Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

Amb personalitat

Darrerament, els telenotícies em deprimeixen molt. Suposo que deu ser un dels símptomes normals que provoca la contínua observació, durant trenta minuts, d’imatges de guerra, de catàstrofes naturals… Però és que a mi em sembla que m’afecten més del que és normal. Estic a punt d’agafar el comandament per posar les notícies de l’andorrana i així poder veure una mica els nens jugant (i no morts o treballant) quan, de sobte, no sé per què, un nom em crida l’atenció i resto bocabadat davant de la caixa tonta. Aleshores el telenotícies en qüestió comença un minireportatge sobre un arxipèlag situat a uns mil quilòmetres de la costa equatoriana: les illes Galápagos. L’objectiu, sens dubte, era mostrar una decisió agafada pels habitants d’aquestes illes que tot seguit us passaré a explicar.

L’arxipèlag de Colón, també conegut com les Galápagos, és un conjunt de tretze illes d’origen volcànic, conegudes mundialment per la seva reserva de fauna. Com haureu deduït, aquesta riquesa natural incita cada any milers de visitants, en la seva majoria amb un poder adquisitiu força alt, que contribueixen a l’enriquiment del país. Com explicava una de les guies equatorianes, “aquesta gent, a més a més, quan arriba als seus països fa publicitat de l’illa, cosa que ens provoca l’arribada d’encara més turistes”. No obstant aquestes paraules, que poden enganyar el lector, el que la noia volia manifestar no era, ni molt menys, la seva satisfacció per l’arribada de tants visitants. De fet, hi mostrava la seva disconformitat. I és que la decisió que han pres a les illes Galápagos és ni més ni menys que de limitar el nombre de turistes a la meitat per l’any que ve, ja que aquests pertorben el bon estat dels animals.

Sí senyora, on la majoria de països s’hauria aferrat de ple a la màxima del capitalisme (la recerca del benefici màxim) mitjançant inversions en publicitat o vies de comunicació, els quasi 10.000 habitants de les Galápagos van apostar per no fer res d’això i sacrificar els seus beneficis en comptes de la seva gran riquesa: els animals. Arguments: volen mantenir el que és seu. Són conscients que no tenen una gran economia, però saben valorar el que tenen, com poca gent sap fer. Un altre apunt: els ingressos per la visita dels animals seran destinats íntegrament a la cura d’aquests.

I és que crec que la posició de les Galápagos és la que haurien d’adoptar molts països. Un posicionament que sap valorar la seva cultura per sobre d’aquesta cosa anomenada economia, que a poc a poc s’està apoderant de nosaltres, de les nostres vides i del nostre món, però que encara no pot fer-ho amb les tortugues de l’oceà Pacífic. Una posició amb personalitat, i molta.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 265 del setmanari 7Dies el 17 de desembre del 1999

Anuncis


Deixa un comentari

Baixada del turisme

Arribo a un bar amb uns amics i demanem tots una beguda. La cambrera arriba als pocs moments i ens la serveix amb un got que conté gel i llimona. Fins aquí tot bé; el problema arriba quan ens servim la beguda al got i ens adonem que aquesta, el que conté en realitat és una llimona plena de granets vermells (que no semblen gaire naturals), restes d’una beguda que havia estat servida anteriorment, i un pèl també enganxat al got (i no em demaneu gràcies a quina substància). Evidentment, demanem que si ens poden servir una altra beguda i, paradoxalment, la cambrera en qüestió em respon que “no” sense cap altra explicació. Baixada del turisme al nostre país.

Un turista arriba a la capital amb el seu cotxe amb l’objectiu de visitar botigues; quan busca un lloc per aparcar s’adona que no solament no hi ha cap lloc als carrers, sinó que tampoc no troba cap pàrquing que no porti penjat el cartell de “complet”. Finalment, després de fer entre mil i dues mil voltes pels carrers situats força lluny de la zona per la qual volia passejar, troba un lloc delimitat com a zona blava. Aparca el seu cotxe, posa el tiquet corresponent i quan torna de la seva passejada, se n’adona que li han posat una multa, i ja és la cinquena d’ençà que va iniciar les seves vacances al Principat. Baixada del turisme al nostre país.

Uns altres turistes, per evitar aquesta darrera situació, agafen l’autobús i quan paguen, el xofer els escridassa ja sigui per parlar un idioma estranger, per pagar en moneda estrangera, per no portar canvi, o simplement perquè li ve de gust. Baixada del turisme al nostre país.

Arribo a una botiga o a un súper i li demano que si tenen un objecte en qüestió. La resposta és: “Si ho troba per aquí, sí. Si no, no.” Evident. Baixada del turisme al nostre país.

Un grup de joves turistes venen al país per visitar, comprar i de passada sortir a la nit. A les quatre es sorprenen que la música s’acaba, els llums s’encenen i la gent es comença a dirigir cap a la porta i, aleshores es demanen: “Però quina hora és?” “Senyors tan sols són les quatre, però en aquets país es tanca a aquesta hora.” Baixada del turisme al nostre país.

I és que potser al nostre país no ens cuidem gaire del turisme, almenys no tant com fa uns anys. I jo, malgrat el meu article, no vull dir que això sigui culpa dels treballadors que estan de cara al públic, simplement dic que entre el Govern, els comuns, els caps d’empresa, els treballadors que estan de cara al públic, tots vosaltres i jo mateix, podríem fer alguna cosa per cuidar els turistes que, malgrat la pujada dels preus, continuen visitant el nostre país; ja que, no sé a vosaltres, però a mi, no, no em faria gràcia tornar a basar la nostra economia en l’agricultura i la ramaderia; tot i que ara que ho penso, potser estaríem millor!

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 252 del setmanari 7Dies el 17 de setembre del 1999