Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

La sàtira, una crossa imprescindible del Carnaval d’Encamp

La sàtira viu un moment de glòria als territoris de parla catalana. Tot i no disposar, com sí passa a d’altres llocs, de mitjans de comunicació íntegrament dedicats a la sàtira –casos dels exitosos Le Canard Enchaîné o Charlie Hebdo a França, El Jueves a Espanya, o encara els anglosaxons The Onion (EUA) o The Chaser (Austràlia)— i tot i practicar una variant satírica pensada per al consum de masses i, doncs, volgudament infantilitzada o adolescentitzada, els èxits de Polònia i de Crackòvia a TV3 i, sobretot, de Minoria absoluta a RAC1, han demostrat que el gènere disposa a casa nostra de bona salut i compta amb un gran públic potencial. Tot i que l’èxit actual d’aquest format satíric pugui portar, però, a pensar el contrari, l’hàbitat natural de la sàtira continua sent la cultura popular i, si filem cada vegada més prim, les festes en general i el carnaval en particular, fuet natural de la política local molt abans que Polònia esdevingués líder d’audiència fuetejant-ne la nacional. Andorra no escapa a aquesta dinàmica. Amb l’excepció de tímids intents cíclics per fer-li un lloc a la sàtira a la premsa local –la secció setmanal Andorra folla del diari Més Andorra n’és l’últim exemple—, la sàtira andorrana viu a les festes de Carnestoltes i, amb especial comoditat, al Carnaval d’Encamp.

Aquest article té precisament per objectiu principal revisar el component satíric del Ball de l’Óssa, nucli festiu inqüestionable del Carnaval encampadà. Hi procedirem, però, progressivament. D’entrada, aproximant-nos al Carnaval en general i al pirinenc i a l’andorrà en particular. En segon lloc, situant el lector en el conjunt de la festa, fent-lo partícip d’una representació estàndard. I finalment, ara sí, presentant la sàtira continguda en el Ball de l’Óssa d’Encamp i, de manera indissociable, també en les representacions d’Els Contrabandistes i de l’Operació del rei Carnestoltes –els altres dos plats forts del menú festiu al Carnaval de la parròquia. Tot plegat, per acabar proposant que en el moment vital actual pel que passa aquesta festa, la sàtira és el seu element principal pel simple fet que és l’únic que continua sent intel•ligible per part de la societat encampadana actual.

L’ós i el Carnaval
Encamp no és l’únic lloc on se celebren festes populars amb participació ursina. L’ós (o l’óssa) és un habitual de les festes pirinenques i encara se celebren rituals centrats en la seva figura des de la part atlàntica de la serralada (al Bearn occità, del costat francès) fins a les seves estribacions més mediterrànies (amb múltiples festes de l’ós al Vallespir, a la Catalunya Nord), passant també per Bielsa (a Osca) o diferents parròquies d’Andorra. Una de les particularitats de la festa ursina encampadana és que té lloc en plena setmana de Carnaval, a diferència del que succeeix a d’altres indrets (al Vallespir les festes de l’ós se celebren per la Candelera –2 de febrer— i a Ordino la celebració tenia lloc cada any per Sant Esteve). El Carnaval serà, per tant, un dels marcs irrenunciables que ens serviran per entendre el Ball de l’Óssa d’Encamp i, especialment, la seva càrrega satírica, menys present en d’altres festes centrades en la figura de l’ós per a les quals la iniciació sexual o la mediació amb la natura i el més enllà es reparteixen la significació principal de la festa.

La metàfora que millor sintetitza el sentit del Carnaval és la de la parèntesi. Parèntesi del temps ordinari, parèntesi de l’ordre social. És un temps de caos, de negar l’ordre social quotidià disfressant-nos, interpretant un paper vital diferent al que interpretem a diari, jugant a ser uns altres, excedint-nos, qüestionant i criticant obertament el sistema social establert. És, també, com destaca Perramon, el temps de regnat dels desposseïts habituals, dels ignorats durant la resta de l’any. És, doncs, un temps de desordre còsmic. Un desordre molt útil d’altra banda. D’entrada perquè en relaxar-se la necessitat de seguir les normes polítiques, socials i econòmiques, el gruix de la societat pot desfogar-se de l’excés d’ordre que haurà d’acceptar a contracor al llarg de l’any. També perquè en permetre’s la mofa pública dels governants i dels poderosos es desfoguen tots aquells que suporten el pes de la piràmide social, celebrant-se així, de passada, la igualtat de tota la comunitat. És un desordre, finalment, inofensiu, que no qüestiona el sistema sinó que el reforça, donat que serveix de vàlvula d’escapament perquè la societat sencera pugui desfogar-se i descarregar tensions de forma controlada, durant un temps limitat, acceptant de sotmetre’s al sistema la resta de l’any.

El Carnaval d’Encamp
El Ball de l’Óssa d’Encamp –d’origen històric desconegut— compta amb el marc natural del Carnaval i, per tant, es contagia de tots els elements que n’hem considerat: caos, desordre, inversió social i també sàtira. Per entendre l’Óssa, doncs, és important conèixer el Carnaval d’Encamp en el seu conjunt que, amb una assistència mitjana als actes de prop del mig miler de persones, és el més popular d’Andorra. En descrivim tot seguit els seus elements principals.

Tot i que l’activitat festiva comença un temps abans –amb l’edició i el repartiment del Diari de Carnaval (programa de la festa, en clau inevitablement satírica) i la penjada dels cartells (també satírics) que vestiran el poble durant tota la setmana—, el Carnaval d’Encamp es dóna per inaugurat, com a tants altres pobles, amb la penjada del rei Carnestoltes a la plaça del Consell el dissabte de Carnaval. L’aspecte que presentava Sa Majestat durant la darrera edició (sospitosament semblant a l’acabat de traspassar Michael Jackson) ja ens deixa entreveure que la sàtira serà ben present a la festa des de l’inici.

Amb la prohibició, el 1995, del sarau organitzat per despertar ben d’hora la parròquia i amb l’adaptació de la matança del porc a unes normes sanitàries que n’impedeixen la matança popular a la plaça i que han reduït l’acte a la botifarrada, el diumenge és el dia que més canvis ha patit en els darrers temps. Si bé la desfilada de comparses compta amb una gran participació, l’acte gros del dia continua sent la tradicional representació dels Contrabandistes. Sense un escenari fix –o encara millor, amb tot el poble per escenari—, la primera part de l’espectacle consisteix en la persecució d’una colla de contrabandistes per part de la Guàrdia Civil, una persecució motoritzada els darrers anys i amb gran sarau de trets d’escopeta que fan la funció d’alertar el poble que la representació ja ha començat. Un cop enxampats, l’acció es trasllada a la plaça dels Arínsols –la plaça principal de la parròquia actualment—, transformada en la sala de vistes que acollirà el judici dels paquetaires. No seran, però, els arguments del fiscal, l’advocat defensor o els mateixos contrabandistes –tots ells, de gran càrrega satírica— els que convenceran el jutge; tampoc el fet que els fardos no siguin plens de tabac sinó, entre d’altres, de tot allò imaginable que podria trobar-se en un sex-shop. El que salvarà els contrabandistes, l’únic element amb pes considerat pel jutge per fallar llur llibertat, és cada any el mateix: “perquè és Carnaval”.

Dilluns de Carnaval és el dia de l’Óssa, representació que no queda eclipsada per cap altre acte de pes la mateixa jornada, fet que, sumat al lloc central que ocupa l’Óssa en la cronolia carnavalenca encampadana, ens suggereix que el Ball de l’Óssa és la festa de les festes del Carnaval d’Encamp, la més popular, la més esperada i, certament, la més apreciada i reivindicada a nivell identitari. La representació –celebrada actualment a un aparcament molt cèntric cobert de palla i amb un avet plantat al mig— comença amb la contractació d’una colla de dallaires per part del senyor propietari dels terrenys. Al cap de la colla, però, li costarà déu i ajuda fer que treballin de forma regular. És en aquesta part inicial de la representació, moment de conflicte entre els uns i els altres –que ara dallen, ara prefereixen esbatussar-se per qualsevol motiu—, moment prorrogable infinitament en no haver-hi més condicionants al guió que el fet que els dallaires dallin, és en aquesta primera part de l’espectacle en què hi ha més espai per a la repassada satírica de l’actualitat local. Tothom espera que un dallaire o un altre posi a parir els de Canillo –parròquia veïna, i rival, d’Encamp—, els cònsols –alcaldes— o els funcionaris, ja sigui mentre discuteixen entre ells –“treballes menys que els funcionaris!; “A mi no em paguen per dormir!”— ja sigui llegint en veu alta un diari fictici que fa una repassada sucosa de la realitat social compartida per públic i actors. Si l’interès de la primera part de la festa és eminentment verbal, la transició cap a la segona part és evident i queda marcat per l’arribada del fregó i, sobretot, de la fregona –els servents—, que fa la seva entrada dalt d’un ruc del qual gairebé mai no pot evitar de caure. La sola presència de la fregona –interpretada sempre per un noi—, la seva exagerada caracterització, ja són suficients per esverar tot el públic. De fet, contrastant amb el que passava durant l’episodi de la dalla, tot l’interès és aquí visual, grotesc: l’arribada caricaturitzada de la fregona, el repartiment del menjar d’aquesta als dallaires –omplint-los la cara de tomàquet, de vi, o de qualsevol menjar que els deixi la cara feta un fàstic— i, un cop acabat el tiberi, les corredisses amunt i avall de l’escenari en què els dallaires només busquen empaitar la fregona –amb clares intencions sexuals— i aquesta no deixa d’escampar palla i restes de menjar a tort i a dret, públic inclòs, evidentment.  L’agitació general es transforma en tensió, però, amb l’entrada en escena de l’Óssa, arribada a l’escenari per cruspir-se el menjar sobrant o qui se li posi per endavant però morta a trets ràpidament pels caçadors que venien perseguint-la. La seva mort és celebrada per tots, també pel senyor i la senyora –que entren dalt d’un carro a l’escenari, caracteritzats de nou de forma paròdica, per felicitar els caçadors—, també pel fregó i la fregona, també, fins i tot, per la mateixa Óssa renascuda, que s’uneix a la festa per simbolitzar la comunió absoluta, entre rics i pobres, entre caçadors i caçats, una comunió que s’acaba materialitzant amb un berenar popular de pa amb allioli o coca i xocolata que, en certa manera, es pot considerar una part més de la dramatització, la part final: els senyors no només agraeixen els caçadors sinó tots els assistents, tot el poble.

Dimarts, com arreu, la festa de Carnaval es trasllada a la nit. Amb una particularitat fonamental, però, en el cas encampadà. Mentre a tota la resta d’Andorra es procedeix a l’enterrament de la sardina, a Encamp és tan gran el vincle amb el rei Carnestoltes que no es resignen a la seva mort i, per evitar-la, procedeixen a la seva Operació en ple ball de nit, ja de matinada. El rei, així, es despenjat cap a la mitjanit i traslladat a la taula d’operacions –en ple escenari del ball de nit— on els improvisats cirurgians miren de reanimar-lo. Durant el procés d’inspecció –nou espai dramàtic ideal per a la sàtira— van buidant el cos dels òrgans malalts (òrgans reals, tot i que de bestiar) que, inevitablement, acabaran sent projectats en direcció a un públic que segueix l’espectacle amb una barreja de diversió i fàstic i amb la tensió lògica per evitar de quedar esquitxats de sang i fetge. No cal dir que, malgrat els esforços mèdics, Sa Majestat –buidada de tots els seus òrgans— no sobreviu a la intervenció quirúrgica i se n’ha de declarar la mort.

L’enterrament, amb la corresponent lectura pública del testament, queda per dimecres de cendra, un enterrament que acompanyat de vi bullit i de sardina i d’un sorollós correfoc de comiat, posa el punt final a un Carnaval d’Encamp que –activitats infantils, balls de tarda i discomòbils a banda— es materialitza en les manifestacions festives descrites fins ara.

El pes de la sàtira
D’interpretacions del Ball de l’Óssa d’Encamp i del conjunt que forma amb els Contrabandistes n’hi ha moltes. Només Perramon ja en proposa fins a una desena a la seva monografia. En les línies que segueixen ens centrarem, però, en defensar una proposta d’interpretació de la festa que té en la sàtira el seu nucli principal. La proposta neix en rebutjar, d’entrada, fer una interpretació que se centri en la festa tal i com es recorda que se celebrava a Encamp a meitats del segle XX, no tan sols perquè no té més sentit fixar-se en la festa de fa 60 anys que en la festa actual ni perquè la representació hagi canviat des d’aleshores sinó, sobretot, perquè la societat encampadana sí ha canviat, i ha canviat molt i, havent-ho fet, ha canviat també la seva manera de relacionar-se amb l’Óssa, la seva manera de llegir-la, d’entendre-la i de fer-la seva. Proposem una nova interpretació de la festa no perquè tinguem ara més elements d’anàlisi sinó perquè considerem que la societat encampadana actual interpreta la festa d’una altra manera i obliga doncs així a la pròpia festa a modificar  la seva funció, a servir per altres coses. No posem en dubte que l’Óssa no servís en un temps passat com a festa d’afirmació de les bases rurals de la comunitat ni com a festa profilàctica contra l’ós o contra els mals esperits en general, tan sols defensem que en en la societat urbana actual que habita Encamp, on pocs recorden un moment real de cacera d’un ós (l’últim ós caçat a Andorra, de forma ja esporàdica, data del 1956), on menys encara estan ocupats al sector primari i on pràcticament ningú associa els óssos al més enllà, aquestes interpretacions han perdut tot sentit.

Considerem, en canvi, que és la sàtira la que dota de sentit el Carnaval d’Encamp, la que el fa comprensible per part de la societat urbana encampadana actual. La tradició, l’embolcall de la festa –la data en què se celebra, l’escenari cobert de palla, el fet que els personatges siguin dallaires o senyors dalt d’un carro, la mateixa óssa— no són llegibles pels encampadans actuals pel simple fet que aquest ja no és el seu món. L’embolcall, doncs, només serveix per conferir prestigi al que es dirà –el prestigi que li atorga a tot acte el fet que sigui històric o tradicional—, per diferenciar els discursos del Ball de l’Óssa dels que pogués pronunciar qualsevol persona des d’un speaker’s corner qualsevol. La sàtira, en canvi, és l’únic fil que uneix el ritual del passat i el ritual del present, l’únic element que era llegible abans i que és llegible ara perquè satiritzar la societat tenia tan sentit pels encampadans de principis de segle XX com pels de principis del XXI. Els temes objecte de la dissecció satírica de la societat evolucionen, evidentment, amb el temps, però la sàtira com a concepte es manté. I no només es manté sinó que creix en importància i en espai ritual: així, mentre que l’aparició en escena de l’óssa o dels senyors es cada cop més breu, la fase ritual protagonitzada pels dallaires –la que conté el gruix del discurs satíric— és cada cop més llarga. La sàtira, doncs, no només garanteix la llegibilitat i la continuïtat històrica (el manteniment) de la festa sinó també la seva renovació. El Carnaval d’Encamp no creix, així, amb la incorporació de més tradició sinó que es renova amb la introducció de més elements satírics i transgressors: el Diari de Carnaval i els cartells satírics associats, lligar l’aparença del rei Carnestoltes a una personalitat coneguda, l’Operació del Carnestoltes, l’allargament del temps concedit a la sàtira dins de l’Óssa, etc.

Forçant al límit la nostra proposta, doncs, podríem dir que la sàtira és l’únic element que es manté viu dins del Ball de l’Óssa. En tot cas, sent més modestos a l’hora d’estirar l’argument, sí que podem afirmar sense vacil•lacions que la sàtira present dins del Carnaval d’Encamp és ben viva. D’una banda, com anotàvem a l’inici, perquè la festa de l’Óssa s’ha mantingut integrada dins la setmana de Carnaval, fet que ja crea una certa predisposició per a la sàtira i la transgressió. D’una altra, perquè el Carnaval d’Encamp, a diferència d’altres de la zona, no ha estat absorbit pel Comú i ha sabut mantenir una autonomia orgànica –continua sent organitzat per la Comissió de Festes— que garanteix independència i, amb ella, una sàtira que, en no ser controlada, resulta més creïble. Finalment, perquè –amb l’excepció de certs temes obsessius que sempre seran diana de la sàtira encampadana, com la rivalitat amb els canillencs—, els tòpics satiritzats són cada any diferents i sorgeixen en funció de la conjuntura. Així, els anys 1992, 1997 o 2001 van ser anys amb un important pes de la política en els discursos dels dallaires o dels contrabandistes en coincidir la campanya electoral de les eleccions generals amb les celebracions del Carnaval. La sàtira també ha fet un seguiment exhaustiu de la construcció i del creixement de l’Estat andorrà, seguint amb detall i àcida mirada el procés constitucional (als Carnavals del període 1991-93), la posada en marxa de la televisió pública (un dels temes centrals a l’Óssa del 1997), l’arribada de l’Euro (2002) i, sobretot, el creixement de les administracions (l’atac al pes excessiu del funcionariat ha estat una constant els darrers anys). Fins i tot el to de la mofa dels canillencs dependrà de la conjuntura, veient-se incrementada els anys que Encamp i Canillo dirimiran als tribunals les seves pretensions sobre el terreny de Concòrdia –un territori històricament reivindicat per totes dues parròquies.

Aquesta vitalitat de la sàtira que es practica al Carnaval d’Encamp i, sobretot, el fet que la festa sigui organitzada per una Comissió de Festes autònoma i vegi renovats  cada any uns temes que, a més, solen centrar-se en l’àmbit més local –la vida encampadana i andorrana— ens porta a proposar finalment una lectura de la festa com a un ritual d’iniciació en la vida comunitària dels nous encampadans. Compartim així una de les propostes de significació plantejades per Perramon, la que interpreta la festa com a un ritual d’iniciació a la maduresa; discrepem amb ell, en canvi, en quins són els iniciadors i l’objectiu de la iniciació. Considerem així que la iniciació sexual facilitada per la fregona, la iniciació a la valentia o al més enllà generada per l’óssa i la iniciació laboral mediada pel cap dels dallaires ja no tenen sentit. Proposem una lectura alternativa en què la figura dels iniciadors recau en la Comissió de Festes, el canal de la iniciació  és la sàtira i l’objectiu de la iniciació és introduir el jovent del poble –els que assisteixen a la festa com a espectadors i, sobretot, els nous membres de la Comissió de Festes— en el coneixement de l’estructura política i socioeconòmica del seu entorn immediat (rivalitats històriques, estructura social) i en la familiarització amb  els temes més candents de l’actualitat de la parròquia. La sàtira, en síntesi, és la que permet als iniciadors iniciar amb èxit i de forma atractiva els nous encampadans en el coneixement polític i social de la seva parròquia.

La sàtira, doncs, no és tan sols l’element que fa comprensible la festa als encampadans sinó la via –el gènere— ideal per introduir-los a la vida comunitària. En certa manera, així com Polònia –gràcies al seu innegable atractiu: l’humor— ha acostat molts adolescents a la política catalana per una via certament heterodoxa, la sàtira del Carnaval d’Encamp ha introduït –i continua introduint, això és potser el més rellevant— molts joves encampadans en el coneixement de l’entramat polític i socioeconòmic de la parròquia i, per extensió, de tot el país, una funció social que, tenint en compte l’habitual desafecció que existeix entre el jovent cap a la vida sociopolítica, no sembla gens menyspreable.

Bibliografia

Caro Baroja, J. (1979) El Carnaval (anàlisis histórico-cultural). Madrid: Taurus.

Comas, D.; Pujadas, J.J. (1997) Andorra, un país de frontera. Barcelona: Alta Fulla.

DDAA (1989) Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Alta Fulla

Diari d’Andorra: articles de seguiment de les festes de Carnaval publicats entre els anys 1992 i 2010.

Julián, E. (1997) Hereus i cabalers. Andorra la Vella: autoedició.

Perramon, F. (1994) El ball de l’óssa d’Encamp a Andorra. Andorra la Vella: Institut d’Estudis Andorrans.

Violant i Simorra, R. (1989 [1985]) El Pirineo español. Barcelona: Alta Fulla

Publicat originalment al número 23 de la revista Caramella el juliol del 2010

Anuncis


Deixa un comentari

Riscos i perills a l’hora d’aproximar-nos al concepte d’andorranitat

Abstract: Ens trobem davant d’un moment clau per definir la identitat andorrana. A l’hora d’aproximar-nos a l’andorranitat correm, però, una sèrie de riscos. El primer d’ells és fer-ho sense una recerca prèvia, pel risc d’acabar creant un concepte que poc tingui a veure amb la realitat. Un altre perill a tenir en compte és el de confondre una definició que ens descrigui i una altra que ens serveixi per a funcionar. La primera és responsabilitat de les ciències socials i ha de superar, al seu torn, tres reptes principals: evitar l’etnificació excessiva i no sobredimensionar ni subdimensionar la influència dels entorns, especialment del pancatalà i de l’espanyol. Pel que fa a la segona definició, correspon a la classe política, que ha de trobar criteris adients i ser valenta per definir un concepte operatiu d’andorranitat que faci que el repartiment de drets a la nostra societat sigui el més just possible.

Bona tarda a tothom. Ara em toca a mi parlar d’andorranitat. I començo reconeixent, ara ja puc fer-ho, que no en tinc ni idea de què és això de l’andorranitat i que, encara pitjor, encara no tinc del tot clar que es tracti d’un tema que mereixi massa atenció.

Tot això ja ho pensava quan em van proposar de venir a passar el 23 d’agost aquí a Prada i, precisament per això, m’hi vaig negar en rodó. La proposta, però, em va entretenir el cap entre una classe i una altra i en poc temps vaig adonar-me que aquesta distància –fictícia— amb el concepte podia resultar ser més útil d’allò que m’havia semblat en ser, segurament, representativa de més casos que el meu.

Així que m’ho vaig repensar i aquí hi sóc, sense saber-ne ni cinc d’andorranitat, hi insisteixo, però molt interessat en ella i aportant l’única cosa que em veig amb cor d’aportar: una bateria de dubtes, de preguntes en veu alta i d’alguna reflexió personal tant sobre l’andorranitat com sobre la construcció del propi concepte d’andorranitat, que em sembla tant o més fascinant.

Certament es tracta d’una aposta poc arriscada, però és l’únic que em permeten tant el meu tarannà com la meva ètica professional quan em poso a discutir sobre àmbits dels quals no disposo de dades que, de fet, ni tan sols existeixen (com a mínim de forma accessible per a l’opinió pública). Així doncs, no proposaré res; ni m’hi sentiria còmode ni tindria sentit. Miraré d’alertar, en canvi, d’alguns dels riscos o perills que correm com a societat quan, algun dia, ens decidim a aproximar-nos al concepte d’andorranitat. Tot plegat, hi insisteixo, des de la més pura opinió.

Entre la declaració d’intencions i la repassada ordenada de riscos o perills manca, però, fer-se una sèrie de preguntes bàsiques ja no només perquè tingui sentit continuar amb la meva exposició sinó amb la resta de la jornada. D’entrada, la més evident: “Existeix això de l’andorranitat?”. O encara una de prèvia: “Té sentit plantejar-s’ho?”. “Què és?”, “A què s’assembla?”, serien d’altres… A més, “Ens referim a la identitat andorrana?” “O a la dels andorrans?” “I de quins andorrans?” (si es que en poden haver de diverses categories…) “O més aviat ens referim a la condició d’andorrà?” “O a la reivindicació de la identitat?”

De preguntes, n’hi ha a cabassos, però n’hi ha quatre que trobo especialment urgents: “Existeix?”; “És important aquest debat?”; “És pertinent plantejar-se’l ara?”; i, sobretot, “En sabem alguna cosa?”. Per a les tres primeres podríem improvisar alguna resposta ja que sembla evident que sí, que alguna cosa ha de ser l’andorranitat, encara que s’assembli ben poc a les imatges que molts puguem tenir al cap; d’altra banda, sembla un moment immillorable per plantejar-se un tema que de ben segur podria explicar moltes més coses d’aquelles que se li suposen a priori. El cas, però, és que cap resposta pot ser definitiva donat que l’última sí que ho és i és un “no” rotund. No en sabem res de l’andorranitat i així és molt complicat avançar…

Es tracta, de fet, del primer perill que correm a l’hora d’aproximar-nos a aquest concepte: fer-ho sense fonaments, sense teca, sense una recerca seriosa prèvia i, per tant, corrent el risc de fer passar per vàlid, per contrastat, per establert un discurs basat, obligatòriament, en prejudicis que, a més, vindrien de parts directament implicades, com si els ratolins opinessin sobre els tractaments contra la malària. Tot plegat, a més, en una matèria especialment sensible, on unes conclusions o unes altres poden redefinir drets i exclusions per a molts ciutadans.

Aquest primer risc, doncs, és fàcilment identificable: crear, des del buit, un discurs sobre l’andorranitat que ens faci compartir una visió d’aquesta que no tingui res a veure amb la realitat però que, malgrat tot, funcioni a tota màquina. Per sort, però, és encara més fàcilment superable: la identitat és un concepte prou important com per dedicar-li uns mínims esforços. A més, sembla el moment idoni per fer-ho: semblaria ser (aquí, el condicional s’imposa) que es treballa en un museu que mostri la nostra identitat com a país, però una lectura diària de la premsa només dóna evidències que es treballa sobre el museu, sobre l’edifici, sobre el totxo, però què passa amb la identitat, què passa amb el contingut, el tenim igual de clar, se li dóna la mateixa prioritat? Si es que sí, callo. Si és que no, espavilem que fem tard! Si volem explicar què som i, abans, comprendre’ns nosaltres mateixos cal esforços reals en recerca, amb diners, temps i diferents disciplines implicades. Cal estudiar el tema a fons i no faltar a la cita, que és ara, pel moment en què ens trobem com a país però també pel projecte del museu, ja que si elaborem el discurs de qualsevol manera o amb masses forats, potser després suposarà massa esforços desmentir-lo o completar-lo, com quan ens vam posar a urbanitzar sense un pla ordenat…

Així doncs, sembla un bon moment per posar-nos-hi de valent a treballar fort per definir-nos. En el moment en què ens hi posem estarem, però, davant d’un nou risc: el de perdre’ns entre les múltiples possibilitats de definició. De definicions d’andorranitat en podem crear una per cada criteri que vulguem emprar però d’imprescindibles només se m’acuden dues que, a més, s’haurien de treballar en l’ordre correcte: una d’elles per comprendre’ns com a societat i una altra per poder funcionar com a país.

Pel que fa al repartiment de la feina, de la primera definició sembla evident que se n’han d’encarregar les ciències socials, bàsicament els sociòlegs, els antropòlegs i també els historiadors. La segona, en canvi, especialment important en un país amb les particularitats d’Andorra, s’ha de reservar a la política. Des del Consell, per tant, s’ha d’esperar a tenir més elements, més informació, però un cop aquesta arribi, també s’ha de ser valent, no enrocar-se en l’status quo i fixar una definició operativa d’andorranitat, que ens permeti funcionar, fomentar-la, protegir-la, fer-la accessible i atractiva però, sobretot, tenir-la clara sense velocitats diferents i sense primeres i segones divisions. Legitimar-la també, encara que després la realitat no ens encaixi massa bé amb el model teòric construït, però també per això serveix la política, per evitar l’encadenament constant de provisionalitats.

Anem per ordre, però. Comencem per l’acadèmia, pels tècnics, pels especialistes. Aquí el primer perill, seguint una mena de gradació, és el d’etnificació de l’andorranitat. Perquè ens entenguem, que ens demanin ballar la marratxa no per ser andorrans però potser sí per considerar que la nostra cultura popular, la nostra identitat profunda és l’andorrana. En certa manera el risc resideix en què la demanda d’un pedigrí contrastat no serveixi per fer estadístiques o repartiments de drets però sí per edificar murs de distinció que actuïn en un segon nivell, amb la puresa o la implicació com a perversos criteris de mesura. Recordem que no estem parlant de la identitat de cap grup ètnic sinó d’un Estat, d’un país, i per tant el criteri ha de ser més polític i més inclusiu i menys cultural. Que s’han de tenir en compte elements culturals que ens caracteritzaven (en passat) quan la homogeneïtat cultural era un fet resulta evident, però estem parlant d’esbrinar quina és la identitat no d’una roca sinó d’un cos viu que, a més, segurament ha canviat més en els darrers 80 anys que en els 10.000 anteriors i això també s’ha de tenir en compte. No podem definir l’andorranitat de demà prenent com a base la de fa un segle. Els enormes canvis, volguts, en l’estructura i en la composició del país obligatòriament han de comportar canvis en l’andorranitat, en la identitat cultural d’un país (no d’un grup, insisteixo) que ha multiplicat per 20 la seva població en menys de 100 anys.

Aquí ens trobem, però, amb un problema greu que sembla difícil de resoldre. Agafar-se a allò petit, a allò exclusiu per definir-nos simplement no té sentit: ja no som així. Aleshores, però, correm el risc de definir-nos com a un estàndard en un espai cultural més gran perdent la possibilitat de constituir una identitat particular per passar a ser, per exemple, simples europeus o pirinencs. Sospito, però, que es tracta d’un fals dilema, la tria entre folkloritzar-nos o desaparèixer no és real. La nostra suma de passat i present, d’identitats diverses, de muntanya més urbanitat, de microestat més Europa, … aquest tot, aquest còctel, quelcom ha de tenir de particular, els seus trets específics ha de tenir… Doncs són aquestes especificitats actuals i actualitzades juntament amb allò que tant ens iguala als veïns el que sospito que ha de constituir el cor de la nostra identitat present.

Compte, però, amb això dels veïns. Si busquem referents en espais culturals més amplis correm el risc de confondre realitats, de contaminar-nos de debats tan importants allà com inaplicables aquí. Això ens passa amb Catalunya, diria, on la problemàtica identitària és diferent a la nostra simplement perquè el context és un altre. De fet, més que amb Catalunya ens passa amb Catalunya i el català en reduir, sovint (com també passa allà) la identitat a la llengua. Evidentment que la llengua és un element clau en la construcció de cultures i d’identitats, però un reduccionisme excessiu en un espai, a més, satèl·lit a nivell lingüístic, pot portar-nos a confondre la reivindicació de més llengua amb la reivindicació de més catalanitat. L’entrada al Ramon Llull, el fet que discutim d’andorranitat aquí, a la Universitat Catalana d’Estiu, ha de servir per enriquir el nostre lligam amb un context que té molt de sentit considerar, evidentment, però que no ens ha de substituir. Com tot al llarg de l’exposició, no estic dient que això passi, alerto d’un perill, en aquest cas del de reduir la identitat a un únic element, igual que no tindria sentit tampoc concentrar-nos en exclusiva, a l’hora de definir-nos, en què som pirinencs, catòlics, gent de muntanya, país turístic, microestat o europeus.

Mentre alguns dels que clamen més andorranitat podrien estar demanant inconscientment més catalanitat, la realitat sembla portar-nos, en canvi, cada dia més espanyolitat. I ja no em refereixo a un ús creixent del castellà, que no sé si existeix o no, el que em sobta realment és la normalitat amb què molts (i aquí sí que disposo d’un petit grup mostral a les meves classes, on abordem temes d’immigració i integració) veuen l’espanyola com la cultura normal d’integració. Per exemple, m’ha semblat identificar –que quedi com a pura hipòtesi— que els joves d’origen portuguès empren ara molt més el portuguès per relacionar-se entre ells que deu anys enrere i això, que semblaria d’allò més desitjable, és interpretat sovint com a un retrocés respecte els temps en què molts d’ells s’ “integraven” no en català sinó en castellà, una altra llengua tan aliena a Andorra, almenys sobre el paper, com el portuguès. Però a la pràctica és el grup immigrat majoritari el que ha acabat aportant la cultura referent i així fills d’indis, portuguesos, francesos o de qualsevol altre grup minoritari semblen optar per apropar-se a la cultura espanyola (a la llengua, els referents mediàtics, la selecció espanyola, la cultura popular) per poder accedir al país en comptes de fer-ho a una identitat andorrana inexistent, invisible, anul·lada o, com a mínim, indefinida. I vet aquí un repte important ja que també depèn de cap a on s’integrin els nouvinguts que la identitat comuna que acabem tenint tiri més cap a una banda o cap a una altra. Ja que si finalment, en un escenari hipotètic extrem, la identitat d’un sol grup esdevingués comuna, només podríem admetre-ho i reflexar-ho per molt que ens resulti poc desitjable.

Tot això són, doncs, reptes que haurem de superar a l’hora de buscar definir-nos: buscar a definir el present, tal com som en aquest present –tot i tenir en compte, evidentment, que el present és també la suma dels passats—, i no exagerar la influència que l’entorn, els entorns, influeixen sobre nosaltres, o potser sí, però sense subdimensionar ni sobredimensionar aquestes influències sinó tenint-les en compte si exerceixen un pes real, encara que no sempre agradi. També caldrà revisar on queda amb tot això un antic equilibri molt andorrà, on queda França a nivell d’influència cultural… Però en fi, això serà tasca dels experts, sempre que els deixin fer-la…

Els polítics, però, ja ho dèiem, no queden deslliurats de feina. A ells els tocarà tancar el procés, definir fins a quin punt donem importància a aquesta andorranitat, fins a quin punt separa o integra, fins a quin punt volem protegir-la, mostrar-la, fomentar-la… La definició política que acabem adoptant serà, a més, importantíssima per un factor que ja apuntàvem abans i que és que estem parlant d’una identitat nacional, d’Estat, més que cultural, i que, per tant, identitat s’apropa moltíssim més en aquest cas a d’altres conceptes com drets o exclusió. Per tant, la manera de procedir ha de ser aquí absolutament diferent amb l’horitzó irrenunciable de la justícia social. Els polítics hauran de fer de polítics, hauran de mullar-se, d’apostar clar, de prendre decisions polítiques. I aquí, aquella definició ja clàssica d’en Pujol de l’ “és català qui viu i treballa a Catalunya” no ens serveix de gaire ja que aquí, quan decidim quin és el mínim a exigir per ser andorrà estarem definint les normes d’una rifa de drets i, per tant, la normativa serà menys retòrica, menys de recompte purament estadístic i més restrictiva, no hi ha dubte.

El quid de la qüestió aquí és triar quin criteri adoptem per decidir qui és prou andorrà, qui compleix aquell mínim admissible del ple de la identitat definida per la ciència. Perquè es tracta d’això, oi? Qui considerem que el té? Els que neixen en el sí d’aquest món? Els que hi passen la seva etapa de creixement com a persona i després s’hi queden? Els que passen a compartir la vida amb algú dels anteriors? Molt bé, aquests semblen força clars ja que recorren a una vinculació gairebé evident amb el país que els hi exigeix aquest lligam… Què fem amb la resta?

Sempre queda el recurs fàcil a la permanència. Potser sí, però comporta el perill constant de definir quan s’és prou permanent. Als 20 anys d’haver arribat? Als 17 i mig? Als 10? Als 3? Sense possibilitats abans? Per a ningú? I amb una selecció després o sense? Amb incorporació gradual i provisionalitats o d’una vegada i per sempre? Tot plegat, a més, amb el risc de deixar fora gent integradíssima des del primer moment i que el temps demostrarà que tenia voluntat de quedar-s’hi…

Però amb quines alternatives comptem? Amb la voluntat de ser? Funciona molt bé en Antropologia quan, amb l’arribada de fenòmens com les mares de lloguer, les noves tecnologies reproductives, les adopcions o la criança dels nens per part dels avis o del pare que disposa de la custòdia s’ha de definir què és un pare o què és una mare. Però ens serveix aquí? Segurament no. Comporta molts més problemes com a mínim ja que, qui vingui i, sigui pel que sigui, no pugui o, compliquem-ho encara més, no vulgui formar part d’aquesta nova realitat, ha de ser exclòs? Sempre? Trepitjar cada dia el mateix sòl que la resta i durant molt de temps no arriba mai a sumar prou per arribar a cap mínim? Tot són preguntes, tot són riscos que ens anirem trobant a mesura que ens atrevim a afrontar-los, no em toca a mi ni podria resoldre’ls, sobretot perquè això ha de formar part d’una feina col·lectiva que porti, com ja hem insistit, a una decisió política, aïlladament política, independent, gairebé de principis, valenta i conseqüent i, davant del risc d’equivocar-se i de retallar en un sentit o en un altre, amb un plus d’inclusivitat. Una tasca interessant i cabdal, d’altra banda.

Fins aquí la repassada a alguns dels riscos que he pogut identificar. N’hi ha molts més i, sens dubte, es poden repassar amb molta més exhaustivitat. Jo tan sols pretenc contribuir al debat amb algun punt controvertit, que desperti d’altres reflexions que seran les realment útils i fonamentals per avançar en aquesta tasca pendent que encara tenim com a societat. De perills n’hi ha molts, pensem que estem davant d’una cosa tan complicada com definir-nos com a societat. La cosa també pot fer mandra, és comprensible, però com dèiem abans s’ha de ser valents i posar-nos-hi perquè sembla ser un moment ideal per fer-ho. Aquesta diada de debat, tot cal dir-ho, pot servir d’empenta inicial. Ara toca aprofitar l’impuls. Moltes gràcies per l’atenció.

Pronunciat originalment en el marc de la 21a Diada Andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu, dedicada a L’Andorranitat, el 23 d’agost del 2008. Publicat, a més, al llibre que recollia les ponències de la diada, localitzable aquí.