Pensar

El Toni Caus escrivia, no fa gaire temps, unes columnes delicioses al Diari d’Andorra en què, amb una prosa impagable, abordava, sense que te n’adonessis, un munt de temes de l’actualitat més punyent a partir de la narració d’experiències personals anecdòtiques. Desconec per què va cessar la seva coŀlaboració però tinc clar que representa una gran pèrdua pel columnisme d’aquest país. En una sèrie d’aquells bitllets, el Toni Caus se les empescava, amb tota l’agilitat literària del món, per relacionar una gran part dels problemes fonamentals que ens afecten a nivell polític i social amb deficiències en l’àmbit de la lectura. Segons ell, i -tot i que la recepta és volgudament exagerada- no puc deixar d’estar-hi d’acord, bona part dels problemes que tenim com a societat els solucionaríem, simplement, amb més i millors biblioteques.

Recordava l’altre dia aquella idea esbojarrada / simplista / revolucionària mentre anava bastint mentalment aquesta opinió parlada d’avui. Perquè tot i que ens manquen espais de lectura, també ens manquen –i d’això és del que volia parlar avui aquí– espais per pensar.

Som una societat amb un munt d’artefactes al nostre abast per informar-nos i per comunicar però amb una mancança absoluta potser no d’artilugis però sí d’espais i de moments per pensar. No per pensar en, o pensar a. No. Per pensar. En majúscules. O no, ni tan sols. Per pensar a seques. Per pensar i prou. Per reflexionar, si us agrada més la paraula. Per, com deia el títol d’un espai radiofònic magnífic, pensar per pensar.

Se’ns ha menjat el fast thinking, el pensar ràpid, el pensament aplicat, el pensar per a.  En el meu cas, el pensar en com teixir una nova classe, el reflexionar una intervenció en un grup de treball, el pensar en una crítica de no sé què per redactar una columna, el pensar en la trama argumental d’un conte… Però, i pensar i prou? Mireu de recordar quina és l’última vegada que us heu assegut a pensar? Simplement a pensar? quina és l’última vegada que us heu aturat a pensar amb garanties.

Se’ns menja l’actualitat, el dia a dia, les presses, i amb això estem constrenyint la nostra potencialitat com a animals pensants. Que el món va ràpid? Sí, i tant, i no cal frenar-lo, però sí que hauríem de ser capaços de baixar del tren de tant en tant… I, simplement, pensar. Una estoneta: al lavabo, a la pelu, conduint… tant és l’embolcall. I que se subvencionin espais per pensar pel carrer, a les empreses, que es decretin estones obligatòries a casa, sense pantalles, sense soroll! Castiguem-nos tots plegats, de tant en tant –com està de moda fer amb les criatures–, al racó de pensar! Exagero, en sóc conscient, però crec que sí que hi ha una mica d’això.

Rebem un munt d’estímuls al llarg del dia però no els aprofitem prou. Som una máquina de menjar sense aparell digestiu. I crec que sense fer una passa endavant en aquest sentit, sense afegir la reflexió a la informació i a la comunicació, poc sentit tindrà això de la revolució tecnològica, poc podrem avançar respecte a l’estadi on ens trobem actualment.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira l’11 de gener del 2013

No hi sóc

Permeteu-me començar l’any amb un anti-bon propòsit: els propers dotze mesos continuaré sent algú difícil de contactar. No m’instal·laré el WhatsApp, no portaré sempre el mòbil a sobre, no respondré sempre a l’instant els correus electrònics, els missatges privats de les xarxes socials, els comentaris als blocs o els SMS, no acceptaré totes les peticions d’amistat virtuals… No es tracta d’una postura. Ni m’agrada fer-me pregar, ni és una qüestió d’agenda saturada (tot i que, ara per ara, podria ser-ho), ni existeix cap voluntat de fer-me l’interessant: tinc tele –i la miro–, tinc telèfon, ordinador, tauleta i mòbil –amb connexió a Internet arreu–, tinc comptes de correu, Facebook i Twitter, mantinc més d’un bloc… No sóc, per tant, un antiavenç tecnològic en l’àmbit de la comunicació interpersonal. Però resulta que tampoc sóc un metge de guàrdia, ni un proveïdor de bons consells d’emergència, ni un manetes en informàtica, en electrònica, en mecànica o en res: ningú es perd gran cosa per no poder contactar-me a l’instant. Es tracta, simplement, d’acceptar la realitat: sóc despistat de mena (i em deixo tot sovint el mòbil), sóc mandrós i perfeccionista (i cada correu respost esdevé, doncs, una odissea) i, a més, un pèl asocial, sí, d’acord. Ah, i també hi ha allò del dret a no estar connectat, a no voler estar tot el dia envoltat d’onetes. Hi ha tot això, doncs, però també que la gràcia que li trobo a tot plegat és poder connectar amb el món en tot moment però no que el món em pugui contactar a mi encara que jo no ho vulgui. I aquest 2013, ves, he decidit continuar-me autoregalant aquest petit marge de maniobra…

Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 2 de gener del 2013

Spotify com a model

En un principi m’havia plantejat aquesta coŀlaboració com a un espai òptim per anar repassant algunes de les meves dèries, coses que m’entusiamen i coses que em treuen de polleguera… Un parell de mesos després, com era previsible, el rajón s’ha menjat l’entusiasta. Previsible, ja us ho dic… Però va, avui serà una excepció.

