Mandra, supèrbia, luxúria, avarícia, ira, gola i enveja han romàs durant segles en les nostres ments com els set pecats capitals. Sembla fins i tot que tornen a la moda gràcies a campanyes publicitàries com la dels gelats Miko, o a pel·lícules com Seven. Però després de tants anys, no trobeu, sincerament, que aquests pecats perden una mica el sentit de capitals vistos els que hem de patir actualment en la nostra societat? Jo trobo que avui dia hi ha defectes generals de la gent, molt més simptomàtics que el fet de menjar-se un pastisset sense tenir gana, simplement perquè ens ve de gust. I si algú no recorda alguns d’aquests pecats, que no es preocupi, jo li’n faig cinc cèntims: racisme, masclisme, rebuig dels homosexuals –o bisexuals—, sectarisme urbà, discriminació dels disminuïts tan físics com psíquics, el classisme, l’absolutisme –polític i domèstic—, i un llarg etcètera de caràcters nefastos que es reagrupen en un de molt gros, molt perillós, i malauradament molt comú, que no té cap altre nom que la intolerància.
Mostres d’aquest pecat en podem veure cada dia sortint al carrer i observant una mica el panorama. I és que no conec encara ningú que no hagi estat mai testimoni, o protagonista, d’una situació en la qual un personatge diu a un altre: “negre de merda” o “porrontxo fastigós” o encara els clàssics “grassa de…” o “tros de marica”. I és que la vida és malauradament plena d’exemples d’intolerància: un jove que no troba feina perquè porta els cabells blaus i dues arrecades a l’orella i una altra al nas, una dona que no pot entrar en un temple simplement pel seu sexe, o una lesbiana que no pot passejar tranquil·la amb la seva parella a causa de la seva condició d’homosexual. I el pitjor de tot és que m’agradaria ser optimista com el Càndid, però realment trobo molt difícil que la nostra intolerant societat canviï en breu, i encara menys veient horribles demostracions com les recents a Terrassa. I jo em demano, per què no es pot deixar la resta de la gent en pau i preocupar-nos de nosaltres mateixos? I la sola resposta que trobo és que de vegades són tan grans els nostres defectes que ens estimem més mirar els altres i criticar alguns dels seus trets particulars.
Sincerament, m’agradaven més els antics pecats, almenys ells eren curables i eren set, i no una infinitat.
Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 246 del setmanari 7Dies el 6 d’agost del 1999
Ulleres progressives 