Quatre límits al desballestament de l’Estat

Introducció

En primer lloc –i no es tracta de cap formalitat— m’agradaria agrair la Societat Andorrana de Ciències (SAC) no només pel fet que em convidessin a assistir i a participar en les seves XVI Jornades, ni perquè s’en recordin sovint de les Ciències Socials en general –i de les Polítiques en particular— sinó, sobretot, pel seu do de l’oportunitat. Per plantejar un debat sobre l’Administració Pública a Andorra que, ras i curt –no calen més qualificatius—, era necessari. Necessari i doblement oportú: oportú quan va tenir lloc l’acte –el 10 de desembre del 2010— perquè s’albiraven aleshores unes Eleccions Generals, en la campanya i precampanya de les quals s’hauria de discutir molt del rol i, sobretot, del pes que han de tenir a Andorra les diferents administracions públiques; i oportú quan es publiqui el llibre amb les diferents ponències (finals del 2011) perquè aquelles eleccions ens van deixar un Govern amb una majoria parlamentària tan absoluta (22/28) que durant quatre anys podrà implementar (si no s’esberla la unitat Demòcrata) qualsevol reforma que es proposi, fins i tot en àmbits tan tradicionalment intocables com el de l’Administració Pública –des d’una transformació absoluta de la Llei de la Funció Pública fins a una redefinició radical de les de competències i transferències comunals.

En segon lloc, m’agradaria apuntar un parell de puntualitzacions que, sempre que participo en actes d’aquesta mena, em sembla important recordar. (Les introduccions metodològiques sempre són feixugues, en sóc conscient, però, com no es cansa de defensar mai l’antropòleg Aurelío Díaz, resulten bàsiques perquè el lector pugui decidir amb criteri si paga la pena o no continuar llegint un article.)

D’entrada, em sembla important aclarir des d’on parlo i amb quina (limitada) autoritat escric aquestes línies, què és i què no és aquesta ponència. Miraré d’abordar el tema amb una certa distància, tot i que sempre influït per la ideologia, no ho nego –a tots ens influeixen unes ulleres ideològiques o unes altres, més o menys graduades, a l’hora de mirar-nos el món. I tot i que em dedico –moltes menys hores de les que m’agradaria— a això de la Ciència Política, aquesta intervenció, que quedi ben clar des de l’inici, no té res de científic ni pretén tenir-ho. Es basa, més aviat, en una valoració personal d’algú que es mira el món des de l’àmbit de les Ciències Polítiques, a coses que, diguem-ho així entre cometes, “darrerament es diuen contra l’Estat”. Es tracta d’una reacció contra un cert runrún, que ve d’aquí i d’allà (d’alguns grups polítics, alguns polítics, alguns opinadors, alguns empresaris, alguns dels que comenten les notícies a les edicions digitals dels diaris…), que defensa, de manera més o menys conscient, el desballestament de l’Estat.

Es tracta d’una reacció en dos moviments, mirant de no allunyar-me gaire del tema malgrat que de vegades considero imprescindible agafar una mica de distància i repetir –per contextualitzar, per partir sempre d’un context— algunes idees ja apuntades anteriorment per persones amb molta més autoritat que jo per parlar d’aquests temes. Una reacció en dos moviments, dèiem. En el primer, miraré de valorar de manera crítica com hem passat, a escala global, d’una crisi econòmica a la crisi de l’Estat. En el segon, en canvi, després d’assumir críticament aquesta crisi de l’Estat, defensaré quatre límits al seu desballestament, quatre línies vermelles que considero que no s’haurien de traspassar a l’hora de repensar l’Estat andorrà. Finalment, un advertiment que m’agradaria que quedés clar des de l’inici: sí, treballo per a l’Estat amb estàtus de funcionari des del mes setembre de l’any 2008; sí, sóc molt crític amb alguns aspectes de l’estàtus i el funcionament funcionarial; i no, no crec que cap d’aquests dos elements de la meva equació personal em desautoritzi a l’hora de parlar dels temes que ens ocupen.

Primera part: De la crisi econòmica a la crisi de l’Estat

En el moment més àlgid i simbòlic de la crisi (15 de setembre del 2008, Lehman Brothers, confirmació de fallida, treballadors d’aquest hòlding financer abandonant-ne les oficines caixes en mà: suposo que tots conservem al cap aquesta seqüència), impactats encara pel seu abast, per la seva violència, es va arribar a parlar –no des de Le Monde Diplomatique, no des de Porto Alegre, sinó des de Davos, des de Washington, des de Brussel·les– d’una reforma radical del sistema econòmic i financer global, arribant a defensar allò d’“humanitzar el capitalisme”, de combatre de manera decidida l’especulació, de castigar els irresponsables, d’avançar cap a una redistribució més justa dels recursos, del diner…

Ara –que tot i que no podem donar la crisi per tancada ni sabem, tampoc, quan s’acabarà, però sí que disposem de prou elements per saber com s’ha decidit tancar (tancar en fals), quin tipus de receptes s’han començat a implementar i es continuaran implementant—, ara, és evident que hem avançat en la direcció radicalment oposada. Els dèficits públics –no tan sols normals, sinó, fins i tot, necessaris en temps de crisi— s’han agafat com a excusa per esprémer el gruix de la població i, així, no fer perillar el pastís dels que ens han portat fins aquí, forçant d’aquesta manera fins al màxim exponent aquella màxima neoliberal de la capitalització dels beneficis i la socialització de les pèrdues.

Tot plegat s’ha executat, a més, amb la complicitat d’una societat alienada, anòmica, confosa, manipulada i enganyada, però també dòcil, poc activa, endormiscada, resignada, que ha acceptat de forma irreflexiva jugar el joc que li proposaven, acceptant voluntàriament una baralla inútil entre aquells que no han generat la crisi –els aturats amb els treballadors, els que van arribar abans amb els que van arribar després, els que cobren més amb els que cobren menys, els treballadors del sector privat amb els del sector públic– mentre els nostres representants salven els responsables de la crisi collant-ne, en canvi, la resta, tota la resta.

El resultat de tot plegat –a banda d’un conflicte social latent que sempre amenaça d’anar a més i que situa els immigrants i els funcionaris en la picota imaginària col·lectiva– és que hem acabat acceptant de forma automàtica, sorprenentment automàtica, una conclusió sorprenentment no discutida, sorprenentment acceptada, sorprenentment legitimada, sorprenentment no protestada: s’ha de desballestar l’Estat per salvar el mercat. Un Estat, doncs, que ara no només pretenen demolir des de fora sinó que també contribuïm –amb la nostra passivitat, amb la nostra complicitat— a ensorrar des de dins. Es tracta d’un nou rebrot, a escala local, d’allò que Hirschman anomena les retòriques de la intransigència i que, els darrers tres segles, han anat apareixent per qüestionar les llibertats individuals (Burke, De Maistre), el sufragi universal (LeBon, Spencer, Mosca, Pareto) o l’Estat del Benestar (Huntington, Hayek). Ara toca qüestionar l’Estat. Sens dubte, aquesta és una gran notícia per a tots aquells que mai no han volgut un Estat fort perquè, bàsicament, mai no l’han necessitat; el problema és que hi ha molta gent que continua necessitant l’Estat, ara més que mai, perquè continua necessitant pensions, biblioteques, transplantaments, beques, transport escolar, operar-se una hèrnia discal, anar a l’escola, que l’ensenyament sigui de qualitat… Per combatre aquesta (falsa) conclusió, disposem de dues vies: la idealista –crítica, radical: “No, el desballestament de l’Estat no és una derivació automàtica i inqüestionable d’aquesta crisi!”; “No podem acceptar la socialització de les pèrdues d’aquells que han jugat sempre al límit i han obtingut, d’aquest joc, sucosos beneficis durant tants anys…”– i la pragmàtica. Reconec que sóc més idealista que pragmàtic, més radical que amant de les mitges tintes, més partidari d’atacar les arrels dels problemes que de posar pedaços pertot. Les coordenades bàsiques d’aquesta ponència, però, són Andorra i el present i això ens obliga a explorar, aquí, la via pragmàtica. Fer-ho ens portarà a defensar uns límits que redueixin aquest presumptament necessari desballestament estatal en un simple i, aquest sí, necessari, aprimament de les estructures estatals. Fer-ho ens portarà, també, a defensar l’Estat –i quan escric Estat escric bé Estat i no govern ni, encara menys, aquest Govern o l’anterior Govern–; a defensar, si filem una mica més prim, les funcions de l’Estat –i, de nou, escric bé les funcions de l’Estat i no els funcionaris de l’Estat ni encara menys el nombre de funcionaris, ni el salari dels funcionaris, ni les pensions dels funcionaris, ni l’estabilitat, les paneres, els horaris, els triennis o qualsevol privilegi dels funcionaris. És cert, d’altra banda, que en aquestes funcions bé hi haurà de treballar algú, ja sigui personal propi de l’Estat, ja siguin empreses subcontractades. A cadascú de triar l’opció que li faci més patxoca –a mi, sigui dit de passada, certes subcontractacions de serveis per part de l’Administració em resulten tan escandaloses com certes relacions contractuals d’alguns funcionaris…

Juguem, doncs, nosaltres també el joc, sumem-nos als milions de convençuts i acceptem, com a punt de partida, que el deute és el que és, que és inacceptable, i que de receptes només n’hi ha una i implica l’ús de les tisores. Posem-nos a retallar, molt bé. Però com ho fem? A l’atzar? (no substituint els funcionaris jubilats, fessin la feina que fessin); de forma proporcional? (un % idèntic a cada ministeri, una quantitat absoluta idèntica a cada ministeri); carregant-nos allò que resulta més car? (carreteres, escoles, hospitals); l’últim servei que hagi arribat? (la prestació per desocupació, per exemple); aquells serveis que ens donin menys vots? (tot allò que no afecti els nacionals). Com ho fem? Existeixen moltes possibilitats a l’hora de retallar, algunes de les quals resulten d’allò més perilloses. He titulat la meva contribució a aquest debat fent referència a quatre línies vermelles que considero que no hauríem de traspassar a l’hora de repensar o transformar a la baixa l’Estat; quatre murs d’acer que haurien de delimitar fins a on es pot aprimar, com a màxim, el rol i el pes del nostre Estat; quatre límits –necessaris, constitucionals— al desballestament –retallar connota conjunturalitat; desballestar il·lustra molt millor, en canvi, la voluntat estructural, sense retorn, que s’endevina darrere de moltes propostes de reducció de la despesa— de l’Estat.

Segona part: Quatre límits al desballestament de l’Estat

Quins són aquests quatre límits? La nostra Constitució, ja des del primer article, ens dóna la clau del debat, aclarint-nos un fet que massa sovint donem per descomptat i que, en moments com els que estem vivint, resulta especialment revelador: “Andorra és un Estat independent, de dret, democràtic i social”. La nostra norma suprema, ens defineix i, per tant, ens obliga a ser un Estat social, un Estat democràtic, un Estat de dret i, sobretot, un Estat, unes obligacions, aquestes quatre, que hauríem d’evitar incomplir a l’hora de retallar si no volem comprometre ni la nostra independència ni el model de vida en comú que els andorrans han decidit, de forma sobirana, que és el seu.

2.1 Primer límit: el benestar
Comencem per l’Estat social, l’últim estadi evolutiu en l’arquitectura estatal –evolució a la qual no vam voler renunciar a l’hora de construir l’Estat andorrà el 1993— i que implica, d’una banda, que l’Estat és un actor econòmic més i, d’una altra, que es fa responsable del benestar dels ciutadans. A la vella Europa se sent dir, des de fa dies, que l’Estat del Benestar tal i com el coneixem té els dies comptats, que la meva serà la primera generació amb menys drets i menys benestar que la seva predecessora, que ja s’ha atès el clímax del benestar i que ara el gràfic –tots els gràfics— fa baixada… A casa nostra, en canvi, somiem amb la desarticulació de l’Estat del Benestar quan encara no l’hem arribat a articular, quan no l’hem tastat en la seva plenitud. Perquè no l’hem tastat! Quan caracteritzaven l’Estat del Benestar –el seu Welfare State—, els britànics destacaven que s’havia passat d’un Estat on els drets eren per aquells que, cotitzant, se’ls guanyaven, a un Estat amb drets socials per a tothom, que es marcava com a fita la justícia social per a tothom al llarg de tota la seva vida, des de l’úter matern fins a la tomba (“from the womb to the tomb”).

Comparem el Welfare State britànic –o l’État Providence francès, o el model suec d’economia política, tant és— amb el presumpte Estat del Benestar andorrà. Considerem un cas il·lustratiu, el còctel explosiu comiat no causal + absència d’un subsidi d’atur amb cara i ulls + els requisits de cobertura de
l’actual llei de la CASS i apliquem-lo a un treballador que porti quatre anys i mig al país, que fos acomiadat fa tres mesos sense cap motiu i a qui li diagnostiquen, a ell o a quelsevol dels seus fills, una malaltia greu, de tractament caríssim: per a aquesta persona, el nostre presumpte Estat del Benestar només pot tenir un nom, es diu “Espabila’t!”.

Aquest és el nostre Estat social avui dia. Però és que ara, a més, arriben les tisores. És a dir, no només no persistirem en la construcció del nostre Estat del Benestar –i això, per sí mateix, com a cost d’oportunitat, ja és una retallada brutal— sinó que, a més, ens plantegem ensorrar els quatre maons que, a empentes i rodolons, havíem aconseguit apilar. No només no ens plantegem desenvolupar la nostra protecció social sinó que ja estem jugant amb les tisores amb una llei de la CASS que no fa ni dos anys que va entrar en vigor i que ara ja jutgem com a “massa generosa”… Tot això convivint, alhora, amb una concepció assistencialista / populista del benestar per part de molts governants nacionals i comunals i amb una subvenció indiscriminada de serveis de luxe que fa, per exemple, que l’esquí escolar i –segons les parròquies— l’esquí en general se subvencioni a tothom, tant a les grans fortunes del país com a aquells que no poden somiar ni a comprar-se uns esquís d’una altra temporada.

Volem retallar? Entesos, però fem-ho, sisplau, amb criteri, amb rigor, no siguem cínics. Instaurem d’una vegada per totes una contribució proporcional de tots amb l’Estat: amb més IRPF i menys Foc i Lloc; amb més impost de patrimoni i menys IRPF a les rendes més baixes; amb més impost de societats i menys IVA; amb més impostos especials i menys subvencions a la pràctica universal de l’esquaix o a l’aparcament públic de cotxes privats; amb més ajudes socialment bàsiques per a aquelles persones que realment ho necessiten i menys subvencions indiscriminades al transport o l’esquí escolar – i tot plegat assumint, a més, que això implica una inversió –necessària— en sistemes d’informació fiscal, en un bon cos d’inspectors, etc.