I és que aquesta setmana estic encantat de la vida, per fi podia llegir una d’aquelles notícies que t’alegren el dia. Ei, a veure, rebaixem expectatives eh… Ni pau al món, ni final de la crisi, ni una Andorra més democràtica… que un ja s’acaba conformant amb ben poqueta cosa…

El cas és que Spotify ja ha arribat a Andorra! Que sí, que sí, que amb una IP francesa o espanyola o fent la primera connexió fora d’Andorra podies trampejar la limitació a casa nostra, però no sempre era el més pràctic… Ara tenim Spotify de totes totes. I això m’entusiasma perquè Em permet ampliar la possibilitat d’incrementar i variar la meva discografia de manera descomunal, evidentment.

Però no només. Sabeu allò de l’intentar que quadri el màxim possible la teva manera de pensar amb la teva manera d’actuar? Sí…. allò que costa tant però que es veu que et dóna tanta tranquiŀlitat? Doncs exactament això, que Spotify m’ho permet.

D’entrada em permet escoltar un munt de música sense necessitat de posseir-la, trencant amb el tema de la propietat per la propietat, amb la lògica consumista i connectant, en canvi, amb una lògica de biblioteca que em sembla molt més interessant.

D’altra banda, m’ho posa fàcil. Jo vull escoltar música i ells me l’ofereixen. Pagant? Sí, però és que ja m’està bé pagar, ja m’està bé contribuir amb els creadors que m’ofereixen aquesta música i amb els distribuidors que me la porten. Sense sentir-me un explotador o un lladre, amb la tranquiŀlitat de no estar perjudicant ningú i amb un preu que, per la meva butxaca, també em sembla molt raonable: o hav d’escoltar publicitat o contribuir amb 6 o 10 euros al mes. I tot, a més, sense maldecaps per complir o no amb la legalitat, tot ben fàcil…

I encara més, perquè entre els costos amagats no n’hi ha cap que em molesti. Perquè Spotify funcioni sé que hi ha una petita renúncia a la meva privacitat, però que se sàpiguin més o menys públicament els meus gustos o, sobretot, les meves curiositats musicals (que això és, al cap i a la fi, el més intessant de la plataforma), no m’amoïna gens ni mica…

I finalment, perquè combina molt bé la doble perspectiva d’internet. Em permet organitzar-me la música de manera clàssica, inspirant-me d’allò que recomanen els crítics, com tota la vida, però també inspirar-me d’allò que escolten els que fan la música que a mi m’agrada o els que solen escoltar el mateix tipus de música que jo…

Vaja, que Spotify està molt bé per si mateix però que no estaria malament, a més, tenir-lo com a model de fer les coses en aquesta era digital. Molts pros i poques pegues. I un cop més, un model nòrdic.

És que aquests escandinaus… mira que la toquen bé eh! Si no fos per la manca de llum i perquè el suec fa pinta de complicat, us diria que ja m’heu vist prou…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 16 de novembre del 2012

Tecnologia i política

A diferència del bàsquet, el tennis o el rugbi, el futbol sembla sentir-se còmode aïllat de la innovació tecnològica. Que hi ha molts gols fantasma? Doncs afegim dos àrbitres d’àrea, que a més ens serviran per afinar una mica més amb els penals. Al final, però, ni una cosa ni una altra: no hi ha ni un sol àrbitre d’àrea que es mulli. La UEFA, en canvi, no rectifica. Ni sensors a les porteries, ni cronometratge precís, ni ús de les càmeres per confirmar simples intuïcions, ni tan sols un trist esprai per mantenir la tanca a la distància que toca quan es xuta una falta. Res de res.

La resistència a la innovació tecnològica que practica el futbol només és comparable a la de la política i aquesta última, per molt futbolero que sigui –que ho sóc–, que voleu que us digui, em preocupa una mica més…

Els canvis tecnològics condicionen la nostra manera de veure el món, la nostra manera d’entendre la vida. Quan el sociòleg Manuel Castells va publicar, a finals del segle passat, la seva trilogia L’era de la informació, em feia creus dels canvis que ell vaticinava que Internet, i tot el que l’acompanya, implicaria en les nostres societats a nivell social i antropològic. No hagués donat ni un cèntim. Dotze anys després, nyam nyam nyam, em menjo els meus pronòstics de pa sucat amb oli i em rendeixo a l’evidència: la tecnologia condiciona la vida, i tant que la condiciona, tu diràs!

La tecnologia i l’avenç tecnològic també hauria de condicionar, doncs, la política. Condicionar en sentit positiu, en el sentit de permetre noves possibilitats, d’obrir nous horitzons. Però res, l’afectació ha estat mínima i s’ha centrat, bàsicament, en la comunicació política, allò de captar i fidelitzar clients. I prou (o gairebé), que ja és trist…

La tecnologia, a més, sempre havia condicionat la política, sobretot en els primers temps… Però també en temps relativament recents. Als EUA, les eleccions seran el 6 de novembre. No serà fins quaranta dies després, però, que els compromissaris votats en aquelles eleccions (que no són directes) elegiran a Washington el proper president nordamericà. Per què 40? Perquè és el temps que es trigava per arribar a la capital des de l’Estat més allunyat. A cavall, que era la tecnologia de transport principal quan es va decidir el sistema electoral.

Per què no es manté avui aquesta harmonia entre nivell de desenvolupament tecnològic i política? Per què no s’aprofiten les seves potencialitats per fer un Estat millor, més obert, més democràtic? Doncs suposo que precisament per això, perquè no interessa. Perquè va lligat al conservadorisme profund de les elits polítiques que no accepten mai el més mínim canvi, no fos cas que perdessin una part ínfima del pastís que controlen. Fixeu-vos, per exemple, que l’oposició al sistema sí que aprofita, i molt, les possibilitats del 2.0…

I així estem, amb tecnologies del 2012 i amb maneres de fer política del segle XIX, i no és una manera de parlar… Sense administració electrònica per fer administracions públiques menys burocràtiques, més barates i, sobretot, més accessibles. Sense aprofitament del web per fer administracions molt més transparents. Sense vot electrònic que permeti facilitar i, doncs, ampliar la participació a les eleccions o, encara millor, per enriquir el sistema democràtic, fent més fàcil i, doncs, més freqüent el recurs a mecanismes de democràcia directa. Sense ús del 2.0 per fer democràcies més participatives. Sense… sense… sense… I així ens podríem passar una bona estona.

Sort que sempre hi ha excepcions que et reconcilien amb el món. A Finlàndia, ara pretenen revolucionar el món de les ILP per fer més fàcil i accessible que la ciutadania pugui proposar i crear noves lleis i, per fer-ho, experimentaran amb tecnologies de l’estil crowdsourcing. I és que sempre tornem al mateix punt, però al final tot és qüestió de voluntat política…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 12 d’octubre del 2012

Massa semblant

Un any lluny d’Europa m’ha acabat familiaritzant amb les edicions digitals dels meus diaris de referència i, amb elles, amb les seccions de “Tecnologia” exclusives de la versió en línia d’aquests mitjans. Poc a poc aquestes seccions han esdevingut les primeres que consulto en obrir el diari i han aconseguit, alhora, que temes com els canvis culturals que comporta la web 2.0, per exemple, també hagin pujat moltes posicions en el meu rànquing d’interessos malgrat que continuo sent un autèntic profà en la matèria…

Com a politòleg, però, és potser l’univers Second Life el que més m’atreu ara mateix: en pocs mesos Sarkozy i Royal han fet precampanya a les presidencials franceses a Second Life; a Espanya Gaspar Llamazares (IU) ja disposa del seu avatar; a Euskadi la kale borroka va atacar fa poc una seu virtual del PSOE; etc. Se suposa que aquesta gran semblança amb la realitat és la que fa interessant i creïble la vida alternativa a Second Life; també pot considerar-se, però, que tanta semblança no permet ni tan sols parlar d’”alternativa” i que aquest projecte no és res més, doncs, que una nova oportunitat fallida de crear una experiència personal i social realment interessant. No vull negar en cap cas l’interès de viure una altra vida com la meva però amb uns trets personals diferents. El que passa és que se’m fa poca cosa comparat a l’oportunitat de viure una altra vida (amb els mateixos trets o amb uns altres) sota un sistema totalment diferent… Sisplau!, l’última cosa que voldria en una segona vida seria trobar-me amb un míting del PLA o del PS o haver d’anar a comprar mobles a l’IKEA per a la meva nova casa…

El problema, però, no és que Second Life ens acabi oferint quelcom menys interessant del que podria a nivell personal; el problema rau en què constata i pateix una pobresa absoluta en la creació d’alternatives sòlides a les estructures polítiques, socials i econòmiques existents. Més que una second life és més aviat una first life bis. Aquí, doncs, hi ha qui ha fet la feina i qui no l’ha fet… Els que l’han fet, és clar, són els que controlen el sistema actual i no volen ni a sentir parlar del disseny d’alternatives al món que controlen. Així s’explica, per exemple, la presència de les grans empreses o partits a Second Life: el risc (per a un partit, per exemple) no és que el seu candidat no figuri en el món virtual sinó que s’arribi a crear un món on la mateixa idea de partit no hi tingui cabuda. Per tant els que hi tenien quelcom a perdre s’han espavilat; no és el cas dels que hi teníem molt a guanyar: no hem sabut aprofitar la nostra segona vida com a un laboratori d’experiències per millorar la primera sinó que ens hem limitat a fer-la servir com a un senzill annex de la real. Hem optat per aprofitar la nostra segona vida per decorar-nos la cara amb els pírcings que no duem a la primera però no hem pensat en aprofitar-la per resoldre amb paraules els conflictes que a la vida real encara es resolen amb violència.

Publicat originalment com a desglós d’opinió d’un reportatge sobre l’univers 2nd life al nº4 de la revista Instint! l’octubre del 2007

Gent gran i NTIC

Quan surt a escena el binomi “gent gran i noves tecnologies de la informació i la comunicació (NTIC)”, a la major part de les representacions sempre va acompanyat d’un altre duo inseparable, el que formen els maldecaps i les oportunitats, que són el que la pròpia gent gran (i també els que encara no ho som) veuen que els poden oferir internet, els ordinadors, els mòbils, els dvds, la TDT i la resta de components d’aquesta troupe de nova fornada… Respectant, evidentment, a tots aquells que decididament han apostat per no adaptar-se, encara un cop més, als constants canvis de la vida quotidiana (que es dicten, no ho oblidem, a ritme d’interessos comercials…), l’aposta de les institucions públiques (i, de passada, de les empreses privades que es volen responsables) és la de treballar simultàniament en les dues potes del binomi amb què començàvem aquest article, és a dir minimitzant al màxim els maldecaps de l’adaptació de les persones grans a les noves tecnologies i garantint que les oportunitats que els nous temps porten sota el braç arribin també a la gent gran.

Perquè d’oportunitats per a la gent gran no només n’hi ha moltes de les que també afecten la resta de la població, sinó que, a més, n’hi ha d’específiques: milloren les oportunitats de comunicació de la gent amb problemes de mobilitat; abarateix el cost de serveis per a persones que queden amb pensions baixes (trucades gratuïtes; lectura de premsa, revistes, etc. gratuïta; …); evita desplaçaments i cues per les persones que han de fer molts tràmits administratius; millora la solidaritat i la comunicació intergeneracional (els néts podran ajudar als avis i els avis als néts ja que parlaran el mateix “llenguatge”); etc. A més, l’adaptació a les noves tecnologies (el principal maldecap) també suposa en sí mateix una gran oportunitat ja que en requerir un canvi cultural important força als que segueixin aquest camí a una mena de gimnàstica mental tan beneficiosa per al creixement personal i per a la prevenció de malalties degeneratives com han demostrat ser els aprenentatges d’altres llenguatges (artístics, musicals i, evidentment, idiomes).

L’esforç, però, no ha de venir només dels beneficiats sinó, sobretot, de les administracions que per facilitar al màxim aquesta adaptació, i recorrent al llenguatge informàtic, han de fer esforços tant a nivell de software (formant la gent gran en l’ús de les noves tecnologies) com de hardware (equipant-les amb tot el material necessari). Perquè el resultat final no sigui descafeïnat, és important, a més, que la feina la facin totes les administracions responsables, sense excepció. Així, a un òrgan que sovint percebem tan llunyà com la Unió Europea, li hem de demanar que pressioni les empreses tecnològiques perquè una part dels seus productes siguin més accessibles i assequibles per a la gent gran europea. D’iniciatives semblants ja n’existeixen, com els ordinadors a 100$ per als països del Sud o els mòbils adaptats per als nens més petits; a més, el supergegant dels sistemes operatius acaba de llençar fins a sis versions diferents de Windows Vista: per què no una setena que faciliti l’ús de l’ordinador a les persones no acostumades a aquesta tecnologia?, per què no mòbils més grans i fàcils d’utilitzar? Al govern espanyol i al català, en canvi, li hem de demanar, sobretot, equipaments (ordinadors, connexió a internet gratuïta, mòbils a preu assequible). I així, deixem per als governs locals la tasca d’apropar-nos, ara ja a nivell més humà, a aquestes noves tecnologies amb classes, aules d’informàtica, programes d’intercanvi de coneixements joves / avis, etc.

En síntesi, la demanda no és cap altra que la de demanar que ens posin fàcil adaptar-nos a un món en constant moviment, tant facilitant-nos els canvis voluntaris com, sobretot, els obligats (apagada analògica en dos anys; desaparició del VHS i del telèfon fix tal i com el coneixem), amb polítiques globals per a tots els sectors de població però també d’específiques per a la gent gran, un grup tan adaptable com els altres si entre tots ho fem possible.

Publicat originalment a la revista Si no fos el setembre del 2007

Neoliberalisme i pluralitat

“El neoliberalisme provoca la desaparició progressiva dels universos autònoms de producció cultural.” (1) Reflexions com aquestes són provocades per l’arribada del neoliberalisme, revisió de les tesis liberals que insisteix de forma exagerada en la llibertat de mercat i, doncs, en la desregularització (2). Aquesta doctrina, teoritzada per Friedrich Von Hayek i pels economistes monetaristes de l’escola de Xicago (amb Milton Friedman al capdavant) va ser aplicada, en un primer moment, tan sols als Estats Units de Ronald Reagan i a la Gran Bretanya de Margaret Thatcher (3). Actualment, però, s’ha convertit en la ideologia dominant al món, fins al punt que alguns autors s’atreveixen fins i tot a parlar de pensament únic. Però, fins a quin punt el neoliberalisme afecta la pluralitat en els mitjans de comunicació? En un primer moment veurem com, en efecte, el neoliberalisme és un gran enemic per a la pluralitat d’idees. Però, tot seguit, deixarem un lloc a l’esperança observant les comptades excepcions a aquesta tesi i assistint als projectes que s’estan començant a dur a terme per tal de canviar l’estructura actual de la comunicació mundial.

Són diversos els factors que ajuden a explicar el triomf del pensament únic, neoliberal, en la nostra societat. El més important d’ells, però, són les grans concentracions empresarials. De fet, en poc més d’un any, hem assistit a fusions entre grans empreses, que han unit, per exemple, a Terra amb Logista, BBVA, Bertelsmann Services i Lycos, a Time Warner amb American OnLine (AOL) a Vivendi amb Universal Pictures, Seagram, … o a Bertelsmann amb Pearson i Audiofina creant així els grans holdings comunicatius del món (4). Però com afecta la creació d’aquest oligopoli comunicatiu a la pluralitat?

En primer lloc, resulta evident observar que com més fusions es produeixin en el camp de la comunicació, aquesta quedarà concentrada en cada cop menys mans. D’aquesta manera, en reduir-se el nombre d’emissors, disminueix també el grau de pluralitat fins al punt que la gran majoria dels mitjans acaben defensant la mateixa ideologia. I aquesta és el neoliberalisme, perquè amb cap altra tindrien un grau de llibertat més alt per créixer i maximitzar els beneficis.

D’altra banda, anotarem que aquests efectes tenen conseqüències directes tant a nivell nacional com a nivell global. Un cas paradigmàtic de la concentració d’idees a escala nacional, ens l’ofereix l’Estat espanyol, on el neoliberalisme és present a la major part dels mitjans i, especialment, a les televisions: a TVE a causa de la presència del Partit Popular (d’ideologia neoliberal) a la presidència del Govern; a A3 TV ja que el grup Telefónica (màxim accionista d’A3) està liderat per membres de la Fundación para el análisis y los estudios sociales (FAES), d’ideologia també neoliberal (5); i a Tele 5, per la presència de Mediaset Berlusconi (grup neoconservador) en l’accionariat de l’ens. Així, veiem com tan sols tres grups es reparteixen gairebé tres quartes parts de l’audiència televisiva espanyola, gràcies a les concentracions.

A nivell internacional, la situació és encara més preocupant. I és que les fusions han provocat la creació de grans multinacionals (de tendència, evidentment, neoliberal) que oligopolitzen el mercat mundial de la informació. Així, per exemple, de les 300 empreses d’informació més importants del món, 273 pertanyen a la Tríada (EUA, UE i Japó) (6) gràcies, entre d’altres factors, a operacions de fusió i de compra empresarials. És per aquest motiu que no és cap exageració afirmar que a nivell mundial, el neoliberalisme és el pensament hegemònic.

Desprès d’analitzar breument la relació entre concentracions empresarials i pluralitat, observarem ara altres factors que han afavorit la instauració del pensament únic. El primer d’ells és l’aparició, en la nostra societat, de noves formes de censura. La primera d’elles, és la brevetat dels discursos en televisió. El curt espai temporal entre falques publicitàries provoca que les intervencions d’intel·lectuals a la televisió siguin breus. Així, no disposen de temps suficient per justificar les seves crítiques i, per tant, o bé opten per fer discursos afins al neoliberalisme o per fer crítiques ai las sense justificar i, per tant, amb poca credibilitat (7). Així, el pensament únic resta pràcticament intocable.

Una altra forma moderna de censura és l’abundància d’informació. Tot i que politòlegs com R. Dahl opinen que com més informació hi hagi, més ben informats estaran els ciutadans (8), d’altres experts en comunicació (9) sostenen que “la forma moderna de la censura consisteix en superafegir i acumular informació” (10), ja que, l’augment del nombre d’informació és generalment inversament proporcional a la seva fiabilitat.

