Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…

Massa semblant

Deixa un comentari

Un any lluny d’Europa m’ha acabat familiaritzant amb les edicions digitals dels meus diaris de referència i, amb elles, amb les seccions de “Tecnologia” exclusives de la versió en línia d’aquests mitjans. Poc a poc aquestes seccions han esdevingut les primeres que consulto en obrir el diari i han aconseguit, alhora, que temes com els canvis culturals que comporta la web 2.0, per exemple, també hagin pujat moltes posicions en el meu rànquing d’interessos malgrat que continuo sent un autèntic profà en la matèria…

Com a politòleg, però, és potser l’univers Second Life el que més m’atreu ara mateix: en pocs mesos Sarkozy i Royal han fet precampanya a les presidencials franceses a Second Life; a Espanya Gaspar Llamazares (IU) ja disposa del seu avatar; a Euskadi la kale borroka va atacar fa poc una seu virtual del PSOE; etc. Se suposa que aquesta gran semblança amb la realitat és la que fa interessant i creïble la vida alternativa a Second Life; també pot considerar-se, però, que tanta semblança no permet ni tan sols parlar d’”alternativa” i que aquest projecte no és res més, doncs, que una nova oportunitat fallida de crear una experiència personal i social realment interessant. No vull negar en cap cas l’interès de viure una altra vida com la meva però amb uns trets personals diferents. El que passa és que se’m fa poca cosa comparat a l’oportunitat de viure una altra vida (amb els mateixos trets o amb uns altres) sota un sistema totalment diferent… Sisplau!, l’última cosa que voldria en una segona vida seria trobar-me amb un míting del PLA o del PS o haver d’anar a comprar mobles a l’IKEA per a la meva nova casa…

El problema, però, no és que Second Life ens acabi oferint quelcom menys interessant del que podria a nivell personal; el problema rau en què constata i pateix una pobresa absoluta en la creació d’alternatives sòlides a les estructures polítiques, socials i econòmiques existents. Més que una second life és més aviat una first life bis. Aquí, doncs, hi ha qui ha fet la feina i qui no l’ha fet… Els que l’han fet, és clar, són els que controlen el sistema actual i no volen ni a sentir parlar del disseny d’alternatives al món que controlen. Així s’explica, per exemple, la presència de les grans empreses o partits a Second Life: el risc (per a un partit, per exemple) no és que el seu candidat no figuri en el món virtual sinó que s’arribi a crear un món on la mateixa idea de partit no hi tingui cabuda. Per tant els que hi tenien quelcom a perdre s’han espavilat; no és el cas dels que hi teníem molt a guanyar: no hem sabut aprofitar la nostra segona vida com a un laboratori d’experiències per millorar la primera sinó que ens hem limitat a fer-la servir com a un senzill annex de la real. Hem optat per aprofitar la nostra segona vida per decorar-nos la cara amb els pírcings que no duem a la primera però no hem pensat en aprofitar-la per resoldre amb paraules els conflictes que a la vida real encara es resolen amb violència.

Publicat originalment com a desglós d’opinió d’un reportatge sobre l’univers 2nd life al nº4 de la revista Instint! l’octubre del 2007

Advertisements

Participa! Comenta el post!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s