De coprínceps, sistemes i falses excuses

Divendres passat, en una entrevista amb l’Àlex Lliteras a l’Ara i Aquí de RNA, el secretari d’organització de DA, l’Estanislau Sangrà, tot repassant l’actualitat del país, va tenir el seu moment estrella relacionant avortament, matrimonis entre persones del mateix sexe, Coprínceps, PS i democràcia.

A veure, el fons de la qüestió és molt simple i s’entén molt bé des de la lluita partidista: PS es planteja entrar proposicions de llei incòmodes per a DA; DA critica a PS; PS potser es planteja formalment mirar de legalitzar l’avortament en tres supòsits i extendre el vincle matrimonial a les parelles homosexuals, DA acusa PS de voler carregar-se l’estabilitat institucional, la Constitució i el país. Fins aquí, res de nou.

Com que el que a mi m’interessa avui aquí no té res a veure amb defensar un partit o atacar-ne un altre, deixeu-me fugir una mica d’aquesta lògica partidista. Que Sangrà ataqui els socialdemòcrates ja em sembla bé, ja em sembla normal. Quan, a més, els titlla de covards –políticament– per no anar fins al final amb el seu model de país, comparteixo plenament la seva crítica. El que no puc compartir de cap de les maneres són els arguments que empra per defensar la institució del Coprincipat.

Sangrà va qualificar de “complicadíssimes” qüestions com el matrimoni gai o l’avortament. En una democràcia normal, en una democràcia que s’ho cregui, no existeixen les qüestions complicadíssimes: les qüestions es plantegen, es debaten i es voten. Sigui sí o sigui no. I no hi ha més, no hauria d’haver-hi més: ni consultes porugues als lobbies, ni temença al veto d’un cap d’Estat merament representatiu, ni res de res.

Després va parlar de tantejar els obstacles però no els que tenen a veure amb la voluntat de la població sinó amb la nostra realitat institucional. És a dir, que els nostres drets i llibertats han de quedar condicionats a la nostra estructura d’Estat. Que la sobirania popular ha de quedar condicionada per l’estructura institucional. No ho sé, diria que aquí algú s’ha perdut algunes classes de constitucionalisme i de fonaments bàsics de la democràcia. A twitter en diríem #sangràfacts

Finalment, també va parlar de bombes a l’estabilitat del sistema. D’entrada, hi insisteixo, no acabo d’entendre aquesta preferència per l’estabilitat (que el Copríncep bisbe no se’ns enfadi) per sobre de la democràcia (que es tirin endavant lleis que responguin a la voluntat popular). Però és que, a més, no existeix cap bomba a l’estabilitat al sistema, és fals: el sistema és que els representants del poble voten les lleis sense filtre i un dels Coprínceps signa. I no hi ha més. Aquest és el sistema. El que porta inestabilitat al sistema és entendre’l malament, donar-li al Copríncep episcopal més poder del que vam decidir dotar-lo entre tots, fins i tot ell mateix.

Que no li agradaria que s’aprovés l’avortament? Sí, ja ho sabem. I què? Això ja està previst. Segurament al Copríncep francès no li ha agradat mai que mantinguem una fiscalitat tan baixa o que el francès no sigui llengua cooficial… Però és que només ha de signar un dels dos. El que importa és què li sembla a DA l’avortament? Sense pensar en què dirà el Copríncep, sense autocensura, sense escudar-se en un fals i interessat “No ens deixaran mai”, sense fer trampes. Què li sembla a DA l’avortament?

M’agradaria tancar, però, amb una consideració més pel que fa a la figura dels Coprínceps. Potser és massa simplista, però no puc deixar de pensar que bona part de la solució passa per la democràcia. Jo sóc republicà. Radical. I, per tant, el meu model ideal no contempla els Coprínceps. Ara bé, si tan útils els trobem, si tant lligam ens donen amb el passat, si tant ens obren les portes a l’exterior, està bé, quedem-nos-els, però fem una mica democràtica una institució no-democràtica. Els prínceps no es voten, estem d’acord, però l’estructura política d’un país sí. Una via, doncs, passaria perquè ens preguntin regularment si volem mantenir la institució del Coprincipat. Que ens ho preguntin, cada 8 o 12 anys, per exemple, coincidint amb eleccions generals, que ens preguntin si volem Coprínceps o no, i després, si els volem, que siguin qui toqui i que es mantinguin estrictament, sobretot això, en l’àmbit de les seves funcions.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 18 de gener del 2013