La darrera forma contemporània de censura és la provocada per la publicitat. Aquesta, exerceix una veritable “dictadura” en els continguts dels mitjans (11) incidint, cada vegada més, en la programació, dient el que s’ha i el que no s’ha d’emetre. Així, les grans multinacionals tenen una altra via per pressionar els mitjans i assegurar-se que aquests no emetran res contrari a la ideologia única neoconservadora.

Un cop vistes les formes de la “neo-censura”, veurem ara fins a quin punt es pot parlar d’americanització cultural. El que provarem de demostrar aquí és que la globalització és de signe americà donant per descomptat que, pretenent impregnar a tot el món dels valors i de l’estil de vida americans, l’objectiu és instaurar el pensament únic, americà i neoliberal.

Primer, hem de considerar que sempre hi ha hagut, des dels Estats Units, una gran voluntat d’exportar el seu model (12), cosa que ha provocat que ja als anys seixanta, sociòlegs com MacLuhan o Brzezinski pronostiquessin el naixement d’un “poble planetari” o l’adveniment d’una “revolució tecnotrònica”, mercès a la qual els Estats Units exportarien els seus productes culturals i, doncs, el seu modus vivendi (13). D’altra banda, és evident la presència dels continguts americans en les televisions, cinemes, … de tot el món sobretot a nivell de serials (Friends, The Simpson’s, South Park, …) i pel·lícules (Jurassic Park, Titanic, Star Wars, …). Només cal fer una ullada a qualsevol guia de programació. A més, és la mateixa doctrina neoliberal la que “obliga” a la resta de països a desregularitzar i, doncs, a no resistir-se als continguts americans; un clar exemple ens el proporciona l’administració Aznar, disposada a eliminar les quotes de pantalla mínimes per a productes culturals europeus.

Un  altre factor de la manca de pluralitat al món és la dominació de les agències per part del Nord i el desenvolupament desigual dels accessos a Internet. Ja hem parlat anteriorment de les Firmes Multinacionals i la seva responsabilitat en la dominació informativa del Nord sobre el Sud. Hi ha, però, més culpables. I un d’ells són les agències informatives i les cadenes de notícies de 24 hores al dia, especialment, la CNN. Així, Associated Press, Reuters, Agence France Press, Unió de premsa Internacional i CNN (totes elles occidentals (14)) proveeixen d’informació a la major part dels mitjans de tot el món. D’aquesta manera, gairebé tota la població (Nord i Sud) rep les informacions triades pel Nord i explicades des del punt de vista pel Nord, de manera que el Sud es veu condemnat a veure des d’un prisma aliè, fins i tot el que passa a casa seva (15). D’altra banda, el desigual desenvolupament de les xarxes d’accés a Internet en el Nord i en el Sud provocarà un nou retard del Sud, aquest cop en l’accés a un dels pocs mitjans que contenen unes dosis mínimes de pluralitat.

“La circulació circular de la informació” és una altra causa de la consolidació del pensament únic. Els periodistes, en informar-se, bàsicament, llegint altres diaris o mirant altres cadenes, no fan més que repetir-se els uns als altres creant així un cercle viciós i repetint sempre les mateixes idees i els mateixos punts de vista. És, per tant, també culpa dels professionals de la informació aquest continuisme ideològic, aquest pensament únic neoliberal (16).

Finalment, veurem com la convergència entre la dreta i l’esquerra alimenta, també, el neoliberalisme. I és que, tot i ser negada per pensadors tan importants com Norberto Bobbio (17), la convergència entre dreta i esquerra sembla ser un fet. A més, la fusió entre les dues ideologies clàssiques no és equidistant a cada extrem, sinó que està situada clarament a la dreta, de manera que és pot parlar de “neoliberalisme socialdemòcrata” (18). Aquest fet provoca que el neoliberalisme englobi encara més mitjans i que, així, grups suposadament més progressistes (com Prisa a Espanya, per exemple) defensin, igualment, les tesis neoconservadores augmentant, d’aquesta manera, una mica més encara, el pensament únic en el món.

Fins ara hem vist com el neoliberalisme afavoria la reducció de la pluralitat i, doncs, la creació d’un pensament únic, gràcies a les concentracions empresarials, les noves formes de censura o la convergència entre dreta i esquerra. Ara, però, és temps de cercar les comptades excepcions a aquesta tesi i d’observar les primeres passes que s’estan donant per tal de canviar l’estructura actual de la comunicació mundial.

La primera excepció la trobem en la premsa regional i local. Les empreses d’aquest sector, en disposar de menys recursos econòmics, no tenen capacitat per a fusionar-se i, per tant, conserven, en un major grau, les seves diferents tendències. És el cas de publicacions com Belfast Telegraph (Irlanda del Nord); Midi Libre (Montpeller, França); Sur (Espanya) o Regió 7 o 9Nou (Catalunya) (19).

