Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


1 comentari

El tercer copríncep

Quan discutim interessos i impactes a l’hora d’analitzar l’acostament del nostre país a la Unió Europea (UE), acostumem a parlar, exclusivament, d’economia. Tabac, fiscalitat, sector financer… La paraula clau –fa dècades que l’és– és “especificitats” –una clara herència dels privilegis medievals. Especificitats enteses com a especificitats que volem mantenir. O millor encara, com a especificitats d’ordre econòmic que volem mantenir.

Parlem poc d’aspectes socials o polítics. Perquè les negociacions no van d’això, se’ns argumentarà, però que negociem exclusivament aspectes econòmics no treu que hi hagi impactes en d’altres esferes. Parlem poc de sobirania, per exemple, i parlem poc d’aspectes més socials, de la carta social europea. Perquè potser abans d’acostar-nos més a Europa (UE) estaria bé complir amb alguns dels mínims de l’Europa on ja som (Consell d’Europa).

Entenc que els dos temes clau són els que he recollit als dos primers paràgrafs. Avui, però, vull posar el focus una mica més enllà, em vull fixar en un aspecte molt més indirecte. Ni economia ni política entesa com a resultats (allò que en anglès diuen policies), em sembla interessant fixar-me en un detall de la polity, en els impactes que pot tenir en el nostre sistema polític l’associació amb l’UE. Vull enfocar aquest nou acostament a Europa com a una passa prou fonamental com per permetre’ns pensar diferent el nostre sistema polític. 

Seré breu perquè avui no m’interessa l’anàlisi sinó obrir un debat. I l’únic punt que vull destacar és com l’acostament a Europa canvia les condicions de possibilitat d’aquest debat. Parlo, no ho dilatem més, de la nostra forma d’Estat i hi entro, en concret, per les funcions esperades dels Coprínceps. No les seves funcions constitucionals sinó les seves funcions esperades. Miro d’explicar-me. No conec ningú encara que defensi el Coprincipat per les funcions estrictes que li assigna al cap d’Estat el tercer títol de la carta magna. Tot al contrari, els defensors del Coprincipat el defensen amb motius extraconstitucionals (sí, deixem-ho en un “extra”) que podem recollir en dues grans famílies: motius històrics –els Coprínceps sempre hi han estat, ens permeten ser coherents amb la nostra Història, ens fan més reconeixibles davant del món, etc.– i motius de caire utilitarista –els Coprínceps ens resulten útils, ens ajuden a evitar temptacions annexionistes als països veïns, ens serveixen d’ambaixadors per aconseguir rèdits positius fora i ens serveixen d’escut davant situacions externes adverses i voluntats externes perverses–.

El meu punt és que com més ens acostem a Europa, més podem relativitzar el segon tipus de motius i més podem descartar del tot els primers.

Els primers, de fet, es qüestionen sols. Andorra neix d’un Coprincipat, és cert, un Coprincipat clau al llarg de la nostra història, també és cert, un Coprincipat, finalment, que hem de reivindicar –com a mínim a mi m’agrada fer-ho– com a una solució creativa i original a un conflicte primigeni i a la gestió d’un projecte conjunt. El problema és que ja no som a l’edat mitjana i ja no parlem de gestió conjunta i encara menys de copropietat i, per tant, el Coprincipat ja no s’ajusta als temps i a les funcions originals. Renunciar-hi no vol dir deixar de reivindicar-lo. Ni molt menys. Vol dir situar-lo històricament allà on li pertoca: a la nostra història, no al nostre sistema polític. I, tot plegat, sense perdre el més mínim de la nostra història o de la nostra tradició política: algú qüestiona que França hagi deixat de ser França per haver anat mutant de regne en república unes quantes vegades i per haver anat fent avançar l’ordinal que acompanya la seva República cada pocs anys? No és un cas equiparable, se’ns dirà. Ai, l’autoestima… Hi estic d’acord. Però com més anys vagi complint la nostra primera separació dels Coprínceps (la Constitució del 1993) i com més ens anem integrant al nostre entorn (Consell d’Europa i Unió Europea), més indiscutible serà la nostra existència autònoma. Pura teoria de la confiança de les Relacions Internacionals.

Amb l’acostament a Europa, però, el terrabastall és encara més important per a la segona de les funcions esperades dels Coprínceps: la seva utilitat, especialment en l’àmbit internacional.

