Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


1 comentari

Pensar

PensarEl Toni Caus escrivia, no fa gaire temps, unes columnes delicioses al Diari d’Andorra en què, amb una prosa impagable, abordava, sense que te n’adonessis, un munt de temes de l’actualitat més punyent a partir de la narració d’experiències personals anecdòtiques. Desconec per què va cessar la seva coŀlaboració però tinc clar que representa una gran pèrdua pel columnisme d’aquest país. En una sèrie d’aquells bitllets, el Toni Caus se les empescava, amb tota l’agilitat literària del món, per relacionar una gran part dels problemes fonamentals que ens afecten a nivell polític i social amb deficiències en l’àmbit de la lectura. Segons ell, i -tot i que la recepta és volgudament exagerada- no puc deixar d’estar-hi d’acord, bona part dels problemes que tenim com a societat els solucionaríem, simplement, amb més i millors biblioteques.

Recordava l’altre dia aquella idea esbojarrada / simplista / revolucionària mentre anava bastint mentalment aquesta opinió parlada d’avui. Perquè tot i que ens manquen espais de lectura, també ens manquen –i d’això és del que volia parlar avui aquí– espais per pensar.

Som una societat amb un munt d’artefactes al nostre abast per informar-nos i per comunicar però amb una mancança absoluta potser no d’artilugis però sí d’espais i de moments per pensar. No per pensar en, o pensar a. No. Per pensar. En majúscules. O no, ni tan sols. Per pensar a seques. Per pensar i prou. Per reflexionar, si us agrada més la paraula. Per, com deia el títol d’un espai radiofònic magnífic, pensar per pensar.

Se’ns ha menjat el fast thinking, el pensar ràpid, el pensament aplicat, el pensar per a.  En el meu cas, el pensar en com teixir una nova classe, el reflexionar una intervenció en un grup de treball, el pensar en una crítica de no sé què per redactar una columna, el pensar en la trama argumental d’un conte… Però, i pensar i prou? Mireu de recordar quina és l’última vegada que us heu assegut a pensar? Simplement a pensar? quina és l’última vegada que us heu aturat a pensar amb garanties.

Se’ns menja l’actualitat, el dia a dia, les presses, i amb això estem constrenyint la nostra potencialitat com a animals pensants. Que el món va ràpid? Sí, i tant, i no cal frenar-lo, però sí que hauríem de ser capaços de baixar del tren de tant en tant… I, simplement, pensar. Una estoneta: al lavabo, a la pelu, conduint… tant és l’embolcall. I que se subvencionin espais per pensar pel carrer, a les empreses, que es decretin estones obligatòries a casa, sense pantalles, sense soroll! Castiguem-nos tots plegats, de tant en tant –com està de moda fer amb les criatures–, al racó de pensar! Exagero, en sóc conscient, però crec que sí que hi ha una mica d’això.

Rebem un munt d’estímuls al llarg del dia però no els aprofitem prou. Som una máquina de menjar sense aparell digestiu. I crec que sense fer una passa endavant en aquest sentit, sense afegir la reflexió a la informació i a la comunicació, poc sentit tindrà això de la revolució tecnològica, poc podrem avançar respecte a l’estadi on ens trobem actualment.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira l’11 de gener del 2013

Anuncis


Deixa un comentari

Lúcids

La cita era els dilluns de sis a set de la tarda. Si podia, no me la perdia mai. Del format segurament se’n devien riure molts gurús de la comunicació de pa sucat amb oli, però l’aposta era insuperable: una hora de lucidesa en estat pur. Tres ments lúcides comentant l’actualitat sense filtre, conversant i discutint amb pausa, allunyats del fast thinking que tant ens empobreix, exquisidament moderats per algú que entenia que el seu rol consistia únicament en la facilitació, a deixar que la lucidesa fluís, a defugir tot protagonisme. Carrillo i Herrero de Miñón, ara acompanyats de Lluch o de Portabella, fent-la petar, respectuosos, ara discrepant i ara coincidint: un oasi enmig del soroll. Tan sols faltava Pujol, ben retratat recentment, per cert, a un altre programa que potencia la conversa pausada i que també s’ha acostat enguany a un altre lúcid com és Rubert de Ventós. De què va això avui? És molt senzill, es tracta simplement de reivindicar els lúcids que ens envolten, mal aprofitats per unes societats que no em sembla que els acabin de valorar prou. Dels lúcids amb prou experiència i amb prou distància de la trinxera partidista per il·luminar-nos en temps convulsos. De protegir-los amb figures com la del tresor viu de la Unesco o d’obligar-los per decret a compartir la seva lucidesa, tot i que potser el més sensat passa per potenciar la seva veu de tant en tant als mitjans, requerint-los més sovint, oferint-los-hi una mica de l’espai que normalment dediquem a l’aquell ha dit que l’altre ha dit que aquell ha dit. De reivindicar els lúcids d’arreu però també els nostres, que també en tenim…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 26 de desembre del 2012