Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


4 comentaris

Benvinguda!

Desnutrició. Treball infantil. Violència. Masclisme. Racisme. Tots els ismes perversos, tots els ismes absurds. Bombes nuclears. Guer­res. Dictadures i falses democràcies. Tortura. Corrupció. Contaminació. Nens soldat. Ciutadans alienats. Injustícia. Desigualtat. Sí, sobretot això: injustícia i desigualtat. I la crisi, també la crisi, que ens ha servit d’excusa per adobar-ho tot plegat amb encara més injustícia, amb encara més desigualtat, per deixar-nos prendre fites que havien costat tant d’assolir… Quin panorama, oi? Quin món. Quina herència… Quin nyap! I quina vergonya –aliena i pròpia– per no haver pogut / sabut / volgut fer més… El cas és que, tot i que compta amb coses meravelloses, no arribes al millor dels mons. No serà fàcil sobreviure-hi. I ja no t’explico viure-hi… Però, alhora, aquí està el repte. I és un repte apassionant. Deia un personatge de Bertol Brecht a La mare allò que està molt bé lluitar un dia o dos però que els imprescindibles, en aquest món, són els que lluiten tota la vida. Doncs això: que els imprescindibles sereu cada dia més imprescindibles, que la situació actual només ens ofereix dues alternatives: o conformisme o resistència –i ja sabem on ens condueix el conformisme–. Resistència amb paraules, amb bellesa, amb somnis, amb l’exemple… El millor del nostre món és la nostra gran capacitat de millora i l’esperança de fer possibles aquestes millores potencials. Gaudir de les meravelles que ens ofereix la vida –la muntanya, el mar, l’art, la gent!– i implementar, a més, l’esperança en un món millor… Em sembla –hi insisteixo– un repte apassionant per a una vida… Benvinguda al món, Èlia.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 30 de gener del 2013


Deixa un comentari

Lúcids

La cita era els dilluns de sis a set de la tarda. Si podia, no me la perdia mai. Del format segurament se’n devien riure molts gurús de la comunicació de pa sucat amb oli, però l’aposta era insuperable: una hora de lucidesa en estat pur. Tres ments lúcides comentant l’actualitat sense filtre, conversant i discutint amb pausa, allunyats del fast thinking que tant ens empobreix, exquisidament moderats per algú que entenia que el seu rol consistia únicament en la facilitació, a deixar que la lucidesa fluís, a defugir tot protagonisme. Carrillo i Herrero de Miñón, ara acompanyats de Lluch o de Portabella, fent-la petar, respectuosos, ara discrepant i ara coincidint: un oasi enmig del soroll. Tan sols faltava Pujol, ben retratat recentment, per cert, a un altre programa que potencia la conversa pausada i que també s’ha acostat enguany a un altre lúcid com és Rubert de Ventós. De què va això avui? És molt senzill, es tracta simplement de reivindicar els lúcids que ens envolten, mal aprofitats per unes societats que no em sembla que els acabin de valorar prou. Dels lúcids amb prou experiència i amb prou distància de la trinxera partidista per il·luminar-nos en temps convulsos. De protegir-los amb figures com la del tresor viu de la Unesco o d’obligar-los per decret a compartir la seva lucidesa, tot i que potser el més sensat passa per potenciar la seva veu de tant en tant als mitjans, requerint-los més sovint, oferint-los-hi una mica de l’espai que normalment dediquem a l’aquell ha dit que l’altre ha dit que aquell ha dit. De reivindicar els lúcids d’arreu però també els nostres, que també en tenim…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 26 de desembre del 2012


Deixa un comentari

Spotify com a model

En un principi m’havia plantejat aquesta coŀlaboració com a un espai òptim per anar repassant algunes de les meves dèries, coses que m’entusiamen i coses que em treuen de polleguera… Un parell de mesos després, com era previsible, el rajón s’ha menjat l’entusiasta. Previsible, ja us ho dic… Però va, avui serà una excepció.

I és que aquesta setmana estic encantat de la vida, per fi podia llegir una d’aquelles notícies que t’alegren el dia. Ei, a veure, rebaixem expectatives eh… Ni pau al món, ni final de la crisi, ni una Andorra més democràtica… que un ja s’acaba conformant amb ben poqueta cosa…

El cas és que Spotify ja ha arribat a Andorra! Que sí, que sí, que amb una IP francesa o espanyola o fent la primera connexió fora d’Andorra podies trampejar la limitació a casa nostra, però no sempre era el més pràctic… Ara tenim Spotify de totes totes. I això m’entusiasma perquè Em permet ampliar la possibilitat d’incrementar i variar la meva discografia de manera descomunal, evidentment.

Però no només. Sabeu allò de l’intentar que quadri el màxim possible la teva manera de pensar amb la teva manera d’actuar? Sí…. allò que costa tant però que es veu que et dóna tanta tranquiŀlitat? Doncs exactament això, que Spotify m’ho permet.

D’entrada em permet escoltar un munt de música sense necessitat de posseir-la, trencant amb el tema de la propietat per la propietat, amb la lògica consumista i connectant, en canvi, amb una lògica de biblioteca que em sembla molt més interessant.

D’altra banda, m’ho posa fàcil. Jo vull escoltar música i ells me l’ofereixen. Pagant? Sí, però és que ja m’està bé pagar, ja m’està bé contribuir amb els creadors que m’ofereixen aquesta música i amb els distribuidors que me la porten. Sense sentir-me un explotador o un lladre, amb la tranquiŀlitat de no estar perjudicant ningú i amb un preu que, per la meva butxaca, també em sembla molt raonable: o hav d’escoltar publicitat o contribuir amb 6 o 10 euros al mes. I tot, a més, sense maldecaps per complir o no amb la legalitat, tot ben fàcil…

I encara més, perquè entre els costos amagats no n’hi ha cap que em molesti. Perquè Spotify funcioni sé que hi ha una petita renúncia a la meva privacitat, però que se sàpiguin més o menys públicament els meus gustos o, sobretot, les meves curiositats musicals (que això és, al cap i a la fi, el més intessant de la plataforma), no m’amoïna gens ni mica…

I finalment, perquè combina molt bé la doble perspectiva d’internet. Em permet organitzar-me la música de manera clàssica, inspirant-me d’allò que recomanen els crítics, com tota la vida, però també inspirar-me d’allò que escolten els que fan la música que a mi m’agrada o els que solen escoltar el mateix tipus de música que jo…

Vaja, que Spotify està molt bé per si mateix però que no estaria malament, a més, tenir-lo com a model de fer les coses en aquesta era digital. Molts pros i poques pegues. I un cop més, un model nòrdic.

És que aquests escandinaus… mira que la toquen bé eh! Si no fos per la manca de llum i perquè el suec fa pinta de complicat, us diria que ja m’heu vist prou…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 16 de novembre del 2012


Deixa un comentari

Mandra

Cada cop em costa més distingir entre els factors que ens van portar a la crisi, els que ens impedeixen sortir-ne ràpid i els que ens impedeixen sortir-ne bé. Suposo que és perquè cada cop m’interessen més els factors culturals, que juntament amb molts altres, evidentment, expliquen una part del nostre ecosistema econòmic actual.