De manera similar, aquest pluralisme també és present a les ràdios lliures, que fugen de les concentracions i que no accepten finançament publicitari que condicioni els seus continguts. Així, en emissores com Ràdio Pica, Ràdio Contrabanda (Catalunya) o Ràdio Klara (País Valencià) podem trobar espais d’ideologia contrària al neoliberalisme, i que donen prioritat a continguts no americans, doncs, alternatius al pensament únic (20). I és que per a autors com Cebrián, el que realment seria interessant és la glocalització, és a dir, acceptar la globalització però interessar-se també, i cada vegada més, per l’àmbit local (21). I és precisament en aquest àmbit on es més fàcil introduir la pluralitat.

Una altra font d’esperança per a la lluita contra el pensament únic és Internet. Es tracta, però, d’una arma de doble fulla ja que si la xarxa fos mal utilitzada, podria agreujar encara més la situació actual. No obstant això, utilitzant-les bé, les autopistes de la informació podrien donar cabuda a tota de mena mitjans alternatius al neoliberalisme (des de pàgines web i diaris electrònics fins a ràdios i televisions en xarxa), que, en ser més assequibles de finançar que els mitjans convencionals, no precisarien ni de fusions empresarials ni d’excessiu finançament publicitari, el que els permetria desenvolupar-se amb importants graus de pluralitat.

Un altre avantatge de la xarxa derivaria d’un hipotètic equipament de TIC (tecnologies de la informació i de la comunicació) al Tercer Món, gràcies al qual, els països del Sud podrien fer servir Internet a mode d’agència informativa, podent donar així el seu punt de vista, almenys en les notícies que tenen lloc a casa seva. Això, però, repetim que és un cas força hipotètic si més no a curt termini.

I finalment, la gran esperança de la pluralitat resideix en els moviments de protesta contra el neoliberalisme. I és que d’ençà els fets de Seattle (22), l’oposició al pensament únic sembla haver-se tornat molt seriosa, protestant de forma organitzada i amb gran impacte mediàtic a totes les cimeres celebrades pel BM, l’FMI, l’OMC o el G8, a ciutats com Washington, Praga, Niça i, properament, a Barcelona i a Gènova. Però on realment es veu una voluntat seriosa per acabar amb “el monopoli del pensament únic” (23) és a Porto Alegre on recentment s’ha celebrat el I Fòrum Social Mundial (FSM). Aquí, tots els contraris al neoliberalisme (cal destacar de forma especial la presència del mensual alternatiu Le Monde Diplomatique, i especialment d’Ignacio Ramonet, de Bernard Cassen i d’Armand Mattelart que van contribuir enormement en la organització, el desenvolupament i la repercussió mediàtica de la cimera) van reunir-se per demostrar que una altra gestió del món és possible i per assentar les bases d’un nou internacionalisme, en què es dóna prioritat a la globalització de la solidaritat sobre la globalització de l’economia (24). I és que, lluitant per la fi del neoliberalisme s’està lluitant també per l’augment de la pluralitat en els mitjans de comunicació. I així ho demostra la voluntat (expressada pels organitzadors de l’FSM) de realitzar un fòrum mundial de la comunicació (25), paral·lel al FSM.

Ens havíem interrogat sobre la relació que existia entre neoliberalisme i pluralitat, i hem vist que aquesta última, sota la dominació mundial del neoconservadurisme, està, pràcticament, en perill d’extinció. De fet, les conseqüències pràctiques d’aquesta ideologia es tradueixen en una dominació mundial de la informació per un oligopoli de holdings comunicatius, en una americanització de la cultura, en la instal·lació de noves formes de censura, molt més subtils, i, sobretot, en la dominació informativa que exerceix el Nord sobre el Sud.

I és que, són molt poc nombrosos els mitjans que escapen del pensament únic. Tan sols alguns diaris locals, les ràdios lliures i publicacions com Le monde diplomatique planten cara al neoliberalisme. L’esperança de la pluralitat, per tant, no resideix en crear mitjans alternatius dins del sistema neoconservador sinó en enderrocar, directament, el sistema neoliberal.

És per aquest motiu, que tots els que pensen d’una manera alternativa als neoliberals han de treballar junts per tal que l’esperit de Seattle sigui sempre viu i s’arribi així a demostrar, amb la pràctica, que una altra gestió del món és possible, a demostrar que un altre món és possible.

