Adéu (i gràcies!)

Es tracta, simplement, d’una mesura antifrau. De respecte pels lectors i pel mitjà que m’ha acollit els darrers quinze anys. I també d’honestedat amb mi mateix: el 1999 em vaig prometre que quan no tingués coses a dir plegaria. Cada dia passen coses, cada notícia és comentable, és cert, però no tots tenim sempre alguna cosa interressant a dir. Fins no fa gaire em sentia còmode amb aquest format de columna o bitllet. Ara ja no. Ni tinc el talent ni la gràcia necessaris per redactar-les com els lectors i la capçalera es mereixen, ni idees per omplir-les cada setmana ni temps per construir-les amb el màxim rigor. Toca admetre-ho i seure a la banqueta. Ara algunes idees me les ventilo amb un tuit o amb un comentari (signat) i per d’altres, en canvi, necessito com a mínim un article més extens. Això, i també que tinc ganes d’allunyar-me del soroll, deixant de contribuir-hi. Cinc-centes columnes després, el cos i el cap em demanen ara llegir més i escriure menys, escoltar més i parlar menys i contribuir al debat públic –a això no renuncio– tan sols quan tingui alguna cosa a aportar i quan tingui garanties de poder argumentar-la sòlidament i d’expressar-me amb claredat. Si en aquests anys una sola de les idees d’alguna de les columnes ha interessat a una sola persona, em dono per satisfet. Ara, però, s’ha acabat. No tornaré a atabalar-me per no superar els 1.578 caràcters amb espais que imposa el format. Aquesta xifra serà el malson, ara, del Guillem Valdès, que agafa el relleu d’aquest raconet d’opinió a partir de dimecres vinent. Jo no m’ho perdria, la setmana que ve puja el nivell. Adéu. I gràcies per ser-hi.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 13 de febrer del 2013

Aquest va ser l’últim bitllet de la meva tercera –i última– etapa a La Seca, la Meca i…

Lúcids

La cita era els dilluns de sis a set de la tarda. Si podia, no me la perdia mai. Del format segurament se’n devien riure molts gurús de la comunicació de pa sucat amb oli, però l’aposta era insuperable: una hora de lucidesa en estat pur. Tres ments lúcides comentant l’actualitat sense filtre, conversant i discutint amb pausa, allunyats del fast thinking que tant ens empobreix, exquisidament moderats per algú que entenia que el seu rol consistia únicament en la facilitació, a deixar que la lucidesa fluís, a defugir tot protagonisme. Carrillo i Herrero de Miñón, ara acompanyats de Lluch o de Portabella, fent-la petar, respectuosos, ara discrepant i ara coincidint: un oasi enmig del soroll. Tan sols faltava Pujol, ben retratat recentment, per cert, a un altre programa que potencia la conversa pausada i que també s’ha acostat enguany a un altre lúcid com és Rubert de Ventós. De què va això avui? És molt senzill, es tracta simplement de reivindicar els lúcids que ens envolten, mal aprofitats per unes societats que no em sembla que els acabin de valorar prou. Dels lúcids amb prou experiència i amb prou distància de la trinxera partidista per il·luminar-nos en temps convulsos. De protegir-los amb figures com la del tresor viu de la Unesco o d’obligar-los per decret a compartir la seva lucidesa, tot i que potser el més sensat passa per potenciar la seva veu de tant en tant als mitjans, requerint-los més sovint, oferint-los-hi una mica de l’espai que normalment dediquem a l’aquell ha dit que l’altre ha dit que aquell ha dit. De reivindicar els lúcids d’arreu però també els nostres, que també en tenim…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 26 de desembre del 2012

Groc legitimat

La Vanguardia obria l’edició d’aquest dilluns amb una interessantíssima crònica de Marc Bassets que, des de Boulder (Colorado), i gràcies a estudis de ciència política, dades històriques i testimonis clau ens parlava de polarització política, de l’auge dels guetos ideològics i de com el vot als EUA és cada cop més identitari. Una crònica que ja valia el preu del diari. Tan sols un dia abans, a l’edició de diumenge del mateix diari, pràcticament mitja tapa, comptant la foto, era encara, tres dies i mig després, per l’afer Madrid Arena. Com a destacat d’aquest bloc de la portada, un testimoni: “El padre de Katia, víctima de la tragedia: «Esa noche me dijo dos veces te quiero»”. Es pot saber què carai ens aporta aquesta informació? Poso aquests dos casos en paral·lel perquè, precisament, el perill principal és que convisquin en la mateixa publicació. Si la premsa groga viu confinada en mitjans etiquetats socialment com a “mitjans de premsa groga” no m’amoïna. El problema és donar cabuda a la informació groga i rosa a mitjans que la societat etiqueta com a seriosos, com La Vanguardia en el cas que avui ens ocupa, com TV3, difonent cada cop més imatges de violència gratuïta, com tants altres amb el naixement del fill de Messi. La barreja desarma l’audiència, empobreix i desdibuixa el periodisme i ofereix una legitimitat immerescuda a les premses groga i rosa. I tot plegat, per què? Doncs suposo que perquè els editors són els primers a creure’s la validesa del groc i el rosa. L’excusa de vendre més no s’aguanta: en l’era de la premsa gratuïta, ningú compra La Vanguardia perquè tingui una dosi més de groguisme.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 7 de novembre del 2012

