Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


2 comentaris

No tan de tots…

L’aniversari d’una Constitució correcta però que necessita millorar sempre és motiu, en el meu cas, d’una celebració agredolça. Ara vindria quan lamento el poc cas que li fem a alguns articles del Títol I, quan dic que trobo inadmissible l’estat d’abandó en què hem deixat el Títol II, quan proposo que, posats a retallar, ens carreguem el Títol III, quan reclamo canvis substancials en parts dels títols II i IV per poder assolir més qualitat democràtica, o quan animo la nostra classe política a simpatitzar una mica més amb el Títol IX. No aniré per aquí avui, però. En comptes de rellegir-la, ni que sigui en diagonal, aquest any he preferit fer balanç dels vint anys de Constitució amb l’ajuda d’una calculadora. L’argument és molt senzill, ja ho veureu.

Al referèndum que va permetre aprovar la Constitució, ara fa vint anys i un dia, tenien dret de vot 9123 persones, de les quals 6910 el van exercir i 4903 ho van fer per votar que sí. Com els oients bé coincidiran, no tots ells continuen vius avui dia. Si apliquem a les xifres que esmentàvem fa un moment la taxa de mortalitat mitjana que hem tingut els darrers vint anys, i que és del 3,20‰ anual, podem estimar que dels ciutadans que el 14 de març del 1993 podien votar, van votar i van votar que sí en queden, respectivament, 8539, 6468 i 4589. Considerem dues dades més: 1/ a les últimes eleccions comunals, ara fa poc més d’un any, van ser cridats a les urnes 22381 ciutadans; i 2/ segons les dades del 2012 del Departament d’Estadística del Govern, a Andorra hi viuen 62087 persones majors de 18 anys.

Ja em perdonareu el ball de xifres, però si juguem amb totes elles, els resultats són d’allò més eloqüents. Per exemple, els que van tenir l’oportunitat de votar la Constitució, ara fa vint anys, només representen, avui, un 38% dels votants i un 13,75% de la població major d’edat. Encara més: només un 28,9% dels ciutadans que ara tenim dret a vot i poc més d’un 10% (10,35%) de la població adulta actual d’aquest país van participar en el referèndum constitucional. I, per últim, la dada definitiva –tant és si us heu perdut amb tota la resta–: tan sols un de cada cinc ciutadans amb dret a vot actualment (un 20,5%) van dir sí a aquesta Constitució, una xifra que baixa fins a un dramàtic 7,9% si el que considerem, ara, és la població major de 18 anys que viu a Andorra.

Que això passa a tot arreu? No, en tan sols vint anys no, i encara menys amb aquesta magnitud. Perquè a Andorra la desproporció entre els que van decidir per nosaltres ara fa vint anys i els que podríem fer-ho ara no és déu, com mostren les xifres que esmentàvem fa un moment, al simple pas del temps sinó a les brutals restriccions al dret de vot que existien ara fa vint anys i a la pervivència d’una part d’elles encara avui. En qualsevol cas, encara que la desproporció que ens ocupa avui aquí sigui generalitzada, aquí i arreu, més motius encara per demanar que les Constitucions, aquí i arreu, es confirmin –com a mínim això– cada x anys. No admetre això és donar per bo que el marc de convivència d’un Estat sigui aliè, en el cas d’Andorra, al 80% dels ciutadans amb dret a vot, és perpetuar que molta gent no se senti la Constitució com a pròpia. Estem segurs que ens ho podem permetre?

Quan els partits o els nostres representants es neguin, a partir d’ara, a reformar la Constitució, podran utilitzar molts arguments. Ara bé, defensar que és intocable perquè és un contracte que hem acordat entre tots, ja no és, l’any 2013, un argument vàlid.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 15 de març del 2013

Anuncis


1 comentari

Als que van votar “no”

Els que van votar “no”, ara farà vint anys, no em deuen –com a ciutadà– cap explicació. No s’han de justificar per res. I ara! Com si la Constitució hagués demostrat ser perfecta o infal·lible… Els que van votar “no”, fins i tot els que van fer campanya activa pel “no”, tenen tot el dret del món a pensar, ara, que si tornessin vint anys enrere, votarien que “sí”. Els que van votar “no” tenen dret a defensar i reivindicar amb vehemència, ara, la Constitució que no van votar fa vint anys, i creure-se-la, i fer-se-la seva, i invocar-la arreu i a tothora. També és seva. És tan seva, de fet, com dels que van votar “sí”, com dels que la van redactar, com dels que l’hem hagut d’assumir sense haver-la pogut votar; està tan ben parit això de la democràcia que fa que els drets ens emparin a tots, fins i tot a aquells que hi van votar en contra… Els que van votar “no”, doncs, no em deuen res. Hi ha una cosa, però, que, com a ciutadà, sí que demano als que van votar “no”: sensibilitat pel canvi. Així com ells, un dia, van passar del “no” al “sí”, potser d’altres han transitat, durant els darrers anys, d’un “sí” a un “no”, d’un “no” crític a un “no” rotund. Ras i curt: potser a alguns se’ns ha anat quedant petita la Constitució. Perquè la gent i els temps, com bé saben els que van votar “no”, canvien, i així com els que vau votar “no” us heu beneficiat, després, del que van aprovar els que van votar “sí”, els que van votar “sí” tenen dret, ara, a canviar d’opinió, que no els tanquin la porta als morros quan demanin avançar, avançar com ho han fet els que fa vint anys votaven “no” i ara s’enquisten en un simple “sí”.

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 6 de febrer del 2013


Deixa un comentari

No és la cultura

Màscara dogonDes d’un punt de vista cultural, té molt i molt de sentit defensar que Catalunya estigui dins d’Espanya. El cas, però, és que des d’un punt de vista cultural, té molt i molt de sentit, també, defensar la independència de Catalunya. O defensar els Països Catalans. Fins i tot la independència de l’Estartit. I la de les Valls de Valira.

El cas és que la cultura, en ser molt més àmplia, flexible i canviant del que solem acceptar, ho aguanta tot. I així, des d’un punt de vista cultural, no ens posarem mai d’acord en si Catalunya ha de ser o no dins d’Espanya, igual que no ens posaríem mai d’acord en la idea mateixa d’Espanya, o en la de Països Catalans, no podríem determinar si Espanya o Catalunya tenen raó de ser, tant sigui juntes com separades…

Perquè així com és evident que els catalans formen una mena d’unitat, la proximitat geogràfica i cultural (no tota la cultura es redueix a la llengua) fa que a molts pirinencs ens pugui semblar una aberració que el Pirineu quedi dividit en quatre Estats. De la mateixa manera, es fa difícil delimitar entre Galícia i Portugal per depèn què i entre Galícia i Cantàbria per depen què altre, entre França i Alemanya a l’Alsàcia, entre Anglaterra i Escòcia, entre Catalunya i Andalusia si, a més, incorporem els processos migratoris, entre Portugal i el Brasil, si, ara, el que considerem són els lligams colonials (que per molt que siguin detestables, resulta que han existit), entre el Pirineu, els Alps i la Patagònia si, a més, reifiquem per sobre dels altres els elements culturals vinculats amb la vida a la muntanya…

Vaja, que si tirem de cultura podrem argumentar des de l’Estat universal únic i la ciutadania del món fins a la independència del Pas de la Casa. Si tirem de cultura, no ens en sortirem… El debat serà etern i si es tanca, es tanqui com es tanqui, es tancarà en fals… D’aquí que, potser el més sensat, sigui deixar la cultura de banda en aquest debat. Com també hauríem de deixar de banda l’economia. Com, de fet, hauríem de deixar de banda tot el que no sigui la política i la democràcia. Perquè el debat independentista a Catalunya només pot anar d’això, de voluntat popular, de democràcia. 

Això i només això és incontestable en aquest debat, i és per això que és tan greu que una de les parts vulgui torpedinar precisament l’única dimensió d’aquest procés que hauríem de protegir. La independència de Catalunya ha de ser o no ha de ser en funció d’allò que a la gent li surti del cap, del cor o dels genitals, tant és, l’única condició és que siguin els genitals, el cor o el cap de la gent. I després, que la gent voti sí o voti no i ho faci en funció d’arguments culturals, econòmics o gastronòmics, però el que mantindrà l’statu quo o el trencarà no pot ser la cultura, no pot ser l’economia, ha de ser la democràcia. Res més.

I qui no ho vulgui, qui vulgui defugir la voluntat  ciutadana, perfecte, que ho digui, no passa res, també a ells la democràcia els protegeix, però que no tinguin la barra de fer-ho emparant-se en la democràcia (encara que sigui la democràcia interna d’un partit) o, encara pitjor, apeŀlant a una cosa tan menyspreable quan la contraposem davant la voluntat popular com és la simple legalitat…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira l’1 de febrer del 2013


2 comentaris

De coprínceps, sistemes i falses excuses

EstanisDivendres passat, en una entrevista amb l’Àlex Lliteras a l’Ara i Aquí de RNA, el secretari d’organització de DA, l’Estanislau Sangrà, tot repassant l’actualitat del país, va tenir el seu moment estrella relacionant avortament, matrimonis entre persones del mateix sexe, Coprínceps, PS i democràcia.

A veure, el fons de la qüestió és molt simple i s’entén molt bé des de la lluita partidista: PS es planteja entrar proposicions de llei incòmodes per a DA; DA critica a PS; PS potser es planteja formalment mirar de legalitzar l’avortament en tres supòsits i extendre el vincle matrimonial a les parelles homosexuals, DA acusa PS de voler carregar-se l’estabilitat institucional, la Constitució i el país. Fins aquí, res de nou.

Com que el que a mi m’interessa avui aquí no té res a veure amb defensar un partit o atacar-ne un altre, deixeu-me fugir una mica d’aquesta lògica partidista. Que Sangrà ataqui els socialdemòcrates ja em sembla bé, ja em sembla normal. Quan, a més, els titlla de covards –políticament– per no anar fins al final amb el seu model de país, comparteixo plenament la seva crítica. El que no puc compartir de cap de les maneres són els arguments que empra per defensar la institució del Coprincipat.

Sangrà va qualificar de “complicadíssimes” qüestions com el matrimoni gai o l’avortament. En una democràcia normal, en una democràcia que s’ho cregui, no existeixen les qüestions complicadíssimes: les qüestions es plantegen, es debaten i es voten. Sigui sí o sigui no. I no hi ha més, no hauria d’haver-hi més: ni consultes porugues als lobbies, ni temença al veto d’un cap d’Estat merament representatiu, ni res de res.

Després va parlar de tantejar els obstacles però no els que tenen a veure amb la voluntat de la població sinó amb la nostra realitat institucional. És a dir, que els nostres drets i llibertats han de quedar condicionats a la nostra estructura d’Estat. Que la sobirania popular ha de quedar condicionada per l’estructura institucional. No ho sé, diria que aquí algú s’ha perdut algunes classes de constitucionalisme i de fonaments bàsics de la democràcia. A twitter en diríem #sangràfacts

Finalment, també va parlar de bombes a l’estabilitat del sistema. D’entrada, hi insisteixo, no acabo d’entendre aquesta preferència per l’estabilitat (que el Copríncep bisbe no se’ns enfadi) per sobre de la democràcia (que es tirin endavant lleis que responguin a la voluntat popular). Però és que, a més, no existeix cap bomba a l’estabilitat al sistema, és fals: el sistema és que els representants del poble voten les lleis sense filtre i un dels Coprínceps signa. I no hi ha més. Aquest és el sistema. El que porta inestabilitat al sistema és entendre’l malament, donar-li al Copríncep episcopal més poder del que vam decidir dotar-lo entre tots, fins i tot ell mateix.

Que no li agradaria que s’aprovés l’avortament? Sí, ja ho sabem. I què? Això ja està previst. Segurament al Copríncep francès no li ha agradat mai que mantinguem una fiscalitat tan baixa o que el francès no sigui llengua cooficial… Però és que només ha de signar un dels dos. El que importa és què li sembla a DA l’avortament? Sense pensar en què dirà el Copríncep, sense autocensura, sense escudar-se en un fals i interessat “No ens deixaran mai”, sense fer trampes. Què li sembla a DA l’avortament?

M’agradaria tancar, però, amb una consideració més pel que fa a la figura dels Coprínceps. Potser és massa simplista, però no puc deixar de pensar que bona part de la solució passa per la democràcia. Jo sóc republicà. Radical. I, per tant, el meu model ideal no contempla els Coprínceps. Ara bé, si tan útils els trobem, si tant lligam ens donen amb el passat, si tant ens obren les portes a l’exterior, està bé, quedem-nos-els, però fem una mica democràtica una institució no-democràtica. Els prínceps no es voten, estem d’acord, però l’estructura política d’un país sí. Una via, doncs, passaria perquè ens preguntin regularment si volem mantenir la institució del Coprincipat. Que ens ho preguntin, cada 8 o 12 anys, per exemple, coincidint amb eleccions generals, que ens preguntin si volem Coprínceps o no, i després, si els volem, que siguin qui toqui i que es mantinguin estrictament, sobretot això, en l’àmbit de les seves funcions.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 18 de gener del 2013


Deixa un comentari

Sí, ara

Imaginem una unitat domèstica en què tots quatre membres contribueixen d’una manera similar al seu manteniment (hipoteca, despeses de funcionament, menjar, etc.) i tots es beneficien també en un grau equivalent dels beneficis que aporta la unitat (una habitació, llum, aigua, escalfor, dret a cuina, accés a Internet, intimitat, etc.). Considerem, ara, dos escenaris. En el primer, la vida és generosa amb els quatre companys de pis: cap d’ells pateix estretors econòmiques i les despeses a què han decidit fer front de manera col·lectiva es paguen a preus més que raonables. En el segon, en canvi, la crisi castiga de manera desigual els quatre coresidents: un d’ells ha perdut la feina, un altre ha patit retallades en el sou, un manté les mateixes condicions laborals i l’últim té la sort de trobar-se en un sector beneficiat per la crisi; a més, tots quatre han de pagar més per la sanitat i per la seva imprescindible formació continuada i, de manera col·lectiva, han de fer front a un fort augment del preu del gasoil, de l’electricitat i dels tipus d’interès. Si ens preguntem en quin dels dos escenaris considerats els seus protagonistes tenen més incentius per adoptar les decisions comunitàries de manera estrictament i profundament democràtica, imagino que convindrem que es tracta de l’escenari de crisi. Encara que hi hagin de dedicar hores, encara que tinguin altres prioritats i maldecaps, a tots quatre els interessa poder intervenir en la decisió de conservar o abandonar la calefacció a gasoil o la línia de telefonia fixa. En la misèria, conclouen, és molt més necessària la democràcia que en l’abundància.

Un dels discursos hegemònics actualment en l’àmbit polític és aquell que defensa que, en moments de vaques magres, cal menys política i més gestió, menys debat i més resultats, menys democràcia, en síntesi, i més agilitat, més anar per feina. Discrepo. Precisament perquè hi ha crisi, ara és el moment de gastar-se-les per tenir més i millor democràcia. Sí, ara, precisament ara. I de manera urgent, a més. Que aquesta feina s’hauria d’haver fet en moment de creixement? Totalment d’acord, igual que el marc fiscal, l’obertura econòmica o la redistribució territorial de les competències. Ara bé, que no ens atrevíssim a abordar l’enriquiment democràtic quan tot anava bé en l’àmbit econòmic no és motiu per no fer-hi front ara, tot al contrari. L’increment de la qualitat democràtica, hi insisteixo, és urgent ara. Quan ens hem de repartir el pastís, ho fem com ho fem, si el pastís és gran, sempre n’hi haurà una mica per a tots. És ara, quan el que es reparteix no són més que les engrunes, que és important que tot­hom pugui decidir com es reparteixen. Sentim massa sovint els governants defensar-se dient que els ha tocat prendre les decisions més difícils, més dures, més… No és excusa, ans al contrari: les decisions més dures, en una democràcia, haurien de ser, precisament, les més compartides (tota la resta seria pretendre que els nostres líders estan tocats per la divinitat). I si no ens atrevim a fer-ho tirant més de referèndum, com els helvètics, com a mínim hauríem d’apostar per més transparència, més responsabilitat política o, com a mínim –oh, revolució!–, per incloure tan dures mesures als programes electorals.

Publicat originalment en dues parts a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 9 i el 16 de gener del 2013


Deixa un comentari

La ciutadania és això

Image Image
El calendari ha volgut fer coincidir en un lapse molt curt de temps dos esdeveniments molt interessants per a la vida política andorrana, dos exemples claríssims de què vol dir exercir la ciutadania.
Perquè la ciutadania és això. És pensar, escolta tu, a mi, en la meva situació actual, el fum dels bars em molesta. I trobo que està perjudicant la meva salut, la de la meva filla, la d’un munt de gent. I trobo que no dec ser l’única que pensa així. I ni el govern ni l’oposició semblen estar per la labor… I si em poso a recollir signatures i proposem entre tots que tots els espais públics del país siguin espais lliures de fum?
La ciutadania és això. És pensar, escolta tu, a mi aquest no em sembla el millor indret per ubicar un heliport. Perquè passa prop de casa meva i prop de diferents escoles, perquè em sembla una zona perillosa… I si busco afins a la meva causa (incloent el Comú), i pressionem el govern perquè canviï de parer? I si omplim el centre de pancartes? I si muntem una plataforma? I si exposem la nostra opinió als mitjans? I si…
La ciutadania és això. És proposar, és queixar-te, és exigir als governants, és participar del debat públic. I potser a mi no em sembla bé que no es pugui fumar als bars o que els millonetis, concepte de moda, només es queixin quan els fan l’heliport prop de casa seva. O potser sí que em sembla bé. Tant és. La gran notícia amb què em quedo és que sembla que cada cop més gent sembla estar disposada a exercir la ciutadania.
Perquè la ciutadania és això. Impulsar una ILP, o participar-hi amb una simple signatura, o rebutjar de participar-hi amb un argument. O crear una plataforma NIMBY contra la ubicació d’un heliport al roc del Patapou. O escriure una carta al director a qualsevol diari, o trucar per participar a una tertúlia de ràdio, o entrar a un partit i presentar-te com a candidat per intentar millorar el teu país, la teva parròquia, el teu poble. O anar a votar, o crear un bloc d’opinió, o entrar a una plataforma del tipus #AD800, o qüestionar al twitter els #fornéfacts (és a dir, les opinions de l’excap de Govern Marc Forné sobre la participació ciutadana i la llibertat d’expressió…). La ciutadania és tot això, no és una obligació però tampoc és un privilegi, per molt que a alguns encara els costi acceptar-ho.
Tant és si l’exerceixen fatxes, progres, si ho fan per defensar quelcom amb què estem d’acord o el projecte més horrible que se’ns hagi passat mai pel cap, que la gent participi a la construcció de la seva societat és molt més que respectable, és sempre una gran notícia. Perquè la ciutadania és un dret. I exercir-la, a més, és un plaer dels grans…
Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 14 de desembre del 2012


Deixa un comentari

25N: radiografia i repartiment de cartes

Totes les eleccions serveixen per fer (a partir dels vots) una radiografia força fiable de l’estat d’opinió d’un país i per repartir (a partir dels escons) millors o pitjors cartes entre els diferents jugadors del joc polític. Aquestes dues funcions de tots els comicis ens permeten, doncs, abordar l’anàlisi de les eleccions al parlament del passat 25N des d’una doble perspectiva que, d’altra banda, hauríem de separar nítidament per no barrejar les coses.

Radiografia

Si ens mirem el 25N com un gran sondeig d’opinió (amb la fiabilitat privilegiada que aporta el fet de treballar amb universos i no amb mostres i de comptar, a més, amb una participació que frega el 70%), la informació que hi trobem és força clara.

No respon totes les preguntes, és evident. És molt difícil, per exemple, calibrar la comprensió (o no) de la ciutadania amb les retallades: és cert que CiU baixa, però aquesta caiguda coincideix amb un canvi fonamental del seu discurs sobiranista, i a més el PP puja i el PSC també baixa, tot i estar a l’oposició, però el record de les retallades del PSOE encara és ben present… En fi, en aquest cas haurem d’esperar estudis posteriors.

On trobem una informació molt més clara, però, és en tot allò relacionat amb la principal clivella d’aquest procés electoral.

1. En relació a l’interès que desperta el tema, per a un 30% de la ciutadania (abstenció) i un 6,36% dels votants (blancs, nuls i partits que no feien de la qüestió sobiranista un tema fonamental), això de independència sí o independència no, no va amb ells, ni tan sols en un moment de màxima politització del tema.

2. Pel que fa al dret d’autodeterminació, un 59,01% dels votants (CiU, ERC, ICV, CUP, SI) es mostren clarament a favor d’un referèndum d’autodeterminació i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) es posicionen clarament en contra.

3. Pel que fa, en canvi, a la independència, hi ha un 35,4% dels votants (PSC, PP, C’s, UPyD) clarament en contra i un percentatge de partidaris de la separació d’Espanya que, en canvi, es mou en una forquilla entre un mínim del 18,44% (ERC, CUP, SI) i un màxim del 59%, en funció de com s’acabessin posicionant els votants de CiU i d’ICV.

4. Si es deixa de somiar amb la independència, aleshores hi ha una altra dada important i que és la més clara de totes: un 73,48% (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP, SI) es mostra clarament a favor d’incrementar el grau d’autonomia catalana i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) aposta per mantenir l’statu quo actual.

Les dades, doncs, són clares. Ara cal voler escoltar-les…

Repartiment de cartes

El 25N ens deixa igualment molts elements interessants si ens el mirem, ara, com un repartiment de rols i posicions pels propers quatre (?) anys. En destaco tan sols alguns.

