Imaginem una unitat domèstica en què tots quatre membres contribueixen d’una manera similar al seu manteniment (hipoteca, despeses de funcionament, menjar, etc.) i tots es beneficien també en un grau equivalent dels beneficis que aporta la unitat (una habitació, llum, aigua, escalfor, dret a cuina, accés a Internet, intimitat, etc.). Considerem, ara, dos escenaris. En el primer, la vida és generosa amb els quatre companys de pis: cap d’ells pateix estretors econòmiques i les despeses a què han decidit fer front de manera col·lectiva es paguen a preus més que raonables. En el segon, en canvi, la crisi castiga de manera desigual els quatre coresidents: un d’ells ha perdut la feina, un altre ha patit retallades en el sou, un manté les mateixes condicions laborals i l’últim té la sort de trobar-se en un sector beneficiat per la crisi; a més, tots quatre han de pagar més per la sanitat i per la seva imprescindible formació continuada i, de manera col·lectiva, han de fer front a un fort augment del preu del gasoil, de l’electricitat i dels tipus d’interès. Si ens preguntem en quin dels dos escenaris considerats els seus protagonistes tenen més incentius per adoptar les decisions comunitàries de manera estrictament i profundament democràtica, imagino que convindrem que es tracta de l’escenari de crisi. Encara que hi hagin de dedicar hores, encara que tinguin altres prioritats i maldecaps, a tots quatre els interessa poder intervenir en la decisió de conservar o abandonar la calefacció a gasoil o la línia de telefonia fixa. En la misèria, conclouen, és molt més necessària la democràcia que en l’abundància.
Un dels discursos hegemònics actualment en l’àmbit polític és aquell que defensa que, en moments de vaques magres, cal menys política i més gestió, menys debat i més resultats, menys democràcia, en síntesi, i més agilitat, més anar per feina. Discrepo. Precisament perquè hi ha crisi, ara és el moment de gastar-se-les per tenir més i millor democràcia. Sí, ara, precisament ara. I de manera urgent, a més. Que aquesta feina s’hauria d’haver fet en moment de creixement? Totalment d’acord, igual que el marc fiscal, l’obertura econòmica o la redistribució territorial de les competències. Ara bé, que no ens atrevíssim a abordar l’enriquiment democràtic quan tot anava bé en l’àmbit econòmic no és motiu per no fer-hi front ara, tot al contrari. L’increment de la qualitat democràtica, hi insisteixo, és urgent ara. Quan ens hem de repartir el pastís, ho fem com ho fem, si el pastís és gran, sempre n’hi haurà una mica per a tots. És ara, quan el que es reparteix no són més que les engrunes, que és important que tothom pugui decidir com es reparteixen. Sentim massa sovint els governants defensar-se dient que els ha tocat prendre les decisions més difícils, més dures, més… No és excusa, ans al contrari: les decisions més dures, en una democràcia, haurien de ser, precisament, les més compartides (tota la resta seria pretendre que els nostres líders estan tocats per la divinitat). I si no ens atrevim a fer-ho tirant més de referèndum, com els helvètics, com a mínim hauríem d’apostar per més transparència, més responsabilitat política o, com a mínim –oh, revolució!–, per incloure tan dures mesures als programes electorals.
Publicat originalment en dues parts a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 9 i el 16 de gener del 2013
A banda de per ser un gran politòleg i professor i una de les veus més lúcides per analitzar la realitat que ens envolta, recordo sovint el Joan Subirats per la seva extraordinària capacitat per sintetitzar conceptes, idees o teories a partir d’un esquema minimalista però efectiu. Aquests dies em ve al cap un que delimitava molt clarament l’espai per a les polítiques públiques en un quadrat que es trobava a la confluència de dos rectangles que representaven un la factibilitat tècnica d’aquella política i l’altre la seva factibilitat social. Suposo que aquests dies recupero mentalment aquell esquema perquè els governants de mig món no deixen de saltar-se’l. Ens hem obcecat per garantir que els pressupostos i les polítiques públiques siguin factibles des del punt de vista del dèficit però ningú sembla recordar-se de verificar si la corda social o la de la convivència donen o no donen per més. En un context així, el mínim que es deu als ciutadans és que no se’ls faci trampa. Que no se’ls digui, per exemple, que, en comparació amb la resta d’Europa, tenen unes condicions d’acomiadament privilegiades i s’obviï en canvi que no disposem encara d’un subsidi d’atur que es mereixi aquest nom o, el que és pitjor encara, que aquest marc tan privilegiat de relacions laborals que ens dibuixa el cap de Govern no s’acaba aplicant en la major part dels casos per la desídia d’unes institucions que perpetuen un Estat de dret descafeïnat on molts drets es troben protegits al BOPA però no al carrer i on molts ciutadans no s’atreveixen ni a exercir ni a reclamar aquests mateixos per por a represàlies. Una por malauradament justificada.
Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 19 de desembre del 2012
Totes les eleccions serveixen per fer (a partir dels vots) una radiografia força fiable de l’estat d’opinió d’un país i per repartir (a partir dels escons) millors o pitjors cartes entre els diferents jugadors del joc polític. Aquestes dues funcions de tots els comicis ens permeten, doncs, abordar l’anàlisi de les eleccions al parlament del passat 25N des d’una doble perspectiva que, d’altra banda, hauríem de separar nítidament per no barrejar les coses.
