Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

La societat clàxon

Deixa un comentari

Hem arribat a la quadratura del cercle: el poble com a opi del poble

Més enllà de per saludar o per quatre usos més, mai no he entès gaire això del clàxon. No he entès que tanta gent n’abusi, que tanta gent el faci anar amb tanta mala llet. I no soc especialment peace&love, deu ser un simple tema d’utilitarisme: no he vist mai que rebentar els timpans a cops de clàxon hagi fet desaparèxer mai cap cua o hagi capacitat de manera exprès un conductor o un agent de circulació poc competent. I, tanmateix, la gent continua pitant. Els psicòlegs socials potser ens dirien que és una via de canalització del malestar. I sí, ja deu ser això. Però potser el que ens va molt bé a nivell individual ens va fatal a nivell col·lectiu. El clàxon i les seves noves formes. El clàxon com a símptoma. El clàxon com a model. Perquè cada dia fem anar el clàxon d’allò més. Quan un jugador va al terra i no es xiula falta, hàgim vist o no hàgim vist la jugada, fem anar el clàxon. Quan juga contra nosaltres un jugador que havia estat nostre i va decidir marxar, fem anar el clàxon. I cada dia el fem anar més. Les xarxes i l’evolució dels formats d’entreteniment (premsa groga, premsa rosa, reality shows, reporterisme de la quotidianietat, programes basats en pífies o a enfotre-se’n de persones en situacions patètiques o amb vides difícils) potencia que les vides de molta més gent estiguin al nostre abast i aquella energia que abans dedicàvem a pitar i a cagar-nos en els dos imbècils (segons el nostre criteri) amb què ens creuàvem cada dia, ara la podem aplicar contra mil imbècils al dia. I en això se’ns en va la vida… I no n’hi ha per a tant. I tant que no. Tan sols riem. Tan sols rajem. Però és que el clàxon no és anecdòtic. El clàxon és el model. I aquí o allà sorgeixen brigades ciutadanes. I fent categoria de l’anècdota ens fem cada cop més moralistes i més conservadors. I anem entretenint un sistema de vigilància ciutadana, però no del poder sinó dels nostres veïns. I mentre fem això, no ens mirem la resta, “la semana que viene hablaremos del gobierno”, sense entendre que hem arribat a la quadratura del cercle: cada cop patim menys pel pa i ens conformem amb circ, un circ a què assistim com a espectadors i que animem com a pallassos. O dit d’una altra manera, ni la religió ni el futbol són ja l’opi del poble: el poble ras és l’opi del poble.

Publicat originalment a la columna d’opinió Foc i lloc del Diari d’Andorra el 25 de gener del 2020

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s