Fins ara, aquest és l’argument diferencial, el de consens, no comparable amb els altres: tenir Coprínceps, en l’esfera internacional, ens serveix d’alguna cosa. De molt (de tot) segons alguns. D’alguna cosa, segons la resta. I en un país tan pragmàtic, si ens serveix d’alguna cosa i, a més, és gratis, no hi ha motiu per renunciar-hi.

Els opositors al sistema –pocs– també s’hi oposen en termes utilitaristes. Potser sí que els Coprínceps ens aporten alguna cosa però també –ja sigui en forma d’amenaça, de llegenda urbana o d’utilització partidista de l’amenaça per part de tercers– ens en treuen d’altres: avortament, especificitats financeres, etc. 

Com més s’intensifiqui l’acostament a Europa, però, més trontollarà la possibilitat de defensar el Coprincipat en termes utilitaristes. Per dos motius principals que no deixen de ser les dues cares d’una mateixa moneda: perquè els Coprínceps no podran aconseguir res que quedi fora del marc de l’UE (i que, per tant, ja ens “aconsegueix” el fet d’estar associats a l’UE) i perquè davant efectes perversos que quedin dins del marc de l’UE no hi podran res.

En el marc d’una associació amb l’UE i en els termes de funcions esperades que comentàvem abans, doncs, la Unió Europea passa a esdevenir, de facto, el nostre tercer Copríncep i, de fet, el més fort i el més determinant dels tres.

Tant és així, tan desdibuixades queden aquestes aportacions potencials i justificatòries dels Coprínceps, que en el nou marc el debat s’autoconvida ell sol: un cop tenim tres Coprínceps, té sentit conservar els altres dos?

Personalment, trobo que el rol de Copríncep que pot jugar l’UE en un microestat és un rol que, a banda d’establir-se de manera força natural, s’escau especialment bé. Principalment, pel tipus de matèria de què està constituïda l’UE, una massa informe i viscosa, que no acaba de decidir si és un sòlid o un líquid. I això ens va especialment bé. Acostumem a amagar-ho, però el sistema de Coprincipat actual també té els seus riscs. El principal és que Andorra pot ser utilitzada pel Copríncep de torn de cara al seu benefici personal i en clau interna (interna seva, no ho oblidem que sempre som un segon plat): per esgarrapar quatre vots demostrant mà dura, per exemple, contra els paradisos fiscals (ja ho va fer Sarkozy i no em sorprendria, en aquests temps de populisme, que la cosa anés a més en un futur), per guanyar prestigi i punts davant Roma demostrant resistència i fortalesa en un món en plena crisi de valors, etc. Evidentment, l’UE també podria jugar aquest rol. Però, en primer lloc, la seva viscositat fa que sigui més improbable que això passi; i, en segon lloc, si això passés, comptaria amb la col·laboració necessària de França i amb la irrellevància del bisbat d’Urgell per evitar-ho. O algú s’imagina, per exemple, un president francès defensant Andorra contra Europa i contra França? Per aclarir aquest punt, trobo menys perillós (més inoperant) dependre dels interessos d’una massa informe i viscosa que de dues persones concretes amb interessos particulars de les quals res ens garanteix que tinguin sentit d’Estat de cara al seu segon Estat.

Dèiem, més amunt, que els motius principals per defensar els Coprínceps a l’Andorra actual acostumen a ser el de la coherència històrica i el de la utilitat social. Superats en bona part els dos arguments i amb una Unió Europea fent-los-hi clarament la competència, és un bon moment per tornar a plantejar-se el debat. Un debat que ja no pot ser plantejat en termes ni romàntics ni utilitaristes, que només pot ser plantejat en termes democràtics.

Un debat, finalment, que és important plantejar-se. Perquè el pitjor debat és aquell que no es manté i el del Coprincipat és un debat pendent, que no hem mantingut mai seriosament i que, un cop confirmem que ens acostem més a Europa, podrem mantenir en termes diferents i estrictament democràtics. Un marc ideal per debatre i per confirmar les nostres tries. Un debat obert que ens beneficia a tots. Perquè si es decidís renunciar al Coprincipat, seria una decisió democràtica sense pèrdues –com hem vist– ni per la part identitària ni per la pragmàtica. Perquè de mantenir-se el Coprincipat després de ser discutit, això només faria que enfortir-lo, perquè els partidaris de mantenir-lo pel seu simbolisme històric, per exemple, sumarien arguments de pes a la seva posició ja que ara ja el podrien mantenir per motius històrics, simbòlics i també, i sobretot, democràtics. Res a perdre-hi, doncs, molt a guanyar, com sempre que la democràcia es vesteix de deliberativa.

Continua llegint


Deixa un comentari

Incentius

De responsabilitats en la degradació del paisatge polític

Tot allò que fem té conseqüències. Això, tan bàsic, tan evident, d’una explicació tan sobrera en l’àmbit personal o a nivell micro, ens costa veure-ho encara en l’arena col·lectiva. Sí que entenem, evidentment, les conseqüències de les accions que van de dalt a baix: una mala decisió política que ens empobreix a tots, una mala inversió que implica molts acomiadaments… En l’àmbit estrictament econòmic, fins i tot, sembla que comencem a albirar les conseqüències per a tots de les nostres accions individuals com a consumidors, contribuents, inversors o estalviadors. Conseqüències en el medi ambient, en la supervivència del comerç de proximitat, en l’esperança de vida d’iniciatives interessants que no aconsegueixen finançament… En la nostra dimensió de ciutadans, en canvi, som poc conscients de la nostra condició de gotes que provoquen marees i que fins i tot arriben a canviar el paisatge polític. Perquè, aïllats, ens creiem insignificants. I sí, ho som. Per transformar en positiu, o ho fem des del col·lectiu o no transformarem. I així ens va. Enfosquir el paisatge, però, és tan senzill i tan ràpid, requereix tan poca cosa, que fins i tot amb l’agregació d’accions aïllades som capaços de fer-ho. I així, quan de manera aïllada reclamem constantment a la democràcia resolució i que anteposi el ritme i l’agilitat a la pausa i a l’estudi, no ens n’adonem, però estem restant força als polítics i a les institucions que voldrien apostar per una democràcia més deliberativa. I, alhora, alimentem els populistes que ens prometen resoldre-ho tot, els qui ens diuen que tot és fàcil i simple. I quan demanem resultats immediats tothora i màxima efectivitat, acabem incentivant que les polítiques es concebin de cara a la galeria i no per solucionar problemes. I quan controlem el poder via el recurs excessiu a l’hemeroteca –més enllà de per controlar el compliment o no dels programes electorals–, ens acabem agradant tant en el nostre autoinvestit tratge de fiscal que assenyalem la més mínima contradicció entre allò que defensa el ministre X avui i el que va afirmar a un debat de classe a batxillerat, perseguint la contradicció com si fos condemnable per se quan, sovint, és un indicador d’evolució i d’adaptació al canvi que jo, més que condemnar, demanaria.

Publicat originalment a la columna d’opinió Foc i lloc del Diari d’Andorra el 1r de febrer del 2020


Deixa un comentari

La societat clàxon

Hem arribat a la quadratura del cercle: el poble com a opi del poble

Més enllà de per saludar o per quatre usos més, mai no he entès gaire això del clàxon. No he entès que tanta gent n’abusi, que tanta gent el faci anar amb tanta mala llet. I no soc especialment peace&love, deu ser un simple tema d’utilitarisme: no he vist mai que rebentar els timpans a cops de clàxon hagi fet desaparèxer mai cap cua o hagi capacitat de manera exprès un conductor o un agent de circulació poc competent. I, tanmateix, la gent continua pitant. Els psicòlegs socials potser ens dirien que és una via de canalització del malestar. I sí, ja deu ser això. Però potser el que ens va molt bé a nivell individual ens va fatal a nivell col·lectiu. El clàxon i les seves noves formes. El clàxon com a símptoma. El clàxon com a model. Perquè cada dia fem anar el clàxon d’allò més. Quan un jugador va al terra i no es xiula falta, hàgim vist o no hàgim vist la jugada, fem anar el clàxon. Quan juga contra nosaltres un jugador que havia estat nostre i va decidir marxar, fem anar el clàxon. I cada dia el fem anar més. Les xarxes i l’evolució dels formats d’entreteniment (premsa groga, premsa rosa, reality shows, reporterisme de la quotidianietat, programes basats en pífies o a enfotre-se’n de persones en situacions patètiques o amb vides difícils) potencia que les vides de molta més gent estiguin al nostre abast i aquella energia que abans dedicàvem a pitar i a cagar-nos en els dos imbècils (segons el nostre criteri) amb què ens creuàvem cada dia, ara la podem aplicar contra mil imbècils al dia. I en això se’ns en va la vida… I no n’hi ha per a tant. I tant que no. Tan sols riem. Tan sols rajem. Però és que el clàxon no és anecdòtic. El clàxon és el model. I aquí o allà sorgeixen brigades ciutadanes. I fent categoria de l’anècdota ens fem cada cop més moralistes i més conservadors. I anem entretenint un sistema de vigilància ciutadana, però no del poder sinó dels nostres veïns. I mentre fem això, no ens mirem la resta, “la semana que viene hablaremos del gobierno”, sense entendre que hem arribat a la quadratura del cercle: cada cop patim menys pel pa i ens conformem amb circ, un circ a què assistim com a espectadors i que animem com a pallassos. O dit d’una altra manera, ni la religió ni el futbol són ja l’opi del poble: el poble ras és l’opi del poble.

Publicat originalment a la columna d’opinió Foc i lloc del Diari d’Andorra el 25 de gener del 2020


Deixa un comentari

Una tenda a la vorera

De preguntes senzilles i respostes que fugen d’estudi

Convoco la columna de la setmana passada com a introducció a aquesta. Acompanyeu-me uns dos minuts a Tolosa, va. Doneu-me la mà. Som a la tardor, a punt d’entrar a l’hivern. Tornem cap al centre després de fer una llarga passejada. Boulevard d’Arcole. Comprem un parell de baklavas, no per fer-nos passar la gana sinó simplement perquè tenim dificultats amb el control de la gola. Ens els estem acabant –les mans encara llefiscoses— quan ens els trobem. Ocupen una petita part de la vorera, on han instal·lat una tenda del Decathlon d’un sol habitacle, on poden cabre, justetes, entre tres i quatre persones i un parell de motxilles, que són exactament el que són: una mare, tres fills i un parell de bosses de compra reutilitzables. Fa estona que s’ha fet fosc però encara no és l’hora de dormir. Potser de sopar –un pèl d’hora, fins i tot pels estàndards francesos. A casa, les meves filles deuen estar jugant a un joc de taula, llegint, mirant dibuixos, saltant pel sofà o perseguint-se per la casa, mentre esperen que les cridin per anar a la dutxa. Em sembla d’hora per anar a dormir perquè el temps abans d’anar a dormir estem acostumats a omplir-lo d’un munt de coses, principalment de seguretat i de confort. Em sembla d’hora per anar a dormir perquè em sembla inconcebible dormir amb les meves filles en una tenda Decathlon en un racó fosc i brut d’una gran ciutat. Però no és inconcebible. Per a la dona que ens creuem no ho és gens. La deixem enrere de seguida. I llavors, una única idea. Com pot ser que això encara passi? Quina societat de merda permet que es donin les condicions perquè una dona i els seus tres fills passin una sola nit en una tenda plantada a una vorera? Una sola idea que mai no atacarem de cara. Perquè preferirem ser crítics amb l’assistencialisme. Perquè direm que no pot ser que la caritat ens despisti de l’objectiu irrenunciable de la justícia i l’equitat. Perquè ens sentirem més viatjats i més intel·ligents puntualitzant que això també passa aquí o allà, que aquest no és el cas més x o més y. Perquè ens farà trempar molt més acusar aquesta columna de lacrimògena i efectista (i sí, ho és). Perquè oblidarem que tot això està molt bé però que hi ha coses que, simplement, no poden ser.

Publicat originalment a la columna d’opinió Foc i lloc del Diari d’Andorra el 18 de gener del 2020


Deixa un comentari

Cursi

De realitats poc sexis però tossudes. De columnistes que anem de guais

Avui toca columna. Busco tema i to. Podria apostar per una opció desenfadada, anecdòtica, que miri de conjugar el fons i la forma per distreure un lector afartat de transcendència i satiritzar la concentració d’accidents en un dia i mig al túnel de la Tàpia. “Tots contra la tàpia”, es podria titular. O em podria posar jo mateix transcendental i fer un balanç mesurat i equilibrat de les passades eleccions comunals, o una prospecció amb ínfules dels reptes polítics inefables que ens depara aquest 2020 a nivell nacional o, ja posats, a desfullar les amenaces i les oportunitats més intangibles que podem esperar a un nivell global al llarg dels anys 20. També podria posar-me críptic i enfilar un reguitzell de frases complexes que no vulguin dir ben bé res, de les quals tothom pugui extreure la conclusió que més li convingui i que siguin tan refotudament enrevessades que facin trempar aquells que creuran haver-me entès i que, cofois, somriuran amb complicitat a cada frase sabent-se part –erròniament– d’un club d’éssers superiors. O ben mirat, podria tot just comentar alguna de les notícies de la setmana: dir la meva dels horaris finlandesos, del vesper iranià i la demència trumpiana, criticar la bronca parlamentària espanyola, afegir-me al clam contra l’empresonament de Junqueras… Reprenent la notícia i afegint tot just un pessic d’opinió per aquí i dos llocs comuns per allà. I no mullar-me gaire. O vessar-la com si s’acabés el món i cagar-me obertament en tot i en tothom. Fins i tot podria arribar a fer un balanç personal del meu 2019, donar-vos la llauna amb els llibres que m’han dut els reixos o fer una columna sobre un columnista que busca tema i to per a la seva columna. Però el que segur que no faria és parlar-vos de guerres, de refugiats, de pobresa, de desigualtats, de canvi climàtic, de nens que es moren de gana, de dones violades… Perquè tant se val que continuïn sent els temes més rellevants. Són temes gastats. I escriure sobre ells és cursi. I gens sexi. I als columnistes, per sobre de tot, ens agrada anar de guais: demostrar que en sabem molt, que escrivim bé, que tenim vides superinteressants o que som molt ocurrents. Malgrat que no ho siguem i que la realitat, tot i no ser sexi, sigui tossuda. Cada cop més. També el 2020.

Publicat originalment a la columna d’opinió Foc i lloc del Diari d’Andorra l’11 de gener del 2020


Deixa un comentari

Normal

D’equips, confiances, alternances i equilibris entre Govern i administració

Potser no us hi heu fixat abans, però feu-ho ara: tot sovint, quan parlem del poder executiu als Estats Units no ens referim, com fem aquí a les Europes, al Govern Merkel, al Govern Sánchez o al Govern Jospin. Allà parlen (i nosaltres ho repliquem quan ens hi referim) de l’Administració Trump, de l’Administració Obama o de l’Administració Clinton. I té molt de sentit que sigui així, perquè després d’unes eleccions com les que arribaran al novembre, no es produeix un canvi de Govern, es produeix un canvi d’Administració. Dit d’una altra manera, no només canvien els secretaris (ministres) sinó tot de comandaments i assessors, milers de treballadors que són plenament conscients que juguen a un joc en què les normes clau són la confiança i l’alternança, l’entrada i la sortida. L’objectiu és molt fàcil d’entendre si heu vist la imprescindible sèrie britànica Yes, minister: evitar que la inèrcia i la lògica administrativa (personificada en la figura del Humphrey Appleby) bloquegi la voluntat política del Govern elegit. L’equilibri entre el govern (legitimat democràticament) i l’administració (legitimada per la seva expertesa professional) és complex i delicat, i mai és llegit igual si els teus són els que entren o els que surten. A casa nostra tenim una versió extremadament light d’això que fan als Estats-Units i faríem bé ni de magnificar-ho ni de fer semblar com a absolutament anormal una dinàmica que és normalíssima. Perquè és normal que quan hi hagi un canvi de govern (nacional o comunal) et facis un equip de la teva màxima confiança (per això es diuen càrrecs de confiança, per això no estan reservats a funcionariat [digressió: potser el que no és normal és que certs llocs tècnics haguessin estat contractats com a càrrecs de confiança]). També és normal i saludable l’oxigenació de llocs clau de l’administració: que el secretari d’un comú hagi fet una excel·lent feina durant molts anys no vol dir que qui hi arribi de nou no ho pugui fer també bé i aportant, a més, noves maneres de fer, com va passar fa quatre anys a la capital, quan van incorporar un excel·lent secretari. En fi, que portem una setmana polemitzant sobre una qüestió normal i habitual i des de posicions estrictament partidistes. Res de nou aquest 2020…

Publicat originalment a la columna d’opinió Foc i lloc del Diari d’Andorra el 4 de gener del 2020


8 comentaris

Productivitat parlamentària

Ara fa tres setmanes criticàvem –pels efectes perversos que genera, entre d’altres, en l’accés a la participació democràtica– la rebaixa dels sous dels consellers generals. Avui, malgrat tot –malgrat El Discurs– insistirem en aquesta línia. De fet, el que m’interessa dels meus parlamentaris no és el seu salari sinó la seva utilitat. El que els exigeixo com a ciutadà no és que es rebaixin el sou sinó que se’l gua­nyin, no és que disminueixin les seves despeses sinó que incrementin la seva productivitat. Especialment ara, no tant per la crisi com per la majoria tan aclaparadora d’una (?) sola força política, que pot fer molt temptadora la passivitat tant a una majoria que es pot sentir ben representada pel Govern com a una minoria que sap que, s’ho miri com s’ho miri, no té res a pelar. Benvingut sigui, de fet, l’increment de la massa salarial global del ple si es produeix per un creixement del nombre de consellers que es dediquen de manera exclusiva a les tasques parlamentàries. Benvinguts siguin els sous dels consellers si se’l gasten a potenciar la iniciativa pròpia, a entrar més i millors proposicions de llei i no esperar únicament que el Govern els trameti els projectes de llei per donar-hi el seu vistiplau, a controlar més i millor el Govern des de la minoria i –oh, utopia!– també des de la majoria i, sobretot, benvinguts siguin si aconsegueixen que no hagi de sentir tan sovint que tal cosa o tal altra seria interessant (nova llei de nacionalitat; despenalització de l’avortament; ILP dels espais lliures de fum; etc.) però que s’haurà de deixar per a més endavant, perquè ara tenim molta feina i no és prioritari.


11 comentaris

El discurs del rei

L’hora assenyalada m’enxampa al cotxe, a punt d’arribar a casa… Vistes les expectatives creades, no dubto que serà retransmès per les ràdios. 94.2, 101.5, 89.0, 102.3, 93.3… Res. Música, La nit a Rac1, Hora 25, però ni rastre de la veu de Martí. Sembla que la compareixença no ha interessat especialment els mitjans locals (tampoc hi ha tertúlies posteriors –sort en tenim de Twitter–; tampoc sabrem l’audiència…). Primera decepció. Arribo a casa i enxampo el discurs a mitges (recupero la resta després, al web de la tele). El segon que em sobta és la posada en escena, més pròpia d’un discurs de cap d’Estat que d’un de cap de Govern i amb elements –com l’enquadrament on, a banda de la bandera, destaquen les paraules Casa de la Vall del quadre commemoratiu de Miró– que no ajuden a fer pedagogia de la nostra particular separació de poders… El tercer que em sorprèn són algunes de les tries retòriques. D’entrada, aquesta preferència perversa per la fórmula “conciutadans” en un Estat que posa tants frens a la ciutadania plena i, per motius similars, la insistència en la crida al patriotisme. Tampoc entenc certes contradiccions: crítiques al format “paquet de mesures” mentre se n’anuncia un –més complet, més consistent, però paquet de mesures al cap i a la fi–, anunci grandiloqüent de canvi d’època mentre s’aposta per recuperar la construcció… El que menys em convenç, però, és el to: ni entenc tanta justificació ni tant demanar perdó en un líder amb una majoria parlamentària tan àmplia ni m’agrada que el meu cap de Govern sigui aquell que escenifiqui amb més patetisme la submissió de l’Estat a la banca.


3 comentaris

Víctimes de primera

Si ens poséssim un pèl innovadors, podríem definir periodista com a “persona que va participar (o va envejar fer-ho) en un programa especial des de Nova York pel desè aniversari de l’11-S”. Quan vaig sentir els anuncis que publicitaven l’emissió d’aquests programes, la seva pertinència la vaig donar per descomptada. El que justificava, per mi, una cobertura radiofònica i televisiva tan àmplia era la reflexió sobre allò que realment fa singular l’11-S: la seva condició de punt d’inflexió històric i la seva valoració i anàlisi amb la distància raonable que proporciona el fet que n’hagi transcor­regut una dècada. Des del primer minut, però, bona part dels programes especials que vaig poder seguir van ignorar aquest vessant polític i van preferir derivar cap a dues vies ben definides: la simple xafarderia (on éreu i què fèieu mentre s’ensorraven les Torres Bessones?) i el periodisme groc ben educat (relats i relats de víctimes de l’11-S). Per això tanta parafernàlia? Evidentment, aquella jornada tràgica van perdre la vida als EUA moltes persones (al voltant de 2.800) però, insisteixo, no és el nombre de víctimes allò que fa singular l’11-S. A Haití, amb l’últim terratrèmol, van morir més de 150.000 persones, a totes les zones afectades pel tsunami i les inundacions de l’Índic del 2004 gairebé 300.000 i, sincerament, dubto que cap dels periodistes estrella que aquests dies s’han desplaçat a Nova York reservin bitllet per Banda Aceh o Port au Prince quan commemorin el desè aniversari de les respectives catàstrofes… De què parlem, doncs? Capritxos d’estrella? Víctimes de primera divisió?