Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


28 comentaris

Adéu (i gràcies!)

Es tracta, simplement, d’una mesura antifrau. De respecte pels lectors i pel mitjà que m’ha acollit els darrers quinze anys. I també d’honestedat amb mi mateix: el 1999 em vaig prometre que quan no tingués coses a dir plegaria. Cada dia passen coses, cada notícia és comentable, és cert, però no tots tenim sempre alguna cosa interressant a dir. Fins no fa gaire em sentia còmode amb aquest format de columna o bitllet. Ara ja no. Ni tinc el talent ni la gràcia necessaris per redactar-les com els lectors i la capçalera es mereixen, ni idees per omplir-les cada setmana ni temps per construir-les amb el màxim rigor. Toca admetre-ho i seure a la banqueta. Ara algunes idees me les ventilo amb un tuit o amb un comentari (signat) i per d’altres, en canvi, necessito com a mínim un article més extens. Això, i també que tinc ganes d’allunyar-me del soroll, deixant de contribuir-hi. Cinc-centes columnes després, el cos i el cap em demanen ara llegir més i escriure menys, escoltar més i parlar menys i contribuir al debat públic –a això no renuncio– tan sols quan tingui alguna cosa a aportar i quan tingui garanties de poder argumentar-la sòlidament i d’expressar-me amb claredat. Si en aquests anys una sola de les idees d’alguna de les columnes ha interessat a una sola persona, em dono per satisfet. Ara, però, s’ha acabat. No tornaré a atabalar-me per no superar els 1.578 caràcters amb espais que imposa el format. Aquesta xifra serà el malson, ara, del Guillem Valdès, que agafa el relleu d’aquest raconet d’opinió a partir de dimecres vinent. Jo no m’ho perdria, la setmana que ve puja el nivell. Adéu. I gràcies per ser-hi.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 13 de febrer del 2013

Aquest va ser l’últim bitllet de la meva tercera –i última– etapa a La Seca, la Meca i…


Deixa un comentari

Lúcids

La cita era els dilluns de sis a set de la tarda. Si podia, no me la perdia mai. Del format segurament se’n devien riure molts gurús de la comunicació de pa sucat amb oli, però l’aposta era insuperable: una hora de lucidesa en estat pur. Tres ments lúcides comentant l’actualitat sense filtre, conversant i discutint amb pausa, allunyats del fast thinking que tant ens empobreix, exquisidament moderats per algú que entenia que el seu rol consistia únicament en la facilitació, a deixar que la lucidesa fluís, a defugir tot protagonisme. Carrillo i Herrero de Miñón, ara acompanyats de Lluch o de Portabella, fent-la petar, respectuosos, ara discrepant i ara coincidint: un oasi enmig del soroll. Tan sols faltava Pujol, ben retratat recentment, per cert, a un altre programa que potencia la conversa pausada i que també s’ha acostat enguany a un altre lúcid com és Rubert de Ventós. De què va això avui? És molt senzill, es tracta simplement de reivindicar els lúcids que ens envolten, mal aprofitats per unes societats que no em sembla que els acabin de valorar prou. Dels lúcids amb prou experiència i amb prou distància de la trinxera partidista per il·luminar-nos en temps convulsos. De protegir-los amb figures com la del tresor viu de la Unesco o d’obligar-los per decret a compartir la seva lucidesa, tot i que potser el més sensat passa per potenciar la seva veu de tant en tant als mitjans, requerint-los més sovint, oferint-los-hi una mica de l’espai que normalment dediquem a l’aquell ha dit que l’altre ha dit que aquell ha dit. De reivindicar els lúcids d’arreu però també els nostres, que també en tenim…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 26 de desembre del 2012


2 comentaris

Groc legitimat

La Vanguardia obria l’edició d’aquest dilluns amb una interessantíssima crònica de Marc Bassets que, des de Boulder (Colorado), i gràcies a estudis de ciència política, dades històriques i testimonis clau ens parlava de polarització política, de l’auge dels guetos ideològics i de com el vot als EUA és cada cop més identitari. Una crònica que ja valia el preu del diari. Tan sols un dia abans, a l’edició de diumenge del mateix diari, pràcticament mitja tapa, comptant la foto, era encara, tres dies i mig després, per l’afer Madrid Arena. Com a destacat d’aquest bloc de la portada, un testimoni: “El padre de Katia, víctima de la tragedia: «Esa noche me dijo dos veces te quiero»”. Es pot saber què carai ens aporta aquesta informació? Poso aquests dos casos en paral·lel perquè, precisament, el perill principal és que convisquin en la mateixa publicació. Si la premsa groga viu confinada en mitjans etiquetats socialment com a “mitjans de premsa groga” no m’amoïna. El problema és donar cabuda a la informació groga i rosa a mitjans que la societat etiqueta com a seriosos, com La Vanguardia en el cas que avui ens ocupa, com TV3, difonent cada cop més imatges de violència gratuïta, com tants altres amb el naixement del fill de Messi. La barreja desarma l’audiència, empobreix i desdibuixa el periodisme i ofereix una legitimitat immerescuda a les premses groga i rosa. I tot plegat, per què? Doncs suposo que perquè els editors són els primers a creure’s la validesa del groc i el rosa. L’excusa de vendre més no s’aguanta: en l’era de la premsa gratuïta, ningú compra La Vanguardia perquè tingui una dosi més de groguisme.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 7 de novembre del 2012


Deixa un comentari

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012


2 comentaris

Bàndols

Gangs of NY

De quin bàndol sou? No, no, no és una pregunta retòrica, és una pregunta real, obligatòria (o com a mínim podria ser-ho): de quin bàndol sou? Va, que no és tan difícil, jugueu una mica el joc!, al cap i a la fi, tothom és d’un bàndol o d’un altre, no? (o com a mínim això ens volen fer creure…). Sou dels meus, no? O sou dels altres? Sou d’A o sou de B? De dretes o d’esquerres? Del Barça (i antimadridistes, lògicament) o del Madrid (i antibarcelonistes)? A favor del Patapou o en contra del Patapou? Funcionaris insolidaris o privats disposats a acomiadar fins a l’últim dels treballadors públics?

Que no teniu respostes radicals? Malament! No esteu preparats, doncs, pel món i l’Andorra d’avui, el món en què semblen voler-nos limitar al blanc o al negre, el món de l’estàs amb mi o l’estàs en contra meu, el món on a les enquestes hi ha cada cop menys caselles per respondre, el món on t’obliguen a ser d’un o d’un altre bàndol. Però qui s’ha menjat els meus matisos?

Evidentment, exagero, caricaturitzo la realitat, però m’espanta (i per això en volia parlar avui aquí) que el debat públic a casa nostra sigui cada cop més atrinxerat. M’espanta i m’entristeix, no sabeu fins a quin punt m’entristeix, que la setmana que sóc crític amb el bàndol A em felicitin amb efusivitat els del bàndol B, que immediatament et fan dels seus. Que no han entès res? Tot plegat m’espanta, deia, i em desorienta, perquè en un món de trinxeres no sé mai on ubicar-me, continuo buscant la plaça, el mercat, l’àgora, un espai de trobada, sigui el que sigui, on parlar, discutir, tenir enganxades fortes si cal, que sovint cal, però compartint un mateix espai, acceptant des de l’inici que la plaça no és meva. I de moment, per sort, encara queda gent a la plaça (posts com els del Gabriel Fernandez, la Noemí Rodríguez, la Marisol Fuentes o el Jordi Farré, entre d’altres, m’han reconciliat una mica amb la vida), gent amb posicions riques, matisades. Sort, perquè sinó, sincerament, tindria greus problemes per trobar la meva trinxera. I és que, ja em direu:

De quin bàndol sóc si sóc ciutadà però també funcionari i penso que no es pot justificar de cap manera la diferència entre les pensions dels funcionaris i de la resta de treballadors, però alhora penso que l’equilibri, en termes de drets, hauria de ser a l’alça i no a la baixa, però alhora en context de crisi entenc que el sistema de pensions actual és insostenible i s’ha de modificar, i ja està bé que el Govern no tanqui els ulls al problema i sigui responsable, però alhora penso que ser responsable és simplement la seva feina i que, a més, no està sent (per diferents motius) tot el responsable que toca.

