Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

No és la cultura

Màscara dogonDes d’un punt de vista cultural, té molt i molt de sentit defensar que Catalunya estigui dins d’Espanya. El cas, però, és que des d’un punt de vista cultural, té molt i molt de sentit, també, defensar la independència de Catalunya. O defensar els Països Catalans. Fins i tot la independència de l’Estartit. I la de les Valls de Valira.

El cas és que la cultura, en ser molt més àmplia, flexible i canviant del que solem acceptar, ho aguanta tot. I així, des d’un punt de vista cultural, no ens posarem mai d’acord en si Catalunya ha de ser o no dins d’Espanya, igual que no ens posaríem mai d’acord en la idea mateixa d’Espanya, o en la de Països Catalans, no podríem determinar si Espanya o Catalunya tenen raó de ser, tant sigui juntes com separades…

Perquè així com és evident que els catalans formen una mena d’unitat, la proximitat geogràfica i cultural (no tota la cultura es redueix a la llengua) fa que a molts pirinencs ens pugui semblar una aberració que el Pirineu quedi dividit en quatre Estats. De la mateixa manera, es fa difícil delimitar entre Galícia i Portugal per depèn què i entre Galícia i Cantàbria per depen què altre, entre França i Alemanya a l’Alsàcia, entre Anglaterra i Escòcia, entre Catalunya i Andalusia si, a més, incorporem els processos migratoris, entre Portugal i el Brasil, si, ara, el que considerem són els lligams colonials (que per molt que siguin detestables, resulta que han existit), entre el Pirineu, els Alps i la Patagònia si, a més, reifiquem per sobre dels altres els elements culturals vinculats amb la vida a la muntanya…

Vaja, que si tirem de cultura podrem argumentar des de l’Estat universal únic i la ciutadania del món fins a la independència del Pas de la Casa. Si tirem de cultura, no ens en sortirem… El debat serà etern i si es tanca, es tanqui com es tanqui, es tancarà en fals… D’aquí que, potser el més sensat, sigui deixar la cultura de banda en aquest debat. Com també hauríem de deixar de banda l’economia. Com, de fet, hauríem de deixar de banda tot el que no sigui la política i la democràcia. Perquè el debat independentista a Catalunya només pot anar d’això, de voluntat popular, de democràcia. 

Això i només això és incontestable en aquest debat, i és per això que és tan greu que una de les parts vulgui torpedinar precisament l’única dimensió d’aquest procés que hauríem de protegir. La independència de Catalunya ha de ser o no ha de ser en funció d’allò que a la gent li surti del cap, del cor o dels genitals, tant és, l’única condició és que siguin els genitals, el cor o el cap de la gent. I després, que la gent voti sí o voti no i ho faci en funció d’arguments culturals, econòmics o gastronòmics, però el que mantindrà l’statu quo o el trencarà no pot ser la cultura, no pot ser l’economia, ha de ser la democràcia. Res més.

I qui no ho vulgui, qui vulgui defugir la voluntat  ciutadana, perfecte, que ho digui, no passa res, també a ells la democràcia els protegeix, però que no tinguin la barra de fer-ho emparant-se en la democràcia (encara que sigui la democràcia interna d’un partit) o, encara pitjor, apeŀlant a una cosa tan menyspreable quan la contraposem davant la voluntat popular com és la simple legalitat…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira l’1 de febrer del 2013

Anuncis


Deixa un comentari

25N: radiografia i repartiment de cartes

Totes les eleccions serveixen per fer (a partir dels vots) una radiografia força fiable de l’estat d’opinió d’un país i per repartir (a partir dels escons) millors o pitjors cartes entre els diferents jugadors del joc polític. Aquestes dues funcions de tots els comicis ens permeten, doncs, abordar l’anàlisi de les eleccions al parlament del passat 25N des d’una doble perspectiva que, d’altra banda, hauríem de separar nítidament per no barrejar les coses.

