No és la cultura

Des d’un punt de vista cultural, té molt i molt de sentit defensar que Catalunya estigui dins d’Espanya. El cas, però, és que des d’un punt de vista cultural, té molt i molt de sentit, també, defensar la independència de Catalunya. O defensar els Països Catalans. Fins i tot la independència de l’Estartit. I la de les Valls de Valira.

El cas és que la cultura, en ser molt més àmplia, flexible i canviant del que solem acceptar, ho aguanta tot. I així, des d’un punt de vista cultural, no ens posarem mai d’acord en si Catalunya ha de ser o no dins d’Espanya, igual que no ens posaríem mai d’acord en la idea mateixa d’Espanya, o en la de Països Catalans, no podríem determinar si Espanya o Catalunya tenen raó de ser, tant sigui juntes com separades…

Perquè així com és evident que els catalans formen una mena d’unitat, la proximitat geogràfica i cultural (no tota la cultura es redueix a la llengua) fa que a molts pirinencs ens pugui semblar una aberració que el Pirineu quedi dividit en quatre Estats. De la mateixa manera, es fa difícil delimitar entre Galícia i Portugal per depèn què i entre Galícia i Cantàbria per depen què altre, entre França i Alemanya a l’Alsàcia, entre Anglaterra i Escòcia, entre Catalunya i Andalusia si, a més, incorporem els processos migratoris, entre Portugal i el Brasil, si, ara, el que considerem són els lligams colonials (que per molt que siguin detestables, resulta que han existit), entre el Pirineu, els Alps i la Patagònia si, a més, reifiquem per sobre dels altres els elements culturals vinculats amb la vida a la muntanya…

Vaja, que si tirem de cultura podrem argumentar des de l’Estat universal únic i la ciutadania del món fins a la independència del Pas de la Casa. Si tirem de cultura, no ens en sortirem… El debat serà etern i si es tanca, es tanqui com es tanqui, es tancarà en fals… D’aquí que, potser el més sensat, sigui deixar la cultura de banda en aquest debat. Com també hauríem de deixar de banda l’economia. Com, de fet, hauríem de deixar de banda tot el que no sigui la política i la democràcia. Perquè el debat independentista a Catalunya només pot anar d’això, de voluntat popular, de democràcia. 

Això i només això és incontestable en aquest debat, i és per això que és tan greu que una de les parts vulgui torpedinar precisament l’única dimensió d’aquest procés que hauríem de protegir. La independència de Catalunya ha de ser o no ha de ser en funció d’allò que a la gent li surti del cap, del cor o dels genitals, tant és, l’única condició és que siguin els genitals, el cor o el cap de la gent. I després, que la gent voti sí o voti no i ho faci en funció d’arguments culturals, econòmics o gastronòmics, però el que mantindrà l’statu quo o el trencarà no pot ser la cultura, no pot ser l’economia, ha de ser la democràcia. Res més.

I qui no ho vulgui, qui vulgui defugir la voluntat  ciutadana, perfecte, que ho digui, no passa res, també a ells la democràcia els protegeix, però que no tinguin la barra de fer-ho emparant-se en la democràcia (encara que sigui la democràcia interna d’un partit) o, encara pitjor, apeŀlant a una cosa tan menyspreable quan la contraposem davant la voluntat popular com és la simple legalitat…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira l’1 de febrer del 2013

Junqueras

Sóc republicà, d’esquerres i defensor dels drets individuals i coŀlectius, incloent, evidentment, el dret d’autodeterminació. Si pogués participar, a més, votaria que sí, amb un sí convençut i entusiasta, en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat tot això, i tot i que, és evident, no es tracta d’un partit que em resulti especialment antipàtic, de ser català difícilment seria votant d’Esquerra. Per una sèrie de matisos que ara trigaria massa en precisar…

El cas és que no em miro ERC, ni l’Oriol Junqueras, que és de qui vull parlar avui, de fet, amb les ulleres de militant o de convençut sinó amb ulleres, simplement, de persona interessada per la política, disposada a sorprendre’s amb fets inesperats. I Junqueras n’és un. Una grata sorpresa. Des del meu punt de vista: la gran notícia d’aquest 25N. Amb molta diferència.

Em baso únicament, també vull deixar clar això, en el Junqueras candidat, president d’ERC i diputat electe. Ni el conec com a alcalde ni tinc prou informació per valorar-lo com a parlamentari europeu, tot i que recordo algun bon regust de boca previ quan el teníem treballant a les Europes. Per tant no sé com sortirà el meló del Junqueras cap de l’oposició o conseller en cap o conseller del que sigui. El que sí que sé és que m’ha semblat d’allò més interessant el Junqueras candidat i els seus primers dies com a electe. Per diferents motius. N’esmento tan sols alguns, no sé ni si són els més importants ni si els cito en ordre d’importáncia.

D’entrada, per saber combinar discreció i, doncs, lleialtat cap als negociadors (quan es va intentar pactar una candidatura conjunta amb les CUP, Solidaritat o Reagrupament o ara que estan negociant amb en Mas), combinant aquesta discreció, deia, amb una transparència convençuda en tot allò que només depèn d’ell i del seu partit, sense defugir preguntes, sense escatimar detalls.

Després, per l’elegància i per la sinceritat. Per exemple, a l’hora de valorar els resultats, deixant clar –fins i tot a aquells que el declaraven com a guanyador moral– que de guanyador, el 25N, n’hi havia un i prou, que era CiU, que ell, en tot cas, es felicitava del creixement electoral del seu partit i també d’ICV o de l’entrada de les CUP al Parlament, però reconeixent la victòria convergent i mantenint-li intacta la legitimitat per liderar la formació de govern, per exemple.

Per l’elegància també en la crítica, criticant els altres, i tant, però sense perdre ni les formes ni el respecte, sense fer crítiques viscerals, globals i personalitzades sinó crítiques argumentades a fets concrets i accions específiques, preferint l’explicació en positiu de les propostes pròpies a la desqualificació de la desqualificació.

Després, per la responsabilitat demostrada fins a la data. Per pensar en gran, amb ulleres de país i no de partit. Per orientar la seva acció a resultats i no a flaixos, a titulars, a cadires o a medalles. Negocia amb CiU, que només vol a ERC, però evita deixar tota la resta fora, mirant de sumar ICV en aguns aspectes, per exemple. No es nega a entrar al Govern però tampoc s’hi obsessiona, i si no hi entra no sembla ser per un tema de desgast (quan s’ofereix per aprovar els pressupostos des del Parlament no està defugint el desgast), està calculant des d’on pot ser més útil a l’assoliment dels objectius que s’ha marcat, perquè allò que sembla obsessionar-lo és la independència de Catalunya, no que la gent vegi que ERC és el partit que més ha fet per la independència de Catalunya. País abans que medalles i aquest és un canvi fonamental.

I finalment, per no haver cedit als cànons dels spin doctors més superficials, demostrant que sense cridar i amb un perfil acadèmic, pausat, pedagògic, bonatxon o assertiu, també es pot connectar amb l’electorat.

Són molts els que, d’ençà que les enquestes insisteixen en la desconfiança creixent de la ciutadania en els polítics, prometen una nova manera de fer política que ni saben definir ni acaben aplicant. No és el cas de’n Junqueras, molt més amic dels fets que de la grandiloqüència estèril. Ell no ha promès cap nova manera de fer política, ens ha regalat, directament, una millor manera de fer política en campanya electoral, de moment només en campanya electoral, però donat que és un dels escenaris, el de les campanyes, més propicis al joc brut polític, la cosa promet. La nova manera de fer política és ell. Al Cèsar allò que és del Cèsar…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 30 de novembre del 2012

25N: radiografia i repartiment de cartes

Totes les eleccions serveixen per fer (a partir dels vots) una radiografia força fiable de l’estat d’opinió d’un país i per repartir (a partir dels escons) millors o pitjors cartes entre els diferents jugadors del joc polític. Aquestes dues funcions de tots els comicis ens permeten, doncs, abordar l’anàlisi de les eleccions al parlament del passat 25N des d’una doble perspectiva que, d’altra banda, hauríem de separar nítidament per no barrejar les coses.

Radiografia

Si ens mirem el 25N com un gran sondeig d’opinió (amb la fiabilitat privilegiada que aporta el fet de treballar amb universos i no amb mostres i de comptar, a més, amb una participació que frega el 70%), la informació que hi trobem és força clara.

No respon totes les preguntes, és evident. És molt difícil, per exemple, calibrar la comprensió (o no) de la ciutadania amb les retallades: és cert que CiU baixa, però aquesta caiguda coincideix amb un canvi fonamental del seu discurs sobiranista, i a més el PP puja i el PSC també baixa, tot i estar a l’oposició, però el record de les retallades del PSOE encara és ben present… En fi, en aquest cas haurem d’esperar estudis posteriors.

On trobem una informació molt més clara, però, és en tot allò relacionat amb la principal clivella d’aquest procés electoral.

1. En relació a l’interès que desperta el tema, per a un 30% de la ciutadania (abstenció) i un 6,36% dels votants (blancs, nuls i partits que no feien de la qüestió sobiranista un tema fonamental), això de independència sí o independència no, no va amb ells, ni tan sols en un moment de màxima politització del tema.

2. Pel que fa al dret d’autodeterminació, un 59,01% dels votants (CiU, ERC, ICV, CUP, SI) es mostren clarament a favor d’un referèndum d’autodeterminació i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) es posicionen clarament en contra.

3. Pel que fa, en canvi, a la independència, hi ha un 35,4% dels votants (PSC, PP, C’s, UPyD) clarament en contra i un percentatge de partidaris de la separació d’Espanya que, en canvi, es mou en una forquilla entre un mínim del 18,44% (ERC, CUP, SI) i un màxim del 59%, en funció de com s’acabessin posicionant els votants de CiU i d’ICV.

4. Si es deixa de somiar amb la independència, aleshores hi ha una altra dada important i que és la més clara de totes: un 73,48% (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP, SI) es mostra clarament a favor d’incrementar el grau d’autonomia catalana i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) aposta per mantenir l’statu quo actual.

Les dades, doncs, són clares. Ara cal voler escoltar-les…

Repartiment de cartes

El 25N ens deixa igualment molts elements interessants si ens el mirem, ara, com un repartiment de rols i posicions pels propers quatre (?) anys. En destaco tan sols alguns.

1. Les eleccions les ha guanyat CiU. Podem parlar de derrota moral, de caiguda espectacular en el nombre d’escons, de no assoliment de la majoria absoluta, d’abisme entre expectatives i resultats i d’un munt de coses més, però les eleccions, ens agradi o no, hi insisteixo, les ha guanyat CiU. I no ho ha fet d’una manera qualsevol, ho ha fet, a més, de manera claríssima, inqüestionable: amb el doble de vots que la segona força en nombre de vots (PSC); amb dues vegades i mitja més escons que la segona força en nombre d’escons (ERC); i amb més escons i gairebé tants vots com els que aconsegueixen, plegats, els quatre partits (PP, PSC, C’s, UPyD) que s’oposaven al punt principal del programa convergent.

2. Tot i aquesta victòria tan contundent en termes relatius (és a dir, en relació a les altres candidatures), en quedar tan lluny de la majoria absoluta, CiU està condemnada a una governabilitat d’allò més complexa amb obstacles fonamentals, diversos i constants tant a la plaça Sant Jaume com al parc de la Ciutadella.

3. Això és així perquè el sistema de partits català és, actualment, una rara avis a nivell mundial. D’entrada, per l’enorme distància entre el primer i el segon partit. En segon lloc, per la gran quantitat de partits representats en una cambra legislativa de dimensions relativament petites. I finalment, pel gran pes relatiu que tenen aquestes forces minoritàries: a la segona i a la quarta força només les separen dos escons i 52.000 vots (un 1,7%); a la segona i a la sisena tan sols les separa un 6% del total de vots; hi ha molta més distància entre la primera i la segona força que entre la segona i la divuitena (i última).

4. El que condiciona la governabilitat i la legislabilitat, doncs –i això no és ni positiu ni negatiu, és un fet– és el sistema de partits, no la fragmentació a seques del parlament català. Parlem, però, una mica més de fragmentació i de pluralitat. D’entrada, treiem-li la connotació negativa. Pel meu gust personal, de pluralitat encara n’hi ha poca i tot. O no ajudaria a tot el procés que ha de venir que CDC i UDC anessin per separat, cadascuna amb les seves cartes específiques sobre la taula?

I després, n’hi ha tanta de fragmentació? Si bé és cert que a nivell intraparlamentari es manté, si anem més enllà d’una perspectiva estrictament comptable, la pluralitat augmenta, ja que passem d’una cambra amb set forces, emmarcades en sis grups, i amb un one issue party (SI) que no aportava gaires novetats al debat, a una altra amb set forces, set grups parlamentaris, i una formació (CUP) que sí aporta nous temes a l’agenda. A nivell global, però, trobem menys fragmentació que fa dos anys ja que si aleshores quedaven fora de la representació parlamentària un 6,86% dels vots que van a parar a candidatures (amb 32 forces que van quedar fora de la cambra) aquest cop la xifra s’ha reduït a un 5,71% (amb 11 candidatures fora del parlament). És a dir, que el conjunt del Parlament (amb la reducció de l’abstenció, dels vots nuls i blancs i dels vots a forces extraparlamentàries) representa més ciutadans que abans, una bona notícia, en tot cas, per a la democràcia. Per tant, sí, més pluralitat intra, però també més concentració en global.

5. Plataforma per Catalunya. 2,42% de vots el 2010, 1,65% ara. Vot útil? Sí. Però també una lliçó: com menys parlem dels partits xenòfobs, pitjor els hi va.

6. Tothom al seu lloc. El rànking de les eleccions pel que fa a la principal clivella, per si algú encara té dubtes: 1/ sobiranistes indefinits; 2/ independentistes radicals; 3/ federalistes poc convençuts; 4/ unionistes radicals; 5/ pro dret a decidir i després ja es veurà; 6/ unionistes radicals; 7/ independentistes radicals.

En fi, que les cartes ja estan repartides. Són les que són i no canviaran. Ara tan sols queda decidir si es juguen amb trempera i valentia o amb desil·lusió i victimisme.

Publicat originalment al meu blog d’opinió de l’edició digital del Diari d’Andorra el 28 de novembre del 2012

Una versió reduïda d’aquest post (localitzable aquí i corresponent bàsicament a la primera part d’aquest text) es va publicar el mateix dia a la columna d’opinió La Seca, La Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra amb el títol Radiografia

Espanya

Aquests dies, a nivell polític, toca mirar cap al sud, i no només per les eleccions catalanes. O sí, però no des d’un marc estrictament electoral.

La campanya, a Catalunya, s’ha centrat en una sola clivella, la que agrupa el dret a decidir i la independència. Des dels partits catalans, uns i altres defensen motius per marxar d’Espanya o com a mínim per no estar massa contents quedant-s’hi. Tots ells, però, ho fan des d’una perspectiva relacional entre Espanya i Catalunya: allò de l’Espanya ens roba, del dèficit fiscal, del retallar l’Estatut, del buidar les competències de la Generalitat, etc. I mentrestant, des d’Espanya, des dels satèŀlits dels partits espanyols a Catalunya i des de Ciutadans, són incapaços d’oferir un sol argument en positiu perquè els catalans vulguin quedar-se a Espanya. Tot és en negatiu, tot és convèncer via el recurs a l’apocalipsi i a la por, ningú ha intentat convèncer ni un sol català de quedar-se a Espanya perquè sigui interessant quedar-s’hi.

I és aquí on miro d’anar: ningú ho ha intentat perquè és impossible, perquè a l’Espanya actual és molt difícil desitjar quedar-s’hi, si ets català potser més, perquè sumes arguments, però és molt difícil desitjar quedar-s’hi en general. Només cal recordar la roda de premsa surrealista d’aquell president de diputació castellano-lleonès que demanava de marxar amb Catalunya, de convertir la seva provícia en land alemany o de marxar, però no de quedar-se a Espanya, perquè és inconcebible. No ho deia seriosament, però per a mi és un símbol molt intessant del que ofereix avui en dia l’Estat espanyol: ben poca cosa…

Un Estat on es banalitza la corrupció. Un Estat que aposta per dos tipus d’immigrants: els que paguen el permís de residència a 160.000 euros i els que deixem esclafar-se una vegada rere una altra a les tanques de Melilla o a l’estret de Gibraltar… I un Estat amb una aposta permanent per carregar-se tot allò que sembla interessant de la vida en comú. Després de carregar-se l’Estat del benestar i d’empobrir de manera fonamental l’Estat democràtic, ara comença a dinamitar fins i tot l’Estat de dret, amb unes taxes judicials que tanquen l’accés a la justícia a una part important de la població i en desincentiven l’ús a tota la resta. Vaja, com si féssim pagar per votar… Uf, calla, calla, que tot arribarà…

És a dir, un Estat de dret, democràtic i social que s’automutila l’Estat del benestar, l’Estat democràtic, i l’Estat de dret però que en canvi considera inadmissible que es qüestioni la seva estatalitat, la seva integritat territorial. Que voleu que us digui, però si és la continuació natural…

Vaja, que s’ha de ser molt nacionalista per voler continuar dins d’Espanya perquè Espanya, ara mateix, més enllà de la garantia de la pàtria i de la “ñ” ofereix ben poca cosa més. I no parlo només d’oportunitats econòmiques sinó també, i sobretot, de convivència i de garanties democràtiques i de drets.

De ser espanyol, ho tindria claríssim. De ser català encara més, d’acord. Però de ser espanyol en general, també: l’Estat espanyol actual no m’interessa el més mínim, no aporta res… L’Estat espanyol demana a crits que la gent se n’independitzi, tant és com, quan o amb qui, encara que sigui per crear, com defensa Ikea des de fa anys, la república independent de la casa de cadascú. Millor sol que mal acompanyat tu!

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 23 de novembre del 2012

Demagògia

Si els governants no compleixen el seu contracte amb la ciutadania, és legítim que aquests governants obliguin aquests ciutadans a complir els seus contractes amb els bancs? La frase (que no és literal) no és meva, és d’una jutgessa barcelonina. És demagògica? Anem al diccionari. Tots, més o menys, coincideixen a definir com a demagògica una proposta que busca una adhesió emotiva però irracional del públic perquè, de fet, es tracta d’una proposta impracticable. Aparentment, doncs, la jutgessa està sent demagògica, molt demagògica, populista. Aparentment. Però gratem una mica més. La plataforma d’afectats per la hipoteca, que ha lluitat durant mesos i mesos contra certs desnonaments, és demagògica? Ei, que defensen no respectar certs contractes, saltar-se la legalitat! Això és impracticable i, per tant, ja feien bé d’atacar-los amb la desqualificació de moda: són uns demagogs! O ho eren. Perquè després del suïcidi de Barakaldo sembla que tothom veu normal saltar-se certs contractes bancaris, des del PPSOE fins a les patronals bancàries. Demagogs tots? Cap d’ells? Demagogs els que lluitaven contra els desnonaments abans del suïcidi i ara ja no? En què quedem? La llei és un mur infranquejable i és demagògic defensar el contrari sempre o només fins que un suïcidi et taca la imatge internacional? I ens podem saltar (o reformar) la llei sempre, a partir d’ara? La realitat ens ha de portar a replantejar les lleis? També quan un milió i mig de persones i la gran majoria dels representants d’un territori demanen poder decidir el seu futur? O aquí ja no? Tot plegat és demagògic? I aquest article?

Demagògia –amb totes les derivacions possibles, incloent-hi sinònims a l’entorn de quimera o populisme– és, doncs, avui dia, la desqualificació per excel·lència en l’arena política. Tothom és demagog: els sindicats, el partit que governa, els antisistema… Es tracta d’una simple moda o té algun sentit més profund? Veiem, més amunt, que els diccionaris solen posar-se d’acord per definir com a demagògica una proposta impracticable que busca una adhesió emotiva però irracional del públic. Aquí, però, hauríem de posar-nos d’acord en què vol dir impracticable. Hi ha prou consens social amb relació a aquest tema? És impracticable el volum de dèficit que any rere any genera la CASS o el que és impracticable és dinamitar l’Estat del benestar en plena època de crisi? És impracticable la independència de Catalunya o el que és impracticable és seguir a Espanya com fins ara? I en síntesi: són impracticables les alternatives al sistema (sigui quin sigui) o el que és impracticable és seguir amb el sistema actual? Un cop més, l’hegemonia política i cultural es manifesta, sobretot, en el control del vocabulari, a imposar definicions concretes d’un concepte. I ara toca posicionar demagògia com a acusació preferent. És a dir, que amb l’apropiació interessada i l’ús indiscriminat de l’acusació de demagògia els sectors més conservadors de totes les societats disposen d’una eina més per deslegitimar, entre d’altres, les alternatives, els idealistes, els somiadors, els oberts de ment i per legitimar, en canvi, els que tenen molt a guanyar amb l’statu quo actual. Vaja, que com a eina de control ideològic, no està pas malament…

Publicat originalment en dues parts a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 14 i el 21 de novembre del 2012

El (poc) afer Herrera

Aquesta setmana és una d’aquelles en què no es pot triar massa el tema per opinar. Aquesta setmana s’ha d’opinar de les declaracions de l’Herrera! I punt! Normalment miro d’evitar aquests temes pseudoimposats però mira, aquesta setmana ja m’està bé!  Som-hi doncs, anem al tema!

D’entrada, el que em sembla inadmissible són les declaracions de la cap de llista d’IC-V per Lleida en el sentit de rescatar-nos de tal o tal… No, no, gràcies, això ja ens ho farem nosaltres, que per alguna cosa som sobirans, i si volem continuar sent neoliberals és problema nostre…

Ara, una altra cosa són les declaracions del Joan Herrera. Mira que li he fet voltes al tema eh, però és que m’ho miri per on m’ho miri, no hi veig el més mínim problema. Per diferents motius.

D’entrada, pel qui. Ni és un diplomàtic ni un càrrec institucional, qui fa les declaracions és simplement un candidat, el cap de llista i el secretari general del seu partit, d’acord, però un candidat i prou. A més, no és precisament algú que desconegui la realitat andorrana, la qual va abordar més d’un cop, per cert, com a diputat del Congrés espanyol. I una cosa més, la ideologia que defensa. No ens tornem bojos! Algú s’esperava que a un ecosocialista li agradi el model social i fiscal andorrà? I doncs? Ah, que ho pot pensar però no ho pot dir… Ara! I la llibertat d’expressió? Bé, tant és…

Un altre motiu pel qual no veig motiu per l’escàndol és pel marc en què fa les declaracions, que és el d’unes eleccions en què els electors demanen als partits que es posicionin clarament davant de dues noves clivelles (el dret a decidir i la independència) i, en el cas dels que apostin per la independència o la considerin una possibilitat, no està malament que els candidats mirin d’explicar quin tipus d’Estat volen, també pel que fa al model social i fiscal.

De fet, Herrera, que –no ho oblidem, perquè això també és important– s’adreça al seu electorat i a tots els seus votants potencials, fa una cosa força inqüestionable des del punt de vista democràtic. Normalment demanem als candidats que ens donin el màxim d’informació possible sobre allò que farien i allò que no farien si surten elegits, i ell fa simplement això, explicar quins models li agraden i quins no per a Catalunya. I per fer-ho, per ser més clar i més transparent en el seu plantejament, no només utilitza models teòrics sinó que recorre a models ja existents perquè el seu públic pugui saber millor de què parla, a què es refereix.

“Vull que ens assemblem a aquests i no a aquests” diu Herrera. Que no és legítim això? Que no existeixen precedents? Però si ens passem el dia parlant d’altres models! També a Andorra, quan diem que ens interessa el model educatiu finlandès, o el luxemburgès, o el quebequès. O quan volem un sistema austríac de pensions, un model alemany d’atur. O quan no volem un sistema de sanitat universal com l’espanyol o no volíem, mentre construíem el nostre estat actual, unes funcions pels coprínceps com les que té el príncep a Liechtenstein…

I encara alguna cosa més sobre legitimitat. Que parlin de nosaltres a fora (i que en malparlin fins i tot) té un cert sentit. Primer, per les relacions de veïnatge en què no sempre hem estat els millors veïns del món (exportació il•legal de residus, la Valira que baixava bruta com una mala cosa…) i després perquè en un context de crisi com l’actual, també em sembla força natural que aquells que creuen que es podrien haver estalviat alguna que altra retallada amb algun diner que, sospiten, devem tenir per aquí dalt no estiguin gaire contents amb nosaltres. Ai, però ho oblidava, tot això no es pot dir… Que es tabú… Perdoneu, perdoneu! Mal patriota! Mal patriota! Mal patriota!

Després, també és important matisar allò que va dir i allò que no va dir. Per començar, no va dir que el nostre sistema era una merda, va dir que ell no el volia per a Catalunya. I després, sobretot, no estic gens d’acord amb què se l’acusi de menystenir un país. El que menysté, com a molt, és un model d’estat, tot i que de fet tan sols es refereix a un model social… A mi, per exemple, no m’agrada gens el model sanitari nordamericà i això no em fa antiamericanista, ni molt menys!, ni és incompatible amb què em sembli molt interessant el seu sistema democràtic.

Però bé, en el fons, el més important és que el que va dir té cert sentit… No desitja un model social que, comptat i debatut, és poc desitjable. A mi tampoc m’agrada. I no es basa en tòpics. Allò que critica és criticable (com tot, vaja). I les santíssimes especificitats, uf, voleu dir que no les tenim un pèl sobrevalorades?

El que no entenc, en definitiva, és que ens molesti més que algú no compri el nostre model social que no les mancances mateixes d’aquest model social. Al cap i a la fi, em sembla que l’únic problema és el del patriotisme mal entès. Defensar el teu país també implica, des del meu punt de vista, criticar-ne allò que no funciona i lluitar per millorar-ho. Tot i que és més fàcil demonitzar els que des de fora et subratllen certes vergonyes, sigui Joan Herrera, sigui el Consell d’Europa o sigui l’OSCE, que amb aquests també ho fem…

Està molt bé això de riure quan veiem el Rubianes amb el discurs del Puta España. Però habitualment ens falta maduresa per encaixar les queixes quan l’Estat que es qüestiona és el nostre i no el dels altres…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 2 de novembre del 2012

Falses excuses

Uf, volia començar aquest espai repassant una dèria a la setmana però em sembla que avui ens estrenarem amb més d’una…

I és que la situació per baix (digueu-li Catalunya, extremo oriental del tercio norte peninsular o com us doni la gana) està d’allò més interessant… Tant, que avui, tot i que la nostra realitat immediata està calenta (IRPF, retallades als funcionaris, reforma de la CASS, reaccions dels funcionaris, inici del curs escolar i polític) no m’he pogut resistir a comentar-la.

I és que el debat que domina aquests dies la situació catalana està tocant temes cabdals del debat polític contemporani. Entre d’altres, el rol potencial de la ciutadania (no sempre explotat al màxim, d’altra banda), una ciutadania que a Catalunya, tota soleta, ha aconseguit (de manera intencionada o no) alguns resultats que els seus protagonistes segur que no s’acabaven d’esperar. Per exemple, el PSC, partit de govern fa quatre dies, que com a conseqüència d’una manifestació de la qual no van saber calibrar l’abast, han quedat fora del centre polític no pas perquè els hagin expulsat sinó perquè simplement hi ha hagut un terratrèmol que ha mogut de lloc el tauler polític i ells, ara, ves, han quedat a un extrem. O el cas invers, el del president Mas, a qui han redimit de ser el president de les retallades que va tornar a pactar amb el PP per permetre-li ser (poseu tot això en majúscules) el President Que Com a Mínim Ho Va Intentar.

La ciutadania, doncs, s’ha mogut, ha fet la seva feina… Enfront, en canvi, alguns s’entesten encara en acumular excuses, falses excuses. Fem-ne un rànquing va!

En el número quatre la minimització de la manifestació i l’entronització, en canvi, dels que es van quedar a casa. Sí, allò del “només van ser un milió i mig i a Catalunya hi viuen més de set milions de persones”. Vaja, l’excusa eterna… Dos milions, un milió i mig, que devien ser menys, que aquestes xifres sempre s’inflen… I què? Tant és, el que importa és l’impacte, el crit. La manifestació, les manifestacions, són sempre un despertador, res més que un despertador, però alhora, compte, tot un despertador. Un crit social que com a governant et diu, “ep!, que abans d’esgotar els quatre anys, amb el nou context, hem canviat de parer, hem pensat això i això i ho volem ja. Qui? Uns quants, no som la majoria ni de conya però t’ho hauries de plantejar. I després, per verificar l’abast d’aquest neguit, per verificar si és prou legítim, prou compartit, et toca passar-ho per les urnes.”. L’excusa de no eren majoria simplement no té sentit, perquè no sabem perquè és van quedar a casa els que es van quedar a casa, perquè anar a manifestar-se requereix un grau de politització important i, per tant, la proporció l’hauríem de calcular només entre la gent polititzada del país (i a veure qui és el maco que estudia tot això en temps de retallades a les universitats…).

En el número tres, la gran excusa economicista: “no és moment de llibertat ni de democràcia, senyors, que estem en plena crisi i no podem emprenyar gaire ni els mercats ni els inversors”. Sense comentaris…

En el número dos, una excusa molt més específica dels nacionalistes espanyols que les dues anteriors (molt més compartides) i també un pèl més sibil·lina: l’excusa, deixeu-m’ho dir així, legalicista. “No es pot fer perquè ho diu la llei”. A veure, que se m’entengui, no sóc aquí per fer una defensa de l’anarquisme. Les lleis votades democràticament s’han de respectar, si no és així no hi ha democràcia, estem d’acord. Però també es poden superar i renovar. Democràticament, és clar. Nada está escrito, que deia aquell, tot és replantejable si així ho vol la gent. Que algú s’escandalitzés perquè sortissin al balcó i proclamessin la independència, d’acord, però és que ningú ha plantejat el debat en aquests termes, estaríem canviant un estat imposat per un altre. Aquí el que es planteja és eleccions, parlament constituent i referèndum. Democràcia en estat pur, vaja. I escolteu, les lleis han de ser un mur infranquejable pels individus, per les empreses, però mai per les societats, mai pels pobles.

I en el número u, la millor de totes, la més inadmissible, la del lío, la de l’ “esto es un lío“, la de la quimera, la de l’ara no toca. S’ha de ser mandrós tu… La democràcia no ens pot fer mandra… Que és un lío? ¡Pues es un lío! Haber elegido muerte… Només faltaria que ens treguin el dret a complicar-nos la vida.

Contra totes aquestes excuses, la solució, l’única solució possible, és afrontar tots aquests problemes amb més i millor democràcia, amb més enfortiment de la ciutadania. A Catalunya, a Andorra, arreu… Els problemes són menys problemàtics quan són els nostres problemes i els afrontem amb les nostres solucions. I no llegiu en aquest “nostres” identitat nacional, llegiu-hi dret a decidir des de la ciutadania, llegiu-hi, simplement, democràcia…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 21 de setembre del 2013