Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


3 comentaris

Víctimes de primera

Si ens poséssim un pèl innovadors, podríem definir periodista com a “persona que va participar (o va envejar fer-ho) en un programa especial des de Nova York pel desè aniversari de l’11-S”. Quan vaig sentir els anuncis que publicitaven l’emissió d’aquests programes, la seva pertinència la vaig donar per descomptada. El que justificava, per mi, una cobertura radiofònica i televisiva tan àmplia era la reflexió sobre allò que realment fa singular l’11-S: la seva condició de punt d’inflexió històric i la seva valoració i anàlisi amb la distància raonable que proporciona el fet que n’hagi transcor­regut una dècada. Des del primer minut, però, bona part dels programes especials que vaig poder seguir van ignorar aquest vessant polític i van preferir derivar cap a dues vies ben definides: la simple xafarderia (on éreu i què fèieu mentre s’ensorraven les Torres Bessones?) i el periodisme groc ben educat (relats i relats de víctimes de l’11-S). Per això tanta parafernàlia? Evidentment, aquella jornada tràgica van perdre la vida als EUA moltes persones (al voltant de 2.800) però, insisteixo, no és el nombre de víctimes allò que fa singular l’11-S. A Haití, amb l’últim terratrèmol, van morir més de 150.000 persones, a totes les zones afectades pel tsunami i les inundacions de l’Índic del 2004 gairebé 300.000 i, sincerament, dubto que cap dels periodistes estrella que aquests dies s’han desplaçat a Nova York reservin bitllet per Banda Aceh o Port au Prince quan commemorin el desè aniversari de les respectives catàstrofes… De què parlem, doncs? Capritxos d’estrella? Víctimes de primera divisió?


4 comentaris

Populisme perillós

Comença el curs i comença fort, amb la proposta de retallada més evident, més esperada, més aplaudida, menys polèmica, més simbòlica i, tot sigui dit, més potencialment populista: la rebaixa del sou dels consellers generals. Faré d’advocat del diable. D’entrada, perquè mentre no canviï el sistema –cosa que ja m’estaria bé–, m’agrada la democràcia i la centralitat parlamentària i rebaixar de forma dràstica les retribucions parlamentàries comporta un empobriment de la nostra democràcia. Alguns articles defensaven ahir la mesura per la necessitat que té la classe política de netejar la seva imatge. No tot, però, pot ser comunicació, imatge, símbol. Si ens quedem en un nivell superficial, és cert, la mesura sembla interessant. Si gratem una mica més veurem, però, que compta amb efectes secundaris perversos. Si volem netejar la imatge dels parlamentaris és, al cap i a la fi, per reduir el desencantament de la gent amb la política, perquè més gent s’acosti a aquesta, per ampliar la base de la nostra democràcia i, així, enriquir-la. Que els consellers cobrin i cobrin un sou digne, però, té un sentit, aquí i arreu, i és el de permetre que, en teoria –sé que el matís és important–, tothom pugui fer política. Si passen a cobrar molt menys, qui podrà permetre’s el luxe de dedicar-se a la política? La resposta és ben simple: aquells a qui no els cal un sou. És això, acostar la política a la població? El que no podem fer és criticar l’endogàmia política i, per camuflar-la, per donar circ a la plebe, reforçar-la encara més, restringint encara més l’accés a la participació democràtica.


Deixa un comentari

‘Rentrée’

Com acaba en 31, aquest mes no caldrà barallar-se amb la rodeta del rellotge per rectificar-ne manualment la data; aniré a dormir i demà, quan em llevi, el quadrat que oculta permanentment les quatre mostrarà un 1 revelador, que indicarà que tot torna a començar. La lliga ja està en marxa, els autobusos escolars comencen a passar la revisió, els diaris van augmentant de gruix, els suplents de les ràdios comencen a veure com surten a escalfar els titulars, a quarts de nou ja pràcticament és fosc… Demà comença tot de nou (no tindria més sentit celebrar el Cap d’Any aquesta nit?): tornaran les cues i, atrapat en una d’elles, mentre ens escapem a dinar a casa, tornarem a sentir la tertúlia de la Noe, del Gabi, de l’Ester, tornarem a preocupar-nos per la cosa pública… La legislatura, de fet, comença ara: amb el gabinet ministerial finalment completat –tot i que encara quedin, sospito, càr­recs menors per designar–, i, sobretot, amb el compte enrere ja en
marxa per conèixer, d’aquí a uns 15 dies, el projecte de pressupost i saber, aleshores sí, l’abast del canvi promès, el grau de valentia i de temeritat del nou Govern, la força o la feblesa de la unitat demòcrata i, sobretot, la capacitat creativa del color taronja. Creativitat no en la política –defensar ara idees diferents a les contingudes al programa seria, ras i cur, un frau democràtic– però sí en la gestió, suplint amb solucions imaginatives (evitant tant el plagi constant d’allò que fan als estats veïns com les solucions més còmodes però potser menys efectives), les retallades que, simplement, no ens podem permetre…


Deixa un comentari

Un país per fascicles

L’ésser humà és un animal col·leccionista. En d’altres èpoques aquest esperit es manifestava especialment en indrets concrets –Marchés aux puces, Sant Antonis, Rastros, etc.– i en èpoques assenyalades –setembre i gener, dates que monopolitzaven les ofertes de llançament–. El món, però, ja no entén ni de localitzacions ni d’estacionalitzacions, tot és instantani i permanent, tot és ubic. Continuen venent-se col·leccions als quioscos, però la major part no s’adquireix ja per fascicles sinó com a apèndixs dels diaris –o és a l’inrevés?–, cada setmana en surten de nous i sempre amb la possibilitat de sol·licitar amb un simple correu, els números que ens manquen. Encara que sembli paradoxal, l’esperit col·leccionista és tan fort que ha aconseguit fins i tot sobreviure a la destangibilització del món: als 40 m2 de moltes cases no hi cap ni una sola prestatgeria però sí discs durs amb la col·lecció sencera de Spiderman o de Lost. Fins i tot el món de les experiències es contagia de l’esperit col·leccionista: “he estat a tants països”, “he tastat tantes cerveses”, “he fets tants cims”, etc. Tot plegat, una oportunitat a aprofitar per promocionar –en la línia del 7pics o del Passaport de museus– un país fàcilment col·leccionable com el nostre –heu visitat totes les esglésies romàniques?; heu dormit a tots els refugis?; heu dinat a tots els pobles, a totes les parròquies?; heu esquiat per totes les pistes?; etc.– i per fomentar, fins i tot –per estúpida que sembli l’expressió en un microestat– un turisme intern què ens podria aportar beneficis culturals, socials i també econòmics.


Deixa un comentari

Portades inútils

Una de les situacions més incòmodes en què pots trobar-te de vacances si ets lector és estiuejar en un lloc relativament aïllat amb una provisió insuficient de literatura, havent de recórrer –un cop devorada la selecció inicial– a llibreries mínimes de benzinera o de quiosc. Al problema evident de la possibilitat mínima de tria (i de la sospita de la qualitat també mínima de l’obra oferta) s’hi afegeix la dificultat de triar entre obres que no coneixes, les contraportades de les quals, a més –en afirmar totes amb la mateixa intensitat que es tracta d’una obra superlativa que ja ha seduït milers de lectors–, no ajuden gens… Si, a més, volem evitar de triar en funció del tema tractat –estratègia que sol comportar sorpreses desagradables–, només ens queda la intuïció, la portada i l’aspecte general del llibre. El més útil consisteix a mirar de descobrir, d’entrada, si es tracta d’un llibre editat per ser venut o regalat o per ser llegit. També sol ajudar la màxima de Forges segons la qual la qualitat d’un llibre sol ser inversament proporcional al nombre de pàgines que el conformen –una màxima amb excepcions, evidentment: no us perdeu, per exemple, Freedom, el més nou de Franzen, que arriba traduïda aquesta tar­dor–. Comencem a fer-nos a la idea que no hi haurà res que ens convenci, una sospita que ens confirmen de seguida les portades, totes inútils, impersonals, elaborades a base del fotograma de la pel·lícula basada en el llibre o de fotografies que no diuen res… En fi, que tocarà fer una escapada a ciutat… Sort n’hi ha de les llibreries… i de la Supercopa, que ens salvarà una nit d’impasse…


Deixa un comentari

Cares

Ara farà uns tres anys, la SAC va dedicar la jornada andorrana a l’UCE a parlar d’andorranitat. Semblava un moment clau per discutir el tema, atès que el projecte de tirar endavant un museu que s’apropés a la presumpta identitat andorrana semblava una realitat, encara que només fos pels diners que s’embutxacaven alguns… Ara, el moment sembla tant o més oportú, no perquè s’hagi de construir cap discurs identitari però sí perquè ens toca crear o seleccionar –i, potser el més difícil, jerarquitzar– vuit símbols d’Andor­ra, un per a cadascuna de les cares de les monedes que ens permetrà encunyar d’aquí a poc l’acord monetari amb la UE i que no veurem mai circular pel país… Vuit cares, vuit símbols que ens mostrin al món, mil sèries de símbols possibles entre les quals haurem de triar… Entre d’altres: la sèrie parroquialista (la moneda de 2 euros –o la d’un cèntim, per als més radicals– per a Casa de la Vall i la resta, en ordre protocol·lari, per a la resta de par­ròquies); la institucional (2 euros per als Coprínceps, un per a Casa de la Vall, i així fins arribar al raonador); la històrica (Carlemany, Pariatges, Privilegi de Creació del Consell de la Terra, etc.); la real (un gruyère per a la moneda de 2 euros i les grans obres del país a la resta de monedes –monedes foradades, evidentment…); l’econòmica (una per a cada banc, i les altres per a un gran centre comercial, una pista d’esquí, una perfumeria…); la dels nous símbols (Caldea, Pont de París, etc.); la natural (Isard, Grandalla, Comapedrosa, Madriu); i encara la religiosa, la patrimonial… Mil possibilitats, dèiem. A veure si aconseguim no penedir-nos de la tria…


2 comentaris

Accionistes

En època de crisi –on l’argot i l’imaginari econòmic, de tan present, ha envaït el nostre món– em costa molt no veure els naixements, els batejos o els casaments com una sortida a borsa d’una empresa a la qual se’ns convida (mai millor dit) a participar mitjançant la compra d’accions o obli- gacions (evidentment, amb una participació mínima clarament establerta…) en forma d’objectes d’una llista de naixement o casament o, més directament, d’ingrés a un compte corrent, esdevenint així accionistes –minoritaris, d’acord, però accionistes al cap i a la fi– de la felicitat d’aquella parella, del futur d’aquell nano, etc. i amb un repartiment de dividends inicial (i únic) en forma de tiberi i entrada a sala de festes amb barra lliure. De fet, ens agradi o no, som una mena d’accionistes permanents: decidint què consumim i on ho comprem, quina marca triem, en quina botiga confiem, on deixem els nostres estalvis, etc. estem adquirint petites accions que determinaran –especialment en època de crisi– el futur de les empreses que ens envolten. Diuen que els llatins som de queixar-nos molt però de reclamar poc. I és cert, hauríem de ser molt més exigents amb allò que no ens agrada, però també molt més responsables perquè, com a petits accionistes potencials de tot el món, també tenim una responsabilitat en l’estat de la nostra economia, encara que només sigui a nivell microscòpic, posant els nostres diners allà on ens agrada com fan les coses, als colmados, carnisseries, llibreries, perruqueries, hotels, etc. que, si poguéssim –i podem– salvaríem d’aquesta enorme purga en què s’ha transformat la crisi.


Deixa un comentari

Població estival

Tot i que ens entestem a impregnar d’estrès una bona part de les nostres parcel·les vitals, en general, i si ens ho mirem tot plegat amb un pèl de lucidesa i de distància, hi ha temps per a tot (tot depèn, evidentment, del grau d’ambició o de síntesi que apliquem a l’hora de definir aquest tot). De fet, en la major part dels casos, ni tan sols el tempo no és tan important com sovint se’ns vol fer creure: fins i tot es poden fer festes en temps de crisi, com ens recorden aquest estiu els d’Ikea. Evidentment, però, hi ha casos en què resulta més pràctic actuar en un moment determinat i no en un altre: es tracta de la famosa nocturnitat que la Justícia considera un agreujant i de les seves cosines polítiques: l’estiuitat, l’agostositat, la nadalitat, … Que Camps dimiteixi de la Generalitat valenciana en ple mes de juliol i no durant el curs polític no hauria de semblar-nos una casualitat; que el gros de les retallades (i la precisió dels seus detalls) ens arribaran just després de les eleccions comunals i quan encara manquin més de tres anys per a les següents generals tampoc ens haurà de sorprendre… Hi ha coses, però, per a les quals el moment triat per fer-les resulta clau: així com tot manual de democràcia trobaria aberrant que es convoquin unes eleccions per Nadal, imagino que el manual de demografia per a dummies es pixaria de riure si sabés que alguns comuns –com ja va fer el CRES fa uns anys amb un estudi sociodemogràfic– pretenen verificar la realitat del seu cens amb un porta a porta… durant el mes d’agost! Això sí que és malbaratament de diner públic…


1 comentari

Columna impossible

Ja la tenim aquí, ja ha arribat el dia… Sempre em passa, entre un i dos cops l’any. Es tracta d’un moment especialment incòmode per l’enorme contrast amb la rutina setmanal: em passo l’any podent triar entre tres o més temes, retallant les columnes i evitant les sempre feixugues primera i segona part i, arriba aquesta setmana, sempre a meitat de juliol, i res, cap tema que s’adigui amb el context, full en blanc, el cursor en infinita intermitència. I els que mantenen tres blocs, un web i una activitat frenètica a Twitter i Facebook, com carai s’ho fan? Sens dubte, no és el meu cas: d’ençà que vaig tancar la columna de la setmana passada m’obsessiono a trobar un tema per a aquesta i res, faig una recerca als arxius d’idees possibles i de descartades i tampoc res, res de fumable, res de prou seriós com per ser publicable ni de prou distès com per ser llegit en una ter­rasseta… Em tranquil·litzo assumint que es tracta, simplement, de la versió columnista del típic dia tonto que a tots ens agafa en algun moment a la feina, i valoro les possibilitats més habituals del gremi per sortir-se’n amb més o menys gràcia o barra: comentar el tema de l’estiu (local: cas Bruni; global: cas News of the World), explicar les lectures que m’ocupen o una anècdota del lloc on em trobi de viatge, recuperar dissimuladament una columna d’algun altre estiu, fer un refregit d’opinions de tertúlies i columnes d’aquí i d’allà… Finalment, opto per aquesta metacolumna –més sincera?, més patètica?, fa de mal dir…– compto els caràcters –1.604–, i em disculpo: la setmana vinent mirarem de fer-ho millor…


Deixa un comentari

Pantalles

Un dels últims d’arribar ha estat, si no m’equivoco, el primer a estrenar-se: el diari Ara ja incorpora, des del primer dilluns d’aquest mes, el seu suplement d’estiu. N’arribaran d’altres, el d’El País, el de La Vanguardia, el d’El Periódico, però l’important, el simbòlic, era aquest, el que ens dóna la benvinguda a l’estiu, treballem o no, i ens diu, ep!, una mica de calma i de tranquil·litat, el que ens convida a mirar el món de costat, de perfil, de l’inrevés, a través de desviacions més amables, i no de cara, que la cara no està gaire per a òsties últimament… Va haver-hi una època en què detestava els diaris a l’estiu: on era la política?, on era l’anàlisi social?, què s’havia fet dels esports? Quines coses més rares d’enyorar… Ara em salven una mica, em reconcilien amb la premsa: informació cultural a dojo, col·laboracions més literàries que d’actualitat, jocs lèxics que es multipliquen i sí, abús de premsa rosa i de reportatges idiotes que es repeteixen un any rere un altre, d’acord, però girar full és tan fàcil… i, què voleu que us digui, qualsevol cosa millor que el seguiment diari del culebrot Cesc. El millor dels diaris a l’estiu, però, és que són quasi atemporals, tant és si els llegeixes al matí o al vespre, la informació no et corre pressa, de fet no ha passat res, i això ens permet recuperar el plaer indescriptible de girar fulls reals amb olor de paper de diari i abandonar per un temps, les seves substitutes, les pantalles en general, tele, mòbil, ordinador. Ai sí, si us plau, tot ben apagadet, i a gaudir del fet que no passi, pràcticament, res de res…