Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

Neoliberalisme i pluralitat

“El neoliberalisme provoca la desaparició progressiva dels universos autònoms de producció cultural.” (1) Reflexions com aquestes són provocades per l’arribada del neoliberalisme, revisió de les tesis liberals que insisteix de forma exagerada en la llibertat de mercat i, doncs, en la desregularització (2). Aquesta doctrina, teoritzada per Friedrich Von Hayek i pels economistes monetaristes de l’escola de Xicago (amb Milton Friedman al capdavant) va ser aplicada, en un primer moment, tan sols als Estats Units de Ronald Reagan i a la Gran Bretanya de Margaret Thatcher (3). Actualment, però, s’ha convertit en la ideologia dominant al món, fins al punt que alguns autors s’atreveixen fins i tot a parlar de pensament únic. Però, fins a quin punt el neoliberalisme afecta la pluralitat en els mitjans de comunicació? En un primer moment veurem com, en efecte, el neoliberalisme és un gran enemic per a la pluralitat d’idees. Però, tot seguit, deixarem un lloc a l’esperança observant les comptades excepcions a aquesta tesi i assistint als projectes que s’estan començant a dur a terme per tal de canviar l’estructura actual de la comunicació mundial.

Són diversos els factors que ajuden a explicar el triomf del pensament únic, neoliberal, en la nostra societat. El més important d’ells, però, són les grans concentracions empresarials. De fet, en poc més d’un any, hem assistit a fusions entre grans empreses, que han unit, per exemple, a Terra amb Logista, BBVA, Bertelsmann Services i Lycos, a Time Warner amb American OnLine (AOL) a Vivendi amb Universal Pictures, Seagram, … o a Bertelsmann amb Pearson i Audiofina creant així els grans holdings comunicatius del món (4). Però com afecta la creació d’aquest oligopoli comunicatiu a la pluralitat?

En primer lloc, resulta evident observar que com més fusions es produeixin en el camp de la comunicació, aquesta quedarà concentrada en cada cop menys mans. D’aquesta manera, en reduir-se el nombre d’emissors, disminueix també el grau de pluralitat fins al punt que la gran majoria dels mitjans acaben defensant la mateixa ideologia. I aquesta és el neoliberalisme, perquè amb cap altra tindrien un grau de llibertat més alt per créixer i maximitzar els beneficis.

D’altra banda, anotarem que aquests efectes tenen conseqüències directes tant a nivell nacional com a nivell global. Un cas paradigmàtic de la concentració d’idees a escala nacional, ens l’ofereix l’Estat espanyol, on el neoliberalisme és present a la major part dels mitjans i, especialment, a les televisions: a TVE a causa de la presència del Partit Popular (d’ideologia neoliberal) a la presidència del Govern; a A3 TV ja que el grup Telefónica (màxim accionista d’A3) està liderat per membres de la Fundación para el análisis y los estudios sociales (FAES), d’ideologia també neoliberal (5); i a Tele 5, per la presència de Mediaset Berlusconi (grup neoconservador) en l’accionariat de l’ens. Així, veiem com tan sols tres grups es reparteixen gairebé tres quartes parts de l’audiència televisiva espanyola, gràcies a les concentracions.

A nivell internacional, la situació és encara més preocupant. I és que les fusions han provocat la creació de grans multinacionals (de tendència, evidentment, neoliberal) que oligopolitzen el mercat mundial de la informació. Així, per exemple, de les 300 empreses d’informació més importants del món, 273 pertanyen a la Tríada (EUA, UE i Japó) (6) gràcies, entre d’altres factors, a operacions de fusió i de compra empresarials. És per aquest motiu que no és cap exageració afirmar que a nivell mundial, el neoliberalisme és el pensament hegemònic.

