Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


1 comentari

‘Periodismeig’

Ja fa molts anys que, com a lector, com a oient, com a teleespectador, el que valoro dels mitjans de comunicació no és que siguin els primers a explicar-me una notícia sinó que siguin els que me l’expliquen millor. De forma completa, amb riquesa de fonts i de punts de vista, contextualitzant la informació, analitzant-la, explicant-la amb precisió i de forma estructurada, aprofitant tots els recursos que ens ofereix la llengua per fer-ho. I seleccionant, d’entre tot allò que passa cada dia al món, allò trascendent i rellevant des d’un punt de vista purament informatiu. Als mitjans, els demano, en síntesi, que m’expliquin el món. I que me l’expliquin bé.

Com a lector, però també com a ciutadà, als mitjans els demano que m’expliquin com serà el sistema educatiu on estudiaran les meves filles. Vull que em parlin de quins seran els referents educatius, de com treballaran a les aules, del perquè s’ha considerat necessari una renovació del sistema, de si la implementació serà possible o no sense gaires entrebancs. I vull que entrevistin algun expert perquè valori si el ministeri d’Educació va en la bona línia o no. I que comparin els canvis previstos aquí amb els que s’estan implementant en d’altres latituds. I que investiguin els punts foscos que hi pugui haver en tot plegat, que treguin a la llum, si és el cas, tot allò que al Govern potser no l’hi interessa dir sobre el tema. I també entrar en la polèmica dels ipads, clar que sí, però no només. Perquè com a lector, i com a ciutadà, hi insisteixo, la polèmica dels ipads m’interessa, però tota la resta també, potser més.

Però aquest només és un exemple. Paradigmàtic si voleu però un exemple i prou. Com a lector, i com a ciutadà, demano als mitjans que, especialment en època de crisi, em diguin quin és el cost de cada acció del Govern, de cada política concreta, de cada infraestructura i projecte. Però no només. Si tots els titulars només parlen de costos i el mitjà en qüestió no em parla del projecte, de la política o de l’acció que hi ha al darrere, seré incapaç de valorar si paga o no paga la pena aquella inversió.

Com a oient, i com a ciutadà, demano als mitjans que el dia que presenten uns fàrmacs revolucionaris en la lluita contra el càncer, dediquin algun minut més a la notícia, a explicar-nos-la bé, i algun minut menys, potser, a avaluar, des de la tertúlia de torn, i per milè dia consecutiu, si la fractura interna en el PSC és de gran o de mitjana magnitud.

Com a lector, i com a ciutadà, demano als mitjans que es concentrin més en la capacitat explicativa de la notícia que en la capacitat cridanera del titular, que posin més el focus en la pertinència de la notícia en sí i menys en la seva potencialitat a l’hora de generar comentaris polèmics que incrementin el tràfic de visites. I demano també als mitjans que no es basin en una única font, especialment quan saben que no és gaire de fiar, i que citin les fonts que no són secret d’Estat: si un diari recicla com a notícia el més interessant d’una entrevista radiofònica a una emissora d’un altre grup, l’emissora en qüestió es mereix el reconeixement, en forma de cita, a la feina (ben) feta, i el lector es mereix saber on pot anar a buscar la font original si vol ampliar el seu coneixement de la notícia. No demano tant: honestedat, professionalitat, ètica…

L’alternativa, de forma anàloga a com ens referim a la política en minúscules, podríem dir que no és periodisme, que és periodismeig. I el periodismeig com a lector m’avorreix i com a ciutadà m’indigna i em desarma. Perquè el quart poder, massa sovint, acaba resultant tan inútil i tan pervers com els altres tres…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 7 de juny del 2013


Deixa un comentari

La classe jurídica

20130614-171713.jpg

Han de parlar els jutges sobre justícia als mitjans de comunicació? La meva resposta és sí. Radicalment, sí! Aquesta ha estat una de les preguntes de la setmana als mitjans espanyols arran de l’entrevista que el Jordi Évole va fer al jutge de l’Audiència Nacional espanyola Javier Gómez Bermúdez al programa Salvados de La Sexta de diumenge passat.

L’entrevista xoca perquè els jutges, a Europa en general, acostumen a viure dins d’una bombolla estanca i amb vidres tintats, absolutament apartats de la societat que jutgen. Tribunals de primera instància, superiors, constitucionals, etc. són les institucions menys transparents de tot el sistema polític, fins i tot per sobre de les monarquies. Treballen aïllats, gairebé com si fossin una divinitat. Si el model fos exactament així, per mi no seria ideal però escolteu, tindria un cert sentit. El cas, però, és que la bombolla no és perfecta: té escletxes per les quals es filtren pressions polítiques constants per influir en la Justícia, ja sigui amb el nomenament de magistrats o, directament, amb voluntat de canviar el sentit de les sentències. I una bombolla amb escletxes, que voleu que us digui, no té sentit.

I és per això que opto per carregar-nos, arreu, les falses bombolles de les institucions judicials. Si els partits hi poden ficar el nas, els ciutadans també hi tenim dret. I en aquest sentit, sentir de tant en tant el jutge Bermúdez a la tele o el jutge Santiago Vidal a la ràdio m’ajuda, com a ciutadà, a situar-me millor en el sistema polític i a actuar políticament amb més coneixement de causa, castigant electoralment, per exemple, els partits que no respectin la neutralitat de la Justícia…

Incentivar l’accés de jutges i magistrats a l’esfera pública i mediàtica, només pot ser, però, un primer pas. El següent, i principal, ha de ser la democratització de la institució judicial. Als Estats Units, tan criticables en molts aspectes, però dels quals hem d’aprendre molt encara pel que fa a democràcia, els jurats populars són omnipresents, les institucions judicials són transparents i alguns jutges i fiscals són directament votats pels ciutadans i fan campanya electoral en base a resultats, tarannà i sensibilitats socials i polítiques i, un cop elegits, són força més independents dels partits que no pas a casa nostra.

20130614-171740.jpg

No em sembla una mala via a explorar a Europa. A Andorra, per les nostres petites dimensions demogràfiques, no tot és aprofitable en canvi. Els jurats populars, per exemple, en un país on gairebé tothom es coneix directament o indirecta, no només no tenen sentit sinó que resultarien perillosos. Això no pot ser un fre, però, per buscar solucions creatives per fer millor i més democràtica una Justícia que no funciona de manera òptima.

Fora dels tribunals però dins de la classe jurídica, les coses comencen a canviar i ho fan en positiu. Que quatre advocats del país hagin sumat esforços —entenent la seva funció social més enllà de les minutes— per forçar que es corregeixi a nivell legal una discriminació flagrant de les persones homosexuals, és una excel·lent notícia.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 31 de maig del 2013

Imatges: La Sexta (fotograma del programa Salvados del dia 26/05/2013); Bill Robles (il·lustració del jurat del cas O. J. Simpson)


Deixa un comentari

Llistes obertes

Acostumats a què política, a casa nostra, sigui sinònim, massa sovint, de declaracions del tipus “i tu més”, resulta molt refrescant –per a aquells a qui ens interessa la política– el debat que s’ha obert aquests dies –i que durarà– sobre democràcia, representació política i relació entre candidats i electors o, el que és el mateix, el debat sobre els sistemes electorals i les seves conseqüències sobre el sistema polític.

La primera gran notícia, doncs, és que hi ha debat, debat democràtic. I això sempre és una bona notícia. Que hi hagi ILP, defensin el que defensin, sempre és una bona notícia, perquè són un símptoma de que com a mínim una part de la ciutadania està desperta, i aquesta és una condició sine qua non d’una democràcia de qualitat.

Dit això, deixem-ho clar des de l’inici, no m’agrada la proposta de sistema electoral que proposa la ILP que s’ha presentat aquesta setmana. No m’espanta la fragmentació que pugui generar al Consell General: sóc dels que penso que si ens creiem la democràcia hem de ser conseqüents i creure-nos-la fins al final. A més, en el debat entre representativitat i governabilitat sempre m’he posicionat en la primera pota del binomi per un motiu molt simple: la governabilitat es pot aprendre, es pot forçar; la representativitat, en canvi, un cop perduda es perd, sense remei, durant tota la legislatura.

20130614-171826.jpgEl meu problema, doncs, no és amb la proposta concreta de llistes obertes que planteja l’esmentada ILP; el meu problema és que no acabo de veure clara l’aplicació de cap sistema de llistes obertes a Andorra: em fa témer, ras i curt, el retorn del caciquisme parroquial més ranci.

El cas és que, a Andorra, no em sobren els partits, em sobren els personalismes. Allò que trobo a faltar com a ciutadà no és poder elegir persones que no podré votar amb coneixement de causa pel simple fet que no tindré temps de conèixer-les totes des d’un punt de vista polític; allò que trobo a faltar és poder votar ideologia i programa electoral. Vull votar línies, idees i polítiques concretes, no persones. I tot plegat, amb un sistema electoral obert i proporcional.

Posats a participar al debat, tanco la meva insignificant aportació amb una proposta concreta: el meu sistema electoral ideal per a l’Andorra actual. Un Consell unicameral de 29 escons. Circumscripció nacional única. Llindar electoral del 3%. Llistes desbloquejades (només puc votar una llista però puc modificar l’ordre de la llista i enviar el líder a l’últim lloc si no m’agrada). Fórmula proporcional de la resta més elevada amb quota Hare i sense deixar fora de l’assignació d’escons per resta els partits que no obtinguin consellers en la primera assignació d’escons. És tot. Per avui ja hem arreglat prou el món…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 24 de maig del 201

Imatge: Accurate Democracy (http://www.accuratedemocracy.com/d_ballot.htm)


Deixa un comentari

Petits, on sou?

Fa una setmana abordàvem en aquest mateix espai el sistema de finançament dels partits, un sistema que perjudica de manera fonamental els partits petits, que s’han de conformar amb una única font de finançament mentre que les forces parlamentàries en disposen de dues. Algú ha sentit algún d’aquests partits queixar-se d’aquesta discriminació? Els Verds? ApC? Els Liberals? Altres? No. Ni piu! Silenzio stampa.

20130614-171852.jpg20130614-171910.jpg20130614-171901.jpg

De la mateixa manera, fa unes setmanes el Consell desestimava la proposició de llei socialdemòcrata de despenalització de l’avortament en tres supòsits perquè des de DA, segons reconeixien ells mateixos, no volien incomodar el Copríncep Epicopal. Tothom opina, es constitueix una plataforma, recullen més de tres mil signatures… I els Verds, que al programa portaven la despenalització de l’avortament i que es defineixen com a republicans… Mutis. Ni piu!

Un grup de ciutadans treballa per tirar endavant una ILP de reforma de la llei electoral per canviar llistes tancades per llistes obertes, un tema del qual, a ApC, n’havien fet bandera. Heu sentit ApC, com a moviment, parlant d’aquesta ILP? Shhhhh. Silenci…

Als partits petits fa dies que no se’ls sent. No hi són. I és una llàstima, perquè també ells tenen una funció democràtica. Ni que sigui per representar, des de fora de les institucions, els ciutadans que van optar per ells. Ni que sigui per actuar com a simple moviment polític, del tipus AD800 o Sí als nostres drets, per fer política de carrer. Evidentment no tenen ni recursos ni espais ni faristols públics on manifestar-se, però en un país sovint mancat de notícies sempre tenen manera de sacsejar el debat públic, de mirar d’incidir, des de fora, en les decisions que després ens afecten a tots.

Les oposicions es passen quatre anys treballant per demostrar als ciutadans que estan preparades per governar. De la mateixa manera, els partits extraparlamentaris haurien de demostrar-nos, durant els quatre anys que són fora, que estan capacitats per aportar-nos alguna cosa des de dins del parlament, que són alternativa al bipartidisme actual. De moment, i em sap greu, no és el cas. Els Verds, ApC, els Liberals i la resta contribueixen, ara mateix, a què pensem d’ells allò que en d’altres ocasions alguns d’ells havien denunciat: que només se’n recorden de la política cada quatre anys, quan hi ha cadires en joc.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 17 de maig del 2013

Imatges: llocs web oficials de Liberals d’Andorra, Andorra pel Canvi i Verds d’Andorra


Deixa un comentari

Finançament de partits i parlaments (volgudament) inútils

Jaume Bartumeu està tan ben dotat per a la política (en minúscules, en aquest cas) que allà on un polític esforçat tot just arribaria a obrir la caixa dels trons ell és capaç, amb una sola jugada —en forma de transferència bancària— i com qui no vol la cosa, d’obrir-ne dues. Una caixa farcida de trons per al PS que va fundar i que ara ha abandonat i una altra caixa, amb més trons encara, diria, per al Consell General, la Sindicatura —no l’actual, però sí totes les anteriors— i també per al sistema de partits de tot el període constitucional.

De l’enèssim episodi conflictiu entre els jaumistes i el PS oficial no en parlaré avui aquí. M’interessa molt més la segona caixa, menys mediàtica potser però molt més important i transcendent des d’un punt de vista polític. I, d’aquesta segona caixa, m’interessen especialment tres preguntes relacionades amb el qui, el com i el què que entre els partits, Sindicatura i els ciutadans haurem de mirar de respondre els propers temps.

Uns partits que semblen pretendre que la cosa no va amb ells

La del qui és la més evident de totes. Qui ha retornat i qui no ha retornat romanents de les assignacions als grups parlamentaris durant els vint anys de Consell General constitucional? Qui s’ha gastat i qui no s’ha gastat les assignacions? Qui se les ha gastat en allò que tocava i qui no? Qui ha confós aquests fons del grup parlamentari amb els del partit i qui no? No haurien de passar gaires dies abans que tots les formacions que durant els darrers vint anys hagin obtingut representació parlamentària ens ofereixin una resposta consistent a cadascuna d’aquestes preguntes. De fet, em sorprèn, i molt, que no s’hagin sentit interpel·lats fins avui.

De totes les forces que han d’oferir explicacions, però, n’hi ha una, el PLA, que ho ha de fer amb més urgència encara que les altres. No perquè siguin més sospitosos, ni molt menys. Simplement perquè en ser el PLA el clar dominador de la vida política les darreres dues dècades, els grups parlamentaris liberals són els que més assignacions han rebut amb diferència, rebent-les, a més, no per fer d’oposició sinó per ser majoria, i ja sabem que els grups de la majoria, en aquest país, no s’han distingit mai per una ambiciosa tasca parlamentària… Si al PS, que durant molts anys ha fet oposició ferotge amb pocs parlamentaris, li han sobrat tants diners, no seria gens estrany que els romanents del PLA siguin superiors.

Molts diners, doncs, no gaires incentius per gastar-se’ls en informes i un final de vida agitat on el PLA es va confondre primer amb CR i després amb DA. Hi insisteixo: no són més sospitosos que la resta però tenen més preguntes per respondre. Si la resposta és que cada quatre anys van retornar, com tocava, els romanents a Sindicatura, tots tranquils. Però encara han de respondre. I dilatar massa la resposta en temps de desconfiança ciutadana envers la classe política no sembla ser la millor política de comunicació si el que es pretén es esvair dubtes…

Unes sindicatures més fidels als partits que a la llei i al parlament

Ataquem ara el com. Com hem arribat fins aquí? La resposta, malauradament, és molt clara i no admet matisos: per culpa de les diferents sindicatures que han anat desfilant pel Consell els darrers vint anys. Ja sigui per desconeixement, per evasió de responsabilitats, per evitar enfrontar-se a temes incòmodes, o per mantenir més fidelitat als partits polítics de què formen part que al parlament que havien de defensar i arbitrar, és la Sindicatura, com a institució, la que ha permés, fent els ulls grossos, que els diners per a informes es poguéssin gastar en seus de partits, que s’acumuléssin romanents en comptes bancaris, que els grups no haguéssin d’explicar en què es gastaven el diner públic… I és greu, perquè en aquest cas concret, que Sindicatura no hagi fet la feina que li pertocava és sinònim de permetre, amb coneixement de causa, un incompliment flagrant de la llei. I, que voleu que us digui, que l’òrgan que presideix la institució legislativa d’un Estat sigui el primer que es pixa en la legislació i ho faci, a més, per interessos propis i amb diners públics de pel mig, parla molt malament del nostre sistema parlamentari, de la nostra democràcia i del nostre Estat de dret.

També parla molt malament del nostre sistema de pesos i contrapesos: Sindicatura no actua, però tampoc ho fa el Tribunal de Comptes, tampoc ho fa —perquè no en tenim— la fiscalia anticorrupció i tampoc ho poden fer ni els ciutadans ni els mitjans de comunicació per l’aversió a la transparència i a l’obertura que demostren tenir les institucions públiques del nostre Estat. Quan la polèmica surt a la llum, però, molts mitjans també fallen en el seu rol de contrapès i prefereixen recrear-se en la polemiqueta entre jaumistes i PS, que deu vendre més, que en tota una senyora falla en el nostre sistema polític…

Un parlament volgudament inútil

Finalment, parlem del què. Perquè l’actitud de molts dels grups parlamentaris i de les diferents sindicatures que hi ha hagut al Consell els darrers vint anys diu molt poc de la seva consideració de la funció legislativa i de la tasca parlamentària. No s’han cregut el parlamentarisme. O no li donen, si més no, tota la importància que es mereix. I això és, encara, un altre frau a la ciutadania i a la vida democràtica. Perquè quan un grup decideix destinar a pagar el lloguer de la seu del seu partit una part suculenta dels diners que hauria de destinar a contractar estudis que li permetin fer un millor control de l’acció de govern o fer una llei més completa, més informada, aquest grup, ras i curt, està estafant des d’un punt de vista democràtic els ciutadans que s’havia compromès a representar. I quan una sindicatura ho tolera, n’és còmplice. Túnel de les Dos Valires, Centre de Tractament de Residus, llei de la CASS, IGI… En quants àmbits ens hagués anat bé disposar d’informació més completa?

Ara, sembla que l’aposta d’aquesta Sindicatura passa, simplement, per legalitzar les pràctiques, per permetre que l’aprofitament de fons parlamentaris per a funcions extraparlamentàries tingui cobertura normativa. Està bé, soluciona una part del problema. Però no m’agrada. I no perquè doni més diners als partits: defenso, des de sempre, que la política necessita un finançament suficient. No m’agrada, simplement, perquè perpetua l’últim dels problemes que esmentàvem fa un moment: en prioritzar el finançament dels partits al dels grups parlamentaris, aquesta Sindicatura, una més, continua apostant per empobrir la funció parlamentària, per tenir governs menys controlats i lleis excessivament millorables.

Postscriptum de l’11 de maig del 2013: Donant-li voltes al tema mentre feia una ruta en bici pel marge nord del Segre amb la meva filla, me n’adono que existeix un motiu més, encara, per oposar-se a la solució de permetre que els fons parlamentaris serveixin per finançar aspectes extraparlamentaris dels partits: la discriminació dels partits polítics que no obtinguin representació parlamentària. Aquests, pel simple fet de ser petits, es quedarien amb una sola font de finançament públic (la que els entra via finançament de les campanyes) mentre que els partits grans es podrien finançar tant via finançament de les campanyes com via finançament dels grups parlamentaris. El curiós del cas és que encara no he sentit cap representant d’aquests partits alçar el crit al cel. Això, però, són figues d’un altre paner (del paner de la setmana vinent, de fet, si cap tema de força major s’hi interposa).

Locutat originalment en dues parts a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira els dies 3 i 10 de maig del 2013

Fotografia:


Deixa un comentari

Tasques pendents: triar imatge de perfil

Hauríem de començar a decidir què volem ser de grans. Per molt que ens hi escarrasem, molt sovint no som allò que diem o volem ser sinó allò que diuen que som. Així, un metge de prestigi acusat per error i engarjolat com a assassí en sèrie, a la presó no serà un metge, serà un assassí i un pres i s’acabarà comportant com un pres, perquè és així com el percebrà el seu grup de referència. Aquest fenòmen, que és de 1r de Sociologia i que segurament seria discutit per tot el gremi del coaching i de l’autoajuda, és encara més flagrant en el cas dels Estats.

Els Estats només són Estats quan els altres els reconeixen com a Estat —i no quan ho decideixen per referèndum o quan ho diu una Constitució— i només deixen de ser un paradís fiscal, per exemple, quan els altres deixen de veure’l com a un paradís fiscal. I ja sabeu que per canviar la imatge que tenim d’algú, calen pistes clares, inequívoques i permanents.

El cas Jordi Pujol Ferrussola, el cas Feijóo, el cas Campeón o la posició dels socialistes francesos, per citar només alguns exemples, ens demostra que a Andorra, des de fora, ens continuen veient com un lloc obscur. I, pel que m’ha semblat detectar, això irrita profundament a una part significativa del país. A alguns, perquè mai han suportat la ingerència en afers interns i perquè consideren el nostre model tradicional com a vàlid i a d’altres perquè consideren injust que no es valorin els canvis que hem fet els darrers temps en matèria de fiscalitat i d’intercanvi d’informació. Jo crec que no tenim gaires motius per queixar-nos. Ens ha passat el mateix que a un adolescent que es passa el dia penjant al Facebook fotos i fotos de borratxera o vídeos amb opinions racistes i que uns anys després, quan comença a fer entrevistes de feina o es planteja un accés a la vida política, pretén que tot això no s’associï a la seva imatge. Tard. Fem massa tard. Ens hem cregut el model i ens n’hem aprofitat durant massa temps com per ara pretendre que ens dissociïn d’ell del dia per l’endemà. L’etiqueta que arrosseguem i que ens recorden sovint serà lletja i serà incòmoda, però ni és infundada ni és del tot injusta.

Per això ara ho hem de fer molt bé, les mitges tintes no ens serveixen de res. I tot suma. Tot el que no siguin titulars del tipus “Andorra es reinventa adaptant-se als estàndards europeus” no ens serviran de res. I no parlo només de donar arguments perquè no ens vegin i no ens tractin com a paradís fiscal sinó per combatre una altra idea, aquella que abans de la Constitució portava per títol “territori feudal” i que ara, en canvi, ha canviat el nom pel de “república bananera” o “país estrany”.

Sinó, ja posats, trenquem-ho tot i atrevim-nos a anar fins al final: construïm un aeropprt ben gran a la recta de santa coloma, ignorem la nostra continentalitat, i atipem-nos de les nostres falses especificitats fins que rebentem.

Hem de decidir què volem ser de grans. I avançar, per aconseguir-ho, de manera inequívoca. Hem de decidir, doncs, si volem ser el país dels pariatges, de la pau de més de 700 anys, d’un Consell General paritari, o bé l’Andorra del paradís fiscal, dels 20 anys per aconseguir la ciutadania, dels drets socials i laborals de segona.
I tot suma. L’IRPF, la fiscalitat a l’estalvi i els CDI. Però si mai el que decidim és la via de la normalitat, la imatge d’un parlament que, sotmès a un bisbe, s’autocensura, no és, ara mateix, la imatge que més ens ajuda.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 26 d’abril del 2013

Fotografia:


Deixa un comentari

Tothom té el seu lloc

Canviar agents de seguretat per professors d’art. Aquest seria el resum d’un pla de l’Administració Obama per reduir la tensió als instituts més conflictius de la ciutat de Nova York. Puc imaginar una part de la reacció quan el pla es va anunciar ara fa un parell d’anys, parlant de demagògia, de típica política progre que no toca de peus a terra, d’alumnes amb els quals no hi ha res a fer, de llençar diners en temps de crisi, de que el que calia era recuperar la disciplina i l’autoritat, especialment amb els alumnes més conflictius, de que si com a mínim se’ls ensenyés quelcom d’útil encara, però que educació artística tu em diràs…

El que és més raonable en casos així, però, és respectar a la política la seva funció d’iniciativa per transformar problemes socials i concedir-li un temps raonable per fer balanç. I el balanç, dos anys després, és que la iniciativa ha funcionat d’allò més bé, tant en termes quantitatius com qualitatius. I allà on hi havia un absentista crònic vagant sol per la ciutat o plantejant-se entrar en una banda, ara hi ha un jove que ha descobert la bateria, que no es vol perdre una sola classe de música i que somia amb guanyar-se la vida entrant a una banda, però en aquest cas per responsabilitzar-se de la percussió. I allà on hi havia una noia incapaç de cooperar amb la resta, ara hi ha una petita artista encantada de treballar en equip per enllestir a temps el grafit que entre tots presentaran al concurs de l’Estat i que es passa les nits estudiant els diàlegs del seu personatge per no fallar a la resta del repartiment del curt que estan preparant. No ha funcionat en tots els casos, evidentment, però en contextos de tanta conflictivitat, reenganxar un sol alumne és una victòria enorme; si en salves molts, el balanç és extraordinari.

Tothom té el seu lloc i una de les obligacions dels sistemes educatius és ajudar els alumnes a trobar-lo. I el trobaran a la confluència exacta entre allò que poden i allò que volen ser. No tothom ha de ser catedràtic d’astrofísica ni fuster ni videoartista. No tothom trobarà el seu camí assegut a un pupitre set hores al dia. El que no seria just és que, per prejudicis o viscuts dels docents, els directors d’escola o els responsables de sistema educatiu, no els mostréssim als nostres joves —o, pitjor encara, els amaguéssim— alguns dels camins i de les sortides possibles.

Mentrestant, a Miami, aquesta setmana han implantat les bufetades per recuperar una part de la disciplina perduda a les aules. Això sí, tot ben regulat: amb els petits, només podrà caure una bufa un cop per semestre. No n’aprenem…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 19 d’abril del 2013

Fotografia: