Una mica de Tiersen i Gógol

Tiersen torna a casa (i a ser feliç)

Les retrouvailles     Autor: Yann Tiersen   Títol: Les retrouvailles   Discogràfica: Virgin   Col·laboracions: Liz Fraser, Stuart A. Staples, Jane Birkin, Dominique A i Christophe Mossec.

No cal saber absolutament res de música per gaudir amb Yann Tiersen. Tampoc no cal, és cert, per a una bona rumba, un Dylan o una bona sessió de jazz cubà. Però el que passa amb aquest multiinstrumentista bretó és exagerat. Els requisits, doncs, són uns altres i són més senzills: estar disposat a sentir. I prou.

És injust, de fet, que se’l conegui per les bandes sonores d’Amélie o de Good bye Lenin -tal com també ho seria valorar-lo només per La valse des monstres, banda sonora de diferents obres teatrals- perquè aquesta ha estat, fins ara, la part fàcil de la seva carrera: posar música sobre imatges. Molt més interessants resulten Le phare, L’absente o aquest Les retrouvailles: bandes sonores -totes- de films no rodats. Música que, tota sola, et transmet so, imatge, una història, un estat d’ànim… Fa vuit anys, l’ombra i el pessimisme de Monochrome o La chute van acabar guanyant la partida a altres pistes més alegres d’aquell magnífic Le phare. Res a veure amb Les retrouvailles, en què Tiersen torna a ser feliç, disfruta amb una nit romàntica -amb espelmes i els ulls tapats- a la pista 4, d’un desvetllament calmat -qui l’agafés- a la 8, d’un retrobament amb el mar bretó i els seus significats a la 12, o, simplement, del mateix retrobament a la 15 i a la 3, de l’herba fresca i l’olor de mar a la 2… ¿Què hi ha més cordes pinçades? Sí, és cert. Però s’hi ha d’insistir: Les retrouvailles (i Tiersen) no va de música, va de sensacions…

Un passeig per la Rússia del XIX

Ànimes mortes     Autor: Nikolaï Gógol   Editorial: Edicions 62   Traductor: J. M. Güell
A partir d’una història surrealista, però que enganxa de seguida (la de Txítxikhov, un exfuncionari de duanes rus que busca contractes de treballadors morts per fer-hi negoci), Nikolaï Gógol fa un acuradíssim retrat de la Rússia del XIX. Descriu, així, els funcionaris (tant la versió classe alta com la classe mitjana), els aristòcrates, les dones, els camperols i, sobretot, els terratinents, i descriu en cada capítol diferents prototips, cadascun dels quals amb les seves excentricitats. Un viatge interessantíssim –i divertit, en alguns punts— que també passa per fondes, ciutats, pobles, fires i mercats. Història novel·lada.

Publicat originalment a les seccions El nyigo-nyigo i El llibre, totes dues d’El Periòdic d’Andorra, el 14 de desembre del 2006

Sir JRR Tolkien

Les portes de l’ascensor s’obren, recorro l’ample passadís que em separa de la porta i finalment arribo a la feina. Fullejo diaris i quan arribo a l’apartat d’espectacles, llegeixo una notícia que em sobta i que diu “Es prepara la nova pel·lícula d’El senyor dels anells.”

No és que em faci una gran il·lusió que passin aquesta gran trilogia a la pantalla, ja que no sóc gaire partidari de transformar les novel·les en pel·lícules i, encara menys, les de fantasia, però aquest tema m’ha fet pensar que darrere de tota aquesta història hi ha un gran autor que es diu John Ronald Reuel Tolkien. Bé, jo en dic gran autor perquè n’he llegit moltes coses, i totes m’han sorprès i m’han agradat moltíssim; tot i això, considero que, de gustos, n’hi ha per a tothom i jo el que no vull fer és pintar-vos Tolkien com una meravella; simplement, us mostraré una miqueta qui és i ja el jutjareu vosaltres mateixos.

D’entrada, he de dir-vos que JRR Tolkien és autor de fantasia èpica, però més que autor, molta gent, entre els quals m’incloc, pensa que és el déu d’aquest gènere. I és que Tolkien no escrivia les típiques històries de “poble és atacat per dracs, criden als mags, vénen, adéu als dracs i tot és fantàstic”, no!

Aquest autor, en una de les seves cartes (que posteriorment s’han publicat) deia que el seu objectiu era donar a la Gran Bretanya una mitologia. Jo, sincerament, penso que ha atès perfectament el seu difícil objectiu i que els anglesos, amb els seus hobbits, ainurs i nazguls no tenen res per delejar dels perseus o les meduses dels grecs; tot i que això no vol dir que no m’agradi aquesta mitologia, que aprecio moltíssim.

A més, Tolkien va trencar un tòpic de la literatura que és que els autors de novel·la històrica o realista han de documentar-se per escriure, no com els de fantasia o aventures. I és que ell, per crear tots els noms dels seus personatges, els dels indrets pels quals es movien i la llengua en la qual parlaven, va documentar-se en les mitologies de tot el nostre continent i molt especialment en les escandinaves. Això, però, no vol dir que Tolkien anés recopiant mitologies (com van fer els romans amb els grecs); ell en va crear una amb totes les dificultats i detalls: la Terra Mitjana (The Middle Earth), la seva llengua, les seves races, els seus habitants, el seu passat, els seus déus, els seus costums, arbres genealògics de les famílies més importants i un llarguíssim etcètera. No va deixar res per fer i us asseguro que totes aquestes coses no es fan en un any ni en una dècada! Potser és per això que l’autor sud-africà va estar tota la vida escrivint sobre el mateix tema, la Terra Mitjana, dins la qual la història d’El senyor dels anells no és més que un fet, poc més que destacable.

Fantasia, mitologia, personatges increïbles i dels quals de ben segur que us enamorareu, terres mítiques i una història, al meu parer, insuperable és el que trobareu als llibres de JRR Tolkien. Coses tan inversemblants i fantàstiques que no sé com les faran entrar en una càmera.

Però, sabeu què? Trobo que tot té el costat positiu i el d’aquest fet potser és que la realització d’aquest film farà revifar l’interès per aquest autor i per la seva obra i farà que més gent la llegeixi i d’aquesta manera puguin sortir del cinema dient: “A mi em va agradar més el llibre”.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 251 del setmanari 7Dies el 10 de setembre del 1999