7 de 9… amb folre i manilles. Li hauríeu d’haver vist la cara. Va tornar a verificar les dades –el FC Andorra acabava de sumar, amb penes i treballs, 7 dels darrers nou punts–, va considerar diferents opcions, va picar el text al Quark –amb aquelles llicències que només es permetien als d’Esports, 7 de 9 a la primera línia, amb folre i manilles a la segona– i quan va veure que el resultat li agradava, ens el va ensenyar a la resta, tot cofoi, tot engrescat. Mira, mira, mira com titulo demà, i t’assenyalava el monitor amb aquell somriure tan seu, amb els ulls mig tancats. Era un diumenge a la tarda, de la tardor del 99. Ell tenia 38 anys i tot i que no ho sabia encara, estava tancant la seva etapa com a periodista esportiu. I tot ell era il·lusió. Era diumenge, tenia el Roger, ben petit, a casa, però tot ell era il·lusió. Feia ja mil anys que exercia l’ofici però tot ell era il·lusió. Havia escrit milers de titulars, però aquell també li feia il·lusió. Mira, mira, 7 de 9… amb folre i manilles. Il·lusió per un titular, pel seu ofici, per la vida. Això era l’Àlex, il·lusió.
Il·lusió i generositat. El vaig conèixer uns mesos abans d’aquella tardor, a la redacció del Diari d’Andorra, on jo vaig debutar com a periodista. Ell tenia els trenta-vuit que jo tinc ara i jo els disset que et feien invisible per a algú de l’entitat de l’Àlex. Però no va ser així, amb ell no anava mai així. Tu eres el pipiolo, l’últim mico, però si l’Àlex Lliteras et llegia, et creies una mica més que estaves fent de periodista, et senties més gran, més fort, més preparat. I ell ho sabia i et regalava una part del seu temps llegint-te, comentant-te i esperonant-te –la meva primera entrevista, la meva primera columna–, i aquell present convalidava per moltes classes de periodisme i per moltes més d’autoestima.
Els anys següents vaig tenir la sort d’anar-me’l trobant regularment i sempre en ocasions ben especials. L’hi dec, entre d’altres, el meu debut a la ràdio –als informatius d’Andorra 7 Ràdio– i un dels dies en què més m’he divertit a nivell professional, la jornada electoral de les Comunals del 2005, on m’ho vaig passar pipa cobrint-la per a la tele –ATV– però encara més per a la ràdio, per al programa especial que conduïa l’Àlex i on em va fer sentir, un cop més, que jugava a casa, que fèiem molt bona feina, que tot estava sortint rodó. Tenia aquest do, de fer-te sentir com una peça important de l’engranatge –tot i que la peça clau sempre era ell–, amb un reconeixement i un agraïment gens laudatori però que et donava moltes ales. El reconeixement als equips li sortia natural perquè s’ho creia de debò, igual que s’alegrava moltíssim, i de manera sincera, quan li anaven bé les coses a qui s’ho mereixia. Ell avui s’hagués tret importància a sí mateix, però segur que seria molt feliç de veure que la societat andorrana feia pinya per reconèixer sincerament –i com poques vegades he vist– la vàlua d’un gran professional i d’una enorme persona.
Tot i que no ho érem, d’amics –perquè l’amistat és una cosa massa bèstia i selecta, i jo no aspirava a tant– sempre em deia my friend, com a tants de vosaltres, perquè sempre et feia sentir a prop, també tenia aquest do. Això sí, des d’aquell estiu del 1999, he tingut la gran sort de coincidir amb ell prou sovint i cada trobada era memorable –en el sentit literal, les recordo totes–, perquè sempre sorties de la conversa molt millor del que hi entraves. Era simplement agradable compartir una estoneta amb l’Àlex, ja fos recordant amics comuns als passadissos d’una redacció, comentant eleccions andorranes, franceses, estatunidenques davant d’un micro –com hauríem tornat a fer d’aquí a un mes–, fent-la petar de bàsquet a un pavelló o compartint frikisme eurovisiu per les xarxes. I tot i que ara aquell pipiolo ja té l’edat que tenia aleshores el mestre, cada cop que m’enviava un DM dient-me que li havia agradat alguna de les coses que feia o per animar-me amb algun repte professional, em tornava a sentir petit i gran alhora, i aquell comentari t’arribava més que qualsevol altre, perquè l’Àlex era un referent i ho és encara, això no marxa, això es queda per sempre. Perquè quan pensi cada dia com vull ser o a què vull assemblar-me, em conformaria amb tenir una mínima part de la il·lusió, la generositat, el mestratge, la proximitat i la calidesa que tenia l’Àlex, i m’esforçaré perquè tot em faci tanta il·lusió com a tu aquell 7 de 9 amb folre i manilles, que és la cara –espero que et sembli bé– amb què he decidit recordar-te. Perquè amb molts Àlexs Lliteras, el món seria un món molt millor i, en canvi, ara va i ens deixa l’únic que teníem. Quina merda, Àlex. Quina merda.
Gràcies per tot, mestre.
Com se’t troba a faltar, my friend.
Ulleres progressives 