Desprès d’analitzar breument la relació entre concentracions empresarials i pluralitat, observarem ara altres factors que han afavorit la instauració del pensament únic. El primer d’ells és l’aparició, en la nostra societat, de noves formes de censura. La primera d’elles, és la brevetat dels discursos en televisió. El curt espai temporal entre falques publicitàries provoca que les intervencions d’intel·lectuals a la televisió siguin breus. Així, no disposen de temps suficient per justificar les seves crítiques i, per tant, o bé opten per fer discursos afins al neoliberalisme o per fer crítiques ai las sense justificar i, per tant, amb poca credibilitat (7). Així, el pensament únic resta pràcticament intocable.

Una altra forma moderna de censura és l’abundància d’informació. Tot i que politòlegs com R. Dahl opinen que com més informació hi hagi, més ben informats estaran els ciutadans (8), d’altres experts en comunicació (9) sostenen que “la forma moderna de la censura consisteix en superafegir i acumular informació” (10), ja que, l’augment del nombre d’informació és generalment inversament proporcional a la seva fiabilitat.

La darrera forma contemporània de censura és la provocada per la publicitat. Aquesta, exerceix una veritable “dictadura” en els continguts dels mitjans (11) incidint, cada vegada més, en la programació, dient el que s’ha i el que no s’ha d’emetre. Així, les grans multinacionals tenen una altra via per pressionar els mitjans i assegurar-se que aquests no emetran res contrari a la ideologia única neoconservadora.

Un cop vistes les formes de la “neo-censura”, veurem ara fins a quin punt es pot parlar d’americanització cultural. El que provarem de demostrar aquí és que la globalització és de signe americà donant per descomptat que, pretenent impregnar a tot el món dels valors i de l’estil de vida americans, l’objectiu és instaurar el pensament únic, americà i neoliberal.

Primer, hem de considerar que sempre hi ha hagut, des dels Estats Units, una gran voluntat d’exportar el seu model (12), cosa que ha provocat que ja als anys seixanta, sociòlegs com MacLuhan o Brzezinski pronostiquessin el naixement d’un “poble planetari” o l’adveniment d’una “revolució tecnotrònica”, mercès a la qual els Estats Units exportarien els seus productes culturals i, doncs, el seu modus vivendi (13). D’altra banda, és evident la presència dels continguts americans en les televisions, cinemes, … de tot el món sobretot a nivell de serials (Friends, The Simpson’s, South Park, …) i pel·lícules (Jurassic Park, Titanic, Star Wars, …). Només cal fer una ullada a qualsevol guia de programació. A més, és la mateixa doctrina neoliberal la que “obliga” a la resta de països a desregularitzar i, doncs, a no resistir-se als continguts americans; un clar exemple ens el proporciona l’administració Aznar, disposada a eliminar les quotes de pantalla mínimes per a productes culturals europeus.

Un  altre factor de la manca de pluralitat al món és la dominació de les agències per part del Nord i el desenvolupament desigual dels accessos a Internet. Ja hem parlat anteriorment de les Firmes Multinacionals i la seva responsabilitat en la dominació informativa del Nord sobre el Sud. Hi ha, però, més culpables. I un d’ells són les agències informatives i les cadenes de notícies de 24 hores al dia, especialment, la CNN. Així, Associated Press, Reuters, Agence France Press, Unió de premsa Internacional i CNN (totes elles occidentals (14)) proveeixen d’informació a la major part dels mitjans de tot el món. D’aquesta manera, gairebé tota la població (Nord i Sud) rep les informacions triades pel Nord i explicades des del punt de vista pel Nord, de manera que el Sud es veu condemnat a veure des d’un prisma aliè, fins i tot el que passa a casa seva (15). D’altra banda, el desigual desenvolupament de les xarxes d’accés a Internet en el Nord i en el Sud provocarà un nou retard del Sud, aquest cop en l’accés a un dels pocs mitjans que contenen unes dosis mínimes de pluralitat.

“La circulació circular de la informació” és una altra causa de la consolidació del pensament únic. Els periodistes, en informar-se, bàsicament, llegint altres diaris o mirant altres cadenes, no fan més que repetir-se els uns als altres creant així un cercle viciós i repetint sempre les mateixes idees i els mateixos punts de vista. És, per tant, també culpa dels professionals de la informació aquest continuisme ideològic, aquest pensament únic neoliberal (16).

Finalment, veurem com la convergència entre la dreta i l’esquerra alimenta, també, el neoliberalisme. I és que, tot i ser negada per pensadors tan importants com Norberto Bobbio (17), la convergència entre dreta i esquerra sembla ser un fet. A més, la fusió entre les dues ideologies clàssiques no és equidistant a cada extrem, sinó que està situada clarament a la dreta, de manera que és pot parlar de “neoliberalisme socialdemòcrata” (18). Aquest fet provoca que el neoliberalisme englobi encara més mitjans i que, així, grups suposadament més progressistes (com Prisa a Espanya, per exemple) defensin, igualment, les tesis neoconservadores augmentant, d’aquesta manera, una mica més encara, el pensament únic en el món.

Fins ara hem vist com el neoliberalisme afavoria la reducció de la pluralitat i, doncs, la creació d’un pensament únic, gràcies a les concentracions empresarials, les noves formes de censura o la convergència entre dreta i esquerra. Ara, però, és temps de cercar les comptades excepcions a aquesta tesi i d’observar les primeres passes que s’estan donant per tal de canviar l’estructura actual de la comunicació mundial.

La primera excepció la trobem en la premsa regional i local. Les empreses d’aquest sector, en disposar de menys recursos econòmics, no tenen capacitat per a fusionar-se i, per tant, conserven, en un major grau, les seves diferents tendències. És el cas de publicacions com Belfast Telegraph (Irlanda del Nord); Midi Libre (Montpeller, França); Sur (Espanya) o Regió 7 o 9Nou (Catalunya) (19).

De manera similar, aquest pluralisme també és present a les ràdios lliures, que fugen de les concentracions i que no accepten finançament publicitari que condicioni els seus continguts. Així, en emissores com Ràdio Pica, Ràdio Contrabanda (Catalunya) o Ràdio Klara (País Valencià) podem trobar espais d’ideologia contrària al neoliberalisme, i que donen prioritat a continguts no americans, doncs, alternatius al pensament únic (20). I és que per a autors com Cebrián, el que realment seria interessant és la glocalització, és a dir, acceptar la globalització però interessar-se també, i cada vegada més, per l’àmbit local (21). I és precisament en aquest àmbit on es més fàcil introduir la pluralitat.

Una altra font d’esperança per a la lluita contra el pensament únic és Internet. Es tracta, però, d’una arma de doble fulla ja que si la xarxa fos mal utilitzada, podria agreujar encara més la situació actual. No obstant això, utilitzant-les bé, les autopistes de la informació podrien donar cabuda a tota de mena mitjans alternatius al neoliberalisme (des de pàgines web i diaris electrònics fins a ràdios i televisions en xarxa), que, en ser més assequibles de finançar que els mitjans convencionals, no precisarien ni de fusions empresarials ni d’excessiu finançament publicitari, el que els permetria desenvolupar-se amb importants graus de pluralitat.

Un altre avantatge de la xarxa derivaria d’un hipotètic equipament de TIC (tecnologies de la informació i de la comunicació) al Tercer Món, gràcies al qual, els països del Sud podrien fer servir Internet a mode d’agència informativa, podent donar així el seu punt de vista, almenys en les notícies que tenen lloc a casa seva. Això, però, repetim que és un cas força hipotètic si més no a curt termini.

I finalment, la gran esperança de la pluralitat resideix en els moviments de protesta contra el neoliberalisme. I és que d’ençà els fets de Seattle (22), l’oposició al pensament únic sembla haver-se tornat molt seriosa, protestant de forma organitzada i amb gran impacte mediàtic a totes les cimeres celebrades pel BM, l’FMI, l’OMC o el G8, a ciutats com Washington, Praga, Niça i, properament, a Barcelona i a Gènova. Però on realment es veu una voluntat seriosa per acabar amb “el monopoli del pensament únic” (23) és a Porto Alegre on recentment s’ha celebrat el I Fòrum Social Mundial (FSM). Aquí, tots els contraris al neoliberalisme (cal destacar de forma especial la presència del mensual alternatiu Le Monde Diplomatique, i especialment d’Ignacio Ramonet, de Bernard Cassen i d’Armand Mattelart que van contribuir enormement en la organització, el desenvolupament i la repercussió mediàtica de la cimera) van reunir-se per demostrar que una altra gestió del món és possible i per assentar les bases d’un nou internacionalisme, en què es dóna prioritat a la globalització de la solidaritat sobre la globalització de l’economia (24). I és que, lluitant per la fi del neoliberalisme s’està lluitant també per l’augment de la pluralitat en els mitjans de comunicació. I així ho demostra la voluntat (expressada pels organitzadors de l’FSM) de realitzar un fòrum mundial de la comunicació (25), paral·lel al FSM.

Ens havíem interrogat sobre la relació que existia entre neoliberalisme i pluralitat, i hem vist que aquesta última, sota la dominació mundial del neoconservadurisme, està, pràcticament, en perill d’extinció. De fet, les conseqüències pràctiques d’aquesta ideologia es tradueixen en una dominació mundial de la informació per un oligopoli de holdings comunicatius, en una americanització de la cultura, en la instal·lació de noves formes de censura, molt més subtils, i, sobretot, en la dominació informativa que exerceix el Nord sobre el Sud.

I és que, són molt poc nombrosos els mitjans que escapen del pensament únic. Tan sols alguns diaris locals, les ràdios lliures i publicacions com Le monde diplomatique planten cara al neoliberalisme. L’esperança de la pluralitat, per tant, no resideix en crear mitjans alternatius dins del sistema neoconservador sinó en enderrocar, directament, el sistema neoliberal.

És per aquest motiu, que tots els que pensen d’una manera alternativa als neoliberals han de treballar junts per tal que l’esperit de Seattle sigui sempre viu i s’arribi així a demostrar, amb la pràctica, que una altra gestió del món és possible, a demostrar que un altre món és possible.