En síntesi, insisteixo, cal rebaixar dràsticament les dosis de cinisme. Ni per ètica ni per estètica, no podem posar-nos a desballestar el nostre tímid i inacabat Estat del Benestar mentre continuem subvencionant serveis de luxe i persones gens necessitades com potser no fa cap altre Estat al món. Si no ens podem permetre un subsidi d’atur en condicions, encara menys ens hauríem de permetre que em subvencionin a mi la piscina o el gimnàs. Ni tan sols, però, cal anar tan enllà. L’Estat del Benestar, ras i curt, ens l’hem de poder permetre: per necessitat social –això és una opinió— i per imperatiu legal –això, en canvi, és un fet: ens hi obliga l’article 1 de la Constitució.

2.2 Segon límit: la democràcia
Aquest segon límit no sembla, aparentment, gaire en discussió. Sembla haver-hi un cert consens en el fet que, si som un Estat, serem (hem de ser, volem ser) un Estat democràtic. Potser sí, però amb una democràcia de quina qualitat? Alguns –aquell runrún a què em referia en la introducció— voldrien que això de la democràcia fos més eficient, més ràpid, amb menys xerrameca, més ritme, més funcionament empresarial. Es dóna el cas, però, que no som una empresa, que som quelcom més complex que una empresa, amb uns objectius molt diferents als d’una empresa. Que s’ha d’agilitar la màquina burocràtica de l’Estat? Totalment d’acord. Ara bé, la democràcia té el seu ritme, un ritme lent, és cert, però aquesta lentitud, aquesta dilatació té un sentit, ni més ni menys que el de permetre que una democràcia sigui democràtica, perquè les decisions que ens afecten es puguin discutir entre tots, perquè tothom –qui es passa el dia enganxat al Twitter i qui no té ordinador a casa— pugui reaccionar i dir-hi la seva, perquè tothom pugui proposar alternatives, perquè es puguin estudiar seriosament aquestes alternatives…

Evidentment, podem renunciar a porcions de democràcia. I tant! Modifiquem la Constitució i llestos. Ara bé, valorem, abans, detingudament, si això de menys crisi per menys democràcia és o no és un bon negoci, si ens surt o no ens surt a compte el troc. Per mi no, és evident. Aquest dilema eficiència / democràcia em recorda massa d’altres debats clàssics i actuals de les Ciències Polítiques, com el de lliberat / seguretat, i no tinc gens clar, ni de bon tros, que les opcions eficiència i seguretat siguin les millors. L’Estat democràtic (plenament democràtic), em sembla innegociable, ha de ser una altra línia vermella a no traspassar en el procés de desballestament de l’Estat.

2.3 Tercer límit: l’Estat de dret
L’argument es repeteix. No cal extendre’s, per tant, gaire. Quan fa uns mesos va començar a prendre forma la implementació de l’assistència lletrada a tots els detinguts, no van mancar veus que denunciaven l’increment de costos per a l’Estat que això implicaria, el moment poc oportú en què es plantejava la mesura, etc. També incrementa la despesa, evidentment, la creació de noves batllies o la importació de la figura de l’executor de sentències. Però quina és l’alternativa? Deixar de fer lleis perquè és més barat? Deixar de jutjar-ne l’incompliment perquè és més barat? D’estalviar estalviaríem, i tant, i encara més si ens oblidem de la construcció d’un Palau de Justícia amb cara i ulls, però ens ho podem permetre? Hi ha estalvi que compensi el fet de deixar de ser un Estat de dret?

2.4 Quart límit: l’estatalitat i la independència
Com apuntava més amunt, hi ha certs aspectes del nostre sistema polític que, en un territori qualificat ara fa un parell de dècades com a objecte estatal mal identificat, donem massa per descomptades. Ser un Estat independent de dret, democràtic i social implica, per sobre de tot, ser un Estat. I si som un Estat (els andorrans van decidir ser un Estat i, doncs, fins que no decideixin sobiranament el contrari s’han obligat a ser un Estat) hem d’assumir que som un Estat amb totes les conseqüències, vestirnos com un Estat, comportar-nos com un Estat. I, com a Estat, hem de tenir escoles pròpies, fins i tot si França i Espanya decidissin abandonar educativament el país i haguéssim de passar dels 15 centres actuals a 45, de 800 nòmines a 2.400. I, com a Estat, hem de parlar amb la resta d’Estats, i disposar, doncs, d’un ministeri d’Exteriors, i d’alguna ambaixada, i de treballadors que s’encarreguin de les nostres relacions exteriors. I, com a Estat, hem de garantir la nostra seguretat, i protegir el patrimoni de l’Estat, i preservar el medi ambient de l’Estat, i desenvolupar la funció econòmica de l’Estat, perquè així ens hi obliga la Constitució i perquè això és el que toca fer als Estats.

