vot en blanc, la xifra no té res d’extraordinari: algú dubta que en cas d’haver existit competició, DA no hagués estat capaç de mobilitzar un percentatge més elevat de la població?

Post Scriptum: I la paritat?

Per primer cop en la nostra història, pràcticament la meitat dels nostres cònsols majors seran dones (la meitat exacta és impossible, però posats a quedar-nos-hi a prop, no hagués estat malament apropar-nos-hi per excés, i no per defecte): dues en llocs on se les podien esperar, per ser places més o menys progressites, i una sorpresa a una plaça clarament conservadora com Sant Julià de Lòria, com ho demostra la composició total del Consell lauredià (tan sols dues dones conselleres, de dotze possibles). Si ampliem l’enfoc fent entrar també els cònsols menors, la cosa empitjora, i molt: tan sols 4 de 14. Com que encara no entenc, però, què té d’especial un cònsol menor, la dada no em preocupa especialment. I en el conjunt dels consells de Comú? Doncs superem de molt poquet el terç de representació femenina (31 / 86) i aquesta dada ja és més preocupant, sobretot si la creuem amb el fet que les dones no són majoritàries a cap Consell de Comú (tan sols Encamp i Escaldes-Engordany presenten paritat). Un altre punt per reflexionar els propers dies. Un més…

Publicat originalment en tres parts: les dues primeres a la Tribuna de la secció d’Opinió del Diari d’Andorra els dies 15 i 16 de desembre del 2011; la tercera (i, de fet, l’article íntegre) al meu blog de l’edició digital del Diari d’Andorra.

Els texts originals de les dues tribunes esmentades es poden trobar aquí.