Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


2 comentaris

No tan de tots…

L’aniversari d’una Constitució correcta però que necessita millorar sempre és motiu, en el meu cas, d’una celebració agredolça. Ara vindria quan lamento el poc cas que li fem a alguns articles del Títol I, quan dic que trobo inadmissible l’estat d’abandó en què hem deixat el Títol II, quan proposo que, posats a retallar, ens carreguem el Títol III, quan reclamo canvis substancials en parts dels títols II i IV per poder assolir més qualitat democràtica, o quan animo la nostra classe política a simpatitzar una mica més amb el Títol IX. No aniré per aquí avui, però. En comptes de rellegir-la, ni que sigui en diagonal, aquest any he preferit fer balanç dels vint anys de Constitució amb l’ajuda d’una calculadora. L’argument és molt senzill, ja ho veureu.

Al referèndum que va permetre aprovar la Constitució, ara fa vint anys i un dia, tenien dret de vot 9123 persones, de les quals 6910 el van exercir i 4903 ho van fer per votar que sí. Com els oients bé coincidiran, no tots ells continuen vius avui dia. Si apliquem a les xifres que esmentàvem fa un moment la taxa de mortalitat mitjana que hem tingut els darrers vint anys, i que és del 3,20‰ anual, podem estimar que dels ciutadans que el 14 de març del 1993 podien votar, van votar i van votar que sí en queden, respectivament, 8539, 6468 i 4589. Considerem dues dades més: 1/ a les últimes eleccions comunals, ara fa poc més d’un any, van ser cridats a les urnes 22381 ciutadans; i 2/ segons les dades del 2012 del Departament d’Estadística del Govern, a Andorra hi viuen 62087 persones majors de 18 anys.

Ja em perdonareu el ball de xifres, però si juguem amb totes elles, els resultats són d’allò més eloqüents. Per exemple, els que van tenir l’oportunitat de votar la Constitució, ara fa vint anys, només representen, avui, un 38% dels votants i un 13,75% de la població major d’edat. Encara més: només un 28,9% dels ciutadans que ara tenim dret a vot i poc més d’un 10% (10,35%) de la població adulta actual d’aquest país van participar en el referèndum constitucional. I, per últim, la dada definitiva –tant és si us heu perdut amb tota la resta–: tan sols un de cada cinc ciutadans amb dret a vot actualment (un 20,5%) van dir sí a aquesta Constitució, una xifra que baixa fins a un dramàtic 7,9% si el que considerem, ara, és la població major de 18 anys que viu a Andorra.

Que això passa a tot arreu? No, en tan sols vint anys no, i encara menys amb aquesta magnitud. Perquè a Andorra la desproporció entre els que van decidir per nosaltres ara fa vint anys i els que podríem fer-ho ara no és déu, com mostren les xifres que esmentàvem fa un moment, al simple pas del temps sinó a les brutals restriccions al dret de vot que existien ara fa vint anys i a la pervivència d’una part d’elles encara avui. En qualsevol cas, encara que la desproporció que ens ocupa avui aquí sigui generalitzada, aquí i arreu, més motius encara per demanar que les Constitucions, aquí i arreu, es confirmin –com a mínim això– cada x anys. No admetre això és donar per bo que el marc de convivència d’un Estat sigui aliè, en el cas d’Andorra, al 80% dels ciutadans amb dret a vot, és perpetuar que molta gent no se senti la Constitució com a pròpia. Estem segurs que ens ho podem permetre?

Quan els partits o els nostres representants es neguin, a partir d’ara, a reformar la Constitució, podran utilitzar molts arguments. Ara bé, defensar que és intocable perquè és un contracte que hem acordat entre tots, ja no és, l’any 2013, un argument vàlid.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 15 de març del 2013


1 comentari

Als que van votar “no”

Els que van votar “no”, ara farà vint anys, no em deuen –com a ciutadà– cap explicació. No s’han de justificar per res. I ara! Com si la Constitució hagués demostrat ser perfecta o infal·lible… Els que van votar “no”, fins i tot els que van fer campanya activa pel “no”, tenen tot el dret del món a pensar, ara, que si tornessin vint anys enrere, votarien que “sí”. Els que van votar “no” tenen dret a defensar i reivindicar amb vehemència, ara, la Constitució que no van votar fa vint anys, i creure-se-la, i fer-se-la seva, i invocar-la arreu i a tothora. També és seva. És tan seva, de fet, com dels que van votar “sí”, com dels que la van redactar, com dels que l’hem hagut d’assumir sense haver-la pogut votar; està tan ben parit això de la democràcia que fa que els drets ens emparin a tots, fins i tot a aquells que hi van votar en contra… Els que van votar “no”, doncs, no em deuen res. Hi ha una cosa, però, que, com a ciutadà, sí que demano als que van votar “no”: sensibilitat pel canvi. Així com ells, un dia, van passar del “no” al “sí”, potser d’altres han transitat, durant els darrers anys, d’un “sí” a un “no”, d’un “no” crític a un “no” rotund. Ras i curt: potser a alguns se’ns ha anat quedant petita la Constitució. Perquè la gent i els temps, com bé saben els que van votar “no”, canvien, i així com els que vau votar “no” us heu beneficiat, després, del que van aprovar els que van votar “sí”, els que van votar “sí” tenen dret, ara, a canviar d’opinió, que no els tanquin la porta als morros quan demanin avançar, avançar com ho han fet els que fa vint anys votaven “no” i ara s’enquisten en un simple “sí”.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 6 de febrer del 2013


