Cucs

Em sembla fantàstic que existeixin partits d’ultradreta. D’entrada perquè sóc un radical a favor de la radicalitat: les millors solucions no tenen perquè ser moderades; tampoc els extremistes es mereixen menys drets que els instal·lats al centre sociològic per pura pragmàtica electoral. Els partits d’ultradreta, a més, tenen un munt d’avantatges: clarifiquen enormement el panorama polític i faciliten la feina als votants, especialment al d’extrema dreta i al de la dreta moderada.

El que m’emprenya de la ultradreta no és que existeixi, és que arribi al poder de forma injusta. Amb un consens general a Occident contra el seu mètode clàssic d’assalt al poder (cop d’estat + populisme, i fatxes a governar) la capacitat de l’extrema dreta per infiltrar-se i imposar-se s’ha evidenciat, però, com a infinita. Una de les primeres apostes va ser per integrar-se silenciosament dins els partits conservadors de tota la vida. Festa major, aquí no hi ha fatxes!, celebraven alguns. I sí, mentre hi visquin de forma marginal, tots contents, però si mai agafen el poder intern (cas dels aznaristes al PP o dels falcons que controlaven aquella titella anomenada Bush), acaben obtenint per a l’extrema dreta (camuflada de democristiana, de conservadora o fins i tot de liberal) uns rèdits en forma de parlamentaris o fins i tot de govern que, de presentar-se amb les cartes sobre la taula, mai li pertanyerien…

Els més espavilats han trobat encara una altra via: simplement ignoren la política tradicional i es concentren en el quart poder per aconseguir, des de mitjans filofeixistes i amb un populisme sense límits, no que l’extrema dreta governi sinó –més perillós encara— que impregni la nostra manera de veure el món, convencent-nos una mica cada dia, guanyant –batalla a batalla, segon a segon— el combat per l’hegemonia ideològica i cultural, en el sentit de Gramsci.

Vist el panorama, la millor opció semblaria fomentar els partits feixistes, tenir-los ben identificats. El risc, però, també és majúscul. No només perquè poden acabar governant en coalició gràcies a la irresponsabilitat d’un partit gran (cas del govern italià amb Berlusconi) sinó per l’efecte altaveu. Algú s’en recorda d’en Le Pen? Ningú. Ja no existeix. La por a perdre vots ha fet que la dreta suposadament moderada hagi assumit gran part del seu programa per recuperar antics votants seduïts pel discurs del Front National. I ara la història es repeteix a Vic per evitar una fuga de vots cap a Plataforma per Catalunya (sí, la caverna no és una exclusiva espanyolista, és caverna i prou, que ja és…). És a dir, que no guanyen els partits d’ultradreta però sí l’ultradreta a seques. No tindrem líders d’ultradreta però sí programes i polítiques d’ultradreta, i això sí que és perillós…

Ara farà dues setmanes, en Gabriel Fernández feia una crida formal (ja havia deixat anar la idea en alguna tertúlia) a sortir de l’armari a tots els andorrans d’ultradreta, animant-los a organitzar-se políticament. Pel cas andorrà, la idea em genera els mateixos maldecaps que per a l’escenari global: en principi prefereixo tenir els ultres ben identificats i asseguts al Consell General amb el seu propi pin a l’americana, però amb un sistema que fomenta el conservadorisme, la por a l’efecte altaveu m’esgarrifa força… Quina és la solució, doncs? Difícil resposta… És el que té l’extrema dreta, que són insuportables facin el que facin i es disfressin del que es disfressin…

Publicat originalment al meu blog d’opinió de l’edició digital del Diari d’Andorra el 27 de gener del 2010

Una versió reduïda d’aquest post (localitzable aquí) es va publicar el mateix dia i amb el mateix títol a la columna d’opinió La Seca, La Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra.