Amb Jaume Bartumeu a primera línia de les diferents formacions en què ha militat es va trencar el primer govern constitucional; no va prosperar el que podria haver estat un DA per l’esquerra (aquell efímer PDS); van marxar del PS aquells que acabarien formant els Verds; es va donar el cop de gràcia a L’Alternativa després d’una picabaralla estúpida per un tema local, que va provocar un trencament amb RD que poc més tard tindria una importància que crec que no ha estat mai prou valorada per explicar aquella no-majoria del PS durant el bienni 2009-2011; van marxar del PS els centristes de l’Espai PS 2005, els esquerranosos d’Esquerra Socialista, els afins a Rosa Ferrer i, els darrers temps, militants sense cap adscripció concreta; van fracassar les negociacions amb els Verds a les comunals del 2011, i ara sembla que podria escindir-se del PS el sector jaumista… Que quedi ben clar que no he dit en cap moment que tot allò esmentat fins ara sigui sempre, obligatòriament, “a causa de Bartumeu”, sinó simplement “amb Bartumeu” remenant les cireres d’ND, primer, i del PS, després. El cas és que amb tots aquests trencaments i pactes frustrats al seu currículum com a líder de partit, sobta que Bartumeu es queixi ara de la radicalització i de pèrdua de centralitat del seu –i permeteu-me subratllar el seu– PS. Discrepo amb els jaumistes: Bartumeu no és un actiu del PS. És molt més que això: és un actiu clau de la política nacional. El problema és que els actius no sempre sumen si s’entesten a mantenir-se a primera línia. Com va entendre fa temps Òscar Ribas, sovint els actius només s’aprofiten si ells, abans, saben fer un pas enrere.
Publicat originalment a la columna d’opinió La Seca, la Meca i… de la contraportada del Diari d’Andorra el 23 de gener del 2013
Divendres passat, en una entrevista amb l’Àlex Lliteras a l’Ara i Aquí de RNA, el secretari d’organització de DA, l’Estanislau Sangrà, tot repassant l’actualitat del país, va tenir el seu moment estrella relacionant avortament, matrimonis entre persones del mateix sexe, Coprínceps, PS i democràcia.
A veure, el fons de la qüestió és molt simple i s’entén molt bé des de la lluita partidista: PS es planteja entrar proposicions de llei incòmodes per a DA; DA critica a PS; PS potser es planteja formalment mirar de legalitzar l’avortament en tres supòsits i extendre el vincle matrimonial a les parelles homosexuals, DA acusa PS de voler carregar-se l’estabilitat institucional, la Constitució i el país. Fins aquí, res de nou.
Com que el que a mi m’interessa avui aquí no té res a veure amb defensar un partit o atacar-ne un altre, deixeu-me fugir una mica d’aquesta lògica partidista. Que Sangrà ataqui els socialdemòcrates ja em sembla bé, ja em sembla normal. Quan, a més, els titlla de covards –políticament– per no anar fins al final amb el seu model de país, comparteixo plenament la seva crítica. El que no puc compartir de cap de les maneres són els arguments que empra per defensar la institució del Coprincipat.
Sangrà va qualificar de “complicadíssimes” qüestions com el matrimoni gai o l’avortament. En una democràcia normal, en una democràcia que s’ho cregui, no existeixen les qüestions complicadíssimes: les qüestions es plantegen, es debaten i es voten. Sigui sí o sigui no. I no hi ha més, no hauria d’haver-hi més: ni consultes porugues als lobbies, ni temença al veto d’un cap d’Estat merament representatiu, ni res de res.
Després va parlar de tantejar els obstacles però no els que tenen a veure amb la voluntat de la població sinó amb la nostra realitat institucional. És a dir, que els nostres drets i llibertats han de quedar condicionats a la nostra estructura d’Estat. Que la sobirania popular ha de quedar condicionada per l’estructura institucional. No ho sé, diria que aquí algú s’ha perdut algunes classes de constitucionalisme i de fonaments bàsics de la democràcia. A twitter en diríem #sangràfacts
Finalment, també va parlar de bombes a l’estabilitat del sistema. D’entrada, hi insisteixo, no acabo d’entendre aquesta preferència per l’estabilitat (que el Copríncep bisbe no se’ns enfadi) per sobre de la democràcia (que es tirin endavant lleis que responguin a la voluntat popular). Però és que, a més, no existeix cap bomba a l’estabilitat al sistema, és fals: el sistema és que els representants del poble voten les lleis sense filtre i un dels Coprínceps signa. I no hi ha més. Aquest és el sistema. El que porta inestabilitat al sistema és entendre’l malament, donar-li al Copríncep episcopal més poder del que vam decidir dotar-lo entre tots, fins i tot ell mateix.
Que no li agradaria que s’aprovés l’avortament? Sí, ja ho sabem. I què? Això ja està previst. Segurament al Copríncep francès no li ha agradat mai que mantinguem una fiscalitat tan baixa o que el francès no sigui llengua cooficial… Però és que només ha de signar un dels dos. El que importa és què li sembla a DA l’avortament? Sense pensar en què dirà el Copríncep, sense autocensura, sense escudar-se en un fals i interessat “No ens deixaran mai”, sense fer trampes. Què li sembla a DA l’avortament?
M’agradaria tancar, però, amb una consideració més pel que fa a la figura dels Coprínceps. Potser és massa simplista, però no puc deixar de pensar que bona part de la solució passa per la democràcia. Jo sóc republicà. Radical. I, per tant, el meu model ideal no contempla els Coprínceps. Ara bé, si tan útils els trobem, si tant lligam ens donen amb el passat, si tant ens obren les portes a l’exterior, està bé, quedem-nos-els, però fem una mica democràtica una institució no-democràtica. Els prínceps no es voten, estem d’acord, però l’estructura política d’un país sí. Una via, doncs, passaria perquè ens preguntin regularment si volem mantenir la institució del Coprincipat. Que ens ho preguntin, cada 8 o 12 anys, per exemple, coincidint amb eleccions generals, que ens preguntin si volem Coprínceps o no, i després, si els volem, que siguin qui toqui i que es mantinguin estrictament, sobretot això, en l’àmbit de les seves funcions.
Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 18 de gener del 2013
La funció principal d’unes eleccions, evidentment, consisteix en determinar, democràticament, qui representarà els ciutadans a la institució en qüestió. Tots els comicis també ens serveixen, però –i aquesta funció secundària no és gens menyspreable—, per agafar el pols, la temperatura, calibrar o radiografiar –adopteu el símil que us resulti més útil— l’estat actual del país i, més precisament, de la política andorrana en sentit ampli. Si allò que ens interessa de les recents eleccions comunals, únicament, és la primera de les dues funcions descrites més amunt, no cal donar-li gaires voltes, el misteri s’acaba quan consultem la llista, parròquia per parròquia, dels consellers electes als diferents consells de Comú (disponible a www.eleccions.ad). Si, en canvi, volem anar una mica més enllà i explotar al màxim la macroenquesta del passat 4 de desembre, hi ha feina per dies, mil conclusions possibles, des de mil òptiques diferents –per sort—, i molts debats interessants per encetar –alguns d’ells necessaris, fins i tot inajornables. La meva contribució a aquesta anàlisi compartida del 4-D –encetada ja per implicats directes, indirectes i observadors externs— pot fragmentar-se en set punts, set claus d’interpretació que repasso al llarg de les següents línies i que posen el focus, especialment, en els efectes d’aquestes eleccions per a les dues principals forces polítiques del país però també en els efectes en el sistema, especialment en la qualitat de la nostra democràcia.
1. DA no existeix
De segona onada taronja o de victòria de DA a sis de les set parròquies, res de res. El titular no té sentit simplement perquè si ens mirem la política amb ulleres que obviïn els simples formalismes, DA només es presentava a la capital i a Escaldes-Engordany, amb un balanç, tanmateix, prou positiu: una victòria per KO (una més) i una derrota dolça. DA –la marca DA, el projecte DA– no ha aportat, en canvi, cap valor afegit a les victòries d’UP a Encamp, ACO a Ordino, UL a Sant Julià o l’agrupació de candidats que a Canillo ha decidit presentar-se amb les sigles de DA però que hauria assolit la mateixa victòria per incompareixença amb qualsevol altra sigla imaginable. Ho reconeixia abans-d’ahir, sense pèls a la llengua, la futura cònsol major laurediana (més clar l’aigua) i ho podrien subscriure, amb més o menys elegància, els seus homòlegs canillenc, ordinenc i encampadà.
El mèrit del projecte demòcrata consisteix a haver convençut aquests grups parroquials de sumar-se a DA a les generals i de deixar-se pintar de color taronja els cartells electorals aquestes comunals –apostant, amb bon pronòstic, al cavall guanyador de cada parròquia; també a la capital, però per a aquella cursa ja s’havien tancat les apostes…– però la relació entre els uns i l’altre ha estat fins ara més parasitària que simbiòtica: UP, ACO i companyia van ser claus en l’onada taronja de l’abril mentre que DA ha estat gairebé irrellevant en l’onada centredretana d’aquest desembre, on la major part de les victòries poden explicar-se en clau local. De moment, per tant, hi ha matrimoni, sí, però es tracta d’un matrimoni de conveniència, que aguantarà mentre interessi a totes les parts implicades però que pot esclatar en mil bocins en qualsevol moment, especialment quan arribin les primeres derrotes o les primeres desavinences substancials (personalistes o relacionades amb l’accés al poder –com ja ha estat el cas a la Massana– o de més substància política –com quan comenci a dissenyar-se la futura dieta d’aprimament dels comuns), condemnats a repetir la història d’aglutinació i posterior explosió del PLA i, en menor mesura, de L’Alternativa. DA, per tant, continua sent una agrupació política amorfa, per definir, tan etèria, gairebé inexistent en el món associatiu, però alhora omnipresent i plenipotenciària en l’arena institucional. Pura paradoxa.
2. PS: entre F5, Reiniciar i Tancar
De la seixantena de socialdemòcrates que tocaven poder real fa tan sols vuit mesos ara només en queden 14. 14 càrrecs en el conjunt de les estructures estatals (si obviem l’ambaixada davant el Consell d’Europa): sis al Consell General i vuit més a quatre consells de comú. Tots ells en clara minoria absoluta allà on exerceixen el seu càrrec, amb tan sols dos càrrecs de certa rellevància (una presidència de grup parlamentari –acompanyada de l’estatus informal de cap de l’oposició– i una secretaria de Sindicatura). Tots ells, sense excepció, clars perdedors en les circumscripcions en què han competit últimament, en el conjunt de les quals han perdut, de mitjana, d’un 27,8% de diferència, amb derrotes sempre superiors al 20% excepte a la capital (Blasi i Cartes van ser superats a l’abril d’un 6,28%) i a la territorial d’Ordino (on Armengol i Cadena van perdre de 7,8 punts).
Una pràctica habitual en la política de partits consisteix a buscar nous líders entre aquells que hagin resistit a una catàstrofe electoral generalitzada de tot el partit. En el cas del PS la caiguda és tan forta que, com ja hem vist, ni tan sols se’ls obre aquesta via: l’única socialdemòcrata que ha guanyat a la seva circumscripció fa uns quants mesos que ha deixat de ser-ho. Si no volen tancar del tot aquesta via, el pla B consisteix a anar a buscar aquells que hagin obtingut les derrotes més acceptables. Si estirem aquest fil, dos dels noms que ens surten són Jan Cartes i Franz Armengol, dos noms que, per sensatesa i per acceptació social, no semblen males opcions per reconduir –si és que al PS ho volen i encara és possible– el rumb del vaixell socialdemòcrata.
Cal veure, però, si hi ha voluntat de renovació real. Podem comprar totes les excuses habituals del PS (sincerament, les comparteixo gairebé totes): crisi, desgast, caciquisme, sistema electoral injust, etc. Però és evident que també s’ha de mirar cap a dins de casa: al PS li han marxat militants i votants pel centre i per l’esquerra, i quan això passa en un partit socialdemòcrata, no totes les explicacions poden reduir-se al camp lèxic de la traïció o l’oportunisme. Ara toca reflexió, sí, però reflexió sense tabús. I autocrítica. I renovació real –per “renovació” entenc quelcom més profund que un simple canvi de noms, un rejoveniment (potser maquiavèl·lic?) de les candidatures o l’elecció d’un nou comitè executiu–. I tot i així, si hi hagués voluntat de renovació, no serà fàcil. El calendari electoral fa que als valents que s’atreveixin els esperin quatre anys en què si, a més, no són part dels 14 que ara tenen cadira i focus, no podran ni lluir-se ni provar-se en l’arena institucional.
3. Dèficit democràtic: els altres 47.057
Considerem algunes dades. La primera –molt significativa del grau de seriositat del nostre Estat– és la de la població total del país: 85.015 segons els comuns (de fet, és l’última dada de població oficial de què disposem) i 72.000, aproximadament, si fem cas del que avancen des del departament d’Estadística. Quedem-nos amb aquesta última, 72.000 habitants, i disseccionem-la. Si d’aquests 72.000 residents descomptem els menors de 18 anys (un 17,1% del total), ens queden 59.688 persones majors d’edat que resideixen habitualment al nostre país. D’aquestes, tan sols 22.381 (un 37,5%) estaven convocades a les urnes, de les quals només dues de cada tres (14.497, un 64,77% dels ciutadans amb dret de vot) van anar a votar, fent-ho en blanc o de manera nul·la 1.866 (un 13,17% de les que van acabar votant: 1.615 vots blancs i 251 de nuls).
Si agreguem totes aquestes xifres –i tenint en compte, evidentment, que entre els 59.688 individus considerats també hi ha els que tot just ahir van aconseguir el permís de residència–, ens trobem amb algunes dades d’allò més interessants: de tots els residents majors d’edat (andorrans o no) del Principat d’Andorra, tan sols un 37,5% va poder votar; un 21,2% va votar alguna de les 16 candidatures que es presentaven; i un ínfim 12,2% va donar suport a les candidatures que acabaran governant les set parròquies. Entre els exclosos pel sistema (un 62,5% dels que cada dia trepitgem aquest país) i els desencantats (un 16,33% més), sumen 47.057 persones (un 78,84% de la població andorrana major d’edat). Si després d’aquest empatx de xifres continueu vius, segurament convindreu amb mi que alguna cosa s’ha de fer. Alguna cosa per engrescar el 16,33% de desencantats, decebuts, indignats i passotes i, sobretot, alguna cosa per obrir les portes de la ciutadania a una bona part del 62,5% d’exclosos, des de facilitar l’accés a la nacionalitat fins a permetre participar els residents en els comicis locals.
El debat no va ni de prioritats ni de progressisme ni de nacionalisme, va, simplement, de democràcia. Segons Robert Dahl, un dels seus millors teòrics (poliarquia, l’anomena ell, no sense motius), una democràcia, per ser-ho, ha de complir amb sis requisits. D’aquests, el nostre Estat compleix, millor o pitjor, amb cinc d’ells: càrrecs públics electes; eleccions lliures, imparcials i freqüents; llibertat d’expressió; accés a fonts d’informació alternatives, i llibertat d’associació. Ens falla, en canvi, el sisè requisit: la ciutadania inclusiva. Andorra és un Estat de dret, democràtic i social, proclama la Constitució. Sí, però a mitges, podem respondre, o sí, però amb importants dèficits democràtics. La manca d’un accés inclusiu a la ciutadania n’és un, però n’hi ha d’altres, de més subtils, que també s’han deixat veure durant les dues últimes eleccions: la manca de definició de bona part dels programes electorals; la dificultat per contrastar les propostes de les diferents candidatures; la disparitat entre els programes electorals i l’acció de govern posterior (tant per excés com per defecte); la manca de competitivitat en alguna circumscripció; etc.
4. Oposicions possibles i impossibles
Una de les pitjors conseqüències que ens deixa la dupla 3-A + 4-D és la inexistència d’oposició efectiva, la inexistència, fins i tot, si ens ho mirem des d’un punt de vista pragmàtic, de la possibilitat mateixa de fer oposició, ateses les enormes distàncies en nombre de representants entre majoria i minoria al Consell General i als set consells de comú. No em refereixo aquí a les forces de l’oposició, parlo de la figura de l’oposició més en general, més en abstracte i, sobretot, de la seva funció de control polític. La situació hauria d’amoïnar, fins i tot, els electes de DA que es mereixin l’apel·latiu de demòcrata. I esperem que els amoïni, i que siguin molts, perquè són els únics que tenen prou vots per fer possible un canvi.
Si volem que la composició de les diferents institucions del país tingui alguna cosa a veure amb la realitat i, a més, garanteixi un control efectiu dels que exerceixen el poder, és imprescindible reformar la normativa electoral, tant la general com la comunal. A l’hora de dissenyar un sistema electoral, és evident que la disjuntiva entre representativitat i governabilitat és insuperable. El nostre sistema, però, es decanta excessivament per la governabilitat per un excés de desconfiança en la ciutadania. Desconfiança, d’altra banda, infundada: quan els ciutadans volen governabilitat, saben com obtenir-la, com han demostrat ara i al mes d’abril amb uns resultats electorals que fins i tot amb el sistema més proporcional haurien donat majories absolutes a totes les candidatures guanyadores excepte a Cd’i aquest mes de desembre. Prou de paternalisme, doncs, i més aposta real per la democràcia, per la representativitat democràtica i pel control democràtic de les majories.
A manca d’oposició institucional, però, s’obren dues vies a un altre tipus d’oposició. D’una banda, l’oposició interna, principal obstacle a la continuïtat de DA, vista la seva heterogeneïtat. D’una altra, l’oposició social, crítica i constructiva. Ara que l’oposició no podrà fer d’oposició, la vigilància ciutadana i els ciutadans desperts són més necessaris que mai.
5. Responsabilitat
Al PSOE de González, el 1996, eren molts els que desitjaven una derrota que portés aires nous al partit. Al PP de Rajoy, aquest 2011, eren molts, també, els que van demanar de frenar als seus candidats per evitar una victòria massa àmplia de la qual poguessin penedir-se en un futur. Aquests exercicis d’honestedat política (sempre interessada) no són habituals però existeixen. Alguna cosa semblant deu passar aquests dies pel cap dels integrants més sensats de DA. Massa poder. Massa poca oposició. Massa responsabilitat. DA controlarà entre el 2012 i el 2015 el Consell, el Govern, la presidència del Consell Superior de la Justícia i, de manera directa o amb aliats, 6 dels 7 comuns. Els tres poders i gairebé tots els territoris. I no en un moment històric intranscendent sinó en un moment de crisi i de redefinició. L’Andorra que surti d’aquests quatre anys l’haurà dissenyat DA, per bé o per mal, i no s’en podran amagar, no hi haurà excuses possibles que camuflin ni la inacció ni el mal govern. El repte és apassionant, però la responsabilitat és de vertigen.
6. La capital i el PS
La relació del PS amb Andorra la Vella és d’allò més estranya. Durant anys i panys hi han guanyat però no han estat mai capaços de repetir candidats a cònsol major. Al final, s’ha forçat tant la màquina que han acabat perdent la capital perquè aquest cop l’antiga candidata no s’ha quedat a casa sinó que s’ha muntat xiringuito propi. Les desavinences intra-PS els han fet perdre ara la principal plaça comunal igual que les desavinences amb els aliats i, doncs, intra-L’Alternativa, també a Andorra la Vella, els va fer perdre una aliança, amb RD, que va acabar resultant clau per no aconseguir una victòria completa a les Generals del 2009. Alguna cosa no s’ha fet bé a Andorra la Vella i a can PS, més d’un s’en deu estar penedint…
7. Blancs molt identificables
Resulta sorprenent la quantitat de temps que van dedicar les tertúlies a parlar, durant la nit electoral i els dies següents, de l’única circumscripció amb una sola candidatura. El tema de debat, evidentment, els vots en blanc. Faré d’outsider: els vots en blanc (i els abstencionistes) que menys m’amoïnen són els de Canillo. En general, els vots en blanc de les comunals són fàcilment identificables: són els vots de Segle 21 a Sant Julià (una part dels quals també van anar a parar al PS, d’aquí el suposat –i fictici— èxit socialdemòcrata a aquesta parròquia) i els dels Verds i puristes d’ApC a la capital, Escaldes i Encamp. A les parròquies amb més competició (Ordino, La Massana i Andorra la Vella) la proporció és menor i ens dóna una mesura aproximada del vot blanc pur al conjunt del país. I tornant a Canillo, sense competència i on fins i tot es va fer campanya a favor del vot en blanc, la xifra no té res d’extraordinari: algú dubta que en cas d’haver existit competició, DA no hagués estat capaç de mobilitzar un percentatge més elevat de la població?
Post Scriptum: I la paritat?
Per primer cop en la nostra història, pràcticament la meitat dels nostres cònsols majors seran dones (la meitat exacta és impossible, però posats a quedar-nos-hi a prop, no hagués estat malament apropar-nos-hi per excés, i no per defecte): dues en llocs on se les podien esperar, per ser places més o menys progressites, i una sorpresa a una plaça clarament conservadora com Sant Julià de Lòria, com ho demostra la composició total del Consell lauredià (tan sols dues dones conselleres, de dotze possibles). Si ampliem l’enfoc fent entrar també els cònsols menors, la cosa empitjora, i molt: tan sols 4 de 14. Com que encara no entenc, però, què té d’especial un cònsol menor, la dada no em preocupa especialment. I en el conjunt dels consells de Comú? Doncs superem de molt poquet el terç de representació femenina (31 / 86) i aquesta dada ja és més preocupant, sobretot si la creuem amb el fet que les dones no són majoritàries a cap Consell de Comú (tan sols Encamp i Escaldes-Engordany presenten paritat). Un altre punt per reflexionar els propers dies. Un més…
Publicat originalment en tres parts: les dues primeres a la Tribuna de la secció d’Opinió del Diari d’Andorra els dies 15 i 16 de desembre del 2011; la tercera (i, de fet, l’article íntegre) al meu blog de l’edició digital del Diari d’Andorra.
Els texts originals de les dues tribunes esmentades es poden trobar aquí.
Ulleres progressives 