Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

No és la cultura

Màscara dogonDes d’un punt de vista cultural, té molt i molt de sentit defensar que Catalunya estigui dins d’Espanya. El cas, però, és que des d’un punt de vista cultural, té molt i molt de sentit, també, defensar la independència de Catalunya. O defensar els Països Catalans. Fins i tot la independència de l’Estartit. I la de les Valls de Valira.

El cas és que la cultura, en ser molt més àmplia, flexible i canviant del que solem acceptar, ho aguanta tot. I així, des d’un punt de vista cultural, no ens posarem mai d’acord en si Catalunya ha de ser o no dins d’Espanya, igual que no ens posaríem mai d’acord en la idea mateixa d’Espanya, o en la de Països Catalans, no podríem determinar si Espanya o Catalunya tenen raó de ser, tant sigui juntes com separades…

Perquè així com és evident que els catalans formen una mena d’unitat, la proximitat geogràfica i cultural (no tota la cultura es redueix a la llengua) fa que a molts pirinencs ens pugui semblar una aberració que el Pirineu quedi dividit en quatre Estats. De la mateixa manera, es fa difícil delimitar entre Galícia i Portugal per depèn què i entre Galícia i Cantàbria per depen què altre, entre França i Alemanya a l’Alsàcia, entre Anglaterra i Escòcia, entre Catalunya i Andalusia si, a més, incorporem els processos migratoris, entre Portugal i el Brasil, si, ara, el que considerem són els lligams colonials (que per molt que siguin detestables, resulta que han existit), entre el Pirineu, els Alps i la Patagònia si, a més, reifiquem per sobre dels altres els elements culturals vinculats amb la vida a la muntanya…

Vaja, que si tirem de cultura podrem argumentar des de l’Estat universal únic i la ciutadania del món fins a la independència del Pas de la Casa. Si tirem de cultura, no ens en sortirem… El debat serà etern i si es tanca, es tanqui com es tanqui, es tancarà en fals… D’aquí que, potser el més sensat, sigui deixar la cultura de banda en aquest debat. Com també hauríem de deixar de banda l’economia. Com, de fet, hauríem de deixar de banda tot el que no sigui la política i la democràcia. Perquè el debat independentista a Catalunya només pot anar d’això, de voluntat popular, de democràcia. 

Això i només això és incontestable en aquest debat, i és per això que és tan greu que una de les parts vulgui torpedinar precisament l’única dimensió d’aquest procés que hauríem de protegir. La independència de Catalunya ha de ser o no ha de ser en funció d’allò que a la gent li surti del cap, del cor o dels genitals, tant és, l’única condició és que siguin els genitals, el cor o el cap de la gent. I després, que la gent voti sí o voti no i ho faci en funció d’arguments culturals, econòmics o gastronòmics, però el que mantindrà l’statu quo o el trencarà no pot ser la cultura, no pot ser l’economia, ha de ser la democràcia. Res més.

I qui no ho vulgui, qui vulgui defugir la voluntat  ciutadana, perfecte, que ho digui, no passa res, també a ells la democràcia els protegeix, però que no tinguin la barra de fer-ho emparant-se en la democràcia (encara que sigui la democràcia interna d’un partit) o, encara pitjor, apeŀlant a una cosa tan menyspreable quan la contraposem davant la voluntat popular com és la simple legalitat…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira l’1 de febrer del 2013

Anuncis


1 comentari

Espanya

Aquests dies, a nivell polític, toca mirar cap al sud, i no només per les eleccions catalanes. O sí, però no des d’un marc estrictament electoral.

La campanya, a Catalunya, s’ha centrat en una sola clivella, la que agrupa el dret a decidir i la independència. Des dels partits catalans, uns i altres defensen motius per marxar d’Espanya o com a mínim per no estar massa contents quedant-s’hi. Tots ells, però, ho fan des d’una perspectiva relacional entre Espanya i Catalunya: allò de l’Espanya ens roba, del dèficit fiscal, del retallar l’Estatut, del buidar les competències de la Generalitat, etc. I mentrestant, des d’Espanya, des dels satèŀlits dels partits espanyols a Catalunya i des de Ciutadans, són incapaços d’oferir un sol argument en positiu perquè els catalans vulguin quedar-se a Espanya. Tot és en negatiu, tot és convèncer via el recurs a l’apocalipsi i a la por, ningú ha intentat convèncer ni un sol català de quedar-se a Espanya perquè sigui interessant quedar-s’hi.