Notes:
(1)  RAMONET, I: La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(2) ÉCHAUDEMAISON, C-D: Dictionnaire d’économie et de sciences sociales. Nathan. Paris, 1998
(3) LECHYPRE, E: “Messieurs, la nouvelle économie vous dit merci” dins L’expansion nº 615, febrer/març 2000.
(4) Font: diverses edicions dels diaris El País, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya.
(5) De fet, FAES és l’encarregada d’elaborar la ideologia neoliberal del Partit Popular. Veure: RODRÍGUEZ, J: “La forja del aznarismo” dins El País Domingo, 11 de febrer de 2001.
(6) RAMONET, I: “La batalla Norte-Sur en la información” dins La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(7) Reflexions com aquestes són sostingudes per Noam Chomsky (en un reportatge on es van integrar diverses entrevistes fetes a aquest intel·lectual i emès recentment per Canal 33) i per Pierre Bourdieu (BOURDIEU, P: “L’urgence et le fast thinking” i “Une censure invisible” dins Sur la télévision. Liber. Paris, 1996.)
(8) DAHL, R: La democracia. Una guía para los ciudadanos. Taurus. Madrid, 1999
(9) Entre ells Ignacio Ramonet, Pierre Bourdieu i Juan Luís Cebrián.
(10) RAMONET, I: “Ser periodista hoy” dins La tiranía de la comunicación (p54). Debate. Madrid, 1998
(11) Aquesta reflexió es troba recollida en l’article “Comunicación, una deuda para la sociedad civil” <www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/01].
(12) Així ho demostra un document aprovat pel Departament de Comerç del Govern dels Estats-Units de l’any 1948, trobat per Thomas Gubak, en què és diu: “Si les empreses exporten materials americans sobre modes de vida americans, el Govern els garanteix que faran guanys”.
(13) BENVENUTI, J-C: “Ouverture internationale et mondialisation” dins Atout Bac: Économie. Nathan. Paris, 1999.
(14) Tan sols l’agència Tanjug oferia informació contemplada des del punt de vista de l’Est, però aquesta agència va perdre molta importància desprès de la caiguda del comunisme a la Unió Soviètica.
(15) RAMONET, I: “La batalla Norte-Sur en la información” dins La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(16) Aquest plantejament és sostingut per P. Bourdieu, que afirma: “Pels periodistes, la lectura dels diaris és una tasca indispensable […]. És un dels mecanismes mitjançant els quals s’engendra l’homogeneïtat dels productes proposats”. (BOURDIEU, P: “La circulation circulaire de l’information” dins Sur la télévision. Liber. Paris, 1996.)
(17) Precisament a BOBBIO, N: “La díada sobrevive” dins Derecha e izquierda. Taurus Bolsillo. Madrid, 1998
(18) Així ho fa Eduardo Álvarez Puga, qui escriu: “La poderosa marea neoliberal ha arribat fins i tot a les platges reformadores de la socialdemocràcia” a ÁLVAREZ PUGA, E: “La ideologia del mercado” dins Maldito Mercado. Ediciones B. Barcelona, 1996. Aquest plantejament, però, també és sostingut per Ignacio Ramonet qui afirma que “la seva “tercera via” socialdemòcrata [la de Tony Blair] és percebuda com una simple variant del neoliberalisme de M. Thatcher” a RAMONET, I: “Angleterre, crise totale” dins Le Monde Diplomatique, Avril 2001: <www.monde-diplomatique.fr/2001/04/RAMONET/> [CONSULTA: 29/03/2001].
(19) MERCADÉ, JM: “La regionalización, estímulo del pluralismo” dins La comunicación regional y local. Ciencia. Madrid.
(20) MARTÍNEZ, X; NICHO, J; SOUSA, P i TREE, M: “La literatura a les ràdios locals i a les ràdios lliures”, conferència pronunciada dins del XIII Encontre d’escriptors celebrat en la XXIX Edició dels Premis Octubre.
(21) CEBRIÁN, JL. La Red. Taurus. Madrid, 2000.
(22) Manifestacions i accions de protesta multitudinàries en contra del Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), la Organització Internacional del Comerç (OMC) i el Grup dels set Països més industrialitzats del món més Rússia (G8).
(23) Així qualifica la situació actual Emir Sader, en l’entrevista “Acabou o monolitismo do pensamento único”,<www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/2001].
(24) Els objectius de Porto Alegre i el desenvolupament d’aquesta cimera és veuen molt bé en la pàgina d’Internet <www.forumsocialmundial.org.br>, especialment als articles: RAMONET, I: “El consenso de Porto Alegre” ; KOLOGESKI, J: “Petrella: “mercantilizaçao do conhecimiento poe à venda espírito do planeta”.” ; WANDERLEY, S: “Para ler a globalizaçao cultural” ; TOUSSAINT, E: “Another world is possible” ; MONEREO, M: “Propuestas para un nuevo internacionalismo”  i PRONUNCIAMIENTO DE LOS MOVIMIENTOS SOCIALES: “Llamado de Porto Alegre para las próximas movilizaciones”.
(25) PALMERI, J: “Pour un forum mondial de la communication” i “La communication, enjeu majeur de la llutte contre le néo-libéralisme” dins <www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/2001].

Assaig redactat el 17 d’abril del 2001; es tracta d’un treball de l’assignatura Estructura de la Comunicació de Masses II, impartida pel professor Pere Oriol Costa a la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona