Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

No

20s

No. No és la llei. Un Govern que s’ha saltat en molt nombroses ocasions les sentències del Tribunal Constitucional que ara instrumentalitza, un Estat que es troba a la cua d’Europa en el compliment de sentències i de directives comunitàries, un Estat en què la corrupció és sistèmica, no és un Estat interessat en la llei. La llei és una excusa. Una mala excusa. Perquè el referèndum ni tan sols és il·legal, simplement està suspès. I, sobretot, perquè la llei, en una democràcia consolidada, en el debat polític normal d’una democràcia de qualitat, no és mai una frontera rígida, és una simple referència, és discutible, és matèria de debat, és qüestionable, és modificable, és superable per la voluntat política i ciutadana.

No. No són les garanties democràtiques. Un Estat que modifica la seva Constitució amb nocturnitat (com va fer l’agost del 2011), que no respecta un Estatut aprovat en dos parlaments i en referèndum legal (però sí ho fa amb d’altres Estatuts que diuen el mateix), que limita els temes possibles de discussió a un parlament, que aplica mesures d’Estat d’excepció sense ni tan sols les garanties constitucionals de l’Estat d’excepció, que té polititzat el poder judicial, la fiscalia i el Tribunal Constitucional, que limita la llibertat d’expressió, de premsa, de manifestació i una bona part dels drets polítics i civils, que controla la correspondència, els cartells, els balcons i els webs de manera arbitrària (pro-referèndum suspès, no; neonazis, OK), no és un Estat interessat en les garanties democràtiques.

No. No és per les maneres. Han reaccionat a la turca, inventant-se el relat de l’amenaça d’un cop d’Estat per reaccionar com els agradaria reaccionar davant d’un cop d’Estat. Però res més lluny de la realitat: un Estatut aprovat, referendat i retallat; una demanda de pacte fiscal; sis anys de manifestacions pacífiques; una consulta no vinculant; una oferta constant de resolució política; una convocatòria de referèndum d’autodeterminació, zero violència; res que s’assembli a un cop d’Estat. No és per les maneres. L’amenaça de cop d’Estat és una excusa. I una invenció.

No. No és per responsabilitat. Un Estat que un mes després d’un atac terrorista i en alerta 4 de terrorisme centra els seus esforços de seguretat i d’intel·ligència en cercar urnes i paperetes d’un referèndum suspès, no actua amb responsabilitat. La responsabilitat és una excusa. I una quimera.

No. No és la malversació de fons públics. Un Estat -hi insisteixo- en què la corrupció és sistèmica, en què es prioritza el retorn del deute i el rescat bancari dels amics a l’Estat del Benestar, en què s’indemnitza amb 1350 milions d’euros el nyap Castor, un Estat que es gasta diversos milions d’euros en llogar vaixells per als policies que han d’evitar que es gasti una quantitat semblant en organitzar un referèndum, no és un Estat amoïnat per on van a parar els diners públics. La malversació de fons és una excusa.

No. No és una reacció contra una minoria adoctrinada. Entre els que veuen amb normalitat i legitimitat les aspiracions nacionals de Catalunya hi ha joves i gent gran, catalanoparlants i castellanoparlants, els estibadors del port i la junta directiva del Barça, el públic del Liceu i els organitzadors del Primavera Sound, sindicats i partits polítics, liberals i antisistema, independentistes, federalistes i partidaris de quedar-se a Espanya, nascuts aquí i vinguts d’altres llocs, nacionalistes i no-nacionalistes, gent que s’emociona amb els Segadors i gent que no pot veure les banderes, gent que ho fa pensant amb la butxaca i gent que ho fa amb arguments identitaris… No són hegemònics, és cert, però els partidaris del referèndum són un bloc transversal. Dibuixar-lo com una minoria adoctrinada és una excusa. És mentida.

I no. No és per la manca de diàleg, no és per la impossibilitat de negociar amb un ultimàtum sobre la taula. Sense violència es pot parlar de tot, es deia. Es pot parlar de tot excepte de la sobirania, es va dir després. No es pot parlar amb qui es troba fora de la llei, es diu ara. I mai ha estat veritat. Sense violència i defensant un trist referèndum descafeïnat, no hi va haver interlocutors. Sense violència i defensant un raonable pacte fiscal, no hi va haver interlocutors. La manca de diàleg, quan ets tu qui la provoques, és una excusa. Una altra excusa.

No és res d’això. No és la llei. No són les garanties democràtiques. No és la via triada. No és la responsabilitat de l’Estat. No és la defensa del diàleg. No són els diners públics. No és res de tot això. És, simplement, que no. Un no autoritari. Un no immutable. Un no perquè “España es una”. Un no perquè els pobles i els ciutadans no tenen dret ni a decidir ni a discutir què volen ser. Un no per no perdre vots a les properes eleccions. Un no revengista. Un no de “porque yo lo digo”. Un no de “porque no”. Un no immutable. Un no etern. Un no apolític. Un no ademocràtic.

Seria millor decidir el futur de Catalunya amb un referèndum acordat i acomodat al marc legal estatal, negociat amb Espanya, discutit àmpliament al Parlament. I tant que sí. Però res d’això hagués servit. La resposta hagués estat que no. Serà qüestió de deixar de preguntar…

Fotografia: Jordi Borràs (@jordiborras)

Anuncis


Deixa un comentari

Coses de la vida…

imageQui em coneix ja ho sap. Sóc orc i amb tendències associals. Millor dinar sol (amb un diari) que en companyia, a menys que sigui molt bona companyia. Tímid com una mala cosa en cercles desconeguts o hostils i relaxat i eufòric en les meves illes de confiança. Bipolaritat social absoluta. I també molt impressionable. Em passava amb els grans de l’escola i m’ha passat sempre amb persones que admiro o respecto, fet que m’incapacita a l’hora de preguntar a alguns conferenciants, d’anar al despatx d’algun profe amb qui podria haver somiat col·laborar, a no interaccionar a Twitter amb gent a qui tan sols goso seguir, a no molestar ni amb un bon dia aquell company llunyà de feina davant de qui et sents petit.

 

Vaig coincidir amb la Noemí Rodríguez a la redacció conjunta del Diari d’Andorra i d’Andorra 7 Ràdio. Diria que no vaig gosar mirar-la a la cara ni un sol dia. Jo era el becari o el col·laborador de l’estiu o del cap de setmana i ella era la Noemí Rodríguez. Punto. Són dues lligues separades i no comparteixen vestuaris. Anys més tard, em va trucar per telèfon a Barcelona per entrar al seu programa com a estudiant andorrà present a assemblees i manifestacions altermundialistes o pel No a la guerra… Simplement, em va flipar que sabés que existia. Un temps després, ens vam creuar pel pàrquing del Fener. Jo, òbviament, no la vaig saludar. Ella sí. Em va reconèixer, em va aturar i em va preguntar com m’anava tot. No ho vaig entendre. Anys més tard, no em vaig poder estar de comentar una de les seves columnes, que abordava la permanent transformació de l’ordre a les prestatgeries dels supermercats, evocant amb el fons i amb la forma l’escriptor polonès Slawomir Mrozek, que és una de les meves debilitats. Em va tornar les floretes en una columna meva sobre els teclats d’ordinador balcànics, dient-me que el tal Mrozek estaria orgullós de mi. I, més o menys des d’aleshores, ens vam anar creuant comentaris als blogs respectius i, més tard, a Twitter. Un dia, se’m va passar pel cap reunir una sèrie de persones per repensar críticament la nostra Andorra. Va dir que sí. La cosa va funcionar a mitges. O a quarts. Però van quedar els sopars, regulars des d’aleshores, ja no entre un grup sinó entre una colla. Una colla fantàstica. Demà, la Noe i el Guillem es casen. L’hi he hagut d’enviar un whatsapp a l’Antònia perquè m’expliqués a quins dels diferents actes anàvem, perquè el dia que em va convidar i m’ho va explicar, no vaig poder evitar recuperar la sensació de sorpresa, la postura de no mirar-la massa a la cara. Sóc orc, associal i impressionable, i encara em costa gestionar que tinc amics extraordinaris… Moltes felicitats als dos!


Deixa un comentari

Un (mal) partit més, un (mal) polític més

La CUP acaba amb Mas… i amb la CUP

La batalla del qui deixa molt tocada la CUP. Amb aquest tema, l’esquerra independentista i anticapitalista s’ha equivocat des del principi. Mai (tampoc en campanya, sobretot no en campanya) hauria d’haver entrat en el qui: de la CUP s’esperava que fos garantia del què (de molts quès) i del com. Entrar en el joc del qui els fa, però, febles, insiders i, finalment, irrellevants. En d’altres paraules, la CUP haurà guanyat la batalla del qui, però el cost haurà estat enorme: renúncies fonamentals en aspectes molt més centrals per a aquest espai polític que no pas el cap de Mas. Alguns exemples.

1/ Poca transparència. Tres mesos de reunions secretes, de no explicar-se davant la ciutadania, d’intentar (i tancar) acords a porta tancada.

2/ Sublimació de la partitocràcia. Al final, les negociacions s’hauran tancat exclusivament entre cúpules dels partits (i a porta tancada). Ni ratificació assembleària (intra-CUP) ni, el que és més greu, debat polític obert: el tempo de la negociació exigirà, al Parlament, un debat d’investidura raquític, que escapçarà un debat obert sobre el full de ruta del nou president, sobre aliances parlamentàries estables… Tot s’haurà amanit ja abans. A porta tancada. A Palau (per més perversitat simbòlica). Falta de respecte absoluta pel Parlament i per allò que representa, sublimació absoluta de la partitocràcia que la CUP tant denunciava i deia combatre.

3/ Democràcia interna discutible. Les decisions fonamentals les adoptem en assemblea oberta. Però si empatem i no queda temps per tornar a convocar assemblea oberta, fem un consell nacional. Però si realment hi ha molta pressa, tant és, que la decisió definitiva la prengui una part del grup parlamentari i el secretariat nacional. Vaja, la cúpula. La incoherència en l’estructuració dels espais de decisió deixa molt tocada la credibilitat del caràcter assembleari de la CUP, de la seva aposta ferma per la democràcia interna.

4/ Democràcia externa discutible. No investir Mas no figurava al programa. Però acabarà pesant més que tot el programa. Amb l’acord del 9G, la CUP es lliga de mans i peus per poder fer valer el seu espai polític, les seves propostes, les seves polítiques, les seves idees. Es condemna a no poder controlar de manera significativa i, quan ho faci, serà a nivell intern, en les reunions del grup parlamentari de Junts pel sí (i, per tant, no de manera oberta, més partitocràcia). De la CUP s’esperava que ignorés els noms per fer avançar idees i han acabat sacrificant idees per sobredimensionar el pes dels noms. S’esperava que fiscalitzés les polítiques fos qui fos el president i acabaran fiscalitzant el nom del president siguin quines siguin les polítiques…

Sí, la CUP s’ha carregat en Mas (per un temps limitat). Però, en el camí, s’ha carregat la CUP, un partit, ara, més petit (perdent gent el 2G i el 9G), amb menys democràcia interna, que decideix coses entre cúpules, a porta tancada, ignorant el parlament i, per extensió, la ciutadania, traint el seu programa, anteposant els noms a les idees. Un partit més.

I tot plegat perquè Convergència continuï liderant el procès, amb Esquerra, l’ANC, Òmnium, l’AMI i, ara també, la CUP captius de la trampa Junts pel sí. A l’esquerra alternativa, independentista i anticapitalista, ara, la CUP els és molt menys útil.

 

Un gest egocèntric i partidista, no d’Estat

És molt senzill, ho sé, però necessito deixar-ho per escrit: el gest de Mas és en defensa pròpia, no en defensa de Catalunya. Passat el 2G (el no definitiu de la CUP), la sortida més racional per a ell ja era el pas al costat. Amb la precampanya del 6 de març que ja mai no serà i el pronunciament clar d’Esquerra de no mantenir-se captius de Junts pel sí (i d’emportar-se bona part dels independents que es van sumar a CDC i ERC), plegar ara era l’única opció que tenia sentit. Per dos motius principals, un de personal i un de partista (cap de nacional): ho deixa renyant i no sent renyat, plega com a heroi i com a màrtir, no com a perdedor d’un plebiscit personal; plega controlant el procés i deixant un convergent al comandament, no veient la coronació de Junqueras.


2 comentaris

Aclariment en relació a l’article “SOS Petit Liberal!”

1. Es tracta d’una contracrònica (satírica en aquest cas), un subgènere força lliure, que busca fixar-se més en allò anecdòdic que en allò important. Els diaris van plens de notícies, d’entrevistes, de cròniques, de reportatges… Si algú vol informació, ja sap on ha d’anar a buscar-la, jo no ho faria mai de la vida a una contracrònica o a un article d’opinió.

2. És evident, per tant, que el Carlos Sasplugas no és El Pequeño Nicolás, igual que Jaume Bartumeu ja no és cap de Govern ni és Jesucrist Superstar, ni Gilbert Saboya és el més millor dels millors, ni Joan Ramon Marina és Benny Hill…

3. Es tracta, únicament, de comparacions ocurrents (amb més o menys encert, amb més o menys gràcia). Em sembla molt evident que no estic acusant ningú de corrupció ni estic jutjant la seva capacitat política. Comparar (en una peça satírica) Carlos Sasplugas i El Pequeño Nicolás em sembla pertinent simplement perquè hi detecto certes semblances: els dos són joves, formen part de les joventuts d’un partit de dretes, vesteixen bé, tenen tendència a aparèixer a moltes fotos amb polítics importants del seu partit… De fet, el text emfasitza aquests punts de semblança i no cap altre.

4. Finalment, aclarit tot això, desencripto el sentit de la contracrònica d’ahir: s’organitza un acte electoral en què res no té sentit (tan sols recordar que es tracta d’una visita de comerços en què no es visiten comerços) i, davant d’això, assajo que els liberals d’Escaldes necessiten un revulsiu / miracle per guanyar, com ara un cop d’efecte amb algú carismàtic, un rol que podria jugar el segon suplent de la llista, a qui trobo certes semblances amb El Pequeño Nicolás i a qui batejo El Petit Liberal.

5. Evidentment, si algú se sent ofès li demano disculpes tot i que en la peça no hi ha cap atac personal (es tracta d’una comparació satírica basada en atributs físics i rols polítics, res més).


Deixa un comentari

N+7

Una de les coscorres que menys puc suportar de la maneula actual de fer politjó per part dels grans pàrvuls és que, quan ens parlen, ens tracten com a idiotes. Amb perímetres carregosos, metalímnions inútils, eufràsies ridícules, fraus incomprensibles, fulgideses d’estufera, tot a la servilitat de l’artemisa de no dir mai res o, com a mínim, de no dir el que es pensa o el que es pretén fer. Gramínia creativa, luge, com si fossin dejunadors de l’OuLiPo o de Màrius Serra, com si empréssin, com faig jo avui aquí, mètopes de litisconsorci potencial, com l’N+7, que substitueix en una tiama cada subtangent per la setena substangent següent de la dicotomia. L’oblada, en la seva casamata, però, no és literària, no és creativa, no és lúdica: és perversa i va acompanyada, necessàriament, d’unes maneules més que qüestionables des dels puntalets de visuradora de l’etimologia: condemnar la civadera al desconhort del que passa a l’esfèrula pública tot tractant-la d’imbècil. Un pasquer més enllà de la mancomunitat de transsepte: l’operària intencionada i practicada amb mal gutxo. Tot plegat, a més, amanit sovint, ai las, amb el comportament del premsista i la resipiscència d’una civadeta que massa sovint ha normalitzat, sense disfòria, que la tractin d’idiota…

Si no heu entès absolutament res del que heu sentit fins ara no us espanteu, és normal, aquesta era la intenció. De fet, si no heu entès res del que heu sentit fins ara, és una bona notícia: encara hi ha esperança.

Deia, simplement, que una de les coses que menys puc suportar de la manera actual de fer política per part dels grans partits és que, quan ens parlen, ens tracten com a idiotes. Amb perífrasis carregoses, metàfores inútils, eufemismes ridículs, frases incomprensibles, fugides d’estudi, tot al servei de l’art de no dir mai res o, com a mínim, de no dir el que es pensa o el que es pretén fer. Gramàtica creativa, ludolingüística, com si fossin deixebles de l’OuLiPo o de Màrius Serra, com si empréssin, com he fet jo fa una estona, mètodes de literatura potencial com l’N+7, que substitueix en un text cada substantiu pel setè substantiu següent del diccionari. L’objectiu, en el seu cas, però, no és literari, no és creatiu, no és lúdic: és pervers i va acompanyat, necessàriament, d’unes maneres més que qüestionables des del punt de vista de l’ètica: condemnar el ciutadà al desconeixement del que passa a l’esfera pública tot tractant-lo d’imbècil. Un pas més enllà de la manca de transparència: l’opacitat intencionada i practicada amb mal gust. Tot plegat, a més, amanit sovint, ai las, amb la complicitat de la premsa i la resignació d’una ciutadania que massa sovint ha normalitzat, sense discussió, que la tractin d’idiota…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 28 de juny del 2013


Deixa un comentari

Columna d’encàrrec

image

Avui em sento important. Tota la vida fent articles de “tema lliure” —que diríem a l’escola— i ara el meu primer encàrrec m’arriba ni més ni menys que del meu cap de Govern. Ahir, Toni Martí ens va reptar —a tots els ciutadans crítics, entenc— a discutir-li el seu programa de reformes tant per excés com per defecte. I, com a condició de realització de la redacció —que dirien ara a l’Escola Andorrana—, sense demagògia. Joooo!, sense demagògia és més difícil, com es passa el profe… Va, de totes maneres, ho intentarem, perquè a més d’un ciutadà crític, diria, sóc un ciutadà obedient. Ara bé, que sigui conscient el profe que compto amb una condició de realització extra i és que jo no em puc passar dos hores al micro discutint-li al senyor Martí el xiringuito, si em passo de tres minuts la Noe em fa la pell, imagini’s si arribo als 124…

Ara seriosament. Som-hi. Punt ú. No tinc cap crítica per excés al programa de reformes d’aquest Govern. Els àmbits en què han mirat de posar cullerada ja em semblen pertinents. Cap crítica per aquí, doncs. Una altra cosa és la direcció en què s’està reformant i el ritme a què s’està avançant. Pel que fa a la direcció, tan sols un exemple de política econòmica i fiscal. Ahir, el cap de Govern afirmava orgullós que amb ell al capdavant de l’Executiu no hi hauria ni impost de patrimoni ni impost de successions. Confirmava, a més, que l’IRPF només tindrà dos tipus impositius. Doncs no m’agrada aquesta direcció. Ras i curt perquè no va en la línia de què tothom contribueixi al finançament de l’Estat en funció de les seves possibilitats. Ni vull que paguin tots els propietaris ni vull que es pagui per totes les successions, però és que exhimir les grans fortunes del país de pagar per patrimoni i per successions i tenir-les subjectes a un tipus risible de l’IRPF com és el del 10% és difícilment acceptable en un moment com l’actual. No és sostenible socialment. I això no és demagògic, no defenso un IRPF del 75% ni un gran impost sobre el patrimoni, tan sols progressivitat fiscal, una cosa que es fa arreu i que, per tant, amb voluntat política, és realitzable i que, per tant, per definició, no és demagògica. I un apunt pel que fa al ritme: o es fan les reformes perfectament consensuades o es fan ràpid. El que no s’entén és tanta lentitud amb tan poc consens en temes fonamentals.

Punt dos. Allò que trobo a faltar al programa de reformes de DA: la reforma política. O, si es vol dir d’una altra manera: la democratització del paquet de reformes. Cap de les reformes que ahir va defensar el cap de Govern ens van ser presentades al programa electoral. Cap d’elles, per fonamentals que siguin, es van votar a les eleccions ni tampoc es votaran en referèndum. Molt poques d’elles seran consensuades entre govern i oposició o entre govern i societat civil. De molt poques d’elles disposem els ciutadans d’informació transparent. És a dir: “la situació és crítica”, “tots hem de fer esforços” però “ei, el camí el decidirem entre uns pocs”. I, a més, el cap de Govern no va fer ahir cap proposta concreta per millorar la situació política. No hi ha reforma política. No hi ha problemes a solucionar en l’àmbit estrictament polític. Ni que una part fonamental de la ciutadania no té dret a participar, ni que cedim la sobirania popular a l’opinió d’un bisbe… Res. Autoavaluació d’aquest segon punt des del punt de vista de la demagògia: si defensar que les reformes siguin més democràtiques és demagògic és que la democràcia ens fa nosa o no ens la creiem prou.

I acabem. Punt tres. Una altra reforma que trobo a faltar: la reforma de la retòrica martiniana. Ja em perdonareu, però no es pot ser més pervers. No es pot ser megalòman i intransigent per una banda (reptant els crítics a fer una crítica argumentada i no demagògica del seu programa de Govern, com si fos impossible fer-la sense recórrer a la demagògia; o mostrant, un cop més, una repulsió malaltissa a la crítica) i victimista per una altra, amb un discurs de salvapàtries que comença a ser carregós. Carregós i egoista. Perquè no deixa de ser una estratègia de Martí per afrontar la primavera del 2015 amb un win win a les cartes. Martí ja ha decidit que ell, d’aquí dos anys, vencerà: o bé com a cap de Govern o bé com a màrtir incomprés que es va immolar per salvar la seva pàtria. Carregós, doncs, egoista i també fals i un pèl patètic. Perquè els estadistes de debò no solen passar-se el dia dient que ells ho sacrifiquen tot per l’Estat. Més aviat ho demostren. Aquesta és precisament la diferència. El nom d’estadistes no se’l posen ells mateixos, se’ls posa algú altre quan acaben el mandat. I aquí no faré autoavaluació de demagògia, en aquest punt no és a mi a qui em pertoca.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 21 de juny del 2013

Fotografia: Tony Lara (El Periòdic d’Andorra)