Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

Coses de la vida…

imageQui em coneix ja ho sap. Sóc orc i amb tendències associals. Millor dinar sol (amb un diari) que en companyia, a menys que sigui molt bona companyia. Tímid com una mala cosa en cercles desconeguts o hostils i relaxat i eufòric en les meves illes de confiança. Bipolaritat social absoluta. I també molt impressionable. Em passava amb els grans de l’escola i m’ha passat sempre amb persones que admiro o respecto, fet que m’incapacita a l’hora de preguntar a alguns conferenciants, d’anar al despatx d’algun profe amb qui podria haver somiat col·laborar, a no interaccionar a Twitter amb gent a qui tan sols goso seguir, a no molestar ni amb un bon dia aquell company llunyà de feina davant de qui et sents petit.

 

Vaig coincidir amb la Noemí Rodríguez a la redacció conjunta del Diari d’Andorra i d’Andorra 7 Ràdio. Diria que no vaig gosar mirar-la a la cara ni un sol dia. Jo era el becari o el col·laborador de l’estiu o del cap de setmana i ella era la Noemí Rodríguez. Punto. Són dues lligues separades i no comparteixen vestuaris. Anys més tard, em va trucar per telèfon a Barcelona per entrar al seu programa com a estudiant andorrà present a assemblees i manifestacions altermundialistes o pel No a la guerra… Simplement, em va flipar que sabés que existia. Un temps després, ens vam creuar pel pàrquing del Fener. Jo, òbviament, no la vaig saludar. Ella sí. Em va reconèixer, em va aturar i em va preguntar com m’anava tot. No ho vaig entendre. Anys més tard, no em vaig poder estar de comentar una de les seves columnes, que abordava la permanent transformació de l’ordre a les prestatgeries dels supermercats, evocant amb el fons i amb la forma l’escriptor polonès Slawomir Mrozek, que és una de les meves debilitats. Em va tornar les floretes en una columna meva sobre els teclats d’ordinador balcànics, dient-me que el tal Mrozek estaria orgullós de mi. I, més o menys des d’aleshores, ens vam anar creuant comentaris als blogs respectius i, més tard, a Twitter. Un dia, se’m va passar pel cap reunir una sèrie de persones per repensar críticament la nostra Andorra. Va dir que sí. La cosa va funcionar a mitges. O a quarts. Però van quedar els sopars, regulars des d’aleshores, ja no entre un grup sinó entre una colla. Una colla fantàstica. Demà, la Noe i el Guillem es casen. L’hi he hagut d’enviar un whatsapp a l’Antònia perquè m’expliqués a quins dels diferents actes anàvem, perquè el dia que em va convidar i m’ho va explicar, no vaig poder evitar recuperar la sensació de sorpresa, la postura de no mirar-la massa a la cara. Sóc orc, associal i impressionable, i encara em costa gestionar que tinc amics extraordinaris… Moltes felicitats als dos!


Deixa un comentari

Un (mal) partit més, un (mal) polític més

La CUP acaba amb Mas… i amb la CUP

La batalla del qui deixa molt tocada la CUP. Amb aquest tema, l’esquerra independentista i anticapitalista s’ha equivocat des del principi. Mai (tampoc en campanya, sobretot no en campanya) hauria d’haver entrat en el qui: de la CUP s’esperava que fos garantia del què (de molts quès) i del com. Entrar en el joc del qui els fa, però, febles, insiders i, finalment, irrellevants. En d’altres paraules, la CUP haurà guanyat la batalla del qui, però el cost haurà estat enorme: renúncies fonamentals en aspectes molt més centrals per a aquest espai polític que no pas el cap de Mas. Alguns exemples.

1/ Poca transparència. Tres mesos de reunions secretes, de no explicar-se davant la ciutadania, d’intentar (i tancar) acords a porta tancada.

2/ Sublimació de la partitocràcia. Al final, les negociacions s’hauran tancat exclusivament entre cúpules dels partits (i a porta tancada). Ni ratificació assembleària (intra-CUP) ni, el que és més greu, debat polític obert: el tempo de la negociació exigirà, al Parlament, un debat d’investidura raquític, que escapçarà un debat obert sobre el full de ruta del nou president, sobre aliances parlamentàries estables… Tot s’haurà amanit ja abans. A porta tancada. A Palau (per més perversitat simbòlica). Falta de respecte absoluta pel Parlament i per allò que representa, sublimació absoluta de la partitocràcia que la CUP tant denunciava i deia combatre.

3/ Democràcia interna discutible. Les decisions fonamentals les adoptem en assemblea oberta. Però si empatem i no queda temps per tornar a convocar assemblea oberta, fem un consell nacional. Però si realment hi ha molta pressa, tant és, que la decisió definitiva la prengui una part del grup parlamentari i el secretariat nacional. Vaja, la cúpula. La incoherència en l’estructuració dels espais de decisió deixa molt tocada la credibilitat del caràcter assembleari de la CUP, de la seva aposta ferma per la democràcia interna.

4/ Democràcia externa discutible. No investir Mas no figurava al programa. Però acabarà pesant més que tot el programa. Amb l’acord del 9G, la CUP es lliga de mans i peus per poder fer valer el seu espai polític, les seves propostes, les seves polítiques, les seves idees. Es condemna a no poder controlar de manera significativa i, quan ho faci, serà a nivell intern, en les reunions del grup parlamentari de Junts pel sí (i, per tant, no de manera oberta, més partitocràcia). De la CUP s’esperava que ignorés els noms per fer avançar idees i han acabat sacrificant idees per sobredimensionar el pes dels noms. S’esperava que fiscalitzés les polítiques fos qui fos el president i acabaran fiscalitzant el nom del president siguin quines siguin les polítiques…

Sí, la CUP s’ha carregat en Mas (per un temps limitat). Però, en el camí, s’ha carregat la CUP, un partit, ara, més petit (perdent gent el 2G i el 9G), amb menys democràcia interna, que decideix coses entre cúpules, a porta tancada, ignorant el parlament i, per extensió, la ciutadania, traint el seu programa, anteposant els noms a les idees. Un partit més.

I tot plegat perquè Convergència continuï liderant el procès, amb Esquerra, l’ANC, Òmnium, l’AMI i, ara també, la CUP captius de la trampa Junts pel sí. A l’esquerra alternativa, independentista i anticapitalista, ara, la CUP els és molt menys útil.

 

Un gest egocèntric i partidista, no d’Estat

És molt senzill, ho sé, però necessito deixar-ho per escrit: el gest de Mas és en defensa pròpia, no en defensa de Catalunya. Passat el 2G (el no definitiu de la CUP), la sortida més racional per a ell ja era el pas al costat. Amb la precampanya del 6 de març que ja mai no serà i el pronunciament clar d’Esquerra de no mantenir-se captius de Junts pel sí (i d’emportar-se bona part dels independents que es van sumar a CDC i ERC), plegar ara era l’única opció que tenia sentit. Per dos motius principals, un de personal i un de partista (cap de nacional): ho deixa renyant i no sent renyat, plega com a heroi i com a màrtir, no com a perdedor d’un plebiscit personal; plega controlant el procés i deixant un convergent al comandament, no veient la coronació de Junqueras.


2 comentaris

Aclariment en relació a l’article “SOS Petit Liberal!”

1. Es tracta d’una contracrònica (satírica en aquest cas), un subgènere força lliure, que busca fixar-se més en allò anecdòdic que en allò important. Els diaris van plens de notícies, d’entrevistes, de cròniques, de reportatges… Si algú vol informació, ja sap on ha d’anar a buscar-la, jo no ho faria mai de la vida a una contracrònica o a un article d’opinió.

2. És evident, per tant, que el Carlos Sasplugas no és El Pequeño Nicolás, igual que Jaume Bartumeu ja no és cap de Govern ni és Jesucrist Superstar, ni Gilbert Saboya és el més millor dels millors, ni Joan Ramon Marina és Benny Hill…

3. Es tracta, únicament, de comparacions ocurrents (amb més o menys encert, amb més o menys gràcia). Em sembla molt evident que no estic acusant ningú de corrupció ni estic jutjant la seva capacitat política. Comparar (en una peça satírica) Carlos Sasplugas i El Pequeño Nicolás em sembla pertinent simplement perquè hi detecto certes semblances: els dos són joves, formen part de les joventuts d’un partit de dretes, vesteixen bé, tenen tendència a aparèixer a moltes fotos amb polítics importants del seu partit… De fet, el text emfasitza aquests punts de semblança i no cap altre.

4. Finalment, aclarit tot això, desencripto el sentit de la contracrònica d’ahir: s’organitza un acte electoral en què res no té sentit (tan sols recordar que es tracta d’una visita de comerços en què no es visiten comerços) i, davant d’això, assajo que els liberals d’Escaldes necessiten un revulsiu / miracle per guanyar, com ara un cop d’efecte amb algú carismàtic, un rol que podria jugar el segon suplent de la llista, a qui trobo certes semblances amb El Pequeño Nicolás i a qui batejo El Petit Liberal.

5. Evidentment, si algú se sent ofès li demano disculpes tot i que en la peça no hi ha cap atac personal (es tracta d’una comparació satírica basada en atributs físics i rols polítics, res més).


8 comentaris

Productivitat parlamentària

Ara fa tres setmanes criticàvem –pels efectes perversos que genera, entre d’altres, en l’accés a la participació democràtica– la rebaixa dels sous dels consellers generals. Avui, malgrat tot –malgrat El Discurs– insistirem en aquesta línia. De fet, el que m’interessa dels meus parlamentaris no és el seu salari sinó la seva utilitat. El que els exigeixo com a ciutadà no és que es rebaixin el sou sinó que se’l gua­nyin, no és que disminueixin les seves despeses sinó que incrementin la seva productivitat. Especialment ara, no tant per la crisi com per la majoria tan aclaparadora d’una (?) sola força política, que pot fer molt temptadora la passivitat tant a una majoria que es pot sentir ben representada pel Govern com a una minoria que sap que, s’ho miri com s’ho miri, no té res a pelar. Benvingut sigui, de fet, l’increment de la massa salarial global del ple si es produeix per un creixement del nombre de consellers que es dediquen de manera exclusiva a les tasques parlamentàries. Benvinguts siguin els sous dels consellers si se’l gasten a potenciar la iniciativa pròpia, a entrar més i millors proposicions de llei i no esperar únicament que el Govern els trameti els projectes de llei per donar-hi el seu vistiplau, a controlar més i millor el Govern des de la minoria i –oh, utopia!– també des de la majoria i, sobretot, benvinguts siguin si aconsegueixen que no hagi de sentir tan sovint que tal cosa o tal altra seria interessant (nova llei de nacionalitat; despenalització de l’avortament; ILP dels espais lliures de fum; etc.) però que s’haurà de deixar per a més endavant, perquè ara tenim molta feina i no és prioritari.


11 comentaris

El discurs del rei

L’hora assenyalada m’enxampa al cotxe, a punt d’arribar a casa… Vistes les expectatives creades, no dubto que serà retransmès per les ràdios. 94.2, 101.5, 89.0, 102.3, 93.3… Res. Música, La nit a Rac1, Hora 25, però ni rastre de la veu de Martí. Sembla que la compareixença no ha interessat especialment els mitjans locals (tampoc hi ha tertúlies posteriors –sort en tenim de Twitter–; tampoc sabrem l’audiència…). Primera decepció. Arribo a casa i enxampo el discurs a mitges (recupero la resta després, al web de la tele). El segon que em sobta és la posada en escena, més pròpia d’un discurs de cap d’Estat que d’un de cap de Govern i amb elements –com l’enquadrament on, a banda de la bandera, destaquen les paraules Casa de la Vall del quadre commemoratiu de Miró– que no ajuden a fer pedagogia de la nostra particular separació de poders… El tercer que em sorprèn són algunes de les tries retòriques. D’entrada, aquesta preferència perversa per la fórmula “conciutadans” en un Estat que posa tants frens a la ciutadania plena i, per motius similars, la insistència en la crida al patriotisme. Tampoc entenc certes contradiccions: crítiques al format “paquet de mesures” mentre se n’anuncia un –més complet, més consistent, però paquet de mesures al cap i a la fi–, anunci grandiloqüent de canvi d’època mentre s’aposta per recuperar la construcció… El que menys em convenç, però, és el to: ni entenc tanta justificació ni tant demanar perdó en un líder amb una majoria parlamentària tan àmplia ni m’agrada que el meu cap de Govern sigui aquell que escenifiqui amb més patetisme la submissió de l’Estat a la banca.


3 comentaris

Víctimes de primera

Si ens poséssim un pèl innovadors, podríem definir periodista com a “persona que va participar (o va envejar fer-ho) en un programa especial des de Nova York pel desè aniversari de l’11-S”. Quan vaig sentir els anuncis que publicitaven l’emissió d’aquests programes, la seva pertinència la vaig donar per descomptada. El que justificava, per mi, una cobertura radiofònica i televisiva tan àmplia era la reflexió sobre allò que realment fa singular l’11-S: la seva condició de punt d’inflexió històric i la seva valoració i anàlisi amb la distància raonable que proporciona el fet que n’hagi transcor­regut una dècada. Des del primer minut, però, bona part dels programes especials que vaig poder seguir van ignorar aquest vessant polític i van preferir derivar cap a dues vies ben definides: la simple xafarderia (on éreu i què fèieu mentre s’ensorraven les Torres Bessones?) i el periodisme groc ben educat (relats i relats de víctimes de l’11-S). Per això tanta parafernàlia? Evidentment, aquella jornada tràgica van perdre la vida als EUA moltes persones (al voltant de 2.800) però, insisteixo, no és el nombre de víctimes allò que fa singular l’11-S. A Haití, amb l’últim terratrèmol, van morir més de 150.000 persones, a totes les zones afectades pel tsunami i les inundacions de l’Índic del 2004 gairebé 300.000 i, sincerament, dubto que cap dels periodistes estrella que aquests dies s’han desplaçat a Nova York reservin bitllet per Banda Aceh o Port au Prince quan commemorin el desè aniversari de les respectives catàstrofes… De què parlem, doncs? Capritxos d’estrella? Víctimes de primera divisió?