1. Les eleccions les ha guanyat CiU. Podem parlar de derrota moral, de caiguda espectacular en el nombre d’escons, de no assoliment de la majoria absoluta, d’abisme entre expectatives i resultats i d’un munt de coses més, però les eleccions, ens agradi o no, hi insisteixo, les ha guanyat CiU. I no ho ha fet d’una manera qualsevol, ho ha fet, a més, de manera claríssima, inqüestionable: amb el doble de vots que la segona força en nombre de vots (PSC); amb dues vegades i mitja més escons que la segona força en nombre d’escons (ERC); i amb més escons i gairebé tants vots com els que aconsegueixen, plegats, els quatre partits (PP, PSC, C’s, UPyD) que s’oposaven al punt principal del programa convergent.

2. Tot i aquesta victòria tan contundent en termes relatius (és a dir, en relació a les altres candidatures), en quedar tan lluny de la majoria absoluta, CiU està condemnada a una governabilitat d’allò més complexa amb obstacles fonamentals, diversos i constants tant a la plaça Sant Jaume com al parc de la Ciutadella.

3. Això és així perquè el sistema de partits català és, actualment, una rara avis a nivell mundial. D’entrada, per l’enorme distància entre el primer i el segon partit. En segon lloc, per la gran quantitat de partits representats en una cambra legislativa de dimensions relativament petites. I finalment, pel gran pes relatiu que tenen aquestes forces minoritàries: a la segona i a la quarta força només les separen dos escons i 52.000 vots (un 1,7%); a la segona i a la sisena tan sols les separa un 6% del total de vots; hi ha molta més distància entre la primera i la segona força que entre la segona i la divuitena (i última).

4. El que condiciona la governabilitat i la legislabilitat, doncs –i això no és ni positiu ni negatiu, és un fet– és el sistema de partits, no la fragmentació a seques del parlament català. Parlem, però, una mica més de fragmentació i de pluralitat. D’entrada, treiem-li la connotació negativa. Pel meu gust personal, de pluralitat encara n’hi ha poca i tot. O no ajudaria a tot el procés que ha de venir que CDC i UDC anessin per separat, cadascuna amb les seves cartes específiques sobre la taula?

I després, n’hi ha tanta de fragmentació? Si bé és cert que a nivell intraparlamentari es manté, si anem més enllà d’una perspectiva estrictament comptable, la pluralitat augmenta, ja que passem d’una cambra amb set forces, emmarcades en sis grups, i amb un one issue party (SI) que no aportava gaires novetats al debat, a una altra amb set forces, set grups parlamentaris, i una formació (CUP) que sí aporta nous temes a l’agenda. A nivell global, però, trobem menys fragmentació que fa dos anys ja que si aleshores quedaven fora de la representació parlamentària un 6,86% dels vots que van a parar a candidatures (amb 32 forces que van quedar fora de la cambra) aquest cop la xifra s’ha reduït a un 5,71% (amb 11 candidatures fora del parlament). És a dir, que el conjunt del Parlament (amb la reducció de l’abstenció, dels vots nuls i blancs i dels vots a forces extraparlamentàries) representa més ciutadans que abans, una bona notícia, en tot cas, per a la democràcia. Per tant, sí, més pluralitat intra, però també més concentració en global.

5. Plataforma per Catalunya. 2,42% de vots el 2010, 1,65% ara. Vot útil? Sí. Però també una lliçó: com menys parlem dels partits xenòfobs, pitjor els hi va.

6. Tothom al seu lloc. El rànking de les eleccions pel que fa a la principal clivella, per si algú encara té dubtes: 1/ sobiranistes indefinits; 2/ independentistes radicals; 3/ federalistes poc convençuts; 4/ unionistes radicals; 5/ pro dret a decidir i després ja es veurà; 6/ unionistes radicals; 7/ independentistes radicals.

En fi, que les cartes ja estan repartides. Són les que són i no canviaran. Ara tan sols queda decidir si es juguen amb trempera i valentia o amb desil·lusió i victimisme.

Publicat originalment al meu blog d’opinió de l’edició digital del Diari d’Andorra el 28 de novembre del 2012

Una versió reduïda d’aquest post (localitzable aquí i corresponent bàsicament a la primera part d’aquest text) es va publicar el mateix dia a la columna d’opinió La Seca, La Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra amb el títol Radiografia