Funcionament

Funcionament / despeses de funcionament. Concepte que té el seu moment de màxim esplendor els mesos de tardor, hàbitat natural de les presentacions dels pressupostos públics. Concepte que, per si sol, és responsable d’una proporció molt alta de la mala premsa de l’administració pública (en genèric). De manera justa? Les despeses de funcionament són, simplement, la major part de despeses fixes d’una administració: el lloguer dels edificis, l’electricitat, el telèfon i, sobretot, les nòmines dels treballadors públics. Una de les definicions populars de despeses de funcionament que he pogut constatar que té més èxit (i que, de fet, sol utilitzar-se als mitjans com a expressió sinònima amb voluntat pedagògica) és aquella del cost que té per a les arques públiques el simple fet d’aixecar la persiana cada dia. És el que ens costa la burocràcia, també es diu. Depèn. Podria ser això (teòricament) però (a la pràctica) no ho és. El cas és que molt poca gent a les administracions públiques aixeca la persiana i prou. Alguns aixequen la persiana per, acte seguit, educar els nostres fills, prevenir incendis, netejar els boscos, ensenyar els nostres museus als turistes, negociar amb la Unió Europea el futur comercial d’Andorra. De vegades, la persiana s’aixeca per donar un sostre a infants que no tenen ningú més, per acollir dones maltractades. Això és funcionament? Parlaríem de funcionament i de burocràcia, en tots aquests casos, si subcontractéssim totes aquestes tasques a empreses privades? Segurament no. Vocabulari neutre i analític, doncs, o impregnat d’una forta càrrega ideològica?

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 5 de desembre del 2012

Groc legitimat

La Vanguardia obria l’edició d’aquest dilluns amb una interessantíssima crònica de Marc Bassets que, des de Boulder (Colorado), i gràcies a estudis de ciència política, dades històriques i testimonis clau ens parlava de polarització política, de l’auge dels guetos ideològics i de com el vot als EUA és cada cop més identitari. Una crònica que ja valia el preu del diari. Tan sols un dia abans, a l’edició de diumenge del mateix diari, pràcticament mitja tapa, comptant la foto, era encara, tres dies i mig després, per l’afer Madrid Arena. Com a destacat d’aquest bloc de la portada, un testimoni: “El padre de Katia, víctima de la tragedia: «Esa noche me dijo dos veces te quiero»”. Es pot saber què carai ens aporta aquesta informació? Poso aquests dos casos en paral·lel perquè, precisament, el perill principal és que convisquin en la mateixa publicació. Si la premsa groga viu confinada en mitjans etiquetats socialment com a “mitjans de premsa groga” no m’amoïna. El problema és donar cabuda a la informació groga i rosa a mitjans que la societat etiqueta com a seriosos, com La Vanguardia en el cas que avui ens ocupa, com TV3, difonent cada cop més imatges de violència gratuïta, com tants altres amb el naixement del fill de Messi. La barreja desarma l’audiència, empobreix i desdibuixa el periodisme i ofereix una legitimitat immerescuda a les premses groga i rosa. I tot plegat, per què? Doncs suposo que perquè els editors són els primers a creure’s la validesa del groc i el rosa. L’excusa de vendre més no s’aguanta: en l’era de la premsa gratuïta, ningú compra La Vanguardia perquè tingui una dosi més de groguisme.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 7 de novembre del 2012

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012

Bàndols

De quin bàndol sou? No, no, no és una pregunta retòrica, és una pregunta real, obligatòria (o com a mínim podria ser-ho): de quin bàndol sou? Va, que no és tan difícil, jugueu una mica el joc!, al cap i a la fi, tothom és d’un bàndol o d’un altre, no? (o com a mínim això ens volen fer creure…). Sou dels meus, no? O sou dels altres? Sou d’A o sou de B? De dretes o d’esquerres? Del Barça (i antimadridistes, lògicament) o del Madrid (i antibarcelonistes)? A favor del Patapou o en contra del Patapou? Funcionaris insolidaris o privats disposats a acomiadar fins a l’últim dels treballadors públics?

Que no teniu respostes radicals? Malament! No esteu preparats, doncs, pel món i l’Andorra d’avui, el món en què semblen voler-nos limitar al blanc o al negre, el món de l’estàs amb mi o l’estàs en contra meu, el món on a les enquestes hi ha cada cop menys caselles per respondre, el món on t’obliguen a ser d’un o d’un altre bàndol. Però qui s’ha menjat els meus matisos?

Evidentment, exagero, caricaturitzo la realitat, però m’espanta (i per això en volia parlar avui aquí) que el debat públic a casa nostra sigui cada cop més atrinxerat. M’espanta i m’entristeix, no sabeu fins a quin punt m’entristeix, que la setmana que sóc crític amb el bàndol A em felicitin amb efusivitat els del bàndol B, que immediatament et fan dels seus. Que no han entès res? Tot plegat m’espanta, deia, i em desorienta, perquè en un món de trinxeres no sé mai on ubicar-me, continuo buscant la plaça, el mercat, l’àgora, un espai de trobada, sigui el que sigui, on parlar, discutir, tenir enganxades fortes si cal, que sovint cal, però compartint un mateix espai, acceptant des de l’inici que la plaça no és meva. I de moment, per sort, encara queda gent a la plaça (posts com els del Gabriel Fernandez, la Noemí Rodríguez, la Marisol Fuentes o el Jordi Farré, entre d’altres, m’han reconciliat una mica amb la vida), gent amb posicions riques, matisades. Sort, perquè sinó, sincerament, tindria greus problemes per trobar la meva trinxera. I és que, ja em direu:

De quin bàndol sóc si sóc ciutadà però també funcionari i penso que no es pot justificar de cap manera la diferència entre les pensions dels funcionaris i de la resta de treballadors, però alhora penso que l’equilibri, en termes de drets, hauria de ser a l’alça i no a la baixa, però alhora en context de crisi entenc que el sistema de pensions actual és insostenible i s’ha de modificar, i ja està bé que el Govern no tanqui els ulls al problema i sigui responsable, però alhora penso que ser responsable és simplement la seva feina i que, a més, no està sent (per diferents motius) tot el responsable que toca.

De quin bàndol sóc si un periodista no és sant de la meva devoció però no comparteixo ni molt menys (i, de fet, condemno) que es miri d’intimidar-lo mentre exerceix la seva feina, necessària, i alhora no em sembla bé que el mitjà on treballa mantingui la notícia d’aquesta intimidació durant dos dies (com no fa mai amb cap altra notícia) a un lloc destacat del seu web?

De quin bàndol sóc si sóc crític amb el Govern actual i amb els anteriors i no m’identifico políticament ni amb el partit que governa ni amb el que està a l’oposició.

De quin bàndol sóc si crec fermament en la defensa dels drets dels treballadors però no em sento representat per certs sindicats i, sobretot, per certes maneres de fer de certs sindicalistes?

De quin bàndol sóc si sóc un apassionat d’Andorra però alhora tinc aŀlèrgia al concepte de pàtria i m’avergonyeixen encara massa coses del nostre sistema polític i socioeconòmic?

I la pregunta d’anunci de compreses definitiva: de quin bàndol som els que no tenim bàndol? Suposo que del bàndol dels que no entenen la política de bàndols, un bàndol, no ho dubteu, que miraré de defensar amb ungles i dents. Algú s’hi apunta?

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 5 d’octubre del 2012