Amb personalitat

Darrerament, els telenotícies em deprimeixen molt. Suposo que deu ser un dels símptomes normals que provoca la contínua observació, durant trenta minuts, d’imatges de guerra, de catàstrofes naturals… Però és que a mi em sembla que m’afecten més del que és normal. Estic a punt d’agafar el comandament per posar les notícies de l’andorrana i així poder veure una mica els nens jugant (i no morts o treballant) quan, de sobte, no sé per què, un nom em crida l’atenció i resto bocabadat davant de la caixa tonta. Aleshores el telenotícies en qüestió comença un minireportatge sobre un arxipèlag situat a uns mil quilòmetres de la costa equatoriana: les illes Galápagos. L’objectiu, sens dubte, era mostrar una decisió agafada pels habitants d’aquestes illes que tot seguit us passaré a explicar.

L’arxipèlag de Colón, també conegut com les Galápagos, és un conjunt de tretze illes d’origen volcànic, conegudes mundialment per la seva reserva de fauna. Com haureu deduït, aquesta riquesa natural incita cada any milers de visitants, en la seva majoria amb un poder adquisitiu força alt, que contribueixen a l’enriquiment del país. Com explicava una de les guies equatorianes, “aquesta gent, a més a més, quan arriba als seus països fa publicitat de l’illa, cosa que ens provoca l’arribada d’encara més turistes”. No obstant aquestes paraules, que poden enganyar el lector, el que la noia volia manifestar no era, ni molt menys, la seva satisfacció per l’arribada de tants visitants. De fet, hi mostrava la seva disconformitat. I és que la decisió que han pres a les illes Galápagos és ni més ni menys que de limitar el nombre de turistes a la meitat per l’any que ve, ja que aquests pertorben el bon estat dels animals.

Sí senyora, on la majoria de països s’hauria aferrat de ple a la màxima del capitalisme (la recerca del benefici màxim) mitjançant inversions en publicitat o vies de comunicació, els quasi 10.000 habitants de les Galápagos van apostar per no fer res d’això i sacrificar els seus beneficis en comptes de la seva gran riquesa: els animals. Arguments: volen mantenir el que és seu. Són conscients que no tenen una gran economia, però saben valorar el que tenen, com poca gent sap fer. Un altre apunt: els ingressos per la visita dels animals seran destinats íntegrament a la cura d’aquests.

I és que crec que la posició de les Galápagos és la que haurien d’adoptar molts països. Un posicionament que sap valorar la seva cultura per sobre d’aquesta cosa anomenada economia, que a poc a poc s’està apoderant de nosaltres, de les nostres vides i del nostre món, però que encara no pot fer-ho amb les tortugues de l’oceà Pacífic. Una posició amb personalitat, i molta.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 265 del setmanari 7Dies el 17 de desembre del 1999

Una mica fart

Són a tot arreu. Em persegueixen. A la televisió, a la ràdio, a les revistes, al metro, a l’escola, a la feina, a l’autobús, a casa… A tot arreu. No em puc lliurar d’elles. Potser ho aconsegueixo durant dos minuts però al tercer ja hi tornen a ser. Són presents fins i tot en els meus somnis. I no és que em facin por; simplement m’afarten. Sí, estic fart de totes les frases nominals que conclouen amb el substantiu mil·leni. I és que com us deia fa uns segons, aquestes construccions sintàctiques envaeixen la nostra vida. Engeguem la tele i ens diuen que no sé quina boda és la millor boda del mil·leni. Obrim el diari i llegim: “El darrer derbi del mil·leni”, mentre a la ràdio anuncien la berbena del darrer Sant Joan del mil·leni. Pujo a l’autobús i sento un nen que seu davant meu i que comunica a un amic seu que el convida al seu darrer aniversari del mil·leni. Mil·leni, mil·leni, mil·leni. Digueu-me, sincerament, no us afarta a vosaltres tant mil·leni?