I és aquí on miro d’anar: ningú ho ha intentat perquè és impossible, perquè a l’Espanya actual és molt difícil desitjar quedar-s’hi, si ets català potser més, perquè sumes arguments, però és molt difícil desitjar quedar-s’hi en general. Només cal recordar la roda de premsa surrealista d’aquell president de diputació castellano-lleonès que demanava de marxar amb Catalunya, de convertir la seva provícia en land alemany o de marxar, però no de quedar-se a Espanya, perquè és inconcebible. No ho deia seriosament, però per a mi és un símbol molt intessant del que ofereix avui en dia l’Estat espanyol: ben poca cosa…

Un Estat on es banalitza la corrupció. Un Estat que aposta per dos tipus d’immigrants: els que paguen el permís de residència a 160.000 euros i els que deixem esclafar-se una vegada rere una altra a les tanques de Melilla o a l’estret de Gibraltar… I un Estat amb una aposta permanent per carregar-se tot allò que sembla interessant de la vida en comú. Després de carregar-se l’Estat del benestar i d’empobrir de manera fonamental l’Estat democràtic, ara comença a dinamitar fins i tot l’Estat de dret, amb unes taxes judicials que tanquen l’accés a la justícia a una part important de la població i en desincentiven l’ús a tota la resta. Vaja, com si féssim pagar per votar… Uf, calla, calla, que tot arribarà…

És a dir, un Estat de dret, democràtic i social que s’automutila l’Estat del benestar, l’Estat democràtic, i l’Estat de dret però que en canvi considera inadmissible que es qüestioni la seva estatalitat, la seva integritat territorial. Que voleu que us digui, però si és la continuació natural…

Vaja, que s’ha de ser molt nacionalista per voler continuar dins d’Espanya perquè Espanya, ara mateix, més enllà de la garantia de la pàtria i de la “ñ” ofereix ben poca cosa més. I no parlo només d’oportunitats econòmiques sinó també, i sobretot, de convivència i de garanties democràtiques i de drets.

De ser espanyol, ho tindria claríssim. De ser català encara més, d’acord. Però de ser espanyol en general, també: l’Estat espanyol actual no m’interessa el més mínim, no aporta res… L’Estat espanyol demana a crits que la gent se n’independitzi, tant és com, quan o amb qui, encara que sigui per crear, com defensa Ikea des de fa anys, la república independent de la casa de cadascú. Millor sol que mal acompanyat tu!

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 23 de novembre del 2012


7 comentaris

Demagògia

Si els governants no compleixen el seu contracte amb la ciutadania, és legítim que aquests governants obliguin aquests ciutadans a complir els seus contractes amb els bancs? La frase (que no és literal) no és meva, és d’una jutgessa barcelonina. És demagògica? Anem al diccionari. Tots, més o menys, coincideixen a definir com a demagògica una proposta que busca una adhesió emotiva però irracional del públic perquè, de fet, es tracta d’una proposta impracticable. Aparentment, doncs, la jutgessa està sent demagògica, molt demagògica, populista. Aparentment. Però gratem una mica més. La plataforma d’afectats per la hipoteca, que ha lluitat durant mesos i mesos contra certs desnonaments, és demagògica? Ei, que defensen no respectar certs contractes, saltar-se la legalitat! Això és impracticable i, per tant, ja feien bé d’atacar-los amb la desqualificació de moda: són uns demagogs! O ho eren. Perquè després del suïcidi de Barakaldo sembla que tothom veu normal saltar-se certs contractes bancaris, des del PPSOE fins a les patronals bancàries. Demagogs tots? Cap d’ells? Demagogs els que lluitaven contra els desnonaments abans del suïcidi i ara ja no? En què quedem? La llei és un mur infranquejable i és demagògic defensar el contrari sempre o només fins que un suïcidi et taca la imatge internacional? I ens podem saltar (o reformar) la llei sempre, a partir d’ara? La realitat ens ha de portar a replantejar les lleis? També quan un milió i mig de persones i la gran majoria dels representants d’un territori demanen poder decidir el seu futur? O aquí ja no? Tot plegat és demagògic? I aquest article?

Demagògia –amb totes les derivacions possibles, incloent-hi sinònims a l’entorn de quimera o populisme– és, doncs, avui dia, la desqualificació per excel·lència en l’arena política. Tothom és demagog: els sindicats, el partit que governa, els antisistema… Es tracta d’una simple moda o té algun sentit més profund? Veiem, més amunt, que els diccionaris solen posar-se d’acord per definir com a demagògica una proposta impracticable que busca una adhesió emotiva però irracional del públic. Aquí, però, hauríem de posar-nos d’acord en què vol dir impracticable. Hi ha prou consens social amb relació a aquest tema? És impracticable el volum de dèficit que any rere any genera la CASS o el que és impracticable és dinamitar l’Estat del benestar en plena època de crisi? És impracticable la independència de Catalunya o el que és impracticable és seguir a Espanya com fins ara? I en síntesi: són impracticables les alternatives al sistema (sigui quin sigui) o el que és impracticable és seguir amb el sistema actual? Un cop més, l’hegemonia política i cultural es manifesta, sobretot, en el control del vocabulari, a imposar definicions concretes d’un concepte. I ara toca posicionar demagògia com a acusació preferent. És a dir, que amb l’apropiació interessada i l’ús indiscriminat de l’acusació de demagògia els sectors més conservadors de totes les societats disposen d’una eina més per deslegitimar, entre d’altres, les alternatives, els idealistes, els somiadors, els oberts de ment i per legitimar, en canvi, els que tenen molt a guanyar amb l’statu quo actual. Vaja, que com a eina de control ideològic, no està pas malament…

Publicat originalment en dues parts a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 14 i el 21 de novembre del 2012


Deixa un comentari

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Falses excuses

Mani 11-S

Uf, volia començar aquest espai repassant una dèria a la setmana però em sembla que avui ens estrenarem amb més d’una…

I és que la situació per baix (digueu-li Catalunya, extremo oriental del tercio norte peninsular o com us doni la gana) està d’allò més interessant… Tant, que avui, tot i que la nostra realitat immediata està calenta (IRPF, retallades als funcionaris, reforma de la CASS, reaccions dels funcionaris, inici del curs escolar i polític) no m’he pogut resistir a comentar-la.

I és que el debat que domina aquests dies la situació catalana està tocant temes cabdals del debat polític contemporani. Entre d’altres, el rol potencial de la ciutadania (no sempre explotat al màxim, d’altra banda), una ciutadania que a Catalunya, tota soleta, ha aconseguit (de manera intencionada o no) alguns resultats que els seus protagonistes segur que no s’acabaven d’esperar. Per exemple, el PSC, partit de govern fa quatre dies, que com a conseqüència d’una manifestació de la qual no van saber calibrar l’abast, han quedat fora del centre polític no pas perquè els hagin expulsat sinó perquè simplement hi ha hagut un terratrèmol que ha mogut de lloc el tauler polític i ells, ara, ves, han quedat a un extrem. O el cas invers, el del president Mas, a qui han redimit de ser el president de les retallades que va tornar a pactar amb el PP per permetre-li ser (poseu tot això en majúscules) el President Que Com a Mínim Ho Va Intentar.

La ciutadania, doncs, s’ha mogut, ha fet la seva feina… Enfront, en canvi, alguns s’entesten encara en acumular excuses, falses excuses. Fem-ne un rànquing va!

En el número quatre la minimització de la manifestació i l’entronització, en canvi, dels que es van quedar a casa. Sí, allò del “només van ser un milió i mig i a Catalunya hi viuen més de set milions de persones”. Vaja, l’excusa eterna… Dos milions, un milió i mig, que devien ser menys, que aquestes xifres sempre s’inflen… I què? Tant és, el que importa és l’impacte, el crit. La manifestació, les manifestacions, són sempre un despertador, res més que un despertador, però alhora, compte, tot un despertador. Un crit social que com a governant et diu, “ep!, que abans d’esgotar els quatre anys, amb el nou context, hem canviat de parer, hem pensat això i això i ho volem ja. Qui? Uns quants, no som la majoria ni de conya però t’ho hauries de plantejar. I després, per verificar l’abast d’aquest neguit, per verificar si és prou legítim, prou compartit, et toca passar-ho per les urnes.”. L’excusa de no eren majoria simplement no té sentit, perquè no sabem perquè és van quedar a casa els que es van quedar a casa, perquè anar a manifestar-se requereix un grau de politització important i, per tant, la proporció l’hauríem de calcular només entre la gent polititzada del país (i a veure qui és el maco que estudia tot això en temps de retallades a les universitats…).

En el número tres, la gran excusa economicista: “no és moment de llibertat ni de democràcia, senyors, que estem en plena crisi i no podem emprenyar gaire ni els mercats ni els inversors”. Sense comentaris…

En el número dos, una excusa molt més específica dels nacionalistes espanyols que les dues anteriors (molt més compartides) i també un pèl més sibil·lina: l’excusa, deixeu-m’ho dir així, legalicista. “No es pot fer perquè ho diu la llei”. A veure, que se m’entengui, no sóc aquí per fer una defensa de l’anarquisme. Les lleis votades democràticament s’han de respectar, si no és així no hi ha democràcia, estem d’acord. Però també es poden superar i renovar. Democràticament, és clar. Nada está escrito, que deia aquell, tot és replantejable si així ho vol la gent. Que algú s’escandalitzés perquè sortissin al balcó i proclamessin la independència, d’acord, però és que ningú ha plantejat el debat en aquests termes, estaríem canviant un estat imposat per un altre. Aquí el que es planteja és eleccions, parlament constituent i referèndum. Democràcia en estat pur, vaja. I escolteu, les lleis han de ser un mur infranquejable pels individus, per les empreses, però mai per les societats, mai pels pobles.

I en el número u, la millor de totes, la més inadmissible, la del lío, la de l’ “esto es un lío“, la de la quimera, la de l’ara no toca. S’ha de ser mandrós tu… La democràcia no ens pot fer mandra… Que és un lío? ¡Pues es un lío! Haber elegido muerte… Només faltaria que ens treguin el dret a complicar-nos la vida.

Contra totes aquestes excuses, la solució, l’única solució possible, és afrontar tots aquests problemes amb més i millor democràcia, amb més enfortiment de la ciutadania. A Catalunya, a Andorra, arreu… Els problemes són menys problemàtics quan són els nostres problemes i els afrontem amb les nostres solucions. I no llegiu en aquest “nostres” identitat nacional, llegiu-hi dret a decidir des de la ciutadania, llegiu-hi, simplement, democràcia…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 21 de setembre del 2013