“Ya llega el Correazo…”

“Dale Correa”; “Correa Presidente”; “Ya llega el Correazo” i “Una sola vuelta”. L’evolució en la tria dels eslògans electorals per part de l’equip del presidenciable equatorià Rafael Correa evidencien millor que cap altre indicador com ha anat creixent l’optimisme entre els partidaris de la llista 35. Sens dubte, bona part de culpa d’aquest creixement es deu al personatge Correa, que a més d’intercalar una referència a la “patria” cada tres paraules de discurs i d’acceptar una flagrant falta d’ortografia al nom del partit per aconseguir que les sigles formessin el mot PAIS (no us sona a GIL?), s’ha esforçat durant tota la campanya per demostrar que compleix fil per randa la integritat de la definició de “populista” i, sobretot, que compleix tots els requisits d’entrada al club dels  Chavez i cia. (nacionalització del petroli, mofa pública del company Bush, posició de força enfront a Uribe, etc.).

En tot cas, però, els que més han treballat en una victòria de Correa han estat la resta de candidats a president, que, amb la sola excepció del més espavilat Gilmar Gutiérrez, han protagonitzat un espectacle patètic reivindicant-se com els contrincants ideals de Correa en la segona volta, venerant i adorant un contrincant que només tímidament i en ocasions contades s’atreveixen a combatre. Així, entre tots plegats (també els mitjans de comunicació, nacionals i internacionals) han contribuït a alimentar la llegenda que només existeixen dues opcions possibles en aquest plujós diumenge electoral: una victòria de Correa a la primera volta (que ell reivindica per estalviar despeses a l’Estat) o una segona volta entre Correa (segur) i qualsevol de la resta de candidats, ja sigui el multimilionari Álvaro Noboa (que lluny d’amagar patrimoni, no es cansa d’ensenyar-lo en eterns anuncis electorals); l’exrector de la Universitat de Guayaquil León Roldós (que compta amb el punt a favor de tenir la millor cançó electoral) i la representant del PSC, Cynthia Viteri (que demana a les dones que confiïn en el seu sisè sentit per votar-la i poca cosa més).

Surti qui surti, però, ben poca cosa se sap de quines polítiques aplicarà en els temes clau que ha d’afrontar el país, i entre els quals destaquen, a més de la important inestabilitat política i econòmica, l’immens fluxe d’emigrants, la gestió del petroli, els problemes evidents i multisectorials del veïnatge amb Colòmbia o la gestió de les emergències (desastrosa en el cas de la tràgica erupció de la Mama Tungurahua l’agost passat). Els candidats només semblen tenir clar que cal refundar el país i que la gent necessita gorres i samarretes, que ells s’encarreguen de repartir amb l’esperança de substituir la recentment adoptada fórmula d’Hondt per la més fàcil “una samarreta=un vot”.

La gent, en canvi, sembla fer més cas al tèxtil que a qui se’l regala, com evidencien les omnipresents cuineres ambulants d’empanadas, fritadas i guatitas, que només portaran la samarreta de Roldós fins que se’ls hi taqui d’oli, quan se la canviaran per la de Cynthia (i amb la de Noboa i Correa encara a la motxilla) per seguir alimentant als obligats i sobris (per llei) electors, que entre milions de pancartes de la 6, la 35, la 3, la 12-29 o la 7, entre notes de cúmbia, reggaeton i La Oreja de Van Gogh, i enfrontats a un laberint sovint indesxifrable de papers i caselles a marcar (que haurien de fer victoriós el vot nul en la primera volta) determinaran avui si hi ha o no correazo, pendents, això sí, dels altres comicis, que també arriben al final, i que mantenen al Barcelona (de Guayaquil), l’Emelec i el Nacional empatats en els sondejos per endur-se el campionat de futbol.

Article redactat el 15 d’octubre del 2006 per ser publicat com a desglós d’anàlisi a la secció d’Internacional del Diari d’Andorra; no es va acabar publicant

Amb personalitat

Darrerament, els telenotícies em deprimeixen molt. Suposo que deu ser un dels símptomes normals que provoca la contínua observació, durant trenta minuts, d’imatges de guerra, de catàstrofes naturals… Però és que a mi em sembla que m’afecten més del que és normal. Estic a punt d’agafar el comandament per posar les notícies de l’andorrana i així poder veure una mica els nens jugant (i no morts o treballant) quan, de sobte, no sé per què, un nom em crida l’atenció i resto bocabadat davant de la caixa tonta. Aleshores el telenotícies en qüestió comença un minireportatge sobre un arxipèlag situat a uns mil quilòmetres de la costa equatoriana: les illes Galápagos. L’objectiu, sens dubte, era mostrar una decisió agafada pels habitants d’aquestes illes que tot seguit us passaré a explicar.

L’arxipèlag de Colón, també conegut com les Galápagos, és un conjunt de tretze illes d’origen volcànic, conegudes mundialment per la seva reserva de fauna. Com haureu deduït, aquesta riquesa natural incita cada any milers de visitants, en la seva majoria amb un poder adquisitiu força alt, que contribueixen a l’enriquiment del país. Com explicava una de les guies equatorianes, “aquesta gent, a més a més, quan arriba als seus països fa publicitat de l’illa, cosa que ens provoca l’arribada d’encara més turistes”. No obstant aquestes paraules, que poden enganyar el lector, el que la noia volia manifestar no era, ni molt menys, la seva satisfacció per l’arribada de tants visitants. De fet, hi mostrava la seva disconformitat. I és que la decisió que han pres a les illes Galápagos és ni més ni menys que de limitar el nombre de turistes a la meitat per l’any que ve, ja que aquests pertorben el bon estat dels animals.

Sí senyora, on la majoria de països s’hauria aferrat de ple a la màxima del capitalisme (la recerca del benefici màxim) mitjançant inversions en publicitat o vies de comunicació, els quasi 10.000 habitants de les Galápagos van apostar per no fer res d’això i sacrificar els seus beneficis en comptes de la seva gran riquesa: els animals. Arguments: volen mantenir el que és seu. Són conscients que no tenen una gran economia, però saben valorar el que tenen, com poca gent sap fer. Un altre apunt: els ingressos per la visita dels animals seran destinats íntegrament a la cura d’aquests.

I és que crec que la posició de les Galápagos és la que haurien d’adoptar molts països. Un posicionament que sap valorar la seva cultura per sobre d’aquesta cosa anomenada economia, que a poc a poc s’està apoderant de nosaltres, de les nostres vides i del nostre món, però que encara no pot fer-ho amb les tortugues de l’oceà Pacífic. Una posició amb personalitat, i molta.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 265 del setmanari 7Dies el 17 de desembre del 1999