La mandra, que és del que pretenc parlar avui aquí, explica les tres coses que esmentava abans però em preocupa especialment per la incidència que pot tenir en què no tinguem una sortida de qualitat d’aquesta crisi. Amb mandra no anem enlloc. I no parlo, que no se m’entengui malament, d’una mandra física, d’aquella que s’explica pel ritme de vida que portem tots plegats (i que molts encara tenen la barra de considerar una bendició divina, allò de “no us queixeu que sou uns privilegiats per tenir feina…”).

No, parlo de la mandra derrotista, de la mandra que ens immobilitza (com a individus, com a coŀlectius, com a societats) i ens porta a no arriscar-nos, a coŀleccionar excuses, a no provar, a rendir-nos d’entrada… No patiu, que sé del que parlo, en sóc tot un especialista.

Sempre he trobat que en el món de la comunicació no hi ha pitjor censura que l’autocensura. De manera anàloga, trobo que, en general, no hi ha “no” pitjor que el “no” autoimposat. El “no faré tal cosa perquè no servirà de res”, el “no sé perquè esmercem tants esforços en tal altra cosa si al final ens ho tombaran”.

L’altre dia, a Twitter, el Bernat Escoda, que sempre retuiteja coses intessants, enllaçava una contra de La Vanguardia on la Pam Warhurst explicava com havia convençut tota una ciutat (Todmorden, a Anglaterra) perquè transformés solars, voreres o jardins particulars en horts urbans, cedits voluntàriament, mantinguts per voluntaris i dels quals tothom –tothom!– podrà servir-se a plaer un cop arribi l’hora de la collita. Vaja, una idea disparatada, una idea de bomber, una bogeria que només pot passar-se-li per cap a una llunàtica. Una d’aquelles idees que, en definitiva, mai deixem tirar endavant com a societats perquè abans ja ens hem encarregat de ridiculitzar-la (la idea i l’autora) i de deixar claríssim que un projecte així mai podrà tirar endavant.

Resultat del control de la mandra de la Pam Warhurst: 16.000 habitants gaudint de manera gratuita d’agricultura de proximitat; increment del sentit comunitari a la ciutat; un 46% dels negocis locals que han crescut gràcies a la iniciativa… Res, minúcies! Normal que s’hagin acabat sumant a la iniciativa (Incredible Edible es diu, per cert) 33 ciutats més d’Anglaterra.

I tot per què? Per què la Pam Warhurst ho va intentar. Tenia molts números que no tirés endavant i segurament havia provat coses similars anteriorment i no li van funcionar, però no li va fer mandra, als seus 62 anys no li va fer mandra, i ho va intentar, i ara tothom se’n beneficia…

Per què encara que li haguessin tombat el projecte una vegada i una altra, si al final aconsegueixes una cosa tan bèstia com Incredible Edible, estem segurs que no haurà valgut la pena? Segur?

No és obligatori fer coses, no cal que tots ens impliquem socialment fins als màxims nivells, però si teniu ganes de fer coses i si, sobretot, teniu ganes de fer coses que ens facin millors a tots, si us plau, feu-les, que no us faci mandra. Avui, més que mai, us necessitem. Tu diràs si us necessitem…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 26 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Klose

Ara farà un parell de setmanes, el davanter alemany Miroslav Klose va sorprendre el món del futbol reconeixent-li a l’àrbitre que el gol que li acabava de marcar al Napoli (i que ja havia pujat al marcador) l’havia fet amb la mà. L’àrbitre el va anuŀlar i tot i que ara a Klose se li reconeix el seu fair play, en aquell moment li van dir de tot menys maco. Bàsicament perquè ningú fa coses d’aquestes, perquè des de la nostra infantesa rebem un munt d’inputs que estableixen de manera molt clara què és ser guai, espavilat, què ens aporta reconeixement positiu dels nostres iguals i, al contrari, què ens fa invisibles, menyspreables, què farà que siguem la riota dels altres. I ens en riem dels Kloses de la vida, i li riem les gràcies als tramposos… També aquesta configuració cultural de l’eix ben vist – mal vist a totes les esferes de la vida explica una part de la nostra crisi. També els canvis que aconseguim introduir entre tots en aquest àmbit ens acostarà una mica més a la sortida del túnel. I sembla que alguns avenços es comencen a fer, sembla que els canvis econòmics comencen a generar canvis en una cosa tan profunda com la nostra moral. I on abans veiem un murri ara veiem un murri que se’n riu a la nostra cara. I comencem a pensar que el frau fiscal no és d’espavilats sinó de lladres, i que això fa que a mi em toqui pagar una mica més o que no es pugui tirar endavant aquella escola saturada. I a poc a poc arriba aquest canvi de mentalitat, i cada cop valorem més la responsabilitat i menys els penques. Cada cop ens sembla millor –o com a mínim més normal, que ja és molt– l’honestedat del Klose…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 18 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Massa semblant

Un any lluny d’Europa m’ha acabat familiaritzant amb les edicions digitals dels meus diaris de referència i, amb elles, amb les seccions de “Tecnologia” exclusives de la versió en línia d’aquests mitjans. Poc a poc aquestes seccions han esdevingut les primeres que consulto en obrir el diari i han aconseguit, alhora, que temes com els canvis culturals que comporta la web 2.0, per exemple, també hagin pujat moltes posicions en el meu rànquing d’interessos malgrat que continuo sent un autèntic profà en la matèria…

Com a politòleg, però, és potser l’univers Second Life el que més m’atreu ara mateix: en pocs mesos Sarkozy i Royal han fet precampanya a les presidencials franceses a Second Life; a Espanya Gaspar Llamazares (IU) ja disposa del seu avatar; a Euskadi la kale borroka va atacar fa poc una seu virtual del PSOE; etc. Se suposa que aquesta gran semblança amb la realitat és la que fa interessant i creïble la vida alternativa a Second Life; també pot considerar-se, però, que tanta semblança no permet ni tan sols parlar d’”alternativa” i que aquest projecte no és res més, doncs, que una nova oportunitat fallida de crear una experiència personal i social realment interessant. No vull negar en cap cas l’interès de viure una altra vida com la meva però amb uns trets personals diferents. El que passa és que se’m fa poca cosa comparat a l’oportunitat de viure una altra vida (amb els mateixos trets o amb uns altres) sota un sistema totalment diferent… Sisplau!, l’última cosa que voldria en una segona vida seria trobar-me amb un míting del PLA o del PS o haver d’anar a comprar mobles a l’IKEA per a la meva nova casa…

El problema, però, no és que Second Life ens acabi oferint quelcom menys interessant del que podria a nivell personal; el problema rau en què constata i pateix una pobresa absoluta en la creació d’alternatives sòlides a les estructures polítiques, socials i econòmiques existents. Més que una second life és més aviat una first life bis. Aquí, doncs, hi ha qui ha fet la feina i qui no l’ha fet… Els que l’han fet, és clar, són els que controlen el sistema actual i no volen ni a sentir parlar del disseny d’alternatives al món que controlen. Així s’explica, per exemple, la presència de les grans empreses o partits a Second Life: el risc (per a un partit, per exemple) no és que el seu candidat no figuri en el món virtual sinó que s’arribi a crear un món on la mateixa idea de partit no hi tingui cabuda. Per tant els que hi tenien quelcom a perdre s’han espavilat; no és el cas dels que hi teníem molt a guanyar: no hem sabut aprofitar la nostra segona vida com a un laboratori d’experiències per millorar la primera sinó que ens hem limitat a fer-la servir com a un senzill annex de la real. Hem optat per aprofitar la nostra segona vida per decorar-nos la cara amb els pírcings que no duem a la primera però no hem pensat en aprofitar-la per resoldre amb paraules els conflictes que a la vida real encara es resolen amb violència.

Publicat originalment com a desglós d’opinió d’un reportatge sobre l’univers 2nd life al nº4 de la revista Instint! l’octubre del 2007


Deixa un comentari

Quelles voies pour le développement?

En une société où même les groupes de musique (1) nous offrent des données à propos du déséquilibre Nord-Sud, où les forums sociaux -soit mondiaux (Porto Alegre), soit régionaux (Firenze, Barcelona, …)- commencent à réussir la tâche d’informer la société civile à propos des injustices qui peuplent notre planète, où les chiffres des inégalités sont recueillies et, plus tard, publiées ou émises par les média (notamment lors des jours mondiaux de la pauvreté, du sida, de l’eau, de la nourriture, etc.), ces chiffres là, les chiffres qui se réfèrent aux déséquilibres, aux inégalités voire injustices mondiales, régionales ou locales, sont connues de tout le monde. Peut être en échappent quelques unes, mais l’essentiel a été transmis. N’importe qui connaît déjà que le 20% de la population mondiale possède le 80% de la richesse planétaire; soit, que le 80% des habitants de tout le monde ne possède qu’un 20% des ressources. Que la moitié de la population mondiale -soit trois milliards de personnes- ne vie qu’avec moins de deux euros par jour, qu’il y a 800 millions de personnes qui meurent de faim chaque année ou que les vingt-huit derniers pays du monde en fonction de son IDH sont africains (2), sont des chiffres également connues de tout le monde. Les chiffres sont connues. On n’en parlera point ici, donc. On ne parlera non plus de déclarations de droits de l’homme, de droit de développement, etc. Personne ne leurs a aucun respect. Quatre pages c’est aussi trop peu d’espace pour nous référer à des positions ou situations nationales ou régionales face au développement. Ce que l’on prétend, donc, dans les trois pages et quelque qui suivent c’est d’aborder le thème du développement avec une perspective plutôt théorique: on essaiera d’abord d’expliquer, brièvement, la situation actuelle du développement (politiques, commerce, etc.) pour plus tard essayer d’expliquer quelques alternatives au modèle de développement décrit précédemment.

Avant de se lancer pleinement dans l’analyse, il faudrait cependant tout d’abord définir qu’est-ce que l’on entend par développement. Même si les dictionnaires spécialisés définissent le terme comme une “transformation des structures démographiques, économiques et sociales, qui, généralement, accompagnent la croissance” (3), ou que l’index de développement humain (IDH) ne tient compte, pour son calcul, que de l’espérance de vie à la naissance, du taux d’alphabétisation des adultes, de l’index de scolarisation et du PIB par habitant, on essaiera, tout au long de ce travail, d’utiliser un concept de développement plus large, à l’intérieur duquel on puisse trouver aussi des aspects politiques, technologiques ou autres et non seulement économiques ou sociaux.

C’est, en fait, par la politique -et plus précisément par l’essence des systèmes politiques des pays développés: la démocratie- par où on commencera à aborder la réalité et les possibilités du développement dans notre société.

Malgré être une claire porteuse de développement, comme l’on verra quelques lignes plus bas, la démocratie n’a pourtant pas été soutenue fortement ni par les grandes puissances ni par les organisations internationales de portée mondiale comme les Nations Unies (NU) ou l’Organisation de Producteurs et Exportateurs de Pétrole (OPEP) . C’est bien vrai que le président des États Unis d’Amérique (EUA), George W. Bush -comme tous ce qui ont présidé précédemment son pays-, défend publiquement la démocratie en tant que concept et même l’a fait une pièce centrale de sa politique étrangère (4). C’est pourtant vrai aussi, que la Maison Blanche n’a jamais utilisé le critère démocratique pour décider avec qui jouer au commerce d’armes ou à qui apporter de l’aide économique. Non seulement cela, les EUA sont, de fait, responsables de l’instauration de régimes de douteuse démocratie, tels que la dictature de Pinochet au Chili. En temps d’après guerre-froide, donc, comme en temps de guerre froide, les connexions internationales de Washington semblent donc plus liées à ses intérêts économiques et géo-stratégiques qu’au compromis avec la démocratie ou le développement (5). Le cas des Nations Unies, malgré être radicalement différent, maintien des ressemblances: il y a eu une grande occasion perdue pour lutter pour la démocratie effective en n’exigeant pas pour être admis dans les NU avoir en fonctionnement un vrai régime démocratique. Résultat de tout cela: trop de dizaines, encore, de pays dans lesquels la démocratie est oubliée ou, tout simplement, inexistante.

Pourtant, comme on l’annonçait, la démocratie est un élément essentiel pour réussir le développement. Il ne faut que regarder la classification de pays selon son IDH pour voir que les premières places sont occupées en exclusivité par des pays démocratiques (6). Déjà l’année 1959, Seymour Lipset (7) démontrait grâce à des recherches empiriques la relation de cause à effet existante entre développement et démocratie, un rapport démontré largement aussi dans l’œuvre classique du politologue qui a sûrement fait plus de recherche au sujet, l’américain Robert Dahl (8). Au soutien de Dahl vient même la Banque Mondiale (BM) (9) laquelle, dans un de ses rapports les plus importants, reconnaissait que la clef qui expliquait l’échec dans la lutte que mène cette institution contre la pauvreté et les inégalités se trouvait dans le fait que l’on n’avait jamais demandé aux récepteurs de ces politiques de lutte pour le développement avoir en fonctionnement des institutions adéquates (démocratiques). Sans ces institutions c’est, en effet, très difficile de mener une politique pour le développement, puisque -comme le rappelle le politologue chilien Marcelo Lasagna (10)—, “le système politique est très important pour le développement des pays. Son fonctionnement détermine la capacité des gouvernements de mener des réformes économiques, sociales et politiques; d’où que son importance grandisse lors de périodes de crise. Ces réformes sont d’une telle grandeur qu’ils sont nécessaires des systèmes de représentation que donnent voix à la pluralité politique, économique et sociale de ses sociétés.”.

En nous alignant du côté de Lasagna mais en ne faisant appel à aucun autre auteur qui ne soit pas le sens commun, on aimerait ajouter que le développement est absolument impossible sans démocratie. Certes, on pourrait augmenter l’IDH d’un pays sans y instaurer un régime démocratique. Cependant, ce n’est pas si important ce que l’on donne au peuple mais que ce que l’on leur donne soit vraiment ce qu’ils souhaitent.

C’est démontré, donc, que la démocratie est essentielle pour atteindre une société développée. Nous n’insisterons donc plus. Cependant, nous croyons essentiel nous poser une question: quelle démocratie favorise le plus le développement? La démocratie n’a point un seul sens, ce n’est guère un concept monosémique, il y a eu, tout au long de l’histoire, différents régimes politiques qui ont revendiqué le nom de “démocratiques”: des athéniens aux systèmes de suffrage censitaire ou aux démocraties populaires de l’ancien bloc de l’Est (dans lesquelles la démocratie, de si supposée au système, ne se voyait nulle part) en passant par nos démocraties représentatives, lesquelles pas pour être celles qui existent au moment actuel sont les plus “démocratiques”. On ne répondra pas ici à la question posée quelques lignes plus haut puisque le débat est de grande actualité et les éléments à tenir en compte sont nombreux. On aimerait, tout simplement, montrer deux expériences qui parlent fortement en faveur d’une démocratie oubliée tout au long de l’histoire: la démocratie participative, la démocratie de proximité, la démocratie de vraie participation des citoyens. C’est, en fait, la démocratie préconisée par un des créateurs du concept, Jean-Jacques Rousseau, lequel défendait déjà la démocratie participative comme la vraie démocratie dans son fondamental Contrat Social où il expliquait aussi que ce système, cependant, ne pourrait être appliqué dans aucune ville, pays ou autres plus grande que sa Genève natale. C’est aussi cette démocratie participative que Dahl appelle “idéale” et à qui seulement son pragmatisme la fait refuser. Voyons, cependant, les deux expériences desquelles on parlait plus haut. La première, plus ancienne, on l’a choisie par sa représentativité et parce qu’elle parle d’un sujet souvent oublié: le développement dans les pays dits développés. Il s’agit de l’ouvrage Implementation (11) des politologues Pressman et Wildavsky, le sous-titre duquel résume sa thèse et notre argument ici: “Comment les grands espoirs de Washington sont détruits a Oakland, ou pourquoi c’est surprenant que les programmes fédéraux puissent arriver à fonctionner malgré que ce soit seulement un petit peu.”. L’ouvrage expliquait comment une politique de développement (aides aux secteurs sociaux plus marginaux de la ville américaine d’Oackland) devait franchir près de 80 départements avant d’arriver aux destinataires, ce qui faisait que ces aides n’arrivaeint finalement qu’à peu près un 10% des potentiels destinataires. Un cas contraire on le trouve à la ville brésilienne de Porto Alegre, ou depuis une disaine d’années, une coalition de gouvernement conduit par le Partido do Travailho (PT), a mis en place le système dit de budget participatif (12), où ce sont les villageois lesquels, parmi des assemblées populaires successives (de rue, de quartier, de district, …) rédigent le budget de la ville. Résultat: le million cinq-cent mille habitants de Porto Alegre ont vécu un des développements les plus spectaculaires vécus jamais par une ville en Amérique du Sud. Les deux expériences, démontrent, donc, qu’une démocratie de proximité peut faire pas seulement plus juste (comme le reconnaît Dahl) mais aussi plus effective la mise en place de politiques publiques et donc, aider en plus grande mesure à atteindre une société plus développée. Annotons cependant qu’il y a d’autres issues pour faire plus démocratique notre démocratie actuelle et pour réussir, donc, un développement plus juste. Ces mesures, comme par exemple la célébration plus fréquente de référendums, passe cependant par les capacités technologiques de chaque société (13).

Sans abandonner le terrain de la politique et même pas -comme l’on verra plus bas- le thème de la démocratie, il nous faut maintenant aborder une autre des composantes essentielles du développement: l’aide au développement (AD). D’emblée, nous croyons nécessaire refuser (par une simple question d’espace) d’aborder le thème à travers une perspective pratique ou explicative. Le thème est suffisamment long et complexe pour nous perdre en donnant des chiffres et chiffres sur l’aide au développement ou en explicant qui doit avoir la responsabilité de gérer cette aide au développement, si gouvernements, organisations internationales (FMI, BM, …) ou ONG’s, etc. Nous nous limiterons simplement ici à faire sortir quelques thèmes -pas forcément connectés entre eux- qui centrent aujourd’hui les débats où l’AD et la coopération pour le développement sont les thèmes centraux.

Dans le premier de ces débats, la question fondamentale à se poser, nous croyons, est la suivante: l’aide au développement aux pays en développement (PED) doit être un prêt ou un cadeau? Pour répondre bien à la question il faudrait répondre, précédemment à une autre: quel est le but de l’AD? Sans doute, si le but est réussir un développement vrai des PED, alors la réponse à la première interrogation est claire: cadeau. L’histoire récente -la seule qui peut nous aider à répondre des problèmes où interviennent des éléments comme l’AD nés au XX siècle- nous démontre que l’aide au développement sous la forme de prêts ne réussit pas son objectif. Pourquoi? Deux situations historiques nous aident à offrir les deux parties de la réponse. 1/ Les PED qui ont reçu de l’AD à intérêts n’ont guère réussi de se développer (14). Malgré que la dette originale soit payée il y a longtemps, le service de la dette (somme versée chaque année au titre des remboursements du capital emprunté et du paiement des intérêts par un pays endetté) fait qu’à chaque budget, les PED doivent destiner à payer ce service de la dette des sommes qui serviraient largement pour améliorer ces systèmes de santé, d’éducation, … 2/ La seule fois ou quelques pays (soit directement soit indirectement voie organisations multilatérales) ont offert gratuitement de l’aide à d’autres pays, ces derniers ont réussi une croissance du niveau de développement absolument spectaculaire et, de plus, en un temps record: on parle, sans doute, du plan Marshall qui a aidé fondamentalement à développer l’économie européenne de l’après seconde guerre mondiale.

Le second débat se réfère également à la qualité des aides reçues par les PED. La question fondamentale, dans ce cas là, serait: qui doit décider le destin des aides reçues par les PED? Certes, il y a le danger que les aides reçues par les PED soient destinées à des fins guère liées au développement (comptes bancaires des élites politiques du pays, achat d’armes, …). Mais, au cas où le destin des aides serait décidée par le pays qui paye, la bénévolance de ce destin ne serait pas non plus assurée. En effet, les pays qui offrent son aide financière cherchent plutôt un nouveau marché pour les entreprises de son pays qu’une aide effective au développement du pays récepteur. Ainsi, s’il faut construire une nouvelle route au pays, ce sera une entreprise du pays qui offre l’aide qui fera les travaux, réduisant ainsi énormément les bénéfices de l’aide. Parfois, l’aide peut devenir plus négative que positive pour le pays récepteur, notamment quand l’aide exige aux pays récepteurs adopter des systèmes d’OGM pour ses plantations (15).

Finalement, le troisième débat que l’on abordera à propos de l’AD se réfère à la convenance ou non de l’ingérence humanitaire dans les PED. Argument originalement sorti des mêmes PED il est, à nous jours, défendu également par des chercheurs du Nord tel que l’anthropologue et africaniste catalan Lluís Mallart, qui critique l’ingérence historique des sociétés dites du Nord dans celles du Sud, l’exemple plus clair, sans doute, étant la colonisation du Sud par le Nord. Mallart défense ainsi (16) que l’on laisse aux PED se développer par eux mêmes sans y intervenir et sans leur faire, alors, de mal. Mallart croit qu’ainsi les sociétés du Sud retrouveront la dignité perdue lord de la colonisation. Ce dernier débat est, de plus, de vive actualité, puisqu’il fut le thème central d’une des conférences du Forum Social Européen qui s’est déroulé le mois de novembre de 2002 à la ville italienne de Firenze. Là bas, des intellectuels de différents coins de l’Afrique débattaient, précisément, à propos de si l’Afrique devait se développer par elle seule ou si elle devait espérer l’aide d’autres pays ou organisations.

Lié au débat antérieur on en trove un dernier qui relie le thème de la solidarité avec celui du commerce que l’on prétend aborder dans quelques lignes. En fait ce n’est pas un nouveau débat, c’est le faire plus précis. La question donc qui se pose est: Solidarité ou justice? On ne croît pas que la solidarité soit une fin en elle même. La solidarité n’est pas un but, c’est un instrument. Nous croyons, de plus, que la solidarité n’est pas nécessaire -ni même admissible- pour réussir le développement, toujours que l’on parte d’un point de sortie 0. Le problème dans la plupart des PED actuels c’est qu’ils ne partent pas d’un point de sortie 0. Ils sortent de plus en arrière. La colonisation a modifié les économies, les systèmes politiques et sociaux et autres structures des PED: ces économies visaient plus améliorer les modes de vie des puissances coloniales que des colonies, son système politique et social été dominé par les occidentaux (ils doivent donc passer d’une dictature occidentale à une démocratie autochtone, un pas sans doute plus compliqué que passer d’une dictature autochtone à une démocratie autochtone), … On propose, alors, que la solidarité (AD et autres) serve pour mettre en place toutes les structures que la décolonisation a détruit, serve pour récupérer, bref, de manière accélérée tout le développement que la colonisation leurs a empêché de réussir. Une fois ces structures soient remises en place, une fois ils aient récupéré tout le développement perdu, la solidarité ne leurs ai plus ni nécessaire ni admissible. Ils ne sont pas moins intelleigents que nous, moins capables, une fois ils possèdent les instruments, le développement arrivera, ils sauront comment faire. Seulement une chose leur sera nécessaire d’autrui: justice. La justice que l’on leur a nié constamment. Une fois ils soient au même niveau instrumental que nous, seulement la justice pourra réussir qu’une égalité soit brièvement mise en place. Et dans un monde mondialisé à niveau économique où les douanes sont un concept obsolète, cette justice, nous croyons, doit être surtout présente dans le monde du commerce.

Les recettes, alors, dans le monde du commerce ne semblent donc pas très compliquées de définir: le commerce doit être juste aussi bien dans les opportunités que dans les résultats. Offrir un prix juste pour les produits semble donc essentiel. Celui-ci est l’objectif de nombreuses coopératives de commerce juste qui essaient de vendre, au Nord, des produits fabriqués au Sud, en assurant que pour les produire il s’est payé un salaire juste aux travailleurs qui l’ont produit, aux vendeurs de matières premières, … Supporter, dans le Nord, ce genre d’entreprises est donc essentiel pour réussir un commerce juste qui aide au développement des PED.

Un autre élément essentiel est le rôle joué par le secteur privé. Certes, les délocalisations des grandes multinationales vers les pays du Sud réussissent à créer de la main d’œuvre aux sociétés d’accueil. Cependant la main d’œuvre créée est extrêmement précaire et parallèlement à la création de main d’œuvre précaire au Sud il y a la destruction de main d’œuvre non-précaire au Nord. Il faut donc exiger un peu plus de responsabilité au secteur privé, une responsabilité avec le développement.

D’autres expériences du genre commerce juste sont exigibles dans le domaine financier. Face à l’échec des grands centres financiers multilatéraux comme la Banque Mondiale ou le Fond Monétaire International il faut tirer en avant quelques initiatives comme celles qui commencent à naître maintenant et qui visent la création de banques éthiques (où les dépôts des clients sont destinés au financement du développement) de micro-crédits (destinés aux plus exclus), … Des expériences très intéressantes de suivre dès maintenant et d’observer et analyser leur évolution.

Ajouter finalement que les progrès effectués dans le terrain du commerce peuvent apporter des bénéfices qui sortent du domaine strictement commercial. En effet, comme démontrent Dahl ou le cas de l’UE ou autres organisations internationales régionales, l’intégration commerciale entre différents pays crée des interdépendances qui seront spécialement profiteuses pour le maintien de la paix dans la région intégrée. Nous le disions il y a tout juste un instant, le cas de l’Union Européenne est un exemple hautement illustratif à ce sujet.

En guise de conclusion nous voulons simplement ajouter que sans aucun doute, c’est clair que tout au long de ces quatre pages on a exagéré la responsabilité qui a la communauté internationale dans le développement des différents pays. C’est évident que dans la plupart des cas, ce sont plutôt des causes locales celles qui empêchent le développement de certaines sociétés. Cette exagération est, cependant, voulue. On a voulu mettre l’accent dans la communauté internationale d’abord parce qu’on croit qu’ainsi on donne plus d’éléments pour le débat, et ensuite parce que nous croyons que ce sont plutôt ce genre de problèmes ceux qu’une organisation multilatérale et de coopération telle que la Francophonie peuvent essayer de résoudre avec plus de chances de réussir. Les recettes proposées sont donc claires: essayer de réussir, dans les pays candidats à se développer, un régime démocratique (en développant le plus possible une démocratie de proximité), qui profite d’aides au développement vraiment solidaires qui leur servent pour arriver à un stade de développement qu’ils pourront maintenir seulement si la justice règne dans les échanges commerciaux internationaux.

Notes
(1) Notamment des groupes dits “alternatifs”, comme par exemple (et pour parler du plus connu au nîveau de la société en général) Manu Chao dans son avant-dernier album, Clandestino.
(2) INTERMÓN, Relaciones Norte-Sur, conceptos clave. Ediciones Octaedro, Barcelona: 1998
(3) ÉCHAUDEMAISON, C.D., Dictionnaire d’Économie et de sciences sociales. Nathan, Paris: 1998
(4) BUSH, G.W., “Overview of America’s Internaytional Strategy” in <http://www.whitehouse.gov&gt;, [recherche: 02/12/02]
(5) Tous ces arguments sont présents à HOBSBAWM, E., Historia del siglo XX. Ed Crítica, Barcelona: 1995.
(6) CORDELLIER, S. et DIDIOT, B., L’État du monde 2002. Ed La Découverte et Syros, Paris: 2001
(7) LIPSET, S., “Some social requisites of democracy: economic development and political legitimacy” in American Political Science Review nº53
(8) DAHL, R. La democracia. Taurus, Barcelona: 1995
(9) WORLD BANK, The State in a changing world, world development report. Oxford University Press, Oxford: 1997
(10) LASAGNA, M., “Gobernabilidad y cooperación internacional: UE, AECI y organismos multilaterales” in La cooperación al desarrollo en un mundo en cambio. CIDEAL, Madrid: 2001
(11) PRESSMAN, J.I. et WILDAVSKY, A., Implementation, University of California Press, Berkeley: 1973
(12) Système analysé à RAMONET, I: “Porto Alegre” in Le Monde diplomatique, Janvier 2001: <http://www.monde-diplomatique.fr/2001/04/RAMONET&gt;, [recherche: 02/12/02]
(13) La possibilité passerait, selon quelques experts, par la massification de l’utilisation du réseau internet. Ce propos est recueilli, par exemple, à CEBRIAN, J.L., La red. Taurus, Madrid: 2000.
(14) BARBÉ, E: Relaciones internacionales. Tecnos, Madrid: 1995
(15) Ce débat, comme les suivants, sera abordé grâce à des informations connues grâce à l’assistance à de nombreuses conférences et aussi à l’assistance au FSE et au forum social de Barcelone. Citer donc le nom exact des experts qui ont prononcé la conférence et rappeler les titres de la conférence c’est une tâche impossible pour nous, pour laquelle on s’excuse.
(16) MALLART, Ll., Okupes a l’Àfrica. Columna, Barcelona: 2000

Redactat originalment el mes de desembre de l’any 2002 per presentar candidatura davant el Consell General per representar Andorra davant el parlament jove de l’OIF (Organisation Internationale de la Francophonie)


Deixa un comentari

Neoliberalisme i pluralitat

“El neoliberalisme provoca la desaparició progressiva dels universos autònoms de producció cultural.” (1) Reflexions com aquestes són provocades per l’arribada del neoliberalisme, revisió de les tesis liberals que insisteix de forma exagerada en la llibertat de mercat i, doncs, en la desregularització (2). Aquesta doctrina, teoritzada per Friedrich Von Hayek i pels economistes monetaristes de l’escola de Xicago (amb Milton Friedman al capdavant) va ser aplicada, en un primer moment, tan sols als Estats Units de Ronald Reagan i a la Gran Bretanya de Margaret Thatcher (3). Actualment, però, s’ha convertit en la ideologia dominant al món, fins al punt que alguns autors s’atreveixen fins i tot a parlar de pensament únic. Però, fins a quin punt el neoliberalisme afecta la pluralitat en els mitjans de comunicació? En un primer moment veurem com, en efecte, el neoliberalisme és un gran enemic per a la pluralitat d’idees. Però, tot seguit, deixarem un lloc a l’esperança observant les comptades excepcions a aquesta tesi i assistint als projectes que s’estan començant a dur a terme per tal de canviar l’estructura actual de la comunicació mundial.

Són diversos els factors que ajuden a explicar el triomf del pensament únic, neoliberal, en la nostra societat. El més important d’ells, però, són les grans concentracions empresarials. De fet, en poc més d’un any, hem assistit a fusions entre grans empreses, que han unit, per exemple, a Terra amb Logista, BBVA, Bertelsmann Services i Lycos, a Time Warner amb American OnLine (AOL) a Vivendi amb Universal Pictures, Seagram, … o a Bertelsmann amb Pearson i Audiofina creant així els grans holdings comunicatius del món (4). Però com afecta la creació d’aquest oligopoli comunicatiu a la pluralitat?

En primer lloc, resulta evident observar que com més fusions es produeixin en el camp de la comunicació, aquesta quedarà concentrada en cada cop menys mans. D’aquesta manera, en reduir-se el nombre d’emissors, disminueix també el grau de pluralitat fins al punt que la gran majoria dels mitjans acaben defensant la mateixa ideologia. I aquesta és el neoliberalisme, perquè amb cap altra tindrien un grau de llibertat més alt per créixer i maximitzar els beneficis.

D’altra banda, anotarem que aquests efectes tenen conseqüències directes tant a nivell nacional com a nivell global. Un cas paradigmàtic de la concentració d’idees a escala nacional, ens l’ofereix l’Estat espanyol, on el neoliberalisme és present a la major part dels mitjans i, especialment, a les televisions: a TVE a causa de la presència del Partit Popular (d’ideologia neoliberal) a la presidència del Govern; a A3 TV ja que el grup Telefónica (màxim accionista d’A3) està liderat per membres de la Fundación para el análisis y los estudios sociales (FAES), d’ideologia també neoliberal (5); i a Tele 5, per la presència de Mediaset Berlusconi (grup neoconservador) en l’accionariat de l’ens. Així, veiem com tan sols tres grups es reparteixen gairebé tres quartes parts de l’audiència televisiva espanyola, gràcies a les concentracions.

A nivell internacional, la situació és encara més preocupant. I és que les fusions han provocat la creació de grans multinacionals (de tendència, evidentment, neoliberal) que oligopolitzen el mercat mundial de la informació. Així, per exemple, de les 300 empreses d’informació més importants del món, 273 pertanyen a la Tríada (EUA, UE i Japó) (6) gràcies, entre d’altres factors, a operacions de fusió i de compra empresarials. És per aquest motiu que no és cap exageració afirmar que a nivell mundial, el neoliberalisme és el pensament hegemònic.

Desprès d’analitzar breument la relació entre concentracions empresarials i pluralitat, observarem ara altres factors que han afavorit la instauració del pensament únic. El primer d’ells és l’aparició, en la nostra societat, de noves formes de censura. La primera d’elles, és la brevetat dels discursos en televisió. El curt espai temporal entre falques publicitàries provoca que les intervencions d’intel·lectuals a la televisió siguin breus. Així, no disposen de temps suficient per justificar les seves crítiques i, per tant, o bé opten per fer discursos afins al neoliberalisme o per fer crítiques ai las sense justificar i, per tant, amb poca credibilitat (7). Així, el pensament únic resta pràcticament intocable.

Una altra forma moderna de censura és l’abundància d’informació. Tot i que politòlegs com R. Dahl opinen que com més informació hi hagi, més ben informats estaran els ciutadans (8), d’altres experts en comunicació (9) sostenen que “la forma moderna de la censura consisteix en superafegir i acumular informació” (10), ja que, l’augment del nombre d’informació és generalment inversament proporcional a la seva fiabilitat.

La darrera forma contemporània de censura és la provocada per la publicitat. Aquesta, exerceix una veritable “dictadura” en els continguts dels mitjans (11) incidint, cada vegada més, en la programació, dient el que s’ha i el que no s’ha d’emetre. Així, les grans multinacionals tenen una altra via per pressionar els mitjans i assegurar-se que aquests no emetran res contrari a la ideologia única neoconservadora.

Un cop vistes les formes de la “neo-censura”, veurem ara fins a quin punt es pot parlar d’americanització cultural. El que provarem de demostrar aquí és que la globalització és de signe americà donant per descomptat que, pretenent impregnar a tot el món dels valors i de l’estil de vida americans, l’objectiu és instaurar el pensament únic, americà i neoliberal.

Primer, hem de considerar que sempre hi ha hagut, des dels Estats Units, una gran voluntat d’exportar el seu model (12), cosa que ha provocat que ja als anys seixanta, sociòlegs com MacLuhan o Brzezinski pronostiquessin el naixement d’un “poble planetari” o l’adveniment d’una “revolució tecnotrònica”, mercès a la qual els Estats Units exportarien els seus productes culturals i, doncs, el seu modus vivendi (13). D’altra banda, és evident la presència dels continguts americans en les televisions, cinemes, … de tot el món sobretot a nivell de serials (Friends, The Simpson’s, South Park, …) i pel·lícules (Jurassic Park, Titanic, Star Wars, …). Només cal fer una ullada a qualsevol guia de programació. A més, és la mateixa doctrina neoliberal la que “obliga” a la resta de països a desregularitzar i, doncs, a no resistir-se als continguts americans; un clar exemple ens el proporciona l’administració Aznar, disposada a eliminar les quotes de pantalla mínimes per a productes culturals europeus.

Un  altre factor de la manca de pluralitat al món és la dominació de les agències per part del Nord i el desenvolupament desigual dels accessos a Internet. Ja hem parlat anteriorment de les Firmes Multinacionals i la seva responsabilitat en la dominació informativa del Nord sobre el Sud. Hi ha, però, més culpables. I un d’ells són les agències informatives i les cadenes de notícies de 24 hores al dia, especialment, la CNN. Així, Associated Press, Reuters, Agence France Press, Unió de premsa Internacional i CNN (totes elles occidentals (14)) proveeixen d’informació a la major part dels mitjans de tot el món. D’aquesta manera, gairebé tota la població (Nord i Sud) rep les informacions triades pel Nord i explicades des del punt de vista pel Nord, de manera que el Sud es veu condemnat a veure des d’un prisma aliè, fins i tot el que passa a casa seva (15). D’altra banda, el desigual desenvolupament de les xarxes d’accés a Internet en el Nord i en el Sud provocarà un nou retard del Sud, aquest cop en l’accés a un dels pocs mitjans que contenen unes dosis mínimes de pluralitat.

“La circulació circular de la informació” és una altra causa de la consolidació del pensament únic. Els periodistes, en informar-se, bàsicament, llegint altres diaris o mirant altres cadenes, no fan més que repetir-se els uns als altres creant així un cercle viciós i repetint sempre les mateixes idees i els mateixos punts de vista. És, per tant, també culpa dels professionals de la informació aquest continuisme ideològic, aquest pensament únic neoliberal (16).

Finalment, veurem com la convergència entre la dreta i l’esquerra alimenta, també, el neoliberalisme. I és que, tot i ser negada per pensadors tan importants com Norberto Bobbio (17), la convergència entre dreta i esquerra sembla ser un fet. A més, la fusió entre les dues ideologies clàssiques no és equidistant a cada extrem, sinó que està situada clarament a la dreta, de manera que és pot parlar de “neoliberalisme socialdemòcrata” (18). Aquest fet provoca que el neoliberalisme englobi encara més mitjans i que, així, grups suposadament més progressistes (com Prisa a Espanya, per exemple) defensin, igualment, les tesis neoconservadores augmentant, d’aquesta manera, una mica més encara, el pensament únic en el món.

Fins ara hem vist com el neoliberalisme afavoria la reducció de la pluralitat i, doncs, la creació d’un pensament únic, gràcies a les concentracions empresarials, les noves formes de censura o la convergència entre dreta i esquerra. Ara, però, és temps de cercar les comptades excepcions a aquesta tesi i d’observar les primeres passes que s’estan donant per tal de canviar l’estructura actual de la comunicació mundial.

La primera excepció la trobem en la premsa regional i local. Les empreses d’aquest sector, en disposar de menys recursos econòmics, no tenen capacitat per a fusionar-se i, per tant, conserven, en un major grau, les seves diferents tendències. És el cas de publicacions com Belfast Telegraph (Irlanda del Nord); Midi Libre (Montpeller, França); Sur (Espanya) o Regió 7 o 9Nou (Catalunya) (19).

De manera similar, aquest pluralisme també és present a les ràdios lliures, que fugen de les concentracions i que no accepten finançament publicitari que condicioni els seus continguts. Així, en emissores com Ràdio Pica, Ràdio Contrabanda (Catalunya) o Ràdio Klara (País Valencià) podem trobar espais d’ideologia contrària al neoliberalisme, i que donen prioritat a continguts no americans, doncs, alternatius al pensament únic (20). I és que per a autors com Cebrián, el que realment seria interessant és la glocalització, és a dir, acceptar la globalització però interessar-se també, i cada vegada més, per l’àmbit local (21). I és precisament en aquest àmbit on es més fàcil introduir la pluralitat.

Una altra font d’esperança per a la lluita contra el pensament únic és Internet. Es tracta, però, d’una arma de doble fulla ja que si la xarxa fos mal utilitzada, podria agreujar encara més la situació actual. No obstant això, utilitzant-les bé, les autopistes de la informació podrien donar cabuda a tota de mena mitjans alternatius al neoliberalisme (des de pàgines web i diaris electrònics fins a ràdios i televisions en xarxa), que, en ser més assequibles de finançar que els mitjans convencionals, no precisarien ni de fusions empresarials ni d’excessiu finançament publicitari, el que els permetria desenvolupar-se amb importants graus de pluralitat.

Un altre avantatge de la xarxa derivaria d’un hipotètic equipament de TIC (tecnologies de la informació i de la comunicació) al Tercer Món, gràcies al qual, els països del Sud podrien fer servir Internet a mode d’agència informativa, podent donar així el seu punt de vista, almenys en les notícies que tenen lloc a casa seva. Això, però, repetim que és un cas força hipotètic si més no a curt termini.

I finalment, la gran esperança de la pluralitat resideix en els moviments de protesta contra el neoliberalisme. I és que d’ençà els fets de Seattle (22), l’oposició al pensament únic sembla haver-se tornat molt seriosa, protestant de forma organitzada i amb gran impacte mediàtic a totes les cimeres celebrades pel BM, l’FMI, l’OMC o el G8, a ciutats com Washington, Praga, Niça i, properament, a Barcelona i a Gènova. Però on realment es veu una voluntat seriosa per acabar amb “el monopoli del pensament únic” (23) és a Porto Alegre on recentment s’ha celebrat el I Fòrum Social Mundial (FSM). Aquí, tots els contraris al neoliberalisme (cal destacar de forma especial la presència del mensual alternatiu Le Monde Diplomatique, i especialment d’Ignacio Ramonet, de Bernard Cassen i d’Armand Mattelart que van contribuir enormement en la organització, el desenvolupament i la repercussió mediàtica de la cimera) van reunir-se per demostrar que una altra gestió del món és possible i per assentar les bases d’un nou internacionalisme, en què es dóna prioritat a la globalització de la solidaritat sobre la globalització de l’economia (24). I és que, lluitant per la fi del neoliberalisme s’està lluitant també per l’augment de la pluralitat en els mitjans de comunicació. I així ho demostra la voluntat (expressada pels organitzadors de l’FSM) de realitzar un fòrum mundial de la comunicació (25), paral·lel al FSM.

Ens havíem interrogat sobre la relació que existia entre neoliberalisme i pluralitat, i hem vist que aquesta última, sota la dominació mundial del neoconservadurisme, està, pràcticament, en perill d’extinció. De fet, les conseqüències pràctiques d’aquesta ideologia es tradueixen en una dominació mundial de la informació per un oligopoli de holdings comunicatius, en una americanització de la cultura, en la instal·lació de noves formes de censura, molt més subtils, i, sobretot, en la dominació informativa que exerceix el Nord sobre el Sud.

I és que, són molt poc nombrosos els mitjans que escapen del pensament únic. Tan sols alguns diaris locals, les ràdios lliures i publicacions com Le monde diplomatique planten cara al neoliberalisme. L’esperança de la pluralitat, per tant, no resideix en crear mitjans alternatius dins del sistema neoconservador sinó en enderrocar, directament, el sistema neoliberal.

És per aquest motiu, que tots els que pensen d’una manera alternativa als neoliberals han de treballar junts per tal que l’esperit de Seattle sigui sempre viu i s’arribi així a demostrar, amb la pràctica, que una altra gestió del món és possible, a demostrar que un altre món és possible.

Notes:
(1)  RAMONET, I: La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(2) ÉCHAUDEMAISON, C-D: Dictionnaire d’économie et de sciences sociales. Nathan. Paris, 1998
(3) LECHYPRE, E: “Messieurs, la nouvelle économie vous dit merci” dins L’expansion nº 615, febrer/març 2000.
(4) Font: diverses edicions dels diaris El País, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya.
(5) De fet, FAES és l’encarregada d’elaborar la ideologia neoliberal del Partit Popular. Veure: RODRÍGUEZ, J: “La forja del aznarismo” dins El País Domingo, 11 de febrer de 2001.
(6) RAMONET, I: “La batalla Norte-Sur en la información” dins La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(7) Reflexions com aquestes són sostingudes per Noam Chomsky (en un reportatge on es van integrar diverses entrevistes fetes a aquest intel·lectual i emès recentment per Canal 33) i per Pierre Bourdieu (BOURDIEU, P: “L’urgence et le fast thinking” i “Une censure invisible” dins Sur la télévision. Liber. Paris, 1996.)
(8) DAHL, R: La democracia. Una guía para los ciudadanos. Taurus. Madrid, 1999
(9) Entre ells Ignacio Ramonet, Pierre Bourdieu i Juan Luís Cebrián.
(10) RAMONET, I: “Ser periodista hoy” dins La tiranía de la comunicación (p54). Debate. Madrid, 1998
(11) Aquesta reflexió es troba recollida en l’article “Comunicación, una deuda para la sociedad civil” <www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/01].
(12) Així ho demostra un document aprovat pel Departament de Comerç del Govern dels Estats-Units de l’any 1948, trobat per Thomas Gubak, en què és diu: “Si les empreses exporten materials americans sobre modes de vida americans, el Govern els garanteix que faran guanys”.
(13) BENVENUTI, J-C: “Ouverture internationale et mondialisation” dins Atout Bac: Économie. Nathan. Paris, 1999.
(14) Tan sols l’agència Tanjug oferia informació contemplada des del punt de vista de l’Est, però aquesta agència va perdre molta importància desprès de la caiguda del comunisme a la Unió Soviètica.
(15) RAMONET, I: “La batalla Norte-Sur en la información” dins La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(16) Aquest plantejament és sostingut per P. Bourdieu, que afirma: “Pels periodistes, la lectura dels diaris és una tasca indispensable […]. És un dels mecanismes mitjançant els quals s’engendra l’homogeneïtat dels productes proposats”. (BOURDIEU, P: “La circulation circulaire de l’information” dins Sur la télévision. Liber. Paris, 1996.)
(17) Precisament a BOBBIO, N: “La díada sobrevive” dins Derecha e izquierda. Taurus Bolsillo. Madrid, 1998
(18) Així ho fa Eduardo Álvarez Puga, qui escriu: “La poderosa marea neoliberal ha arribat fins i tot a les platges reformadores de la socialdemocràcia” a ÁLVAREZ PUGA, E: “La ideologia del mercado” dins Maldito Mercado. Ediciones B. Barcelona, 1996. Aquest plantejament, però, també és sostingut per Ignacio Ramonet qui afirma que “la seva “tercera via” socialdemòcrata [la de Tony Blair] és percebuda com una simple variant del neoliberalisme de M. Thatcher” a RAMONET, I: “Angleterre, crise totale” dins Le Monde Diplomatique, Avril 2001: <www.monde-diplomatique.fr/2001/04/RAMONET/> [CONSULTA: 29/03/2001].
(19) MERCADÉ, JM: “La regionalización, estímulo del pluralismo” dins La comunicación regional y local. Ciencia. Madrid.
(20) MARTÍNEZ, X; NICHO, J; SOUSA, P i TREE, M: “La literatura a les ràdios locals i a les ràdios lliures”, conferència pronunciada dins del XIII Encontre d’escriptors celebrat en la XXIX Edició dels Premis Octubre.
(21) CEBRIÁN, JL. La Red. Taurus. Madrid, 2000.
(22) Manifestacions i accions de protesta multitudinàries en contra del Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), la Organització Internacional del Comerç (OMC) i el Grup dels set Països més industrialitzats del món més Rússia (G8).
(23) Així qualifica la situació actual Emir Sader, en l’entrevista “Acabou o monolitismo do pensamento único”,<www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/2001].
(24) Els objectius de Porto Alegre i el desenvolupament d’aquesta cimera és veuen molt bé en la pàgina d’Internet <www.forumsocialmundial.org.br>, especialment als articles: RAMONET, I: “El consenso de Porto Alegre” ; KOLOGESKI, J: “Petrella: “mercantilizaçao do conhecimiento poe à venda espírito do planeta”.” ; WANDERLEY, S: “Para ler a globalizaçao cultural” ; TOUSSAINT, E: “Another world is possible” ; MONEREO, M: “Propuestas para un nuevo internacionalismo”  i PRONUNCIAMIENTO DE LOS MOVIMIENTOS SOCIALES: “Llamado de Porto Alegre para las próximas movilizaciones”.
(25) PALMERI, J: “Pour un forum mondial de la communication” i “La communication, enjeu majeur de la llutte contre le néo-libéralisme” dins <www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/2001].

Assaig redactat el 17 d’abril del 2001; es tracta d’un treball de l’assignatura Estructura de la Comunicació de Masses II, impartida pel professor Pere Oriol Costa a la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona