Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


4 comentaris

Benvinguda!

Desnutrició. Treball infantil. Violència. Masclisme. Racisme. Tots els ismes perversos, tots els ismes absurds. Bombes nuclears. Guer­res. Dictadures i falses democràcies. Tortura. Corrupció. Contaminació. Nens soldat. Ciutadans alienats. Injustícia. Desigualtat. Sí, sobretot això: injustícia i desigualtat. I la crisi, també la crisi, que ens ha servit d’excusa per adobar-ho tot plegat amb encara més injustícia, amb encara més desigualtat, per deixar-nos prendre fites que havien costat tant d’assolir… Quin panorama, oi? Quin món. Quina herència… Quin nyap! I quina vergonya –aliena i pròpia– per no haver pogut / sabut / volgut fer més… El cas és que, tot i que compta amb coses meravelloses, no arribes al millor dels mons. No serà fàcil sobreviure-hi. I ja no t’explico viure-hi… Però, alhora, aquí està el repte. I és un repte apassionant. Deia un personatge de Bertol Brecht a La mare allò que està molt bé lluitar un dia o dos però que els imprescindibles, en aquest món, són els que lluiten tota la vida. Doncs això: que els imprescindibles sereu cada dia més imprescindibles, que la situació actual només ens ofereix dues alternatives: o conformisme o resistència –i ja sabem on ens condueix el conformisme–. Resistència amb paraules, amb bellesa, amb somnis, amb l’exemple… El millor del nostre món és la nostra gran capacitat de millora i l’esperança de fer possibles aquestes millores potencials. Gaudir de les meravelles que ens ofereix la vida –la muntanya, el mar, l’art, la gent!– i implementar, a més, l’esperança en un món millor… Em sembla –hi insisteixo– un repte apassionant per a una vida… Benvinguda al món, Èlia.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 30 de gener del 2013


1 comentari

Pensar

PensarEl Toni Caus escrivia, no fa gaire temps, unes columnes delicioses al Diari d’Andorra en què, amb una prosa impagable, abordava, sense que te n’adonessis, un munt de temes de l’actualitat més punyent a partir de la narració d’experiències personals anecdòtiques. Desconec per què va cessar la seva coŀlaboració però tinc clar que representa una gran pèrdua pel columnisme d’aquest país. En una sèrie d’aquells bitllets, el Toni Caus se les empescava, amb tota l’agilitat literària del món, per relacionar una gran part dels problemes fonamentals que ens afecten a nivell polític i social amb deficiències en l’àmbit de la lectura. Segons ell, i -tot i que la recepta és volgudament exagerada- no puc deixar d’estar-hi d’acord, bona part dels problemes que tenim com a societat els solucionaríem, simplement, amb més i millors biblioteques.

Recordava l’altre dia aquella idea esbojarrada / simplista / revolucionària mentre anava bastint mentalment aquesta opinió parlada d’avui. Perquè tot i que ens manquen espais de lectura, també ens manquen –i d’això és del que volia parlar avui aquí– espais per pensar.

Som una societat amb un munt d’artefactes al nostre abast per informar-nos i per comunicar però amb una mancança absoluta potser no d’artilugis però sí d’espais i de moments per pensar. No per pensar en, o pensar a. No. Per pensar. En majúscules. O no, ni tan sols. Per pensar a seques. Per pensar i prou. Per reflexionar, si us agrada més la paraula. Per, com deia el títol d’un espai radiofònic magnífic, pensar per pensar.

Se’ns ha menjat el fast thinking, el pensar ràpid, el pensament aplicat, el pensar per a.  En el meu cas, el pensar en com teixir una nova classe, el reflexionar una intervenció en un grup de treball, el pensar en una crítica de no sé què per redactar una columna, el pensar en la trama argumental d’un conte… Però, i pensar i prou? Mireu de recordar quina és l’última vegada que us heu assegut a pensar? Simplement a pensar? quina és l’última vegada que us heu aturat a pensar amb garanties.

Se’ns menja l’actualitat, el dia a dia, les presses, i amb això estem constrenyint la nostra potencialitat com a animals pensants. Que el món va ràpid? Sí, i tant, i no cal frenar-lo, però sí que hauríem de ser capaços de baixar del tren de tant en tant… I, simplement, pensar. Una estoneta: al lavabo, a la pelu, conduint… tant és l’embolcall. I que se subvencionin espais per pensar pel carrer, a les empreses, que es decretin estones obligatòries a casa, sense pantalles, sense soroll! Castiguem-nos tots plegats, de tant en tant –com està de moda fer amb les criatures–, al racó de pensar! Exagero, en sóc conscient, però crec que sí que hi ha una mica d’això.

Rebem un munt d’estímuls al llarg del dia però no els aprofitem prou. Som una máquina de menjar sense aparell digestiu. I crec que sense fer una passa endavant en aquest sentit, sense afegir la reflexió a la informació i a la comunicació, poc sentit tindrà això de la revolució tecnològica, poc podrem avançar respecte a l’estadi on ens trobem actualment.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira l’11 de gener del 2013


1 comentari

No hi sóc

Permeteu-me començar l’any amb un anti-bon propòsit: els propers dotze mesos continuaré sent algú difícil de contactar. No m’instal·laré el WhatsApp, no portaré sempre el mòbil a sobre, no respondré sempre a l’instant els correus electrònics, els missatges privats de les xarxes socials, els comentaris als blocs o els SMS, no acceptaré totes les peticions d’amistat virtuals… No es tracta d’una postura. Ni m’agrada fer-me pregar, ni és una qüestió d’agenda saturada (tot i que, ara per ara, podria ser-ho), ni existeix cap voluntat de fer-me l’interessant: tinc tele –i la miro–, tinc telèfon, ordinador, tauleta i mòbil –amb connexió a Internet arreu–, tinc comptes de correu, Facebook i Twitter, mantinc més d’un bloc… No sóc, per tant, un antiavenç tecnològic en l’àmbit de la comunicació interpersonal. Però resulta que tampoc sóc un metge de guàrdia, ni un proveïdor de bons consells d’emergència, ni un manetes en informàtica, en electrònica, en mecànica o en res: ningú es perd gran cosa per no poder contactar-me a l’instant. Es tracta, simplement, d’acceptar la realitat: sóc despistat de mena (i em deixo tot sovint el mòbil), sóc mandrós i perfeccionista (i cada correu respost esdevé, doncs, una odissea) i, a més, un pèl asocial, sí, d’acord. Ah, i també hi ha allò del dret a no estar connectat, a no voler estar tot el dia envoltat d’onetes. Hi ha tot això, doncs, però també que la gràcia que li trobo a tot plegat és poder connectar amb el món en tot moment però no que el món em pugui contactar a mi encara que jo no ho vulgui. I aquest 2013, ves, he decidit continuar-me autoregalant aquest petit marge de maniobra…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 2 de gener del 2013


Deixa un comentari

Lúcids

La cita era els dilluns de sis a set de la tarda. Si podia, no me la perdia mai. Del format segurament se’n devien riure molts gurús de la comunicació de pa sucat amb oli, però l’aposta era insuperable: una hora de lucidesa en estat pur. Tres ments lúcides comentant l’actualitat sense filtre, conversant i discutint amb pausa, allunyats del fast thinking que tant ens empobreix, exquisidament moderats per algú que entenia que el seu rol consistia únicament en la facilitació, a deixar que la lucidesa fluís, a defugir tot protagonisme. Carrillo i Herrero de Miñón, ara acompanyats de Lluch o de Portabella, fent-la petar, respectuosos, ara discrepant i ara coincidint: un oasi enmig del soroll. Tan sols faltava Pujol, ben retratat recentment, per cert, a un altre programa que potencia la conversa pausada i que també s’ha acostat enguany a un altre lúcid com és Rubert de Ventós. De què va això avui? És molt senzill, es tracta simplement de reivindicar els lúcids que ens envolten, mal aprofitats per unes societats que no em sembla que els acabin de valorar prou. Dels lúcids amb prou experiència i amb prou distància de la trinxera partidista per il·luminar-nos en temps convulsos. De protegir-los amb figures com la del tresor viu de la Unesco o d’obligar-los per decret a compartir la seva lucidesa, tot i que potser el més sensat passa per potenciar la seva veu de tant en tant als mitjans, requerint-los més sovint, oferint-los-hi una mica de l’espai que normalment dediquem a l’aquell ha dit que l’altre ha dit que aquell ha dit. De reivindicar els lúcids d’arreu però també els nostres, que també en tenim…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 26 de desembre del 2012


Deixa un comentari

Estadística per a la ciutadania

1. L’errada experimental
2. Estadística descriptiva
3. Inferència estadística. Intervals de confiança
4. Tests d’hipòtesis
5. Anàlisi de la variança i disseny d’experiments
6. Control de qualitat
7. Calibració d’instruments de mesura

Aquest és un temari d’un manual d’introducció a l’estadística. A la immensa major part de vosaltres, us deu sonar a xino. I això és un problema. Ep, no és un problema vostre, que no se m’entengui malament, és un problema de la nostra societat.

