Adéu (i gràcies!)

Es tracta, simplement, d’una mesura antifrau. De respecte pels lectors i pel mitjà que m’ha acollit els darrers quinze anys. I també d’honestedat amb mi mateix: el 1999 em vaig prometre que quan no tingués coses a dir plegaria. Cada dia passen coses, cada notícia és comentable, és cert, però no tots tenim sempre alguna cosa interressant a dir. Fins no fa gaire em sentia còmode amb aquest format de columna o bitllet. Ara ja no. Ni tinc el talent ni la gràcia necessaris per redactar-les com els lectors i la capçalera es mereixen, ni idees per omplir-les cada setmana ni temps per construir-les amb el màxim rigor. Toca admetre-ho i seure a la banqueta. Ara algunes idees me les ventilo amb un tuit o amb un comentari (signat) i per d’altres, en canvi, necessito com a mínim un article més extens. Això, i també que tinc ganes d’allunyar-me del soroll, deixant de contribuir-hi. Cinc-centes columnes després, el cos i el cap em demanen ara llegir més i escriure menys, escoltar més i parlar menys i contribuir al debat públic –a això no renuncio– tan sols quan tingui alguna cosa a aportar i quan tingui garanties de poder argumentar-la sòlidament i d’expressar-me amb claredat. Si en aquests anys una sola de les idees d’alguna de les columnes ha interessat a una sola persona, em dono per satisfet. Ara, però, s’ha acabat. No tornaré a atabalar-me per no superar els 1.578 caràcters amb espais que imposa el format. Aquesta xifra serà el malson, ara, del Guillem Valdès, que agafa el relleu d’aquest raconet d’opinió a partir de dimecres vinent. Jo no m’ho perdria, la setmana que ve puja el nivell. Adéu. I gràcies per ser-hi.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 13 de febrer del 2013

Aquest va ser l’últim bitllet de la meva tercera –i última– etapa a La Seca, la Meca i…

Benvinguda!

Desnutrició. Treball infantil. Violència. Masclisme. Racisme. Tots els ismes perversos, tots els ismes absurds. Bombes nuclears. Guer­res. Dictadures i falses democràcies. Tortura. Corrupció. Contaminació. Nens soldat. Ciutadans alienats. Injustícia. Desigualtat. Sí, sobretot això: injustícia i desigualtat. I la crisi, també la crisi, que ens ha servit d’excusa per adobar-ho tot plegat amb encara més injustícia, amb encara més desigualtat, per deixar-nos prendre fites que havien costat tant d’assolir… Quin panorama, oi? Quin món. Quina herència… Quin nyap! I quina vergonya –aliena i pròpia– per no haver pogut / sabut / volgut fer més… El cas és que, tot i que compta amb coses meravelloses, no arribes al millor dels mons. No serà fàcil sobreviure-hi. I ja no t’explico viure-hi… Però, alhora, aquí està el repte. I és un repte apassionant. Deia un personatge de Bertol Brecht a La mare allò que està molt bé lluitar un dia o dos però que els imprescindibles, en aquest món, són els que lluiten tota la vida. Doncs això: que els imprescindibles sereu cada dia més imprescindibles, que la situació actual només ens ofereix dues alternatives: o conformisme o resistència –i ja sabem on ens condueix el conformisme–. Resistència amb paraules, amb bellesa, amb somnis, amb l’exemple… El millor del nostre món és la nostra gran capacitat de millora i l’esperança de fer possibles aquestes millores potencials. Gaudir de les meravelles que ens ofereix la vida –la muntanya, el mar, l’art, la gent!– i implementar, a més, l’esperança en un món millor… Em sembla –hi insisteixo– un repte apassionant per a una vida… Benvinguda al món, Èlia.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 30 de gener del 2013

No hi sóc

Permeteu-me començar l’any amb un anti-bon propòsit: els propers dotze mesos continuaré sent algú difícil de contactar. No m’instal·laré el WhatsApp, no portaré sempre el mòbil a sobre, no respondré sempre a l’instant els correus electrònics, els missatges privats de les xarxes socials, els comentaris als blocs o els SMS, no acceptaré totes les peticions d’amistat virtuals… No es tracta d’una postura. Ni m’agrada fer-me pregar, ni és una qüestió d’agenda saturada (tot i que, ara per ara, podria ser-ho), ni existeix cap voluntat de fer-me l’interessant: tinc tele –i la miro–, tinc telèfon, ordinador, tauleta i mòbil –amb connexió a Internet arreu–, tinc comptes de correu, Facebook i Twitter, mantinc més d’un bloc… No sóc, per tant, un antiavenç tecnològic en l’àmbit de la comunicació interpersonal. Però resulta que tampoc sóc un metge de guàrdia, ni un proveïdor de bons consells d’emergència, ni un manetes en informàtica, en electrònica, en mecànica o en res: ningú es perd gran cosa per no poder contactar-me a l’instant. Es tracta, simplement, d’acceptar la realitat: sóc despistat de mena (i em deixo tot sovint el mòbil), sóc mandrós i perfeccionista (i cada correu respost esdevé, doncs, una odissea) i, a més, un pèl asocial, sí, d’acord. Ah, i també hi ha allò del dret a no estar connectat, a no voler estar tot el dia envoltat d’onetes. Hi ha tot això, doncs, però també que la gràcia que li trobo a tot plegat és poder connectar amb el món en tot moment però no que el món em pugui contactar a mi encara que jo no ho vulgui. I aquest 2013, ves, he decidit continuar-me autoregalant aquest petit marge de maniobra…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 2 de gener del 2013

Dèries

Uf, apa, som-hi doncs… Ara no sé si faig bé de començar així o no, suposo que tot això que he dit fins ara ho puc deixar, té un cert sentit, perquè això és ràdio i els dubtes, a la ràdio, imagino que s’expressen així…

I és que avui és un dia de dubtes, de molts dubtes… Ja em perdonareu però és que sóc poc de ràdio. Bé, de fet sóc molt de ràdio, m’encanta la ràdio, m’apassiona la ràdio, és, encara avui, el meu canal principal de connexió amb l’actualitat. El que volia dir és que sóc poc de micro: mala veu, mala dicció, sempre parlant més ràpid del que toca, amb una incapacitat absoluta per redactar frases curtes… Vaja, tot un prodigi de la comunicació oral… Ja ho patireu, ja…

Em sento molt més còmode, molt més còmode!, amb una ploma entre els dits però mira, per fi, a partir d’ara, podré fer, amb un mínim sentit, el que faig habitualment amb els textos quan els redacto: llegir-los, mastegar-los en veu alta…

Ja ho veieu, pura contradicció, per això sóc un malalt de la coherència… Per això, tot i viure en el caos, tot i sentir-me còmode en el desordre, sóc malaltissament estructurat. D’aquí que hagi estat incapaç de començar aquesta sèrie de coŀlaboracions sense un bitllet introductori. Aquí el teniu. Presentació sui generis la que m’està quedant…

Però en fi, en temps de transparència em venia de gust començar de manera honesta, alertant-vos, d’entrada, de les meves dèries, perquè d’això anirà aquest espai, de les meves dèries. Avui de les personals (no patiu, no es tornarà a repetir), però a partir de la setmana vinent de les meves dèries més polítiques, socials, econòmiques, culturals, filosòfiques (sí?, també filosòfiques?, no ho sé, potser sí que ho podem dir així…). De les coses que m’emocionen i, sobretot, de les que m’indignen del món que ens envolta…

De fet, aquest és l’únic sentit que encara avui li trobo a l’opinió: juxtaposar tota una sèrie de dèries per construir un mosaic que ens doni una idea de la diversitat del món. La setmana que ve ens hi posem…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 14 de setembre del 2012

Pla estratègic

Les coordenades són clares i inamovibles: 168 hores –repartides en set dies–, un sol cos i uns ingressos familiars x (sigui la x que sigui, perquè els dilemes se’m repetirien amb una x + 2.000 tot i que amb una x – 2.000, ho reconec, només faltaria!, serien molt més fonamentals i urgents). Algú m’explica, si us plau, com es fa? Com es conjuguen ambicions, valors i realitat? Com es fa, per exemple, per estalviar de forma ètica (segons la meva ètica), sense participar en l’espiral especulativa, sense participar, amb els meus diners, en res en què no crec (comerç d’armes, desforestació, etc.), però estalviar, que no sóc pas ric!, de totes maneres. Com es fa per consumir a Andorra de forma responsable, productes de proximitat, produïts sense explotar treballadors, distribuïts sense inflar les butxaques de milers d’intermediaris, cultivats –en el cas dels productes agrícoles– de forma sostenible i, tot plegat, sense deixar-me, en la seva compra, el sou sencer. Com es fa per consumir menys quan tot, absolutament tot, t’impulsa en la direcció contrària. Com es fa per ser obert i compartir –perquè realment hi creus– quan frueixes tan sovint amb la solitud, quan t’han entrenat tants i tants anys al chacun pour soi. Com es fa per ser alhora un bon professional i un ciutadà implicat i responsable, i gaudir dels amics, de la família, de la parella, dels fills, i dormir, i comprar sa i cuinar sa i menjar sa, i fer esport, i llegir, i anar al teatre i al cinema, i pensar, i somiar, i jugar amb la teva filla sense res més al cap. Com es fa? Definitivament, necessito, amb urgència, un pla estratègic domèstic…
Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 21 de març del 2012

L’opinió i jo (mini-bio agraïda)

Publicar. Ja ho té això Andorra, que et permet publicar -si vols- gairebé tot allò que escrius.

(post en construcció)

About 2 (Yvan Lara)

Nascut el 1982, fill d’Escaldes, veí d’El Forn (Canillo), amb pares espanyols (pare andalús i mare manxega), companya catalana, filles andorranes i escolarització francesa. Identitat? No comment, no té cap sentit per a mi.

Després d’un batxillerat econòmic i social, estudio Ciències Polítiques, Antropologia Social i Cultural i, més endavant, un mínim de pedagogia. Professionalment, he passat de servir gelats al Häagen-Dazs de la Plaça Coprínceps d’Escaldes-Engordany a mirar de contribuir, en la mesura del possible, a fer del sistema educatiu andorrà un bon lloc on créixer i formar-se com a persona i com a ciutadà. Entre aquests dos extrems temporals, un munt d’ocupacions diferents més, la major part de les quals vinculades amb el món del periodisme i de la docència.

Entre feina i feinetes, miro de generar el màxim de temps possible per fer recerca (amb tres coordenades molt concretes: Ciència Política – Democràcia / Ciutadania – Andorra), aprendre, pensar, exercir activament la ciutadania, viatjar, fer muntanya, llegir, mirar cinema i teatre, assaborir música, menges i vins i, sobretot, parlar, discutir, jugar, riure i somriure amb la Montse, la Dúnia i l’Èlia.

On trobar-me a la xarxa?

Bloc d’opinióBloc al Diari d’AndorraCompte de TwitterPerfil a LinkedinWeb docent

About 1 (Ulleres progressives)

Ulleres progressives és un bloc d’opinió i de reflexió per mirar-me el món de prop (des d’Andorra, fixant-me en petits detalls…) o de lluny (grans temes de política internacional, grans preguntes de la vida…), tant és, però sempre, això sí, amb la distància (crítica) necessària. Fins aquí res que pugui sorprendre a qui hagi llegit el subtítol o les categories del bloc. Es tracta d’un bloc nou (neix la primavera del 2012) però amb articles vells (publicats a diferents mitjans des del maig del 1999).

Un bloc contenidor (un bloc arxiu), doncs, on parlo de tot però on cada cop (deformació professional + equació personal) parlo més de política en sentit ampli. Un bloc viu, per tant, que neix d’un procés d’obertura que miro d’explicar a un post que també m’he decidit a penjar aquí. Un bloc trampós, o un fals bloc, perquè, com ja he apuntat, es nodreix bàsicament d’articles que ja s’han publicat o que es publicaran, tot i que farem esforços per invertir aquesta tendència i transformar-lo en un bloc híbrid. Un bloc transparent perquè hi penjo tots els articles d’opinió que he publicat des del maig del 1999 (quan, amb 17 anys, no havia sortit encara a respirar fora de la bombolla andorrana) sense amagar-ne cap ni un malgrat que, quan ara els llegeixo, no m’acabo de sentir del tot còmode: amb alguns d’ells per la temàtica triada, amb d’altres per les posicions defensades i amb la major part per raons estilístiques. De molts, per tant, en discrepo totalment; d’altres, en matisaria més d’una línia; en tot cas, però, tots els he escrit jo, sigui quin sigui aquest jo… Un bloc, finalment, obert, amb l’objectiu clar que els diferents posts que hi vagi penjant no siguin res més que l’excusa per encetar un debat del qual ens puguem enriquir tots plegats. D’això anava el 2.0, no?

Pel que fa als posts que hi trobareu són, en bona part, columnes / bitllets d’opinió, escrits sovint al vol, breus i directes per exigències -per sort, tot i que no sempre estaré disposat a admetre-ho- dels editors dels mitjans on he anat publicant al llarg d’aquests anys. D’altres, en canvi, recullen posicions meves més extenses i més rumiades. En tot cas, el filtre és clar: es tracta, com bé us alertava des de la primera línia, d’un bloc d’opinió. N’he foragitat, així, tant els textos científics com els teòrics com també els periodístics (notícies, cròniques, reportatges, etc.). Els de ficció, no us cal patir, també han quedat fora.

Origen dels posts

• L’Estudiant (1999): 1
• 7Dies (1999): 8
• Diari d’Andorra (1999 – 2012): 400
  • Opinió (Cultura) (1999 – 2001): 2
  • Col·laboració (1999 – 2002): 13
  • El Racó de La Terrassa (2000 – 2001): 40
  • La Seca, la Meca i… (2000 – 2012): 400
  • Tribuna (2009 – 2012): 5
• Butlletí de Justícia i Pau (2004): 1
• El Periòdic d’Andorra (2005 – 2006): 2
  • El nyigo-nyigo (2005): 1
  • Torn de paraula (2006): 1
• Si no fos (2007): 1
• Instint! (2007): 1
• Jornades / llibres de la SAC (2008 – 2012): 2
• Caramella (2010): 1
• Posts originals (no publicats anteriorment) (2001 – 2012): 7