Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

Spotify com a model

En un principi m’havia plantejat aquesta coŀlaboració com a un espai òptim per anar repassant algunes de les meves dèries, coses que m’entusiamen i coses que em treuen de polleguera… Un parell de mesos després, com era previsible, el rajón s’ha menjat l’entusiasta. Previsible, ja us ho dic… Però va, avui serà una excepció.

I és que aquesta setmana estic encantat de la vida, per fi podia llegir una d’aquelles notícies que t’alegren el dia. Ei, a veure, rebaixem expectatives eh… Ni pau al món, ni final de la crisi, ni una Andorra més democràtica… que un ja s’acaba conformant amb ben poqueta cosa…

El cas és que Spotify ja ha arribat a Andorra! Que sí, que sí, que amb una IP francesa o espanyola o fent la primera connexió fora d’Andorra podies trampejar la limitació a casa nostra, però no sempre era el més pràctic… Ara tenim Spotify de totes totes. I això m’entusiasma perquè Em permet ampliar la possibilitat d’incrementar i variar la meva discografia de manera descomunal, evidentment.

Però no només. Sabeu allò de l’intentar que quadri el màxim possible la teva manera de pensar amb la teva manera d’actuar? Sí…. allò que costa tant però que es veu que et dóna tanta tranquiŀlitat? Doncs exactament això, que Spotify m’ho permet.

D’entrada em permet escoltar un munt de música sense necessitat de posseir-la, trencant amb el tema de la propietat per la propietat, amb la lògica consumista i connectant, en canvi, amb una lògica de biblioteca que em sembla molt més interessant.

D’altra banda, m’ho posa fàcil. Jo vull escoltar música i ells me l’ofereixen. Pagant? Sí, però és que ja m’està bé pagar, ja m’està bé contribuir amb els creadors que m’ofereixen aquesta música i amb els distribuidors que me la porten. Sense sentir-me un explotador o un lladre, amb la tranquiŀlitat de no estar perjudicant ningú i amb un preu que, per la meva butxaca, també em sembla molt raonable: o hav d’escoltar publicitat o contribuir amb 6 o 10 euros al mes. I tot, a més, sense maldecaps per complir o no amb la legalitat, tot ben fàcil…

I encara més, perquè entre els costos amagats no n’hi ha cap que em molesti. Perquè Spotify funcioni sé que hi ha una petita renúncia a la meva privacitat, però que se sàpiguin més o menys públicament els meus gustos o, sobretot, les meves curiositats musicals (que això és, al cap i a la fi, el més intessant de la plataforma), no m’amoïna gens ni mica…

I finalment, perquè combina molt bé la doble perspectiva d’internet. Em permet organitzar-me la música de manera clàssica, inspirant-me d’allò que recomanen els crítics, com tota la vida, però també inspirar-me d’allò que escolten els que fan la música que a mi m’agrada o els que solen escoltar el mateix tipus de música que jo…

Vaja, que Spotify està molt bé per si mateix però que no estaria malament, a més, tenir-lo com a model de fer les coses en aquesta era digital. Molts pros i poques pegues. I un cop més, un model nòrdic.

És que aquests escandinaus… mira que la toquen bé eh! Si no fos per la manca de llum i perquè el suec fa pinta de complicat, us diria que ja m’heu vist prou…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 16 de novembre del 2012


Deixa un comentari

Una mica de Tiersen i Gógol

Tiersen torna a casa (i a ser feliç)

Les retrouvailles     Autor: Yann Tiersen   Títol: Les retrouvailles   Discogràfica: Virgin   Col·laboracions: Liz Fraser, Stuart A. Staples, Jane Birkin, Dominique A i Christophe Mossec.

No cal saber absolutament res de música per gaudir amb Yann Tiersen. Tampoc no cal, és cert, per a una bona rumba, un Dylan o una bona sessió de jazz cubà. Però el que passa amb aquest multiinstrumentista bretó és exagerat. Els requisits, doncs, són uns altres i són més senzills: estar disposat a sentir. I prou.

És injust, de fet, que se’l conegui per les bandes sonores d’Amélie o de Good bye Lenin -tal com també ho seria valorar-lo només per La valse des monstres, banda sonora de diferents obres teatrals- perquè aquesta ha estat, fins ara, la part fàcil de la seva carrera: posar música sobre imatges. Molt més interessants resulten Le phare, L’absente o aquest Les retrouvailles: bandes sonores -totes- de films no rodats. Música que, tota sola, et transmet so, imatge, una història, un estat d’ànim… Fa vuit anys, l’ombra i el pessimisme de Monochrome o La chute van acabar guanyant la partida a altres pistes més alegres d’aquell magnífic Le phare. Res a veure amb Les retrouvailles, en què Tiersen torna a ser feliç, disfruta amb una nit romàntica -amb espelmes i els ulls tapats- a la pista 4, d’un desvetllament calmat -qui l’agafés- a la 8, d’un retrobament amb el mar bretó i els seus significats a la 12, o, simplement, del mateix retrobament a la 15 i a la 3, de l’herba fresca i l’olor de mar a la 2… ¿Què hi ha més cordes pinçades? Sí, és cert. Però s’hi ha d’insistir: Les retrouvailles (i Tiersen) no va de música, va de sensacions…

Nyigo nyigo

Un passeig per la Rússia del XIX

Ànimes mortes     Autor: Nikolaï Gógol   Editorial: Edicions 62   Traductor: J. M. Güell
A partir d’una història surrealista, però que enganxa de seguida (la de Txítxikhov, un exfuncionari de duanes rus que busca contractes de treballadors morts per fer-hi negoci), Nikolaï Gógol fa un acuradíssim retrat de la Rússia del XIX. Descriu, així, els funcionaris (tant la versió classe alta com la classe mitjana), els aristòcrates, les dones, els camperols i, sobretot, els terratinents, i descriu en cada capítol diferents prototips, cadascun dels quals amb les seves excentricitats. Un viatge interessantíssim –i divertit, en alguns punts— que també passa per fondes, ciutats, pobles, fires i mercats. Història novel·lada.

Publicat originalment a les seccions El nyigo-nyigo i El llibre, totes dues d’El Periòdic d’Andorra, el 14 de desembre del 2006