Trampes

A banda de per ser un gran politòleg i professor i una de les veus més lúcides per analitzar la realitat que ens envolta, recordo sovint el Joan Subirats per la seva extraordinària capacitat per sintetitzar conceptes, idees o teories a partir d’un esquema minimalista però efectiu. Aquests dies em ve al cap un que delimitava molt clarament l’espai per a les polítiques públiques en un quadrat que es trobava a la confluència de dos rectangles que representaven un la factibilitat tècnica d’aquella política i l’altre la seva factibilitat social. Suposo que aquests dies recupero mentalment aquell esquema perquè els governants de mig món no deixen de saltar-se’l. Ens hem obcecat per garantir que els pressupostos i les polítiques públiques siguin factibles des del punt de vista del dèficit però ningú sembla recordar-se de verificar si la corda social o la de la convivència donen o no donen per més. En un context així, el mínim que es deu als ciutadans és que no se’ls faci trampa. Que no se’ls digui, per exemple, que, en comparació amb la resta d’Europa, tenen unes condicions d’acomiadament privilegiades i s’obviï en canvi que no disposem encara d’un subsidi d’atur que es mereixi aquest nom o, el que és pitjor encara, que aquest marc tan privilegiat de relacions laborals que ens dibuixa el cap de Govern no s’acaba aplicant en la major part dels casos per la desídia d’unes institucions que perpetuen un Estat de dret descafeïnat on molts drets es troben protegits al BOPA però no al carrer i on molts ciutadans no s’atreveixen ni a exercir ni a reclamar aquests mateixos per por a represàlies. Una por malauradament justificada.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 19 de desembre del 2012

Exagerats

Va, si aquest espai anava de dèries, avui en repassaré una de les que més em solen ocupar el cap: la dificultat de lluitar contra coses considerades “guais” per una part important de la població o contra problemes que molta gent no veu problemàtics.

L’any passat, a l’escola bressol pública d’Encamp, els pares ens vam queixar d’una sèrie de càmeres que filmaven els nostres fills, les seves educadores i una gran part de l’escola bressol (amb més de trenta càmeres en funcionament, de fet, s’ha de ser molt poc hàbil per no gravar-ho absolutament tot).

Bé, el cas és que van haver-hi queixes, es qüestionava la necessitat i la pertinència de les càmeres i, sobretot, l’ús d’unes imatges on es veien nens jugant, menjant o nens nus mentre els canviaven, unes imatges que es podien veure en directe, sense cap filtre i sense cap control, a la seu del Comú, al servei de circulació, i a tot el circuit intern de televisió comunal.

OK, barregem-ho tot plegat amb la complicitat de diversos equips comunals diferents, el silenci de la consellera responsable i un grapat d’elements més per considerar la resposta institucional surrealista. Com tantes altres vegades, fins que el tema no va sortir a tota castanya a la premsa no es van desconnectar les càmeres.

Disculpes, cap. El millor del cas, i el que més m’interessa avui aquí, eren els contra-arguments a les queixes: que les càmeres eren pel bé dels nens, que les imatges no es podien veure des del servei de circulació, que era una pràctica absolutament normal i, en síntesi, que els pares eren uns exagerats, que no n’hi havia per tant i que no hi havia cap motiu per la preocupació per l’ús de les imatges.

Un any després, l’Agència de Protecció de Dades d’Andorra, aquella que fa tants tríptics i tants pòsters però que no va mostrar cap interès pel tema mentre tot això passava, encara menys per actuar d’ofici, un any després, deia, l’APDA diu que sí que hi havia motius per la preocupació i evidencia que el que havia passat amb les més de trenta càmeres de l’escola bressol pública d’Encamp havia estat un disbarat majúscul. Un any després, també, detenen un treballador públic d’un altre Comú per un cas relacionat amb la pornografia infantil. Un exagent de circulació. Si en comptes d’a Canillo hagués treballat a Encamp hagués tingut accés a un canal amb 12 hores al dia de nens i nenes despullats, tot plegat subvencionat i consentit pel seu Comú.

Ara, de dimissions cap ni una. Però això sí, els exagerats eren els pares. Si com a mínim haguéssim après la lliçó… Però em temo molt que no. Em temo molt que quan ara demanem a un altre Comú que passi a penjar les fotos de les activitats dels infants de l’escola bressol a un lloc web públic i controlable en comptes de fer-ho a Facebook, on un cop penges res en perds el control absolutament, ens tornaran a tractar d’això, d’exagerats…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 7 de desembre del 2012

Falses excuses

Uf, volia començar aquest espai repassant una dèria a la setmana però em sembla que avui ens estrenarem amb més d’una…

I és que la situació per baix (digueu-li Catalunya, extremo oriental del tercio norte peninsular o com us doni la gana) està d’allò més interessant… Tant, que avui, tot i que la nostra realitat immediata està calenta (IRPF, retallades als funcionaris, reforma de la CASS, reaccions dels funcionaris, inici del curs escolar i polític) no m’he pogut resistir a comentar-la.

