Esquerdes

L’atac al domicili del ministre Cinca obre esquerdes en la nostra concepció de la seguretat però també en la nostra manera de fer política

Les esquerdes als vidres de dues de les finestres del domicili del ministre de Finances i Funció Pública són un símbol difícilment superable de les esquerdes que aquest atac ha provocat a la bombolla andorrana. Una bombolla molt nostra, és cert, i molt preuada, però una bombolla que, en matèria de seguretat, és més fruit de la casualitat que de cap altra cosa (que aquest sigui un país segur no té res a veure amb què sigui un país molt o molt ben protegit). Una bombolla fràgil, doncs. Una bombolla que aguanta alguns cops però que després del (fals) cas de regirament de papers al Govern el 2006, les escoltes telefòniques durant el Govern Pintat, o l’atac violent contra el domicili del ministre Cinca (per parlar, només, de casos relacionats amb l’esfera pública) s’ha demostrat que es pot acabar esberlant amb facilitat, esmicolant-se en mil pedaços. Certes polítiques de seguretat –dels càrrecs i edificis públics, és evident, però no només— s’hauran d’actualitzar o implementar per primera vegada i adaptar-se així al desgast de la bombolla. Vaja, el final de la innocència, una més de les especifitats amenaçades al país de les especificitats…

Més enllà de la seva dimensió humana (la principal, al cap i a la fi) i de les seves implicacions en l’àmbit de la seguretat, l’atac contra el domicili de la família Cinca la matinada de diumenge passat mereix també una lectura política. Abans de llençar-nos-hi, però, un advertiment s’imposa. Tota la lectura posterior es basa en un supòsit doble sense el compliment del qual no té sentit (excepte com a cas teòric): l’autor (o els autors) dels trets sabia que el domicili contra el qual disparaven era el del ministre Cinca i el van atacar precisament per motius relacionats amb la seva dimensió pública. De confirmar-se aquests dos supòsits, podríem qualificar l’acció de diumenge d’intent d’intimidació violenta del ministre de Finances i Funció Pública i, per extensió, de tot el Govern, de tots els càrrecs electes, de tots els polítics, de la política.

Acotats els termes, dues preguntes bàsiques: 1/ com hem arribat fins aquí? i 2/ i ara què? La formulació de la primera d’elles porta associada implícitament una part de la resposta: l’atemptat de diumenge no és un bolet sinó un símptoma. Quan l’Albert Roig va piular la notícia, diumenge al vespre, la reacció general va ser, evidentment, de sorpresa. Passats uns minuts, però, es feia evident que l’acció no era tan sorprenent, que encaixava, ai las, amb l’Andorra actual. La prova és que és una acció intel·ligible, tothom la condemna però tothom l’entén (des d’un punt de vista intel·lectual, no moral), tothom la sap llegir, des del cap de Govern, que no dubta en considerar-la com un atac a l’Executiu, fins als anònims habituals que comenten als mitjans digitals, amb les teories més diverses sobre autors i mòbils (un funcionari emprenyat, un poli preocupat per la pensió, algú que ho ha perdut tot, algú de fora…). Qui més qui menys  entén l’acció i va fent les seves elucubracions. El que desconcerta, en síntesi, és l’escalada en el nivell de violència però no la lògica de l’acció.

Un símptoma, d’acord, però un símptoma de què? Doncs simplement d’un increment del nivell de violència en la nostra manera d’abordar els problemes polítics. L’enorme violència que destil·len una bona part dels anònims publicats en premsa (digital i no), la tolerància i (pitjor encara) la normalització de la mentida, l’exageració, la difamació, la demagògia, la deriva dels partits durant la legislatura 2009-2011… Podem posar-ho tot junt en el mateix sac? Evidentment que sí. De fet, es tracta precisament d’això, d’una olla barrejada que acaba creant un caldo de cultiu molt perillós, especialment si la crispació generada es barreja amb una situació objectivament dramàtica per a alguns i de total incertesa per a tots i amb l’entronització, d’altra banda, d’un discurs demagog de desprestigi de la política.

I ara què? Evidentment, la decisió més sensata passa per aprofitar aquest cas com el que és, un avís, un despertador. Hi ha debats inajornables: canvis en les polítiques de seguretat, millores en la regulació de la participació a fòrums digitals (existeixen moltes vies possibles, no té perquè reduir-se la llibertat a la xarxa), autocrítica de la classe política i aposta clara des de tots els bàndols per reduir la crispació… També, però –per molt superflu que es vegi des de l’òptica economicista imperant (ja es tracta d’això, no?)-, cal treballar per prestigiar la política –l’alternativa, no cal dir-ho, és la selva—. I no hi ha millor manera de prestigiar la política que practicant-la amb normalitat, sense por, sense desconfiances, sense amenaces ni tabús. Jordi Cinca té tota la legitimitat del món com a ministre de Finances per proposar tots els canvis que consideri necessaris i beneficiosos pel país. Els ciutadans (de manera individual o col·lectiva) tenen, d’altra banda, tota la legitimat del món per discrepar, criticar i proposar alternatives. Sense por a represàlies, sense por a res, ni els uns ni els altres. Així de simple. Armats, sí, però únicament de paraules. No pot haver-hi una alternativa més clara i més sòlida a la violència.