De quin bàndol sóc si un periodista no és sant de la meva devoció però no comparteixo ni molt menys (i, de fet, condemno) que es miri d’intimidar-lo mentre exerceix la seva feina, necessària, i alhora no em sembla bé que el mitjà on treballa mantingui la notícia d’aquesta intimidació durant dos dies (com no fa mai amb cap altra notícia) a un lloc destacat del seu web?

De quin bàndol sóc si sóc crític amb el Govern actual i amb els anteriors i no m’identifico políticament ni amb el partit que governa ni amb el que està a l’oposició.

De quin bàndol sóc si crec fermament en la defensa dels drets dels treballadors però no em sento representat per certs sindicats i, sobretot, per certes maneres de fer de certs sindicalistes?

De quin bàndol sóc si sóc un apassionat d’Andorra però alhora tinc aŀlèrgia al concepte de pàtria i m’avergonyeixen encara massa coses del nostre sistema polític i socioeconòmic?

I la pregunta d’anunci de compreses definitiva: de quin bàndol som els que no tenim bàndol? Suposo que del bàndol dels que no entenen la política de bàndols, un bàndol, no ho dubteu, que miraré de defensar amb ungles i dents. Algú s’hi apunta?

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 5 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Dèries

microUf, apa, som-hi doncs… Ara no sé si faig bé de començar així o no, suposo que tot això que he dit fins ara ho puc deixar, té un cert sentit, perquè això és ràdio i els dubtes, a la ràdio, imagino que s’expressen així…

I és que avui és un dia de dubtes, de molts dubtes… Ja em perdonareu però és que sóc poc de ràdio. Bé, de fet sóc molt de ràdio, m’encanta la ràdio, m’apassiona la ràdio, és, encara avui, el meu canal principal de connexió amb l’actualitat. El que volia dir és que sóc poc de micro: mala veu, mala dicció, sempre parlant més ràpid del que toca, amb una incapacitat absoluta per redactar frases curtes… Vaja, tot un prodigi de la comunicació oral… Ja ho patireu, ja…

Em sento molt més còmode, molt més còmode!, amb una ploma entre els dits però mira, per fi, a partir d’ara, podré fer, amb un mínim sentit, el que faig habitualment amb els textos quan els redacto: llegir-los, mastegar-los en veu alta…

Ja ho veieu, pura contradicció, per això sóc un malalt de la coherència… Per això, tot i viure en el caos, tot i sentir-me còmode en el desordre, sóc malaltissament estructurat. D’aquí que hagi estat incapaç de començar aquesta sèrie de coŀlaboracions sense un bitllet introductori. Aquí el teniu. Presentació sui generis la que m’està quedant…

Però en fi, en temps de transparència em venia de gust començar de manera honesta, alertant-vos, d’entrada, de les meves dèries, perquè d’això anirà aquest espai, de les meves dèries. Avui de les personals (no patiu, no es tornarà a repetir), però a partir de la setmana vinent de les meves dèries més polítiques, socials, econòmiques, culturals, filosòfiques (sí?, també filosòfiques?, no ho sé, potser sí que ho podem dir així…). De les coses que m’emocionen i, sobretot, de les que m’indignen del món que ens envolta…

De fet, aquest és l’únic sentit que encara avui li trobo a l’opinió: juxtaposar tota una sèrie de dèries per construir un mosaic que ens doni una idea de la diversitat del món. La setmana que ve ens hi posem…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 14 de setembre del 2012


Deixa un comentari

Cucs

Em sembla fantàstic que existeixin partits d’ultradreta. D’entrada perquè sóc un radical a favor de la radicalitat: les millors solucions no tenen perquè ser moderades; tampoc els extremistes es mereixen menys drets que els instal·lats al centre sociològic per pura pragmàtica electoral. Els partits d’ultradreta, a més, tenen un munt d’avantatges: clarifiquen enormement el panorama polític i faciliten la feina als votants, especialment al d’extrema dreta i al de la dreta moderada.

El que m’emprenya de la ultradreta no és que existeixi, és que arribi al poder de forma injusta. Amb un consens general a Occident contra el seu mètode clàssic d’assalt al poder (cop d’estat + populisme, i fatxes a governar) la capacitat de l’extrema dreta per infiltrar-se i imposar-se s’ha evidenciat, però, com a infinita. Una de les primeres apostes va ser per integrar-se silenciosament dins els partits conservadors de tota la vida. Festa major, aquí no hi ha fatxes!, celebraven alguns. I sí, mentre hi visquin de forma marginal, tots contents, però si mai agafen el poder intern (cas dels aznaristes al PP o dels falcons que controlaven aquella titella anomenada Bush), acaben obtenint per a l’extrema dreta (camuflada de democristiana, de conservadora o fins i tot de liberal) uns rèdits en forma de parlamentaris o fins i tot de govern que, de presentar-se amb les cartes sobre la taula, mai li pertanyerien…

Els més espavilats han trobat encara una altra via: simplement ignoren la política tradicional i es concentren en el quart poder per aconseguir, des de mitjans filofeixistes i amb un populisme sense límits, no que l’extrema dreta governi sinó –més perillós encara— que impregni la nostra manera de veure el món, convencent-nos una mica cada dia, guanyant –batalla a batalla, segon a segon— el combat per l’hegemonia ideològica i cultural, en el sentit de Gramsci.

Vist el panorama, la millor opció semblaria fomentar els partits feixistes, tenir-los ben identificats. El risc, però, també és majúscul. No només perquè poden acabar governant en coalició gràcies a la irresponsabilitat d’un partit gran (cas del govern italià amb Berlusconi) sinó per l’efecte altaveu. Algú s’en recorda d’en Le Pen? Ningú. Ja no existeix. La por a perdre vots ha fet que la dreta suposadament moderada hagi assumit gran part del seu programa per recuperar antics votants seduïts pel discurs del Front National. I ara la història es repeteix a Vic per evitar una fuga de vots cap a Plataforma per Catalunya (sí, la caverna no és una exclusiva espanyolista, és caverna i prou, que ja és…). És a dir, que no guanyen els partits d’ultradreta però sí l’ultradreta a seques. No tindrem líders d’ultradreta però sí programes i polítiques d’ultradreta, i això sí que és perillós…

Ara farà dues setmanes, en Gabriel Fernández feia una crida formal (ja havia deixat anar la idea en alguna tertúlia) a sortir de l’armari a tots els andorrans d’ultradreta, animant-los a organitzar-se políticament. Pel cas andorrà, la idea em genera els mateixos maldecaps que per a l’escenari global: en principi prefereixo tenir els ultres ben identificats i asseguts al Consell General amb el seu propi pin a l’americana, però amb un sistema que fomenta el conservadorisme, la por a l’efecte altaveu m’esgarrifa força… Quina és la solució, doncs? Difícil resposta… És el que té l’extrema dreta, que són insuportables facin el que facin i es disfressin del que es disfressin…

Publicat originalment al meu blog d’opinió de l’edició digital del Diari d’Andorra el 27 de gener del 2010

Una versió reduïda d’aquest post (localitzable aquí) es va publicar el mateix dia i amb el mateix títol a la columna d’opinió La Seca, La Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra.