Benvinguda!

Desnutrició. Treball infantil. Violència. Masclisme. Racisme. Tots els ismes perversos, tots els ismes absurds. Bombes nuclears. Guer­res. Dictadures i falses democràcies. Tortura. Corrupció. Contaminació. Nens soldat. Ciutadans alienats. Injustícia. Desigualtat. Sí, sobretot això: injustícia i desigualtat. I la crisi, també la crisi, que ens ha servit d’excusa per adobar-ho tot plegat amb encara més injustícia, amb encara més desigualtat, per deixar-nos prendre fites que havien costat tant d’assolir… Quin panorama, oi? Quin món. Quina herència… Quin nyap! I quina vergonya –aliena i pròpia– per no haver pogut / sabut / volgut fer més… El cas és que, tot i que compta amb coses meravelloses, no arribes al millor dels mons. No serà fàcil sobreviure-hi. I ja no t’explico viure-hi… Però, alhora, aquí està el repte. I és un repte apassionant. Deia un personatge de Bertol Brecht a La mare allò que està molt bé lluitar un dia o dos però que els imprescindibles, en aquest món, són els que lluiten tota la vida. Doncs això: que els imprescindibles sereu cada dia més imprescindibles, que la situació actual només ens ofereix dues alternatives: o conformisme o resistència –i ja sabem on ens condueix el conformisme–. Resistència amb paraules, amb bellesa, amb somnis, amb l’exemple… El millor del nostre món és la nostra gran capacitat de millora i l’esperança de fer possibles aquestes millores potencials. Gaudir de les meravelles que ens ofereix la vida –la muntanya, el mar, l’art, la gent!– i implementar, a més, l’esperança en un món millor… Em sembla –hi insisteixo– un repte apassionant per a una vida… Benvinguda al món, Èlia.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 30 de gener del 2013

Pensar

El Toni Caus escrivia, no fa gaire temps, unes columnes delicioses al Diari d’Andorra en què, amb una prosa impagable, abordava, sense que te n’adonessis, un munt de temes de l’actualitat més punyent a partir de la narració d’experiències personals anecdòtiques. Desconec per què va cessar la seva coŀlaboració però tinc clar que representa una gran pèrdua pel columnisme d’aquest país. En una sèrie d’aquells bitllets, el Toni Caus se les empescava, amb tota l’agilitat literària del món, per relacionar una gran part dels problemes fonamentals que ens afecten a nivell polític i social amb deficiències en l’àmbit de la lectura. Segons ell, i -tot i que la recepta és volgudament exagerada- no puc deixar d’estar-hi d’acord, bona part dels problemes que tenim com a societat els solucionaríem, simplement, amb més i millors biblioteques.

Recordava l’altre dia aquella idea esbojarrada / simplista / revolucionària mentre anava bastint mentalment aquesta opinió parlada d’avui. Perquè tot i que ens manquen espais de lectura, també ens manquen –i d’això és del que volia parlar avui aquí– espais per pensar.

Som una societat amb un munt d’artefactes al nostre abast per informar-nos i per comunicar però amb una mancança absoluta potser no d’artilugis però sí d’espais i de moments per pensar. No per pensar en, o pensar a. No. Per pensar. En majúscules. O no, ni tan sols. Per pensar a seques. Per pensar i prou. Per reflexionar, si us agrada més la paraula. Per, com deia el títol d’un espai radiofònic magnífic, pensar per pensar.

Se’ns ha menjat el fast thinking, el pensar ràpid, el pensament aplicat, el pensar per a.  En el meu cas, el pensar en com teixir una nova classe, el reflexionar una intervenció en un grup de treball, el pensar en una crítica de no sé què per redactar una columna, el pensar en la trama argumental d’un conte… Però, i pensar i prou? Mireu de recordar quina és l’última vegada que us heu assegut a pensar? Simplement a pensar? quina és l’última vegada que us heu aturat a pensar amb garanties.

Se’ns menja l’actualitat, el dia a dia, les presses, i amb això estem constrenyint la nostra potencialitat com a animals pensants. Que el món va ràpid? Sí, i tant, i no cal frenar-lo, però sí que hauríem de ser capaços de baixar del tren de tant en tant… I, simplement, pensar. Una estoneta: al lavabo, a la pelu, conduint… tant és l’embolcall. I que se subvencionin espais per pensar pel carrer, a les empreses, que es decretin estones obligatòries a casa, sense pantalles, sense soroll! Castiguem-nos tots plegats, de tant en tant –com està de moda fer amb les criatures–, al racó de pensar! Exagero, en sóc conscient, però crec que sí que hi ha una mica d’això.