3 comentaris

Actius que no sumen

Amb Jaume Bartumeu a primera línia de les diferents formacions en què ha militat es va trencar el primer govern constitucional; no va prosperar el que podria haver estat un DA per l’esquerra (aquell efímer PDS); van marxar del PS aquells que acabarien formant els Verds; es va donar el cop de gràcia a L’Alternativa després d’una picabaralla estúpida per un tema local, que va provocar un trencament amb RD que poc més tard tindria una importància que crec que no ha estat mai prou valorada per explicar aquella no-majoria del PS durant el bienni 2009-2011; van marxar del PS els centristes de l’Espai PS 2005, els esquerranosos d’Esquerra Socialista, els afins a Rosa Ferrer i, els darrers temps, militants sense cap adscripció concreta; van fracassar les negociacions amb els Verds a les comunals del 2011, i ara sembla que podria escindir-se del PS el sector jaumista… Que quedi ben clar que no he dit en cap moment que tot allò esmentat fins ara sigui sempre, obligatòriament, “a causa de Bartumeu”, sinó simplement “amb Bartumeu” remenant les cireres d’ND, primer, i del PS, després. El cas és que amb tots aquests trencaments i pactes frustrats al seu currículum com a líder de partit, sobta que Bartumeu es queixi ara de la radicalització i de pèrdua de centralitat del seu –i permeteu-me subratllar el seu– PS. Discrepo amb els jaumistes: Bartumeu no és un actiu del PS. És molt més que això: és un actiu clau de la política nacional. El problema és que els actius no sempre sumen si s’entesten a mantenir-se a primera línia. Com va entendre fa temps Òscar Ribas, sovint els actius només s’aprofiten si ells, abans, saben fer un pas enrere.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 23 de gener del 2013


2 comentaris

De coprínceps, sistemes i falses excuses

EstanisDivendres passat, en una entrevista amb l’Àlex Lliteras a l’Ara i Aquí de RNA, el secretari d’organització de DA, l’Estanislau Sangrà, tot repassant l’actualitat del país, va tenir el seu moment estrella relacionant avortament, matrimonis entre persones del mateix sexe, Coprínceps, PS i democràcia.

A veure, el fons de la qüestió és molt simple i s’entén molt bé des de la lluita partidista: PS es planteja entrar proposicions de llei incòmodes per a DA; DA critica a PS; PS potser es planteja formalment mirar de legalitzar l’avortament en tres supòsits i extendre el vincle matrimonial a les parelles homosexuals, DA acusa PS de voler carregar-se l’estabilitat institucional, la Constitució i el país. Fins aquí, res de nou.

Com que el que a mi m’interessa avui aquí no té res a veure amb defensar un partit o atacar-ne un altre, deixeu-me fugir una mica d’aquesta lògica partidista. Que Sangrà ataqui els socialdemòcrates ja em sembla bé, ja em sembla normal. Quan, a més, els titlla de covards –políticament– per no anar fins al final amb el seu model de país, comparteixo plenament la seva crítica. El que no puc compartir de cap de les maneres són els arguments que empra per defensar la institució del Coprincipat.

Sangrà va qualificar de “complicadíssimes” qüestions com el matrimoni gai o l’avortament. En una democràcia normal, en una democràcia que s’ho cregui, no existeixen les qüestions complicadíssimes: les qüestions es plantegen, es debaten i es voten. Sigui sí o sigui no. I no hi ha més, no hauria d’haver-hi més: ni consultes porugues als lobbies, ni temença al veto d’un cap d’Estat merament representatiu, ni res de res.

Després va parlar de tantejar els obstacles però no els que tenen a veure amb la voluntat de la població sinó amb la nostra realitat institucional. És a dir, que els nostres drets i llibertats han de quedar condicionats a la nostra estructura d’Estat. Que la sobirania popular ha de quedar condicionada per l’estructura institucional. No ho sé, diria que aquí algú s’ha perdut algunes classes de constitucionalisme i de fonaments bàsics de la democràcia. A twitter en diríem #sangràfacts

Finalment, també va parlar de bombes a l’estabilitat del sistema. D’entrada, hi insisteixo, no acabo d’entendre aquesta preferència per l’estabilitat (que el Copríncep bisbe no se’ns enfadi) per sobre de la democràcia (que es tirin endavant lleis que responguin a la voluntat popular). Però és que, a més, no existeix cap bomba a l’estabilitat al sistema, és fals: el sistema és que els representants del poble voten les lleis sense filtre i un dels Coprínceps signa. I no hi ha més. Aquest és el sistema. El que porta inestabilitat al sistema és entendre’l malament, donar-li al Copríncep episcopal més poder del que vam decidir dotar-lo entre tots, fins i tot ell mateix.

Que no li agradaria que s’aprovés l’avortament? Sí, ja ho sabem. I què? Això ja està previst. Segurament al Copríncep francès no li ha agradat mai que mantinguem una fiscalitat tan baixa o que el francès no sigui llengua cooficial… Però és que només ha de signar un dels dos. El que importa és què li sembla a DA l’avortament? Sense pensar en què dirà el Copríncep, sense autocensura, sense escudar-se en un fals i interessat “No ens deixaran mai”, sense fer trampes. Què li sembla a DA l’avortament?

M’agradaria tancar, però, amb una consideració més pel que fa a la figura dels Coprínceps. Potser és massa simplista, però no puc deixar de pensar que bona part de la solució passa per la democràcia. Jo sóc republicà. Radical. I, per tant, el meu model ideal no contempla els Coprínceps. Ara bé, si tan útils els trobem, si tant lligam ens donen amb el passat, si tant ens obren les portes a l’exterior, està bé, quedem-nos-els, però fem una mica democràtica una institució no-democràtica. Els prínceps no es voten, estem d’acord, però l’estructura política d’un país sí. Una via, doncs, passaria perquè ens preguntin regularment si volem mantenir la institució del Coprincipat. Que ens ho preguntin, cada 8 o 12 anys, per exemple, coincidint amb eleccions generals, que ens preguntin si volem Coprínceps o no, i després, si els volem, que siguin qui toqui i que es mantinguin estrictament, sobretot això, en l’àmbit de les seves funcions.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 18 de gener del 2013


