Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


2 comentaris

7 claus per disseccionar les eleccions comunals

La funció principal d’unes eleccions, evidentment, consisteix en determinar, democràticament, qui representarà els ciutadans a la institució en qüestió. Tots els comicis també ens serveixen, però –i aquesta funció secundària no és gens menyspreable—, per agafar el pols, la temperatura, calibrar o radiografiar –adopteu el símil que us resulti més útil— l’estat actual del país i, més precisament, de la política andorrana en sentit ampli. Si allò que ens interessa de les recents eleccions comunals, únicament, és la primera de les dues funcions descrites més amunt, no cal donar-li gaires voltes, el misteri s’acaba quan consultem la llista, parròquia per parròquia, dels consellers electes als diferents consells de Comú (disponible a www.eleccions.ad). Si, en canvi, volem anar una mica més enllà i explotar al màxim la macroenquesta del passat 4 de desembre, hi ha feina per dies, mil conclusions possibles, des de mil òptiques diferents –per sort—, i molts debats interessants per encetar –alguns d’ells necessaris, fins i tot inajornables. La meva contribució a aquesta anàlisi compartida del 4-D –encetada ja per implicats directes, indirectes i observadors externs— pot fragmentar-se en set punts, set claus d’interpretació que repasso al llarg de les següents línies i que posen el focus, especialment, en els efectes d’aquestes eleccions per a les dues principals forces polítiques del país però també en els efectes en el sistema, especialment en la qualitat de la nostra democràcia.

1. DA no existeix

De segona onada taronja o de victòria de DA a sis de les set parròquies, res de res. El titular no té sentit simplement perquè si ens mirem la política amb ulleres que obviïn els simples formalismes, DA només es presentava a la capital i a Escaldes-Engordany, amb un balanç, tanmateix, prou positiu: una victòria per KO (una més) i una derrota dolça. DA –la marca DA, el projecte DA– no ha aportat, en canvi, cap valor afegit a les victòries d’UP a Encamp, ACO a Ordino, UL a Sant Julià o l’agrupació de candidats que a Canillo ha decidit presentar-se amb les sigles de DA però que hauria assolit la mateixa victòria per incompareixença amb qualsevol altra sigla imaginable. Ho reconeixia abans-d’ahir, sense pèls a la llengua, la futura cònsol major laurediana (més clar l’aigua) i ho podrien subscriure, amb més o menys elegància, els seus homòlegs canillenc, ordinenc i encampadà.

El mèrit del projecte demòcrata consisteix a haver convençut aquests grups parroquials de sumar-se a DA a les generals i de deixar-se pintar de color taronja els cartells electorals aquestes comunals –apostant, amb bon pronòstic, al cavall guanyador de cada parròquia; també a la capital, però per a aquella cursa ja s’havien tancat les apostes…– però la relació entre els uns i l’altre ha estat fins ara més parasitària que simbiòtica: UP, ACO i companyia van ser claus en l’onada taronja de l’abril mentre que DA ha estat gairebé irrellevant en l’onada centredretana d’aquest desembre, on la major part de les victòries poden explicar-se en clau local. De moment, per tant, hi ha matrimoni, sí, però es tracta d’un matrimoni de conveniència, que aguantarà mentre interessi a totes les parts implicades però que pot esclatar en mil bocins en qualsevol moment, especialment quan arribin les primeres derrotes o les primeres desavinences substancials (personalistes o relacionades amb l’accés al poder –com ja ha estat el cas a la Massana– o de més substància política –com quan comenci a dissenyar-se la futura dieta d’aprimament dels comuns), condemnats a repetir la història d’aglutinació i posterior explosió del PLA i, en menor mesura, de L’Alternativa. DA, per tant, continua sent una agrupació política amorfa, per definir, tan etèria, gairebé inexistent en el món associatiu, però alhora omnipresent i plenipotenciària en l’arena institucional. Pura paradoxa.

2. PS: entre F5, Reiniciar i Tancar

De la seixantena de socialdemòcrates que tocaven poder real fa tan sols vuit mesos ara només en queden 14. 14 càrrecs en el conjunt de les estructures estatals (si obviem l’ambaixada davant el Consell d’Europa): sis al Consell General i vuit més a quatre consells de comú. Tots ells en clara minoria absoluta allà on exerceixen el seu càrrec, amb tan sols dos càrrecs de certa rellevància (una presidència de grup parlamentari –acompanyada de l’estatus informal de cap de l’oposició– i una secretaria de Sindicatura). Tots ells, sense excepció, clars perdedors en les circumscripcions en què han competit últimament, en el conjunt de les quals han perdut, de mitjana, d’un 27,8% de diferència, amb derrotes sempre superiors al 20% excepte a la capital (Blasi i Cartes van ser superats a l’abril d’un 6,28%) i a la territorial d’Ordino (on Armengol i Cadena van perdre de 7,8 punts).

Una pràctica habitual en la política de partits consisteix a buscar nous líders entre aquells que hagin resistit a una catàstrofe electoral generalitzada de tot el partit. En el cas del PS la caiguda és tan forta que, com ja hem vist, ni tan sols se’ls obre aquesta via: l’única socialdemòcrata que ha guanyat a la seva circumscripció fa uns quants mesos que ha deixat de ser-ho. Si no volen tancar del tot aquesta via, el pla B consisteix a anar a buscar aquells que hagin obtingut les derrotes més acceptables. Si estirem aquest fil, dos dels noms que ens surten són Jan Cartes i Franz Armengol, dos noms que, per sensatesa i per acceptació social, no semblen males opcions per reconduir –si és que al PS ho volen i encara és possible– el rumb del vaixell socialdemòcrata.

Cal veure, però, si hi ha voluntat de renovació real. Podem comprar totes les excuses habituals del PS (sincerament, les comparteixo gairebé totes): crisi, desgast, caciquisme, sistema electoral injust, etc. Però és evident que també s’ha de mirar cap a dins de casa: al PS li han marxat militants i votants pel centre i per l’esquerra, i quan això passa en un partit socialdemòcrata, no totes les explicacions poden reduir-se al camp lèxic de la traïció o l’oportunisme. Ara toca reflexió, sí, però reflexió sense tabús. I autocrítica. I renovació real –per “renovació” entenc quelcom més profund que un simple canvi de noms, un rejoveniment (potser maquiavèl·lic?) de les candidatures o l’elecció d’un nou comitè executiu–. I tot i així, si hi hagués voluntat de renovació, no serà fàcil. El calendari electoral fa que als valents que s’atreveixin els esperin quatre anys en què si, a més, no són part dels 14 que ara tenen cadira i focus, no podran ni lluir-se ni provar-se en l’arena institucional.

3. Dèficit democràtic: els altres 47.057

Considerem algunes dades. La primera –molt significativa del grau de seriositat del nostre Estat– és la de la població total del país: 85.015 segons els comuns (de fet, és l’última dada de població oficial de què disposem) i 72.000, aproximadament, si fem cas del que avancen des del departament d’Estadística. Quedem-nos amb aquesta última, 72.000 habitants, i disseccionem-la. Si d’aquests 72.000 residents descomptem els menors de 18 anys (un 17,1% del total), ens queden 59.688 persones majors d’edat que resideixen habitualment al nostre país. D’aquestes, tan sols 22.381 (un 37,5%) estaven convocades a les urnes, de les quals només dues de cada tres (14.497, un 64,77% dels ciutadans amb dret de vot) van anar a votar, fent-ho en blanc o de manera nul·la 1.866 (un 13,17% de les que van acabar votant: 1.615 vots blancs i 251 de nuls).

Si agreguem totes aquestes xifres –i tenint en compte, evidentment, que entre els 59.688 individus considerats també hi ha els que tot just ahir van aconseguir el permís de residència–, ens trobem amb algunes dades d’allò més interessants: de tots els residents majors d’edat (andorrans o no) del Principat d’Andorra, tan sols un 37,5% va poder votar; un 21,2% va votar alguna de les 16 candidatures que es presentaven; i un ínfim 12,2% va donar suport a les candidatures que acabaran governant les set parròquies. Entre els exclosos pel sistema (un 62,5% dels que cada dia trepitgem aquest país) i els desencantats (un 16,33% més), sumen 47.057 persones (un 78,84% de la població andorrana major d’edat). Si després d’aquest empatx de xifres continueu vius, segurament convindreu amb mi que alguna cosa s’ha de fer. Alguna cosa per engrescar el 16,33% de desencantats, decebuts, indignats i passotes i, sobretot, alguna cosa per obrir les portes de la ciutadania a una bona part del 62,5% d’exclosos, des de facilitar l’accés a la nacionalitat fins a permetre participar els residents en els comicis locals.