I no podem renunciar a tot això. O sí. I tant que sí! Ara bé, no fem trampa, siguem coherents. Si no volem desenvolupar un Estat del Benestar a Andorra, iniciem una reforma de la Constitució i traiem “social” de l’article 1 i carreguem-nos aquells articles del Títol II que ens facin nosa. Assumim, si és així, que no volem ser tan democràtics i, pel que fa a l’Estat de dret, reconeixem que està sobrevalorat, que les lleis tampoc són tan importants, que preferim l’arbitrarietat i el desordre, que són més barats. I assumim, si som dels partidaris de desballestar l’Estat, que no ens atrevim a ser independents, que una mica més de tutela no ens aniria malament –”Mira a Mònaco que bé que els hi va!–, que això de ser independents és caríssim, que això de ser un Estat és inassumible, que no paga la pena, i plantem-nos a Madrid, ara que encara hi tenim una ambaixada, i sol·licitem el nostre ingrés com a comarca catalana (L’Andorranès) o a París, i implorem que ens acceptin com a nou departament de Midi-Pyrénées (La Valira).

Em rellegeixo i admeto que alguns fragments semblen sospitosos de demagògia, que de vegades sembla que fugi d’estudi. L’únic que faig, però, és portar fins les últimes conseqüències els arguments reals i quotidians que molt sovint s’utilitzen per atacar l’existència de l’Estat i reaccionar contra ells, en defensa d’un Estat que massa sovint es troba sense defensors, en defensa d’un Estat que tots vam construir i aprovar fa menys de dues dècades. La pregunta, per tant, no té res de demagògica. La pregunta és pertinent i necessària, és legítima, i ens hem d’atrevir a fer-nos-la i a assumir la resposta sigui quina sigui, surti cara o creu, perquè no hi ha res més insuportable que la incoherència, que parlar per parlar defensant una opció sense assumir-la fins a les seves últimes conseqüències: Volem continuar sent un Estat de dret, democràtic i social? O permeteu-me l’enunciació d’una versió més sintètica, incrementant així, de passada, el grau de provocació -necessària provocació—: De debò volem continuar sent un Estat?

Pronunciat originalment en el marc de les 16es Jornades de la SAC, dedicades a L’Administració pública andorrana, l’11 de desembre del 2010. Publicat, a més, al llibre que recollia les ponències de les jornades.

Riscos i perills a l’hora d’aproximar-nos al concepte d’andorranitat

Abstract: Ens trobem davant d’un moment clau per definir la identitat andorrana. A l’hora d’aproximar-nos a l’andorranitat correm, però, una sèrie de riscos. El primer d’ells és fer-ho sense una recerca prèvia, pel risc d’acabar creant un concepte que poc tingui a veure amb la realitat. Un altre perill a tenir en compte és el de confondre una definició que ens descrigui i una altra que ens serveixi per a funcionar. La primera és responsabilitat de les ciències socials i ha de superar, al seu torn, tres reptes principals: evitar l’etnificació excessiva i no sobredimensionar ni subdimensionar la influència dels entorns, especialment del pancatalà i de l’espanyol. Pel que fa a la segona definició, correspon a la classe política, que ha de trobar criteris adients i ser valenta per definir un concepte operatiu d’andorranitat que faci que el repartiment de drets a la nostra societat sigui el més just possible.

Bona tarda a tothom. Ara em toca a mi parlar d’andorranitat. I començo reconeixent, ara ja puc fer-ho, que no en tinc ni idea de què és això de l’andorranitat i que, encara pitjor, encara no tinc del tot clar que es tracti d’un tema que mereixi massa atenció.

Tot això ja ho pensava quan em van proposar de venir a passar el 23 d’agost aquí a Prada i, precisament per això, m’hi vaig negar en rodó. La proposta, però, em va entretenir el cap entre una classe i una altra i en poc temps vaig adonar-me que aquesta distància –fictícia— amb el concepte podia resultar ser més útil d’allò que m’havia semblat en ser, segurament, representativa de més casos que el meu.

Així que m’ho vaig repensar i aquí hi sóc, sense saber-ne ni cinc d’andorranitat, hi insisteixo, però molt interessat en ella i aportant l’única cosa que em veig amb cor d’aportar: una bateria de dubtes, de preguntes en veu alta i d’alguna reflexió personal tant sobre l’andorranitat com sobre la construcció del propi concepte d’andorranitat, que em sembla tant o més fascinant.

Certament es tracta d’una aposta poc arriscada, però és l’únic que em permeten tant el meu tarannà com la meva ètica professional quan em poso a discutir sobre àmbits dels quals no disposo de dades que, de fet, ni tan sols existeixen (com a mínim de forma accessible per a l’opinió pública). Així doncs, no proposaré res; ni m’hi sentiria còmode ni tindria sentit. Miraré d’alertar, en canvi, d’alguns dels riscos o perills que correm com a societat quan, algun dia, ens decidim a aproximar-nos al concepte d’andorranitat. Tot plegat, hi insisteixo, des de la més pura opinió.

Entre la declaració d’intencions i la repassada ordenada de riscos o perills manca, però, fer-se una sèrie de preguntes bàsiques ja no només perquè tingui sentit continuar amb la meva exposició sinó amb la resta de la jornada. D’entrada, la més evident: “Existeix això de l’andorranitat?”. O encara una de prèvia: “Té sentit plantejar-s’ho?”. “Què és?”, “A què s’assembla?”, serien d’altres… A més, “Ens referim a la identitat andorrana?” “O a la dels andorrans?” “I de quins andorrans?” (si es que en poden haver de diverses categories…) “O més aviat ens referim a la condició d’andorrà?” “O a la reivindicació de la identitat?”

De preguntes, n’hi ha a cabassos, però n’hi ha quatre que trobo especialment urgents: “Existeix?”; “És important aquest debat?”; “És pertinent plantejar-se’l ara?”; i, sobretot, “En sabem alguna cosa?”. Per a les tres primeres podríem improvisar alguna resposta ja que sembla evident que sí, que alguna cosa ha de ser l’andorranitat, encara que s’assembli ben poc a les imatges que molts puguem tenir al cap; d’altra banda, sembla un moment immillorable per plantejar-se un tema que de ben segur podria explicar moltes més coses d’aquelles que se li suposen a priori. El cas, però, és que cap resposta pot ser definitiva donat que l’última sí que ho és i és un “no” rotund. No en sabem res de l’andorranitat i així és molt complicat avançar…

Es tracta, de fet, del primer perill que correm a l’hora d’aproximar-nos a aquest concepte: fer-ho sense fonaments, sense teca, sense una recerca seriosa prèvia i, per tant, corrent el risc de fer passar per vàlid, per contrastat, per establert un discurs basat, obligatòriament, en prejudicis que, a més, vindrien de parts directament implicades, com si els ratolins opinessin sobre els tractaments contra la malària. Tot plegat, a més, en una matèria especialment sensible, on unes conclusions o unes altres poden redefinir drets i exclusions per a molts ciutadans.

Aquest primer risc, doncs, és fàcilment identificable: crear, des del buit, un discurs sobre l’andorranitat que ens faci compartir una visió d’aquesta que no tingui res a veure amb la realitat però que, malgrat tot, funcioni a tota màquina. Per sort, però, és encara més fàcilment superable: la identitat és un concepte prou important com per dedicar-li uns mínims esforços. A més, sembla el moment idoni per fer-ho: semblaria ser (aquí, el condicional s’imposa) que es treballa en un museu que mostri la nostra identitat com a país, però una lectura diària de la premsa només dóna evidències que es treballa sobre el museu, sobre l’edifici, sobre el totxo, però què passa amb la identitat, què passa amb el contingut, el tenim igual de clar, se li dóna la mateixa prioritat? Si es que sí, callo. Si és que no, espavilem que fem tard! Si volem explicar què som i, abans, comprendre’ns nosaltres mateixos cal esforços reals en recerca, amb diners, temps i diferents disciplines implicades. Cal estudiar el tema a fons i no faltar a la cita, que és ara, pel moment en què ens trobem com a país però també pel projecte del museu, ja que si elaborem el discurs de qualsevol manera o amb masses forats, potser després suposarà massa esforços desmentir-lo o completar-lo, com quan ens vam posar a urbanitzar sense un pla ordenat…

Així doncs, sembla un bon moment per posar-nos-hi de valent a treballar fort per definir-nos. En el moment en què ens hi posem estarem, però, davant d’un nou risc: el de perdre’ns entre les múltiples possibilitats de definició. De definicions d’andorranitat en podem crear una per cada criteri que vulguem emprar però d’imprescindibles només se m’acuden dues que, a més, s’haurien de treballar en l’ordre correcte: una d’elles per comprendre’ns com a societat i una altra per poder funcionar com a país.

Pel que fa al repartiment de la feina, de la primera definició sembla evident que se n’han d’encarregar les ciències socials, bàsicament els sociòlegs, els antropòlegs i també els historiadors. La segona, en canvi, especialment important en un país amb les particularitats d’Andorra, s’ha de reservar a la política. Des del Consell, per tant, s’ha d’esperar a tenir més elements, més informació, però un cop aquesta arribi, també s’ha de ser valent, no enrocar-se en l’status quo i fixar una definició operativa d’andorranitat, que ens permeti funcionar, fomentar-la, protegir-la, fer-la accessible i atractiva però, sobretot, tenir-la clara sense velocitats diferents i sense primeres i segones divisions. Legitimar-la també, encara que després la realitat no ens encaixi massa bé amb el model teòric construït, però també per això serveix la política, per evitar l’encadenament constant de provisionalitats.

Anem per ordre, però. Comencem per l’acadèmia, pels tècnics, pels especialistes. Aquí el primer perill, seguint una mena de gradació, és el d’etnificació de l’andorranitat. Perquè ens entenguem, que ens demanin ballar la marratxa no per ser andorrans però potser sí per considerar que la nostra cultura popular, la nostra identitat profunda és l’andorrana. En certa manera el risc resideix en què la demanda d’un pedigrí contrastat no serveixi per fer estadístiques o repartiments de drets però sí per edificar murs de distinció que actuïn en un segon nivell, amb la puresa o la implicació com a perversos criteris de mesura. Recordem que no estem parlant de la identitat de cap grup ètnic sinó d’un Estat, d’un país, i per tant el criteri ha de ser més polític i més inclusiu i menys cultural. Que s’han de tenir en compte elements culturals que ens caracteritzaven (en passat) quan la homogeneïtat cultural era un fet resulta evident, però estem parlant d’esbrinar quina és la identitat no d’una roca sinó d’un cos viu que, a més, segurament ha canviat més en els darrers 80 anys que en els 10.000 anteriors i això també s’ha de tenir en compte. No podem definir l’andorranitat de demà prenent com a base la de fa un segle. Els enormes canvis, volguts, en l’estructura i en la composició del país obligatòriament han de comportar canvis en l’andorranitat, en la identitat cultural d’un país (no d’un grup, insisteixo) que ha multiplicat per 20 la seva població en menys de 100 anys.

Aquí ens trobem, però, amb un problema greu que sembla difícil de resoldre. Agafar-se a allò petit, a allò exclusiu per definir-nos simplement no té sentit: ja no som així. Aleshores, però, correm el risc de definir-nos com a un estàndard en un espai cultural més gran perdent la possibilitat de constituir una identitat particular per passar a ser, per exemple, simples europeus o pirinencs. Sospito, però, que es tracta d’un fals dilema, la tria entre folkloritzar-nos o desaparèixer no és real. La nostra suma de passat i present, d’identitats diverses, de muntanya més urbanitat, de microestat més Europa, … aquest tot, aquest còctel, quelcom ha de tenir de particular, els seus trets específics ha de tenir… Doncs són aquestes especificitats actuals i actualitzades juntament amb allò que tant ens iguala als veïns el que sospito que ha de constituir el cor de la nostra identitat present.

Compte, però, amb això dels veïns. Si busquem referents en espais culturals més amplis correm el risc de confondre realitats, de contaminar-nos de debats tan importants allà com inaplicables aquí. Això ens passa amb Catalunya, diria, on la problemàtica identitària és diferent a la nostra simplement perquè el context és un altre. De fet, més que amb Catalunya ens passa amb Catalunya i el català en reduir, sovint (com també passa allà) la identitat a la llengua. Evidentment que la llengua és un element clau en la construcció de cultures i d’identitats, però un reduccionisme excessiu en un espai, a més, satèl·lit a nivell lingüístic, pot portar-nos a confondre la reivindicació de més llengua amb la reivindicació de més catalanitat. L’entrada al Ramon Llull, el fet que discutim d’andorranitat aquí, a la Universitat Catalana d’Estiu, ha de servir per enriquir el nostre lligam amb un context que té molt de sentit considerar, evidentment, però que no ens ha de substituir. Com tot al llarg de l’exposició, no estic dient que això passi, alerto d’un perill, en aquest cas del de reduir la identitat a un únic element, igual que no tindria sentit tampoc concentrar-nos en exclusiva, a l’hora de definir-nos, en què som pirinencs, catòlics, gent de muntanya, país turístic, microestat o europeus.

Mentre alguns dels que clamen més andorranitat podrien estar demanant inconscientment més catalanitat, la realitat sembla portar-nos, en canvi, cada dia més espanyolitat. I ja no em refereixo a un ús creixent del castellà, que no sé si existeix o no, el que em sobta realment és la normalitat amb què molts (i aquí sí que disposo d’un petit grup mostral a les meves classes, on abordem temes d’immigració i integració) veuen l’espanyola com la cultura normal d’integració. Per exemple, m’ha semblat identificar –que quedi com a pura hipòtesi— que els joves d’origen portuguès empren ara molt més el portuguès per relacionar-se entre ells que deu anys enrere i això, que semblaria d’allò més desitjable, és interpretat sovint com a un retrocés respecte els temps en què molts d’ells s’ “integraven” no en català sinó en castellà, una altra llengua tan aliena a Andorra, almenys sobre el paper, com el portuguès. Però a la pràctica és el grup immigrat majoritari el que ha acabat aportant la cultura referent i així fills d’indis, portuguesos, francesos o de qualsevol altre grup minoritari semblen optar per apropar-se a la cultura espanyola (a la llengua, els referents mediàtics, la selecció espanyola, la cultura popular) per poder accedir al país en comptes de fer-ho a una identitat andorrana inexistent, invisible, anul·lada o, com a mínim, indefinida. I vet aquí un repte important ja que també depèn de cap a on s’integrin els nouvinguts que la identitat comuna que acabem tenint tiri més cap a una banda o cap a una altra. Ja que si finalment, en un escenari hipotètic extrem, la identitat d’un sol grup esdevingués comuna, només podríem admetre-ho i reflexar-ho per molt que ens resulti poc desitjable.

Tot això són, doncs, reptes que haurem de superar a l’hora de buscar definir-nos: buscar a definir el present, tal com som en aquest present –tot i tenir en compte, evidentment, que el present és també la suma dels passats—, i no exagerar la influència que l’entorn, els entorns, influeixen sobre nosaltres, o potser sí, però sense subdimensionar ni sobredimensionar aquestes influències sinó tenint-les en compte si exerceixen un pes real, encara que no sempre agradi. També caldrà revisar on queda amb tot això un antic equilibri molt andorrà, on queda França a nivell d’influència cultural… Però en fi, això serà tasca dels experts, sempre que els deixin fer-la…

Els polítics, però, ja ho dèiem, no queden deslliurats de feina. A ells els tocarà tancar el procés, definir fins a quin punt donem importància a aquesta andorranitat, fins a quin punt separa o integra, fins a quin punt volem protegir-la, mostrar-la, fomentar-la… La definició política que acabem adoptant serà, a més, importantíssima per un factor que ja apuntàvem abans i que és que estem parlant d’una identitat nacional, d’Estat, més que cultural, i que, per tant, identitat s’apropa moltíssim més en aquest cas a d’altres conceptes com drets o exclusió. Per tant, la manera de procedir ha de ser aquí absolutament diferent amb l’horitzó irrenunciable de la justícia social. Els polítics hauran de fer de polítics, hauran de mullar-se, d’apostar clar, de prendre decisions polítiques. I aquí, aquella definició ja clàssica d’en Pujol de l’ “és català qui viu i treballa a Catalunya” no ens serveix de gaire ja que aquí, quan decidim quin és el mínim a exigir per ser andorrà estarem definint les normes d’una rifa de drets i, per tant, la normativa serà menys retòrica, menys de recompte purament estadístic i més restrictiva, no hi ha dubte.

El quid de la qüestió aquí és triar quin criteri adoptem per decidir qui és prou andorrà, qui compleix aquell mínim admissible del ple de la identitat definida per la ciència. Perquè es tracta d’això, oi? Qui considerem que el té? Els que neixen en el sí d’aquest món? Els que hi passen la seva etapa de creixement com a persona i després s’hi queden? Els que passen a compartir la vida amb algú dels anteriors? Molt bé, aquests semblen força clars ja que recorren a una vinculació gairebé evident amb el país que els hi exigeix aquest lligam… Què fem amb la resta?

Sempre queda el recurs fàcil a la permanència. Potser sí, però comporta el perill constant de definir quan s’és prou permanent. Als 20 anys d’haver arribat? Als 17 i mig? Als 10? Als 3? Sense possibilitats abans? Per a ningú? I amb una selecció després o sense? Amb incorporació gradual i provisionalitats o d’una vegada i per sempre? Tot plegat, a més, amb el risc de deixar fora gent integradíssima des del primer moment i que el temps demostrarà que tenia voluntat de quedar-s’hi…

Però amb quines alternatives comptem? Amb la voluntat de ser? Funciona molt bé en Antropologia quan, amb l’arribada de fenòmens com les mares de lloguer, les noves tecnologies reproductives, les adopcions o la criança dels nens per part dels avis o del pare que disposa de la custòdia s’ha de definir què és un pare o què és una mare. Però ens serveix aquí? Segurament no. Comporta molts més problemes com a mínim ja que, qui vingui i, sigui pel que sigui, no pugui o, compliquem-ho encara més, no vulgui formar part d’aquesta nova realitat, ha de ser exclòs? Sempre? Trepitjar cada dia el mateix sòl que la resta i durant molt de temps no arriba mai a sumar prou per arribar a cap mínim? Tot són preguntes, tot són riscos que ens anirem trobant a mesura que ens atrevim a afrontar-los, no em toca a mi ni podria resoldre’ls, sobretot perquè això ha de formar part d’una feina col·lectiva que porti, com ja hem insistit, a una decisió política, aïlladament política, independent, gairebé de principis, valenta i conseqüent i, davant del risc d’equivocar-se i de retallar en un sentit o en un altre, amb un plus d’inclusivitat. Una tasca interessant i cabdal, d’altra banda.

Fins aquí la repassada a alguns dels riscos que he pogut identificar. N’hi ha molts més i, sens dubte, es poden repassar amb molta més exhaustivitat. Jo tan sols pretenc contribuir al debat amb algun punt controvertit, que desperti d’altres reflexions que seran les realment útils i fonamentals per avançar en aquesta tasca pendent que encara tenim com a societat. De perills n’hi ha molts, pensem que estem davant d’una cosa tan complicada com definir-nos com a societat. La cosa també pot fer mandra, és comprensible, però com dèiem abans s’ha de ser valents i posar-nos-hi perquè sembla ser un moment ideal per fer-ho. Aquesta diada de debat, tot cal dir-ho, pot servir d’empenta inicial. Ara toca aprofitar l’impuls. Moltes gràcies per l’atenció.

Pronunciat originalment en el marc de la 21a Diada Andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu, dedicada a L’Andorranitat, el 23 d’agost del 2008. Publicat, a més, al llibre que recollia les ponències de la diada, localitzable aquí.