2. Estadística descriptiva
3. Inferència estadística. Intervals de confiança
4. Tests d’hipòtesis
5. Anàlisi de la variança i disseny d’experiments
6. Control de qualitat
7. Calibració d’instruments de mesura
Aquest és un temari d’un manual d’introducció a l’estadística. A la immensa major part de vosaltres, us deu sonar a xino. I això és un problema. Ep, no és un problema vostre, que no se m’entengui malament, és un problema de la nostra societat.
A veure, intento explicar-vos el perquè, sé que això d’avui és una mica estrany, a veure si me’n surto. El cas és que la nostra societat ha reificat, què dic ha reificat, ha di-vi-nit-zat els números, l’economia, les enquestes, l’estadística, les taules, els gràfics, els formatgets, els formatgets! El nostre déu és el totpoderós %. I ho tenim tan clar que fins i tot tenim resolt el debat de si aquest déu nostre té forma humana o no, és home o és dona… Té forma de power (de powerpoint, vaja). No ets ningú si no creus en els percentatges, si no pots expressar allò que vols dir en percentatges i presentar-ho en magnífiques diapositives. Ningú! I tot són percentatges, i tot són índexs, i tot són formatgets, i tot es quantifica…
Ei, que està molt bé, que té molts avantatges mirar-se el món d’aquesta manera. Que potser ens equivoquem? Que és una visió reduccionista i interessada? No ho sé, el cas és que no vull discutir això avui, el cas és que ens mirem el món, gairebé sempre, amb les ulleres de l’estadística posades. És així. I estarà bé o malament però és així, és una mena d’acord tàcit, implícit, que tots semblem acceptar… Però és tàcit, no l’hem posat mai sobre la taula, mai hem discutit si volíem mirar-nos el món amb aquestes ulleres o no, i com que no hem posat mai el debat sobre la taula, no el tenim ben resolt…
No el tenim ben resolt perquè ens hem autoimposat unes ulleres per llegir el món que no sabem com posar-nos i que ningú s’ha preocupat per dir-nos com es posen. Per entendre la realitat, per seguir el debat públic, per saber si el Govern ho està fent bé o malament, si tenim molt o poc fracàs escolar, molt o poc atur, necessitem, ens agradi o no, l’estadística. Això també és, avui dia, educar per a la ciutadania, perquè no només cal entendre els formatgets sinó que cal tenir capacitat per qüestionar-los, per saber si estan o no ben fets, amb dades vàlides, per saber si ens manipulen o no amb el recurs a les dades, coi. Perquè aquest és el cas, per exemple, del debat entre independentistes i unionistes a Catalunya, amb dades, d’una banda i d’una altra, que no s’aguanten per enlloc. O amb les dades de fracàs escolar que ens va oferir recentment el Cres. O amb…
Però res, als currículums escolars tenim l’estadística confinada a les mates que fan els de batxillerat econòmic. I llestos. Vaja és com si a l’escola féssim només xinès i en canvi publiquéssim els diaris i els programes electorals en rus. Impossible decidir amb coneixement de causa. Una trava més…
Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 9 de novembre del 2012
Ulleres progressives 