Radiografia
Si ens mirem el 25N com un gran sondeig d’opinió (amb la fiabilitat privilegiada que aporta el fet de treballar amb universos i no amb mostres i de comptar, a més, amb una participació que frega el 70%), la informació que hi trobem és força clara.
No respon totes les preguntes, és evident. És molt difícil, per exemple, calibrar la comprensió (o no) de la ciutadania amb les retallades: és cert que CiU baixa, però aquesta caiguda coincideix amb un canvi fonamental del seu discurs sobiranista, i a més el PP puja i el PSC també baixa, tot i estar a l’oposició, però el record de les retallades del PSOE encara és ben present… En fi, en aquest cas haurem d’esperar estudis posteriors.
On trobem una informació molt més clara, però, és en tot allò relacionat amb la principal clivella d’aquest procés electoral.
1. En relació a l’interès que desperta el tema, per a un 30% de la ciutadania (abstenció) i un 6,36% dels votants (blancs, nuls i partits que no feien de la qüestió sobiranista un tema fonamental), això de independència sí o independència no, no va amb ells, ni tan sols en un moment de màxima politització del tema.
2. Pel que fa al dret d’autodeterminació, un 59,01% dels votants (CiU, ERC, ICV, CUP, SI) es mostren clarament a favor d’un referèndum d’autodeterminació i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) es posicionen clarament en contra.
3. Pel que fa, en canvi, a la independència, hi ha un 35,4% dels votants (PSC, PP, C’s, UPyD) clarament en contra i un percentatge de partidaris de la separació d’Espanya que, en canvi, es mou en una forquilla entre un mínim del 18,44% (ERC, CUP, SI) i un màxim del 59%, en funció de com s’acabessin posicionant els votants de CiU i d’ICV.
4. Si es deixa de somiar amb la independència, aleshores hi ha una altra dada important i que és la més clara de totes: un 73,48% (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP, SI) es mostra clarament a favor d’incrementar el grau d’autonomia catalana i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) aposta per mantenir l’statu quo actual.
Les dades, doncs, són clares. Ara cal voler escoltar-les…
Repartiment de cartes
El 25N ens deixa igualment molts elements interessants si ens el mirem, ara, com un repartiment de rols i posicions pels propers quatre (?) anys. En destaco tan sols alguns.
1. Les eleccions les ha guanyat CiU. Podem parlar de derrota moral, de caiguda espectacular en el nombre d’escons, de no assoliment de la majoria absoluta, d’abisme entre expectatives i resultats i d’un munt de coses més, però les eleccions, ens agradi o no, hi insisteixo, les ha guanyat CiU. I no ho ha fet d’una manera qualsevol, ho ha fet, a més, de manera claríssima, inqüestionable: amb el doble de vots que la segona força en nombre de vots (PSC); amb dues vegades i mitja més escons que la segona força en nombre d’escons (ERC); i amb més escons i gairebé tants vots com els que aconsegueixen, plegats, els quatre partits (PP, PSC, C’s, UPyD) que s’oposaven al punt principal del programa convergent.
2. Tot i aquesta victòria tan contundent en termes relatius (és a dir, en relació a les altres candidatures), en quedar tan lluny de la majoria absoluta, CiU està condemnada a una governabilitat d’allò més complexa amb obstacles fonamentals, diversos i constants tant a la plaça Sant Jaume com al parc de la Ciutadella.
3. Això és així perquè el sistema de partits català és, actualment, una rara avis a nivell mundial. D’entrada, per l’enorme distància entre el primer i el segon partit. En segon lloc, per la gran quantitat de partits representats en una cambra legislativa de dimensions relativament petites. I finalment, pel gran pes relatiu que tenen aquestes forces minoritàries: a la segona i a la quarta força només les separen dos escons i 52.000 vots (un 1,7%); a la segona i a la sisena tan sols les separa un 6% del total de vots; hi ha molta més distància entre la primera i la segona força que entre la segona i la divuitena (i última).
4. El que condiciona la governabilitat i la legislabilitat, doncs –i això no és ni positiu ni negatiu, és un fet– és el sistema de partits, no la fragmentació a seques del parlament català. Parlem, però, una mica més de fragmentació i de pluralitat. D’entrada, treiem-li la connotació negativa. Pel meu gust personal, de pluralitat encara n’hi ha poca i tot. O no ajudaria a tot el procés que ha de venir que CDC i UDC anessin per separat, cadascuna amb les seves cartes específiques sobre la taula?
I després, n’hi ha tanta de fragmentació? Si bé és cert que a nivell intraparlamentari es manté, si anem més enllà d’una perspectiva estrictament comptable, la pluralitat augmenta, ja que passem d’una cambra amb set forces, emmarcades en sis grups, i amb un one issue party (SI) que no aportava gaires novetats al debat, a una altra amb set forces, set grups parlamentaris, i una formació (CUP) que sí aporta nous temes a l’agenda. A nivell global, però, trobem menys fragmentació que fa dos anys ja que si aleshores quedaven fora de la representació parlamentària un 6,86% dels vots que van a parar a candidatures (amb 32 forces que van quedar fora de la cambra) aquest cop la xifra s’ha reduït a un 5,71% (amb 11 candidatures fora del parlament). És a dir, que el conjunt del Parlament (amb la reducció de l’abstenció, dels vots nuls i blancs i dels vots a forces extraparlamentàries) representa més ciutadans que abans, una bona notícia, en tot cas, per a la democràcia. Per tant, sí, més pluralitat intra, però també més concentració en global.
5. Plataforma per Catalunya. 2,42% de vots el 2010, 1,65% ara. Vot útil? Sí. Però també una lliçó: com menys parlem dels partits xenòfobs, pitjor els hi va.
6. Tothom al seu lloc. El rànking de les eleccions pel que fa a la principal clivella, per si algú encara té dubtes: 1/ sobiranistes indefinits; 2/ independentistes radicals; 3/ federalistes poc convençuts; 4/ unionistes radicals; 5/ pro dret a decidir i després ja es veurà; 6/ unionistes radicals; 7/ independentistes radicals.
En fi, que les cartes ja estan repartides. Són les que són i no canviaran. Ara tan sols queda decidir si es juguen amb trempera i valentia o amb desil·lusió i victimisme.
Publicat originalment al meu blog d’opinió de l’edició digital del Diari d’Andorra el 28 de novembre del 2012
Una versió reduïda d’aquest post (localitzable aquí i corresponent bàsicament a la primera part d’aquest text) es va publicar el mateix dia a la columna d’opinió La Seca, La Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra amb el títol Radiografia
Cada cop em costa més distingir entre els factors que ens van portar a la crisi, els que ens impedeixen sortir-ne ràpid i els que ens impedeixen sortir-ne bé. Suposo que és perquè cada cop m’interessen més els factors culturals, que juntament amb molts altres, evidentment, expliquen una part del nostre ecosistema econòmic actual.
La mandra, que és del que pretenc parlar avui aquí, explica les tres coses que esmentava abans però em preocupa especialment per la incidència que pot tenir en què no tinguem una sortida de qualitat d’aquesta crisi. Amb mandra no anem enlloc. I no parlo, que no se m’entengui malament, d’una mandra física, d’aquella que s’explica pel ritme de vida que portem tots plegats (i que molts encara tenen la barra de considerar una bendició divina, allò de “no us queixeu que sou uns privilegiats per tenir feina…”).
No, parlo de la mandra derrotista, de la mandra que ens immobilitza (com a individus, com a coŀlectius, com a societats) i ens porta a no arriscar-nos, a coŀleccionar excuses, a no provar, a rendir-nos d’entrada… No patiu, que sé del que parlo, en sóc tot un especialista.
Sempre he trobat que en el món de la comunicació no hi ha pitjor censura que l’autocensura. De manera anàloga, trobo que, en general, no hi ha “no” pitjor que el “no” autoimposat. El “no faré tal cosa perquè no servirà de res”, el “no sé perquè esmercem tants esforços en tal altra cosa si al final ens ho tombaran”.
L’altre dia, a Twitter, el Bernat Escoda, que sempre retuiteja coses intessants, enllaçava una contra de La Vanguardia on la Pam Warhurst explicava com havia convençut tota una ciutat (Todmorden, a Anglaterra) perquè transformés solars, voreres o jardins particulars en horts urbans, cedits voluntàriament, mantinguts per voluntaris i dels quals tothom –tothom!– podrà servir-se a plaer un cop arribi l’hora de la collita. Vaja, una idea disparatada, una idea de bomber, una bogeria que només pot passar-se-li per cap a una llunàtica. Una d’aquelles idees que, en definitiva, mai deixem tirar endavant com a societats perquè abans ja ens hem encarregat de ridiculitzar-la (la idea i l’autora) i de deixar claríssim que un projecte així mai podrà tirar endavant.
Resultat del control de la mandra de la Pam Warhurst: 16.000 habitants gaudint de manera gratuita d’agricultura de proximitat; increment del sentit comunitari a la ciutat; un 46% dels negocis locals que han crescut gràcies a la iniciativa… Res, minúcies! Normal que s’hagin acabat sumant a la iniciativa (Incredible Edible es diu, per cert) 33 ciutats més d’Anglaterra.
I tot per què? Per què la Pam Warhurst ho va intentar. Tenia molts números que no tirés endavant i segurament havia provat coses similars anteriorment i no li van funcionar, però no li va fer mandra, als seus 62 anys no li va fer mandra, i ho va intentar, i ara tothom se’n beneficia…
Per què encara que li haguessin tombat el projecte una vegada i una altra, si al final aconsegueixes una cosa tan bèstia com Incredible Edible, estem segurs que no haurà valgut la pena? Segur?
No és obligatori fer coses, no cal que tots ens impliquem socialment fins als màxims nivells, però si teniu ganes de fer coses i si, sobretot, teniu ganes de fer coses que ens facin millors a tots, si us plau, feu-les, que no us faci mandra. Avui, més que mai, us necessitem. Tu diràs si us necessitem…
Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 26 d’octubre del 2012
La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.
Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012
Hi ha una peŀlícula magistral (vaja, a mi em sembla sublim) que es diu Memento. La protagonitza un paio amb amnèsia anterògrada, que ve a ser una incapacitat per fixar els nous records a la memòria a llarg termini. Vaja, que l’home no recorda res del que ha passat fa cinc minuts i això, evidentment, li complica la recerca del violador i assassí de la seva dona. Per suplir aquestes mancances, en Leonard, així es diu el nostre home, va tatuant-se al cos les pistes més interessants a seguir.
Fa uns dies que penso que com a societat no estem tan lluny d’en Leonard. Que som una societat amb amnèsia anterògrada. Però més greu: amb amnèsia anterògrada voluntària. I pitjor encara: sense tants recursos com en Leonard per fer-hi front.
Quan les coses ens van anar molt bé, vam decidir oblidar com era el món quan ens anaven malament o quan ens anaven simplement bé. I ens vam oblidar voluntàriament d’aquelles institucions que ens servien quan només preteníem menjar i no devorar, com les cooperatives o les mútues… La nostra crisi és una crisi de creativitat, de no saber trobar alternatives, sí, però també és una crisi de memòria i, doncs, de tossuderia, d’insistir una vegada i una altra en la mateixa pedra perquè hem decidit oblidar que quan caminem solen haver-hi pedres. I és clar, si no som prou creatius com per imaginar un futur alternatiu i alhora oblidem voluntàriament les lliçons del passat, doncs estem fumuts…
Però acceptem-ho, OK, passat és passat i l’anterior ja hem decidit oblidar-lo. En Leonard ja hauria perdut unes pistes molt valuoses… Ara tocaria no repetir l’errada ni amb el passat immediat (l’era del desfase) ni amb el fastigós present, que algun dia serà passat i que per tant tindrem temptacions d’oblidar. Aquesta crisi ens deixa moltes lliçons que en el futur estaria molt bé recordar. Podeu triar les vostres. Jo, si m’he de quedar amb una, em quedo amb l’actitud fiscalitzadora de la ciutadania. Es considera un problema que molts independentistes a Catalunya siguin de butxaca perquè ara han vist que no els surt a compte quedar-se a Espanya… O que al rei d’Espanya només se li qüestionen les caceres i el pressupost perquè estem en crisi… O que aquí només direm piu quan arribin els impostos… I això és interessant de recordar, que és només des del malestar que adoptem actituds crítiques, que des del confort és molt més difícil però que és igualment necessari per evitar desastres futurs… I això ho hem de marcar en negreta i subratllar-ho en fluo a la llista de coses a no oblidar quan acabi la maleïda crisi…
Jo no sóc de tatuatges i els problemes de memòria, si fos en Leonard, suposo que els aniria suplint amb pòstits, amb milions de pòstits. Com a societat potser l’opció més raonable, els nostres tatuatges, els nostres pòstits, haurien de ser els llibres d’història, la recerca en ciències socials, l’educació, la cultura, els museus, el periodisme… Si continuem retallant per aquesta banda, continuarem autoprovocant-nos amnèsia anterògrada negant-nos, a més, els més mínims recursos per superar-la. I així serem incapaços d’enganxar mai el dolent de la peŀlícula…
Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 19 d’octubre del 2012
Ara farà un parell de setmanes, el davanter alemany Miroslav Klose va sorprendre el món del futbol reconeixent-li a l’àrbitre que el gol que li acabava de marcar al Napoli (i que ja havia pujat al marcador) l’havia fet amb la mà. L’àrbitre el va anuŀlar i tot i que ara a Klose se li reconeix el seu fair play, en aquell moment li van dir de tot menys maco. Bàsicament perquè ningú fa coses d’aquestes, perquè des de la nostra infantesa rebem un munt d’inputs que estableixen de manera molt clara què és ser guai, espavilat, què ens aporta reconeixement positiu dels nostres iguals i, al contrari, què ens fa invisibles, menyspreables, què farà que siguem la riota dels altres. I ens en riem dels Kloses de la vida, i li riem les gràcies als tramposos… També aquesta configuració cultural de l’eix ben vist – mal vist a totes les esferes de la vida explica una part de la nostra crisi. També els canvis que aconseguim introduir entre tots en aquest àmbit ens acostarà una mica més a la sortida del túnel. I sembla que alguns avenços es comencen a fer, sembla que els canvis econòmics comencen a generar canvis en una cosa tan profunda com la nostra moral. I on abans veiem un murri ara veiem un murri que se’n riu a la nostra cara. I comencem a pensar que el frau fiscal no és d’espavilats sinó de lladres, i que això fa que a mi em toqui pagar una mica més o que no es pugui tirar endavant aquella escola saturada. I a poc a poc arriba aquest canvi de mentalitat, i cada cop valorem més la responsabilitat i menys els penques. Cada cop ens sembla millor –o com a mínim més normal, que ja és molt– l’honestedat del Klose…
Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 18 d’octubre del 2012
En primer lloc –i no es tracta de cap formalitat— m’agradaria agrair la Societat Andorrana de Ciències (SAC) no només pel fet que em convidessin a assistir i a participar en les seves XVI Jornades, ni perquè s’en recordin sovint de les Ciències Socials en general –i de les Polítiques en particular— sinó, sobretot, pel seu do de l’oportunitat. Per plantejar un debat sobre l’Administració Pública a Andorra que, ras i curt –no calen més qualificatius—, era necessari. Necessari i doblement oportú: oportú quan va tenir lloc l’acte –el 10 de desembre del 2010— perquè s’albiraven aleshores unes Eleccions Generals, en la campanya i precampanya de les quals s’hauria de discutir molt del rol i, sobretot, del pes que han de tenir a Andorra les diferents administracions públiques; i oportú quan es publiqui el llibre amb les diferents ponències (finals del 2011) perquè aquelles eleccions ens van deixar un Govern amb una majoria parlamentària tan absoluta (22/28) que durant quatre anys podrà implementar (si no s’esberla la unitat Demòcrata) qualsevol reforma que es proposi, fins i tot en àmbits tan tradicionalment intocables com el de l’Administració Pública –des d’una transformació absoluta de la Llei de la Funció Pública fins a una redefinició radical de les de competències i transferències comunals.
En segon lloc, m’agradaria apuntar un parell de puntualitzacions que, sempre que participo en actes d’aquesta mena, em sembla important recordar. (Les introduccions metodològiques sempre són feixugues, en sóc conscient, però, com no es cansa de defensar mai l’antropòleg Aurelío Díaz, resulten bàsiques perquè el lector pugui decidir amb criteri si paga la pena o no continuar llegint un article.)
D’entrada, em sembla important aclarir des d’on parlo i amb quina (limitada) autoritat escric aquestes línies, què és i què no és aquesta ponència. Miraré d’abordar el tema amb una certa distància, tot i que sempre influït per la ideologia, no ho nego –a tots ens influeixen unes ulleres ideològiques o unes altres, més o menys graduades, a l’hora de mirar-nos el món. I tot i que em dedico –moltes menys hores de les que m’agradaria— a això de la Ciència Política, aquesta intervenció, que quedi ben clar des de l’inici, no té res de científic ni pretén tenir-ho. Es basa, més aviat, en una valoració personal d’algú que es mira el món des de l’àmbit de les Ciències Polítiques, a coses que, diguem-ho així entre cometes, “darrerament es diuen contra l’Estat”. Es tracta d’una reacció contra un cert runrún, que ve d’aquí i d’allà (d’alguns grups polítics, alguns polítics, alguns opinadors, alguns empresaris, alguns dels que comenten les notícies a les edicions digitals dels diaris…), que defensa, de manera més o menys conscient, el desballestament de l’Estat.
Es tracta d’una reacció en dos moviments, mirant de no allunyar-me gaire del tema malgrat que de vegades considero imprescindible agafar una mica de distància i repetir –per contextualitzar, per partir sempre d’un context— algunes idees ja apuntades anteriorment per persones amb molta més autoritat que jo per parlar d’aquests temes. Una reacció en dos moviments, dèiem. En el primer, miraré de valorar de manera crítica com hem passat, a escala global, d’una crisi econòmica a la crisi de l’Estat. En el segon, en canvi, després d’assumir críticament aquesta crisi de l’Estat, defensaré quatre límits al seu desballestament, quatre línies vermelles que considero que no s’haurien de traspassar a l’hora de repensar l’Estat andorrà. Finalment, un advertiment que m’agradaria que quedés clar des de l’inici: sí, treballo per a l’Estat amb estàtus de funcionari des del mes setembre de l’any 2008; sí, sóc molt crític amb alguns aspectes de l’estàtus i el funcionament funcionarial; i no, no crec que cap d’aquests dos elements de la meva equació personal em desautoritzi a l’hora de parlar dels temes que ens ocupen.
Primera part: De la crisi econòmica a la crisi de l’Estat
En el moment més àlgid i simbòlic de la crisi (15 de setembre del 2008, Lehman Brothers, confirmació de fallida, treballadors d’aquest hòlding financer abandonant-ne les oficines caixes en mà: suposo que tots conservem al cap aquesta seqüència), impactats encara pel seu abast, per la seva violència, es va arribar a parlar –no des de Le Monde Diplomatique, no des de Porto Alegre, sinó des de Davos, des de Washington, des de Brussel·les– d’una reforma radical del sistema econòmic i financer global, arribant a defensar allò d’“humanitzar el capitalisme”, de combatre de manera decidida l’especulació, de castigar els irresponsables, d’avançar cap a una redistribució més justa dels recursos, del diner…
Ara –que tot i que no podem donar la crisi per tancada ni sabem, tampoc, quan s’acabarà, però sí que disposem de prou elements per saber com s’ha decidit tancar (tancar en fals), quin tipus de receptes s’han començat a implementar i es continuaran implementant—, ara, és evident que hem avançat en la direcció radicalment oposada. Els dèficits públics –no tan sols normals, sinó, fins i tot, necessaris en temps de crisi— s’han agafat com a excusa per esprémer el gruix de la població i, així, no fer perillar el pastís dels que ens han portat fins aquí, forçant d’aquesta manera fins al màxim exponent aquella màxima neoliberal de la capitalització dels beneficis i la socialització de les pèrdues.
Tot plegat s’ha executat, a més, amb la complicitat d’una societat alienada, anòmica, confosa, manipulada i enganyada, però també dòcil, poc activa, endormiscada, resignada, que ha acceptat de forma irreflexiva jugar el joc que li proposaven, acceptant voluntàriament una baralla inútil entre aquells que no han generat la crisi –els aturats amb els treballadors, els que van arribar abans amb els que van arribar després, els que cobren més amb els que cobren menys, els treballadors del sector privat amb els del sector públic– mentre els nostres representants salven els responsables de la crisi collant-ne, en canvi, la resta, tota la resta.
El resultat de tot plegat –a banda d’un conflicte social latent que sempre amenaça d’anar a més i que situa els immigrants i els funcionaris en la picota imaginària col·lectiva– és que hem acabat acceptant de forma automàtica, sorprenentment automàtica, una conclusió sorprenentment no discutida, sorprenentment acceptada, sorprenentment legitimada, sorprenentment no protestada: s’ha de desballestar l’Estat per salvar el mercat. Un Estat, doncs, que ara no només pretenen demolir des de fora sinó que també contribuïm –amb la nostra passivitat, amb la nostra complicitat— a ensorrar des de dins. Es tracta d’un nou rebrot, a escala local, d’allò que Hirschman anomena les retòriques de la intransigència i que, els darrers tres segles, han anat apareixent per qüestionar les llibertats individuals (Burke, De Maistre), el sufragi universal (LeBon, Spencer, Mosca, Pareto) o l’Estat del Benestar (Huntington, Hayek). Ara toca qüestionar l’Estat. Sens dubte, aquesta és una gran notícia per a tots aquells que mai no han volgut un Estat fort perquè, bàsicament, mai no l’han necessitat; el problema és que hi ha molta gent que continua necessitant l’Estat, ara més que mai, perquè continua necessitant pensions, biblioteques, transplantaments, beques, transport escolar, operar-se una hèrnia discal, anar a l’escola, que l’ensenyament sigui de qualitat… Per combatre aquesta (falsa) conclusió, disposem de dues vies: la idealista –crítica, radical: “No, el desballestament de l’Estat no és una derivació automàtica i inqüestionable d’aquesta crisi!”; “No podem acceptar la socialització de les pèrdues d’aquells que han jugat sempre al límit i han obtingut, d’aquest joc, sucosos beneficis durant tants anys…”– i la pragmàtica. Reconec que sóc més idealista que pragmàtic, més radical que amant de les mitges tintes, més partidari d’atacar les arrels dels problemes que de posar pedaços pertot. Les coordenades bàsiques d’aquesta ponència, però, són Andorra i el present i això ens obliga a explorar, aquí, la via pragmàtica. Fer-ho ens portarà a defensar uns límits que redueixin aquest presumptament necessari desballestament estatal en un simple i, aquest sí, necessari, aprimament de les estructures estatals. Fer-ho ens portarà, també, a defensar l’Estat –i quan escric Estat escric bé Estat i no govern ni, encara menys, aquest Govern o l’anterior Govern–; a defensar, si filem una mica més prim, les funcions de l’Estat –i, de nou, escric bé les funcions de l’Estat i no els funcionaris de l’Estat ni encara menys el nombre de funcionaris, ni el salari dels funcionaris, ni les pensions dels funcionaris, ni l’estabilitat, les paneres, els horaris, els triennis o qualsevol privilegi dels funcionaris. És cert, d’altra banda, que en aquestes funcions bé hi haurà de treballar algú, ja sigui personal propi de l’Estat, ja siguin empreses subcontractades. A cadascú de triar l’opció que li faci més patxoca –a mi, sigui dit de passada, certes subcontractacions de serveis per part de l’Administració em resulten tan escandaloses com certes relacions contractuals d’alguns funcionaris…
Juguem, doncs, nosaltres també el joc, sumem-nos als milions de convençuts i acceptem, com a punt de partida, que el deute és el que és, que és inacceptable, i que de receptes només n’hi ha una i implica l’ús de les tisores. Posem-nos a retallar, molt bé. Però com ho fem? A l’atzar? (no substituint els funcionaris jubilats, fessin la feina que fessin); de forma proporcional? (un % idèntic a cada ministeri, una quantitat absoluta idèntica a cada ministeri); carregant-nos allò que resulta més car? (carreteres, escoles, hospitals); l’últim servei que hagi arribat? (la prestació per desocupació, per exemple); aquells serveis que ens donin menys vots? (tot allò que no afecti els nacionals). Com ho fem? Existeixen moltes possibilitats a l’hora de retallar, algunes de les quals resulten d’allò més perilloses. He titulat la meva contribució a aquest debat fent referència a quatre línies vermelles que considero que no hauríem de traspassar a l’hora de repensar o transformar a la baixa l’Estat; quatre murs d’acer que haurien de delimitar fins a on es pot aprimar, com a màxim, el rol i el pes del nostre Estat; quatre límits –necessaris, constitucionals— al desballestament –retallar connota conjunturalitat; desballestar il·lustra molt millor, en canvi, la voluntat estructural, sense retorn, que s’endevina darrere de moltes propostes de reducció de la despesa— de l’Estat.
Segona part: Quatre límits al desballestament de l’Estat
Quins són aquests quatre límits? La nostra Constitució, ja des del primer article, ens dóna la clau del debat, aclarint-nos un fet que massa sovint donem per descomptat i que, en moments com els que estem vivint, resulta especialment revelador: “Andorra és un Estat independent, de dret, democràtic i social”. La nostra norma suprema, ens defineix i, per tant, ens obliga a ser un Estat social, un Estat democràtic, un Estat de dret i, sobretot, un Estat, unes obligacions, aquestes quatre, que hauríem d’evitar incomplir a l’hora de retallar si no volem comprometre ni la nostra independència ni el model de vida en comú que els andorrans han decidit, de forma sobirana, que és el seu.
2.1 Primer límit: el benestar
Comencem per l’Estat social, l’últim estadi evolutiu en l’arquitectura estatal –evolució a la qual no vam voler renunciar a l’hora de construir l’Estat andorrà el 1993— i que implica, d’una banda, que l’Estat és un actor econòmic més i, d’una altra, que es fa responsable del benestar dels ciutadans. A la vella Europa se sent dir, des de fa dies, que l’Estat del Benestar tal i com el coneixem té els dies comptats, que la meva serà la primera generació amb menys drets i menys benestar que la seva predecessora, que ja s’ha atès el clímax del benestar i que ara el gràfic –tots els gràfics— fa baixada… A casa nostra, en canvi, somiem amb la desarticulació de l’Estat del Benestar quan encara no l’hem arribat a articular, quan no l’hem tastat en la seva plenitud. Perquè no l’hem tastat! Quan caracteritzaven l’Estat del Benestar –el seu Welfare State—, els britànics destacaven que s’havia passat d’un Estat on els drets eren per aquells que, cotitzant, se’ls guanyaven, a un Estat amb drets socials per a tothom, que es marcava com a fita la justícia social per a tothom al llarg de tota la seva vida, des de l’úter matern fins a la tomba (“from the womb to the tomb”).
Comparem el Welfare State britànic –o l’État Providence francès, o el model suec d’economia política, tant és— amb el presumpte Estat del Benestar andorrà. Considerem un cas il·lustratiu, el còctel explosiu comiat no causal + absència d’un subsidi d’atur amb cara i ulls + els requisits de cobertura de
l’actual llei de la CASS i apliquem-lo a un treballador que porti quatre anys i mig al país, que fos acomiadat fa tres mesos sense cap motiu i a qui li diagnostiquen, a ell o a quelsevol dels seus fills, una malaltia greu, de tractament caríssim: per a aquesta persona, el nostre presumpte Estat del Benestar només pot tenir un nom, es diu “Espabila’t!”.
Aquest és el nostre Estat social avui dia. Però és que ara, a més, arriben les tisores. És a dir, no només no persistirem en la construcció del nostre Estat del Benestar –i això, per sí mateix, com a cost d’oportunitat, ja és una retallada brutal— sinó que, a més, ens plantegem ensorrar els quatre maons que, a empentes i rodolons, havíem aconseguit apilar. No només no ens plantegem desenvolupar la nostra protecció social sinó que ja estem jugant amb les tisores amb una llei de la CASS que no fa ni dos anys que va entrar en vigor i que ara ja jutgem com a “massa generosa”… Tot això convivint, alhora, amb una concepció assistencialista / populista del benestar per part de molts governants nacionals i comunals i amb una subvenció indiscriminada de serveis de luxe que fa, per exemple, que l’esquí escolar i –segons les parròquies— l’esquí en general se subvencioni a tothom, tant a les grans fortunes del país com a aquells que no poden somiar ni a comprar-se uns esquís d’una altra temporada.
Volem retallar? Entesos, però fem-ho, sisplau, amb criteri, amb rigor, no siguem cínics. Instaurem d’una vegada per totes una contribució proporcional de tots amb l’Estat: amb més IRPF i menys Foc i Lloc; amb més impost de patrimoni i menys IRPF a les rendes més baixes; amb més impost de societats i menys IVA; amb més impostos especials i menys subvencions a la pràctica universal de l’esquaix o a l’aparcament públic de cotxes privats; amb més ajudes socialment bàsiques per a aquelles persones que realment ho necessiten i menys subvencions indiscriminades al transport o l’esquí escolar – i tot plegat assumint, a més, que això implica una inversió –necessària— en sistemes d’informació fiscal, en un bon cos d’inspectors, etc.
En síntesi, insisteixo, cal rebaixar dràsticament les dosis de cinisme. Ni per ètica ni per estètica, no podem posar-nos a desballestar el nostre tímid i inacabat Estat del Benestar mentre continuem subvencionant serveis de luxe i persones gens necessitades com potser no fa cap altre Estat al món. Si no ens podem permetre un subsidi d’atur en condicions, encara menys ens hauríem de permetre que em subvencionin a mi la piscina o el gimnàs. Ni tan sols, però, cal anar tan enllà. L’Estat del Benestar, ras i curt, ens l’hem de poder permetre: per necessitat social –això és una opinió— i per imperatiu legal –això, en canvi, és un fet: ens hi obliga l’article 1 de la Constitució.
2.2 Segon límit: la democràcia
Aquest segon límit no sembla, aparentment, gaire en discussió. Sembla haver-hi un cert consens en el fet que, si som un Estat, serem (hem de ser, volem ser) un Estat democràtic. Potser sí, però amb una democràcia de quina qualitat? Alguns –aquell runrún a què em referia en la introducció— voldrien que això de la democràcia fos més eficient, més ràpid, amb menys xerrameca, més ritme, més funcionament empresarial. Es dóna el cas, però, que no som una empresa, que som quelcom més complex que una empresa, amb uns objectius molt diferents als d’una empresa. Que s’ha d’agilitar la màquina burocràtica de l’Estat? Totalment d’acord. Ara bé, la democràcia té el seu ritme, un ritme lent, és cert, però aquesta lentitud, aquesta dilatació té un sentit, ni més ni menys que el de permetre que una democràcia sigui democràtica, perquè les decisions que ens afecten es puguin discutir entre tots, perquè tothom –qui es passa el dia enganxat al Twitter i qui no té ordinador a casa— pugui reaccionar i dir-hi la seva, perquè tothom pugui proposar alternatives, perquè es puguin estudiar seriosament aquestes alternatives…
Evidentment, podem renunciar a porcions de democràcia. I tant! Modifiquem la Constitució i llestos. Ara bé, valorem, abans, detingudament, si això de menys crisi per menys democràcia és o no és un bon negoci, si ens surt o no ens surt a compte el troc. Per mi no, és evident. Aquest dilema eficiència / democràcia em recorda massa d’altres debats clàssics i actuals de les Ciències Polítiques, com el de lliberat / seguretat, i no tinc gens clar, ni de bon tros, que les opcions eficiència i seguretat siguin les millors. L’Estat democràtic (plenament democràtic), em sembla innegociable, ha de ser una altra línia vermella a no traspassar en el procés de desballestament de l’Estat.
2.3 Tercer límit: l’Estat de dret
L’argument es repeteix. No cal extendre’s, per tant, gaire. Quan fa uns mesos va començar a prendre forma la implementació de l’assistència lletrada a tots els detinguts, no van mancar veus que denunciaven l’increment de costos per a l’Estat que això implicaria, el moment poc oportú en què es plantejava la mesura, etc. També incrementa la despesa, evidentment, la creació de noves batllies o la importació de la figura de l’executor de sentències. Però quina és l’alternativa? Deixar de fer lleis perquè és més barat? Deixar de jutjar-ne l’incompliment perquè és més barat? D’estalviar estalviaríem, i tant, i encara més si ens oblidem de la construcció d’un Palau de Justícia amb cara i ulls, però ens ho podem permetre? Hi ha estalvi que compensi el fet de deixar de ser un Estat de dret?
2.4 Quart límit: l’estatalitat i la independència
Com apuntava més amunt, hi ha certs aspectes del nostre sistema polític que, en un territori qualificat ara fa un parell de dècades com a objecte estatal mal identificat, donem massa per descomptades. Ser un Estat independent de dret, democràtic i social implica, per sobre de tot, ser un Estat. I si som un Estat (els andorrans van decidir ser un Estat i, doncs, fins que no decideixin sobiranament el contrari s’han obligat a ser un Estat) hem d’assumir que som un Estat amb totes les conseqüències, vestirnos com un Estat, comportar-nos com un Estat. I, com a Estat, hem de tenir escoles pròpies, fins i tot si França i Espanya decidissin abandonar educativament el país i haguéssim de passar dels 15 centres actuals a 45, de 800 nòmines a 2.400. I, com a Estat, hem de parlar amb la resta d’Estats, i disposar, doncs, d’un ministeri d’Exteriors, i d’alguna ambaixada, i de treballadors que s’encarreguin de les nostres relacions exteriors. I, com a Estat, hem de garantir la nostra seguretat, i protegir el patrimoni de l’Estat, i preservar el medi ambient de l’Estat, i desenvolupar la funció econòmica de l’Estat, perquè així ens hi obliga la Constitució i perquè això és el que toca fer als Estats.
I no podem renunciar a tot això. O sí. I tant que sí! Ara bé, no fem trampa, siguem coherents. Si no volem desenvolupar un Estat del Benestar a Andorra, iniciem una reforma de la Constitució i traiem “social” de l’article 1 i carreguem-nos aquells articles del Títol II que ens facin nosa. Assumim, si és així, que no volem ser tan democràtics i, pel que fa a l’Estat de dret, reconeixem que està sobrevalorat, que les lleis tampoc són tan importants, que preferim l’arbitrarietat i el desordre, que són més barats. I assumim, si som dels partidaris de desballestar l’Estat, que no ens atrevim a ser independents, que una mica més de tutela no ens aniria malament –”Mira a Mònaco que bé que els hi va!–, que això de ser independents és caríssim, que això de ser un Estat és inassumible, que no paga la pena, i plantem-nos a Madrid, ara que encara hi tenim una ambaixada, i sol·licitem el nostre ingrés com a comarca catalana (L’Andorranès) o a París, i implorem que ens acceptin com a nou departament de Midi-Pyrénées (La Valira).
Em rellegeixo i admeto que alguns fragments semblen sospitosos de demagògia, que de vegades sembla que fugi d’estudi. L’únic que faig, però, és portar fins les últimes conseqüències els arguments reals i quotidians que molt sovint s’utilitzen per atacar l’existència de l’Estat i reaccionar contra ells, en defensa d’un Estat que massa sovint es troba sense defensors, en defensa d’un Estat que tots vam construir i aprovar fa menys de dues dècades. La pregunta, per tant, no té res de demagògica. La pregunta és pertinent i necessària, és legítima, i ens hem d’atrevir a fer-nos-la i a assumir la resposta sigui quina sigui, surti cara o creu, perquè no hi ha res més insuportable que la incoherència, que parlar per parlar defensant una opció sense assumir-la fins a les seves últimes conseqüències: Volem continuar sent un Estat de dret, democràtic i social? O permeteu-me l’enunciació d’una versió més sintètica, incrementant així, de passada, el grau de provocació -necessària provocació—: De debò volem continuar sent un Estat?
Pronunciat originalment en el marc de les 16es Jornades de la SAC, dedicades a L’Administració pública andorrana, l’11 de desembre del 2010. Publicat, a més, al llibre que recollia les ponències de les jornades.
Ulleres progressives 