Radiografia

Si ens mirem el 25N com un gran sondeig d’opinió (amb la fiabilitat privilegiada que aporta el fet de treballar amb universos i no amb mostres i de comptar, a més, amb una participació que frega el 70%), la informació que hi trobem és força clara.

No respon totes les preguntes, és evident. És molt difícil, per exemple, calibrar la comprensió (o no) de la ciutadania amb les retallades: és cert que CiU baixa, però aquesta caiguda coincideix amb un canvi fonamental del seu discurs sobiranista, i a més el PP puja i el PSC també baixa, tot i estar a l’oposició, però el record de les retallades del PSOE encara és ben present… En fi, en aquest cas haurem d’esperar estudis posteriors.

On trobem una informació molt més clara, però, és en tot allò relacionat amb la principal clivella d’aquest procés electoral.

1. En relació a l’interès que desperta el tema, per a un 30% de la ciutadania (abstenció) i un 6,36% dels votants (blancs, nuls i partits que no feien de la qüestió sobiranista un tema fonamental), això de independència sí o independència no, no va amb ells, ni tan sols en un moment de màxima politització del tema.

2. Pel que fa al dret d’autodeterminació, un 59,01% dels votants (CiU, ERC, ICV, CUP, SI) es mostren clarament a favor d’un referèndum d’autodeterminació i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) es posicionen clarament en contra.

3. Pel que fa, en canvi, a la independència, hi ha un 35,4% dels votants (PSC, PP, C’s, UPyD) clarament en contra i un percentatge de partidaris de la separació d’Espanya que, en canvi, es mou en una forquilla entre un mínim del 18,44% (ERC, CUP, SI) i un màxim del 59%, en funció de com s’acabessin posicionant els votants de CiU i d’ICV.

4. Si es deixa de somiar amb la independència, aleshores hi ha una altra dada important i que és la més clara de totes: un 73,48% (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP, SI) es mostra clarament a favor d’incrementar el grau d’autonomia catalana i tan sols un 20,97% (PP, C’s, UPyD) aposta per mantenir l’statu quo actual.

Les dades, doncs, són clares. Ara cal voler escoltar-les…

Repartiment de cartes

El 25N ens deixa igualment molts elements interessants si ens el mirem, ara, com un repartiment de rols i posicions pels propers quatre (?) anys. En destaco tan sols alguns.

1. Les eleccions les ha guanyat CiU. Podem parlar de derrota moral, de caiguda espectacular en el nombre d’escons, de no assoliment de la majoria absoluta, d’abisme entre expectatives i resultats i d’un munt de coses més, però les eleccions, ens agradi o no, hi insisteixo, les ha guanyat CiU. I no ho ha fet d’una manera qualsevol, ho ha fet, a més, de manera claríssima, inqüestionable: amb el doble de vots que la segona força en nombre de vots (PSC); amb dues vegades i mitja més escons que la segona força en nombre d’escons (ERC); i amb més escons i gairebé tants vots com els que aconsegueixen, plegats, els quatre partits (PP, PSC, C’s, UPyD) que s’oposaven al punt principal del programa convergent.

2. Tot i aquesta victòria tan contundent en termes relatius (és a dir, en relació a les altres candidatures), en quedar tan lluny de la majoria absoluta, CiU està condemnada a una governabilitat d’allò més complexa amb obstacles fonamentals, diversos i constants tant a la plaça Sant Jaume com al parc de la Ciutadella.

3. Això és així perquè el sistema de partits català és, actualment, una rara avis a nivell mundial. D’entrada, per l’enorme distància entre el primer i el segon partit. En segon lloc, per la gran quantitat de partits representats en una cambra legislativa de dimensions relativament petites. I finalment, pel gran pes relatiu que tenen aquestes forces minoritàries: a la segona i a la quarta força només les separen dos escons i 52.000 vots (un 1,7%); a la segona i a la sisena tan sols les separa un 6% del total de vots; hi ha molta més distància entre la primera i la segona força que entre la segona i la divuitena (i última).

4. El que condiciona la governabilitat i la legislabilitat, doncs –i això no és ni positiu ni negatiu, és un fet– és el sistema de partits, no la fragmentació a seques del parlament català. Parlem, però, una mica més de fragmentació i de pluralitat. D’entrada, treiem-li la connotació negativa. Pel meu gust personal, de pluralitat encara n’hi ha poca i tot. O no ajudaria a tot el procés que ha de venir que CDC i UDC anessin per separat, cadascuna amb les seves cartes específiques sobre la taula?

I després, n’hi ha tanta de fragmentació? Si bé és cert que a nivell intraparlamentari es manté, si anem més enllà d’una perspectiva estrictament comptable, la pluralitat augmenta, ja que passem d’una cambra amb set forces, emmarcades en sis grups, i amb un one issue party (SI) que no aportava gaires novetats al debat, a una altra amb set forces, set grups parlamentaris, i una formació (CUP) que sí aporta nous temes a l’agenda. A nivell global, però, trobem menys fragmentació que fa dos anys ja que si aleshores quedaven fora de la representació parlamentària un 6,86% dels vots que van a parar a candidatures (amb 32 forces que van quedar fora de la cambra) aquest cop la xifra s’ha reduït a un 5,71% (amb 11 candidatures fora del parlament). És a dir, que el conjunt del Parlament (amb la reducció de l’abstenció, dels vots nuls i blancs i dels vots a forces extraparlamentàries) representa més ciutadans que abans, una bona notícia, en tot cas, per a la democràcia. Per tant, sí, més pluralitat intra, però també més concentració en global.

5. Plataforma per Catalunya. 2,42% de vots el 2010, 1,65% ara. Vot útil? Sí. Però també una lliçó: com menys parlem dels partits xenòfobs, pitjor els hi va.

6. Tothom al seu lloc. El rànking de les eleccions pel que fa a la principal clivella, per si algú encara té dubtes: 1/ sobiranistes indefinits; 2/ independentistes radicals; 3/ federalistes poc convençuts; 4/ unionistes radicals; 5/ pro dret a decidir i després ja es veurà; 6/ unionistes radicals; 7/ independentistes radicals.

En fi, que les cartes ja estan repartides. Són les que són i no canviaran. Ara tan sols queda decidir si es juguen amb trempera i valentia o amb desil·lusió i victimisme.

Publicat originalment al meu blog d’opinió de l’edició digital del Diari d’Andorra el 28 de novembre del 2012

Una versió reduïda d’aquest post (localitzable aquí i corresponent bàsicament a la primera part d’aquest text) es va publicar el mateix dia a la columna d’opinió La Seca, La Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra amb el títol Radiografia


Deixa un comentari

Falses excuses

Mani 11-S

Uf, volia començar aquest espai repassant una dèria a la setmana però em sembla que avui ens estrenarem amb més d’una…

I és que la situació per baix (digueu-li Catalunya, extremo oriental del tercio norte peninsular o com us doni la gana) està d’allò més interessant… Tant, que avui, tot i que la nostra realitat immediata està calenta (IRPF, retallades als funcionaris, reforma de la CASS, reaccions dels funcionaris, inici del curs escolar i polític) no m’he pogut resistir a comentar-la.

I és que el debat que domina aquests dies la situació catalana està tocant temes cabdals del debat polític contemporani. Entre d’altres, el rol potencial de la ciutadania (no sempre explotat al màxim, d’altra banda), una ciutadania que a Catalunya, tota soleta, ha aconseguit (de manera intencionada o no) alguns resultats que els seus protagonistes segur que no s’acabaven d’esperar. Per exemple, el PSC, partit de govern fa quatre dies, que com a conseqüència d’una manifestació de la qual no van saber calibrar l’abast, han quedat fora del centre polític no pas perquè els hagin expulsat sinó perquè simplement hi ha hagut un terratrèmol que ha mogut de lloc el tauler polític i ells, ara, ves, han quedat a un extrem. O el cas invers, el del president Mas, a qui han redimit de ser el president de les retallades que va tornar a pactar amb el PP per permetre-li ser (poseu tot això en majúscules) el President Que Com a Mínim Ho Va Intentar.

La ciutadania, doncs, s’ha mogut, ha fet la seva feina… Enfront, en canvi, alguns s’entesten encara en acumular excuses, falses excuses. Fem-ne un rànquing va!

En el número quatre la minimització de la manifestació i l’entronització, en canvi, dels que es van quedar a casa. Sí, allò del “només van ser un milió i mig i a Catalunya hi viuen més de set milions de persones”. Vaja, l’excusa eterna… Dos milions, un milió i mig, que devien ser menys, que aquestes xifres sempre s’inflen… I què? Tant és, el que importa és l’impacte, el crit. La manifestació, les manifestacions, són sempre un despertador, res més que un despertador, però alhora, compte, tot un despertador. Un crit social que com a governant et diu, “ep!, que abans d’esgotar els quatre anys, amb el nou context, hem canviat de parer, hem pensat això i això i ho volem ja. Qui? Uns quants, no som la majoria ni de conya però t’ho hauries de plantejar. I després, per verificar l’abast d’aquest neguit, per verificar si és prou legítim, prou compartit, et toca passar-ho per les urnes.”. L’excusa de no eren majoria simplement no té sentit, perquè no sabem perquè és van quedar a casa els que es van quedar a casa, perquè anar a manifestar-se requereix un grau de politització important i, per tant, la proporció l’hauríem de calcular només entre la gent polititzada del país (i a veure qui és el maco que estudia tot això en temps de retallades a les universitats…).

En el número tres, la gran excusa economicista: “no és moment de llibertat ni de democràcia, senyors, que estem en plena crisi i no podem emprenyar gaire ni els mercats ni els inversors”. Sense comentaris…

En el número dos, una excusa molt més específica dels nacionalistes espanyols que les dues anteriors (molt més compartides) i també un pèl més sibil·lina: l’excusa, deixeu-m’ho dir així, legalicista. “No es pot fer perquè ho diu la llei”. A veure, que se m’entengui, no sóc aquí per fer una defensa de l’anarquisme. Les lleis votades democràticament s’han de respectar, si no és així no hi ha democràcia, estem d’acord. Però també es poden superar i renovar. Democràticament, és clar. Nada está escrito, que deia aquell, tot és replantejable si així ho vol la gent. Que algú s’escandalitzés perquè sortissin al balcó i proclamessin la independència, d’acord, però és que ningú ha plantejat el debat en aquests termes, estaríem canviant un estat imposat per un altre. Aquí el que es planteja és eleccions, parlament constituent i referèndum. Democràcia en estat pur, vaja. I escolteu, les lleis han de ser un mur infranquejable pels individus, per les empreses, però mai per les societats, mai pels pobles.

I en el número u, la millor de totes, la més inadmissible, la del lío, la de l’ “esto es un lío“, la de la quimera, la de l’ara no toca. S’ha de ser mandrós tu… La democràcia no ens pot fer mandra… Que és un lío? ¡Pues es un lío! Haber elegido muerte… Només faltaria que ens treguin el dret a complicar-nos la vida.

Contra totes aquestes excuses, la solució, l’única solució possible, és afrontar tots aquests problemes amb més i millor democràcia, amb més enfortiment de la ciutadania. A Catalunya, a Andorra, arreu… Els problemes són menys problemàtics quan són els nostres problemes i els afrontem amb les nostres solucions. I no llegiu en aquest “nostres” identitat nacional, llegiu-hi dret a decidir des de la ciutadania, llegiu-hi, simplement, democràcia…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 21 de setembre del 2013