Rebem un munt d’estímuls al llarg del dia però no els aprofitem prou. Som una máquina de menjar sense aparell digestiu. I crec que sense fer una passa endavant en aquest sentit, sense afegir la reflexió a la informació i a la comunicació, poc sentit tindrà això de la revolució tecnològica, poc podrem avançar respecte a l’estadi on ens trobem actualment.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira l’11 de gener del 2013

No hi sóc

Permeteu-me començar l’any amb un anti-bon propòsit: els propers dotze mesos continuaré sent algú difícil de contactar. No m’instal·laré el WhatsApp, no portaré sempre el mòbil a sobre, no respondré sempre a l’instant els correus electrònics, els missatges privats de les xarxes socials, els comentaris als blocs o els SMS, no acceptaré totes les peticions d’amistat virtuals… No es tracta d’una postura. Ni m’agrada fer-me pregar, ni és una qüestió d’agenda saturada (tot i que, ara per ara, podria ser-ho), ni existeix cap voluntat de fer-me l’interessant: tinc tele –i la miro–, tinc telèfon, ordinador, tauleta i mòbil –amb connexió a Internet arreu–, tinc comptes de correu, Facebook i Twitter, mantinc més d’un bloc… No sóc, per tant, un antiavenç tecnològic en l’àmbit de la comunicació interpersonal. Però resulta que tampoc sóc un metge de guàrdia, ni un proveïdor de bons consells d’emergència, ni un manetes en informàtica, en electrònica, en mecànica o en res: ningú es perd gran cosa per no poder contactar-me a l’instant. Es tracta, simplement, d’acceptar la realitat: sóc despistat de mena (i em deixo tot sovint el mòbil), sóc mandrós i perfeccionista (i cada correu respost esdevé, doncs, una odissea) i, a més, un pèl asocial, sí, d’acord. Ah, i també hi ha allò del dret a no estar connectat, a no voler estar tot el dia envoltat d’onetes. Hi ha tot això, doncs, però també que la gràcia que li trobo a tot plegat és poder connectar amb el món en tot moment però no que el món em pugui contactar a mi encara que jo no ho vulgui. I aquest 2013, ves, he decidit continuar-me autoregalant aquest petit marge de maniobra…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 2 de gener del 2013

Lúcids

La cita era els dilluns de sis a set de la tarda. Si podia, no me la perdia mai. Del format segurament se’n devien riure molts gurús de la comunicació de pa sucat amb oli, però l’aposta era insuperable: una hora de lucidesa en estat pur. Tres ments lúcides comentant l’actualitat sense filtre, conversant i discutint amb pausa, allunyats del fast thinking que tant ens empobreix, exquisidament moderats per algú que entenia que el seu rol consistia únicament en la facilitació, a deixar que la lucidesa fluís, a defugir tot protagonisme. Carrillo i Herrero de Miñón, ara acompanyats de Lluch o de Portabella, fent-la petar, respectuosos, ara discrepant i ara coincidint: un oasi enmig del soroll. Tan sols faltava Pujol, ben retratat recentment, per cert, a un altre programa que potencia la conversa pausada i que també s’ha acostat enguany a un altre lúcid com és Rubert de Ventós. De què va això avui? És molt senzill, es tracta simplement de reivindicar els lúcids que ens envolten, mal aprofitats per unes societats que no em sembla que els acabin de valorar prou. Dels lúcids amb prou experiència i amb prou distància de la trinxera partidista per il·luminar-nos en temps convulsos. De protegir-los amb figures com la del tresor viu de la Unesco o d’obligar-los per decret a compartir la seva lucidesa, tot i que potser el més sensat passa per potenciar la seva veu de tant en tant als mitjans, requerint-los més sovint, oferint-los-hi una mica de l’espai que normalment dediquem a l’aquell ha dit que l’altre ha dit que aquell ha dit. De reivindicar els lúcids d’arreu però també els nostres, que també en tenim…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 26 de desembre del 2012

Estadística per a la ciutadania

1. L’errada experimental
2. Estadística descriptiva
3. Inferència estadística. Intervals de confiança
4. Tests d’hipòtesis
5. Anàlisi de la variança i disseny d’experiments
6. Control de qualitat
7. Calibració d’instruments de mesura

Aquest és un temari d’un manual d’introducció a l’estadística. A la immensa major part de vosaltres, us deu sonar a xino. I això és un problema. Ep, no és un problema vostre, que no se m’entengui malament, és un problema de la nostra societat.

A veure, intento explicar-vos el perquè, sé que això d’avui és una mica estrany, a veure si me’n surto. El cas és que la nostra societat ha reificat, què dic ha reificat, ha di-vi-nit-zat els números, l’economia, les enquestes, l’estadística, les taules, els gràfics, els formatgets, els formatgets! El nostre déu és el totpoderós %. I ho tenim tan clar que fins i tot tenim resolt el debat de si aquest déu nostre té forma humana o no, és home o és dona… Té forma de power (de powerpoint, vaja). No ets ningú si no creus en els percentatges, si no pots expressar allò que vols dir en percentatges i presentar-ho en magnífiques diapositives. Ningú! I tot són percentatges, i tot són índexs, i tot són formatgets, i tot es quantifica…

Ei, que està molt bé, que té molts avantatges mirar-se el món d’aquesta manera. Que potser ens equivoquem? Que és una visió reduccionista i interessada? No ho sé, el cas és que no vull discutir això avui, el cas és que ens mirem el món, gairebé sempre, amb les ulleres de l’estadística posades. És així. I estarà bé o malament però és així, és una mena d’acord tàcit, implícit, que tots semblem acceptar… Però és tàcit, no l’hem posat mai sobre la taula, mai hem discutit si volíem mirar-nos el món amb aquestes ulleres o no, i com que no hem posat mai el debat sobre la taula, no el tenim ben resolt…

No el tenim ben resolt perquè ens hem autoimposat unes ulleres per llegir el món que no sabem com posar-nos i que ningú s’ha preocupat per dir-nos com es posen. Per entendre la realitat, per seguir el debat públic, per saber si el Govern ho està fent bé o malament, si tenim molt o poc fracàs escolar, molt o poc atur, necessitem, ens agradi o no, l’estadística. Això també és, avui dia, educar per a la ciutadania, perquè no només cal entendre els formatgets sinó que cal tenir capacitat per qüestionar-los, per saber si estan o no ben fets, amb dades vàlides, per saber si ens manipulen o no amb el recurs a les dades, coi. Perquè aquest és el cas, per exemple, del debat entre independentistes i unionistes a Catalunya, amb dades, d’una banda i d’una altra, que no s’aguanten per enlloc. O amb les dades de fracàs escolar que ens va oferir recentment el Cres. O amb…

Però res, als currículums escolars tenim l’estadística confinada a les mates que fan els de batxillerat econòmic. I llestos. Vaja és com si a l’escola féssim només xinès i en canvi publiquéssim els diaris i els programes electorals en rus. Impossible decidir amb coneixement de causa. Una trava més…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 9 de novembre del 2012

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012

Klose

Ara farà un parell de setmanes, el davanter alemany Miroslav Klose va sorprendre el món del futbol reconeixent-li a l’àrbitre que el gol que li acabava de marcar al Napoli (i que ja havia pujat al marcador) l’havia fet amb la mà. L’àrbitre el va anuŀlar i tot i que ara a Klose se li reconeix el seu fair play, en aquell moment li van dir de tot menys maco. Bàsicament perquè ningú fa coses d’aquestes, perquè des de la nostra infantesa rebem un munt d’inputs que estableixen de manera molt clara què és ser guai, espavilat, què ens aporta reconeixement positiu dels nostres iguals i, al contrari, què ens fa invisibles, menyspreables, què farà que siguem la riota dels altres. I ens en riem dels Kloses de la vida, i li riem les gràcies als tramposos… També aquesta configuració cultural de l’eix ben vist – mal vist a totes les esferes de la vida explica una part de la nostra crisi. També els canvis que aconseguim introduir entre tots en aquest àmbit ens acostarà una mica més a la sortida del túnel. I sembla que alguns avenços es comencen a fer, sembla que els canvis econòmics comencen a generar canvis en una cosa tan profunda com la nostra moral. I on abans veiem un murri ara veiem un murri que se’n riu a la nostra cara. I comencem a pensar que el frau fiscal no és d’espavilats sinó de lladres, i que això fa que a mi em toqui pagar una mica més o que no es pugui tirar endavant aquella escola saturada. I a poc a poc arriba aquest canvi de mentalitat, i cada cop valorem més la responsabilitat i menys els penques. Cada cop ens sembla millor –o com a mínim més normal, que ja és molt– l’honestedat del Klose…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 18 d’octubre del 2012