Notes:
(1)  RAMONET, I: La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(2) ÉCHAUDEMAISON, C-D: Dictionnaire d’économie et de sciences sociales. Nathan. Paris, 1998
(3) LECHYPRE, E: “Messieurs, la nouvelle économie vous dit merci” dins L’expansion nº 615, febrer/març 2000.
(4) Font: diverses edicions dels diaris El País, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya.
(5) De fet, FAES és l’encarregada d’elaborar la ideologia neoliberal del Partit Popular. Veure: RODRÍGUEZ, J: “La forja del aznarismo” dins El País Domingo, 11 de febrer de 2001.
(6) RAMONET, I: “La batalla Norte-Sur en la información” dins La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(7) Reflexions com aquestes són sostingudes per Noam Chomsky (en un reportatge on es van integrar diverses entrevistes fetes a aquest intel·lectual i emès recentment per Canal 33) i per Pierre Bourdieu (BOURDIEU, P: “L’urgence et le fast thinking” i “Une censure invisible” dins Sur la télévision. Liber. Paris, 1996.)
(8) DAHL, R: La democracia. Una guía para los ciudadanos. Taurus. Madrid, 1999
(9) Entre ells Ignacio Ramonet, Pierre Bourdieu i Juan Luís Cebrián.
(10) RAMONET, I: “Ser periodista hoy” dins La tiranía de la comunicación (p54). Debate. Madrid, 1998
(11) Aquesta reflexió es troba recollida en l’article “Comunicación, una deuda para la sociedad civil” <www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/01].
(12) Així ho demostra un document aprovat pel Departament de Comerç del Govern dels Estats-Units de l’any 1948, trobat per Thomas Gubak, en què és diu: “Si les empreses exporten materials americans sobre modes de vida americans, el Govern els garanteix que faran guanys”.
(13) BENVENUTI, J-C: “Ouverture internationale et mondialisation” dins Atout Bac: Économie. Nathan. Paris, 1999.
(14) Tan sols l’agència Tanjug oferia informació contemplada des del punt de vista de l’Est, però aquesta agència va perdre molta importància desprès de la caiguda del comunisme a la Unió Soviètica.
(15) RAMONET, I: “La batalla Norte-Sur en la información” dins La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid, 1998.
(16) Aquest plantejament és sostingut per P. Bourdieu, que afirma: “Pels periodistes, la lectura dels diaris és una tasca indispensable […]. És un dels mecanismes mitjançant els quals s’engendra l’homogeneïtat dels productes proposats”. (BOURDIEU, P: “La circulation circulaire de l’information” dins Sur la télévision. Liber. Paris, 1996.)
(17) Precisament a BOBBIO, N: “La díada sobrevive” dins Derecha e izquierda. Taurus Bolsillo. Madrid, 1998
(18) Així ho fa Eduardo Álvarez Puga, qui escriu: “La poderosa marea neoliberal ha arribat fins i tot a les platges reformadores de la socialdemocràcia” a ÁLVAREZ PUGA, E: “La ideologia del mercado” dins Maldito Mercado. Ediciones B. Barcelona, 1996. Aquest plantejament, però, també és sostingut per Ignacio Ramonet qui afirma que “la seva “tercera via” socialdemòcrata [la de Tony Blair] és percebuda com una simple variant del neoliberalisme de M. Thatcher” a RAMONET, I: “Angleterre, crise totale” dins Le Monde Diplomatique, Avril 2001: <www.monde-diplomatique.fr/2001/04/RAMONET/> [CONSULTA: 29/03/2001].
(19) MERCADÉ, JM: “La regionalización, estímulo del pluralismo” dins La comunicación regional y local. Ciencia. Madrid.
(20) MARTÍNEZ, X; NICHO, J; SOUSA, P i TREE, M: “La literatura a les ràdios locals i a les ràdios lliures”, conferència pronunciada dins del XIII Encontre d’escriptors celebrat en la XXIX Edició dels Premis Octubre.
(21) CEBRIÁN, JL. La Red. Taurus. Madrid, 2000.
(22) Manifestacions i accions de protesta multitudinàries en contra del Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), la Organització Internacional del Comerç (OMC) i el Grup dels set Països més industrialitzats del món més Rússia (G8).
(23) Així qualifica la situació actual Emir Sader, en l’entrevista “Acabou o monolitismo do pensamento único”,<www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/2001].
(24) Els objectius de Porto Alegre i el desenvolupament d’aquesta cimera és veuen molt bé en la pàgina d’Internet <www.forumsocialmundial.org.br>, especialment als articles: RAMONET, I: “El consenso de Porto Alegre” ; KOLOGESKI, J: “Petrella: “mercantilizaçao do conhecimiento poe à venda espírito do planeta”.” ; WANDERLEY, S: “Para ler a globalizaçao cultural” ; TOUSSAINT, E: “Another world is possible” ; MONEREO, M: “Propuestas para un nuevo internacionalismo”  i PRONUNCIAMIENTO DE LOS MOVIMIENTOS SOCIALES: “Llamado de Porto Alegre para las próximas movilizaciones”.
(25) PALMERI, J: “Pour un forum mondial de la communication” i “La communication, enjeu majeur de la llutte contre le néo-libéralisme” dins <www.forumsocialmundial.org.br> [consulta: 29/03/2001].

Assaig redactat el 17 d’abril del 2001; es tracta d’un treball de l’assignatura Estructura de la Comunicació de Masses II, impartida pel professor Pere Oriol Costa a la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona

Anuncis


Deixa un comentari

1 a 0 a Internet

Internet ha estat, de ben segur, l’invent més significatiu d’aquest final de mil·leni. Tot va començar amb el Minitel dels nostres veïns del nord. Gràcies a aquest giny, els francesos poden inscriure’s a la universitat, buscar l’adreça d’algun amic o posar data a les seves relacions sexuals. Ara, amb Internet, els serveis i el territori s’han ampliat. Ara, en qualsevol lloc del món es pot llegir qualsevol diari de qualsevol país. De la mateixa manera, també es poden consultar els llibres d’un munt de biblioteques i el número d’aces que va fer el Corretja en el seu darrer partit.

No obstant això, Internet ha desenvolupat altres serveis no tan –gens, en realitat— beneficiosos per a la societat, com ara les sectes satàniques o les associacions de neonazis o la pornograffia infantil. I és que Internet no té només aspectes positius, com tampoc és, en tos els aspectes, la millor eina de comunicació. Comencem a posar-ne alguns emples: què us estimeu més, un e-mail d’un amic que us digui que ha estat a la platja o una targeta postal en què, a més d’explicar-vos-ho, un envia una foto amb un o diversos paisatges de la costa en qüestió. I és que, segons estadístiques recents, la postal no cedeix davant la poderosa xarxa. Seguint pel mateix camí, què preferiu: una carta electrònica, perfectament cal·ligrafiada i únicament amb el nom, l’arroba (@) i el servidor com a signatura, o bé una carta amb l’escriptura específica deel vostre xicot o xicota, la seva signatura, els seus dibuixets, i fins i tot, els seus llavis marcats. Jo, la veritat, és que em quedo ab la segona opció.

No us penseu, però, que les cartes són l’únic argument que tinc per defensar tot el que no és electrònic, d’arguments n’hi ha a dojo. No obstant això, utilitzaré exemples recents. I és que aquest estiu he tingut la sort d’assistir a tres dels esdeveniments més sonats de l’estiu andorrà. El primer va ser l’actuació de Pepe Rubianes a Sant Julià de Lòria. Aquella nit vaig riure com poques vegades he rigut en la meva vida. Això va ser degut principalment a la perfecta interpretació i encara millor improvisació del senyor Rubianes. Però això no és tot: com és ben sabut, el riure és contagiós i potser el de la senyora que hi havia davant meu també va col·laborar en la meva diversió. I sabeu què, aquesta senyora no l’hagués trobat si hagués vist l’obra per Internet. A més, trobo que el teatre és una de les coses que més costarà d’informatitzar. I la veritat, no veig el Rubianes parlant dels seus cojones per la xarxa. Un altre d’aquests esdeveniments va ser el Mercat medieval. Sincerament, no us agrada més passejar per un mercat, amb regust a passat i a artesania, i poder degustar un bon fuet mentre admireu la feina d’un picapedrer, tot això amb bona música de rerefons? Jo, la veritat és que m’estimo molt més això que no haver de mirar-ho a través del http://www.midmarket.com. Finalment, parlaré del concert del Chaval de la Peca. I aquí, no em direu que us estimeu més sentir els seus videoclips per la xarxa abans que presenciar el concert, amb totes les seves improvisacions (que aquestes sí que canvien) i fruir de l’ambient de la vetllada, per més que tremoli la plaça del Poble.

Sense insistir-hi més, espero que amb aquests exemples us adoneu que encara hi ha moltes coses de les quals gaudir fora de la xarxa i que, en matèria d’emocions, la vida va encara un punt per davant d’aquest giny agredolç que es diu Internet.

Publicat originalment a la secció d’Opinió del nº 248 del setmanari 7Dies el 20 d’agost del 1999