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012

Bàndols

De quin bàndol sou? No, no, no és una pregunta retòrica, és una pregunta real, obligatòria (o com a mínim podria ser-ho): de quin bàndol sou? Va, que no és tan difícil, jugueu una mica el joc!, al cap i a la fi, tothom és d’un bàndol o d’un altre, no? (o com a mínim això ens volen fer creure…). Sou dels meus, no? O sou dels altres? Sou d’A o sou de B? De dretes o d’esquerres? Del Barça (i antimadridistes, lògicament) o del Madrid (i antibarcelonistes)? A favor del Patapou o en contra del Patapou? Funcionaris insolidaris o privats disposats a acomiadar fins a l’últim dels treballadors públics?

Que no teniu respostes radicals? Malament! No esteu preparats, doncs, pel món i l’Andorra d’avui, el món en què semblen voler-nos limitar al blanc o al negre, el món de l’estàs amb mi o l’estàs en contra meu, el món on a les enquestes hi ha cada cop menys caselles per respondre, el món on t’obliguen a ser d’un o d’un altre bàndol. Però qui s’ha menjat els meus matisos?

Evidentment, exagero, caricaturitzo la realitat, però m’espanta (i per això en volia parlar avui aquí) que el debat públic a casa nostra sigui cada cop més atrinxerat. M’espanta i m’entristeix, no sabeu fins a quin punt m’entristeix, que la setmana que sóc crític amb el bàndol A em felicitin amb efusivitat els del bàndol B, que immediatament et fan dels seus. Que no han entès res? Tot plegat m’espanta, deia, i em desorienta, perquè en un món de trinxeres no sé mai on ubicar-me, continuo buscant la plaça, el mercat, l’àgora, un espai de trobada, sigui el que sigui, on parlar, discutir, tenir enganxades fortes si cal, que sovint cal, però compartint un mateix espai, acceptant des de l’inici que la plaça no és meva. I de moment, per sort, encara queda gent a la plaça (posts com els del Gabriel Fernandez, la Noemí Rodríguez, la Marisol Fuentes o el Jordi Farré, entre d’altres, m’han reconciliat una mica amb la vida), gent amb posicions riques, matisades. Sort, perquè sinó, sincerament, tindria greus problemes per trobar la meva trinxera. I és que, ja em direu:

De quin bàndol sóc si sóc ciutadà però també funcionari i penso que no es pot justificar de cap manera la diferència entre les pensions dels funcionaris i de la resta de treballadors, però alhora penso que l’equilibri, en termes de drets, hauria de ser a l’alça i no a la baixa, però alhora en context de crisi entenc que el sistema de pensions actual és insostenible i s’ha de modificar, i ja està bé que el Govern no tanqui els ulls al problema i sigui responsable, però alhora penso que ser responsable és simplement la seva feina i que, a més, no està sent (per diferents motius) tot el responsable que toca.

De quin bàndol sóc si un periodista no és sant de la meva devoció però no comparteixo ni molt menys (i, de fet, condemno) que es miri d’intimidar-lo mentre exerceix la seva feina, necessària, i alhora no em sembla bé que el mitjà on treballa mantingui la notícia d’aquesta intimidació durant dos dies (com no fa mai amb cap altra notícia) a un lloc destacat del seu web?

De quin bàndol sóc si sóc crític amb el Govern actual i amb els anteriors i no m’identifico políticament ni amb el partit que governa ni amb el que està a l’oposició.

De quin bàndol sóc si crec fermament en la defensa dels drets dels treballadors però no em sento representat per certs sindicats i, sobretot, per certes maneres de fer de certs sindicalistes?

De quin bàndol sóc si sóc un apassionat d’Andorra però alhora tinc aŀlèrgia al concepte de pàtria i m’avergonyeixen encara massa coses del nostre sistema polític i socioeconòmic?

I la pregunta d’anunci de compreses definitiva: de quin bàndol som els que no tenim bàndol? Suposo que del bàndol dels que no entenen la política de bàndols, un bàndol, no ho dubteu, que miraré de defensar amb ungles i dents. Algú s’hi apunta?

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 5 d’octubre del 2012

Dèries

Uf, apa, som-hi doncs… Ara no sé si faig bé de començar així o no, suposo que tot això que he dit fins ara ho puc deixar, té un cert sentit, perquè això és ràdio i els dubtes, a la ràdio, imagino que s’expressen així…

I és que avui és un dia de dubtes, de molts dubtes… Ja em perdonareu però és que sóc poc de ràdio. Bé, de fet sóc molt de ràdio, m’encanta la ràdio, m’apassiona la ràdio, és, encara avui, el meu canal principal de connexió amb l’actualitat. El que volia dir és que sóc poc de micro: mala veu, mala dicció, sempre parlant més ràpid del que toca, amb una incapacitat absoluta per redactar frases curtes… Vaja, tot un prodigi de la comunicació oral… Ja ho patireu, ja…

Em sento molt més còmode, molt més còmode!, amb una ploma entre els dits però mira, per fi, a partir d’ara, podré fer, amb un mínim sentit, el que faig habitualment amb els textos quan els redacto: llegir-los, mastegar-los en veu alta…

Ja ho veieu, pura contradicció, per això sóc un malalt de la coherència… Per això, tot i viure en el caos, tot i sentir-me còmode en el desordre, sóc malaltissament estructurat. D’aquí que hagi estat incapaç de començar aquesta sèrie de coŀlaboracions sense un bitllet introductori. Aquí el teniu. Presentació sui generis la que m’està quedant…

Però en fi, en temps de transparència em venia de gust començar de manera honesta, alertant-vos, d’entrada, de les meves dèries, perquè d’això anirà aquest espai, de les meves dèries. Avui de les personals (no patiu, no es tornarà a repetir), però a partir de la setmana vinent de les meves dèries més polítiques, socials, econòmiques, culturals, filosòfiques (sí?, també filosòfiques?, no ho sé, potser sí que ho podem dir així…). De les coses que m’emocionen i, sobretot, de les que m’indignen del món que ens envolta…

De fet, aquest és l’únic sentit que encara avui li trobo a l’opinió: juxtaposar tota una sèrie de dèries per construir un mosaic que ens doni una idea de la diversitat del món. La setmana que ve ens hi posem…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 14 de setembre del 2012

Cucs

Em sembla fantàstic que existeixin partits d’ultradreta. D’entrada perquè sóc un radical a favor de la radicalitat: les millors solucions no tenen perquè ser moderades; tampoc els extremistes es mereixen menys drets que els instal·lats al centre sociològic per pura pragmàtica electoral. Els partits d’ultradreta, a més, tenen un munt d’avantatges: clarifiquen enormement el panorama polític i faciliten la feina als votants, especialment al d’extrema dreta i al de la dreta moderada.

El que m’emprenya de la ultradreta no és que existeixi, és que arribi al poder de forma injusta. Amb un consens general a Occident contra el seu mètode clàssic d’assalt al poder (cop d’estat + populisme, i fatxes a governar) la capacitat de l’extrema dreta per infiltrar-se i imposar-se s’ha evidenciat, però, com a infinita. Una de les primeres apostes va ser per integrar-se silenciosament dins els partits conservadors de tota la vida. Festa major, aquí no hi ha fatxes!, celebraven alguns. I sí, mentre hi visquin de forma marginal, tots contents, però si mai agafen el poder intern (cas dels aznaristes al PP o dels falcons que controlaven aquella titella anomenada Bush), acaben obtenint per a l’extrema dreta (camuflada de democristiana, de conservadora o fins i tot de liberal) uns rèdits en forma de parlamentaris o fins i tot de govern que, de presentar-se amb les cartes sobre la taula, mai li pertanyerien…

Els més espavilats han trobat encara una altra via: simplement ignoren la política tradicional i es concentren en el quart poder per aconseguir, des de mitjans filofeixistes i amb un populisme sense límits, no que l’extrema dreta governi sinó –més perillós encara— que impregni la nostra manera de veure el món, convencent-nos una mica cada dia, guanyant –batalla a batalla, segon a segon— el combat per l’hegemonia ideològica i cultural, en el sentit de Gramsci.

Vist el panorama, la millor opció semblaria fomentar els partits feixistes, tenir-los ben identificats. El risc, però, també és majúscul. No només perquè poden acabar governant en coalició gràcies a la irresponsabilitat d’un partit gran (cas del govern italià amb Berlusconi) sinó per l’efecte altaveu. Algú s’en recorda d’en Le Pen? Ningú. Ja no existeix. La por a perdre vots ha fet que la dreta suposadament moderada hagi assumit gran part del seu programa per recuperar antics votants seduïts pel discurs del Front National. I ara la història es repeteix a Vic per evitar una fuga de vots cap a Plataforma per Catalunya (sí, la caverna no és una exclusiva espanyolista, és caverna i prou, que ja és…). És a dir, que no guanyen els partits d’ultradreta però sí l’ultradreta a seques. No tindrem líders d’ultradreta però sí programes i polítiques d’ultradreta, i això sí que és perillós…

Ara farà dues setmanes, en Gabriel Fernández feia una crida formal (ja havia deixat anar la idea en alguna tertúlia) a sortir de l’armari a tots els andorrans d’ultradreta, animant-los a organitzar-se políticament. Pel cas andorrà, la idea em genera els mateixos maldecaps que per a l’escenari global: en principi prefereixo tenir els ultres ben identificats i asseguts al Consell General amb el seu propi pin a l’americana, però amb un sistema que fomenta el conservadorisme, la por a l’efecte altaveu m’esgarrifa força… Quina és la solució, doncs? Difícil resposta… És el que té l’extrema dreta, que són insuportables facin el que facin i es disfressin del que es disfressin…

Publicat originalment al meu blog d’opinió de l’edició digital del Diari d’Andorra el 27 de gener del 2010

Una versió reduïda d’aquest post (localitzable aquí) es va publicar el mateix dia i amb el mateix títol a la columna d’opinió La Seca, La Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra.

Neoliberalisme i pluralitat

“El neoliberalisme provoca la desaparició progressiva dels universos autònoms de producció cultural.” (1) Reflexions com aquestes són provocades per l’arribada del neoliberalisme, revisió de les tesis liberals que insisteix de forma exagerada en la llibertat de mercat i, doncs, en la desregularització (2). Aquesta doctrina, teoritzada per Friedrich Von Hayek i pels economistes monetaristes de l’escola de Xicago (amb Milton Friedman al capdavant) va ser aplicada, en un primer moment, tan sols als Estats Units de Ronald Reagan i a la Gran Bretanya de Margaret Thatcher (3). Actualment, però, s’ha convertit en la ideologia dominant al món, fins al punt que alguns autors s’atreveixen fins i tot a parlar de pensament únic. Però, fins a quin punt el neoliberalisme afecta la pluralitat en els mitjans de comunicació? En un primer moment veurem com, en efecte, el neoliberalisme és un gran enemic per a la pluralitat d’idees. Però, tot seguit, deixarem un lloc a l’esperança observant les comptades excepcions a aquesta tesi i assistint als projectes que s’estan començant a dur a terme per tal de canviar l’estructura actual de la comunicació mundial.

Són diversos els factors que ajuden a explicar el triomf del pensament únic, neoliberal, en la nostra societat. El més important d’ells, però, són les grans concentracions empresarials. De fet, en poc més d’un any, hem assistit a fusions entre grans empreses, que han unit, per exemple, a Terra amb Logista, BBVA, Bertelsmann Services i Lycos, a Time Warner amb American OnLine (AOL) a Vivendi amb Universal Pictures, Seagram, … o a Bertelsmann amb Pearson i Audiofina creant així els grans holdings comunicatius del món (4). Però com afecta la creació d’aquest oligopoli comunicatiu a la pluralitat?

En primer lloc, resulta evident observar que com més fusions es produeixin en el camp de la comunicació, aquesta quedarà concentrada en cada cop menys mans. D’aquesta manera, en reduir-se el nombre d’emissors, disminueix també el grau de pluralitat fins al punt que la gran majoria dels mitjans acaben defensant la mateixa ideologia. I aquesta és el neoliberalisme, perquè amb cap altra tindrien un grau de llibertat més alt per créixer i maximitzar els beneficis.

D’altra banda, anotarem que aquests efectes tenen conseqüències directes tant a nivell nacional com a nivell global. Un cas paradigmàtic de la concentració d’idees a escala nacional, ens l’ofereix l’Estat espanyol, on el neoliberalisme és present a la major part dels mitjans i, especialment, a les televisions: a TVE a causa de la presència del Partit Popular (d’ideologia neoliberal) a la presidència del Govern; a A3 TV ja que el grup Telefónica (màxim accionista d’A3) està liderat per membres de la Fundación para el análisis y los estudios sociales (FAES), d’ideologia també neoliberal (5); i a Tele 5, per la presència de Mediaset Berlusconi (grup neoconservador) en l’accionariat de l’ens. Així, veiem com tan sols tres grups es reparteixen gairebé tres quartes parts de l’audiència televisiva espanyola, gràcies a les concentracions.

A nivell internacional, la situació és encara més preocupant. I és que les fusions han provocat la creació de grans multinacionals (de tendència, evidentment, neoliberal) que oligopolitzen el mercat mundial de la informació. Així, per exemple, de les 300 empreses d’informació més importants del món, 273 pertanyen a la Tríada (EUA, UE i Japó) (6) gràcies, entre d’altres factors, a operacions de fusió i de compra empresarials. És per aquest motiu que no és cap exageració afirmar que a nivell mundial, el neoliberalisme és el pensament hegemònic.

Desprès d’analitzar breument la relació entre concentracions empresarials i pluralitat, observarem ara altres factors que han afavorit la instauració del pensament únic. El primer d’ells és l’aparició, en la nostra societat, de noves formes de censura. La primera d’elles, és la brevetat dels discursos en televisió. El curt espai temporal entre falques publicitàries provoca que les intervencions d’intel·lectuals a la televisió siguin breus. Així, no disposen de temps suficient per justificar les seves crítiques i, per tant, o bé opten per fer discursos afins al neoliberalisme o per fer crítiques ai las sense justificar i, per tant, amb poca credibilitat (7). Així, el pensament únic resta pràcticament intocable.