I és que el debat que domina aquests dies la situació catalana està tocant temes cabdals del debat polític contemporani. Entre d’altres, el rol potencial de la ciutadania (no sempre explotat al màxim, d’altra banda), una ciutadania que a Catalunya, tota soleta, ha aconseguit (de manera intencionada o no) alguns resultats que els seus protagonistes segur que no s’acabaven d’esperar. Per exemple, el PSC, partit de govern fa quatre dies, que com a conseqüència d’una manifestació de la qual no van saber calibrar l’abast, han quedat fora del centre polític no pas perquè els hagin expulsat sinó perquè simplement hi ha hagut un terratrèmol que ha mogut de lloc el tauler polític i ells, ara, ves, han quedat a un extrem. O el cas invers, el del president Mas, a qui han redimit de ser el president de les retallades que va tornar a pactar amb el PP per permetre-li ser (poseu tot això en majúscules) el President Que Com a Mínim Ho Va Intentar.

La ciutadania, doncs, s’ha mogut, ha fet la seva feina… Enfront, en canvi, alguns s’entesten encara en acumular excuses, falses excuses. Fem-ne un rànquing va!

En el número quatre la minimització de la manifestació i l’entronització, en canvi, dels que es van quedar a casa. Sí, allò del “només van ser un milió i mig i a Catalunya hi viuen més de set milions de persones”. Vaja, l’excusa eterna… Dos milions, un milió i mig, que devien ser menys, que aquestes xifres sempre s’inflen… I què? Tant és, el que importa és l’impacte, el crit. La manifestació, les manifestacions, són sempre un despertador, res més que un despertador, però alhora, compte, tot un despertador. Un crit social que com a governant et diu, “ep!, que abans d’esgotar els quatre anys, amb el nou context, hem canviat de parer, hem pensat això i això i ho volem ja. Qui? Uns quants, no som la majoria ni de conya però t’ho hauries de plantejar. I després, per verificar l’abast d’aquest neguit, per verificar si és prou legítim, prou compartit, et toca passar-ho per les urnes.”. L’excusa de no eren majoria simplement no té sentit, perquè no sabem perquè és van quedar a casa els que es van quedar a casa, perquè anar a manifestar-se requereix un grau de politització important i, per tant, la proporció l’hauríem de calcular només entre la gent polititzada del país (i a veure qui és el maco que estudia tot això en temps de retallades a les universitats…).

En el número tres, la gran excusa economicista: “no és moment de llibertat ni de democràcia, senyors, que estem en plena crisi i no podem emprenyar gaire ni els mercats ni els inversors”. Sense comentaris…

En el número dos, una excusa molt més específica dels nacionalistes espanyols que les dues anteriors (molt més compartides) i també un pèl més sibil·lina: l’excusa, deixeu-m’ho dir així, legalicista. “No es pot fer perquè ho diu la llei”. A veure, que se m’entengui, no sóc aquí per fer una defensa de l’anarquisme. Les lleis votades democràticament s’han de respectar, si no és així no hi ha democràcia, estem d’acord. Però també es poden superar i renovar. Democràticament, és clar. Nada está escrito, que deia aquell, tot és replantejable si així ho vol la gent. Que algú s’escandalitzés perquè sortissin al balcó i proclamessin la independència, d’acord, però és que ningú ha plantejat el debat en aquests termes, estaríem canviant un estat imposat per un altre. Aquí el que es planteja és eleccions, parlament constituent i referèndum. Democràcia en estat pur, vaja. I escolteu, les lleis han de ser un mur infranquejable pels individus, per les empreses, però mai per les societats, mai pels pobles.

I en el número u, la millor de totes, la més inadmissible, la del lío, la de l’ “esto es un lío“, la de la quimera, la de l’ara no toca. S’ha de ser mandrós tu… La democràcia no ens pot fer mandra… Que és un lío? ¡Pues es un lío! Haber elegido muerte… Només faltaria que ens treguin el dret a complicar-nos la vida.