El debat no va ni de prioritats ni de progressisme ni de nacionalisme, va, simplement, de democràcia. Segons Robert Dahl, un dels seus millors teòrics (poliarquia, l’anomena ell, no sense motius), una democràcia, per ser-ho, ha de complir amb sis requisits. D’aquests, el nostre Estat compleix, millor o pitjor, amb cinc d’ells: càrrecs públics electes; eleccions lliures, imparcials i freqüents; llibertat d’expressió; accés a fonts d’informació alternatives, i llibertat d’associació. Ens falla, en canvi, el sisè requisit: la ciutadania inclusiva. Andorra és un Estat de dret, democràtic i social, proclama la Constitució. Sí, però a mitges, podem respondre, o sí, però amb importants dèficits democràtics. La manca d’un accés inclusiu a la ciutadania n’és un, però n’hi ha d’altres, de més subtils, que també s’han deixat veure durant les dues últimes eleccions: la manca de definició de bona part dels programes electorals; la dificultat per contrastar les propostes de les diferents candidatures; la disparitat entre els programes electorals i l’acció de govern posterior (tant per excés com per defecte); la manca de competitivitat en alguna circumscripció; etc.

4. Oposicions possibles i impossibles

Una de les pitjors conseqüències que ens deixa la dupla 3-A + 4-D és la inexistència d’oposició efectiva, la inexistència, fins i tot, si ens ho mirem des d’un punt de vista pragmàtic, de la possibilitat mateixa de fer oposició, ateses les enormes distàncies en nombre de representants entre majoria i minoria al Consell General i als set consells de comú. No em refereixo aquí a les forces de l’oposició, parlo de la figura de l’oposició més en general, més en abstracte i, sobretot, de la seva funció de control polític. La situació hauria d’amoïnar, fins i tot, els electes de DA que es mereixin l’apel·latiu de demòcrata. I esperem que els amoïni, i que siguin molts, perquè són els únics que tenen prou vots per fer possible un canvi.

Si volem que la composició de les diferents institucions del país tingui alguna cosa a veure amb la realitat i, a més, garanteixi un control efectiu dels que exerceixen el poder, és imprescindible reformar la normativa electoral, tant la general com la comunal. A l’hora de dissenyar un sistema electoral, és evident que la disjuntiva entre representativitat i governabilitat és insuperable. El nostre sistema, però, es decanta excessivament per la governabilitat per un excés de desconfiança en la ciutadania. Desconfiança, d’altra banda, infundada: quan els ciutadans volen governabilitat, saben com obtenir-la, com han demostrat ara i al mes d’abril amb uns resultats electorals que fins i tot amb el sistema més proporcional haurien donat majories absolutes a totes les candidatures guanyadores excepte a Cd’i aquest mes de desembre. Prou de paternalisme, doncs, i més aposta real per la democràcia, per la representativitat democràtica i pel control democràtic de les majories.

A manca d’oposició institucional, però, s’obren dues vies a un altre tipus d’oposició. D’una banda, l’oposició interna, principal obstacle a la continuïtat de DA, vista la seva heterogeneïtat. D’una altra, l’oposició social, crítica i constructiva. Ara que l’oposició no podrà fer d’oposició, la vigilància ciutadana i els ciutadans desperts són més necessaris que mai.

5. Responsabilitat

Al PSOE de González, el 1996, eren molts els que desitjaven una derrota que portés aires nous al partit. Al PP de Rajoy, aquest 2011, eren molts, també, els que van demanar de frenar als seus candidats per evitar una victòria massa àmplia de la qual poguessin penedir-se en un futur. Aquests exercicis d’honestedat política (sempre interessada) no són habituals però existeixen. Alguna cosa semblant deu passar aquests dies pel cap dels integrants més sensats de DA. Massa poder. Massa poca oposició. Massa responsabilitat. DA controlarà entre el 2012 i el 2015 el Consell, el Govern, la presidència del Consell Superior de la Justícia i, de manera directa o amb aliats, 6 dels 7 comuns. Els tres poders i gairebé tots els territoris. I no en un moment històric intranscendent sinó en un moment de crisi i de redefinició. L’Andorra que surti d’aquests quatre anys l’haurà dissenyat DA, per bé o per mal, i no s’en podran amagar, no hi haurà excuses possibles que camuflin ni la inacció ni el mal govern. El repte és apassionant, però la responsabilitat és de vertigen.

6. La capital i el PS

La relació del PS amb Andorra la Vella és d’allò més estranya. Durant anys i panys hi han guanyat però no han estat mai capaços de repetir candidats a cònsol major. Al final, s’ha forçat tant la màquina que han acabat perdent la capital perquè aquest cop l’antiga candidata no s’ha quedat a casa sinó que s’ha muntat xiringuito propi. Les desavinences intra-PS els han fet perdre ara la principal plaça comunal igual que les desavinences amb els aliats i, doncs, intra-L’Alternativa, també a Andorra la Vella, els va fer perdre una aliança, amb RD, que va acabar resultant clau per no aconseguir una victòria completa a les Generals del 2009. Alguna cosa no s’ha fet bé a Andorra la Vella i a can PS, més d’un s’en deu estar penedint…

7. Blancs molt identificables

Resulta sorprenent la quantitat de temps que van dedicar les tertúlies a parlar, durant la nit electoral i els dies següents, de l’única circumscripció amb una sola candidatura. El tema de debat, evidentment, els vots en blanc. Faré d’outsider: els vots en blanc (i els abstencionistes) que menys m’amoïnen són els de Canillo. En general, els vots en blanc de les comunals són fàcilment identificables: són els vots de Segle 21 a Sant Julià (una part dels quals també van anar a parar al PS, d’aquí el suposat –i fictici— èxit socialdemòcrata a aquesta parròquia) i els dels Verds i puristes d’ApC a la capital, Escaldes i Encamp. A les parròquies amb més competició (Ordino, La Massana i Andorra la Vella) la proporció és menor i ens dóna una mesura aproximada del vot blanc pur al conjunt del país. I tornant a Canillo, sense competència i on fins i tot es va fer campanya a favor del vot en blanc, la xifra no té res d’extraordinari: algú dubta que en cas d’haver existit competició, DA no hagués estat capaç de mobilitzar un percentatge més elevat de la població?

Post Scriptum: I la paritat?

Per primer cop en la nostra història, pràcticament la meitat dels nostres cònsols majors seran dones (la meitat exacta és impossible, però posats a quedar-nos-hi a prop, no hagués estat malament apropar-nos-hi per excés, i no per defecte): dues en llocs on se les podien esperar, per ser places més o menys progressites, i una sorpresa a una plaça clarament conservadora com Sant Julià de Lòria, com ho demostra la composició total del Consell lauredià (tan sols dues dones conselleres, de dotze possibles). Si ampliem l’enfoc fent entrar també els cònsols menors, la cosa empitjora, i molt: tan sols 4 de 14. Com que encara no entenc, però, què té d’especial un cònsol menor, la dada no em preocupa especialment. I en el conjunt dels consells de Comú? Doncs superem de molt poquet el terç de representació femenina (31 / 86) i aquesta dada ja és més preocupant, sobretot si la creuem amb el fet que les dones no són majoritàries a cap Consell de Comú (tan sols Encamp i Escaldes-Engordany presenten paritat). Un altre punt per reflexionar els propers dies. Un més…

Publicat originalment en tres parts: les dues primeres a la Tribuna de la secció d’Opinió del Diari d’Andorra els dies 15 i 16 de desembre del 2011; la tercera (i, de fet, l’article íntegre) al meu blog de l’edició digital del Diari d’Andorra.

Els texts originals de les dues tribunes esmentades es poden trobar aquí.

Anuncis


Deixa un comentari

El conseller que (encara) balla

20-2-6 o 21-2-5? La nostra llei electoral no ens dóna prou arguments com per defensar amb rotunditat una o altra composició exacta del Consell General

Excepte a Polònia, on tot s’ho prenen a conya i el ball és literal, un conseller que balla és aquell que, en unes eleccions, s’atribueix alternativament –a mesura que avança l’escrutini— a un o més partits en funció d’un grapat de vots que ara donen un parlamentari per resta als uns i ara, amb una mínima variació, als altres i que no queda assignat definitivament fins que es tanca del tot el recompte. A casa nostra, en canvi, hem inaugurat una nova versió d’aquest ball: el que es produeix un cop tancat l’escrutini i el que es deu no a l’avenç atzarós dels recomptes electorals sinó a la perícia o imperícia dels encarregats de fer correspondre un nombre de consellers a un nombre de vots i, anant una mica més lluny, als buits legals d’una llei electoral incompleta i poc previsora.

L’objectiu d’aquest article, per tant, no és ni explicar ni qüestionar l’errònia distribució d’escons oferta pel Govern durant tota la nit electoral (el ja famós 21-2-5 que, ben passada la mitjanit, va quedar rectificat en el 20-2-6 actual): el relat que en fa Toni Farrero al seu bloc (blocs.diariandorra.ad/tfarrero) és, en haver viscut totes les etapes del procés de rectificació, insuperable. El que pretenem aquí, doncs, és qüestionar tant el 21-2-5 inicial com el 20-2-6 erròniament definitiu. El que vull dir és que amb la rectificació a 20-2-6 no s’exhaureix el debat sinó que tot just comença. Això és així perquè la nostra legislació electoral (fàcilment consultable a http://www.eleccions.ad), no preveu (i per tant no aporta solucions ni protocols d’assignació) casos com el d’ahir en què, a la circumscripció nacional, un cop assignats els consellers a partir del quocient electoral (QE), quedi per repartir –a partir de la resta— un nombre de consellers superior al nombre de partits amb escons ja assignats.

Posem-hi dades: 1/ el cost de cada conseller (el QE) era, en aquests comicis, de 1108 vots; 2/ a partir d’aquest cost, el PS va obtenir 4 consellers (5397/1108), DA 7 (8553/1108) i ApC i els Verds cap; 3/ arribats a aquest punt, la llei indica a l’article 58 que “Si efectuada aquesta operació no s’haguessin cobert els catorze càrrecs de conseller general, els escons restants s’adjudicarien a aquella o aquelles candidatures que ja tinguessin representació i que tinguessin la resta o restes més elevades, en funció del nombre de vacants existents”. I aquí és on arriba el problema: ens queden 3 consellers per repartir i només dues candidatures que han passat el tall, el PS (amb una resta de 965 vots) i DA (797 vots de resta). Que cada candidatura s’emporta un conseller extra és indiscutible: el PS compta amb la resta més elevada (i, per tant, té dret a un nou conseller) i DA amb la segona resta més elevada (i, per tant, també té dret a un escó suplementari). Què passa, però, amb el tercer conseller a assignar? Res. La llei no en diu absolutament res. Buit legal. Assignar-li al PS sembla lògic i sensat atès que compta amb una resta superior a la de DA, i així va fer-ho el Govern la mitjanit de diumenge. Però ningú diu que una llei electoral hagi de ser lògica o, millor dit, les lleis electorals no es mouen per criteris de sentit comú sinó de decisió política. Si qui manés fos la lògica, la llei preveuria que l’escó en joc anés a parar a ApC que, amb 1040 vots, compta amb una resta molt superior a la del PS o DA (i encara més si considerem que aquests ja han ‘gastat’ la seva resta per obtenir un escó suplementari), però no, la llei és clara en aquest aspecte i parla, ja ho hem vist, d’adjudicar-ho a candidatures “que ja tinguessin representació” guanyada a partir del QE perquè el criteri de la llei és polític (limitar el nombre de partits representats) i no lògic. Per tant, pensar que l’escó en discòrdia ha d’anar al PS perquè disposa d’una resta més elevada no és ni més ni menys legítim que assignar-li al mateix PS perquè és el partit, dels dos que queden, amb una representació menor (i així es lluita contra les majories absolutes) o assignar-li a DA perquè és qui disposa de més vots totals (i així es reforcen els lideratges forts). De fet, si interpretéssim que, per obtenir els dos consellers extres, tant el PS com DA ‘gasten’ les seves restes respectives, tots dos quedarien empatats amb una resta de zero, fet pel qual la llei preveu (de nou a l’article 58): “Si es produís un empat en l’adjudicació de restes, es resoldria en favor de la candidatura amb més nombre de vots absoluts. Si també en nombre de vots absoluts es produís un empat, es resoldria per sorteig”.

Per tant, insisteixo, assignar-li el catorzè conseller en joc a la circumscripció nacional al PS sembla lògic, té un sentit, però és al·legal, tan al·legal (i lògic) com si es decidís atribuir a DA per comptar amb un nombre de vots absoluts superior. Potser la decisió més sensata seria sortejar-lo i la més polèmica no assignar-lo però aquestes dues sortides tampoc ens traurien de l’al·legalitat. La nostra llei, doncs, no ens permet afirmar de manera rotunda cap resultat final: tan lògic i al·legal és el 21-2-5 com el 20-2-6 o el 20-2-5. Per sort dels uns i desgràcia dels altres, aquesta situació ens agafa amb una distància insalvable entre les dues forces que es disputen aquest catorzè conseller que fa que la situació no passi de l’anècdota. Estaria bé, però, no esperar a què la l’escenari es repetís amb un resultat de 15-13 per omplir aquest buit legal. Demostraríem molt poca responsabilitat en una matèria extremadament sensible.

Publicat originalment a la Tribuna de la secció d’Opinió del Diari d’Andorra el 5 d’abril del 2011


Deixa un comentari

En defensa de l’Estat

Hem acabat acceptant de manera sorprenentment automàtica que s’ha de desballestar l’Estat per salvar el Mercat, en contra del model triat pels andorrans l’any 1993

En el moment més àlgid de la crisi, impactats encara pel seu abast i la seva violència, es va arribar a parlar –no des de Le Monde Diplomatique ni des de Porto Alegre sinó des de Davos, des de Washington, des de Brussel·les— d’una reforma radical del sistema econòmic mundial, arribant a defensar allò d’ “humanitzar el capitalisme”, de combatre l’especulació, de castigar els irresponsables, de redistribuir d’una manera més justa… Ara (que tot i que no podem donar la crisi per tancada ni sabem, tampoc, quan s’acabarà, però sí que disposem ja de prou elements per saber com s’ha decidit tancar –tancar en fals—, quin tipus de receptes s’han començat a implementar i es continuaran implementant), és evident que hem avançat en la direcció radicalment oposada. Els dèficits públics (no tan sols normals sinó, fins i tot, necessaris en temps de crisi) s’han agafat com a excusa per esprémer el gruix de la població i, així, no fer perillar el pastís dels que ens han portat fins aquí, forçant d’aquesta manera fins al màxim exponent aquella màxima neoliberal de la capitalització dels beneficis i la socialització de les pèrdues. Tot plegat, a més, executat amb la complicitat d’una societat dòcil, poc activa, endormiscada, resignada, confosa, enganyada, que ha acceptat de forma irreflexiva jugar al joc que ens proposaven,  acceptant voluntàriament barallar-nos els uns contra els altres –els aturats amb els treballadors, els que van arribar abans amb els que van arribar després, els que cobren més amb els que cobren menys, els treballadors del sector privat amb els del sector públic— mentre els nostres representants salven els responsables de la crisi collant a la resta, a tota la resta.

El resultat de tot plegat –a banda d’un conflicte social latent que sempre amenaça d’anar a més i que situa els immigrants i els funcionaris en la picota imaginària col·lectiva— és que hem acabat acceptant de forma automàtica (sorprenentment automàtica) una conclusió sorprenentment no discutida, sorprenentment acceptada, sorprenentment no protestada: s’ha de desballestar l’Estat per salvar el Mercat. Sens dubte, aquesta és una gran notícia per tots aquells que mai no han volgut l’Estat perquè, principalment, mai no l’han necessitat; el problema és que hi ha molta gent que continua necessitant l’Estat, ara més que mai.

Per atacar aquesta (falsa) conclusió, disposem de dues vies: la idealista (crítica, radical: “no, el desballestament de l’Estat no és una derivació automàtica i inqüestionable d’aquesta crisi!”) i la pragmàtica. Mirem d’explorar, avui, aquesta segona via. Fer-ho ens portarà a defensar uns límits que redueixin aquest presumptament necessari desballestament en un simple i, aquest sí, necessari, aprimament de les estructures estatals; a defensar l’Estat –i quan escric Estat escric bé “Estat” i no “Govern” ni, encara menys, “aquest Govern”—; a defensar, sent una mica més precisos, les funcions de l’Estat –i, de nou, escric bé “les funcions de l’Estat” i no “els funcionaris de l’Estat”. És cert, d’altra banda, que en aquestes funcions bé hi haurà de treballar algú, ja sigui personal propi de l’Estat, ja siguin empreses subcontractades, a cadascú de triar l’opció que li faci més patxoca (a mi, sigui dit de passada, certes subcontractacions em resulten tan escandaloses com certes relacions contractuals d’alguns funcionaris…).

Juguem, doncs, nosaltres també el joc, sumem-nos als milions de convençuts i acceptem, com a punt de partida, que el deute és el que és, que és inacceptable, i que de receptes només n’hi ha una i implica l’ús de les tisores. Posem-nos a retallar. Com ho fem? A l’atzar? (no substituint els funcionaris jubilats), de forma proporcional? (un % idèntic a cada ministeri, una xifra fixa idèntica a cada ministeri), carregant-nos allò que resulta més car?, l’últim servei que hagi arribat? (la prestació per desocupació, per exemple), aquells serveis que ens donin menys vots? Com ho fem? La Constitució, ja des del primer article, ens dóna la clau del debat, aclarint-nos un fet que massa sovint donem per descomptat i que, en moments com els que estem vivint, resulta especialment revelador: “Andorra és un Estat independent, de dret, democràtic i social”. La Constitució, per tant, ens obliga a ser un Estat, un Estat de dret, un Estat democràtic i un Estat social, unes línies vermelles, aquestes quatre, que hauríem d’evitar traspassar a l’hora de retallar si no volem comprometre ni la nostra independència ni el model que els andorrans han decidit, de forma sobirana, que és el seu.

M’és impossible repassar aquí (per motius d’espai) totes quatre línies vermelles. Centrem-nos, doncs, a tall d’exemple, en la més significativa d’elles, la de l’estatalitat. Com apuntava més amunt, hi ha certs aspectes del nostre sistema polític que, en un territori qualificat encara no fa 20 anys com a objecte estatal mal identificat, donem massa per descomptades. Ser un Estat de Dret, democràtic i social implica, per sobre de tot, ser un Estat. I si som un Estat (els andorrans van decidir ser un Estat i, doncs, fins que no decideixin sobiranament el contrari s’han obligat a ser un Estat) hem d’assumir que som un Estat amb totes les conseqüències, vestir-nos com un Estat, comportar-nos com un Estat. I, com a Estat, hem de tenir escoles pròpies, fins i tot si França i Espanya decidissin abandonar educativament el país i haguéssim de passar dels 15 centres actuals a 45, de 800 nòmines a 2400. I, com a Estat, hem de parlar amb la resta d’Estats, i disposar, doncs, d’un ministeri d’exteriors, i d’alguna ambaixada, i de treballadors que s’encarreguin de les nostres relacions exteriors. I, com a Estat, hem de garantir la nostra seguretat, i protegir el patrimoni de l’Estat, i preservar el medi ambient de l’Estat, perquè així ens hi obliga la Constitució i perquè això és el que li toca als Estats.

Podem renunciar a tot això? I tant que sí! Ara bé, no fem trampa, siguem coherents. Si no volem desenvolupar un Estat del benestar a Andorra (encara inexistent), iniciem una reforma de la Constitució i traiem el “social” de l’article 1 i carreguem-nos aquells articles del Títol II que ens facin nosa. Assumim, si és així, que no volem ser tan democràtics i, pel que fa a l’Estat de dret, reconeixem que està sobrevalorat, que les lleis tampoc són tan importants, que preferim l’arbirarietat i el desordre, que són més barats. I assumim, si som dels partidaris de desballestar l’Estat, que no ens atrevim a ser independents, que una mica més de tutelatge no ens vindria malament, que això de ser independents és caríssim, que això de ser un Estat és inassumible, que no paga la pena. La pregunta és pertinent i necessària, és legítima, i ens hem d’atrevir a fer-nos-la i a assumir la resposta sigui quina sigui, surti cara o surti creu, perquè no hi ha res més insuportable que la incoherència, que parlar per parlar defensant una opció sense assumir-la fins a les seves últimes conseqüències: de debò volem continuar sent un Estat?

Publicat originalment a la Tribuna de la secció d’Opinió del Diari d’Andorra el 30 de desembre del 2010


Deixa un comentari

Bones notícies per a un parlament malalt

El resultat del 26-A força a recuperar –triïn la via que triïn els socialdemòcrates— el protagonisme d’un Consell General ignorat i maltractat durant les darreres legislatures

Per primer cop des de fa molts anys, una nit electoral ens deixa amb més incerteses que certeses. Resulta curiós, a més, que la principal certesa que ens deixen uns comicis legislatius és el nom del cap de Govern. Jaume Bartumeu governarà amb el vistiplau d’una Coalició Reformista que ha demostrat a hores d’ara més responsabilitat política que una Andorra pel Canvi que s’entesta en presumir d’una clau que diumenge a la nit li va caure clavegueres avall. Tant per governar com per legislar, però, necessitarà pactes. I fins aquí les certeses. Tota la resta és, hores d’ara, una incògnita. Governarà en coalició? Amb CR o amb APC? En concentració? En solitari? Amb quins ministres? Amb pacte de legislatura? Amb pactes d’estat? Amb pactes puntuals? Lluny de pretendre exercir de vident polític o de prescriptor de receptes salvadores, l’objectiu d’aquesta tribuna no és altre que el d’analitzar l’escenari postelectoral fixant-nos prioritàriament en els reptes que s’obren a les nostres institucions i al nostre sistema democràtic.

La primera gran notícia que ens deixa a tots el 26-A és que les paraules de moda, “pacte” i “acord” no dependran de la bona voluntat sinó de la necessitat dels diferents grups polítics. Per tant, hi haurà pactes. No estan en joc. No és ni una hipòtesi ni un desig. És una realitat.

De quins pactes parlem, però? Descartant les institucions que no depenen immediatament d’aquests comicis (Comuns, CSJ i TC) ens queden dos escenaris possibles: Govern i Consell General. El pacte per aterrar a la tercera planta de l’Edifici Administratiu sembla ser, hores d’ara, el més senzill d’atènyer: els socialdemòcrates accepten la responsabilitat de governar i els reformistes la de no bloquejar la institució, ja sigui via vot afirmatiu o abstenció a la sessió d’investidura. Tant és, doncs, la via que triï el PS per governar, ja que tenint garantit el suport de CR per a la investidura –encara que sigui discret— en l’escenari menys compartit de tots (un Govern monocolor socialdemòcrata), totes les opcions (monocolor, bicolors i tricolor) estan garantides. A més, el Govern es pacta un cop i prou i es pacta ja, en tres setmanes com a màxim.

Un escenari ben diferent és el que s’obre al Consell General. Passi el que passi al Govern, el parlament serà clau. Si hi ha Govern monocolor, perquè el PS necessitarà dels altres no per governar però sí per legislar. I si ha Govern de coalició o de concentració perquè la coordinació legislativa s’haurà de fer igualment al Consell General i dependrà del Consell General. Una cosa és repartir carteres i una de ben diferent és consensuar la iniciativa legislativa del Govern. Sigui qui sigui ministre d’Economia, de Finances o d’Exteriors, no podrà decidir sol i haurà de pactar tota la legislació que vulgui tirar endavant amb com a mínim un altre grup. I això pot fer-ho al Consell de Ministres és clar, però sembla molt millor escenari el Consell General: per representació exacta i no aproximada de la correlació de forces volguda pel poble, per equilibri institucional i per productivitat política. A cada institució el seu rol.

I aquesta és la segona gran notícia que ens deixa a tots el 26-A: sigui quin sigui el tipus de Govern pel que apostin els socialdemòcrates, el Consell General recuperarà el protagonisme polític, perdut durant les darreres legislatures per culpa d’uns Governs i uns grups de la majoria que no van dubtar en maltractar-lo i, pitjor encara, ignorar-lo. El gran malalt de la política institucional andorrana, per tant, es recupera. Si es tracta tan sols d’una revifalla de quatre anys en un estat de salut acceptable o una revitalització completa dependrà, però, dels tractaments que li apliquin els 28 consellers que en formen part.

Evidentment, seria molt més profitós per al nostre parlament deixar de pensar en governs de coalició –i encara menys de concentració— i apostar per una fórmula de govern monocolor (amb independents) en minoria combinada amb un parlament, ara sí, de coalicions amb pactes d’estat i pactes puntuals. Evidentment, les geometries variables aplicades a d’altres parlaments (pactar els drets socials entre les esquerres, les lleis econòmiques entre els liberals, la política exterior entre tots, …) no són aplicables a un parlament tan petit com el nostre i on els Verds, a més, han tornat a no quedar-hi representats. Que els pactes (puntuals o d’Estat) i les lleis es pactin al Consell i no al Govern sembla ser, però, la millor opció des del punt de vista democràtic.

Aquesta no serà l’única tria que condicionarà el grau de recuperació del Consell. També serà especialment rellevant la tria de qui es quedarà a Casa de la Vall i qui acompanyarà Bartumeu a l’Edifici Administratiu. Si totes les primeres espases socialdemòcrates canvien el tricorni per la maleta de ministre, l’altíssima implicació parlamentària demostrada pel PS mentre estaven a l’oposició quedarà ràpidament en entredit i passaran a engreixar les llistes dels que maltracten la institució. Al cinquè Consell General constitucional caldrà molta competència, molta mà esquerra i molta responsabilitat: no seria bona idea omplir-lo exclusivament de suplents. Dels que es quedin, a més, caldrà triar molt bé qui col·locarem a Sindicatura i a presidir els grups parlamentaris, càrrecs que necessitaran negociadors i conciliadors amb una mà esquerra ben entrenada. Una llàstima, en aquest sentit, que Gabriel opti per autodescartar-se com a síndic, no només perquè ha demostrat poder exercir el càrrec amb criteri i responsabilitat sinó també per l’opció Ladislau Baró com a líder reformista al Consell, una garantia d’èxit per a l’entesa donada la seva experiència negociadora a l’època constitucional…

El Consell no depèn, però, tan sols de noms… També hi comptarà, i molt, la implicació dels que es quedin i la seva responsabilitat com a parlamentaris. No pot tornar a passar que els consellers de la majoria siguin simples titelles al servei del Govern. Siguin de la majoria o de la minoria, els consellers són allà per legislar, per decidir autònomament si aproven o no les lleis i per controlar amb fermesa l’Executiu. Que el grup de la majoria comptés d’una vegada amb consellers a temps complet seria, sens dubte, una bona senyal per a la instauració d’una separació real de poders al nostre país.

En un context en què arreu els parlaments perden força en benefici dels governs (excepte als EUA on el sistema de checks and balances funciona relativament millor, on ni tan sols un president demòcrata té garantit el suport d’un Congrés demòcrata), la recuperació política del Consell General i de la plena separació de poders seria, sens dubte, el gran èxit de la cinquena legislatura que tot just ara comença. Que no se’ns escapi!

Publicat originalment a la Tribuna de la secció d’Opinió del Diari d’Andorra el 2 de maig del 2009