Ulleres progressives

per mirar-se el món de prop, però amb la distància necessària…


Deixa un comentari

Manual d’acció col·lectiva

En l’àmbit de l’acció col·lectiva, la forma també importa. Perquè independentment del fons que defensis, les formes t’obriran més o menys portes, legitimaran o no la teva lluita, et permetran ser més o menys coherent amb el teu fons i t’atorgaran, per tant, a tu i al missatge que mires de transmetre, més o menys credibilitat, més o menys seriositat. Encara que ho sembli, avui no parlaré dels escraches, avui volia parlar de la plataforma Sí als nostres drets. Perquè tot i tenir una vida i un abast limitats, em sembla un exemple paradigmàtic de com s’han de fer o de com es poden fer bé les coses en l’àmbit de l’acció col·lectiva, de la lluita ciutadana.

D’entrada, pel tempo. Reacció ràpida i mobilització mentre el tema es troba de ple en l’agenda política i mediàtica estirant-lo, a més, fins a un moment clau com seran les eleccions generals de la primavera del 2015.

imageDesprés, pels components i, especialment, pels portaveus. Aquí sí que el format, en molts sentits, és el missatge. Una exministra de Salut que no va fer res per l’avortament mentre ocupava un lloc clau per fer-ho i que, per tant, personifica l’autocrítica i la capacitat de rectificar i de trencar esquemes. Tres portaveus que tot sembla indicar que no necessitarien recórrer a l’avortament en cap dels tres casos que defensen i que, per tant, personifiquen la lluita desinteressada —tot i el desgast, tot i quedar exposats en un tema tan sensible— pels interessos de la comunitat i no pels propis. Un dels tres que és un home i que personifica, en aquest cas, que tot i que el que es defensa és un dret de les dones, no té cap sentit comunitari que el defensin elles soles. Un representant de la professió mèdica però no de l’especialitat en obstetrícia…

També, per la dialèctica i el discurs. Davant la conceptualització d’algunes institucions com a mur, com a barrera, com a escull per a la sobirania popular, la plataforma ha resituat la centralitat del debat en la ciutadania. I, a més, amb autocrítica, de forma propositiva, amb esperit constructiu, evitant pressionar els representants actuals i situant el debat en un moment clau com ho són unes eleccions, situant el tema en l’agenda de manera més sòlida, sent possibilistes (ara no aconseguirem res, diuen; una ILP, en aquest tema, tampoc serviria de gaire) però, alhora, exigents, i molt, de cara a la campanya del 2015, on la ciutadania —això busquen— no permetrà a cap partit continuar fent-se l’andorrà a l’hora de posicionar-se respecte els drets que entren en joc quan parlem d’avortament. I, finalment, perquè prediquen amb l’exemple: reclamen que la sobirania sigui de la ciutadania i no d’institucions gens representatives i, per aconseguir-ho, no es limiten a reclamar-ho com a grup més o menys selecte sinó que demanen la veu i situen la pilota en el camp dels ciutadans.

Hi insisteixo: per coherència, seriositat i, també, per un disseny molt intel·ligent de l’estratègia política, Sí als nostres drets hauria de ser un referent, a partir d’ara, de tots aquells que, a Andorra, optin per participar en la vida política des de fora dels partits.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 12 d’abril del 2013

Fotografia: Àlex Lara (El Periòdic d’Andorra)


Deixa un comentari

‘Missing’

Ves per on, aquesta Setmana Santa m’ha donat per fer una mena de catequesi accelerada. Ateu convençut, escèptic incorregible en tot allò relatiu a l’espiritualitat i, sobretot això, laicista militant, tenia des de fa temps, però, un deute pendent amb la dimensió més històrica, cultural i fins i tot lingüística del Cristianisme, amb familiaritzar-me una mica més amb la cosmovisió cristiana i amb el relat d’aquesta cosmovisió. La Bíblia, per tant, és –entre d’altres textos sagrats– una de les moltes lectures pendents que se m’acumulen a casa des de fa temps. Encara no ha caigut però aquests dies, com a mínim, he tingut temps per fullejar-la, consultar algun dubte concret, fer alguna lectura en diagonal i també per a alguna aproximació des de fora del text gràcies a la contextualització històrica de la Setmana Santa que fan molts mitjans de comunicació. Tot i això, continuo sent, evidentment, un gran profà en la matèria.

