Lúcids

La cita era els dilluns de sis a set de la tarda. Si podia, no me la perdia mai. Del format segurament se’n devien riure molts gurús de la comunicació de pa sucat amb oli, però l’aposta era insuperable: una hora de lucidesa en estat pur. Tres ments lúcides comentant l’actualitat sense filtre, conversant i discutint amb pausa, allunyats del fast thinking que tant ens empobreix, exquisidament moderats per algú que entenia que el seu rol consistia únicament en la facilitació, a deixar que la lucidesa fluís, a defugir tot protagonisme. Carrillo i Herrero de Miñón, ara acompanyats de Lluch o de Portabella, fent-la petar, respectuosos, ara discrepant i ara coincidint: un oasi enmig del soroll. Tan sols faltava Pujol, ben retratat recentment, per cert, a un altre programa que potencia la conversa pausada i que també s’ha acostat enguany a un altre lúcid com és Rubert de Ventós. De què va això avui? És molt senzill, es tracta simplement de reivindicar els lúcids que ens envolten, mal aprofitats per unes societats que no em sembla que els acabin de valorar prou. Dels lúcids amb prou experiència i amb prou distància de la trinxera partidista per il·luminar-nos en temps convulsos. De protegir-los amb figures com la del tresor viu de la Unesco o d’obligar-los per decret a compartir la seva lucidesa, tot i que potser el més sensat passa per potenciar la seva veu de tant en tant als mitjans, requerint-los més sovint, oferint-los-hi una mica de l’espai que normalment dediquem a l’aquell ha dit que l’altre ha dit que aquell ha dit. De reivindicar els lúcids d’arreu però també els nostres, que també en tenim…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 26 de desembre del 2012

Gent gran i NTIC

Quan surt a escena el binomi “gent gran i noves tecnologies de la informació i la comunicació (NTIC)”, a la major part de les representacions sempre va acompanyat d’un altre duo inseparable, el que formen els maldecaps i les oportunitats, que són el que la pròpia gent gran (i també els que encara no ho som) veuen que els poden oferir internet, els ordinadors, els mòbils, els dvds, la TDT i la resta de components d’aquesta troupe de nova fornada… Respectant, evidentment, a tots aquells que decididament han apostat per no adaptar-se, encara un cop més, als constants canvis de la vida quotidiana (que es dicten, no ho oblidem, a ritme d’interessos comercials…), l’aposta de les institucions públiques (i, de passada, de les empreses privades que es volen responsables) és la de treballar simultàniament en les dues potes del binomi amb què començàvem aquest article, és a dir minimitzant al màxim els maldecaps de l’adaptació de les persones grans a les noves tecnologies i garantint que les oportunitats que els nous temps porten sota el braç arribin també a la gent gran.

Perquè d’oportunitats per a la gent gran no només n’hi ha moltes de les que també afecten la resta de la població, sinó que, a més, n’hi ha d’específiques: milloren les oportunitats de comunicació de la gent amb problemes de mobilitat; abarateix el cost de serveis per a persones que queden amb pensions baixes (trucades gratuïtes; lectura de premsa, revistes, etc. gratuïta; …); evita desplaçaments i cues per les persones que han de fer molts tràmits administratius; millora la solidaritat i la comunicació intergeneracional (els néts podran ajudar als avis i els avis als néts ja que parlaran el mateix “llenguatge”); etc. A més, l’adaptació a les noves tecnologies (el principal maldecap) també suposa en sí mateix una gran oportunitat ja que en requerir un canvi cultural important força als que segueixin aquest camí a una mena de gimnàstica mental tan beneficiosa per al creixement personal i per a la prevenció de malalties degeneratives com han demostrat ser els aprenentatges d’altres llenguatges (artístics, musicals i, evidentment, idiomes).

L’esforç, però, no ha de venir només dels beneficiats sinó, sobretot, de les administracions que per facilitar al màxim aquesta adaptació, i recorrent al llenguatge informàtic, han de fer esforços tant a nivell de software (formant la gent gran en l’ús de les noves tecnologies) com de hardware (equipant-les amb tot el material necessari). Perquè el resultat final no sigui descafeïnat, és important, a més, que la feina la facin totes les administracions responsables, sense excepció. Així, a un òrgan que sovint percebem tan llunyà com la Unió Europea, li hem de demanar que pressioni les empreses tecnològiques perquè una part dels seus productes siguin més accessibles i assequibles per a la gent gran europea. D’iniciatives semblants ja n’existeixen, com els ordinadors a 100$ per als països del Sud o els mòbils adaptats per als nens més petits; a més, el supergegant dels sistemes operatius acaba de llençar fins a sis versions diferents de Windows Vista: per què no una setena que faciliti l’ús de l’ordinador a les persones no acostumades a aquesta tecnologia?, per què no mòbils més grans i fàcils d’utilitzar? Al govern espanyol i al català, en canvi, li hem de demanar, sobretot, equipaments (ordinadors, connexió a internet gratuïta, mòbils a preu assequible). I així, deixem per als governs locals la tasca d’apropar-nos, ara ja a nivell més humà, a aquestes noves tecnologies amb classes, aules d’informàtica, programes d’intercanvi de coneixements joves / avis, etc.

En síntesi, la demanda no és cap altra que la de demanar que ens posin fàcil adaptar-nos a un món en constant moviment, tant facilitant-nos els canvis voluntaris com, sobretot, els obligats (apagada analògica en dos anys; desaparició del VHS i del telèfon fix tal i com el coneixem), amb polítiques globals per a tots els sectors de població però també d’específiques per a la gent gran, un grup tan adaptable com els altres si entre tots ho fem possible.

Publicat originalment a la revista Si no fos el setembre del 2007