I és que, a més, si aquest entusiasme fos justificat, del tipus ara fa dos mil anys un conjunt de no sé què va formar el planeta que actualment anomenem Terra, callaria i diria que és normal que la humanitat celebrés una data tan important. Però és que l’u de gener de l’any vinent és absolutament una data sense importància. I no per un motiu, sinó per molts. I és que, si fem càlculs, el segon mil·leni començaria cap a la tardor del 1996. M’explico: s’ha arribat a demostrar que Crist va néixer l’any quatre abans de Crist (contradictòria, la frase, eh?), i que a més no ho va fer a l’hivern sinó cap a la primavera. A més, tot i que fos veritat que va néixer l’any u, no us sembla d’un egocentrisme increïble que a causa d’aquest hipotètic naixement tothom hagi d’estar patint aquesta publicitat del nou mil·leni? Un altre apunt; cap al segle XVII (o XVI o XVIII, ara no me’n recordo) el calendari va avançar-se quinze dies. Aleshores, el mil·leni començarà el 16 de desembre? A més, s’ha de tenir en compte que els dies no duren exactament 24 hores (raó per la qual existeix l’any bissextil), i això també provoca que la data de l’inici del nou mil·leni sigui falsa. I darrerament, la dada més polèmica: el nou mil·leni comença realment l’any 2000? Jo crec que no, simplement perquè no va existir l’any zero, motiu pel qual l’any u començava el primer mil·leni, l’any 1001 començava el segon mil·leni i l’any 2001 començarà el tercer mil·leni.

Com heu vist, les errades són nombroses, però no són aquestes les que a mi em preocupen. A mi el que em fot és que uns quants privilegiats (privilegiats econòmicament, és clar, perquè moralment…) malgastaran milions i milions de dòlars per celebrar una data que realment no té res d’especial, mentre que molts desafavorits restaran indiferents puix no tenen ni tan sols un rellotge per saber quan són exactament les dotze de la nit. I ara us deixo, que he de començar a redactar un dels meus darrers articles del mil·leni (?).

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 260 del setmanari 7Dies el 12 de novembre del 1999

Inconformistes

Els terratrèmols de Turquia, el d’Atenes, o el darrer de Taiwan; l’huracà Floyd, el que va fer destrosses el mateix dia a Hong Kong; les inundacions que afecten diversos països de l’Amèrica Llatina; els temporals, que no solament destrueixen cases i aïllen persones o pobles sencers, sinó que també provoquen accidents d’autobús (com el de diumenge a Saragossa) o d’avió (tal com ho van poder viure els passatgers anglesos que aterraven a Girona la setmana passada) són algunes de les notícies que aquests darrers dies he tingut el plaer de llegir als diaris.

Quan les llegeixo, una mena d’esglai m’entra per dins, tot i que aquestes no són, ni de bon tros, les notícies que més m’afecten de l’actualitat. I vosaltres us demanareu: “I què et pot horroritzar més que això?” Jo us responc: “Les matances als Estats Units (i ja en van nou només aquest any), les accions terroristes a Rússia o el genocidi a Timor Oriental, (per no desacostumar-se gaire d’aquesta pràctica després de Kosovo) són les notícies que més em fereixen la sensibilitat.” I ara us demanareu perquè m’esgarrifen més aquestes notícies si en una matança només moren vint persones mentre que per un huracà en poden arribar a morir tres mil? La resposta és ben senzilla: a la primera enumeració trobàvem catàstrofes naturals i doncs inevitables. És la llei de la natura. No obstant això, les darreres notícies que he citat són únicament i exclusivament culpa de l’home. Sembla que no en tinguem prou amb totes les catàstrofes inevitables que n’haguem de provocar de noves. No hi ha prou amb mil morts per inundacions sinó que en volem cinc mil més per genocidi. Antropòlegs, apuntin: l’home actual és un inconformista. L’home actual és ruc.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 253 del setmanari 7Dies el 24 de setembre del 1999

Baixada del turisme

Arribo a un bar amb uns amics i demanem tots una beguda. La cambrera arriba als pocs moments i ens la serveix amb un got que conté gel i llimona. Fins aquí tot bé; el problema arriba quan ens servim la beguda al got i ens adonem que aquesta, el que conté en realitat és una llimona plena de granets vermells (que no semblen gaire naturals), restes d’una beguda que havia estat servida anteriorment, i un pèl també enganxat al got (i no em demaneu gràcies a quina substància). Evidentment, demanem que si ens poden servir una altra beguda i, paradoxalment, la cambrera en qüestió em respon que “no” sense cap altra explicació. Baixada del turisme al nostre país.

Un turista arriba a la capital amb el seu cotxe amb l’objectiu de visitar botigues; quan busca un lloc per aparcar s’adona que no solament no hi ha cap lloc als carrers, sinó que tampoc no troba cap pàrquing que no porti penjat el cartell de “complet”. Finalment, després de fer entre mil i dues mil voltes pels carrers situats força lluny de la zona per la qual volia passejar, troba un lloc delimitat com a zona blava. Aparca el seu cotxe, posa el tiquet corresponent i quan torna de la seva passejada, se n’adona que li han posat una multa, i ja és la cinquena d’ençà que va iniciar les seves vacances al Principat. Baixada del turisme al nostre país.

Uns altres turistes, per evitar aquesta darrera situació, agafen l’autobús i quan paguen, el xofer els escridassa ja sigui per parlar un idioma estranger, per pagar en moneda estrangera, per no portar canvi, o simplement perquè li ve de gust. Baixada del turisme al nostre país.

Arribo a una botiga o a un súper i li demano que si tenen un objecte en qüestió. La resposta és: “Si ho troba per aquí, sí. Si no, no.” Evident. Baixada del turisme al nostre país.

Un grup de joves turistes venen al país per visitar, comprar i de passada sortir a la nit. A les quatre es sorprenen que la música s’acaba, els llums s’encenen i la gent es comença a dirigir cap a la porta i, aleshores es demanen: “Però quina hora és?” “Senyors tan sols són les quatre, però en aquets país es tanca a aquesta hora.” Baixada del turisme al nostre país.

I és que potser al nostre país no ens cuidem gaire del turisme, almenys no tant com fa uns anys. I jo, malgrat el meu article, no vull dir que això sigui culpa dels treballadors que estan de cara al públic, simplement dic que entre el Govern, els comuns, els caps d’empresa, els treballadors que estan de cara al públic, tots vosaltres i jo mateix, podríem fer alguna cosa per cuidar els turistes que, malgrat la pujada dels preus, continuen visitant el nostre país; ja que, no sé a vosaltres, però a mi, no, no em faria gràcia tornar a basar la nostra economia en l’agricultura i la ramaderia; tot i que ara que ho penso, potser estaríem millor!

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 252 del setmanari 7Dies el 17 de setembre del 1999

Sir JRR Tolkien

Les portes de l’ascensor s’obren, recorro l’ample passadís que em separa de la porta i finalment arribo a la feina. Fullejo diaris i quan arribo a l’apartat d’espectacles, llegeixo una notícia que em sobta i que diu “Es prepara la nova pel·lícula d’El senyor dels anells.”

No és que em faci una gran il·lusió que passin aquesta gran trilogia a la pantalla, ja que no sóc gaire partidari de transformar les novel·les en pel·lícules i, encara menys, les de fantasia, però aquest tema m’ha fet pensar que darrere de tota aquesta història hi ha un gran autor que es diu John Ronald Reuel Tolkien. Bé, jo en dic gran autor perquè n’he llegit moltes coses, i totes m’han sorprès i m’han agradat moltíssim; tot i això, considero que, de gustos, n’hi ha per a tothom i jo el que no vull fer és pintar-vos Tolkien com una meravella; simplement, us mostraré una miqueta qui és i ja el jutjareu vosaltres mateixos.

D’entrada, he de dir-vos que JRR Tolkien és autor de fantasia èpica, però més que autor, molta gent, entre els quals m’incloc, pensa que és el déu d’aquest gènere. I és que Tolkien no escrivia les típiques històries de “poble és atacat per dracs, criden als mags, vénen, adéu als dracs i tot és fantàstic”, no!

Aquest autor, en una de les seves cartes (que posteriorment s’han publicat) deia que el seu objectiu era donar a la Gran Bretanya una mitologia. Jo, sincerament, penso que ha atès perfectament el seu difícil objectiu i que els anglesos, amb els seus hobbits, ainurs i nazguls no tenen res per delejar dels perseus o les meduses dels grecs; tot i que això no vol dir que no m’agradi aquesta mitologia, que aprecio moltíssim.

A més, Tolkien va trencar un tòpic de la literatura que és que els autors de novel·la històrica o realista han de documentar-se per escriure, no com els de fantasia o aventures. I és que ell, per crear tots els noms dels seus personatges, els dels indrets pels quals es movien i la llengua en la qual parlaven, va documentar-se en les mitologies de tot el nostre continent i molt especialment en les escandinaves. Això, però, no vol dir que Tolkien anés recopiant mitologies (com van fer els romans amb els grecs); ell en va crear una amb totes les dificultats i detalls: la Terra Mitjana (The Middle Earth), la seva llengua, les seves races, els seus habitants, el seu passat, els seus déus, els seus costums, arbres genealògics de les famílies més importants i un llarguíssim etcètera. No va deixar res per fer i us asseguro que totes aquestes coses no es fan en un any ni en una dècada! Potser és per això que l’autor sud-africà va estar tota la vida escrivint sobre el mateix tema, la Terra Mitjana, dins la qual la història d’El senyor dels anells no és més que un fet, poc més que destacable.

Fantasia, mitologia, personatges increïbles i dels quals de ben segur que us enamorareu, terres mítiques i una història, al meu parer, insuperable és el que trobareu als llibres de JRR Tolkien. Coses tan inversemblants i fantàstiques que no sé com les faran entrar en una càmera.

Però, sabeu què? Trobo que tot té el costat positiu i el d’aquest fet potser és que la realització d’aquest film farà revifar l’interès per aquest autor i per la seva obra i farà que més gent la llegeixi i d’aquesta manera puguin sortir del cinema dient: “A mi em va agradar més el llibre”.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 251 del setmanari 7Dies el 10 de setembre del 1999

La ‘fantasmada’ amenaça

Senyores i senyors, surtin de casa ara mateix i vagin al cinema perquè ja és a Andorra un dels films més esperats dels darrers temps: L’amenaça fantasma. Bé, la veritat és que no sé perquè els estic explicant tot això si, de ben segur, ja ho deuen saber. I és que no m’estranya: engeguem el televisor i surt la nau de la guerra de les galàxies, comprem una beguda i surt el ninot de la guerra de les galàxies, anem a comprar roba i hi ha la samarreta de la guerra de les galàxies. Al final, tanta galàxia afarta una mica, no troben?

Potser tanta publicitat valdria la pena si el film fos bo, però és que a més la pel·li és dolentíssima, i això no tan sols ho penso jo sinó també tots els companys amb els quals vaig anar-hi i les persones que, sortint, anaven davant nostre, que comentaven: “Que dolenta que arriba a ser!”. I és que, a diferència de les altres entregues, aquesta no té història. A més, els efectes especials no us penseu que són naus espectaculars, són simples ninotets que mouen, això sí amb molt estil, les orelletes. I és que fins i tot el títol és dolent, ja que en comptes de L’amenaça fantasma, hauria de dir-se Quina fantasmada d’amenaça. I bé, ara us ho torno a recomanar: aneu al cinema aquesta nit, perquè els tràilers de les pel·lícules que arribaran estan força bé, les crispetes són bones i les butaques còmodes. Ah, i me’n descuidava, també fan una pel·lícula, però aquesta no és gaire més bona que la que faran a la Primera.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 249 del setmanari 7Dies el 27 d’agost del 1999

1 a 0 a Internet

Internet ha estat, de ben segur, l’invent més significatiu d’aquest final de mil·leni. Tot va començar amb el Minitel dels nostres veïns del nord. Gràcies a aquest giny, els francesos poden inscriure’s a la universitat, buscar l’adreça d’algun amic o posar data a les seves relacions sexuals. Ara, amb Internet, els serveis i el territori s’han ampliat. Ara, en qualsevol lloc del món es pot llegir qualsevol diari de qualsevol país. De la mateixa manera, també es poden consultar els llibres d’un munt de biblioteques i el número d’aces que va fer el Corretja en el seu darrer partit.

No obstant això, Internet ha desenvolupat altres serveis no tan –gens, en realitat— beneficiosos per a la societat, com ara les sectes satàniques o les associacions de neonazis o la pornograffia infantil. I és que Internet no té només aspectes positius, com tampoc és, en tos els aspectes, la millor eina de comunicació. Comencem a posar-ne alguns emples: què us estimeu més, un e-mail d’un amic que us digui que ha estat a la platja o una targeta postal en què, a més d’explicar-vos-ho, un envia una foto amb un o diversos paisatges de la costa en qüestió. I és que, segons estadístiques recents, la postal no cedeix davant la poderosa xarxa. Seguint pel mateix camí, què preferiu: una carta electrònica, perfectament cal·ligrafiada i únicament amb el nom, l’arroba (@) i el servidor com a signatura, o bé una carta amb l’escriptura específica deel vostre xicot o xicota, la seva signatura, els seus dibuixets, i fins i tot, els seus llavis marcats. Jo, la veritat, és que em quedo ab la segona opció.