Contra totes aquestes excuses, la solució, l’única solució possible, és afrontar tots aquests problemes amb més i millor democràcia, amb més enfortiment de la ciutadania. A Catalunya, a Andorra, arreu… Els problemes són menys problemàtics quan són els nostres problemes i els afrontem amb les nostres solucions. I no llegiu en aquest “nostres” identitat nacional, llegiu-hi dret a decidir des de la ciutadania, llegiu-hi, simplement, democràcia…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 21 de setembre del 2013

Quatre límits al desballestament de l’Estat

Introducció

En primer lloc –i no es tracta de cap formalitat— m’agradaria agrair la Societat Andorrana de Ciències (SAC) no només pel fet que em convidessin a assistir i a participar en les seves XVI Jornades, ni perquè s’en recordin sovint de les Ciències Socials en general –i de les Polítiques en particular— sinó, sobretot, pel seu do de l’oportunitat. Per plantejar un debat sobre l’Administració Pública a Andorra que, ras i curt –no calen més qualificatius—, era necessari. Necessari i doblement oportú: oportú quan va tenir lloc l’acte –el 10 de desembre del 2010— perquè s’albiraven aleshores unes Eleccions Generals, en la campanya i precampanya de les quals s’hauria de discutir molt del rol i, sobretot, del pes que han de tenir a Andorra les diferents administracions públiques; i oportú quan es publiqui el llibre amb les diferents ponències (finals del 2011) perquè aquelles eleccions ens van deixar un Govern amb una majoria parlamentària tan absoluta (22/28) que durant quatre anys podrà implementar (si no s’esberla la unitat Demòcrata) qualsevol reforma que es proposi, fins i tot en àmbits tan tradicionalment intocables com el de l’Administració Pública –des d’una transformació absoluta de la Llei de la Funció Pública fins a una redefinició radical de les de competències i transferències comunals.

En segon lloc, m’agradaria apuntar un parell de puntualitzacions que, sempre que participo en actes d’aquesta mena, em sembla important recordar. (Les introduccions metodològiques sempre són feixugues, en sóc conscient, però, com no es cansa de defensar mai l’antropòleg Aurelío Díaz, resulten bàsiques perquè el lector pugui decidir amb criteri si paga la pena o no continuar llegint un article.)

D’entrada, em sembla important aclarir des d’on parlo i amb quina (limitada) autoritat escric aquestes línies, què és i què no és aquesta ponència. Miraré d’abordar el tema amb una certa distància, tot i que sempre influït per la ideologia, no ho nego –a tots ens influeixen unes ulleres ideològiques o unes altres, més o menys graduades, a l’hora de mirar-nos el món. I tot i que em dedico –moltes menys hores de les que m’agradaria— a això de la Ciència Política, aquesta intervenció, que quedi ben clar des de l’inici, no té res de científic ni pretén tenir-ho. Es basa, més aviat, en una valoració personal d’algú que es mira el món des de l’àmbit de les Ciències Polítiques, a coses que, diguem-ho així entre cometes, “darrerament es diuen contra l’Estat”. Es tracta d’una reacció contra un cert runrún, que ve d’aquí i d’allà (d’alguns grups polítics, alguns polítics, alguns opinadors, alguns empresaris, alguns dels que comenten les notícies a les edicions digitals dels diaris…), que defensa, de manera més o menys conscient, el desballestament de l’Estat.

Es tracta d’una reacció en dos moviments, mirant de no allunyar-me gaire del tema malgrat que de vegades considero imprescindible agafar una mica de distància i repetir –per contextualitzar, per partir sempre d’un context— algunes idees ja apuntades anteriorment per persones amb molta més autoritat que jo per parlar d’aquests temes. Una reacció en dos moviments, dèiem. En el primer, miraré de valorar de manera crítica com hem passat, a escala global, d’una crisi econòmica a la crisi de l’Estat. En el segon, en canvi, després d’assumir críticament aquesta crisi de l’Estat, defensaré quatre límits al seu desballestament, quatre línies vermelles que considero que no s’haurien de traspassar a l’hora de repensar l’Estat andorrà. Finalment, un advertiment que m’agradaria que quedés clar des de l’inici: sí, treballo per a l’Estat amb estàtus de funcionari des del mes setembre de l’any 2008; sí, sóc molt crític amb alguns aspectes de l’estàtus i el funcionament funcionarial; i no, no crec que cap d’aquests dos elements de la meva equació personal em desautoritzi a l’hora de parlar dels temes que ens ocupen.

Primera part: De la crisi econòmica a la crisi de l’Estat

En el moment més àlgid i simbòlic de la crisi (15 de setembre del 2008, Lehman Brothers, confirmació de fallida, treballadors d’aquest hòlding financer abandonant-ne les oficines caixes en mà: suposo que tots conservem al cap aquesta seqüència), impactats encara pel seu abast, per la seva violència, es va arribar a parlar –no des de Le Monde Diplomatique, no des de Porto Alegre, sinó des de Davos, des de Washington, des de Brussel·les– d’una reforma radical del sistema econòmic i financer global, arribant a defensar allò d’“humanitzar el capitalisme”, de combatre de manera decidida l’especulació, de castigar els irresponsables, d’avançar cap a una redistribució més justa dels recursos, del diner…

Ara –que tot i que no podem donar la crisi per tancada ni sabem, tampoc, quan s’acabarà, però sí que disposem de prou elements per saber com s’ha decidit tancar (tancar en fals), quin tipus de receptes s’han començat a implementar i es continuaran implementant—, ara, és evident que hem avançat en la direcció radicalment oposada. Els dèficits públics –no tan sols normals, sinó, fins i tot, necessaris en temps de crisi— s’han agafat com a excusa per esprémer el gruix de la població i, així, no fer perillar el pastís dels que ens han portat fins aquí, forçant d’aquesta manera fins al màxim exponent aquella màxima neoliberal de la capitalització dels beneficis i la socialització de les pèrdues.

Tot plegat s’ha executat, a més, amb la complicitat d’una societat alienada, anòmica, confosa, manipulada i enganyada, però també dòcil, poc activa, endormiscada, resignada, que ha acceptat de forma irreflexiva jugar el joc que li proposaven, acceptant voluntàriament una baralla inútil entre aquells que no han generat la crisi –els aturats amb els treballadors, els que van arribar abans amb els que van arribar després, els que cobren més amb els que cobren menys, els treballadors del sector privat amb els del sector públic– mentre els nostres representants salven els responsables de la crisi collant-ne, en canvi, la resta, tota la resta.

El resultat de tot plegat –a banda d’un conflicte social latent que sempre amenaça d’anar a més i que situa els immigrants i els funcionaris en la picota imaginària col·lectiva– és que hem acabat acceptant de forma automàtica, sorprenentment automàtica, una conclusió sorprenentment no discutida, sorprenentment acceptada, sorprenentment legitimada, sorprenentment no protestada: s’ha de desballestar l’Estat per salvar el mercat. Un Estat, doncs, que ara no només pretenen demolir des de fora sinó que també contribuïm –amb la nostra passivitat, amb la nostra complicitat— a ensorrar des de dins. Es tracta d’un nou rebrot, a escala local, d’allò que Hirschman anomena les retòriques de la intransigència i que, els darrers tres segles, han anat apareixent per qüestionar les llibertats individuals (Burke, De Maistre), el sufragi universal (LeBon, Spencer, Mosca, Pareto) o l’Estat del Benestar (Huntington, Hayek). Ara toca qüestionar l’Estat. Sens dubte, aquesta és una gran notícia per a tots aquells que mai no han volgut un Estat fort perquè, bàsicament, mai no l’han necessitat; el problema és que hi ha molta gent que continua necessitant l’Estat, ara més que mai, perquè continua necessitant pensions, biblioteques, transplantaments, beques, transport escolar, operar-se una hèrnia discal, anar a l’escola, que l’ensenyament sigui de qualitat… Per combatre aquesta (falsa) conclusió, disposem de dues vies: la idealista –crítica, radical: “No, el desballestament de l’Estat no és una derivació automàtica i inqüestionable d’aquesta crisi!”; “No podem acceptar la socialització de les pèrdues d’aquells que han jugat sempre al límit i han obtingut, d’aquest joc, sucosos beneficis durant tants anys…”– i la pragmàtica. Reconec que sóc més idealista que pragmàtic, més radical que amant de les mitges tintes, més partidari d’atacar les arrels dels problemes que de posar pedaços pertot. Les coordenades bàsiques d’aquesta ponència, però, són Andorra i el present i això ens obliga a explorar, aquí, la via pragmàtica. Fer-ho ens portarà a defensar uns límits que redueixin aquest presumptament necessari desballestament estatal en un simple i, aquest sí, necessari, aprimament de les estructures estatals. Fer-ho ens portarà, també, a defensar l’Estat –i quan escric Estat escric bé Estat i no govern ni, encara menys, aquest Govern o l’anterior Govern–; a defensar, si filem una mica més prim, les funcions de l’Estat –i, de nou, escric bé les funcions de l’Estat i no els funcionaris de l’Estat ni encara menys el nombre de funcionaris, ni el salari dels funcionaris, ni les pensions dels funcionaris, ni l’estabilitat, les paneres, els horaris, els triennis o qualsevol privilegi dels funcionaris. És cert, d’altra banda, que en aquestes funcions bé hi haurà de treballar algú, ja sigui personal propi de l’Estat, ja siguin empreses subcontractades. A cadascú de triar l’opció que li faci més patxoca –a mi, sigui dit de passada, certes subcontractacions de serveis per part de l’Administració em resulten tan escandaloses com certes relacions contractuals d’alguns funcionaris…

Juguem, doncs, nosaltres també el joc, sumem-nos als milions de convençuts i acceptem, com a punt de partida, que el deute és el que és, que és inacceptable, i que de receptes només n’hi ha una i implica l’ús de les tisores. Posem-nos a retallar, molt bé. Però com ho fem? A l’atzar? (no substituint els funcionaris jubilats, fessin la feina que fessin); de forma proporcional? (un % idèntic a cada ministeri, una quantitat absoluta idèntica a cada ministeri); carregant-nos allò que resulta més car? (carreteres, escoles, hospitals); l’últim servei que hagi arribat? (la prestació per desocupació, per exemple); aquells serveis que ens donin menys vots? (tot allò que no afecti els nacionals). Com ho fem? Existeixen moltes possibilitats a l’hora de retallar, algunes de les quals resulten d’allò més perilloses. He titulat la meva contribució a aquest debat fent referència a quatre línies vermelles que considero que no hauríem de traspassar a l’hora de repensar o transformar a la baixa l’Estat; quatre murs d’acer que haurien de delimitar fins a on es pot aprimar, com a màxim, el rol i el pes del nostre Estat; quatre límits –necessaris, constitucionals— al desballestament –retallar connota conjunturalitat; desballestar il·lustra molt millor, en canvi, la voluntat estructural, sense retorn, que s’endevina darrere de moltes propostes de reducció de la despesa— de l’Estat.

Segona part: Quatre límits al desballestament de l’Estat

Quins són aquests quatre límits? La nostra Constitució, ja des del primer article, ens dóna la clau del debat, aclarint-nos un fet que massa sovint donem per descomptat i que, en moments com els que estem vivint, resulta especialment revelador: “Andorra és un Estat independent, de dret, democràtic i social”. La nostra norma suprema, ens defineix i, per tant, ens obliga a ser un Estat social, un Estat democràtic, un Estat de dret i, sobretot, un Estat, unes obligacions, aquestes quatre, que hauríem d’evitar incomplir a l’hora de retallar si no volem comprometre ni la nostra independència ni el model de vida en comú que els andorrans han decidit, de forma sobirana, que és el seu.

2.1 Primer límit: el benestar
Comencem per l’Estat social, l’últim estadi evolutiu en l’arquitectura estatal –evolució a la qual no vam voler renunciar a l’hora de construir l’Estat andorrà el 1993— i que implica, d’una banda, que l’Estat és un actor econòmic més i, d’una altra, que es fa responsable del benestar dels ciutadans. A la vella Europa se sent dir, des de fa dies, que l’Estat del Benestar tal i com el coneixem té els dies comptats, que la meva serà la primera generació amb menys drets i menys benestar que la seva predecessora, que ja s’ha atès el clímax del benestar i que ara el gràfic –tots els gràfics— fa baixada… A casa nostra, en canvi, somiem amb la desarticulació de l’Estat del Benestar quan encara no l’hem arribat a articular, quan no l’hem tastat en la seva plenitud. Perquè no l’hem tastat! Quan caracteritzaven l’Estat del Benestar –el seu Welfare State—, els britànics destacaven que s’havia passat d’un Estat on els drets eren per aquells que, cotitzant, se’ls guanyaven, a un Estat amb drets socials per a tothom, que es marcava com a fita la justícia social per a tothom al llarg de tota la seva vida, des de l’úter matern fins a la tomba (“from the womb to the tomb”).

Comparem el Welfare State britànic –o l’État Providence francès, o el model suec d’economia política, tant és— amb el presumpte Estat del Benestar andorrà. Considerem un cas il·lustratiu, el còctel explosiu comiat no causal + absència d’un subsidi d’atur amb cara i ulls + els requisits de cobertura de
l’actual llei de la CASS i apliquem-lo a un treballador que porti quatre anys i mig al país, que fos acomiadat fa tres mesos sense cap motiu i a qui li diagnostiquen, a ell o a quelsevol dels seus fills, una malaltia greu, de tractament caríssim: per a aquesta persona, el nostre presumpte Estat del Benestar només pot tenir un nom, es diu “Espabila’t!”.

Aquest és el nostre Estat social avui dia. Però és que ara, a més, arriben les tisores. És a dir, no només no persistirem en la construcció del nostre Estat del Benestar –i això, per sí mateix, com a cost d’oportunitat, ja és una retallada brutal— sinó que, a més, ens plantegem ensorrar els quatre maons que, a empentes i rodolons, havíem aconseguit apilar. No només no ens plantegem desenvolupar la nostra protecció social sinó que ja estem jugant amb les tisores amb una llei de la CASS que no fa ni dos anys que va entrar en vigor i que ara ja jutgem com a “massa generosa”… Tot això convivint, alhora, amb una concepció assistencialista / populista del benestar per part de molts governants nacionals i comunals i amb una subvenció indiscriminada de serveis de luxe que fa, per exemple, que l’esquí escolar i –segons les parròquies— l’esquí en general se subvencioni a tothom, tant a les grans fortunes del país com a aquells que no poden somiar ni a comprar-se uns esquís d’una altra temporada.

Volem retallar? Entesos, però fem-ho, sisplau, amb criteri, amb rigor, no siguem cínics. Instaurem d’una vegada per totes una contribució proporcional de tots amb l’Estat: amb més IRPF i menys Foc i Lloc; amb més impost de patrimoni i menys IRPF a les rendes més baixes; amb més impost de societats i menys IVA; amb més impostos especials i menys subvencions a la pràctica universal de l’esquaix o a l’aparcament públic de cotxes privats; amb més ajudes socialment bàsiques per a aquelles persones que realment ho necessiten i menys subvencions indiscriminades al transport o l’esquí escolar – i tot plegat assumint, a més, que això implica una inversió –necessària— en sistemes d’informació fiscal, en un bon cos d’inspectors, etc.

En síntesi, insisteixo, cal rebaixar dràsticament les dosis de cinisme. Ni per ètica ni per estètica, no podem posar-nos a desballestar el nostre tímid i inacabat Estat del Benestar mentre continuem subvencionant serveis de luxe i persones gens necessitades com potser no fa cap altre Estat al món. Si no ens podem permetre un subsidi d’atur en condicions, encara menys ens hauríem de permetre que em subvencionin a mi la piscina o el gimnàs. Ni tan sols, però, cal anar tan enllà. L’Estat del Benestar, ras i curt, ens l’hem de poder permetre: per necessitat social –això és una opinió— i per imperatiu legal –això, en canvi, és un fet: ens hi obliga l’article 1 de la Constitució.

2.2 Segon límit: la democràcia
Aquest segon límit no sembla, aparentment, gaire en discussió. Sembla haver-hi un cert consens en el fet que, si som un Estat, serem (hem de ser, volem ser) un Estat democràtic. Potser sí, però amb una democràcia de quina qualitat? Alguns –aquell runrún a què em referia en la introducció— voldrien que això de la democràcia fos més eficient, més ràpid, amb menys xerrameca, més ritme, més funcionament empresarial. Es dóna el cas, però, que no som una empresa, que som quelcom més complex que una empresa, amb uns objectius molt diferents als d’una empresa. Que s’ha d’agilitar la màquina burocràtica de l’Estat? Totalment d’acord. Ara bé, la democràcia té el seu ritme, un ritme lent, és cert, però aquesta lentitud, aquesta dilatació té un sentit, ni més ni menys que el de permetre que una democràcia sigui democràtica, perquè les decisions que ens afecten es puguin discutir entre tots, perquè tothom –qui es passa el dia enganxat al Twitter i qui no té ordinador a casa— pugui reaccionar i dir-hi la seva, perquè tothom pugui proposar alternatives, perquè es puguin estudiar seriosament aquestes alternatives…

Evidentment, podem renunciar a porcions de democràcia. I tant! Modifiquem la Constitució i llestos. Ara bé, valorem, abans, detingudament, si això de menys crisi per menys democràcia és o no és un bon negoci, si ens surt o no ens surt a compte el troc. Per mi no, és evident. Aquest dilema eficiència / democràcia em recorda massa d’altres debats clàssics i actuals de les Ciències Polítiques, com el de lliberat / seguretat, i no tinc gens clar, ni de bon tros, que les opcions eficiència i seguretat siguin les millors. L’Estat democràtic (plenament democràtic), em sembla innegociable, ha de ser una altra línia vermella a no traspassar en el procés de desballestament de l’Estat.

2.3 Tercer límit: l’Estat de dret
L’argument es repeteix. No cal extendre’s, per tant, gaire. Quan fa uns mesos va començar a prendre forma la implementació de l’assistència lletrada a tots els detinguts, no van mancar veus que denunciaven l’increment de costos per a l’Estat que això implicaria, el moment poc oportú en què es plantejava la mesura, etc. També incrementa la despesa, evidentment, la creació de noves batllies o la importació de la figura de l’executor de sentències. Però quina és l’alternativa? Deixar de fer lleis perquè és més barat? Deixar de jutjar-ne l’incompliment perquè és més barat? D’estalviar estalviaríem, i tant, i encara més si ens oblidem de la construcció d’un Palau de Justícia amb cara i ulls, però ens ho podem permetre? Hi ha estalvi que compensi el fet de deixar de ser un Estat de dret?

2.4 Quart límit: l’estatalitat i la independència
Com apuntava més amunt, hi ha certs aspectes del nostre sistema polític que, en un territori qualificat ara fa un parell de dècades com a objecte estatal mal identificat, donem massa per descomptades. Ser un Estat independent de dret, democràtic i social implica, per sobre de tot, ser un Estat. I si som un Estat (els andorrans van decidir ser un Estat i, doncs, fins que no decideixin sobiranament el contrari s’han obligat a ser un Estat) hem d’assumir que som un Estat amb totes les conseqüències, vestirnos com un Estat, comportar-nos com un Estat. I, com a Estat, hem de tenir escoles pròpies, fins i tot si França i Espanya decidissin abandonar educativament el país i haguéssim de passar dels 15 centres actuals a 45, de 800 nòmines a 2.400. I, com a Estat, hem de parlar amb la resta d’Estats, i disposar, doncs, d’un ministeri d’Exteriors, i d’alguna ambaixada, i de treballadors que s’encarreguin de les nostres relacions exteriors. I, com a Estat, hem de garantir la nostra seguretat, i protegir el patrimoni de l’Estat, i preservar el medi ambient de l’Estat, i desenvolupar la funció econòmica de l’Estat, perquè així ens hi obliga la Constitució i perquè això és el que toca fer als Estats.

I no podem renunciar a tot això. O sí. I tant que sí! Ara bé, no fem trampa, siguem coherents. Si no volem desenvolupar un Estat del Benestar a Andorra, iniciem una reforma de la Constitució i traiem “social” de l’article 1 i carreguem-nos aquells articles del Títol II que ens facin nosa. Assumim, si és així, que no volem ser tan democràtics i, pel que fa a l’Estat de dret, reconeixem que està sobrevalorat, que les lleis tampoc són tan importants, que preferim l’arbitrarietat i el desordre, que són més barats. I assumim, si som dels partidaris de desballestar l’Estat, que no ens atrevim a ser independents, que una mica més de tutela no ens aniria malament –”Mira a Mònaco que bé que els hi va!–, que això de ser independents és caríssim, que això de ser un Estat és inassumible, que no paga la pena, i plantem-nos a Madrid, ara que encara hi tenim una ambaixada, i sol·licitem el nostre ingrés com a comarca catalana (L’Andorranès) o a París, i implorem que ens acceptin com a nou departament de Midi-Pyrénées (La Valira).

Em rellegeixo i admeto que alguns fragments semblen sospitosos de demagògia, que de vegades sembla que fugi d’estudi. L’únic que faig, però, és portar fins les últimes conseqüències els arguments reals i quotidians que molt sovint s’utilitzen per atacar l’existència de l’Estat i reaccionar contra ells, en defensa d’un Estat que massa sovint es troba sense defensors, en defensa d’un Estat que tots vam construir i aprovar fa menys de dues dècades. La pregunta, per tant, no té res de demagògica. La pregunta és pertinent i necessària, és legítima, i ens hem d’atrevir a fer-nos-la i a assumir la resposta sigui quina sigui, surti cara o creu, perquè no hi ha res més insuportable que la incoherència, que parlar per parlar defensant una opció sense assumir-la fins a les seves últimes conseqüències: Volem continuar sent un Estat de dret, democràtic i social? O permeteu-me l’enunciació d’una versió més sintètica, incrementant així, de passada, el grau de provocació -necessària provocació—: De debò volem continuar sent un Estat?

Pronunciat originalment en el marc de les 16es Jornades de la SAC, dedicades a L’Administració pública andorrana, l’11 de desembre del 2010. Publicat, a més, al llibre que recollia les ponències de les jornades.