Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


2 comentaris

Bàndols

Gangs of NY

De quin bàndol sou? No, no, no és una pregunta retòrica, és una pregunta real, obligatòria (o com a mínim podria ser-ho): de quin bàndol sou? Va, que no és tan difícil, jugueu una mica el joc!, al cap i a la fi, tothom és d’un bàndol o d’un altre, no? (o com a mínim això ens volen fer creure…). Sou dels meus, no? O sou dels altres? Sou d’A o sou de B? De dretes o d’esquerres? Del Barça (i antimadridistes, lògicament) o del Madrid (i antibarcelonistes)? A favor del Patapou o en contra del Patapou? Funcionaris insolidaris o privats disposats a acomiadar fins a l’últim dels treballadors públics?

Que no teniu respostes radicals? Malament! No esteu preparats, doncs, pel món i l’Andorra d’avui, el món en què semblen voler-nos limitar al blanc o al negre, el món de l’estàs amb mi o l’estàs en contra meu, el món on a les enquestes hi ha cada cop menys caselles per respondre, el món on t’obliguen a ser d’un o d’un altre bàndol. Però qui s’ha menjat els meus matisos?

Evidentment, exagero, caricaturitzo la realitat, però m’espanta (i per això en volia parlar avui aquí) que el debat públic a casa nostra sigui cada cop més atrinxerat. M’espanta i m’entristeix, no sabeu fins a quin punt m’entristeix, que la setmana que sóc crític amb el bàndol A em felicitin amb efusivitat els del bàndol B, que immediatament et fan dels seus. Que no han entès res? Tot plegat m’espanta, deia, i em desorienta, perquè en un món de trinxeres no sé mai on ubicar-me, continuo buscant la plaça, el mercat, l’àgora, un espai de trobada, sigui el que sigui, on parlar, discutir, tenir enganxades fortes si cal, que sovint cal, però compartint un mateix espai, acceptant des de l’inici que la plaça no és meva. I de moment, per sort, encara queda gent a la plaça (posts com els del Gabriel Fernandez, la Noemí Rodríguez, la Marisol Fuentes o el Jordi Farré, entre d’altres, m’han reconciliat una mica amb la vida), gent amb posicions riques, matisades. Sort, perquè sinó, sincerament, tindria greus problemes per trobar la meva trinxera. I és que, ja em direu:

De quin bàndol sóc si sóc ciutadà però també funcionari i penso que no es pot justificar de cap manera la diferència entre les pensions dels funcionaris i de la resta de treballadors, però alhora penso que l’equilibri, en termes de drets, hauria de ser a l’alça i no a la baixa, però alhora en context de crisi entenc que el sistema de pensions actual és insostenible i s’ha de modificar, i ja està bé que el Govern no tanqui els ulls al problema i sigui responsable, però alhora penso que ser responsable és simplement la seva feina i que, a més, no està sent (per diferents motius) tot el responsable que toca.

De quin bàndol sóc si un periodista no és sant de la meva devoció però no comparteixo ni molt menys (i, de fet, condemno) que es miri d’intimidar-lo mentre exerceix la seva feina, necessària, i alhora no em sembla bé que el mitjà on treballa mantingui la notícia d’aquesta intimidació durant dos dies (com no fa mai amb cap altra notícia) a un lloc destacat del seu web?

De quin bàndol sóc si sóc crític amb el Govern actual i amb els anteriors i no m’identifico políticament ni amb el partit que governa ni amb el que està a l’oposició.

De quin bàndol sóc si crec fermament en la defensa dels drets dels treballadors però no em sento representat per certs sindicats i, sobretot, per certes maneres de fer de certs sindicalistes?

De quin bàndol sóc si sóc un apassionat d’Andorra però alhora tinc aŀlèrgia al concepte de pàtria i m’avergonyeixen encara massa coses del nostre sistema polític i socioeconòmic?

I la pregunta d’anunci de compreses definitiva: de quin bàndol som els que no tenim bàndol? Suposo que del bàndol dels que no entenen la política de bàndols, un bàndol, no ho dubteu, que miraré de defensar amb ungles i dents. Algú s’hi apunta?

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 5 d’octubre del 2012

Anuncis


4 comentaris

Esquerdes

L’atac al domicili del ministre Cinca obre esquerdes en la nostra concepció de la seguretat però també en la nostra manera de fer política

Les esquerdes als vidres de dues de les finestres del domicili del ministre de Finances i Funció Pública són un símbol difícilment superable de les esquerdes que aquest atac ha provocat a la bombolla andorrana. Una bombolla molt nostra, és cert, i molt preuada, però una bombolla que, en matèria de seguretat, és més fruit de la casualitat que de cap altra cosa (que aquest sigui un país segur no té res a veure amb què sigui un país molt o molt ben protegit). Una bombolla fràgil, doncs. Una bombolla que aguanta alguns cops però que després del (fals) cas de regirament de papers al Govern el 2006, les escoltes telefòniques durant el Govern Pintat, o l’atac violent contra el domicili del ministre Cinca (per parlar, només, de casos relacionats amb l’esfera pública) s’ha demostrat que es pot acabar esberlant amb facilitat, esmicolant-se en mil pedaços. Certes polítiques de seguretat –dels càrrecs i edificis públics, és evident, però no només— s’hauran d’actualitzar o implementar per primera vegada i adaptar-se així al desgast de la bombolla. Vaja, el final de la innocència, una més de les especifitats amenaçades al país de les especificitats…

Més enllà de la seva dimensió humana (la principal, al cap i a la fi) i de les seves implicacions en l’àmbit de la seguretat, l’atac contra el domicili de la família Cinca la matinada de diumenge passat mereix també una lectura política. Abans de llençar-nos-hi, però, un advertiment s’imposa. Tota la lectura posterior es basa en un supòsit doble sense el compliment del qual no té sentit (excepte com a cas teòric): l’autor (o els autors) dels trets sabia que el domicili contra el qual disparaven era el del ministre Cinca i el van atacar precisament per motius relacionats amb la seva dimensió pública. De confirmar-se aquests dos supòsits, podríem qualificar l’acció de diumenge d’intent d’intimidació violenta del ministre de Finances i Funció Pública i, per extensió, de tot el Govern, de tots els càrrecs electes, de tots els polítics, de la política.

Acotats els termes, dues preguntes bàsiques: 1/ com hem arribat fins aquí? i 2/ i ara què? La formulació de la primera d’elles porta associada implícitament una part de la resposta: l’atemptat de diumenge no és un bolet sinó un símptoma. Quan l’Albert Roig va piular la notícia, diumenge al vespre, la reacció general va ser, evidentment, de sorpresa. Passats uns minuts, però, es feia evident que l’acció no era tan sorprenent, que encaixava, ai las, amb l’Andorra actual. La prova és que és una acció intel·ligible, tothom la condemna però tothom l’entén (des d’un punt de vista intel·lectual, no moral), tothom la sap llegir, des del cap de Govern, que no dubta en considerar-la com un atac a l’Executiu, fins als anònims habituals que comenten als mitjans digitals, amb les teories més diverses sobre autors i mòbils (un funcionari emprenyat, un poli preocupat per la pensió, algú que ho ha perdut tot, algú de fora…). Qui més qui menys  entén l’acció i va fent les seves elucubracions. El que desconcerta, en síntesi, és l’escalada en el nivell de violència però no la lògica de l’acció.

Un símptoma, d’acord, però un símptoma de què? Doncs simplement d’un increment del nivell de violència en la nostra manera d’abordar els problemes polítics. L’enorme violència que destil·len una bona part dels anònims publicats en premsa (digital i no), la tolerància i (pitjor encara) la normalització de la mentida, l’exageració, la difamació, la demagògia, la deriva dels partits durant la legislatura 2009-2011… Podem posar-ho tot junt en el mateix sac? Evidentment que sí. De fet, es tracta precisament d’això, d’una olla barrejada que acaba creant un caldo de cultiu molt perillós, especialment si la crispació generada es barreja amb una situació objectivament dramàtica per a alguns i de total incertesa per a tots i amb l’entronització, d’altra banda, d’un discurs demagog de desprestigi de la política.

I ara què? Evidentment, la decisió més sensata passa per aprofitar aquest cas com el que és, un avís, un despertador. Hi ha debats inajornables: canvis en les polítiques de seguretat, millores en la regulació de la participació a fòrums digitals (existeixen moltes vies possibles, no té perquè reduir-se la llibertat a la xarxa), autocrítica de la classe política i aposta clara des de tots els bàndols per reduir la crispació… També, però –per molt superflu que es vegi des de l’òptica economicista imperant (ja es tracta d’això, no?)-, cal treballar per prestigiar la política –l’alternativa, no cal dir-ho, és la selva—. I no hi ha millor manera de prestigiar la política que practicant-la amb normalitat, sense por, sense desconfiances, sense amenaces ni tabús. Jordi Cinca té tota la legitimitat del món com a ministre de Finances per proposar tots els canvis que consideri necessaris i beneficiosos pel país. Els ciutadans (de manera individual o col·lectiva) tenen, d’altra banda, tota la legitimat del món per discrepar, criticar i proposar alternatives. Sense por a represàlies, sense por a res, ni els uns ni els altres. Així de simple. Armats, sí, però únicament de paraules. No pot haver-hi una alternativa més clara i més sòlida a la violència.


2 comentaris

7 claus per disseccionar les eleccions comunals

La funció principal d’unes eleccions, evidentment, consisteix en determinar, democràticament, qui representarà els ciutadans a la institució en qüestió. Tots els comicis també ens serveixen, però –i aquesta funció secundària no és gens menyspreable—, per agafar el pols, la temperatura, calibrar o radiografiar –adopteu el símil que us resulti més útil— l’estat actual del país i, més precisament, de la política andorrana en sentit ampli. Si allò que ens interessa de les recents eleccions comunals, únicament, és la primera de les dues funcions descrites més amunt, no cal donar-li gaires voltes, el misteri s’acaba quan consultem la llista, parròquia per parròquia, dels consellers electes als diferents consells de Comú (disponible a www.eleccions.ad). Si, en canvi, volem anar una mica més enllà i explotar al màxim la macroenquesta del passat 4 de desembre, hi ha feina per dies, mil conclusions possibles, des de mil òptiques diferents –per sort—, i molts debats interessants per encetar –alguns d’ells necessaris, fins i tot inajornables. La meva contribució a aquesta anàlisi compartida del 4-D –encetada ja per implicats directes, indirectes i observadors externs— pot fragmentar-se en set punts, set claus d’interpretació que repasso al llarg de les següents línies i que posen el focus, especialment, en els efectes d’aquestes eleccions per a les dues principals forces polítiques del país però també en els efectes en el sistema, especialment en la qualitat de la nostra democràcia.

1. DA no existeix

De segona onada taronja o de victòria de DA a sis de les set parròquies, res de res. El titular no té sentit simplement perquè si ens mirem la política amb ulleres que obviïn els simples formalismes, DA només es presentava a la capital i a Escaldes-Engordany, amb un balanç, tanmateix, prou positiu: una victòria per KO (una més) i una derrota dolça. DA –la marca DA, el projecte DA– no ha aportat, en canvi, cap valor afegit a les victòries d’UP a Encamp, ACO a Ordino, UL a Sant Julià o l’agrupació de candidats que a Canillo ha decidit presentar-se amb les sigles de DA però que hauria assolit la mateixa victòria per incompareixença amb qualsevol altra sigla imaginable. Ho reconeixia abans-d’ahir, sense pèls a la llengua, la futura cònsol major laurediana (més clar l’aigua) i ho podrien subscriure, amb més o menys elegància, els seus homòlegs canillenc, ordinenc i encampadà.

El mèrit del projecte demòcrata consisteix a haver convençut aquests grups parroquials de sumar-se a DA a les generals i de deixar-se pintar de color taronja els cartells electorals aquestes comunals –apostant, amb bon pronòstic, al cavall guanyador de cada parròquia; també a la capital, però per a aquella cursa ja s’havien tancat les apostes…– però la relació entre els uns i l’altre ha estat fins ara més parasitària que simbiòtica: UP, ACO i companyia van ser claus en l’onada taronja de l’abril mentre que DA ha estat gairebé irrellevant en l’onada centredretana d’aquest desembre, on la major part de les victòries poden explicar-se en clau local. De moment, per tant, hi ha matrimoni, sí, però es tracta d’un matrimoni de conveniència, que aguantarà mentre interessi a totes les parts implicades però que pot esclatar en mil bocins en qualsevol moment, especialment quan arribin les primeres derrotes o les primeres desavinences substancials (personalistes o relacionades amb l’accés al poder –com ja ha estat el cas a la Massana– o de més substància política –com quan comenci a dissenyar-se la futura dieta d’aprimament dels comuns), condemnats a repetir la història d’aglutinació i posterior explosió del PLA i, en menor mesura, de L’Alternativa. DA, per tant, continua sent una agrupació política amorfa, per definir, tan etèria, gairebé inexistent en el món associatiu, però alhora omnipresent i plenipotenciària en l’arena institucional. Pura paradoxa.

2. PS: entre F5, Reiniciar i Tancar

De la seixantena de socialdemòcrates que tocaven poder real fa tan sols vuit mesos ara només en queden 14. 14 càrrecs en el conjunt de les estructures estatals (si obviem l’ambaixada davant el Consell d’Europa): sis al Consell General i vuit més a quatre consells de comú. Tots ells en clara minoria absoluta allà on exerceixen el seu càrrec, amb tan sols dos càrrecs de certa rellevància (una presidència de grup parlamentari –acompanyada de l’estatus informal de cap de l’oposició– i una secretaria de Sindicatura). Tots ells, sense excepció, clars perdedors en les circumscripcions en què han competit últimament, en el conjunt de les quals han perdut, de mitjana, d’un 27,8% de diferència, amb derrotes sempre superiors al 20% excepte a la capital (Blasi i Cartes van ser superats a l’abril d’un 6,28%) i a la territorial d’Ordino (on Armengol i Cadena van perdre de 7,8 punts).

Una pràctica habitual en la política de partits consisteix a buscar nous líders entre aquells que hagin resistit a una catàstrofe electoral generalitzada de tot el partit. En el cas del PS la caiguda és tan forta que, com ja hem vist, ni tan sols se’ls obre aquesta via: l’única socialdemòcrata que ha guanyat a la seva circumscripció fa uns quants mesos que ha deixat de ser-ho. Si no volen tancar del tot aquesta via, el pla B consisteix a anar a buscar aquells que hagin obtingut les derrotes més acceptables. Si estirem aquest fil, dos dels noms que ens surten són Jan Cartes i Franz Armengol, dos noms que, per sensatesa i per acceptació social, no semblen males opcions per reconduir –si és que al PS ho volen i encara és possible– el rumb del vaixell socialdemòcrata.

Cal veure, però, si hi ha voluntat de renovació real. Podem comprar totes les excuses habituals del PS (sincerament, les comparteixo gairebé totes): crisi, desgast, caciquisme, sistema electoral injust, etc. Però és evident que també s’ha de mirar cap a dins de casa: al PS li han marxat militants i votants pel centre i per l’esquerra, i quan això passa en un partit socialdemòcrata, no totes les explicacions poden reduir-se al camp lèxic de la traïció o l’oportunisme. Ara toca reflexió, sí, però reflexió sense tabús. I autocrítica. I renovació real –per “renovació” entenc quelcom més profund que un simple canvi de noms, un rejoveniment (potser maquiavèl·lic?) de les candidatures o l’elecció d’un nou comitè executiu–. I tot i així, si hi hagués voluntat de renovació, no serà fàcil. El calendari electoral fa que als valents que s’atreveixin els esperin quatre anys en què si, a més, no són part dels 14 que ara tenen cadira i focus, no podran ni lluir-se ni provar-se en l’arena institucional.

3. Dèficit democràtic: els altres 47.057

Considerem algunes dades. La primera –molt significativa del grau de seriositat del nostre Estat– és la de la població total del país: 85.015 segons els comuns (de fet, és l’última dada de població oficial de què disposem) i 72.000, aproximadament, si fem cas del que avancen des del departament d’Estadística. Quedem-nos amb aquesta última, 72.000 habitants, i disseccionem-la. Si d’aquests 72.000 residents descomptem els menors de 18 anys (un 17,1% del total), ens queden 59.688 persones majors d’edat que resideixen habitualment al nostre país. D’aquestes, tan sols 22.381 (un 37,5%) estaven convocades a les urnes, de les quals només dues de cada tres (14.497, un 64,77% dels ciutadans amb dret de vot) van anar a votar, fent-ho en blanc o de manera nul·la 1.866 (un 13,17% de les que van acabar votant: 1.615 vots blancs i 251 de nuls).

Si agreguem totes aquestes xifres –i tenint en compte, evidentment, que entre els 59.688 individus considerats també hi ha els que tot just ahir van aconseguir el permís de residència–, ens trobem amb algunes dades d’allò més interessants: de tots els residents majors d’edat (andorrans o no) del Principat d’Andorra, tan sols un 37,5% va poder votar; un 21,2% va votar alguna de les 16 candidatures que es presentaven; i un ínfim 12,2% va donar suport a les candidatures que acabaran governant les set parròquies. Entre els exclosos pel sistema (un 62,5% dels que cada dia trepitgem aquest país) i els desencantats (un 16,33% més), sumen 47.057 persones (un 78,84% de la població andorrana major d’edat). Si després d’aquest empatx de xifres continueu vius, segurament convindreu amb mi que alguna cosa s’ha de fer. Alguna cosa per engrescar el 16,33% de desencantats, decebuts, indignats i passotes i, sobretot, alguna cosa per obrir les portes de la ciutadania a una bona part del 62,5% d’exclosos, des de facilitar l’accés a la nacionalitat fins a permetre participar els residents en els comicis locals.

El debat no va ni de prioritats ni de progressisme ni de nacionalisme, va, simplement, de democràcia. Segons Robert Dahl, un dels seus millors teòrics (poliarquia, l’anomena ell, no sense motius), una democràcia, per ser-ho, ha de complir amb sis requisits. D’aquests, el nostre Estat compleix, millor o pitjor, amb cinc d’ells: càrrecs públics electes; eleccions lliures, imparcials i freqüents; llibertat d’expressió; accés a fonts d’informació alternatives, i llibertat d’associació. Ens falla, en canvi, el sisè requisit: la ciutadania inclusiva. Andorra és un Estat de dret, democràtic i social, proclama la Constitució. Sí, però a mitges, podem respondre, o sí, però amb importants dèficits democràtics. La manca d’un accés inclusiu a la ciutadania n’és un, però n’hi ha d’altres, de més subtils, que també s’han deixat veure durant les dues últimes eleccions: la manca de definició de bona part dels programes electorals; la dificultat per contrastar les propostes de les diferents candidatures; la disparitat entre els programes electorals i l’acció de govern posterior (tant per excés com per defecte); la manca de competitivitat en alguna circumscripció; etc.

4. Oposicions possibles i impossibles

Una de les pitjors conseqüències que ens deixa la dupla 3-A + 4-D és la inexistència d’oposició efectiva, la inexistència, fins i tot, si ens ho mirem des d’un punt de vista pragmàtic, de la possibilitat mateixa de fer oposició, ateses les enormes distàncies en nombre de representants entre majoria i minoria al Consell General i als set consells de comú. No em refereixo aquí a les forces de l’oposició, parlo de la figura de l’oposició més en general, més en abstracte i, sobretot, de la seva funció de control polític. La situació hauria d’amoïnar, fins i tot, els electes de DA que es mereixin l’apel·latiu de demòcrata. I esperem que els amoïni, i que siguin molts, perquè són els únics que tenen prou vots per fer possible un canvi.

Si volem que la composició de les diferents institucions del país tingui alguna cosa a veure amb la realitat i, a més, garanteixi un control efectiu dels que exerceixen el poder, és imprescindible reformar la normativa electoral, tant la general com la comunal. A l’hora de dissenyar un sistema electoral, és evident que la disjuntiva entre representativitat i governabilitat és insuperable. El nostre sistema, però, es decanta excessivament per la governabilitat per un excés de desconfiança en la ciutadania. Desconfiança, d’altra banda, infundada: quan els ciutadans volen governabilitat, saben com obtenir-la, com han demostrat ara i al mes d’abril amb uns resultats electorals que fins i tot amb el sistema més proporcional haurien donat majories absolutes a totes les candidatures guanyadores excepte a Cd’i aquest mes de desembre. Prou de paternalisme, doncs, i més aposta real per la democràcia, per la representativitat democràtica i pel control democràtic de les majories.

A manca d’oposició institucional, però, s’obren dues vies a un altre tipus d’oposició. D’una banda, l’oposició interna, principal obstacle a la continuïtat de DA, vista la seva heterogeneïtat. D’una altra, l’oposició social, crítica i constructiva. Ara que l’oposició no podrà fer d’oposició, la vigilància ciutadana i els ciutadans desperts són més necessaris que mai.

5. Responsabilitat

Al PSOE de González, el 1996, eren molts els que desitjaven una derrota que portés aires nous al partit. Al PP de Rajoy, aquest 2011, eren molts, també, els que van demanar de frenar als seus candidats per evitar una victòria massa àmplia de la qual poguessin penedir-se en un futur. Aquests exercicis d’honestedat política (sempre interessada) no són habituals però existeixen. Alguna cosa semblant deu passar aquests dies pel cap dels integrants més sensats de DA. Massa poder. Massa poca oposició. Massa responsabilitat. DA controlarà entre el 2012 i el 2015 el Consell, el Govern, la presidència del Consell Superior de la Justícia i, de manera directa o amb aliats, 6 dels 7 comuns. Els tres poders i gairebé tots els territoris. I no en un moment històric intranscendent sinó en un moment de crisi i de redefinició. L’Andorra que surti d’aquests quatre anys l’haurà dissenyat DA, per bé o per mal, i no s’en podran amagar, no hi haurà excuses possibles que camuflin ni la inacció ni el mal govern. El repte és apassionant, però la responsabilitat és de vertigen.

6. La capital i el PS

La relació del PS amb Andorra la Vella és d’allò més estranya. Durant anys i panys hi han guanyat però no han estat mai capaços de repetir candidats a cònsol major. Al final, s’ha forçat tant la màquina que han acabat perdent la capital perquè aquest cop l’antiga candidata no s’ha quedat a casa sinó que s’ha muntat xiringuito propi. Les desavinences intra-PS els han fet perdre ara la principal plaça comunal igual que les desavinences amb els aliats i, doncs, intra-L’Alternativa, també a Andorra la Vella, els va fer perdre una aliança, amb RD, que va acabar resultant clau per no aconseguir una victòria completa a les Generals del 2009. Alguna cosa no s’ha fet bé a Andorra la Vella i a can PS, més d’un s’en deu estar penedint…

7. Blancs molt identificables

Resulta sorprenent la quantitat de temps que van dedicar les tertúlies a parlar, durant la nit electoral i els dies següents, de l’única circumscripció amb una sola candidatura. El tema de debat, evidentment, els vots en blanc. Faré d’outsider: els vots en blanc (i els abstencionistes) que menys m’amoïnen són els de Canillo. En general, els vots en blanc de les comunals són fàcilment identificables: són els vots de Segle 21 a Sant Julià (una part dels quals també van anar a parar al PS, d’aquí el suposat –i fictici— èxit socialdemòcrata a aquesta parròquia) i els dels Verds i puristes d’ApC a la capital, Escaldes i Encamp. A les parròquies amb més competició (Ordino, La Massana i Andorra la Vella) la proporció és menor i ens dóna una mesura aproximada del vot blanc pur al conjunt del país. I tornant a Canillo, sense competència i on fins i tot es va fer campanya a favor del vot en blanc, la xifra no té res d’extraordinari: algú dubta que en cas d’haver existit competició, DA no hagués estat capaç de mobilitzar un percentatge més elevat de la població?

Post Scriptum: I la paritat?

Per primer cop en la nostra història, pràcticament la meitat dels nostres cònsols majors seran dones (la meitat exacta és impossible, però posats a quedar-nos-hi a prop, no hagués estat malament apropar-nos-hi per excés, i no per defecte): dues en llocs on se les podien esperar, per ser places més o menys progressites, i una sorpresa a una plaça clarament conservadora com Sant Julià de Lòria, com ho demostra la composició total del Consell lauredià (tan sols dues dones conselleres, de dotze possibles). Si ampliem l’enfoc fent entrar també els cònsols menors, la cosa empitjora, i molt: tan sols 4 de 14. Com que encara no entenc, però, què té d’especial un cònsol menor, la dada no em preocupa especialment. I en el conjunt dels consells de Comú? Doncs superem de molt poquet el terç de representació femenina (31 / 86) i aquesta dada ja és més preocupant, sobretot si la creuem amb el fet que les dones no són majoritàries a cap Consell de Comú (tan sols Encamp i Escaldes-Engordany presenten paritat). Un altre punt per reflexionar els propers dies. Un més…

Publicat originalment en tres parts: les dues primeres a la Tribuna de la secció d’Opinió del Diari d’Andorra els dies 15 i 16 de desembre del 2011; la tercera (i, de fet, l’article íntegre) al meu blog de l’edició digital del Diari d’Andorra.

Els texts originals de les dues tribunes esmentades es poden trobar aquí.


5 comentaris

Quatre límits al desballestament de l’Estat

Introducció

En primer lloc –i no es tracta de cap formalitat— m’agradaria agrair la Societat Andorrana de Ciències (SAC) no només pel fet que em convidessin a assistir i a participar en les seves XVI Jornades, ni perquè s’en recordin sovint de les Ciències Socials en general –i de les Polítiques en particular— sinó, sobretot, pel seu do de l’oportunitat. Per plantejar un debat sobre l’Administració Pública a Andorra que, ras i curt –no calen més qualificatius—, era necessari. Necessari i doblement oportú: oportú quan va tenir lloc l’acte –el 10 de desembre del 2010— perquè s’albiraven aleshores unes Eleccions Generals, en la campanya i precampanya de les quals s’hauria de discutir molt del rol i, sobretot, del pes que han de tenir a Andorra les diferents administracions públiques; i oportú quan es publiqui el llibre amb les diferents ponències (finals del 2011) perquè aquelles eleccions ens van deixar un Govern amb una majoria parlamentària tan absoluta (22/28) que durant quatre anys podrà implementar (si no s’esberla la unitat Demòcrata) qualsevol reforma que es proposi, fins i tot en àmbits tan tradicionalment intocables com el de l’Administració Pública –des d’una transformació absoluta de la Llei de la Funció Pública fins a una redefinició radical de les de competències i transferències comunals.

En segon lloc, m’agradaria apuntar un parell de puntualitzacions que, sempre que participo en actes d’aquesta mena, em sembla important recordar. (Les introduccions metodològiques sempre són feixugues, en sóc conscient, però, com no es cansa de defensar mai l’antropòleg Aurelío Díaz, resulten bàsiques perquè el lector pugui decidir amb criteri si paga la pena o no continuar llegint un article.)

D’entrada, em sembla important aclarir des d’on parlo i amb quina (limitada) autoritat escric aquestes línies, què és i què no és aquesta ponència. Miraré d’abordar el tema amb una certa distància, tot i que sempre influït per la ideologia, no ho nego –a tots ens influeixen unes ulleres ideològiques o unes altres, més o menys graduades, a l’hora de mirar-nos el món. I tot i que em dedico –moltes menys hores de les que m’agradaria— a això de la Ciència Política, aquesta intervenció, que quedi ben clar des de l’inici, no té res de científic ni pretén tenir-ho. Es basa, més aviat, en una valoració personal d’algú que es mira el món des de l’àmbit de les Ciències Polítiques, a coses que, diguem-ho així entre cometes, “darrerament es diuen contra l’Estat”. Es tracta d’una reacció contra un cert runrún, que ve d’aquí i d’allà (d’alguns grups polítics, alguns polítics, alguns opinadors, alguns empresaris, alguns dels que comenten les notícies a les edicions digitals dels diaris…), que defensa, de manera més o menys conscient, el desballestament de l’Estat.

Es tracta d’una reacció en dos moviments, mirant de no allunyar-me gaire del tema malgrat que de vegades considero imprescindible agafar una mica de distància i repetir –per contextualitzar, per partir sempre d’un context— algunes idees ja apuntades anteriorment per persones amb molta més autoritat que jo per parlar d’aquests temes. Una reacció en dos moviments, dèiem. En el primer, miraré de valorar de manera crítica com hem passat, a escala global, d’una crisi econòmica a la crisi de l’Estat. En el segon, en canvi, després d’assumir críticament aquesta crisi de l’Estat, defensaré quatre límits al seu desballestament, quatre línies vermelles que considero que no s’haurien de traspassar a l’hora de repensar l’Estat andorrà. Finalment, un advertiment que m’agradaria que quedés clar des de l’inici: sí, treballo per a l’Estat amb estàtus de funcionari des del mes setembre de l’any 2008; sí, sóc molt crític amb alguns aspectes de l’estàtus i el funcionament funcionarial; i no, no crec que cap d’aquests dos elements de la meva equació personal em desautoritzi a l’hora de parlar dels temes que ens ocupen.

Primera part: De la crisi econòmica a la crisi de l’Estat

En el moment més àlgid i simbòlic de la crisi (15 de setembre del 2008, Lehman Brothers, confirmació de fallida, treballadors d’aquest hòlding financer abandonant-ne les oficines caixes en mà: suposo que tots conservem al cap aquesta seqüència), impactats encara pel seu abast, per la seva violència, es va arribar a parlar –no des de Le Monde Diplomatique, no des de Porto Alegre, sinó des de Davos, des de Washington, des de Brussel·les– d’una reforma radical del sistema econòmic i financer global, arribant a defensar allò d’“humanitzar el capitalisme”, de combatre de manera decidida l’especulació, de castigar els irresponsables, d’avançar cap a una redistribució més justa dels recursos, del diner…

Ara –que tot i que no podem donar la crisi per tancada ni sabem, tampoc, quan s’acabarà, però sí que disposem de prou elements per saber com s’ha decidit tancar (tancar en fals), quin tipus de receptes s’han començat a implementar i es continuaran implementant—, ara, és evident que hem avançat en la direcció radicalment oposada. Els dèficits públics –no tan sols normals, sinó, fins i tot, necessaris en temps de crisi— s’han agafat com a excusa per esprémer el gruix de la població i, així, no fer perillar el pastís dels que ens han portat fins aquí, forçant d’aquesta manera fins al màxim exponent aquella màxima neoliberal de la capitalització dels beneficis i la socialització de les pèrdues.

Tot plegat s’ha executat, a més, amb la complicitat d’una societat alienada, anòmica, confosa, manipulada i enganyada, però també dòcil, poc activa, endormiscada, resignada, que ha acceptat de forma irreflexiva jugar el joc que li proposaven, acceptant voluntàriament una baralla inútil entre aquells que no han generat la crisi –els aturats amb els treballadors, els que van arribar abans amb els que van arribar després, els que cobren més amb els que cobren menys, els treballadors del sector privat amb els del sector públic– mentre els nostres representants salven els responsables de la crisi collant-ne, en canvi, la resta, tota la resta.

El resultat de tot plegat –a banda d’un conflicte social latent que sempre amenaça d’anar a més i que situa els immigrants i els funcionaris en la picota imaginària col·lectiva– és que hem acabat acceptant de forma automàtica, sorprenentment automàtica, una conclusió sorprenentment no discutida, sorprenentment acceptada, sorprenentment legitimada, sorprenentment no protestada: s’ha de desballestar l’Estat per salvar el mercat. Un Estat, doncs, que ara no només pretenen demolir des de fora sinó que també contribuïm –amb la nostra passivitat, amb la nostra complicitat— a ensorrar des de dins. Es tracta d’un nou rebrot, a escala local, d’allò que Hirschman anomena les retòriques de la intransigència i que, els darrers tres segles, han anat apareixent per qüestionar les llibertats individuals (Burke, De Maistre), el sufragi universal (LeBon, Spencer, Mosca, Pareto) o l’Estat del Benestar (Huntington, Hayek). Ara toca qüestionar l’Estat. Sens dubte, aquesta és una gran notícia per a tots aquells que mai no han volgut un Estat fort perquè, bàsicament, mai no l’han necessitat; el problema és que hi ha molta gent que continua necessitant l’Estat, ara més que mai, perquè continua necessitant pensions, biblioteques, transplantaments, beques, transport escolar, operar-se una hèrnia discal, anar a l’escola, que l’ensenyament sigui de qualitat… Per combatre aquesta (falsa) conclusió, disposem de dues vies: la idealista –crítica, radical: “No, el desballestament de l’Estat no és una derivació automàtica i inqüestionable d’aquesta crisi!”; “No podem acceptar la socialització de les pèrdues d’aquells que han jugat sempre al límit i han obtingut, d’aquest joc, sucosos beneficis durant tants anys…”– i la pragmàtica. Reconec que sóc més idealista que pragmàtic, més radical que amant de les mitges tintes, més partidari d’atacar les arrels dels problemes que de posar pedaços pertot. Les coordenades bàsiques d’aquesta ponència, però, són Andorra i el present i això ens obliga a explorar, aquí, la via pragmàtica. Fer-ho ens portarà a defensar uns límits que redueixin aquest presumptament necessari desballestament estatal en un simple i, aquest sí, necessari, aprimament de les estructures estatals. Fer-ho ens portarà, també, a defensar l’Estat –i quan escric Estat escric bé Estat i no govern ni, encara menys, aquest Govern o l’anterior Govern–; a defensar, si filem una mica més prim, les funcions de l’Estat –i, de nou, escric bé les funcions de l’Estat i no els funcionaris de l’Estat ni encara menys el nombre de funcionaris, ni el salari dels funcionaris, ni les pensions dels funcionaris, ni l’estabilitat, les paneres, els horaris, els triennis o qualsevol privilegi dels funcionaris. És cert, d’altra banda, que en aquestes funcions bé hi haurà de treballar algú, ja sigui personal propi de l’Estat, ja siguin empreses subcontractades. A cadascú de triar l’opció que li faci més patxoca –a mi, sigui dit de passada, certes subcontractacions de serveis per part de l’Administració em resulten tan escandaloses com certes relacions contractuals d’alguns funcionaris…

Juguem, doncs, nosaltres també el joc, sumem-nos als milions de convençuts i acceptem, com a punt de partida, que el deute és el que és, que és inacceptable, i que de receptes només n’hi ha una i implica l’ús de les tisores. Posem-nos a retallar, molt bé. Però com ho fem? A l’atzar? (no substituint els funcionaris jubilats, fessin la feina que fessin); de forma proporcional? (un % idèntic a cada ministeri, una quantitat absoluta idèntica a cada ministeri); carregant-nos allò que resulta més car? (carreteres, escoles, hospitals); l’últim servei que hagi arribat? (la prestació per desocupació, per exemple); aquells serveis que ens donin menys vots? (tot allò que no afecti els nacionals). Com ho fem? Existeixen moltes possibilitats a l’hora de retallar, algunes de les quals resulten d’allò més perilloses. He titulat la meva contribució a aquest debat fent referència a quatre línies vermelles que considero que no hauríem de traspassar a l’hora de repensar o transformar a la baixa l’Estat; quatre murs d’acer que haurien de delimitar fins a on es pot aprimar, com a màxim, el rol i el pes del nostre Estat; quatre límits –necessaris, constitucionals— al desballestament –retallar connota conjunturalitat; desballestar il·lustra molt millor, en canvi, la voluntat estructural, sense retorn, que s’endevina darrere de moltes propostes de reducció de la despesa— de l’Estat.

Segona part: Quatre límits al desballestament de l’Estat

Quins són aquests quatre límits? La nostra Constitució, ja des del primer article, ens dóna la clau del debat, aclarint-nos un fet que massa sovint donem per descomptat i que, en moments com els que estem vivint, resulta especialment revelador: “Andorra és un Estat independent, de dret, democràtic i social”. La nostra norma suprema, ens defineix i, per tant, ens obliga a ser un Estat social, un Estat democràtic, un Estat de dret i, sobretot, un Estat, unes obligacions, aquestes quatre, que hauríem d’evitar incomplir a l’hora de retallar si no volem comprometre ni la nostra independència ni el model de vida en comú que els andorrans han decidit, de forma sobirana, que és el seu.

2.1 Primer límit: el benestar
Comencem per l’Estat social, l’últim estadi evolutiu en l’arquitectura estatal –evolució a la qual no vam voler renunciar a l’hora de construir l’Estat andorrà el 1993— i que implica, d’una banda, que l’Estat és un actor econòmic més i, d’una altra, que es fa responsable del benestar dels ciutadans. A la vella Europa se sent dir, des de fa dies, que l’Estat del Benestar tal i com el coneixem té els dies comptats, que la meva serà la primera generació amb menys drets i menys benestar que la seva predecessora, que ja s’ha atès el clímax del benestar i que ara el gràfic –tots els gràfics— fa baixada… A casa nostra, en canvi, somiem amb la desarticulació de l’Estat del Benestar quan encara no l’hem arribat a articular, quan no l’hem tastat en la seva plenitud. Perquè no l’hem tastat! Quan caracteritzaven l’Estat del Benestar –el seu Welfare State—, els britànics destacaven que s’havia passat d’un Estat on els drets eren per aquells que, cotitzant, se’ls guanyaven, a un Estat amb drets socials per a tothom, que es marcava com a fita la justícia social per a tothom al llarg de tota la seva vida, des de l’úter matern fins a la tomba (“from the womb to the tomb”).

Comparem el Welfare State britànic –o l’État Providence francès, o el model suec d’economia política, tant és— amb el presumpte Estat del Benestar andorrà. Considerem un cas il·lustratiu, el còctel explosiu comiat no causal + absència d’un subsidi d’atur amb cara i ulls + els requisits de cobertura de
l’actual llei de la CASS i apliquem-lo a un treballador que porti quatre anys i mig al país, que fos acomiadat fa tres mesos sense cap motiu i a qui li diagnostiquen, a ell o a quelsevol dels seus fills, una malaltia greu, de tractament caríssim: per a aquesta persona, el nostre presumpte Estat del Benestar només pot tenir un nom, es diu “Espabila’t!”.

Aquest és el nostre Estat social avui dia. Però és que ara, a més, arriben les tisores. És a dir, no només no persistirem en la construcció del nostre Estat del Benestar –i això, per sí mateix, com a cost d’oportunitat, ja és una retallada brutal— sinó que, a més, ens plantegem ensorrar els quatre maons que, a empentes i rodolons, havíem aconseguit apilar. No només no ens plantegem desenvolupar la nostra protecció social sinó que ja estem jugant amb les tisores amb una llei de la CASS que no fa ni dos anys que va entrar en vigor i que ara ja jutgem com a “massa generosa”… Tot això convivint, alhora, amb una concepció assistencialista / populista del benestar per part de molts governants nacionals i comunals i amb una subvenció indiscriminada de serveis de luxe que fa, per exemple, que l’esquí escolar i –segons les parròquies— l’esquí en general se subvencioni a tothom, tant a les grans fortunes del país com a aquells que no poden somiar ni a comprar-se uns esquís d’una altra temporada.

Volem retallar? Entesos, però fem-ho, sisplau, amb criteri, amb rigor, no siguem cínics. Instaurem d’una vegada per totes una contribució proporcional de tots amb l’Estat: amb més IRPF i menys Foc i Lloc; amb més impost de patrimoni i menys IRPF a les rendes més baixes; amb més impost de societats i menys IVA; amb més impostos especials i menys subvencions a la pràctica universal de l’esquaix o a l’aparcament públic de cotxes privats; amb més ajudes socialment bàsiques per a aquelles persones que realment ho necessiten i menys subvencions indiscriminades al transport o l’esquí escolar – i tot plegat assumint, a més, que això implica una inversió –necessària— en sistemes d’informació fiscal, en un bon cos d’inspectors, etc.

En síntesi, insisteixo, cal rebaixar dràsticament les dosis de cinisme. Ni per ètica ni per estètica, no podem posar-nos a desballestar el nostre tímid i inacabat Estat del Benestar mentre continuem subvencionant serveis de luxe i persones gens necessitades com potser no fa cap altre Estat al món. Si no ens podem permetre un subsidi d’atur en condicions, encara menys ens hauríem de permetre que em subvencionin a mi la piscina o el gimnàs. Ni tan sols, però, cal anar tan enllà. L’Estat del Benestar, ras i curt, ens l’hem de poder permetre: per necessitat social –això és una opinió— i per imperatiu legal –això, en canvi, és un fet: ens hi obliga l’article 1 de la Constitució.

2.2 Segon límit: la democràcia
Aquest segon límit no sembla, aparentment, gaire en discussió. Sembla haver-hi un cert consens en el fet que, si som un Estat, serem (hem de ser, volem ser) un Estat democràtic. Potser sí, però amb una democràcia de quina qualitat? Alguns –aquell runrún a què em referia en la introducció— voldrien que això de la democràcia fos més eficient, més ràpid, amb menys xerrameca, més ritme, més funcionament empresarial. Es dóna el cas, però, que no som una empresa, que som quelcom més complex que una empresa, amb uns objectius molt diferents als d’una empresa. Que s’ha d’agilitar la màquina burocràtica de l’Estat? Totalment d’acord. Ara bé, la democràcia té el seu ritme, un ritme lent, és cert, però aquesta lentitud, aquesta dilatació té un sentit, ni més ni menys que el de permetre que una democràcia sigui democràtica, perquè les decisions que ens afecten es puguin discutir entre tots, perquè tothom –qui es passa el dia enganxat al Twitter i qui no té ordinador a casa— pugui reaccionar i dir-hi la seva, perquè tothom pugui proposar alternatives, perquè es puguin estudiar seriosament aquestes alternatives…

Evidentment, podem renunciar a porcions de democràcia. I tant! Modifiquem la Constitució i llestos. Ara bé, valorem, abans, detingudament, si això de menys crisi per menys democràcia és o no és un bon negoci, si ens surt o no ens surt a compte el troc. Per mi no, és evident. Aquest dilema eficiència / democràcia em recorda massa d’altres debats clàssics i actuals de les Ciències Polítiques, com el de lliberat / seguretat, i no tinc gens clar, ni de bon tros, que les opcions eficiència i seguretat siguin les millors. L’Estat democràtic (plenament democràtic), em sembla innegociable, ha de ser una altra línia vermella a no traspassar en el procés de desballestament de l’Estat.

2.3 Tercer límit: l’Estat de dret
L’argument es repeteix. No cal extendre’s, per tant, gaire. Quan fa uns mesos va començar a prendre forma la implementació de l’assistència lletrada a tots els detinguts, no van mancar veus que denunciaven l’increment de costos per a l’Estat que això implicaria, el moment poc oportú en què es plantejava la mesura, etc. També incrementa la despesa, evidentment, la creació de noves batllies o la importació de la figura de l’executor de sentències. Però quina és l’alternativa? Deixar de fer lleis perquè és més barat? Deixar de jutjar-ne l’incompliment perquè és més barat? D’estalviar estalviaríem, i tant, i encara més si ens oblidem de la construcció d’un Palau de Justícia amb cara i ulls, però ens ho podem permetre? Hi ha estalvi que compensi el fet de deixar de ser un Estat de dret?

2.4 Quart límit: l’estatalitat i la independència
Com apuntava més amunt, hi ha certs aspectes del nostre sistema polític que, en un territori qualificat ara fa un parell de dècades com a objecte estatal mal identificat, donem massa per descomptades. Ser un Estat independent de dret, democràtic i social implica, per sobre de tot, ser un Estat. I si som un Estat (els andorrans van decidir ser un Estat i, doncs, fins que no decideixin sobiranament el contrari s’han obligat a ser un Estat) hem d’assumir que som un Estat amb totes les conseqüències, vestirnos com un Estat, comportar-nos com un Estat. I, com a Estat, hem de tenir escoles pròpies, fins i tot si França i Espanya decidissin abandonar educativament el país i haguéssim de passar dels 15 centres actuals a 45, de 800 nòmines a 2.400. I, com a Estat, hem de parlar amb la resta d’Estats, i disposar, doncs, d’un ministeri d’Exteriors, i d’alguna ambaixada, i de treballadors que s’encarreguin de les nostres relacions exteriors. I, com a Estat, hem de garantir la nostra seguretat, i protegir el patrimoni de l’Estat, i preservar el medi ambient de l’Estat, i desenvolupar la funció econòmica de l’Estat, perquè així ens hi obliga la Constitució i perquè això és el que toca fer als Estats.

I no podem renunciar a tot això. O sí. I tant que sí! Ara bé, no fem trampa, siguem coherents. Si no volem desenvolupar un Estat del Benestar a Andorra, iniciem una reforma de la Constitució i traiem “social” de l’article 1 i carreguem-nos aquells articles del Títol II que ens facin nosa. Assumim, si és així, que no volem ser tan democràtics i, pel que fa a l’Estat de dret, reconeixem que està sobrevalorat, que les lleis tampoc són tan importants, que preferim l’arbitrarietat i el desordre, que són més barats. I assumim, si som dels partidaris de desballestar l’Estat, que no ens atrevim a ser independents, que una mica més de tutela no ens aniria malament –”Mira a Mònaco que bé que els hi va!–, que això de ser independents és caríssim, que això de ser un Estat és inassumible, que no paga la pena, i plantem-nos a Madrid, ara que encara hi tenim una ambaixada, i sol·licitem el nostre ingrés com a comarca catalana (L’Andorranès) o a París, i implorem que ens acceptin com a nou departament de Midi-Pyrénées (La Valira).

Em rellegeixo i admeto que alguns fragments semblen sospitosos de demagògia, que de vegades sembla que fugi d’estudi. L’únic que faig, però, és portar fins les últimes conseqüències els arguments reals i quotidians que molt sovint s’utilitzen per atacar l’existència de l’Estat i reaccionar contra ells, en defensa d’un Estat que massa sovint es troba sense defensors, en defensa d’un Estat que tots vam construir i aprovar fa menys de dues dècades. La pregunta, per tant, no té res de demagògica. La pregunta és pertinent i necessària, és legítima, i ens hem d’atrevir a fer-nos-la i a assumir la resposta sigui quina sigui, surti cara o creu, perquè no hi ha res més insuportable que la incoherència, que parlar per parlar defensant una opció sense assumir-la fins a les seves últimes conseqüències: Volem continuar sent un Estat de dret, democràtic i social? O permeteu-me l’enunciació d’una versió més sintètica, incrementant així, de passada, el grau de provocació -necessària provocació—: De debò volem continuar sent un Estat?

Pronunciat originalment en el marc de les 16es Jornades de la SAC, dedicades a L’Administració pública andorrana, l’11 de desembre del 2010. Publicat, a més, al llibre que recollia les ponències de les jornades.


Deixa un comentari

La sàtira, una crossa imprescindible del Carnaval d’Encamp

La sàtira viu un moment de glòria als territoris de parla catalana. Tot i no disposar, com sí passa a d’altres llocs, de mitjans de comunicació íntegrament dedicats a la sàtira –casos dels exitosos Le Canard Enchaîné o Charlie Hebdo a França, El Jueves a Espanya, o encara els anglosaxons The Onion (EUA) o The Chaser (Austràlia)— i tot i practicar una variant satírica pensada per al consum de masses i, doncs, volgudament infantilitzada o adolescentitzada, els èxits de Polònia i de Crackòvia a TV3 i, sobretot, de Minoria absoluta a RAC1, han demostrat que el gènere disposa a casa nostra de bona salut i compta amb un gran públic potencial. Tot i que l’èxit actual d’aquest format satíric pugui portar, però, a pensar el contrari, l’hàbitat natural de la sàtira continua sent la cultura popular i, si filem cada vegada més prim, les festes en general i el carnaval en particular, fuet natural de la política local molt abans que Polònia esdevingués líder d’audiència fuetejant-ne la nacional. Andorra no escapa a aquesta dinàmica. Amb l’excepció de tímids intents cíclics per fer-li un lloc a la sàtira a la premsa local –la secció setmanal Andorra folla del diari Més Andorra n’és l’últim exemple—, la sàtira andorrana viu a les festes de Carnestoltes i, amb especial comoditat, al Carnaval d’Encamp.

Aquest article té precisament per objectiu principal revisar el component satíric del Ball de l’Óssa, nucli festiu inqüestionable del Carnaval encampadà. Hi procedirem, però, progressivament. D’entrada, aproximant-nos al Carnaval en general i al pirinenc i a l’andorrà en particular. En segon lloc, situant el lector en el conjunt de la festa, fent-lo partícip d’una representació estàndard. I finalment, ara sí, presentant la sàtira continguda en el Ball de l’Óssa d’Encamp i, de manera indissociable, també en les representacions d’Els Contrabandistes i de l’Operació del rei Carnestoltes –els altres dos plats forts del menú festiu al Carnaval de la parròquia. Tot plegat, per acabar proposant que en el moment vital actual pel que passa aquesta festa, la sàtira és el seu element principal pel simple fet que és l’únic que continua sent intel•ligible per part de la societat encampadana actual.

L’ós i el Carnaval
Encamp no és l’únic lloc on se celebren festes populars amb participació ursina. L’ós (o l’óssa) és un habitual de les festes pirinenques i encara se celebren rituals centrats en la seva figura des de la part atlàntica de la serralada (al Bearn occità, del costat francès) fins a les seves estribacions més mediterrànies (amb múltiples festes de l’ós al Vallespir, a la Catalunya Nord), passant també per Bielsa (a Osca) o diferents parròquies d’Andorra. Una de les particularitats de la festa ursina encampadana és que té lloc en plena setmana de Carnaval, a diferència del que succeeix a d’altres indrets (al Vallespir les festes de l’ós se celebren per la Candelera –2 de febrer— i a Ordino la celebració tenia lloc cada any per Sant Esteve). El Carnaval serà, per tant, un dels marcs irrenunciables que ens serviran per entendre el Ball de l’Óssa d’Encamp i, especialment, la seva càrrega satírica, menys present en d’altres festes centrades en la figura de l’ós per a les quals la iniciació sexual o la mediació amb la natura i el més enllà es reparteixen la significació principal de la festa.

La metàfora que millor sintetitza el sentit del Carnaval és la de la parèntesi. Parèntesi del temps ordinari, parèntesi de l’ordre social. És un temps de caos, de negar l’ordre social quotidià disfressant-nos, interpretant un paper vital diferent al que interpretem a diari, jugant a ser uns altres, excedint-nos, qüestionant i criticant obertament el sistema social establert. És, també, com destaca Perramon, el temps de regnat dels desposseïts habituals, dels ignorats durant la resta de l’any. És, doncs, un temps de desordre còsmic. Un desordre molt útil d’altra banda. D’entrada perquè en relaxar-se la necessitat de seguir les normes polítiques, socials i econòmiques, el gruix de la societat pot desfogar-se de l’excés d’ordre que haurà d’acceptar a contracor al llarg de l’any. També perquè en permetre’s la mofa pública dels governants i dels poderosos es desfoguen tots aquells que suporten el pes de la piràmide social, celebrant-se així, de passada, la igualtat de tota la comunitat. És un desordre, finalment, inofensiu, que no qüestiona el sistema sinó que el reforça, donat que serveix de vàlvula d’escapament perquè la societat sencera pugui desfogar-se i descarregar tensions de forma controlada, durant un temps limitat, acceptant de sotmetre’s al sistema la resta de l’any.

El Carnaval d’Encamp
El Ball de l’Óssa d’Encamp –d’origen històric desconegut— compta amb el marc natural del Carnaval i, per tant, es contagia de tots els elements que n’hem considerat: caos, desordre, inversió social i també sàtira. Per entendre l’Óssa, doncs, és important conèixer el Carnaval d’Encamp en el seu conjunt que, amb una assistència mitjana als actes de prop del mig miler de persones, és el més popular d’Andorra. En descrivim tot seguit els seus elements principals.

Tot i que l’activitat festiva comença un temps abans –amb l’edició i el repartiment del Diari de Carnaval (programa de la festa, en clau inevitablement satírica) i la penjada dels cartells (també satírics) que vestiran el poble durant tota la setmana—, el Carnaval d’Encamp es dóna per inaugurat, com a tants altres pobles, amb la penjada del rei Carnestoltes a la plaça del Consell el dissabte de Carnaval. L’aspecte que presentava Sa Majestat durant la darrera edició (sospitosament semblant a l’acabat de traspassar Michael Jackson) ja ens deixa entreveure que la sàtira serà ben present a la festa des de l’inici.

Amb la prohibició, el 1995, del sarau organitzat per despertar ben d’hora la parròquia i amb l’adaptació de la matança del porc a unes normes sanitàries que n’impedeixen la matança popular a la plaça i que han reduït l’acte a la botifarrada, el diumenge és el dia que més canvis ha patit en els darrers temps. Si bé la desfilada de comparses compta amb una gran participació, l’acte gros del dia continua sent la tradicional representació dels Contrabandistes. Sense un escenari fix –o encara millor, amb tot el poble per escenari—, la primera part de l’espectacle consisteix en la persecució d’una colla de contrabandistes per part de la Guàrdia Civil, una persecució motoritzada els darrers anys i amb gran sarau de trets d’escopeta que fan la funció d’alertar el poble que la representació ja ha començat. Un cop enxampats, l’acció es trasllada a la plaça dels Arínsols –la plaça principal de la parròquia actualment—, transformada en la sala de vistes que acollirà el judici dels paquetaires. No seran, però, els arguments del fiscal, l’advocat defensor o els mateixos contrabandistes –tots ells, de gran càrrega satírica— els que convenceran el jutge; tampoc el fet que els fardos no siguin plens de tabac sinó, entre d’altres, de tot allò imaginable que podria trobar-se en un sex-shop. El que salvarà els contrabandistes, l’únic element amb pes considerat pel jutge per fallar llur llibertat, és cada any el mateix: “perquè és Carnaval”.

Dilluns de Carnaval és el dia de l’Óssa, representació que no queda eclipsada per cap altre acte de pes la mateixa jornada, fet que, sumat al lloc central que ocupa l’Óssa en la cronolia carnavalenca encampadana, ens suggereix que el Ball de l’Óssa és la festa de les festes del Carnaval d’Encamp, la més popular, la més esperada i, certament, la més apreciada i reivindicada a nivell identitari. La representació –celebrada actualment a un aparcament molt cèntric cobert de palla i amb un avet plantat al mig— comença amb la contractació d’una colla de dallaires per part del senyor propietari dels terrenys. Al cap de la colla, però, li costarà déu i ajuda fer que treballin de forma regular. És en aquesta part inicial de la representació, moment de conflicte entre els uns i els altres –que ara dallen, ara prefereixen esbatussar-se per qualsevol motiu—, moment prorrogable infinitament en no haver-hi més condicionants al guió que el fet que els dallaires dallin, és en aquesta primera part de l’espectacle en què hi ha més espai per a la repassada satírica de l’actualitat local. Tothom espera que un dallaire o un altre posi a parir els de Canillo –parròquia veïna, i rival, d’Encamp—, els cònsols –alcaldes— o els funcionaris, ja sigui mentre discuteixen entre ells –“treballes menys que els funcionaris!; “A mi no em paguen per dormir!”— ja sigui llegint en veu alta un diari fictici que fa una repassada sucosa de la realitat social compartida per públic i actors. Si l’interès de la primera part de la festa és eminentment verbal, la transició cap a la segona part és evident i queda marcat per l’arribada del fregó i, sobretot, de la fregona –els servents—, que fa la seva entrada dalt d’un ruc del qual gairebé mai no pot evitar de caure. La sola presència de la fregona –interpretada sempre per un noi—, la seva exagerada caracterització, ja són suficients per esverar tot el públic. De fet, contrastant amb el que passava durant l’episodi de la dalla, tot l’interès és aquí visual, grotesc: l’arribada caricaturitzada de la fregona, el repartiment del menjar d’aquesta als dallaires –omplint-los la cara de tomàquet, de vi, o de qualsevol menjar que els deixi la cara feta un fàstic— i, un cop acabat el tiberi, les corredisses amunt i avall de l’escenari en què els dallaires només busquen empaitar la fregona –amb clares intencions sexuals— i aquesta no deixa d’escampar palla i restes de menjar a tort i a dret, públic inclòs, evidentment.  L’agitació general es transforma en tensió, però, amb l’entrada en escena de l’Óssa, arribada a l’escenari per cruspir-se el menjar sobrant o qui se li posi per endavant però morta a trets ràpidament pels caçadors que venien perseguint-la. La seva mort és celebrada per tots, també pel senyor i la senyora –que entren dalt d’un carro a l’escenari, caracteritzats de nou de forma paròdica, per felicitar els caçadors—, també pel fregó i la fregona, també, fins i tot, per la mateixa Óssa renascuda, que s’uneix a la festa per simbolitzar la comunió absoluta, entre rics i pobres, entre caçadors i caçats, una comunió que s’acaba materialitzant amb un berenar popular de pa amb allioli o coca i xocolata que, en certa manera, es pot considerar una part més de la dramatització, la part final: els senyors no només agraeixen els caçadors sinó tots els assistents, tot el poble.

Dimarts, com arreu, la festa de Carnaval es trasllada a la nit. Amb una particularitat fonamental, però, en el cas encampadà. Mentre a tota la resta d’Andorra es procedeix a l’enterrament de la sardina, a Encamp és tan gran el vincle amb el rei Carnestoltes que no es resignen a la seva mort i, per evitar-la, procedeixen a la seva Operació en ple ball de nit, ja de matinada. El rei, així, es despenjat cap a la mitjanit i traslladat a la taula d’operacions –en ple escenari del ball de nit— on els improvisats cirurgians miren de reanimar-lo. Durant el procés d’inspecció –nou espai dramàtic ideal per a la sàtira— van buidant el cos dels òrgans malalts (òrgans reals, tot i que de bestiar) que, inevitablement, acabaran sent projectats en direcció a un públic que segueix l’espectacle amb una barreja de diversió i fàstic i amb la tensió lògica per evitar de quedar esquitxats de sang i fetge. No cal dir que, malgrat els esforços mèdics, Sa Majestat –buidada de tots els seus òrgans— no sobreviu a la intervenció quirúrgica i se n’ha de declarar la mort.

L’enterrament, amb la corresponent lectura pública del testament, queda per dimecres de cendra, un enterrament que acompanyat de vi bullit i de sardina i d’un sorollós correfoc de comiat, posa el punt final a un Carnaval d’Encamp que –activitats infantils, balls de tarda i discomòbils a banda— es materialitza en les manifestacions festives descrites fins ara.

El pes de la sàtira
D’interpretacions del Ball de l’Óssa d’Encamp i del conjunt que forma amb els Contrabandistes n’hi ha moltes. Només Perramon ja en proposa fins a una desena a la seva monografia. En les línies que segueixen ens centrarem, però, en defensar una proposta d’interpretació de la festa que té en la sàtira el seu nucli principal. La proposta neix en rebutjar, d’entrada, fer una interpretació que se centri en la festa tal i com es recorda que se celebrava a Encamp a meitats del segle XX, no tan sols perquè no té més sentit fixar-se en la festa de fa 60 anys que en la festa actual ni perquè la representació hagi canviat des d’aleshores sinó, sobretot, perquè la societat encampadana sí ha canviat, i ha canviat molt i, havent-ho fet, ha canviat també la seva manera de relacionar-se amb l’Óssa, la seva manera de llegir-la, d’entendre-la i de fer-la seva. Proposem una nova interpretació de la festa no perquè tinguem ara més elements d’anàlisi sinó perquè considerem que la societat encampadana actual interpreta la festa d’una altra manera i obliga doncs així a la pròpia festa a modificar  la seva funció, a servir per altres coses. No posem en dubte que l’Óssa no servís en un temps passat com a festa d’afirmació de les bases rurals de la comunitat ni com a festa profilàctica contra l’ós o contra els mals esperits en general, tan sols defensem que en en la societat urbana actual que habita Encamp, on pocs recorden un moment real de cacera d’un ós (l’últim ós caçat a Andorra, de forma ja esporàdica, data del 1956), on menys encara estan ocupats al sector primari i on pràcticament ningú associa els óssos al més enllà, aquestes interpretacions han perdut tot sentit.

Considerem, en canvi, que és la sàtira la que dota de sentit el Carnaval d’Encamp, la que el fa comprensible per part de la societat urbana encampadana actual. La tradició, l’embolcall de la festa –la data en què se celebra, l’escenari cobert de palla, el fet que els personatges siguin dallaires o senyors dalt d’un carro, la mateixa óssa— no són llegibles pels encampadans actuals pel simple fet que aquest ja no és el seu món. L’embolcall, doncs, només serveix per conferir prestigi al que es dirà –el prestigi que li atorga a tot acte el fet que sigui històric o tradicional—, per diferenciar els discursos del Ball de l’Óssa dels que pogués pronunciar qualsevol persona des d’un speaker’s corner qualsevol. La sàtira, en canvi, és l’únic fil que uneix el ritual del passat i el ritual del present, l’únic element que era llegible abans i que és llegible ara perquè satiritzar la societat tenia tan sentit pels encampadans de principis de segle XX com pels de principis del XXI. Els temes objecte de la dissecció satírica de la societat evolucionen, evidentment, amb el temps, però la sàtira com a concepte es manté. I no només es manté sinó que creix en importància i en espai ritual: així, mentre que l’aparició en escena de l’óssa o dels senyors es cada cop més breu, la fase ritual protagonitzada pels dallaires –la que conté el gruix del discurs satíric— és cada cop més llarga. La sàtira, doncs, no només garanteix la llegibilitat i la continuïtat històrica (el manteniment) de la festa sinó també la seva renovació. El Carnaval d’Encamp no creix, així, amb la incorporació de més tradició sinó que es renova amb la introducció de més elements satírics i transgressors: el Diari de Carnaval i els cartells satírics associats, lligar l’aparença del rei Carnestoltes a una personalitat coneguda, l’Operació del Carnestoltes, l’allargament del temps concedit a la sàtira dins de l’Óssa, etc.

Forçant al límit la nostra proposta, doncs, podríem dir que la sàtira és l’únic element que es manté viu dins del Ball de l’Óssa. En tot cas, sent més modestos a l’hora d’estirar l’argument, sí que podem afirmar sense vacil•lacions que la sàtira present dins del Carnaval d’Encamp és ben viva. D’una banda, com anotàvem a l’inici, perquè la festa de l’Óssa s’ha mantingut integrada dins la setmana de Carnaval, fet que ja crea una certa predisposició per a la sàtira i la transgressió. D’una altra, perquè el Carnaval d’Encamp, a diferència d’altres de la zona, no ha estat absorbit pel Comú i ha sabut mantenir una autonomia orgànica –continua sent organitzat per la Comissió de Festes— que garanteix independència i, amb ella, una sàtira que, en no ser controlada, resulta més creïble. Finalment, perquè –amb l’excepció de certs temes obsessius que sempre seran diana de la sàtira encampadana, com la rivalitat amb els canillencs—, els tòpics satiritzats són cada any diferents i sorgeixen en funció de la conjuntura. Així, els anys 1992, 1997 o 2001 van ser anys amb un important pes de la política en els discursos dels dallaires o dels contrabandistes en coincidir la campanya electoral de les eleccions generals amb les celebracions del Carnaval. La sàtira també ha fet un seguiment exhaustiu de la construcció i del creixement de l’Estat andorrà, seguint amb detall i àcida mirada el procés constitucional (als Carnavals del període 1991-93), la posada en marxa de la televisió pública (un dels temes centrals a l’Óssa del 1997), l’arribada de l’Euro (2002) i, sobretot, el creixement de les administracions (l’atac al pes excessiu del funcionariat ha estat una constant els darrers anys). Fins i tot el to de la mofa dels canillencs dependrà de la conjuntura, veient-se incrementada els anys que Encamp i Canillo dirimiran als tribunals les seves pretensions sobre el terreny de Concòrdia –un territori històricament reivindicat per totes dues parròquies.

Aquesta vitalitat de la sàtira que es practica al Carnaval d’Encamp i, sobretot, el fet que la festa sigui organitzada per una Comissió de Festes autònoma i vegi renovats  cada any uns temes que, a més, solen centrar-se en l’àmbit més local –la vida encampadana i andorrana— ens porta a proposar finalment una lectura de la festa com a un ritual d’iniciació en la vida comunitària dels nous encampadans. Compartim així una de les propostes de significació plantejades per Perramon, la que interpreta la festa com a un ritual d’iniciació a la maduresa; discrepem amb ell, en canvi, en quins són els iniciadors i l’objectiu de la iniciació. Considerem així que la iniciació sexual facilitada per la fregona, la iniciació a la valentia o al més enllà generada per l’óssa i la iniciació laboral mediada pel cap dels dallaires ja no tenen sentit. Proposem una lectura alternativa en què la figura dels iniciadors recau en la Comissió de Festes, el canal de la iniciació  és la sàtira i l’objectiu de la iniciació és introduir el jovent del poble –els que assisteixen a la festa com a espectadors i, sobretot, els nous membres de la Comissió de Festes— en el coneixement de l’estructura política i socioeconòmica del seu entorn immediat (rivalitats històriques, estructura social) i en la familiarització amb  els temes més candents de l’actualitat de la parròquia. La sàtira, en síntesi, és la que permet als iniciadors iniciar amb èxit i de forma atractiva els nous encampadans en el coneixement polític i social de la seva parròquia.

La sàtira, doncs, no és tan sols l’element que fa comprensible la festa als encampadans sinó la via –el gènere— ideal per introduir-los a la vida comunitària. En certa manera, així com Polònia –gràcies al seu innegable atractiu: l’humor— ha acostat molts adolescents a la política catalana per una via certament heterodoxa, la sàtira del Carnaval d’Encamp ha introduït –i continua introduint, això és potser el més rellevant— molts joves encampadans en el coneixement de l’entramat polític i socioeconòmic de la parròquia i, per extensió, de tot el país, una funció social que, tenint en compte l’habitual desafecció que existeix entre el jovent cap a la vida sociopolítica, no sembla gens menyspreable.

Bibliografia

Caro Baroja, J. (1979) El Carnaval (anàlisis histórico-cultural). Madrid: Taurus.

Comas, D.; Pujadas, J.J. (1997) Andorra, un país de frontera. Barcelona: Alta Fulla.

DDAA (1989) Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Alta Fulla

Diari d’Andorra: articles de seguiment de les festes de Carnaval publicats entre els anys 1992 i 2010.

Julián, E. (1997) Hereus i cabalers. Andorra la Vella: autoedició.

Perramon, F. (1994) El ball de l’óssa d’Encamp a Andorra. Andorra la Vella: Institut d’Estudis Andorrans.

Violant i Simorra, R. (1989 [1985]) El Pirineo español. Barcelona: Alta Fulla

Publicat originalment al número 23 de la revista Caramella el juliol del 2010


Deixa un comentari

Riscos i perills a l’hora d’aproximar-nos al concepte d’andorranitat

Abstract: Ens trobem davant d’un moment clau per definir la identitat andorrana. A l’hora d’aproximar-nos a l’andorranitat correm, però, una sèrie de riscos. El primer d’ells és fer-ho sense una recerca prèvia, pel risc d’acabar creant un concepte que poc tingui a veure amb la realitat. Un altre perill a tenir en compte és el de confondre una definició que ens descrigui i una altra que ens serveixi per a funcionar. La primera és responsabilitat de les ciències socials i ha de superar, al seu torn, tres reptes principals: evitar l’etnificació excessiva i no sobredimensionar ni subdimensionar la influència dels entorns, especialment del pancatalà i de l’espanyol. Pel que fa a la segona definició, correspon a la classe política, que ha de trobar criteris adients i ser valenta per definir un concepte operatiu d’andorranitat que faci que el repartiment de drets a la nostra societat sigui el més just possible.

Bona tarda a tothom. Ara em toca a mi parlar d’andorranitat. I començo reconeixent, ara ja puc fer-ho, que no en tinc ni idea de què és això de l’andorranitat i que, encara pitjor, encara no tinc del tot clar que es tracti d’un tema que mereixi massa atenció.

Tot això ja ho pensava quan em van proposar de venir a passar el 23 d’agost aquí a Prada i, precisament per això, m’hi vaig negar en rodó. La proposta, però, em va entretenir el cap entre una classe i una altra i en poc temps vaig adonar-me que aquesta distància –fictícia— amb el concepte podia resultar ser més útil d’allò que m’havia semblat en ser, segurament, representativa de més casos que el meu.

Així que m’ho vaig repensar i aquí hi sóc, sense saber-ne ni cinc d’andorranitat, hi insisteixo, però molt interessat en ella i aportant l’única cosa que em veig amb cor d’aportar: una bateria de dubtes, de preguntes en veu alta i d’alguna reflexió personal tant sobre l’andorranitat com sobre la construcció del propi concepte d’andorranitat, que em sembla tant o més fascinant.

Certament es tracta d’una aposta poc arriscada, però és l’únic que em permeten tant el meu tarannà com la meva ètica professional quan em poso a discutir sobre àmbits dels quals no disposo de dades que, de fet, ni tan sols existeixen (com a mínim de forma accessible per a l’opinió pública). Així doncs, no proposaré res; ni m’hi sentiria còmode ni tindria sentit. Miraré d’alertar, en canvi, d’alguns dels riscos o perills que correm com a societat quan, algun dia, ens decidim a aproximar-nos al concepte d’andorranitat. Tot plegat, hi insisteixo, des de la més pura opinió.

Entre la declaració d’intencions i la repassada ordenada de riscos o perills manca, però, fer-se una sèrie de preguntes bàsiques ja no només perquè tingui sentit continuar amb la meva exposició sinó amb la resta de la jornada. D’entrada, la més evident: “Existeix això de l’andorranitat?”. O encara una de prèvia: “Té sentit plantejar-s’ho?”. “Què és?”, “A què s’assembla?”, serien d’altres… A més, “Ens referim a la identitat andorrana?” “O a la dels andorrans?” “I de quins andorrans?” (si es que en poden haver de diverses categories…) “O més aviat ens referim a la condició d’andorrà?” “O a la reivindicació de la identitat?”

De preguntes, n’hi ha a cabassos, però n’hi ha quatre que trobo especialment urgents: “Existeix?”; “És important aquest debat?”; “És pertinent plantejar-se’l ara?”; i, sobretot, “En sabem alguna cosa?”. Per a les tres primeres podríem improvisar alguna resposta ja que sembla evident que sí, que alguna cosa ha de ser l’andorranitat, encara que s’assembli ben poc a les imatges que molts puguem tenir al cap; d’altra banda, sembla un moment immillorable per plantejar-se un tema que de ben segur podria explicar moltes més coses d’aquelles que se li suposen a priori. El cas, però, és que cap resposta pot ser definitiva donat que l’última sí que ho és i és un “no” rotund. No en sabem res de l’andorranitat i així és molt complicat avançar…

Es tracta, de fet, del primer perill que correm a l’hora d’aproximar-nos a aquest concepte: fer-ho sense fonaments, sense teca, sense una recerca seriosa prèvia i, per tant, corrent el risc de fer passar per vàlid, per contrastat, per establert un discurs basat, obligatòriament, en prejudicis que, a més, vindrien de parts directament implicades, com si els ratolins opinessin sobre els tractaments contra la malària. Tot plegat, a més, en una matèria especialment sensible, on unes conclusions o unes altres poden redefinir drets i exclusions per a molts ciutadans.

Aquest primer risc, doncs, és fàcilment identificable: crear, des del buit, un discurs sobre l’andorranitat que ens faci compartir una visió d’aquesta que no tingui res a veure amb la realitat però que, malgrat tot, funcioni a tota màquina. Per sort, però, és encara més fàcilment superable: la identitat és un concepte prou important com per dedicar-li uns mínims esforços. A més, sembla el moment idoni per fer-ho: semblaria ser (aquí, el condicional s’imposa) que es treballa en un museu que mostri la nostra identitat com a país, però una lectura diària de la premsa només dóna evidències que es treballa sobre el museu, sobre l’edifici, sobre el totxo, però què passa amb la identitat, què passa amb el contingut, el tenim igual de clar, se li dóna la mateixa prioritat? Si es que sí, callo. Si és que no, espavilem que fem tard! Si volem explicar què som i, abans, comprendre’ns nosaltres mateixos cal esforços reals en recerca, amb diners, temps i diferents disciplines implicades. Cal estudiar el tema a fons i no faltar a la cita, que és ara, pel moment en què ens trobem com a país però també pel projecte del museu, ja que si elaborem el discurs de qualsevol manera o amb masses forats, potser després suposarà massa esforços desmentir-lo o completar-lo, com quan ens vam posar a urbanitzar sense un pla ordenat…

Així doncs, sembla un bon moment per posar-nos-hi de valent a treballar fort per definir-nos. En el moment en què ens hi posem estarem, però, davant d’un nou risc: el de perdre’ns entre les múltiples possibilitats de definició. De definicions d’andorranitat en podem crear una per cada criteri que vulguem emprar però d’imprescindibles només se m’acuden dues que, a més, s’haurien de treballar en l’ordre correcte: una d’elles per comprendre’ns com a societat i una altra per poder funcionar com a país.

Pel que fa al repartiment de la feina, de la primera definició sembla evident que se n’han d’encarregar les ciències socials, bàsicament els sociòlegs, els antropòlegs i també els historiadors. La segona, en canvi, especialment important en un país amb les particularitats d’Andorra, s’ha de reservar a la política. Des del Consell, per tant, s’ha d’esperar a tenir més elements, més informació, però un cop aquesta arribi, també s’ha de ser valent, no enrocar-se en l’status quo i fixar una definició operativa d’andorranitat, que ens permeti funcionar, fomentar-la, protegir-la, fer-la accessible i atractiva però, sobretot, tenir-la clara sense velocitats diferents i sense primeres i segones divisions. Legitimar-la també, encara que després la realitat no ens encaixi massa bé amb el model teòric construït, però també per això serveix la política, per evitar l’encadenament constant de provisionalitats.

Anem per ordre, però. Comencem per l’acadèmia, pels tècnics, pels especialistes. Aquí el primer perill, seguint una mena de gradació, és el d’etnificació de l’andorranitat. Perquè ens entenguem, que ens demanin ballar la marratxa no per ser andorrans però potser sí per considerar que la nostra cultura popular, la nostra identitat profunda és l’andorrana. En certa manera el risc resideix en què la demanda d’un pedigrí contrastat no serveixi per fer estadístiques o repartiments de drets però sí per edificar murs de distinció que actuïn en un segon nivell, amb la puresa o la implicació com a perversos criteris de mesura. Recordem que no estem parlant de la identitat de cap grup ètnic sinó d’un Estat, d’un país, i per tant el criteri ha de ser més polític i més inclusiu i menys cultural. Que s’han de tenir en compte elements culturals que ens caracteritzaven (en passat) quan la homogeneïtat cultural era un fet resulta evident, però estem parlant d’esbrinar quina és la identitat no d’una roca sinó d’un cos viu que, a més, segurament ha canviat més en els darrers 80 anys que en els 10.000 anteriors i això també s’ha de tenir en compte. No podem definir l’andorranitat de demà prenent com a base la de fa un segle. Els enormes canvis, volguts, en l’estructura i en la composició del país obligatòriament han de comportar canvis en l’andorranitat, en la identitat cultural d’un país (no d’un grup, insisteixo) que ha multiplicat per 20 la seva població en menys de 100 anys.

Aquí ens trobem, però, amb un problema greu que sembla difícil de resoldre. Agafar-se a allò petit, a allò exclusiu per definir-nos simplement no té sentit: ja no som així. Aleshores, però, correm el risc de definir-nos com a un estàndard en un espai cultural més gran perdent la possibilitat de constituir una identitat particular per passar a ser, per exemple, simples europeus o pirinencs. Sospito, però, que es tracta d’un fals dilema, la tria entre folkloritzar-nos o desaparèixer no és real. La nostra suma de passat i present, d’identitats diverses, de muntanya més urbanitat, de microestat més Europa, … aquest tot, aquest còctel, quelcom ha de tenir de particular, els seus trets específics ha de tenir… Doncs són aquestes especificitats actuals i actualitzades juntament amb allò que tant ens iguala als veïns el que sospito que ha de constituir el cor de la nostra identitat present.

Compte, però, amb això dels veïns. Si busquem referents en espais culturals més amplis correm el risc de confondre realitats, de contaminar-nos de debats tan importants allà com inaplicables aquí. Això ens passa amb Catalunya, diria, on la problemàtica identitària és diferent a la nostra simplement perquè el context és un altre. De fet, més que amb Catalunya ens passa amb Catalunya i el català en reduir, sovint (com també passa allà) la identitat a la llengua. Evidentment que la llengua és un element clau en la construcció de cultures i d’identitats, però un reduccionisme excessiu en un espai, a més, satèl·lit a nivell lingüístic, pot portar-nos a confondre la reivindicació de més llengua amb la reivindicació de més catalanitat. L’entrada al Ramon Llull, el fet que discutim d’andorranitat aquí, a la Universitat Catalana d’Estiu, ha de servir per enriquir el nostre lligam amb un context que té molt de sentit considerar, evidentment, però que no ens ha de substituir. Com tot al llarg de l’exposició, no estic dient que això passi, alerto d’un perill, en aquest cas del de reduir la identitat a un únic element, igual que no tindria sentit tampoc concentrar-nos en exclusiva, a l’hora de definir-nos, en què som pirinencs, catòlics, gent de muntanya, país turístic, microestat o europeus.

Mentre alguns dels que clamen més andorranitat podrien estar demanant inconscientment més catalanitat, la realitat sembla portar-nos, en canvi, cada dia més espanyolitat. I ja no em refereixo a un ús creixent del castellà, que no sé si existeix o no, el que em sobta realment és la normalitat amb què molts (i aquí sí que disposo d’un petit grup mostral a les meves classes, on abordem temes d’immigració i integració) veuen l’espanyola com la cultura normal d’integració. Per exemple, m’ha semblat identificar –que quedi com a pura hipòtesi— que els joves d’origen portuguès empren ara molt més el portuguès per relacionar-se entre ells que deu anys enrere i això, que semblaria d’allò més desitjable, és interpretat sovint com a un retrocés respecte els temps en què molts d’ells s’ “integraven” no en català sinó en castellà, una altra llengua tan aliena a Andorra, almenys sobre el paper, com el portuguès. Però a la pràctica és el grup immigrat majoritari el que ha acabat aportant la cultura referent i així fills d’indis, portuguesos, francesos o de qualsevol altre grup minoritari semblen optar per apropar-se a la cultura espanyola (a la llengua, els referents mediàtics, la selecció espanyola, la cultura popular) per poder accedir al país en comptes de fer-ho a una identitat andorrana inexistent, invisible, anul·lada o, com a mínim, indefinida. I vet aquí un repte important ja que també depèn de cap a on s’integrin els nouvinguts que la identitat comuna que acabem tenint tiri més cap a una banda o cap a una altra. Ja que si finalment, en un escenari hipotètic extrem, la identitat d’un sol grup esdevingués comuna, només podríem admetre-ho i reflexar-ho per molt que ens resulti poc desitjable.

Tot això són, doncs, reptes que haurem de superar a l’hora de buscar definir-nos: buscar a definir el present, tal com som en aquest present –tot i tenir en compte, evidentment, que el present és també la suma dels passats—, i no exagerar la influència que l’entorn, els entorns, influeixen sobre nosaltres, o potser sí, però sense subdimensionar ni sobredimensionar aquestes influències sinó tenint-les en compte si exerceixen un pes real, encara que no sempre agradi. També caldrà revisar on queda amb tot això un antic equilibri molt andorrà, on queda França a nivell d’influència cultural… Però en fi, això serà tasca dels experts, sempre que els deixin fer-la…

Els polítics, però, ja ho dèiem, no queden deslliurats de feina. A ells els tocarà tancar el procés, definir fins a quin punt donem importància a aquesta andorranitat, fins a quin punt separa o integra, fins a quin punt volem protegir-la, mostrar-la, fomentar-la… La definició política que acabem adoptant serà, a més, importantíssima per un factor que ja apuntàvem abans i que és que estem parlant d’una identitat nacional, d’Estat, més que cultural, i que, per tant, identitat s’apropa moltíssim més en aquest cas a d’altres conceptes com drets o exclusió. Per tant, la manera de procedir ha de ser aquí absolutament diferent amb l’horitzó irrenunciable de la justícia social. Els polítics hauran de fer de polítics, hauran de mullar-se, d’apostar clar, de prendre decisions polítiques. I aquí, aquella definició ja clàssica d’en Pujol de l’ “és català qui viu i treballa a Catalunya” no ens serveix de gaire ja que aquí, quan decidim quin és el mínim a exigir per ser andorrà estarem definint les normes d’una rifa de drets i, per tant, la normativa serà menys retòrica, menys de recompte purament estadístic i més restrictiva, no hi ha dubte.

El quid de la qüestió aquí és triar quin criteri adoptem per decidir qui és prou andorrà, qui compleix aquell mínim admissible del ple de la identitat definida per la ciència. Perquè es tracta d’això, oi? Qui considerem que el té? Els que neixen en el sí d’aquest món? Els que hi passen la seva etapa de creixement com a persona i després s’hi queden? Els que passen a compartir la vida amb algú dels anteriors? Molt bé, aquests semblen força clars ja que recorren a una vinculació gairebé evident amb el país que els hi exigeix aquest lligam… Què fem amb la resta?

Sempre queda el recurs fàcil a la permanència. Potser sí, però comporta el perill constant de definir quan s’és prou permanent. Als 20 anys d’haver arribat? Als 17 i mig? Als 10? Als 3? Sense possibilitats abans? Per a ningú? I amb una selecció després o sense? Amb incorporació gradual i provisionalitats o d’una vegada i per sempre? Tot plegat, a més, amb el risc de deixar fora gent integradíssima des del primer moment i que el temps demostrarà que tenia voluntat de quedar-s’hi…

Però amb quines alternatives comptem? Amb la voluntat de ser? Funciona molt bé en Antropologia quan, amb l’arribada de fenòmens com les mares de lloguer, les noves tecnologies reproductives, les adopcions o la criança dels nens per part dels avis o del pare que disposa de la custòdia s’ha de definir què és un pare o què és una mare. Però ens serveix aquí? Segurament no. Comporta molts més problemes com a mínim ja que, qui vingui i, sigui pel que sigui, no pugui o, compliquem-ho encara més, no vulgui formar part d’aquesta nova realitat, ha de ser exclòs? Sempre? Trepitjar cada dia el mateix sòl que la resta i durant molt de temps no arriba mai a sumar prou per arribar a cap mínim? Tot són preguntes, tot són riscos que ens anirem trobant a mesura que ens atrevim a afrontar-los, no em toca a mi ni podria resoldre’ls, sobretot perquè això ha de formar part d’una feina col·lectiva que porti, com ja hem insistit, a una decisió política, aïlladament política, independent, gairebé de principis, valenta i conseqüent i, davant del risc d’equivocar-se i de retallar en un sentit o en un altre, amb un plus d’inclusivitat. Una tasca interessant i cabdal, d’altra banda.

Fins aquí la repassada a alguns dels riscos que he pogut identificar. N’hi ha molts més i, sens dubte, es poden repassar amb molta més exhaustivitat. Jo tan sols pretenc contribuir al debat amb algun punt controvertit, que desperti d’altres reflexions que seran les realment útils i fonamentals per avançar en aquesta tasca pendent que encara tenim com a societat. De perills n’hi ha molts, pensem que estem davant d’una cosa tan complicada com definir-nos com a societat. La cosa també pot fer mandra, és comprensible, però com dèiem abans s’ha de ser valents i posar-nos-hi perquè sembla ser un moment ideal per fer-ho. Aquesta diada de debat, tot cal dir-ho, pot servir d’empenta inicial. Ara toca aprofitar l’impuls. Moltes gràcies per l’atenció.

Pronunciat originalment en el marc de la 21a Diada Andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu, dedicada a L’Andorranitat, el 23 d’agost del 2008. Publicat, a més, al llibre que recollia les ponències de la diada, localitzable aquí.