Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

Un padrí per negociar amb Europa

El 21 de gener del 1793, a la Place de la Révolution de París, li tallaven el cap a un il·lustre andorrà. Es deia Louis XVI, i a banda de rei de França –o dels francesos, fins uns mesos abans— també era copríncep d’Andorra. Sense monarca al Nord, i amb el prefecte revolucionari de l’Arieja negant-se –amb un gest carregat de simbolisme— a cobrar aquell mateix any l’impost feudal que els andorrans pagaven al seu cossenyor, els habitants de les Valls van quedar-se sense copríncep i sense coprincipat. A banda d’un terrabastall en l’arquitectura institucional d’allò que dos segles després, Karl Jemanek, referint-se a Andorra, batejaria com a OJNI (objecte jurídic no identificat), la pèrdua del coprincipat tenia dues conseqüències fonamentals per als andorrans: un risc real per a la seva independència i una pèrdua dels privilegis comercials en què se sustentava una part de la seva economia.

226 anys després d’aquell episodi –que finalment es va tancar el 1806 amb un decret de Napoleó I amb què restaurava tant els privilegis com, de facto, el coprincipat—, els arguments utilitzats pels poders públics andorrans actuals per defensar el seu model d’Estat no han variat gaire. El coprincipat constitucional actual, així, es veu no només com a un model d’Estat coherent amb la tradició institucional andorrana sinó sobretot com a una eina per apuntalar la independència política d’un Estat microscòpic en l’escena internacional i per mirar de garantir la supervivència i la prosperitat d’una economia minúscula envoltada de gegants. Si bé ja no s’esperen privilegis feudals dels dos coprínceps, sí que es compta amb ells perquè exerceixin un cert apadrinament dels interessos andorrans més confessables. I, no cal dir-ho, aquestes expectatives d’apadrinament són molt més elevades amb el copríncep que presideix la sisena economia mundial i un Estat clau en l’escena internacional i en la construcció europea.

Del context històric i institucional dels dos paràgrafs anteriors, es deriva, doncs, una clara i interessada connexió estructural del Principat d’Andorra amb els seus coprínceps i, en particular, amb el copríncep francès. Per entendre la transcendència de la visita del copríncep Macron a Andorra el passat 13 de setembre, no n’hi ha prou, però, amb una visió estructural. Cal tenir en compte, com a mínim, tres elements conjunturals, tots ells relacionats amb un gran tema de fons: la voluntat andorrana de cercar un encaix el més beneficiós i assumible amb la Unió Europea.

El primer d’aquests elements conjunturals és la situació política actual al país pirinenc. La visita de Macron no arriba en qualsevol moment per a Andorra. Després d’unes eleccions generals –a la primavera— en què el tema de les negociacions per aconseguir un acord d’associació amb l’UE va monopolitzar una bona part de la campanya electoral, el de l’acostament a Europa és, sense cap mena de dubte, el gran dossier de la legislatura que tot just comença. Un símbol de la centralitat d’aquesta política pública és que el departament que la coordinarà ha sortit del Ministeri d’Afers Exteriors per constituir-se com a una secretaria d’Estat que depèn directament del cap de Govern. Es tracta, en qualsevol cas, d’un repte d’una enorme envergadura per a les institucions andorranes: tirar endavant una política pública d’una gran complexitat i transversalitat que no només posarà a prova la capacitat negociadora del país sinó també la capacitat de gestionar la mateixa negociació per part d’una administració d’un país de poc més de 70.000 habitants que s’enfronta a la totpoderosa maquinària burocràtica europea. D’aquesta manera, es fa evident que per a un govern que s’acaba tot just de constituir, amb una administració minúscula, comptar, per al dossier clau de la legislatura, amb un cert apadrinament de la meitat de l’eix francoalemany és fonamental. La visita del copríncep / president francès arriba, a més, amb un cert do de l’oportunitat: tot just quan la maquinària –passats el cicle electoral i l’aturada estival— comença a posar-se en marxa, cosa que pot ajudar a què s’encarrili bé des d’un bon inici.

