Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

N+7

Una de les coscorres que menys puc suportar de la maneula actual de fer politjó per part dels grans pàrvuls és que, quan ens parlen, ens tracten com a idiotes. Amb perímetres carregosos, metalímnions inútils, eufràsies ridícules, fraus incomprensibles, fulgideses d’estufera, tot a la servilitat de l’artemisa de no dir mai res o, com a mínim, de no dir el que es pensa o el que es pretén fer. Gramínia creativa, luge, com si fossin dejunadors de l’OuLiPo o de Màrius Serra, com si empréssin, com faig jo avui aquí, mètopes de litisconsorci potencial, com l’N+7, que substitueix en una tiama cada subtangent per la setena substangent següent de la dicotomia. L’oblada, en la seva casamata, però, no és literària, no és creativa, no és lúdica: és perversa i va acompanyada, necessàriament, d’unes maneules més que qüestionables des dels puntalets de visuradora de l’etimologia: condemnar la civadera al desconhort del que passa a l’esfèrula pública tot tractant-la d’imbècil. Un pasquer més enllà de la mancomunitat de transsepte: l’operària intencionada i practicada amb mal gutxo. Tot plegat, a més, amanit sovint, ai las, amb el comportament del premsista i la resipiscència d’una civadeta que massa sovint ha normalitzat, sense disfòria, que la tractin d’idiota…

Si no heu entès absolutament res del que heu sentit fins ara no us espanteu, és normal, aquesta era la intenció. De fet, si no heu entès res del que heu sentit fins ara, és una bona notícia: encara hi ha esperança.

Deia, simplement, que una de les coses que menys puc suportar de la manera actual de fer política per part dels grans partits és que, quan ens parlen, ens tracten com a idiotes. Amb perífrasis carregoses, metàfores inútils, eufemismes ridículs, frases incomprensibles, fugides d’estudi, tot al servei de l’art de no dir mai res o, com a mínim, de no dir el que es pensa o el que es pretén fer. Gramàtica creativa, ludolingüística, com si fossin deixebles de l’OuLiPo o de Màrius Serra, com si empréssin, com he fet jo fa una estona, mètodes de literatura potencial com l’N+7, que substitueix en un text cada substantiu pel setè substantiu següent del diccionari. L’objectiu, en el seu cas, però, no és literari, no és creatiu, no és lúdic: és pervers i va acompanyat, necessàriament, d’unes maneres més que qüestionables des del punt de vista de l’ètica: condemnar el ciutadà al desconeixement del que passa a l’esfera pública tot tractant-lo d’imbècil. Un pas més enllà de la manca de transparència: l’opacitat intencionada i practicada amb mal gust. Tot plegat, a més, amanit sovint, ai las, amb la complicitat de la premsa i la resignació d’una ciutadania que massa sovint ha normalitzat, sense discussió, que la tractin d’idiota…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 28 de juny del 2013


Deixa un comentari

Columna d’encàrrec

image

Avui em sento important. Tota la vida fent articles de “tema lliure” —que diríem a l’escola— i ara el meu primer encàrrec m’arriba ni més ni menys que del meu cap de Govern. Ahir, Toni Martí ens va reptar —a tots els ciutadans crítics, entenc— a discutir-li el seu programa de reformes tant per excés com per defecte. I, com a condició de realització de la redacció —que dirien ara a l’Escola Andorrana—, sense demagògia. Joooo!, sense demagògia és més difícil, com es passa el profe… Va, de totes maneres, ho intentarem, perquè a més d’un ciutadà crític, diria, sóc un ciutadà obedient. Ara bé, que sigui conscient el profe que compto amb una condició de realització extra i és que jo no em puc passar dos hores al micro discutint-li al senyor Martí el xiringuito, si em passo de tres minuts la Noe em fa la pell, imagini’s si arribo als 124…

Ara seriosament. Som-hi. Punt ú. No tinc cap crítica per excés al programa de reformes d’aquest Govern. Els àmbits en què han mirat de posar cullerada ja em semblen pertinents. Cap crítica per aquí, doncs. Una altra cosa és la direcció en què s’està reformant i el ritme a què s’està avançant. Pel que fa a la direcció, tan sols un exemple de política econòmica i fiscal. Ahir, el cap de Govern afirmava orgullós que amb ell al capdavant de l’Executiu no hi hauria ni impost de patrimoni ni impost de successions. Confirmava, a més, que l’IRPF només tindrà dos tipus impositius. Doncs no m’agrada aquesta direcció. Ras i curt perquè no va en la línia de què tothom contribueixi al finançament de l’Estat en funció de les seves possibilitats. Ni vull que paguin tots els propietaris ni vull que es pagui per totes les successions, però és que exhimir les grans fortunes del país de pagar per patrimoni i per successions i tenir-les subjectes a un tipus risible de l’IRPF com és el del 10% és difícilment acceptable en un moment com l’actual. No és sostenible socialment. I això no és demagògic, no defenso un IRPF del 75% ni un gran impost sobre el patrimoni, tan sols progressivitat fiscal, una cosa que es fa arreu i que, per tant, amb voluntat política, és realitzable i que, per tant, per definició, no és demagògica. I un apunt pel que fa al ritme: o es fan les reformes perfectament consensuades o es fan ràpid. El que no s’entén és tanta lentitud amb tan poc consens en temes fonamentals.

Punt dos. Allò que trobo a faltar al programa de reformes de DA: la reforma política. O, si es vol dir d’una altra manera: la democratització del paquet de reformes. Cap de les reformes que ahir va defensar el cap de Govern ens van ser presentades al programa electoral. Cap d’elles, per fonamentals que siguin, es van votar a les eleccions ni tampoc es votaran en referèndum. Molt poques d’elles seran consensuades entre govern i oposició o entre govern i societat civil. De molt poques d’elles disposem els ciutadans d’informació transparent. És a dir: “la situació és crítica”, “tots hem de fer esforços” però “ei, el camí el decidirem entre uns pocs”. I, a més, el cap de Govern no va fer ahir cap proposta concreta per millorar la situació política. No hi ha reforma política. No hi ha problemes a solucionar en l’àmbit estrictament polític. Ni que una part fonamental de la ciutadania no té dret a participar, ni que cedim la sobirania popular a l’opinió d’un bisbe… Res. Autoavaluació d’aquest segon punt des del punt de vista de la demagògia: si defensar que les reformes siguin més democràtiques és demagògic és que la democràcia ens fa nosa o no ens la creiem prou.

I acabem. Punt tres. Una altra reforma que trobo a faltar: la reforma de la retòrica martiniana. Ja em perdonareu, però no es pot ser més pervers. No es pot ser megalòman i intransigent per una banda (reptant els crítics a fer una crítica argumentada i no demagògica del seu programa de Govern, com si fos impossible fer-la sense recórrer a la demagògia; o mostrant, un cop més, una repulsió malaltissa a la crítica) i victimista per una altra, amb un discurs de salvapàtries que comença a ser carregós. Carregós i egoista. Perquè no deixa de ser una estratègia de Martí per afrontar la primavera del 2015 amb un win win a les cartes. Martí ja ha decidit que ell, d’aquí dos anys, vencerà: o bé com a cap de Govern o bé com a màrtir incomprés que es va immolar per salvar la seva pàtria. Carregós, doncs, egoista i també fals i un pèl patètic. Perquè els estadistes de debò no solen passar-se el dia dient que ells ho sacrifiquen tot per l’Estat. Més aviat ho demostren. Aquesta és precisament la diferència. El nom d’estadistes no se’l posen ells mateixos, se’ls posa algú altre quan acaben el mandat. I aquí no faré autoavaluació de demagògia, en aquest punt no és a mi a qui em pertoca.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 21 de juny del 2013

Fotografia: Tony Lara (El Periòdic d’Andorra)


Deixa un comentari

D’espionatge, filtracions, fidelitats, legitimitat i transparència

20130614-164218.jpg

Gràcies a Edward Snowden, el món, avui, és una mica millor que fa una setmana.

Que sí, que amb Internet, i sobretot d’ençà que va arribar per quedar-s’hi la seva versió 2.0, molts renunciem diàriament a una parcel·la més o menys gran de la nostra privacitat. D’acord, però ni ho fem tots, ni tots ho fem obrint totes les nostres portes virtuals de bat a bat, ni obrir una part de la meva vida a la xarxa implica que el meu govern forci el pany de la part que jo no volia fer pública.

L’actuació de l’executiu dels Estats Units en matèria d’espionatge, per tant, és com a mínim hipòcrita i contradictòria: no té cap sentit que un govern demani al matí als seus mestres que treballin amb els alumnes la importància de protegir la seva privacitat a la xarxa i encomani a la tarda a les seves agències d’intel·ligència que rebenti les cadenes que protegeixen la informació que els seus ciutadans han decidit preservar.

Però no vull parlar del cas d’espionatge, vull parlar del cas de la filtració. De la legitimitat de l’acció de Snowden. A la vida no pots agradar a tothom ni pots satisfer a tothom. Qui pretengui això, a més d’estúpid, és, des d’un punt de vista polític, un irresponsable. I Snowden no ho ha estat, d’irresponsable. Tenia moltes fidelitats possibles i contradictòries a satisfer i va triar amb el criteri que tan sovint demanem als nostres polítics, va triar amb criteri d’estadista, va triar la fidelitat més difícil de totes per a ell però, alhora, la que més utilitat social tenia: podia haver triat, així, ser fidel al seu cap, a la seva agència, al seu govern, al seu Estat, però va triar ser fidel a la ciutadania del seu país i, per extensió, a la de tot el món.

El cas, per tant, és complex. D’entrada, per la qüestió de les fidelitats contradictòries que acabo d’exposar. És Snowden un traïdor, com l’acusen tant des del Govern Federal com des del Congrés? Doncs en certa manera sí, perquè ha estat deslleial amb el seu Govern. Però alhora, ho ha estat per poder ser lleial amb els seus conciutadans.

El cas, però, també és complex pel debat etern i actualment en voga entre legalitat i legitimitat. És il·legal l’actuació de Snowden? Segurament sí, també, per bé que reveli actuacions també il·legals –fins i tot inconstitucionals— del seu Govern. Ara bé, la mare dels ous es troba en saber si el seu comportament ha estat o no legítim. La meva opinió al respecte és clara: com amb el cas del dret a decidir, no sempre respectar les normes del joc és la millor opció. De vegades hi ha coses per sobre: la democràcia, des d’un punt de vista radical, en el cas del dret a decidir; els drets humans i la llibetat, en el cas Snowden.

Entenc que els treballadors públics tinguin, entre les seves clàusules, la confidencialitat pel que fa a un munt d’informació pública. Ara bé, el dret a la informació és un dret democràtic bàsic i la transparència de les administracions públiques, un escenari assumit cada cop més com a desitjable per una part creixent de la ciutadania. Si aquests dos elements els barregem amb unes pràctiques perverses per part d’un govern determinat en un moment concret, com és el cas, aleshores revelar informació pública —sempre que no es persegueixi un interès personal— em sembla una via de desobediència civil interessant i legítima. Una via, d’altra banda, molt fàcil d’evitar per part dels Estats: si volen acabar amb certes filtracions, la recepta és senzilla i efectiva: tan sols cal apostar de manera decidida per la transparència.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 14 de juny del 2013

Fotografia: The Guardian


1 comentari

‘Periodismeig’

Ja fa molts anys que, com a lector, com a oient, com a teleespectador, el que valoro dels mitjans de comunicació no és que siguin els primers a explicar-me una notícia sinó que siguin els que me l’expliquen millor. De forma completa, amb riquesa de fonts i de punts de vista, contextualitzant la informació, analitzant-la, explicant-la amb precisió i de forma estructurada, aprofitant tots els recursos que ens ofereix la llengua per fer-ho. I seleccionant, d’entre tot allò que passa cada dia al món, allò trascendent i rellevant des d’un punt de vista purament informatiu. Als mitjans, els demano, en síntesi, que m’expliquin el món. I que me l’expliquin bé.

Com a lector, però també com a ciutadà, als mitjans els demano que m’expliquin com serà el sistema educatiu on estudiaran les meves filles. Vull que em parlin de quins seran els referents educatius, de com treballaran a les aules, del perquè s’ha considerat necessari una renovació del sistema, de si la implementació serà possible o no sense gaires entrebancs. I vull que entrevistin algun expert perquè valori si el ministeri d’Educació va en la bona línia o no. I que comparin els canvis previstos aquí amb els que s’estan implementant en d’altres latituds. I que investiguin els punts foscos que hi pugui haver en tot plegat, que treguin a la llum, si és el cas, tot allò que al Govern potser no l’hi interessa dir sobre el tema. I també entrar en la polèmica dels ipads, clar que sí, però no només. Perquè com a lector, i com a ciutadà, hi insisteixo, la polèmica dels ipads m’interessa, però tota la resta també, potser més.

Però aquest només és un exemple. Paradigmàtic si voleu però un exemple i prou. Com a lector, i com a ciutadà, demano als mitjans que, especialment en època de crisi, em diguin quin és el cost de cada acció del Govern, de cada política concreta, de cada infraestructura i projecte. Però no només. Si tots els titulars només parlen de costos i el mitjà en qüestió no em parla del projecte, de la política o de l’acció que hi ha al darrere, seré incapaç de valorar si paga o no paga la pena aquella inversió.

Com a oient, i com a ciutadà, demano als mitjans que el dia que presenten uns fàrmacs revolucionaris en la lluita contra el càncer, dediquin algun minut més a la notícia, a explicar-nos-la bé, i algun minut menys, potser, a avaluar, des de la tertúlia de torn, i per milè dia consecutiu, si la fractura interna en el PSC és de gran o de mitjana magnitud.

Com a lector, i com a ciutadà, demano als mitjans que es concentrin més en la capacitat explicativa de la notícia que en la capacitat cridanera del titular, que posin més el focus en la pertinència de la notícia en sí i menys en la seva potencialitat a l’hora de generar comentaris polèmics que incrementin el tràfic de visites. I demano també als mitjans que no es basin en una única font, especialment quan saben que no és gaire de fiar, i que citin les fonts que no són secret d’Estat: si un diari recicla com a notícia el més interessant d’una entrevista radiofònica a una emissora d’un altre grup, l’emissora en qüestió es mereix el reconeixement, en forma de cita, a la feina (ben) feta, i el lector es mereix saber on pot anar a buscar la font original si vol ampliar el seu coneixement de la notícia. No demano tant: honestedat, professionalitat, ètica…

L’alternativa, de forma anàloga a com ens referim a la política en minúscules, podríem dir que no és periodisme, que és periodismeig. I el periodismeig com a lector m’avorreix i com a ciutadà m’indigna i em desarma. Perquè el quart poder, massa sovint, acaba resultant tan inútil i tan pervers com els altres tres…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 7 de juny del 2013


Deixa un comentari

La classe jurídica

20130614-171713.jpg

Han de parlar els jutges sobre justícia als mitjans de comunicació? La meva resposta és sí. Radicalment, sí! Aquesta ha estat una de les preguntes de la setmana als mitjans espanyols arran de l’entrevista que el Jordi Évole va fer al jutge de l’Audiència Nacional espanyola Javier Gómez Bermúdez al programa Salvados de La Sexta de diumenge passat.

L’entrevista xoca perquè els jutges, a Europa en general, acostumen a viure dins d’una bombolla estanca i amb vidres tintats, absolutament apartats de la societat que jutgen. Tribunals de primera instància, superiors, constitucionals, etc. són les institucions menys transparents de tot el sistema polític, fins i tot per sobre de les monarquies. Treballen aïllats, gairebé com si fossin una divinitat. Si el model fos exactament així, per mi no seria ideal però escolteu, tindria un cert sentit. El cas, però, és que la bombolla no és perfecta: té escletxes per les quals es filtren pressions polítiques constants per influir en la Justícia, ja sigui amb el nomenament de magistrats o, directament, amb voluntat de canviar el sentit de les sentències. I una bombolla amb escletxes, que voleu que us digui, no té sentit.

I és per això que opto per carregar-nos, arreu, les falses bombolles de les institucions judicials. Si els partits hi poden ficar el nas, els ciutadans també hi tenim dret. I en aquest sentit, sentir de tant en tant el jutge Bermúdez a la tele o el jutge Santiago Vidal a la ràdio m’ajuda, com a ciutadà, a situar-me millor en el sistema polític i a actuar políticament amb més coneixement de causa, castigant electoralment, per exemple, els partits que no respectin la neutralitat de la Justícia…

Incentivar l’accés de jutges i magistrats a l’esfera pública i mediàtica, només pot ser, però, un primer pas. El següent, i principal, ha de ser la democratització de la institució judicial. Als Estats Units, tan criticables en molts aspectes, però dels quals hem d’aprendre molt encara pel que fa a democràcia, els jurats populars són omnipresents, les institucions judicials són transparents i alguns jutges i fiscals són directament votats pels ciutadans i fan campanya electoral en base a resultats, tarannà i sensibilitats socials i polítiques i, un cop elegits, són força més independents dels partits que no pas a casa nostra.

20130614-171740.jpg

No em sembla una mala via a explorar a Europa. A Andorra, per les nostres petites dimensions demogràfiques, no tot és aprofitable en canvi. Els jurats populars, per exemple, en un país on gairebé tothom es coneix directament o indirecta, no només no tenen sentit sinó que resultarien perillosos. Això no pot ser un fre, però, per buscar solucions creatives per fer millor i més democràtica una Justícia que no funciona de manera òptima.

Fora dels tribunals però dins de la classe jurídica, les coses comencen a canviar i ho fan en positiu. Que quatre advocats del país hagin sumat esforços —entenent la seva funció social més enllà de les minutes— per forçar que es corregeixi a nivell legal una discriminació flagrant de les persones homosexuals, és una excel·lent notícia.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 31 de maig del 2013

Imatges: La Sexta (fotograma del programa Salvados del dia 26/05/2013); Bill Robles (il·lustració del jurat del cas O. J. Simpson)


Deixa un comentari

Llistes obertes

Acostumats a què política, a casa nostra, sigui sinònim, massa sovint, de declaracions del tipus “i tu més”, resulta molt refrescant –per a aquells a qui ens interessa la política– el debat que s’ha obert aquests dies –i que durarà– sobre democràcia, representació política i relació entre candidats i electors o, el que és el mateix, el debat sobre els sistemes electorals i les seves conseqüències sobre el sistema polític.

La primera gran notícia, doncs, és que hi ha debat, debat democràtic. I això sempre és una bona notícia. Que hi hagi ILP, defensin el que defensin, sempre és una bona notícia, perquè són un símptoma de que com a mínim una part de la ciutadania està desperta, i aquesta és una condició sine qua non d’una democràcia de qualitat.

Dit això, deixem-ho clar des de l’inici, no m’agrada la proposta de sistema electoral que proposa la ILP que s’ha presentat aquesta setmana. No m’espanta la fragmentació que pugui generar al Consell General: sóc dels que penso que si ens creiem la democràcia hem de ser conseqüents i creure-nos-la fins al final. A més, en el debat entre representativitat i governabilitat sempre m’he posicionat en la primera pota del binomi per un motiu molt simple: la governabilitat es pot aprendre, es pot forçar; la representativitat, en canvi, un cop perduda es perd, sense remei, durant tota la legislatura.

20130614-171826.jpgEl meu problema, doncs, no és amb la proposta concreta de llistes obertes que planteja l’esmentada ILP; el meu problema és que no acabo de veure clara l’aplicació de cap sistema de llistes obertes a Andorra: em fa témer, ras i curt, el retorn del caciquisme parroquial més ranci.

El cas és que, a Andorra, no em sobren els partits, em sobren els personalismes. Allò que trobo a faltar com a ciutadà no és poder elegir persones que no podré votar amb coneixement de causa pel simple fet que no tindré temps de conèixer-les totes des d’un punt de vista polític; allò que trobo a faltar és poder votar ideologia i programa electoral. Vull votar línies, idees i polítiques concretes, no persones. I tot plegat, amb un sistema electoral obert i proporcional.

Posats a participar al debat, tanco la meva insignificant aportació amb una proposta concreta: el meu sistema electoral ideal per a l’Andorra actual. Un Consell unicameral de 29 escons. Circumscripció nacional única. Llindar electoral del 3%. Llistes desbloquejades (només puc votar una llista però puc modificar l’ordre de la llista i enviar el líder a l’últim lloc si no m’agrada). Fórmula proporcional de la resta més elevada amb quota Hare i sense deixar fora de l’assignació d’escons per resta els partits que no obtinguin consellers en la primera assignació d’escons. És tot. Per avui ja hem arreglat prou el món…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 24 de maig del 201

Imatge: Accurate Democracy (http://www.accuratedemocracy.com/d_ballot.htm)


Deixa un comentari

Petits, on sou?

Fa una setmana abordàvem en aquest mateix espai el sistema de finançament dels partits, un sistema que perjudica de manera fonamental els partits petits, que s’han de conformar amb una única font de finançament mentre que les forces parlamentàries en disposen de dues. Algú ha sentit algún d’aquests partits queixar-se d’aquesta discriminació? Els Verds? ApC? Els Liberals? Altres? No. Ni piu! Silenzio stampa.

20130614-171852.jpg20130614-171910.jpg20130614-171901.jpg

De la mateixa manera, fa unes setmanes el Consell desestimava la proposició de llei socialdemòcrata de despenalització de l’avortament en tres supòsits perquè des de DA, segons reconeixien ells mateixos, no volien incomodar el Copríncep Epicopal. Tothom opina, es constitueix una plataforma, recullen més de tres mil signatures… I els Verds, que al programa portaven la despenalització de l’avortament i que es defineixen com a republicans… Mutis. Ni piu!

Un grup de ciutadans treballa per tirar endavant una ILP de reforma de la llei electoral per canviar llistes tancades per llistes obertes, un tema del qual, a ApC, n’havien fet bandera. Heu sentit ApC, com a moviment, parlant d’aquesta ILP? Shhhhh. Silenci…

Als partits petits fa dies que no se’ls sent. No hi són. I és una llàstima, perquè també ells tenen una funció democràtica. Ni que sigui per representar, des de fora de les institucions, els ciutadans que van optar per ells. Ni que sigui per actuar com a simple moviment polític, del tipus AD800 o Sí als nostres drets, per fer política de carrer. Evidentment no tenen ni recursos ni espais ni faristols públics on manifestar-se, però en un país sovint mancat de notícies sempre tenen manera de sacsejar el debat públic, de mirar d’incidir, des de fora, en les decisions que després ens afecten a tots.

Les oposicions es passen quatre anys treballant per demostrar als ciutadans que estan preparades per governar. De la mateixa manera, els partits extraparlamentaris haurien de demostrar-nos, durant els quatre anys que són fora, que estan capacitats per aportar-nos alguna cosa des de dins del parlament, que són alternativa al bipartidisme actual. De moment, i em sap greu, no és el cas. Els Verds, ApC, els Liberals i la resta contribueixen, ara mateix, a què pensem d’ells allò que en d’altres ocasions alguns d’ells havien denunciat: que només se’n recorden de la política cada quatre anys, quan hi ha cadires en joc.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 17 de maig del 2013

Imatges: llocs web oficials de Liberals d’Andorra, Andorra pel Canvi i Verds d’Andorra