Divendres passat, en una entrevista amb l’Àlex Lliteras a l’Ara i Aquí de RNA, el secretari d’organització de DA, l’Estanislau Sangrà, tot repassant l’actualitat del país, va tenir el seu moment estrella relacionant avortament, matrimonis entre persones del mateix sexe, Coprínceps, PS i democràcia.
A veure, el fons de la qüestió és molt simple i s’entén molt bé des de la lluita partidista: PS es planteja entrar proposicions de llei incòmodes per a DA; DA critica a PS; PS potser es planteja formalment mirar de legalitzar l’avortament en tres supòsits i extendre el vincle matrimonial a les parelles homosexuals, DA acusa PS de voler carregar-se l’estabilitat institucional, la Constitució i el país. Fins aquí, res de nou.
Com que el que a mi m’interessa avui aquí no té res a veure amb defensar un partit o atacar-ne un altre, deixeu-me fugir una mica d’aquesta lògica partidista. Que Sangrà ataqui els socialdemòcrates ja em sembla bé, ja em sembla normal. Quan, a més, els titlla de covards –políticament– per no anar fins al final amb el seu model de país, comparteixo plenament la seva crítica. El que no puc compartir de cap de les maneres són els arguments que empra per defensar la institució del Coprincipat.
Sangrà va qualificar de “complicadíssimes” qüestions com el matrimoni gai o l’avortament. En una democràcia normal, en una democràcia que s’ho cregui, no existeixen les qüestions complicadíssimes: les qüestions es plantegen, es debaten i es voten. Sigui sí o sigui no. I no hi ha més, no hauria d’haver-hi més: ni consultes porugues als lobbies, ni temença al veto d’un cap d’Estat merament representatiu, ni res de res.
Després va parlar de tantejar els obstacles però no els que tenen a veure amb la voluntat de la població sinó amb la nostra realitat institucional. És a dir, que els nostres drets i llibertats han de quedar condicionats a la nostra estructura d’Estat. Que la sobirania popular ha de quedar condicionada per l’estructura institucional. No ho sé, diria que aquí algú s’ha perdut algunes classes de constitucionalisme i de fonaments bàsics de la democràcia. A twitter en diríem #sangràfacts
Finalment, també va parlar de bombes a l’estabilitat del sistema. D’entrada, hi insisteixo, no acabo d’entendre aquesta preferència per l’estabilitat (que el Copríncep bisbe no se’ns enfadi) per sobre de la democràcia (que es tirin endavant lleis que responguin a la voluntat popular). Però és que, a més, no existeix cap bomba a l’estabilitat al sistema, és fals: el sistema és que els representants del poble voten les lleis sense filtre i un dels Coprínceps signa. I no hi ha més. Aquest és el sistema. El que porta inestabilitat al sistema és entendre’l malament, donar-li al Copríncep episcopal més poder del que vam decidir dotar-lo entre tots, fins i tot ell mateix.
Que no li agradaria que s’aprovés l’avortament? Sí, ja ho sabem. I què? Això ja està previst. Segurament al Copríncep francès no li ha agradat mai que mantinguem una fiscalitat tan baixa o que el francès no sigui llengua cooficial… Però és que només ha de signar un dels dos. El que importa és què li sembla a DA l’avortament? Sense pensar en què dirà el Copríncep, sense autocensura, sense escudar-se en un fals i interessat “No ens deixaran mai”, sense fer trampes. Què li sembla a DA l’avortament?
M’agradaria tancar, però, amb una consideració més pel que fa a la figura dels Coprínceps. Potser és massa simplista, però no puc deixar de pensar que bona part de la solució passa per la democràcia. Jo sóc republicà. Radical. I, per tant, el meu model ideal no contempla els Coprínceps. Ara bé, si tan útils els trobem, si tant lligam ens donen amb el passat, si tant ens obren les portes a l’exterior, està bé, quedem-nos-els, però fem una mica democràtica una institució no-democràtica. Els prínceps no es voten, estem d’acord, però l’estructura política d’un país sí. Una via, doncs, passaria perquè ens preguntin regularment si volem mantenir la institució del Coprincipat. Que ens ho preguntin, cada 8 o 12 anys, per exemple, coincidint amb eleccions generals, que ens preguntin si volem Coprínceps o no, i després, si els volem, que siguin qui toqui i que es mantinguin estrictament, sobretot això, en l’àmbit de les seves funcions.
Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 18 de gener del 2013
Ulleres progressives 