Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

Sí, ara

Imaginem una unitat domèstica en què tots quatre membres contribueixen d’una manera similar al seu manteniment (hipoteca, despeses de funcionament, menjar, etc.) i tots es beneficien també en un grau equivalent dels beneficis que aporta la unitat (una habitació, llum, aigua, escalfor, dret a cuina, accés a Internet, intimitat, etc.). Considerem, ara, dos escenaris. En el primer, la vida és generosa amb els quatre companys de pis: cap d’ells pateix estretors econòmiques i les despeses a què han decidit fer front de manera col·lectiva es paguen a preus més que raonables. En el segon, en canvi, la crisi castiga de manera desigual els quatre coresidents: un d’ells ha perdut la feina, un altre ha patit retallades en el sou, un manté les mateixes condicions laborals i l’últim té la sort de trobar-se en un sector beneficiat per la crisi; a més, tots quatre han de pagar més per la sanitat i per la seva imprescindible formació continuada i, de manera col·lectiva, han de fer front a un fort augment del preu del gasoil, de l’electricitat i dels tipus d’interès. Si ens preguntem en quin dels dos escenaris considerats els seus protagonistes tenen més incentius per adoptar les decisions comunitàries de manera estrictament i profundament democràtica, imagino que convindrem que es tracta de l’escenari de crisi. Encara que hi hagin de dedicar hores, encara que tinguin altres prioritats i maldecaps, a tots quatre els interessa poder intervenir en la decisió de conservar o abandonar la calefacció a gasoil o la línia de telefonia fixa. En la misèria, conclouen, és molt més necessària la democràcia que en l’abundància.

Un dels discursos hegemònics actualment en l’àmbit polític és aquell que defensa que, en moments de vaques magres, cal menys política i més gestió, menys debat i més resultats, menys democràcia, en síntesi, i més agilitat, més anar per feina. Discrepo. Precisament perquè hi ha crisi, ara és el moment de gastar-se-les per tenir més i millor democràcia. Sí, ara, precisament ara. I de manera urgent, a més. Que aquesta feina s’hauria d’haver fet en moment de creixement? Totalment d’acord, igual que el marc fiscal, l’obertura econòmica o la redistribució territorial de les competències. Ara bé, que no ens atrevíssim a abordar l’enriquiment democràtic quan tot anava bé en l’àmbit econòmic no és motiu per no fer-hi front ara, tot al contrari. L’increment de la qualitat democràtica, hi insisteixo, és urgent ara. Quan ens hem de repartir el pastís, ho fem com ho fem, si el pastís és gran, sempre n’hi haurà una mica per a tots. És ara, quan el que es reparteix no són més que les engrunes, que és important que tot­hom pugui decidir com es reparteixen. Sentim massa sovint els governants defensar-se dient que els ha tocat prendre les decisions més difícils, més dures, més… No és excusa, ans al contrari: les decisions més dures, en una democràcia, haurien de ser, precisament, les més compartides (tota la resta seria pretendre que els nostres líders estan tocats per la divinitat). I si no ens atrevim a fer-ho tirant més de referèndum, com els helvètics, com a mínim hauríem d’apostar per més transparència, més responsabilitat política o, com a mínim –oh, revolució!–, per incloure tan dures mesures als programes electorals.

Publicat originalment en dues parts a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 9 i el 16 de gener del 2013


2 comentaris

Trampes

A banda de per ser un gran politòleg i professor i una de les veus més lúcides per analitzar la realitat que ens envolta, recordo sovint el Joan Subirats per la seva extraordinària capacitat per sintetitzar conceptes, idees o teories a partir d’un esquema minimalista però efectiu. Aquests dies em ve al cap un que delimitava molt clarament l’espai per a les polítiques públiques en un quadrat que es trobava a la confluència de dos rectangles que representaven un la factibilitat tècnica d’aquella política i l’altre la seva factibilitat social. Suposo que aquests dies recupero mentalment aquell esquema perquè els governants de mig món no deixen de saltar-se’l. Ens hem obcecat per garantir que els pressupostos i les polítiques públiques siguin factibles des del punt de vista del dèficit però ningú sembla recordar-se de verificar si la corda social o la de la convivència donen o no donen per més. En un context així, el mínim que es deu als ciutadans és que no se’ls faci trampa. Que no se’ls digui, per exemple, que, en comparació amb la resta d’Europa, tenen unes condicions d’acomiadament privilegiades i s’obviï en canvi que no disposem encara d’un subsidi d’atur que es mereixi aquest nom o, el que és pitjor encara, que aquest marc tan privilegiat de relacions laborals que ens dibuixa el cap de Govern no s’acaba aplicant en la major part dels casos per la desídia d’unes institucions que perpetuen un Estat de dret descafeïnat on molts drets es troben protegits al BOPA però no al carrer i on molts ciutadans no s’atreveixen ni a exercir ni a reclamar aquests mateixos per por a represàlies. Una por malauradament justificada.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 19 de desembre del 2012


Deixa un comentari

25N: radiografia i repartiment de cartes

Totes les eleccions serveixen per fer (a partir dels vots) una radiografia força fiable de l’estat d’opinió d’un país i per repartir (a partir dels escons) millors o pitjors cartes entre els diferents jugadors del joc polític. Aquestes dues funcions de tots els comicis ens permeten, doncs, abordar l’anàlisi de les eleccions al parlament del passat 25N des d’una doble perspectiva que, d’altra banda, hauríem de separar nítidament per no barrejar les coses.

Radiografia

Si ens mirem el 25N com un gran sondeig d’opinió (amb la fiabilitat privilegiada que aporta el fet de treballar amb universos i no amb mostres i de comptar, a més, amb una participació que frega el 70%), la informació que hi trobem és força clara.

No respon totes les preguntes, és evident. És molt difícil, per exemple, calibrar la comprensió (o no) de la ciutadania amb les retallades: és cert que CiU baixa, però aquesta caiguda coincideix amb un canvi fonamental del seu discurs sobiranista, i a més el PP puja i el PSC també baixa, tot i estar a l’oposició, però el record de les retallades del PSOE encara és ben present… En fi, en aquest cas haurem d’esperar estudis posteriors.

On trobem una informació molt més clara, però, és en tot allò relacionat amb la principal clivella d’aquest procés electoral.

1. En relació a l’interès que desperta el tema, per a un 30% de la ciutadania (abstenció) i un 6,36% dels votants (blancs, nuls i partits que no feien de la qüestió sobiranista un tema fonamental), això de independència sí o independència no, no va amb ells, ni tan sols en un moment de màxima politització del tema.

2. Pel que fa al dret d’autodeterminació, un 59,01% dels votants (CiU, ERC, ICV, CUP, SI) es mostren clarament a favor d’un referèndum d’autodeterminació i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) es posicionen clarament en contra.

3. Pel que fa, en canvi, a la independència, hi ha un 35,4% dels votants (PSC, PP, C’s, UPyD) clarament en contra i un percentatge de partidaris de la separació d’Espanya que, en canvi, es mou en una forquilla entre un mínim del 18,44% (ERC, CUP, SI) i un màxim del 59%, en funció de com s’acabessin posicionant els votants de CiU i d’ICV.

4. Si es deixa de somiar amb la independència, aleshores hi ha una altra dada important i que és la més clara de totes: un 73,48% (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP, SI) es mostra clarament a favor d’incrementar el grau d’autonomia catalana i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) aposta per mantenir l’statu quo actual.

Les dades, doncs, són clares. Ara cal voler escoltar-les…

Repartiment de cartes

El 25N ens deixa igualment molts elements interessants si ens el mirem, ara, com un repartiment de rols i posicions pels propers quatre (?) anys. En destaco tan sols alguns.

1. Les eleccions les ha guanyat CiU. Podem parlar de derrota moral, de caiguda espectacular en el nombre d’escons, de no assoliment de la majoria absoluta, d’abisme entre expectatives i resultats i d’un munt de coses més, però les eleccions, ens agradi o no, hi insisteixo, les ha guanyat CiU. I no ho ha fet d’una manera qualsevol, ho ha fet, a més, de manera claríssima, inqüestionable: amb el doble de vots que la segona força en nombre de vots (PSC); amb dues vegades i mitja més escons que la segona força en nombre d’escons (ERC); i amb més escons i gairebé tants vots com els que aconsegueixen, plegats, els quatre partits (PP, PSC, C’s, UPyD) que s’oposaven al punt principal del programa convergent.

2. Tot i aquesta victòria tan contundent en termes relatius (és a dir, en relació a les altres candidatures), en quedar tan lluny de la majoria absoluta, CiU està condemnada a una governabilitat d’allò més complexa amb obstacles fonamentals, diversos i constants tant a la plaça Sant Jaume com al parc de la Ciutadella.

3. Això és així perquè el sistema de partits català és, actualment, una rara avis a nivell mundial. D’entrada, per l’enorme distància entre el primer i el segon partit. En segon lloc, per la gran quantitat de partits representats en una cambra legislativa de dimensions relativament petites. I finalment, pel gran pes relatiu que tenen aquestes forces minoritàries: a la segona i a la quarta força només les separen dos escons i 52.000 vots (un 1,7%); a la segona i a la sisena tan sols les separa un 6% del total de vots; hi ha molta més distància entre la primera i la segona força que entre la segona i la divuitena (i última).

4. El que condiciona la governabilitat i la legislabilitat, doncs –i això no és ni positiu ni negatiu, és un fet– és el sistema de partits, no la fragmentació a seques del parlament català. Parlem, però, una mica més de fragmentació i de pluralitat. D’entrada, treiem-li la connotació negativa. Pel meu gust personal, de pluralitat encara n’hi ha poca i tot. O no ajudaria a tot el procés que ha de venir que CDC i UDC anessin per separat, cadascuna amb les seves cartes específiques sobre la taula?

I després, n’hi ha tanta de fragmentació? Si bé és cert que a nivell intraparlamentari es manté, si anem més enllà d’una perspectiva estrictament comptable, la pluralitat augmenta, ja que passem d’una cambra amb set forces, emmarcades en sis grups, i amb un one issue party (SI) que no aportava gaires novetats al debat, a una altra amb set forces, set grups parlamentaris, i una formació (CUP) que sí aporta nous temes a l’agenda. A nivell global, però, trobem menys fragmentació que fa dos anys ja que si aleshores quedaven fora de la representació parlamentària un 6,86% dels vots que van a parar a candidatures (amb 32 forces que van quedar fora de la cambra) aquest cop la xifra s’ha reduït a un 5,71% (amb 11 candidatures fora del parlament). És a dir, que el conjunt del Parlament (amb la reducció de l’abstenció, dels vots nuls i blancs i dels vots a forces extraparlamentàries) representa més ciutadans que abans, una bona notícia, en tot cas, per a la democràcia. Per tant, sí, més pluralitat intra, però també més concentració en global.

5. Plataforma per Catalunya. 2,42% de vots el 2010, 1,65% ara. Vot útil? Sí. Però també una lliçó: com menys parlem dels partits xenòfobs, pitjor els hi va.

6. Tothom al seu lloc. El rànking de les eleccions pel que fa a la principal clivella, per si algú encara té dubtes: 1/ sobiranistes indefinits; 2/ independentistes radicals; 3/ federalistes poc convençuts; 4/ unionistes radicals; 5/ pro dret a decidir i després ja es veurà; 6/ unionistes radicals; 7/ independentistes radicals.

En fi, que les cartes ja estan repartides. Són les que són i no canviaran. Ara tan sols queda decidir si es juguen amb trempera i valentia o amb desil·lusió i victimisme.

Publicat originalment al meu blog d’opinió de l’edició digital del Diari d’Andorra el 28 de novembre del 2012

Una versió reduïda d’aquest post (localitzable aquí i corresponent bàsicament a la primera part d’aquest text) es va publicar el mateix dia a la columna d’opinió La Seca, La Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra amb el títol Radiografia


Deixa un comentari

Mandra

Cada cop em costa més distingir entre els factors que ens van portar a la crisi, els que ens impedeixen sortir-ne ràpid i els que ens impedeixen sortir-ne bé. Suposo que és perquè cada cop m’interessen més els factors culturals, que juntament amb molts altres, evidentment, expliquen una part del nostre ecosistema econòmic actual.

La mandra, que és del que pretenc parlar avui aquí, explica les tres coses que esmentava abans però em preocupa especialment per la incidència que pot tenir en què no tinguem una sortida de qualitat d’aquesta crisi. Amb mandra no anem enlloc. I no parlo, que no se m’entengui malament, d’una mandra física, d’aquella que s’explica pel ritme de vida que portem tots plegats (i que molts encara tenen la barra de considerar una bendició divina, allò de “no us queixeu que sou uns privilegiats per tenir feina…”).

No, parlo de la mandra derrotista, de la mandra que ens immobilitza (com a individus, com a coŀlectius, com a societats) i ens porta a no arriscar-nos, a coŀleccionar excuses, a no provar, a rendir-nos d’entrada… No patiu, que sé del que parlo, en sóc tot un especialista.

Sempre he trobat que en el món de la comunicació no hi ha pitjor censura que l’autocensura. De manera anàloga, trobo que, en general, no hi ha “no” pitjor que el “no” autoimposat. El “no faré tal cosa perquè no servirà de res”, el “no sé perquè esmercem tants esforços en tal altra cosa si al final ens ho tombaran”.

L’altre dia, a Twitter, el Bernat Escoda, que sempre retuiteja coses intessants, enllaçava una contra de La Vanguardia on la Pam Warhurst explicava com havia convençut tota una ciutat (Todmorden, a Anglaterra) perquè transformés solars, voreres o jardins particulars en horts urbans, cedits voluntàriament, mantinguts per voluntaris i dels quals tothom –tothom!– podrà servir-se a plaer un cop arribi l’hora de la collita. Vaja, una idea disparatada, una idea de bomber, una bogeria que només pot passar-se-li per cap a una llunàtica. Una d’aquelles idees que, en definitiva, mai deixem tirar endavant com a societats perquè abans ja ens hem encarregat de ridiculitzar-la (la idea i l’autora) i de deixar claríssim que un projecte així mai podrà tirar endavant.

Resultat del control de la mandra de la Pam Warhurst: 16.000 habitants gaudint de manera gratuita d’agricultura de proximitat; increment del sentit comunitari a la ciutat; un 46% dels negocis locals que han crescut gràcies a la iniciativa… Res, minúcies! Normal que s’hagin acabat sumant a la iniciativa (Incredible Edible es diu, per cert) 33 ciutats més d’Anglaterra.

I tot per què? Per què la Pam Warhurst ho va intentar. Tenia molts números que no tirés endavant i segurament havia provat coses similars anteriorment i no li van funcionar, però no li va fer mandra, als seus 62 anys no li va fer mandra, i ho va intentar, i ara tothom se’n beneficia…

Per què encara que li haguessin tombat el projecte una vegada i una altra, si al final aconsegueixes una cosa tan bèstia com Incredible Edible, estem segurs que no haurà valgut la pena? Segur?

No és obligatori fer coses, no cal que tots ens impliquem socialment fins als màxims nivells, però si teniu ganes de fer coses i si, sobretot, teniu ganes de fer coses que ens facin millors a tots, si us plau, feu-les, que no us faci mandra. Avui, més que mai, us necessitem. Tu diràs si us necessitem…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 26 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Gols

La setmana passada, eleccions als parlaments gallec i basc. Durant la campanya, calma chicha a Madrid: no es demana el rescat, no s’aplica cap nova retallada, cap nou increment fiscal, res. Res que pugui inquietar els electors potencials del partit que governa. Tothom ho sap, però ja ni tan sols ens cansem en denunciar-ho. Ni des dels mitjans (tema pesat, que no interessa), ni des de l’oposició (que fa exactament el mateix quan governa), ni des de la ciutadania (resignada). Resignació, sí. Un altre gol contra la democràcia. La mateixa setmana, consell europeu. Merkel es nega a la recapitalització directa de la banca abans del 2014. Per què? Simplement perquè d’aquí a un any mal comptat té eleccions federals i no vol presentar-se amb aquest bagatge al seu currículum polític. Conseqüències: els països perifèrics no podran descomptar del dèficit una part de les ajudes rebudes. Conseqüències més profundes: com que els objectius del dèficit sí que són irrenunciables, per arribar-hi caldrà més retallades i més sacrificis socials dels que haurien calgut si s’hagués aprovat la recapitalització. Implicacions: més retallades en un costat de la balança (algú s’ha aturat a pensar que el cost marginal de cada nova retallada no creix de manera lineal sinó exponencial?) per poder equilibrar simples interessos electorals de l’altre costat; milers d’històries de misèria per fer possible una sola història d’ambició. Resultat: un altre gol contra la democràcia. Un més. I tots en fora de joc. Ho sabem, tenim les imatges, però estem tan acostumats que ja no tenim ni esma de denunciar-ho. I això és un altre gol. Un més. Perdem de pallissa.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 24 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

‘Pòstits’

Hi ha una peŀlícula magistral (vaja, a mi em sembla sublim) que es diu Memento. La protagonitza un paio amb amnèsia anterògrada, que ve a ser una incapacitat per fixar els nous records a la memòria a llarg termini. Vaja, que l’home no recorda res del que ha passat fa cinc minuts i això, evidentment, li complica la recerca del violador i assassí de la seva dona. Per suplir aquestes mancances, en Leonard, així es diu el nostre home, va tatuant-se al cos les pistes més interessants a seguir.

memento2

Fa uns dies que penso que com a societat no estem tan lluny d’en Leonard. Que som una societat amb amnèsia anterògrada. Però més greu: amb amnèsia anterògrada voluntària. I pitjor encara: sense tants recursos com en Leonard per fer-hi front.

Quan les coses ens van anar molt bé, vam decidir oblidar com era el món quan ens anaven malament o quan ens anaven simplement bé. I ens vam oblidar voluntàriament d’aquelles institucions que ens servien quan només preteníem menjar i no devorar, com les cooperatives o les mútues… La nostra crisi és una crisi de creativitat, de no saber trobar alternatives, sí, però també és una crisi de memòria i, doncs, de tossuderia, d’insistir una vegada i una altra en la mateixa pedra perquè hem decidit oblidar que quan caminem solen haver-hi pedres. I és clar, si no som prou creatius com per imaginar un futur alternatiu i alhora oblidem voluntàriament les lliçons del passat, doncs estem fumuts…

Però acceptem-ho, OK, passat és passat i l’anterior ja hem decidit oblidar-lo. En Leonard ja hauria perdut unes pistes molt valuoses… Ara tocaria no repetir l’errada ni amb el passat immediat (l’era del desfase) ni amb el fastigós present, que algun dia serà passat i que per tant tindrem temptacions d’oblidar. Aquesta crisi ens deixa moltes lliçons que en el futur estaria molt bé recordar. Podeu triar les vostres. Jo, si m’he de quedar amb una, em quedo amb l’actitud fiscalitzadora de la ciutadania. Es considera un problema que molts independentistes a Catalunya siguin de butxaca perquè ara han vist que no els surt a compte quedar-se a Espanya… O que al rei d’Espanya només se li qüestionen les caceres i el pressupost perquè estem en crisi… O que aquí només direm piu quan arribin els impostos… I això és interessant de recordar, que és només des del malestar que adoptem actituds crítiques, que des del confort és molt més difícil però que és igualment necessari per evitar desastres futurs… I això ho hem de marcar en negreta i subratllar-ho en fluo a la llista de coses a no oblidar quan acabi la maleïda crisi…

Jo no sóc de tatuatges i els problemes de memòria, si fos en Leonard, suposo que els aniria suplint amb pòstits, amb milions de pòstits. Com a societat potser l’opció més raonable, els nostres tatuatges, els nostres pòstits, haurien de ser els llibres d’història, la recerca en ciències socials, l’educació, la cultura, els museus, el periodisme… Si continuem retallant per aquesta banda, continuarem autoprovocant-nos amnèsia anterògrada negant-nos, a més, els més mínims recursos per superar-la. I així serem incapaços d’enganxar mai el dolent de la peŀlícula…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 19 d’octubre del 2012


Deixa un comentari

Klose

Ara farà un parell de setmanes, el davanter alemany Miroslav Klose va sorprendre el món del futbol reconeixent-li a l’àrbitre que el gol que li acabava de marcar al Napoli (i que ja havia pujat al marcador) l’havia fet amb la mà. L’àrbitre el va anuŀlar i tot i que ara a Klose se li reconeix el seu fair play, en aquell moment li van dir de tot menys maco. Bàsicament perquè ningú fa coses d’aquestes, perquè des de la nostra infantesa rebem un munt d’inputs que estableixen de manera molt clara què és ser guai, espavilat, què ens aporta reconeixement positiu dels nostres iguals i, al contrari, què ens fa invisibles, menyspreables, què farà que siguem la riota dels altres. I ens en riem dels Kloses de la vida, i li riem les gràcies als tramposos… També aquesta configuració cultural de l’eix ben vist – mal vist a totes les esferes de la vida explica una part de la nostra crisi. També els canvis que aconseguim introduir entre tots en aquest àmbit ens acostarà una mica més a la sortida del túnel. I sembla que alguns avenços es comencen a fer, sembla que els canvis econòmics comencen a generar canvis en una cosa tan profunda com la nostra moral. I on abans veiem un murri ara veiem un murri que se’n riu a la nostra cara. I comencem a pensar que el frau fiscal no és d’espavilats sinó de lladres, i que això fa que a mi em toqui pagar una mica més o que no es pugui tirar endavant aquella escola saturada. I a poc a poc arriba aquest canvi de mentalitat, i cada cop valorem més la responsabilitat i menys els penques. Cada cop ens sembla millor –o com a mínim més normal, que ja és molt– l’honestedat del Klose…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 18 d’octubre del 2012