Una altra forma moderna de censura és l’abundància d’informació. Tot i que politòlegs com R. Dahl opinen que com més informació hi hagi, més ben informats estaran els ciutadans (8), d’altres experts en comunicació (9) sostenen que “la forma moderna de la censura consisteix en superafegir i acumular informació” (10), ja que, l’augment del nombre d’informació és generalment inversament proporcional a la seva fiabilitat.

La darrera forma contemporània de censura és la provocada per la publicitat. Aquesta, exerceix una veritable “dictadura” en els continguts dels mitjans (11) incidint, cada vegada més, en la programació, dient el que s’ha i el que no s’ha d’emetre. Així, les grans multinacionals tenen una altra via per pressionar els mitjans i assegurar-se que aquests no emetran res contrari a la ideologia única neoconservadora.

Un cop vistes les formes de la “neo-censura”, veurem ara fins a quin punt es pot parlar d’americanització cultural. El que provarem de demostrar aquí és que la globalització és de signe americà donant per descomptat que, pretenent impregnar a tot el món dels valors i de l’estil de vida americans, l’objectiu és instaurar el pensament únic, americà i neoliberal.

Primer, hem de considerar que sempre hi ha hagut, des dels Estats Units, una gran voluntat d’exportar el seu model (12), cosa que ha provocat que ja als anys seixanta, sociòlegs com MacLuhan o Brzezinski pronostiquessin el naixement d’un “poble planetari” o l’adveniment d’una “revolució tecnotrònica”, mercès a la qual els Estats Units exportarien els seus productes culturals i, doncs, el seu modus vivendi (13). D’altra banda, és evident la presència dels continguts americans en les televisions, cinemes, … de tot el món sobretot a nivell de serials (Friends, The Simpson’s, South Park, …) i pel·lícules (Jurassic Park, Titanic, Star Wars, …). Només cal fer una ullada a qualsevol guia de programació. A més, és la mateixa doctrina neoliberal la que “obliga” a la resta de països a desregularitzar i, doncs, a no resistir-se als continguts americans; un clar exemple ens el proporciona l’administració Aznar, disposada a eliminar les quotes de pantalla mínimes per a productes culturals europeus.

Un  altre factor de la manca de pluralitat al món és la dominació de les agències per part del Nord i el desenvolupament desigual dels accessos a Internet. Ja hem parlat anteriorment de les Firmes Multinacionals i la seva responsabilitat en la dominació informativa del Nord sobre el Sud. Hi ha, però, més culpables. I un d’ells són les agències informatives i les cadenes de notícies de 24 hores al dia, especialment, la CNN. Així, Associated Press, Reuters, Agence France Press, Unió de premsa Internacional i CNN (totes elles occidentals (14)) proveeixen d’informació a la major part dels mitjans de tot el món. D’aquesta manera, gairebé tota la població (Nord i Sud) rep les informacions triades pel Nord i explicades des del punt de vista pel Nord, de manera que el Sud es veu condemnat a veure des d’un prisma aliè, fins i tot el que passa a casa seva (15). D’altra banda, el desigual desenvolupament de les xarxes d’accés a Internet en el Nord i en el Sud provocarà un nou retard del Sud, aquest cop en l’accés a un dels pocs mitjans que contenen unes dosis mínimes de pluralitat.

“La circulació circular de la informació” és una altra causa de la consolidació del pensament únic. Els periodistes, en informar-se, bàsicament, llegint altres diaris o mirant altres cadenes, no fan més que repetir-se els uns als altres creant així un cercle viciós i repetint sempre les mateixes idees i els mateixos punts de vista. És, per tant, també culpa dels professionals de la informació aquest continuisme ideològic, aquest pensament únic neoliberal (16).

Finalment, veurem com la convergència entre la dreta i l’esquerra alimenta, també, el neoliberalisme. I és que, tot i ser negada per pensadors tan importants com Norberto Bobbio (17), la convergència entre dreta i esquerra sembla ser un fet. A més, la fusió entre les dues ideologies clàssiques no és equidistant a cada extrem, sinó que està situada clarament a la dreta, de manera que és pot parlar de “neoliberalisme socialdemòcrata” (18). Aquest fet provoca que el neoliberalisme englobi encara més mitjans i que, així, grups suposadament més progressistes (com Prisa a Espanya, per exemple) defensin, igualment, les tesis neoconservadores augmentant, d’aquesta manera, una mica més encara, el pensament únic en el món.

Fins ara hem vist com el neoliberalisme afavoria la reducció de la pluralitat i, doncs, la creació d’un pensament únic, gràcies a les concentracions empresarials, les noves formes de censura o la convergència entre dreta i esquerra. Ara, però, és temps de cercar les comptades excepcions a aquesta tesi i d’observar les primeres passes que s’estan donant per tal de canviar l’estructura actual de la comunicació mundial.

La primera excepció la trobem en la premsa regional i local. Les empreses d’aquest sector, en disposar de menys recursos econòmics, no tenen capacitat per a fusionar-se i, per tant, conserven, en un major grau, les seves diferents tendències. És el cas de publicacions com Belfast Telegraph (Irlanda del Nord); Midi Libre (Montpeller, França); Sur (Espanya) o Regió 7 o 9Nou (Catalunya) (19).

De manera similar, aquest pluralisme també és present a les ràdios lliures, que fugen de les concentracions i que no accepten finançament publicitari que condicioni els seus continguts. Així, en emissores com Ràdio Pica, Ràdio Contrabanda (Catalunya) o Ràdio Klara (País Valencià) podem trobar espais d’ideologia contrària al neoliberalisme, i que donen prioritat a continguts no americans, doncs, alternatius al pensament únic (20). I és que per a autors com Cebrián, el que realment seria interessant és la glocalització, és a dir, acceptar la globalització però interessar-se també, i cada vegada més, per l’àmbit local (21). I és precisament en aquest àmbit on es més fàcil introduir la pluralitat.

Una altra font d’esperança per a la lluita contra el pensament únic és Internet. Es tracta, però, d’una arma de doble fulla ja que si la xarxa fos mal utilitzada, podria agreujar encara més la situació actual. No obstant això, utilitzant-les bé, les autopistes de la informació podrien donar cabuda a tota de mena mitjans alternatius al neoliberalisme (des de pàgines web i diaris electrònics fins a ràdios i televisions en xarxa), que, en ser més assequibles de finançar que els mitjans convencionals, no precisarien ni de fusions empresarials ni d’excessiu finançament publicitari, el que els permetria desenvolupar-se amb importants graus de pluralitat.

Un altre avantatge de la xarxa derivaria d’un hipotètic equipament de TIC (tecnologies de la informació i de la comunicació) al Tercer Món, gràcies al qual, els països del Sud podrien fer servir Internet a mode d’agència informativa, podent donar així el seu punt de vista, almenys en les notícies que tenen lloc a casa seva. Això, però, repetim que és un cas força hipotètic si més no a curt termini.

I finalment, la gran esperança de la pluralitat resideix en els moviments de protesta contra el neoliberalisme. I és que d’ençà els fets de Seattle (22), l’oposició al pensament únic sembla haver-se tornat molt seriosa, protestant de forma organitzada i amb gran impacte mediàtic a totes les cimeres celebrades pel BM, l’FMI, l’OMC o el G8, a ciutats com Washington, Praga, Niça i, properament, a Barcelona i a Gènova. Però on realment es veu una voluntat seriosa per acabar amb “el monopoli del pensament únic” (23) és a Porto Alegre on recentment s’ha celebrat el I Fòrum Social Mundial (FSM). Aquí, tots els contraris al neoliberalisme (cal destacar de forma especial la presència del mensual alternatiu Le Monde Diplomatique, i especialment d’Ignacio Ramonet, de Bernard Cassen i d’Armand Mattelart que van contribuir enormement en la organització, el desenvolupament i la repercussió mediàtica de la cimera) van reunir-se per demostrar que una altra gestió del món és possible i per assentar les bases d’un nou internacionalisme, en què es dóna prioritat a la globalització de la solidaritat sobre la globalització de l’economia (24). I és que, lluitant per la fi del neoliberalisme s’està lluitant també per l’augment de la pluralitat en els mitjans de comunicació. I així ho demostra la voluntat (expressada pels organitzadors de l’FSM) de realitzar un fòrum mundial de la comunicació (25), paral·lel al FSM.

Ens havíem interrogat sobre la relació que existia entre neoliberalisme i pluralitat, i hem vist que aquesta última, sota la dominació mundial del neoconservadurisme, està, pràcticament, en perill d’extinció. De fet, les conseqüències pràctiques d’aquesta ideologia es tradueixen en una dominació mundial de la informació per un oligopoli de holdings comunicatius, en una americanització de la cultura, en la instal·lació de noves formes de censura, molt més subtils, i, sobretot, en la dominació informativa que exerceix el Nord sobre el Sud.

I és que, són molt poc nombrosos els mitjans que escapen del pensament únic. Tan sols alguns diaris locals, les ràdios lliures i publicacions com Le monde diplomatique planten cara al neoliberalisme. L’esperança de la pluralitat, per tant, no resideix en crear mitjans alternatius dins del sistema neoconservador sinó en enderrocar, directament, el sistema neoliberal.

És per aquest motiu, que tots els que pensen d’una manera alternativa als neoliberals han de treballar junts per tal que l’esperit de Seattle sigui sempre viu i s’arribi així a demostrar, amb la pràctica, que una altra gestió del món és possible, a demostrar que un altre món és possible.

Notes:
(1)  RAMONET, I: La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(2) ÉCHAUDEMAISON, C-D: Dictionnaire d’économie et de sciences sociales. Nathan. Paris, 1998
(3) LECHYPRE, E: “Messieurs, la nouvelle économie vous dit merci” dins L’expansion nº 615, febrer/març 2000.
(4) Font: diverses edicions dels diaris El País, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya.
(5) De fet, FAES és l’encarregada d’elaborar la ideologia neoliberal del Partit Popular. Veure: RODRÍGUEZ, J: “La forja del aznarismo” dins El País Domingo, 11 de febrer de 2001.
(6) RAMONET, I: “La batalla Norte-Sur en la información” dins La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(7) Reflexions com aquestes són sostingudes per Noam Chomsky (en un reportatge on es van integrar diverses entrevistes fetes a aquest intel·lectual i emès recentment per Canal 33) i per Pierre Bourdieu (BOURDIEU, P: “L’urgence et le fast thinking” i “Une censure invisible” dins Sur la télévision. Liber. Paris, 1996.)
(8) DAHL, R: La democracia. Una guía para los ciudadanos. Taurus. Madrid, 1999
(9) Entre ells Ignacio Ramonet, Pierre Bourdieu i Juan Luís Cebrián.
(10) RAMONET, I: “Ser periodista hoy” dins La tiranía de la comunicación (p54). Debate. Madrid, 1998
(11) Aquesta reflexió es troba recollida en l’article “Comunicación, una deuda para la sociedad civil” <www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/01].
(12) Així ho demostra un document aprovat pel Departament de Comerç del Govern dels Estats-Units de l’any 1948, trobat per Thomas Gubak, en què és diu: “Si les empreses exporten materials americans sobre modes de vida americans, el Govern els garanteix que faran guanys”.
(13) BENVENUTI, J-C: “Ouverture internationale et mondialisation” dins Atout Bac: Économie. Nathan. Paris, 1999.
(14) Tan sols l’agència Tanjug oferia informació contemplada des del punt de vista de l’Est, però aquesta agència va perdre molta importància desprès de la caiguda del comunisme a la Unió Soviètica.
(15) RAMONET, I: “La batalla Norte-Sur en la información” dins La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(16) Aquest plantejament és sostingut per P. Bourdieu, que afirma: “Pels periodistes, la lectura dels diaris és una tasca indispensable […]. És un dels mecanismes mitjançant els quals s’engendra l’homogeneïtat dels productes proposats”. (BOURDIEU, P: “La circulation circulaire de l’information” dins Sur la télévision. Liber. Paris, 1996.)
(17) Precisament a BOBBIO, N: “La díada sobrevive” dins Derecha e izquierda. Taurus Bolsillo. Madrid, 1998
(18) Així ho fa Eduardo Álvarez Puga, qui escriu: “La poderosa marea neoliberal ha arribat fins i tot a les platges reformadores de la socialdemocràcia” a ÁLVAREZ PUGA, E: “La ideologia del mercado” dins Maldito Mercado. Ediciones B. Barcelona, 1996. Aquest plantejament, però, també és sostingut per Ignacio Ramonet qui afirma que “la seva “tercera via” socialdemòcrata [la de Tony Blair] és percebuda com una simple variant del neoliberalisme de M. Thatcher” a RAMONET, I: “Angleterre, crise totale” dins Le Monde Diplomatique, Avril 2001: <www.monde-diplomatique.fr/2001/04/RAMONET/> [CONSULTA: 29/03/2001].
(19) MERCADÉ, JM: “La regionalización, estímulo del pluralismo” dins La comunicación regional y local. Ciencia. Madrid.
(20) MARTÍNEZ, X; NICHO, J; SOUSA, P i TREE, M: “La literatura a les ràdios locals i a les ràdios lliures”, conferència pronunciada dins del XIII Encontre d’escriptors celebrat en la XXIX Edició dels Premis Octubre.
(21) CEBRIÁN, JL. La Red. Taurus. Madrid, 2000.
(22) Manifestacions i accions de protesta multitudinàries en contra del Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), la Organització Internacional del Comerç (OMC) i el Grup dels set Països més industrialitzats del món més Rússia (G8).
(23) Així qualifica la situació actual Emir Sader, en l’entrevista “Acabou o monolitismo do pensamento único”,<www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/2001].
(24) Els objectius de Porto Alegre i el desenvolupament d’aquesta cimera és veuen molt bé en la pàgina d’Internet <www.forumsocialmundial.org.br>, especialment als articles: RAMONET, I: “El consenso de Porto Alegre” ; KOLOGESKI, J: “Petrella: “mercantilizaçao do conhecimiento poe à venda espírito do planeta”.” ; WANDERLEY, S: “Para ler a globalizaçao cultural” ; TOUSSAINT, E: “Another world is possible” ; MONEREO, M: “Propuestas para un nuevo internacionalismo”  i PRONUNCIAMIENTO DE LOS MOVIMIENTOS SOCIALES: “Llamado de Porto Alegre para las próximas movilizaciones”.
(25) PALMERI, J: “Pour un forum mondial de la communication” i “La communication, enjeu majeur de la llutte contre le néo-libéralisme” dins <www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/2001].

Assaig redactat el 17 d’abril del 2001; es tracta d’un treball de l’assignatura Estructura de la Comunicació de Masses II, impartida pel professor Pere Oriol Costa a la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona

Quina TV mirem?

“Y esta noche con nosotros, el padre Apeles.” (O Sofia Loren, o la duquessa d’Alba, …) El cas és que aquesta frase, amb totes les seves variants, és, de ben segur, la més utilitzada en tot el panorama de les televisions espanyoles (ja siguin públiques o privades). Televisions que es basen des de fa molts anys en la mateixa fórmula per atreure l’audiència: un humor massa fàcil i uns programes plens dels mateixos famosos de sempre. A més a més, ara sembla que s’està posant en voga basar gairebé tots els programes ens els vídeos domèstics, aquest fet es veu sobretot en la programació d’Antena 3.

Tot i que us ho sembli, l’objectiu d’aquest article no és criticar les altres cadenes, sinó destacar-ne una: TV3. D’entrada, vull dir-vos que trobo molt important que un país que, en teoria, és de parla catalana miri televisió en català, i fins que ATV no es desenvolupi totalment, aquesta és TV3. El que faré ara és donar-vos uns bons motius per convèncer-vos.

Primer de tot: la informació. En aquest punt farem una separació entre la informació de caràcter seriós i la de tipus més divertit.

Al primer apartat, trobem els informatius, que disposen de presentadors de qualitat, clars, i que a més a més, donen una informació molt objectiva (no com a TVE o d’altres). Com a complement d’aquests informatius, trobem de vegades programes especials que ens informen de manera esquemàtica de situacions complexes, com per exemple la guerra de Kosovo. Trobem també el temps, en què ja sigui el Tomàs Molina, l’Alfred Rodríguez Picó o qualsevol altre, ens expliquen de manera molt amena i concisa (i sempre amb molt bon humor) les prediccions meteorològiques. L’Entre línies també proposa sempre temes molt interessants. Finalment parlaré dels reportatges del 30 minuts, reportatges que considero d’excel·lent qualitat (opinió que m’imagino que comparteixen els membres dels jurats que han atorgat al programa tants premis).

Pel que fa a la informació divertida, parlarem de programes com Les 1.000 i una o La cosa nostra. Tot i que tots dos programes tenen com a principal atractiu la broma, si en mirem el fons ens adonarem que el que fan és informar-nos; però el que passa és que una notícia connectarà millor amb la gent si l’explica el Palomino o el Germà Jové que si ho fa l’Ernesto Sáez de Buruaga. Informar amb l’humor com a eina principal és, sense cap mena de dubte, una bona solució per a totes aquelles persones incapaces de veure un telenotícies sencer.

El segon punt de què parlarem és l’entreteniment.

Si abans parlàvem de frases famoses en d’altres cadenes, ara ho farem de la que sembla ser moda a TV3: “Estrena a televisió!” I és que darrerament trobem pel·lícules que són de nivell: també ho són les sèries com ara Laberint d’ombres; Nissaga, l’herència; Plats bruts; … En aquest apartat d’entreteniment volem parlar també de programes com ara Malalts de tele o el Xou com sou. Sincerament, encara no conec ningú que pugui passar, sense riure, més de deu minuts de qualsevol dels dos programes.

El tercer punt és l’interès d’aquesta cadena per a la comunitat per a la qual emet, Catalunya, ja que intenta fer conèixer, de manera divertida, la història de Ctalunya a través de la sèrie documental La memòria dels Cargols. També permet que la població catalana conegui tot el seu entorn per mitjà de Catalunya des de l’aire. Finalment, també s’interessa per la cultura catalana, en la qual està integrada el barcelonisme, amb el programa dels divendres Aquest any cent!

Trobaria injust acabar aquest article sense parlar del Canal 33, el qual contribueix de manera molt activa a l’èxit de TV3, gràcies a programes tan interessants com Avisa’ns quan arribi el 2000, Spot TV, Sputnik o tota la programació infantil que ve donada gràcies al Club Súper 3.

Finalment, m’agradaria fer una menció especial a la productora El Terrat, que és al meu parer una de les que més contribueix a l’èxit de TV3, gràcies a grans programes com ara Sense títol, Malalts de tele o La cosa nostra, i a una gran sèrie com és Plats bruts.

Publicat originalment al nº 65 de la revista L’Estudiant el maig/juny del 1999

L’opinió i jo (mini-bio agraïda)

Publicar. Ja ho té això Andorra, que et permet publicar -si vols- gairebé tot allò que escrius.

(post en construcció)