2 comentaris

Trampes

A banda de per ser un gran politòleg i professor i una de les veus més lúcides per analitzar la realitat que ens envolta, recordo sovint el Joan Subirats per la seva extraordinària capacitat per sintetitzar conceptes, idees o teories a partir d’un esquema minimalista però efectiu. Aquests dies em ve al cap un que delimitava molt clarament l’espai per a les polítiques públiques en un quadrat que es trobava a la confluència de dos rectangles que representaven un la factibilitat tècnica d’aquella política i l’altre la seva factibilitat social. Suposo que aquests dies recupero mentalment aquell esquema perquè els governants de mig món no deixen de saltar-se’l. Ens hem obcecat per garantir que els pressupostos i les polítiques públiques siguin factibles des del punt de vista del dèficit però ningú sembla recordar-se de verificar si la corda social o la de la convivència donen o no donen per més. En un context així, el mínim que es deu als ciutadans és que no se’ls faci trampa. Que no se’ls digui, per exemple, que, en comparació amb la resta d’Europa, tenen unes condicions d’acomiadament privilegiades i s’obviï en canvi que no disposem encara d’un subsidi d’atur que es mereixi aquest nom o, el que és pitjor encara, que aquest marc tan privilegiat de relacions laborals que ens dibuixa el cap de Govern no s’acaba aplicant en la major part dels casos per la desídia d’unes institucions que perpetuen un Estat de dret descafeïnat on molts drets es troben protegits al BOPA però no al carrer i on molts ciutadans no s’atreveixen ni a exercir ni a reclamar aquests mateixos per por a represàlies. Una por malauradament justificada.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 19 de desembre del 2012


Deixa un comentari

La ciutadania és això

Image Image
El calendari ha volgut fer coincidir en un lapse molt curt de temps dos esdeveniments molt interessants per a la vida política andorrana, dos exemples claríssims de què vol dir exercir la ciutadania.
Perquè la ciutadania és això. És pensar, escolta tu, a mi, en la meva situació actual, el fum dels bars em molesta. I trobo que està perjudicant la meva salut, la de la meva filla, la d’un munt de gent. I trobo que no dec ser l’única que pensa així. I ni el govern ni l’oposició semblen estar per la labor… I si em poso a recollir signatures i proposem entre tots que tots els espais públics del país siguin espais lliures de fum?
La ciutadania és això. És pensar, escolta tu, a mi aquest no em sembla el millor indret per ubicar un heliport. Perquè passa prop de casa meva i prop de diferents escoles, perquè em sembla una zona perillosa… I si busco afins a la meva causa (incloent el Comú), i pressionem el govern perquè canviï de parer? I si omplim el centre de pancartes? I si muntem una plataforma? I si exposem la nostra opinió als mitjans? I si…
La ciutadania és això. És proposar, és queixar-te, és exigir als governants, és participar del debat públic. I potser a mi no em sembla bé que no es pugui fumar als bars o que els millonetis, concepte de moda, només es queixin quan els fan l’heliport prop de casa seva. O potser sí que em sembla bé. Tant és. La gran notícia amb què em quedo és que sembla que cada cop més gent sembla estar disposada a exercir la ciutadania.
Perquè la ciutadania és això. Impulsar una ILP, o participar-hi amb una simple signatura, o rebutjar de participar-hi amb un argument. O crear una plataforma NIMBY contra la ubicació d’un heliport al roc del Patapou. O escriure una carta al director a qualsevol diari, o trucar per participar a una tertúlia de ràdio, o entrar a un partit i presentar-te com a candidat per intentar millorar el teu país, la teva parròquia, el teu poble. O anar a votar, o crear un bloc d’opinió, o entrar a una plataforma del tipus #AD800, o qüestionar al twitter els #fornéfacts (és a dir, les opinions de l’excap de Govern Marc Forné sobre la participació ciutadana i la llibertat d’expressió…). La ciutadania és tot això, no és una obligació però tampoc és un privilegi, per molt que a alguns encara els costi acceptar-ho.
Tant és si l’exerceixen fatxes, progres, si ho fan per defensar quelcom amb què estem d’acord o el projecte més horrible que se’ns hagi passat mai pel cap, que la gent participi a la construcció de la seva societat és molt més que respectable, és sempre una gran notícia. Perquè la ciutadania és un dret. I exercir-la, a més, és un plaer dels grans…
Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 14 de desembre del 2012


1 comentari

El (poc) afer Herrera

Aquesta setmana és una d’aquelles en què no es pot triar massa el tema per opinar. Aquesta setmana s’ha d’opinar de les declaracions de l’Herrera! I punt! Normalment miro d’evitar aquests temes pseudoimposats però mira, aquesta setmana ja m’està bé!  Som-hi doncs, anem al tema!

D’entrada, el que em sembla inadmissible són les declaracions de la cap de llista d’IC-V per Lleida en el sentit de rescatar-nos de tal o tal… No, no, gràcies, això ja ens ho farem nosaltres, que per alguna cosa som sobirans, i si volem continuar sent neoliberals és problema nostre…

Ara, una altra cosa són les declaracions del Joan Herrera. Mira que li he fet voltes al tema eh, però és que m’ho miri per on m’ho miri, no hi veig el més mínim problema. Per diferents motius.

D’entrada, pel qui. Ni és un diplomàtic ni un càrrec institucional, qui fa les declaracions és simplement un candidat, el cap de llista i el secretari general del seu partit, d’acord, però un candidat i prou. A més, no és precisament algú que desconegui la realitat andorrana, la qual va abordar més d’un cop, per cert, com a diputat del Congrés espanyol. I una cosa més, la ideologia que defensa. No ens tornem bojos! Algú s’esperava que a un ecosocialista li agradi el model social i fiscal andorrà? I doncs? Ah, que ho pot pensar però no ho pot dir… Ara! I la llibertat d’expressió? Bé, tant és…

Un altre motiu pel qual no veig motiu per l’escàndol és pel marc en què fa les declaracions, que és el d’unes eleccions en què els electors demanen als partits que es posicionin clarament davant de dues noves clivelles (el dret a decidir i la independència) i, en el cas dels que apostin per la independència o la considerin una possibilitat, no està malament que els candidats mirin d’explicar quin tipus d’Estat volen, també pel que fa al model social i fiscal.

De fet, Herrera, que –no ho oblidem, perquè això també és important– s’adreça al seu electorat i a tots els seus votants potencials, fa una cosa força inqüestionable des del punt de vista democràtic. Normalment demanem als candidats que ens donin el màxim d’informació possible sobre allò que farien i allò que no farien si surten elegits, i ell fa simplement això, explicar quins models li agraden i quins no per a Catalunya. I per fer-ho, per ser més clar i més transparent en el seu plantejament, no només utilitza models teòrics sinó que recorre a models ja existents perquè el seu públic pugui saber millor de què parla, a què es refereix.

“Vull que ens assemblem a aquests i no a aquests” diu Herrera. Que no és legítim això? Que no existeixen precedents? Però si ens passem el dia parlant d’altres models! També a Andorra, quan diem que ens interessa el model educatiu finlandès, o el luxemburgès, o el quebequès. O quan volem un sistema austríac de pensions, un model alemany d’atur. O quan no volem un sistema de sanitat universal com l’espanyol o no volíem, mentre construíem el nostre estat actual, unes funcions pels coprínceps com les que té el príncep a Liechtenstein…

I encara alguna cosa més sobre legitimitat. Que parlin de nosaltres a fora (i que en malparlin fins i tot) té un cert sentit. Primer, per les relacions de veïnatge en què no sempre hem estat els millors veïns del món (exportació il•legal de residus, la Valira que baixava bruta com una mala cosa…) i després perquè en un context de crisi com l’actual, també em sembla força natural que aquells que creuen que es podrien haver estalviat alguna que altra retallada amb algun diner que, sospiten, devem tenir per aquí dalt no estiguin gaire contents amb nosaltres. Ai, però ho oblidava, tot això no es pot dir… Que es tabú… Perdoneu, perdoneu! Mal patriota! Mal patriota! Mal patriota!

Després, també és important matisar allò que va dir i allò que no va dir. Per començar, no va dir que el nostre sistema era una merda, va dir que ell no el volia per a Catalunya. I després, sobretot, no estic gens d’acord amb què se l’acusi de menystenir un país. El que menysté, com a molt, és un model d’estat, tot i que de fet tan sols es refereix a un model social… A mi, per exemple, no m’agrada gens el model sanitari nordamericà i això no em fa antiamericanista, ni molt menys!, ni és incompatible amb què em sembli molt interessant el seu sistema democràtic.

Però bé, en el fons, el més important és que el que va dir té cert sentit… No desitja un model social que, comptat i debatut, és poc desitjable. A mi tampoc m’agrada. I no es basa en tòpics. Allò que critica és criticable (com tot, vaja). I les santíssimes especificitats, uf, voleu dir que no les tenim un pèl sobrevalorades?

El que no entenc, en definitiva, és que ens molesti més que algú no compri el nostre model social que no les mancances mateixes d’aquest model social. Al cap i a la fi, em sembla que l’únic problema és el del patriotisme mal entès. Defensar el teu país també implica, des del meu punt de vista, criticar-ne allò que no funciona i lluitar per millorar-ho. Tot i que és més fàcil demonitzar els que des de fora et subratllen certes vergonyes, sigui Joan Herrera, sigui el Consell d’Europa o sigui l’OSCE, que amb aquests també ho fem…

Està molt bé això de riure quan veiem el Rubianes amb el discurs del Puta España. Però habitualment ens falta maduresa per encaixar les queixes quan l’Estat que es qüestiona és el nostre i no el dels altres…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 2 de novembre del 2012


2 comentaris

Bàndols

Gangs of NY

De quin bàndol sou? No, no, no és una pregunta retòrica, és una pregunta real, obligatòria (o com a mínim podria ser-ho): de quin bàndol sou? Va, que no és tan difícil, jugueu una mica el joc!, al cap i a la fi, tothom és d’un bàndol o d’un altre, no? (o com a mínim això ens volen fer creure…). Sou dels meus, no? O sou dels altres? Sou d’A o sou de B? De dretes o d’esquerres? Del Barça (i antimadridistes, lògicament) o del Madrid (i antibarcelonistes)? A favor del Patapou o en contra del Patapou? Funcionaris insolidaris o privats disposats a acomiadar fins a l’últim dels treballadors públics?

Que no teniu respostes radicals? Malament! No esteu preparats, doncs, pel món i l’Andorra d’avui, el món en què semblen voler-nos limitar al blanc o al negre, el món de l’estàs amb mi o l’estàs en contra meu, el món on a les enquestes hi ha cada cop menys caselles per respondre, el món on t’obliguen a ser d’un o d’un altre bàndol. Però qui s’ha menjat els meus matisos?

Evidentment, exagero, caricaturitzo la realitat, però m’espanta (i per això en volia parlar avui aquí) que el debat públic a casa nostra sigui cada cop més atrinxerat. M’espanta i m’entristeix, no sabeu fins a quin punt m’entristeix, que la setmana que sóc crític amb el bàndol A em felicitin amb efusivitat els del bàndol B, que immediatament et fan dels seus. Que no han entès res? Tot plegat m’espanta, deia, i em desorienta, perquè en un món de trinxeres no sé mai on ubicar-me, continuo buscant la plaça, el mercat, l’àgora, un espai de trobada, sigui el que sigui, on parlar, discutir, tenir enganxades fortes si cal, que sovint cal, però compartint un mateix espai, acceptant des de l’inici que la plaça no és meva. I de moment, per sort, encara queda gent a la plaça (posts com els del Gabriel Fernandez, la Noemí Rodríguez, la Marisol Fuentes o el Jordi Farré, entre d’altres, m’han reconciliat una mica amb la vida), gent amb posicions riques, matisades. Sort, perquè sinó, sincerament, tindria greus problemes per trobar la meva trinxera. I és que, ja em direu:

De quin bàndol sóc si sóc ciutadà però també funcionari i penso que no es pot justificar de cap manera la diferència entre les pensions dels funcionaris i de la resta de treballadors, però alhora penso que l’equilibri, en termes de drets, hauria de ser a l’alça i no a la baixa, però alhora en context de crisi entenc que el sistema de pensions actual és insostenible i s’ha de modificar, i ja està bé que el Govern no tanqui els ulls al problema i sigui responsable, però alhora penso que ser responsable és simplement la seva feina i que, a més, no està sent (per diferents motius) tot el responsable que toca.

De quin bàndol sóc si un periodista no és sant de la meva devoció però no comparteixo ni molt menys (i, de fet, condemno) que es miri d’intimidar-lo mentre exerceix la seva feina, necessària, i alhora no em sembla bé que el mitjà on treballa mantingui la notícia d’aquesta intimidació durant dos dies (com no fa mai amb cap altra notícia) a un lloc destacat del seu web?

De quin bàndol sóc si sóc crític amb el Govern actual i amb els anteriors i no m’identifico políticament ni amb el partit que governa ni amb el que està a l’oposició.

De quin bàndol sóc si crec fermament en la defensa dels drets dels treballadors però no em sento representat per certs sindicats i, sobretot, per certes maneres de fer de certs sindicalistes?

De quin bàndol sóc si sóc un apassionat d’Andorra però alhora tinc aŀlèrgia al concepte de pàtria i m’avergonyeixen encara massa coses del nostre sistema polític i socioeconòmic?

I la pregunta d’anunci de compreses definitiva: de quin bàndol som els que no tenim bàndol? Suposo que del bàndol dels que no entenen la política de bàndols, un bàndol, no ho dubteu, que miraré de defensar amb ungles i dents. Algú s’hi apunta?

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 5 d’octubre del 2012


4 comentaris

Esquerdes

L’atac al domicili del ministre Cinca obre esquerdes en la nostra concepció de la seguretat però també en la nostra manera de fer política

Les esquerdes als vidres de dues de les finestres del domicili del ministre de Finances i Funció Pública són un símbol difícilment superable de les esquerdes que aquest atac ha provocat a la bombolla andorrana. Una bombolla molt nostra, és cert, i molt preuada, però una bombolla que, en matèria de seguretat, és més fruit de la casualitat que de cap altra cosa (que aquest sigui un país segur no té res a veure amb què sigui un país molt o molt ben protegit). Una bombolla fràgil, doncs. Una bombolla que aguanta alguns cops però que després del (fals) cas de regirament de papers al Govern el 2006, les escoltes telefòniques durant el Govern Pintat, o l’atac violent contra el domicili del ministre Cinca (per parlar, només, de casos relacionats amb l’esfera pública) s’ha demostrat que es pot acabar esberlant amb facilitat, esmicolant-se en mil pedaços. Certes polítiques de seguretat –dels càrrecs i edificis públics, és evident, però no només— s’hauran d’actualitzar o implementar per primera vegada i adaptar-se així al desgast de la bombolla. Vaja, el final de la innocència, una més de les especifitats amenaçades al país de les especificitats…

Més enllà de la seva dimensió humana (la principal, al cap i a la fi) i de les seves implicacions en l’àmbit de la seguretat, l’atac contra el domicili de la família Cinca la matinada de diumenge passat mereix també una lectura política. Abans de llençar-nos-hi, però, un advertiment s’imposa. Tota la lectura posterior es basa en un supòsit doble sense el compliment del qual no té sentit (excepte com a cas teòric): l’autor (o els autors) dels trets sabia que el domicili contra el qual disparaven era el del ministre Cinca i el van atacar precisament per motius relacionats amb la seva dimensió pública. De confirmar-se aquests dos supòsits, podríem qualificar l’acció de diumenge d’intent d’intimidació violenta del ministre de Finances i Funció Pública i, per extensió, de tot el Govern, de tots els càrrecs electes, de tots els polítics, de la política.

Acotats els termes, dues preguntes bàsiques: 1/ com hem arribat fins aquí? i 2/ i ara què? La formulació de la primera d’elles porta associada implícitament una part de la resposta: l’atemptat de diumenge no és un bolet sinó un símptoma. Quan l’Albert Roig va piular la notícia, diumenge al vespre, la reacció general va ser, evidentment, de sorpresa. Passats uns minuts, però, es feia evident que l’acció no era tan sorprenent, que encaixava, ai las, amb l’Andorra actual. La prova és que és una acció intel·ligible, tothom la condemna però tothom l’entén (des d’un punt de vista intel·lectual, no moral), tothom la sap llegir, des del cap de Govern, que no dubta en considerar-la com un atac a l’Executiu, fins als anònims habituals que comenten als mitjans digitals, amb les teories més diverses sobre autors i mòbils (un funcionari emprenyat, un poli preocupat per la pensió, algú que ho ha perdut tot, algú de fora…). Qui més qui menys  entén l’acció i va fent les seves elucubracions. El que desconcerta, en síntesi, és l’escalada en el nivell de violència però no la lògica de l’acció.

Un símptoma, d’acord, però un símptoma de què? Doncs simplement d’un increment del nivell de violència en la nostra manera d’abordar els problemes polítics. L’enorme violència que destil·len una bona part dels anònims publicats en premsa (digital i no), la tolerància i (pitjor encara) la normalització de la mentida, l’exageració, la difamació, la demagògia, la deriva dels partits durant la legislatura 2009-2011… Podem posar-ho tot junt en el mateix sac? Evidentment que sí. De fet, es tracta precisament d’això, d’una olla barrejada que acaba creant un caldo de cultiu molt perillós, especialment si la crispació generada es barreja amb una situació objectivament dramàtica per a alguns i de total incertesa per a tots i amb l’entronització, d’altra banda, d’un discurs demagog de desprestigi de la política.

I ara què? Evidentment, la decisió més sensata passa per aprofitar aquest cas com el que és, un avís, un despertador. Hi ha debats inajornables: canvis en les polítiques de seguretat, millores en la regulació de la participació a fòrums digitals (existeixen moltes vies possibles, no té perquè reduir-se la llibertat a la xarxa), autocrítica de la classe política i aposta clara des de tots els bàndols per reduir la crispació… També, però –per molt superflu que es vegi des de l’òptica economicista imperant (ja es tracta d’això, no?)-, cal treballar per prestigiar la política –l’alternativa, no cal dir-ho, és la selva—. I no hi ha millor manera de prestigiar la política que practicant-la amb normalitat, sense por, sense desconfiances, sense amenaces ni tabús. Jordi Cinca té tota la legitimitat del món com a ministre de Finances per proposar tots els canvis que consideri necessaris i beneficiosos pel país. Els ciutadans (de manera individual o col·lectiva) tenen, d’altra banda, tota la legitimat del món per discrepar, criticar i proposar alternatives. Sense por a represàlies, sense por a res, ni els uns ni els altres. Així de simple. Armats, sí, però únicament de paraules. No pot haver-hi una alternativa més clara i més sòlida a la violència.


2 comentaris

7 claus per disseccionar les eleccions comunals

La funció principal d’unes eleccions, evidentment, consisteix en determinar, democràticament, qui representarà els ciutadans a la institució en qüestió. Tots els comicis també ens serveixen, però –i aquesta funció secundària no és gens menyspreable—, per agafar el pols, la temperatura, calibrar o radiografiar –adopteu el símil que us resulti més útil— l’estat actual del país i, més precisament, de la política andorrana en sentit ampli. Si allò que ens interessa de les recents eleccions comunals, únicament, és la primera de les dues funcions descrites més amunt, no cal donar-li gaires voltes, el misteri s’acaba quan consultem la llista, parròquia per parròquia, dels consellers electes als diferents consells de Comú (disponible a www.eleccions.ad). Si, en canvi, volem anar una mica més enllà i explotar al màxim la macroenquesta del passat 4 de desembre, hi ha feina per dies, mil conclusions possibles, des de mil òptiques diferents –per sort—, i molts debats interessants per encetar –alguns d’ells necessaris, fins i tot inajornables. La meva contribució a aquesta anàlisi compartida del 4-D –encetada ja per implicats directes, indirectes i observadors externs— pot fragmentar-se en set punts, set claus d’interpretació que repasso al llarg de les següents línies i que posen el focus, especialment, en els efectes d’aquestes eleccions per a les dues principals forces polítiques del país però també en els efectes en el sistema, especialment en la qualitat de la nostra democràcia.

1. DA no existeix

De segona onada taronja o de victòria de DA a sis de les set parròquies, res de res. El titular no té sentit simplement perquè si ens mirem la política amb ulleres que obviïn els simples formalismes, DA només es presentava a la capital i a Escaldes-Engordany, amb un balanç, tanmateix, prou positiu: una victòria per KO (una més) i una derrota dolça. DA –la marca DA, el projecte DA– no ha aportat, en canvi, cap valor afegit a les victòries d’UP a Encamp, ACO a Ordino, UL a Sant Julià o l’agrupació de candidats que a Canillo ha decidit presentar-se amb les sigles de DA però que hauria assolit la mateixa victòria per incompareixença amb qualsevol altra sigla imaginable. Ho reconeixia abans-d’ahir, sense pèls a la llengua, la futura cònsol major laurediana (més clar l’aigua) i ho podrien subscriure, amb més o menys elegància, els seus homòlegs canillenc, ordinenc i encampadà.

El mèrit del projecte demòcrata consisteix a haver convençut aquests grups parroquials de sumar-se a DA a les generals i de deixar-se pintar de color taronja els cartells electorals aquestes comunals –apostant, amb bon pronòstic, al cavall guanyador de cada parròquia; també a la capital, però per a aquella cursa ja s’havien tancat les apostes…– però la relació entre els uns i l’altre ha estat fins ara més parasitària que simbiòtica: UP, ACO i companyia van ser claus en l’onada taronja de l’abril mentre que DA ha estat gairebé irrellevant en l’onada centredretana d’aquest desembre, on la major part de les victòries poden explicar-se en clau local. De moment, per tant, hi ha matrimoni, sí, però es tracta d’un matrimoni de conveniència, que aguantarà mentre interessi a totes les parts implicades però que pot esclatar en mil bocins en qualsevol moment, especialment quan arribin les primeres derrotes o les primeres desavinences substancials (personalistes o relacionades amb l’accés al poder –com ja ha estat el cas a la Massana– o de més substància política –com quan comenci a dissenyar-se la futura dieta d’aprimament dels comuns), condemnats a repetir la història d’aglutinació i posterior explosió del PLA i, en menor mesura, de L’Alternativa. DA, per tant, continua sent una agrupació política amorfa, per definir, tan etèria, gairebé inexistent en el món associatiu, però alhora omnipresent i plenipotenciària en l’arena institucional. Pura paradoxa.

2. PS: entre F5, Reiniciar i Tancar

De la seixantena de socialdemòcrates que tocaven poder real fa tan sols vuit mesos ara només en queden 14. 14 càrrecs en el conjunt de les estructures estatals (si obviem l’ambaixada davant el Consell d’Europa): sis al Consell General i vuit més a quatre consells de comú. Tots ells en clara minoria absoluta allà on exerceixen el seu càrrec, amb tan sols dos càrrecs de certa rellevància (una presidència de grup parlamentari –acompanyada de l’estatus informal de cap de l’oposició– i una secretaria de Sindicatura). Tots ells, sense excepció, clars perdedors en les circumscripcions en què han competit últimament, en el conjunt de les quals han perdut, de mitjana, d’un 27,8% de diferència, amb derrotes sempre superiors al 20% excepte a la capital (Blasi i Cartes van ser superats a l’abril d’un 6,28%) i a la territorial d’Ordino (on Armengol i Cadena van perdre de 7,8 punts).

Una pràctica habitual en la política de partits consisteix a buscar nous líders entre aquells que hagin resistit a una catàstrofe electoral generalitzada de tot el partit. En el cas del PS la caiguda és tan forta que, com ja hem vist, ni tan sols se’ls obre aquesta via: l’única socialdemòcrata que ha guanyat a la seva circumscripció fa uns quants mesos que ha deixat de ser-ho. Si no volen tancar del tot aquesta via, el pla B consisteix a anar a buscar aquells que hagin obtingut les derrotes més acceptables. Si estirem aquest fil, dos dels noms que ens surten són Jan Cartes i Franz Armengol, dos noms que, per sensatesa i per acceptació social, no semblen males opcions per reconduir –si és que al PS ho volen i encara és possible– el rumb del vaixell socialdemòcrata.

Cal veure, però, si hi ha voluntat de renovació real. Podem comprar totes les excuses habituals del PS (sincerament, les comparteixo gairebé totes): crisi, desgast, caciquisme, sistema electoral injust, etc. Però és evident que també s’ha de mirar cap a dins de casa: al PS li han marxat militants i votants pel centre i per l’esquerra, i quan això passa en un partit socialdemòcrata, no totes les explicacions poden reduir-se al camp lèxic de la traïció o l’oportunisme. Ara toca reflexió, sí, però reflexió sense tabús. I autocrítica. I renovació real –per “renovació” entenc quelcom més profund que un simple canvi de noms, un rejoveniment (potser maquiavèl·lic?) de les candidatures o l’elecció d’un nou comitè executiu–. I tot i així, si hi hagués voluntat de renovació, no serà fàcil. El calendari electoral fa que als valents que s’atreveixin els esperin quatre anys en què si, a més, no són part dels 14 que ara tenen cadira i focus, no podran ni lluir-se ni provar-se en l’arena institucional.

3. Dèficit democràtic: els altres 47.057

Considerem algunes dades. La primera –molt significativa del grau de seriositat del nostre Estat– és la de la població total del país: 85.015 segons els comuns (de fet, és l’última dada de població oficial de què disposem) i 72.000, aproximadament, si fem cas del que avancen des del departament d’Estadística. Quedem-nos amb aquesta última, 72.000 habitants, i disseccionem-la. Si d’aquests 72.000 residents descomptem els menors de 18 anys (un 17,1% del total), ens queden 59.688 persones majors d’edat que resideixen habitualment al nostre país. D’aquestes, tan sols 22.381 (un 37,5%) estaven convocades a les urnes, de les quals només dues de cada tres (14.497, un 64,77% dels ciutadans amb dret de vot) van anar a votar, fent-ho en blanc o de manera nul·la 1.866 (un 13,17% de les que van acabar votant: 1.615 vots blancs i 251 de nuls).

Si agreguem totes aquestes xifres –i tenint en compte, evidentment, que entre els 59.688 individus considerats també hi ha els que tot just ahir van aconseguir el permís de residència–, ens trobem amb algunes dades d’allò més interessants: de tots els residents majors d’edat (andorrans o no) del Principat d’Andorra, tan sols un 37,5% va poder votar; un 21,2% va votar alguna de les 16 candidatures que es presentaven; i un ínfim 12,2% va donar suport a les candidatures que acabaran governant les set parròquies. Entre els exclosos pel sistema (un 62,5% dels que cada dia trepitgem aquest país) i els desencantats (un 16,33% més), sumen 47.057 persones (un 78,84% de la població andorrana major d’edat). Si després d’aquest empatx de xifres continueu vius, segurament convindreu amb mi que alguna cosa s’ha de fer. Alguna cosa per engrescar el 16,33% de desencantats, decebuts, indignats i passotes i, sobretot, alguna cosa per obrir les portes de la ciutadania a una bona part del 62,5% d’exclosos, des de facilitar l’accés a la nacionalitat fins a permetre participar els residents en els comicis locals.

El debat no va ni de prioritats ni de progressisme ni de nacionalisme, va, simplement, de democràcia. Segons Robert Dahl, un dels seus millors teòrics (poliarquia, l’anomena ell, no sense motius), una democràcia, per ser-ho, ha de complir amb sis requisits. D’aquests, el nostre Estat compleix, millor o pitjor, amb cinc d’ells: càrrecs públics electes; eleccions lliures, imparcials i freqüents; llibertat d’expressió; accés a fonts d’informació alternatives, i llibertat d’associació. Ens falla, en canvi, el sisè requisit: la ciutadania inclusiva. Andorra és un Estat de dret, democràtic i social, proclama la Constitució. Sí, però a mitges, podem respondre, o sí, però amb importants dèficits democràtics. La manca d’un accés inclusiu a la ciutadania n’és un, però n’hi ha d’altres, de més subtils, que també s’han deixat veure durant les dues últimes eleccions: la manca de definició de bona part dels programes electorals; la dificultat per contrastar les propostes de les diferents candidatures; la disparitat entre els programes electorals i l’acció de govern posterior (tant per excés com per defecte); la manca de competitivitat en alguna circumscripció; etc.

4. Oposicions possibles i impossibles

Una de les pitjors conseqüències que ens deixa la dupla 3-A + 4-D és la inexistència d’oposició efectiva, la inexistència, fins i tot, si ens ho mirem des d’un punt de vista pragmàtic, de la possibilitat mateixa de fer oposició, ateses les enormes distàncies en nombre de representants entre majoria i minoria al Consell General i als set consells de comú. No em refereixo aquí a les forces de l’oposició, parlo de la figura de l’oposició més en general, més en abstracte i, sobretot, de la seva funció de control polític. La situació hauria d’amoïnar, fins i tot, els electes de DA que es mereixin l’apel·latiu de demòcrata. I esperem que els amoïni, i que siguin molts, perquè són els únics que tenen prou vots per fer possible un canvi.