A veure, intento explicar-vos el perquè, sé que això d’avui és una mica estrany, a veure si me’n surto. El cas és que la nostra societat ha reificat, què dic ha reificat, ha di-vi-nit-zat els números, l’economia, les enquestes, l’estadística, les taules, els gràfics, els formatgets, els formatgets! El nostre déu és el totpoderós %. I ho tenim tan clar que fins i tot tenim resolt el debat de si aquest déu nostre té forma humana o no, és home o és dona… Té forma de power (de powerpoint, vaja). No ets ningú si no creus en els percentatges, si no pots expressar allò que vols dir en percentatges i presentar-ho en magnífiques diapositives. Ningú! I tot són percentatges, i tot són índexs, i tot són formatgets, i tot es quantifica…

Ei, que està molt bé, que té molts avantatges mirar-se el món d’aquesta manera. Que potser ens equivoquem? Que és una visió reduccionista i interessada? No ho sé, el cas és que no vull discutir això avui, el cas és que ens mirem el món, gairebé sempre, amb les ulleres de l’estadística posades. És així. I estarà bé o malament però és així, és una mena d’acord tàcit, implícit, que tots semblem acceptar… Però és tàcit, no l’hem posat mai sobre la taula, mai hem discutit si volíem mirar-nos el món amb aquestes ulleres o no, i com que no hem posat mai el debat sobre la taula, no el tenim ben resolt…

No el tenim ben resolt perquè ens hem autoimposat unes ulleres per llegir el món que no sabem com posar-nos i que ningú s’ha preocupat per dir-nos com es posen. Per entendre la realitat, per seguir el debat públic, per saber si el Govern ho està fent bé o malament, si tenim molt o poc fracàs escolar, molt o poc atur, necessitem, ens agradi o no, l’estadística. Això també és, avui dia, educar per a la ciutadania, perquè no només cal entendre els formatgets sinó que cal tenir capacitat per qüestionar-los, per saber si estan o no ben fets, amb dades vàlides, per saber si ens manipulen o no amb el recurs a les dades, coi. Perquè aquest és el cas, per exemple, del debat entre independentistes i unionistes a Catalunya, amb dades, d’una banda i d’una altra, que no s’aguanten per enlloc. O amb les dades de fracàs escolar que ens va oferir recentment el Cres. O amb…

Però res, als currículums escolars tenim l’estadística confinada a les mates que fan els de batxillerat econòmic. I llestos. Vaja és com si a l’escola féssim només xinès i en canvi publiquéssim els diaris i els programes electorals en rus. Impossible decidir amb coneixement de causa. Una trava més…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 9 de novembre del 2012


Deixa un comentari

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Klose

Ara farà un parell de setmanes, el davanter alemany Miroslav Klose va sorprendre el món del futbol reconeixent-li a l’àrbitre que el gol que li acabava de marcar al Napoli (i que ja havia pujat al marcador) l’havia fet amb la mà. L’àrbitre el va anuŀlar i tot i que ara a Klose se li reconeix el seu fair play, en aquell moment li van dir de tot menys maco. Bàsicament perquè ningú fa coses d’aquestes, perquè des de la nostra infantesa rebem un munt d’inputs que estableixen de manera molt clara què és ser guai, espavilat, què ens aporta reconeixement positiu dels nostres iguals i, al contrari, què ens fa invisibles, menyspreables, què farà que siguem la riota dels altres. I ens en riem dels Kloses de la vida, i li riem les gràcies als tramposos… També aquesta configuració cultural de l’eix ben vist – mal vist a totes les esferes de la vida explica una part de la nostra crisi. També els canvis que aconseguim introduir entre tots en aquest àmbit ens acostarà una mica més a la sortida del túnel. I sembla que alguns avenços es comencen a fer, sembla que els canvis econòmics comencen a generar canvis en una cosa tan profunda com la nostra moral. I on abans veiem un murri ara veiem un murri que se’n riu a la nostra cara. I comencem a pensar que el frau fiscal no és d’espavilats sinó de lladres, i que això fa que a mi em toqui pagar una mica més o que no es pugui tirar endavant aquella escola saturada. I a poc a poc arriba aquest canvi de mentalitat, i cada cop valorem més la responsabilitat i menys els penques. Cada cop ens sembla millor –o com a mínim més normal, que ja és molt– l’honestedat del Klose…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 18 d’octubre del 2012


4 comentaris

Racistes

Un gitano, un negre i un àrab van junts en cotxe. Qui condueix? La policia. En Jordi Grau sempre utilitzava aquest acudit a les seves classes d’etnografia com a exemple (brillant) de prejudici implícit, de racisme latent. El problema, en síntesi, no es troba en el fet que ens faci gràcia o no l’acudit sinó molt abans: en el fet mateix d’entendre’l. La seva estratègia, de fet, era molt similar (no en les intencions, evidentment, però sí en la potència demostrativa) a la famosa campanya propagandística en què Goebbels denunciava que el problema de la hiperinflació a Alemanya era culpa dels jueus i dels ciclistes esperant, evidentment, que tothom es demanés: “I per què els ciclistes?”, donant per descomptada i interioritzant, en canvi, la culpabilitat jueva. Tres quarts de segle després les coses no han canviat pas gaire. Seguint aquesta fal·lera estúpida de tornar més (pretesament) gracioses les sigles insulses –en la línia del personalista Grupo Independiente Liberal del Jesús Gil o del GOL massanenc–, l’estat crític de les finances italianes ha implicat que per parlar dels mals alumnes europeus els experts econòmics ja no parlin de porcs (PIGS: Portugal, Ireland, Greece and Spain) sinó de gitanos (GIPSY: els mateixos, en diferent ordre, sumant-hi ItalY). El problema d’aquest acrònim tan enginyós és que retrata molt més aquells que l’han ideat (i també tots els que el consideren vàlid) que no els països que bategen: mentalitats prehistòriques que defensen, reprodueixen i publiciten una equivalència perversa gitano = negatiu que els converteix, tot i la seva aura de superioritat, en racistes de la més baixa esfera.

(Tan sols un afegitó, que al final va saltar de la columna per motius d’espai: la indignació necessària per redactar aquest text neix a partir d’aquest post de la Judith Salazar al seu bloc Una cambra amb vistes. Al Cèsar allò que és del Cèsar.)

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 28 de març del 2012


1 comentari

Pla estratègic

Les coordenades són clares i inamovibles: 168 hores –repartides en set dies–, un sol cos i uns ingressos familiars x (sigui la x que sigui, perquè els dilemes se’m repetirien amb una x + 2.000 tot i que amb una x – 2.000, ho reconec, només faltaria!, serien molt més fonamentals i urgents). Algú m’explica, si us plau, com es fa? Com es conjuguen ambicions, valors i realitat? Com es fa, per exemple, per estalviar de forma ètica (segons la meva ètica), sense participar en l’espiral especulativa, sense participar, amb els meus diners, en res en què no crec (comerç d’armes, desforestació, etc.), però estalviar, que no sóc pas ric!, de totes maneres. Com es fa per consumir a Andorra de forma responsable, productes de proximitat, produïts sense explotar treballadors, distribuïts sense inflar les butxaques de milers d’intermediaris, cultivats –en el cas dels productes agrícoles– de forma sostenible i, tot plegat, sense deixar-me, en la seva compra, el sou sencer. Com es fa per consumir menys quan tot, absolutament tot, t’impulsa en la direcció contrària. Com es fa per ser obert i compartir –perquè realment hi creus– quan frueixes tan sovint amb la solitud, quan t’han entrenat tants i tants anys al chacun pour soi. Com es fa per ser alhora un bon professional i un ciutadà implicat i responsable, i gaudir dels amics, de la família, de la parella, dels fills, i dormir, i comprar sa i cuinar sa i menjar sa, i fer esport, i llegir, i anar al teatre i al cinema, i pensar, i somiar, i jugar amb la teva filla sense res més al cap. Com es fa? Definitivament, necessito, amb urgència, un pla estratègic domèstic…
Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 21 de març del 2012


Deixa un comentari

Inconformistes

Els terratrèmols de Turquia, el d’Atenes, o el darrer de Taiwan; l’huracà Floyd, el que va fer destrosses el mateix dia a Hong Kong; les inundacions que afecten diversos països de l’Amèrica Llatina; els temporals, que no solament destrueixen cases i aïllen persones o pobles sencers, sinó que també provoquen accidents d’autobús (com el de diumenge a Saragossa) o d’avió (tal com ho van poder viure els passatgers anglesos que aterraven a Girona la setmana passada) són algunes de les notícies que aquests darrers dies he tingut el plaer de llegir als diaris.

Quan les llegeixo, una mena d’esglai m’entra per dins, tot i que aquestes no són, ni de bon tros, les notícies que més m’afecten de l’actualitat. I vosaltres us demanareu: “I què et pot horroritzar més que això?” Jo us responc: “Les matances als Estats Units (i ja en van nou només aquest any), les accions terroristes a Rússia o el genocidi a Timor Oriental, (per no desacostumar-se gaire d’aquesta pràctica després de Kosovo) són les notícies que més em fereixen la sensibilitat.” I ara us demanareu perquè m’esgarrifen més aquestes notícies si en una matança només moren vint persones mentre que per un huracà en poden arribar a morir tres mil? La resposta és ben senzilla: a la primera enumeració trobàvem catàstrofes naturals i doncs inevitables. És la llei de la natura. No obstant això, les darreres notícies que he citat són únicament i exclusivament culpa de l’home. Sembla que no en tinguem prou amb totes les catàstrofes inevitables que n’haguem de provocar de noves. No hi ha prou amb mil morts per inundacions sinó que en volem cinc mil més per genocidi. Antropòlegs, apuntin: l’home actual és un inconformista. L’home actual és ruc.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 253 del setmanari 7Dies el 24 de setembre del 1999