Pau

Contraproduent i perillosa. No trobo altres paraules per valorar la concessió del Nobel de la Pau a la Unió Europea. Evidentment, entenc –i, com a europeista, tot i que no d’aquesta Europa, comparteixo– una part de la lògica del premi: la construcció europea per si sola ha contribuït de manera fonamental a foragitar de la Unió –no del continent– els conflictes armats. Fins aquí tots d’acord. Felicitats i per molts anys, de tot cor. Ara bé, el que no entenc són les retallades per part de la fundació Nobel. Les retallades al concepte de pau. Des dels anys setanta i gràcies, sobretot, a la figura imprescindible de Johan Galtung, s’ha treballat molt dur per trencar amb una definició reduccionista de la pau, per definir pau no només per allò que no és: un estat de no-guer­ra, d’absència de conflicte (pau negativa), sinó per allò que sí que és: un estat en què, a més de l’absència de violència directa, existeix justícia social, respecte pels drets humans, relacions equitatives entre les persones, etc. I ara, en un moment que la violència estructural se’ns menja els estats i les societats europees, en un moment que el continent necessita més que mai que la pau positiva ocupi bona part de l’agenda pública, va i el Nobel premia per la seva contribució a la pau una UE que és la principal responsable de la pèrdua diària de quotes de pau cada cop més significatives i legitima, així, la violència estructural a Europa. Si el que es volia premiar era exclusivament la manca de conflictes armats al continent, hauria resultat molt més pertinent i precís premiar Jean Monnet o, per evitar el títol pòstum, la seva fundació.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 12 de desembre del 2012

Esquerdes

L’atac al domicili del ministre Cinca obre esquerdes en la nostra concepció de la seguretat però també en la nostra manera de fer política

Les esquerdes als vidres de dues de les finestres del domicili del ministre de Finances i Funció Pública són un símbol difícilment superable de les esquerdes que aquest atac ha provocat a la bombolla andorrana. Una bombolla molt nostra, és cert, i molt preuada, però una bombolla que, en matèria de seguretat, és més fruit de la casualitat que de cap altra cosa (que aquest sigui un país segur no té res a veure amb què sigui un país molt o molt ben protegit). Una bombolla fràgil, doncs. Una bombolla que aguanta alguns cops però que després del (fals) cas de regirament de papers al Govern el 2006, les escoltes telefòniques durant el Govern Pintat, o l’atac violent contra el domicili del ministre Cinca (per parlar, només, de casos relacionats amb l’esfera pública) s’ha demostrat que es pot acabar esberlant amb facilitat, esmicolant-se en mil pedaços. Certes polítiques de seguretat –dels càrrecs i edificis públics, és evident, però no només— s’hauran d’actualitzar o implementar per primera vegada i adaptar-se així al desgast de la bombolla. Vaja, el final de la innocència, una més de les especifitats amenaçades al país de les especificitats…

Més enllà de la seva dimensió humana (la principal, al cap i a la fi) i de les seves implicacions en l’àmbit de la seguretat, l’atac contra el domicili de la família Cinca la matinada de diumenge passat mereix també una lectura política. Abans de llençar-nos-hi, però, un advertiment s’imposa. Tota la lectura posterior es basa en un supòsit doble sense el compliment del qual no té sentit (excepte com a cas teòric): l’autor (o els autors) dels trets sabia que el domicili contra el qual disparaven era el del ministre Cinca i el van atacar precisament per motius relacionats amb la seva dimensió pública. De confirmar-se aquests dos supòsits, podríem qualificar l’acció de diumenge d’intent d’intimidació violenta del ministre de Finances i Funció Pública i, per extensió, de tot el Govern, de tots els càrrecs electes, de tots els polítics, de la política.

Acotats els termes, dues preguntes bàsiques: 1/ com hem arribat fins aquí? i 2/ i ara què? La formulació de la primera d’elles porta associada implícitament una part de la resposta: l’atemptat de diumenge no és un bolet sinó un símptoma. Quan l’Albert Roig va piular la notícia, diumenge al vespre, la reacció general va ser, evidentment, de sorpresa. Passats uns minuts, però, es feia evident que l’acció no era tan sorprenent, que encaixava, ai las, amb l’Andorra actual. La prova és que és una acció intel·ligible, tothom la condemna però tothom l’entén (des d’un punt de vista intel·lectual, no moral), tothom la sap llegir, des del cap de Govern, que no dubta en considerar-la com un atac a l’Executiu, fins als anònims habituals que comenten als mitjans digitals, amb les teories més diverses sobre autors i mòbils (un funcionari emprenyat, un poli preocupat per la pensió, algú que ho ha perdut tot, algú de fora…). Qui més qui menys  entén l’acció i va fent les seves elucubracions. El que desconcerta, en síntesi, és l’escalada en el nivell de violència però no la lògica de l’acció.

Un símptoma, d’acord, però un símptoma de què? Doncs simplement d’un increment del nivell de violència en la nostra manera d’abordar els problemes polítics. L’enorme violència que destil·len una bona part dels anònims publicats en premsa (digital i no), la tolerància i (pitjor encara) la normalització de la mentida, l’exageració, la difamació, la demagògia, la deriva dels partits durant la legislatura 2009-2011… Podem posar-ho tot junt en el mateix sac? Evidentment que sí. De fet, es tracta precisament d’això, d’una olla barrejada que acaba creant un caldo de cultiu molt perillós, especialment si la crispació generada es barreja amb una situació objectivament dramàtica per a alguns i de total incertesa per a tots i amb l’entronització, d’altra banda, d’un discurs demagog de desprestigi de la política.

I ara què? Evidentment, la decisió més sensata passa per aprofitar aquest cas com el que és, un avís, un despertador. Hi ha debats inajornables: canvis en les polítiques de seguretat, millores en la regulació de la participació a fòrums digitals (existeixen moltes vies possibles, no té perquè reduir-se la llibertat a la xarxa), autocrítica de la classe política i aposta clara des de tots els bàndols per reduir la crispació… També, però –per molt superflu que es vegi des de l’òptica economicista imperant (ja es tracta d’això, no?)-, cal treballar per prestigiar la política –l’alternativa, no cal dir-ho, és la selva—. I no hi ha millor manera de prestigiar la política que practicant-la amb normalitat, sense por, sense desconfiances, sense amenaces ni tabús. Jordi Cinca té tota la legitimitat del món com a ministre de Finances per proposar tots els canvis que consideri necessaris i beneficiosos pel país. Els ciutadans (de manera individual o col·lectiva) tenen, d’altra banda, tota la legitimat del món per discrepar, criticar i proposar alternatives. Sense por a represàlies, sense por a res, ni els uns ni els altres. Així de simple. Armats, sí, però únicament de paraules. No pot haver-hi una alternativa més clara i més sòlida a la violència.

Inconformistes

Els terratrèmols de Turquia, el d’Atenes, o el darrer de Taiwan; l’huracà Floyd, el que va fer destrosses el mateix dia a Hong Kong; les inundacions que afecten diversos països de l’Amèrica Llatina; els temporals, que no solament destrueixen cases i aïllen persones o pobles sencers, sinó que també provoquen accidents d’autobús (com el de diumenge a Saragossa) o d’avió (tal com ho van poder viure els passatgers anglesos que aterraven a Girona la setmana passada) són algunes de les notícies que aquests darrers dies he tingut el plaer de llegir als diaris.

Quan les llegeixo, una mena d’esglai m’entra per dins, tot i que aquestes no són, ni de bon tros, les notícies que més m’afecten de l’actualitat. I vosaltres us demanareu: “I què et pot horroritzar més que això?” Jo us responc: “Les matances als Estats Units (i ja en van nou només aquest any), les accions terroristes a Rússia o el genocidi a Timor Oriental, (per no desacostumar-se gaire d’aquesta pràctica després de Kosovo) són les notícies que més em fereixen la sensibilitat.” I ara us demanareu perquè m’esgarrifen més aquestes notícies si en una matança només moren vint persones mentre que per un huracà en poden arribar a morir tres mil? La resposta és ben senzilla: a la primera enumeració trobàvem catàstrofes naturals i doncs inevitables. És la llei de la natura. No obstant això, les darreres notícies que he citat són únicament i exclusivament culpa de l’home. Sembla que no en tinguem prou amb totes les catàstrofes inevitables que n’haguem de provocar de noves. No hi ha prou amb mil morts per inundacions sinó que en volem cinc mil més per genocidi. Antropòlegs, apuntin: l’home actual és un inconformista. L’home actual és ruc.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 253 del setmanari 7Dies el 24 de setembre del 1999