Si volem que la composició de les diferents institucions del país tingui alguna cosa a veure amb la realitat i, a més, garanteixi un control efectiu dels que exerceixen el poder, és imprescindible reformar la normativa electoral, tant la general com la comunal. A l’hora de dissenyar un sistema electoral, és evident que la disjuntiva entre representativitat i governabilitat és insuperable. El nostre sistema, però, es decanta excessivament per la governabilitat per un excés de desconfiança en la ciutadania. Desconfiança, d’altra banda, infundada: quan els ciutadans volen governabilitat, saben com obtenir-la, com han demostrat ara i al mes d’abril amb uns resultats electorals que fins i tot amb el sistema més proporcional haurien donat majories absolutes a totes les candidatures guanyadores excepte a Cd’i aquest mes de desembre. Prou de paternalisme, doncs, i més aposta real per la democràcia, per la representativitat democràtica i pel control democràtic de les majories.

A manca d’oposició institucional, però, s’obren dues vies a un altre tipus d’oposició. D’una banda, l’oposició interna, principal obstacle a la continuïtat de DA, vista la seva heterogeneïtat. D’una altra, l’oposició social, crítica i constructiva. Ara que l’oposició no podrà fer d’oposició, la vigilància ciutadana i els ciutadans desperts són més necessaris que mai.

5. Responsabilitat

Al PSOE de González, el 1996, eren molts els que desitjaven una derrota que portés aires nous al partit. Al PP de Rajoy, aquest 2011, eren molts, també, els que van demanar de frenar als seus candidats per evitar una victòria massa àmplia de la qual poguessin penedir-se en un futur. Aquests exercicis d’honestedat política (sempre interessada) no són habituals però existeixen. Alguna cosa semblant deu passar aquests dies pel cap dels integrants més sensats de DA. Massa poder. Massa poca oposició. Massa responsabilitat. DA controlarà entre el 2012 i el 2015 el Consell, el Govern, la presidència del Consell Superior de la Justícia i, de manera directa o amb aliats, 6 dels 7 comuns. Els tres poders i gairebé tots els territoris. I no en un moment històric intranscendent sinó en un moment de crisi i de redefinició. L’Andorra que surti d’aquests quatre anys l’haurà dissenyat DA, per bé o per mal, i no s’en podran amagar, no hi haurà excuses possibles que camuflin ni la inacció ni el mal govern. El repte és apassionant, però la responsabilitat és de vertigen.

6. La capital i el PS

La relació del PS amb Andorra la Vella és d’allò més estranya. Durant anys i panys hi han guanyat però no han estat mai capaços de repetir candidats a cònsol major. Al final, s’ha forçat tant la màquina que han acabat perdent la capital perquè aquest cop l’antiga candidata no s’ha quedat a casa sinó que s’ha muntat xiringuito propi. Les desavinences intra-PS els han fet perdre ara la principal plaça comunal igual que les desavinences amb els aliats i, doncs, intra-L’Alternativa, també a Andorra la Vella, els va fer perdre una aliança, amb RD, que va acabar resultant clau per no aconseguir una victòria completa a les Generals del 2009. Alguna cosa no s’ha fet bé a Andorra la Vella i a can PS, més d’un s’en deu estar penedint…

7. Blancs molt identificables

Resulta sorprenent la quantitat de temps que van dedicar les tertúlies a parlar, durant la nit electoral i els dies següents, de l’única circumscripció amb una sola candidatura. El tema de debat, evidentment, els vots en blanc. Faré d’outsider: els vots en blanc (i els abstencionistes) que menys m’amoïnen són els de Canillo. En general, els vots en blanc de les comunals són fàcilment identificables: són els vots de Segle 21 a Sant Julià (una part dels quals també van anar a parar al PS, d’aquí el suposat –i fictici— èxit socialdemòcrata a aquesta parròquia) i els dels Verds i puristes d’ApC a la capital, Escaldes i Encamp. A les parròquies amb més competició (Ordino, La Massana i Andorra la Vella) la proporció és menor i ens dóna una mesura aproximada del vot blanc pur al conjunt del país. I tornant a Canillo, sense competència i on fins i tot es va fer campanya a favor del vot en blanc, la xifra no té res d’extraordinari: algú dubta que en cas d’haver existit competició, DA no hagués estat capaç de mobilitzar un percentatge més elevat de la població?

Post Scriptum: I la paritat?

Per primer cop en la nostra història, pràcticament la meitat dels nostres cònsols majors seran dones (la meitat exacta és impossible, però posats a quedar-nos-hi a prop, no hagués estat malament apropar-nos-hi per excés, i no per defecte): dues en llocs on se les podien esperar, per ser places més o menys progressites, i una sorpresa a una plaça clarament conservadora com Sant Julià de Lòria, com ho demostra la composició total del Consell lauredià (tan sols dues dones conselleres, de dotze possibles). Si ampliem l’enfoc fent entrar també els cònsols menors, la cosa empitjora, i molt: tan sols 4 de 14. Com que encara no entenc, però, què té d’especial un cònsol menor, la dada no em preocupa especialment. I en el conjunt dels consells de Comú? Doncs superem de molt poquet el terç de representació femenina (31 / 86) i aquesta dada ja és més preocupant, sobretot si la creuem amb el fet que les dones no són majoritàries a cap Consell de Comú (tan sols Encamp i Escaldes-Engordany presenten paritat). Un altre punt per reflexionar els propers dies. Un més…

Publicat originalment en tres parts: les dues primeres a la Tribuna de la secció d’Opinió del Diari d’Andorra els dies 15 i 16 de desembre del 2011; la tercera (i, de fet, l’article íntegre) al meu blog de l’edició digital del Diari d’Andorra.

Els texts originals de les dues tribunes esmentades es poden trobar aquí.