Es tracta també d’un moment oportú si el que enfoquem ara són els tempos europeus. Amb la Comissió Juncker en funcions i la Comissió von der Leyen pendent d’agafar les regnes el mes de novembre –i amb els seus membres pendents de ser confirmats pel Parlament Europeu—, les negociacions Andorra – UE es troben formalment aturades i la incògnita en relació a qui constituirà l’equip negociador, quin tarannà adoptarà aquest, etc. són màximes. En aquest interregne, un suport decidit per part de París podria ser, en el cas que es doni, especialment fructífer, donat que arribaria en un moment fonamental: el de l’establiment de les normes del joc d’unes negociacions que no seran ni curtes ni senzilles.

Finalment, el tercer element conjuntural no té a veure amb el quan ni amb el què, sinó amb el qui. Més enllà del rol de la figura institucional, és rellevant la personalitat i el tarannà de qui l’ocupa. Macron no és Le Pen, és evident. Macron és un europeista convençut. Ho és a França, ho és a Brussel·les i ho va ser a Andorra la Vella, on va emfasitzar en el seu discurs la importància d’estrènyer llaços amb la resta del continent. I com que la política també va d’intangibles, la càlida acollida a Andorra d’un president que a França ha perdut vint punts de popularitat pot tenir els seus efectes en la materialització d’una esperança per al govern andorrà actual: que aquest repte d’acostament beneficiós a Europa també se’l faci una mica seu.


Deixa un comentari

Apologia d’en Tony Lara

Tony-LaraNo escric mai dels meus. Ni tan sols de les meves. Quan van néixer la Dúnia i l’Èlia me les vaig empescar per combinar la picada d’ullet que em venia de gust fer-los-hi amb alguna reflexió que pogués aportar alguna cosa als lectors… Però, ves, the times they are a-changin’ que diria el poeta (ara amb Nobel) i em ve de gust defenestrar criteris previs. I encara més per escriure aquesta nota, pendent des de fa tant de temps.

Avui em ve de gust parlar del Tony. Perquè sí. Per fardar de germà, suposo. Perquè a ell no li dic mai –a casa meva som així d’orquets tots plegats…— però l’admiro profundament. Perquè estic molt orgullós de tot el que ha fet i aconseguit… Perquè es mereix aquest i molts més reconeixements, hòstia.

També, suposo, perquè aquest és l’any –ha tret llibre, està exposant a la biennal de Land Art, les seves fotografies embelleixen el paisatge urbà de la capital…. Però no. Fa molts anys que és l’any. Fa molts anys que fot coses grosses.

Perquè la passió li ve de lluny. D’ençà que joguinejava amb la càmera del pare i se la mirava encuriosit. D’ençà de les primeres formacions amb el seu estimat Pep Aguareles. D’ençà que va decidir fer el pas i anar-se’n a Barcelona a formar-se, i flipava amb les històries de la Sandra Balcells als Balcans, i descobria l’Ansel Adams, i s’empassava teoria –El Tony? Teoria? El Tony. Teoria.— i compartia projectes amb aquell col·lega del Bruc de qui no recordo el nom, i es formava en tècnica, i descobria –això no es forma— la sensibilitat que sempre més l’ha acompanyat, i posava en ridícul els sistemes educatius que canalitzen el talent com a fracàs escolar. D’ençà que es polia els estalvis en més i més material –ara aquell filtre, ara un fotòmetre— i anotava a la llibreteta l’ordre en què feia les fotos per creuar-ho més tard amb els efectes (o no) aconseguits… D’ençà que a cada casa on l’he conegut ha muntat un laboratori –més precaris els primers, ben complet l’últim— i jo flipava de tenir un germà que s’assemblés al Peter Parker.

Vaig tenir la sort de ser a prop seu durant els primers moments. Provant filtres –físics— molt abans que existís Instagram. Acompanyant-lo a concursos com el d’una marató fotogràfica a Canillo que em va fer descobrir per primer cop les entranyes del poble on després vaig triar viure. I sí, també –això no m’ho pagarà mai prou!, però ves a qui li podia demanar…—, fent-li de model per a un projecte de fotografia creativa que exigia passar-se hores en boles fent moviments amb un coi de llanterna. Et convencia perquè se suposava que allò no sortiria mai enlloc, però –i per això ve a tomb l’anècdota—, sempre agradava i l’hi publicaven les fotos a revistes, a llibres col·lectius, com a portada del poemari d’una amiga comuna… (i tu allà, en pilota picada –Vaya fregaos, Toño!) Perquè fot fotos increïbles. Perquè sempre que s’atreveix i té temps per dur a terme un projecte, agrada. Meravella.

D’aquells primers anys, recordo descobrir que la fotografia va molt poc de tècnica i molt de mirada. L’acompanyava de cacera fotogràfica i quan uns dies després em mirava les fotos que havia fet, no reconeixia res. Com si haguéssim passejat per llocs diferents. Qüestió de semàntica i de sintaxi: ell es fixava en coses que la resta no veiem però, sobretot, relacionava de tal manera els elements de la realitat que se li palplantava al davant que en creava una altra, de realitat. Ficció a partir de la realitat. Una mirada privilegiada.

De la seva mirada se n’ha beneficiat sobretot el fotoperiodisme, amb una contribució tan sòlida, tan evident, que blablabla, no cal dir-ne res. Per sort de tots, però, el fotoperiodisme mai no ha estat contingent. Ni tan sols des de les mateixes pàgines del diari, on sempre que podia –i podia sovint— apostava pel toc creatiu, renunciant fins i tot en alguns casos a la fotografia per posar-hi alguna altra cosa, un clar indicador del fet que som més davant d’un artista plàstic que s’expressa amb la fotografia que no davant d’un fotògraf.

La bèstia artística, però, era, esclar, molt més lliure sense les cotilles de la pàgina impresa i de la immediatesa. L’objectiu, aquí, no és fer-ne un recull exhaustiu, és fer-ne una glossa, però aneu i cerqueu siusplau. Aneu al seu web. Googlejeu-lo. Busqueu les sèries que va fer ara fa uns anys a Twitter. Feu-vos amb els llibres on ha publicat. Exigiu-li, si el coneixeu, que pengi més coses al web, que recuperi aquelles sèries de 365 días, 365 fotos o de Caminando en silencio. I pugeu a Engolasters. Allà hi trobareu La llibertat d’Ícar, una obra que condensa qui és el Tony. La seva qualitat com a fotògraf. Indiscutible. El seu discurs, la seva mirada al món (consumisme, llibertat, poesia… impossible lligar-ho millor). Revelador. I la seva qualitat com a persona (l’obra és un homenatge al Pep Aguareles). El Tony.

Jo hi vaig pujar dissabte passat. I m’hi vaig quedar una bona estona, assegut a sobre d’un d’aquells cargols gegants que fixen la presa del llac, embadalit amb les reaccions dels visitants i de les granotes. Flipaven! Sense excepció. I amb els últims –tot i ser tímid de mena— no em vaig poder estar i els hi vaig deixar anar: és el meu germà! Gens tímid. Molt orgullós.

Si no fos perquè “it’s hard to stand up for what’s right / and bring home the bacon each night”, si hagués tingut la sort (el coixí) de poder dedicar-se només a crear, n’estic ben segur que el seu nom seria molt més gran encara. Però ep, potser ja no seria ell, seria un altre. No elucubrem, doncs. Gaudim-lo. Gaudiu-lo! No anem sobrats de talent a casa nostra i de talent, el Tony en va sobrat.

I sí, què passa!, és el meu germà, l’altra i grega forçada de la família. Però és evident que això no em resta criteri… Si no, correu a comprovar-ho i m’ho rebateu. Spoiler: no tornareu.