No us penseu, però, que les cartes són l’únic argument que tinc per defensar tot el que no és electrònic, d’arguments n’hi ha a dojo. No obstant això, utilitzaré exemples recents. I és que aquest estiu he tingut la sort d’assistir a tres dels esdeveniments més sonats de l’estiu andorrà. El primer va ser l’actuació de Pepe Rubianes a Sant Julià de Lòria. Aquella nit vaig riure com poques vegades he rigut en la meva vida. Això va ser degut principalment a la perfecta interpretació i encara millor improvisació del senyor Rubianes. Però això no és tot: com és ben sabut, el riure és contagiós i potser el de la senyora que hi havia davant meu també va col·laborar en la meva diversió. I sabeu què, aquesta senyora no l’hagués trobat si hagués vist l’obra per Internet. A més, trobo que el teatre és una de les coses que més costarà d’informatitzar. I la veritat, no veig el Rubianes parlant dels seus cojones per la xarxa. Un altre d’aquests esdeveniments va ser el Mercat medieval. Sincerament, no us agrada més passejar per un mercat, amb regust a passat i a artesania, i poder degustar un bon fuet mentre admireu la feina d’un picapedrer, tot això amb bona música de rerefons? Jo, la veritat és que m’estimo molt més això que no haver de mirar-ho a través del http://www.midmarket.com. Finalment, parlaré del concert del Chaval de la Peca. I aquí, no em direu que us estimeu més sentir els seus videoclips per la xarxa abans que presenciar el concert, amb totes les seves improvisacions (que aquestes sí que canvien) i fruir de l’ambient de la vetllada, per més que tremoli la plaça del Poble.

Sense insistir-hi més, espero que amb aquests exemples us adoneu que encara hi ha moltes coses de les quals gaudir fora de la xarxa i que, en matèria d’emocions, la vida va encara un punt per davant d’aquest giny agredolç que es diu Internet.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 248 del setmanari 7Dies el 20 d’agost del 1999

Els nostres pecats capitals

Mandra, supèrbia, luxúria, avarícia, ira, gola i enveja han romàs durant segles en les nostres ments com els set pecats capitals. Sembla fins i tot que tornen a la moda gràcies a campanyes publicitàries com la dels gelats Miko, o a pel·lícules com Seven. Però després de tants anys, no trobeu, sincerament, que aquests pecats perden una mica el sentit de capitals vistos els que hem de patir actualment en la nostra societat? Jo trobo que avui dia hi ha defectes generals de la gent, molt més simptomàtics que el fet de menjar-se un pastisset sense tenir gana, simplement perquè ens ve de gust. I si algú no recorda alguns d’aquests pecats, que no es preocupi, jo li’n faig cinc cèntims: racisme, masclisme, rebuig dels homosexuals –o bisexuals—, sectarisme urbà, discriminació dels disminuïts tan físics com psíquics, el classisme, l’absolutisme –polític i domèstic—, i un llarg etcètera de caràcters nefastos que es reagrupen en un de molt gros, molt perillós, i malauradament molt comú, que no té cap altre nom que la intolerància.

Mostres d’aquest pecat en podem veure cada dia sortint al carrer i observant una mica el panorama. I és que no conec encara ningú que no hagi estat mai testimoni, o protagonista, d’una situació en la qual un personatge diu a un altre: “negre de merda” o “porrontxo fastigós” o encara els clàssics “grassa de…” o “tros de marica”. I és que la vida és malauradament plena d’exemples d’intolerància: un jove que no troba feina perquè porta els cabells blaus i dues arrecades a l’orella i una altra al nas, una dona que no pot entrar en un temple simplement pel seu sexe, o una lesbiana que no pot passejar tranquil·la amb la seva parella a causa de la seva condició d’homosexual. I el pitjor de tot és que m’agradaria ser optimista com el Càndid, però realment trobo molt difícil que la nostra intolerant societat canviï en breu, i encara menys veient horribles demostracions com les recents a Terrassa. I jo em demano, per què no es pot deixar la resta de la gent en pau i preocupar-nos de nosaltres mateixos? I la sola resposta que trobo és que de vegades són tan grans els nostres defectes que ens estimem més mirar els altres i criticar alguns dels seus trets particulars.

Sincerament, m’agradaven més els antics pecats, almenys ells eren curables i eren set, i no una infinitat.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 246 del setmanari 7Dies el 6 d’agost del 1999