Hi ha una peŀlícula magistral (vaja, a mi em sembla sublim) que es diu Memento. La protagonitza un paio amb amnèsia anterògrada, que ve a ser una incapacitat per fixar els nous records a la memòria a llarg termini. Vaja, que l’home no recorda res del que ha passat fa cinc minuts i això, evidentment, li complica la recerca del violador i assassí de la seva dona. Per suplir aquestes mancances, en Leonard, així es diu el nostre home, va tatuant-se al cos les pistes més interessants a seguir.
Fa uns dies que penso que com a societat no estem tan lluny d’en Leonard. Que som una societat amb amnèsia anterògrada. Però més greu: amb amnèsia anterògrada voluntària. I pitjor encara: sense tants recursos com en Leonard per fer-hi front.
Quan les coses ens van anar molt bé, vam decidir oblidar com era el món quan ens anaven malament o quan ens anaven simplement bé. I ens vam oblidar voluntàriament d’aquelles institucions que ens servien quan només preteníem menjar i no devorar, com les cooperatives o les mútues… La nostra crisi és una crisi de creativitat, de no saber trobar alternatives, sí, però també és una crisi de memòria i, doncs, de tossuderia, d’insistir una vegada i una altra en la mateixa pedra perquè hem decidit oblidar que quan caminem solen haver-hi pedres. I és clar, si no som prou creatius com per imaginar un futur alternatiu i alhora oblidem voluntàriament les lliçons del passat, doncs estem fumuts…
Però acceptem-ho, OK, passat és passat i l’anterior ja hem decidit oblidar-lo. En Leonard ja hauria perdut unes pistes molt valuoses… Ara tocaria no repetir l’errada ni amb el passat immediat (l’era del desfase) ni amb el fastigós present, que algun dia serà passat i que per tant tindrem temptacions d’oblidar. Aquesta crisi ens deixa moltes lliçons que en el futur estaria molt bé recordar. Podeu triar les vostres. Jo, si m’he de quedar amb una, em quedo amb l’actitud fiscalitzadora de la ciutadania. Es considera un problema que molts independentistes a Catalunya siguin de butxaca perquè ara han vist que no els surt a compte quedar-se a Espanya… O que al rei d’Espanya només se li qüestionen les caceres i el pressupost perquè estem en crisi… O que aquí només direm piu quan arribin els impostos… I això és interessant de recordar, que és només des del malestar que adoptem actituds crítiques, que des del confort és molt més difícil però que és igualment necessari per evitar desastres futurs… I això ho hem de marcar en negreta i subratllar-ho en fluo a la llista de coses a no oblidar quan acabi la maleïda crisi…
Jo no sóc de tatuatges i els problemes de memòria, si fos en Leonard, suposo que els aniria suplint amb pòstits, amb milions de pòstits. Com a societat potser l’opció més raonable, els nostres tatuatges, els nostres pòstits, haurien de ser els llibres d’història, la recerca en ciències socials, l’educació, la cultura, els museus, el periodisme… Si continuem retallant per aquesta banda, continuarem autoprovocant-nos amnèsia anterògrada negant-nos, a més, els més mínims recursos per superar-la. I així serem incapaços d’enganxar mai el dolent de la peŀlícula…
Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 19 d’octubre del 2012
Ulleres progressives 