En qualsevol cas, la meva aproximació mínima, caòtica, irregular i externa a la Bíblia em deixa un munt de notes, dubtes i pistes a seguir. D’entre totes elles, m’ha sobtat especialment l’abandó comunicatiu a què Déu té sotmesa l’Església des de fa temps. 20130407-173534.jpgDesprés de tenir línia directa amb Abraham i amb Moisès o d’enviar fins i tot un representant a la Terra per parlar en nom seu, Déu fa dies que està missing. Ni rastre. Com si no hi hagués ningú a l’altra banda o no s’hi volgués posar, i no sé quina de les dues alternatives és més negativa per a la jerarquia eclesiàstica que diu representar-lo. És evident que com més avanci la ciència i la consciència científica de la població, la religió catòlica veurà molt més limitada la seva autoargumentació per la via de les proves i es veurà restringida a la més arriscada i difícil explicació de la fe només per la fe, allò tan poc convincent del “I per què no? Doncs perquè no. / I per què sí? Doncs perquè sí.”.

Déu fa dies que no es posa al telèfon, doncs, i, de l’època en què suposadament s’hi posava, només ens queda un fax i un grapat de directrius del seu portaveu. Res més. La resta és producció pròpia de l’Església. I aquesta és, avui dia, des del meu punt de vista, la contradicció interna més important de la religió catòlica: haver fet bandera i haver radicalitzat les seves postures precisament en aquells temes dels quals ningú recorda que Déu en parlés, caient, doncs, en la gran perversió de la defensa de l’Església per l’Església, lluitant més per defensar la jerarquia i el seu discurs que el missatge diví.

La Setmana Santa ha coincidit, enguany, amb l’elecció d’un nou Papa, que diuen que ha estat elegit per fer dissabte a Sant Pere. Veurem si se’n surt. Per ser creïble, hauria de reduir l’Església a la seva mínima expressió, i no parlo només de l’opulència vaticana, parlo, sobretot, del discurs. També a les conferències episcopals, el decreixement és el camí.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 5 d’abril del 2013

Imatge: Android


Deixa un comentari

Àtoms

No ens enganyem. A tots aquells que fem servir ciències que, com la ciència política, no requereixen l’ús de bata blanca, ens encanta traficar amb lèxic de laboratori. Ens fa sentir importants. Un d’aquests préstecs, el de l’atomització quan es parla d’un mapa de partits polítics amb una quantitat important de formacions, fa temps que ha fet fortuna. En fer-se popular i passar de les revistes especialitzades als mitjans de masses, el concepte, però, ha passat de ser un descriptiu neutre a una expressió amb connotació negativa. Avui, aquí, defensarem, però, els àtoms polítics. Sí, perquè tot i que són prou grans com per comptar amb una mínima diversitat interna, continuen sent prou petits com per mantenir una coherència.

Atom diagram
A mi m’agraden els sistemes de partits atomitzats. D’entrada, perquè ni m’agraden les majories absolutes d’un sol partit ni crec en els governs de concentració nacional. Crec en el parlamentarisme i m’entusiamen els parlaments rics en diversitat on diferents geometries variables permeten fer avançar els països gràcies a les diferents majories socials que existeixen en funció dels temes i que poden coexistir perfectament en un parlament. Que sistemes d’aquest tipus comprometen la governabilitat d’un país? No ben bé. Perquè això passi es necessita una condició molt més fonamental i que, per tant, hauria de preocupar-nos molt més que els sistemes atomitzats: la irresponsabilitat dels partits polítics (d’alguns partits polítics) i la priorització dels interessos propis per sobre dels interessos de la comunitat. A casa nostra en tenim un bon exemple en la legislatura 2009-2011 amb els tres partits que van obtenir representació parlamentària.

M’agraden els sistemes de partits atomitzats, doncs, i m’agraden els partits àtom. Pel mateix motiu, perquè em quadren més amb la idea d’una democràcia de qualitat. Perquè com a elector, em sembla molt més interessant i em dóna moltes més garanties saber exactament què voto. Que sí, que la diversitat interna dels partits està molt bé, però necessita un grau de maduresa del qual, ai las, estem mancats. Què tal si provem, doncs, la diversitat interna de les coalicions, fonamentada en punts més concrets? Partits ben petitets, doncs, que tinguin clar cap a on van i que m’ho puguin explicar també amb claredat. I, si volen, si ho consideren oportú, que pactin amb d’altres partits abans o després de les eleccions, amb pactes clars, sobre punts concrets, que durin quatre anys o que quedin circumscrits a una sola política, a una sola decisió. Sí, definitivament aquest és el model que més em convenç, per sobre d’unes llistes obertes que a Andorra em semblen, ras i curt, perilloses.

Entendreu, doncs, que, per a mi, la ruptura del PS no és cap mala notícia, ans al contrari. Si ni defensen el mateix ni pretenen fer-ho, a més, de la mateixa manera, cadascú cap a casa seva tu, que s’hi trobarà més ample. I el mateix a DA. I als Verds. I arreu. Facilitem-nos la vida, comuniquem realment el nostre model de societat i l’elector que pugui triar allò que realment vol sense haver de votar, de rebot, altres opcions. O és que és el mateix votar cinquisme que votar conservadorisme? Parlant de l’avortament, l’altre dia, els liberals, els nous liberals, deien que durant la seva anterior etapa, el liberalisme, al PLA, havia estat captiu, cada cop més, del conservadorisme. Així les coses, permeteu-me la proclama: cinquistes del món, jaumistes, comunistes, socialdemòcrates, socioliberals, liberals, conservadors, ecologistes, gent d’extrema dreta, gent sense ideologia concreta però amb interessos comuns: separeu-vos! Que sí, que sé que no ho fareu a menys que sigui extremadament necessari perquè el nostre sistema electoral castiga les formacions petites. Gireu la truita doncs! Ja tenim un argument més per apostar per una llei electoral decididament proporcional.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 22 de març del 2013

Imatge: Wikipedia (en.wikipedia.org/wiki/Atom)


2 comentaris

No tan de tots…

L’aniversari d’una Constitució correcta però que necessita millorar sempre és motiu, en el meu cas, d’una celebració agredolça. Ara vindria quan lamento el poc cas que li fem a alguns articles del Títol I, quan dic que trobo inadmissible l’estat d’abandó en què hem deixat el Títol II, quan proposo que, posats a retallar, ens carreguem el Títol III, quan reclamo canvis substancials en parts dels títols II i IV per poder assolir més qualitat democràtica, o quan animo la nostra classe política a simpatitzar una mica més amb el Títol IX. No aniré per aquí avui, però. En comptes de rellegir-la, ni que sigui en diagonal, aquest any he preferit fer balanç dels vint anys de Constitució amb l’ajuda d’una calculadora. L’argument és molt senzill, ja ho veureu.

Al referèndum que va permetre aprovar la Constitució, ara fa vint anys i un dia, tenien dret de vot 9123 persones, de les quals 6910 el van exercir i 4903 ho van fer per votar que sí. Com els oients bé coincidiran, no tots ells continuen vius avui dia. Si apliquem a les xifres que esmentàvem fa un moment la taxa de mortalitat mitjana que hem tingut els darrers vint anys, i que és del 3,20‰ anual, podem estimar que dels ciutadans que el 14 de març del 1993 podien votar, van votar i van votar que sí en queden, respectivament, 8539, 6468 i 4589. Considerem dues dades més: 1/ a les últimes eleccions comunals, ara fa poc més d’un any, van ser cridats a les urnes 22381 ciutadans; i 2/ segons les dades del 2012 del Departament d’Estadística del Govern, a Andorra hi viuen 62087 persones majors de 18 anys.

Ja em perdonareu el ball de xifres, però si juguem amb totes elles, els resultats són d’allò més eloqüents. Per exemple, els que van tenir l’oportunitat de votar la Constitució, ara fa vint anys, només representen, avui, un 38% dels votants i un 13,75% de la població major d’edat. Encara més: només un 28,9% dels ciutadans que ara tenim dret a vot i poc més d’un 10% (10,35%) de la població adulta actual d’aquest país van participar en el referèndum constitucional. I, per últim, la dada definitiva –tant és si us heu perdut amb tota la resta–: tan sols un de cada cinc ciutadans amb dret a vot actualment (un 20,5%) van dir sí a aquesta Constitució, una xifra que baixa fins a un dramàtic 7,9% si el que considerem, ara, és la població major de 18 anys que viu a Andorra.

Que això passa a tot arreu? No, en tan sols vint anys no, i encara menys amb aquesta magnitud. Perquè a Andorra la desproporció entre els que van decidir per nosaltres ara fa vint anys i els que podríem fer-ho ara no és déu, com mostren les xifres que esmentàvem fa un moment, al simple pas del temps sinó a les brutals restriccions al dret de vot que existien ara fa vint anys i a la pervivència d’una part d’elles encara avui. En qualsevol cas, encara que la desproporció que ens ocupa avui aquí sigui generalitzada, aquí i arreu, més motius encara per demanar que les Constitucions, aquí i arreu, es confirmin –com a mínim això– cada x anys. No admetre això és donar per bo que el marc de convivència d’un Estat sigui aliè, en el cas d’Andorra, al 80% dels ciutadans amb dret a vot, és perpetuar que molta gent no se senti la Constitució com a pròpia. Estem segurs que ens ho podem permetre?

Quan els partits o els nostres representants es neguin, a partir d’ara, a reformar la Constitució, podran utilitzar molts arguments. Ara bé, defensar que és intocable perquè és un contracte que hem acordat entre tots, ja no és, l’any 2013, un argument vàlid.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 15 de març del 2013


1 comentari

De cromos, renovacions i credibilitat

Tots ho negaven, tots ho retreien als altres, recorrent al clàssic “ara no toca”, però al final, com era evident, la cosa anava de noms. De noms lligats a projectes, d’acord. Però de noms al cap i a la fi. I és ben normal. A aquestes altures de la legislatura, és el que toca en un PS al qual tots els diagnòstics –interns i externs– li han acabat receptant una renovació: primer busquem un equip que s’avingui bé (i que tingui fortes coincidències ideològiques i estratègiques) i després ja parlarem del projecte, del què. Que és més maco dir que abans de parlar de noms cal parlar d’idees? Sí, i tant, però com s’ha vist, és irreal.

Parlem de noms, doncs. Dels jaumistes n’he parlat a bastament els darrers temps i trobo, a més, que darrerament existeix un acarnissament intencionat amb la figura de Bartumeu que ens fa perdre de vista altres horitzons. Parlem, per tant, de Fem PS. En sabem ben poca cosa, de moment: un article de presentació i una foto d’on podem extreure uns cromos, uns noms. De la coherència entre aquests dos elements (el què i el qui) és del que pretenc parlar avui aquí.

Desactivat com està a les respectives oposicions, sense conteses electorals on exhibir programa, i amb la ferida del 2011 encara molt present, el PS se la juga, els propers temps, en la seva renovació. Lideri qui lideri el partit, el projecte només tindrà èxit si la renovació desitjada des de dins i exigida des de fora resulta creíble. Si no ho és, com així s’ha percebut tant des de dins com des de fora des del 2011, el projecte estarà tocat de mort. La renovació per la renovació no servirà de res, estem d’acord, després caldrà veure renovar per a què i cap a on, però la renovació en sí ha esdevingut una condició sine qua non per no enterrar el projecte PS.

I és des d’aquest punt de vista estricte de la renovació que els cromos que apareixen a la fotografia de Fem PS em semblen interessants i força creíbles. Hi trobo coses estranyes, evidentment, però si em centro en els cromos principals, en aquells que -al mateix temps- més s’han significat, trobo força coherència entre el què i el qui.

Fem PS

Gili i Ríos compten amb el doble avantatge d’haver ocupat responsabilitats menors durant el bienni socialdemòcrata i d’haver-se mostrat relativament autocrítics respecte a aquells dos anys (una crítica tímida, ocasional, res de l’altre dijous, d’acord, però sí per sobre d’una mitjana nacional que, malauradament, no tenim pels núvols). De Gili, a més, m’interessa especialment la concepció de la cosa pública que es desprén de bona part de la seva actuació com a consellera general. A Salazar se li retreu sovint que busqui ara una renovació sense haver fet res, en canvi, quan era a l’executiva. Siguem seriosos: el mandat de l’executiva de la qual era secretària general es tanca amb els jaumistes qüestionats seriosament per primer cop dins del partit i amb la convocatòria d’un congrès en què l’única sortida possible és la renovació; tot plegat, a més, sense que Salazar hagi exhibit mai draps bruts de portes enfora. Si una part de l’executiva no hagués apostat decididament pel canvi de portes endins, diria que no ens trobaríem en aquesta situació. I després queda Cartes, amb menys focus que la resta des del 2011, però que acostuma a exhibir una determinació insubornable pel pensament propi i, doncs, per l’autocrítica.

Bona part de la segona línia, doncs, em sembla difícilment qüestionable des de l’òptica estricta de la renovació. No sé detectar, com ja he dit, incoherències entre el què (la renovació) i el qui (l’equip que l’ha de fer possible). Sí que les trobo, en canvi, entre l’equip i seu líder, que no és ben poca cosa. A López li falten bona part de les qualitats que tenen els seus gregaris i li sobra, en canvi una imatge d’ambició a qualsevol preu, de killer de la política, de creure’s que es mou per sobre de la resta.

Pere LópezA banda d’un breu periple a les cadires de l’oposició del Consell de Comú de La Massana, amb Pere López només hem tingut una experiència en l’àmbit públic, i tot que una sola actuació és, en general, insuficient per poder fer una valoració –hi estic d’acord, dos anys és molt poca experiència política, i, sent jove com és, li concedeixo, evidentment, marge de millora–, el càrrec era de massa responsabilitat i el període històric de massa importància com per no considerar-la altament significativa. Bona part dels tics del PS dels quals ara mirarà d’allunyar-se Fem PS els trobem ben presents i concentrats en la figura de López entre el 2009 i el 2011. Peça clau del partit durant els dos anys de govern a partir dels quals ara es pretén evolucionar, ministre de Finances d’un període que s’acaba per la incapacitat d’aprovar pressupostos, resultats nuls a l’hora de negociar, mostres constants de tarannà poc conciliador –posant-se constantment a l’altura dialèctica d’un Nomen conceptualitzat pel PS com a Satanàs–, etc.

El 2011 es castiga tant el PS com ApC. I no és per les idees, és per les maneres. La renovació, per tant, s’espera més en les maneres que en les idees i amb López al capdavant, el PS de Fem PS, ho tindrà més complicat. Més encara si pronostiquem, com crec que podem pronosticar, que encara que el PS aposti per la renovació, encara que no es mati el pare, els objectius s’han de fixar més enllà del 2015. Al PS –a un nou PS, tant és–, han d’estar disposats a tornar a picar pedra. I no només durant dos anys. Si volen tornar a tenir incidència en la gestió d’aquest país, durant els propers sis anys els caldrà paciència, molta paciència, i també capacitat d’entesa i perseverança en l’ús de la mà esquerra. De no ser així, es tornarà a caure en les excuses del període 2009-2011, excuses fonamentades en bona part, com he reconegut en més d’una ocasió, però excuses que s’obliden que governar en minoria amb una oposició frontal absoluta i en plena crisi és un dels guions possibles que s’ha de contemplar, també per al 2019, perquè no només és possible, també és legítim. I és aquí on un perfil com el de López no m’acaba de quadrar per liderar aquesta etapa, una etapa que requereix més un corredor de fons que un velocista, més un jugador d’equip que un nou pur.

Pot demostrar que ha canviat, pot fer-nos veure que quan ell condueix les regnes, el to i els mitjans són uns altres, i tant que sí. Compta, a més, amb un cop de sort: per com s’ha personalitzat la crítica amb Bartumeu i per com s’ha dimonitzat Nomen, López, per a alguns, va passar més desapercebut i no tot el seu electorat potencial li recordarà els problemes que identificàvem abans. La renovació del PS amb ell al capdavant, per tant, no és impossible; l’equip, hi insisteixo, em sembla consistent. El camí, però, farà pujada, i amb López al capdavant, la càrrega serà més pesada…

Una versió més breu d’aquest post es va locutar originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 8 de març del 2013

Fotografies: Tony Lara (El Periòdic d’Andorra)


Deixa un comentari

Set dies

Hi ha dies, com avui, en què la pressió de la societat zapping, de la societat twitter, és massa irresistible. Hi ha dies, com avui, en què sóc incapaç de triar un sol tema per aquest espai d’opinió. La setmana ha donat molt de sí i s’imposa, doncs, una columna zapping.

Començo parlant de models. Aquesta setmana ha visitat Andorra un massai. El Gabi xerrava amb ell al Diari i moltes de les reaccions a l’entrevista anaven en el sentit de “quant hem d’aprendre d’altres cultures!”, especialment, pel que fa a aquest cas concret, en la seva concepció del diner i en la seva visió de futur. M’hi sumo. Un dels motius principals que expliquen el nostre enquistament en aquesta crisi és la nostra manca de creativitat, la nostra tossuderia per anar buscar models per sortir-ne als mateixos llocs que ens van vendre el model que ens ha enfonsat, el nostre occidentalocentrisme que ens impedeix reconèixer que en llocs allunyats dels focus habituals, existeixen alternatives que són d’allò més interessants. Així ens va!

Un altre problema és que el sistema no se’l creuen ni els seus principals defensors. Ho demostren tots aquells que defensaven (i defensen!) el lliure mercat pur i dur però que d’ençà que ha esclatat la crisi han recorregut a Papa Estat sempre que els ha convingut. Ho demostren també totes les empreses que durant aquests anys ens han estat donant gat per llebre o, per ser precisos, cavall per vedella. El liberalisme econòmic, per ser-ho, necessita una sèrie de requisits (i no ho dic jo, ho diuen els seus teòrics) i un d’aquests requisits és la informació perfecta, per poder triar amb garanties dins del mercat. Les trampes amb el tema de l’etiquetatge ens demostren, un cop més, que les mans invisibles i els mercats perfectes no són més que un mite.

La setmana que deixem enrere m’ha agradat, però, per la seva normalitat. És que han passat coses molt normals! D’una banda, un Papa que plega. Perquè no s’aguanta els pets o perquè és incapaç de controlar el galliner cardenalici, tant hi fa, plega perquè no s’hi veu amb cor, i això, diria, em sembla prou normal. Tant normal com que un Barça sense el primer entrenador sigui capaç d’aguantar el tipus a la lliga però sucumbeixi a la pressió en cites clau. Amb la tralla que porta l’equip a sobre, tancar l’any amb un títol gran com una lliga em sembla extraordinari, és tota la resta que és normal. Normal també la política a casa nostra i a les rodalies: Martí reconeixent que el Copríncep episcopal es pot ofendre però que no té res a pelar d’allò que decideixi sobiranament el parlament andorrà i que si DA s’oposa al matrimoni gai serà perquè no ho veuen de bon ull i prou; al PS, creació de corrents interns per defensar la socialdemocràcia des de matisos diferents; a Madrid, votacions en sentit diferent de PSC i PSOE. Que no és ben normal tot plegat? Perquè ens escandalitzem?

El que ja no és normal és el que li passa a TV3. Quina mala sort! Ara que mig món parlarà de conclaves, de fumates i de papables i que mitja Catalunya parlarà d’espies, va i deixen d’emetre, perquè s’ha acabat la temporada, els Borgia i KMM… El que tampoc és normal, i aquí ara parlo seriosament, és l’actitud de TV3 amb el territori. Defensar els repetidors al País Valencià i després tancar les corresponsalies a Perpinyà, les Terres de l’Ebre o el Pirineu és d’una manca de coherència incomprensible. I és molt més: és una manca de respecte a la població d’aquests territoris i és reconèixer en veu alta que no es creu ni en el país ni en el servei públic.

A TV3 ahir a la nit, precisament, parlaven de la separació amb èxit, ara fa un any, de dues siameses unides durant un any pel tòrax i el fetge. Es troben de conya. Emocionant. Molt! Una gran notícia per tancar la setmana i per aferrar-s’hi per poder sobreviure la setmana vinent, una setmana més…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el l’1 de març del 2013

Vídeo: Le train, de Yann Tiersen (inclòs com a pista oculta al disc Les retrouvailles)


Deixa un comentari

Fantasia limitada

Contra pronòstic, he acabat dedicant les nits del meu segon permís de paternitat a la sèrie Joc de trons. Lo típic: la petita només vol braços i, immobilitzat durant llargues estones, i horroritzat davant la perspectiva de passar-me hores i hores mirant la paret o la programació televisiva, vaig recórrer al calaix (virtual) de coses pendents per veure i d’aquí va sortir Joc de trons. La vaig encertar. La sèrie –basada en una sèrie de noveŀles– no està gens malament: a diferència de bona part de les obres del gènere aquest de la fantasia èpica els personatges són complexos, les trames s’encavalquen amb gràcia, no hi ha una dicotomia clara entre el bé i el mal i, sobretot, bona part de l’argument gira al voltant de la política i del poder.

Joc de trons passa a ser, així, un membre més del selecte grup de sèries de televisió que, des de molt diferents perspectives, ens fan entendre molt millor el món de la política, juntament amb d’altres ficcions televisives imprescindibles com ara –i ja veureu que totes són molt diferents–: Sí, ministre, El ala oeste de la Casa Blanca, Els Borgia, The wire o Roma.

Arya Stark

De Joc de trons, però, em molesta el mateix que em molesta de moltes altres obres del gènere. Som capaços d’imaginar tot un món diferent amb els seus continents i rius, noves llengües, nous ritmes de les estacions (a Joc de trons, per exemple, hi ha hiverns que duren dècades i d’altres, en canvi, que només duren un any), podem imaginar dracs, formes de bruixeria però en canvi ens sembla absolutament inimaginable que les dones siguin quelcom més que un receptacle per satisfer les necessitats sexuals de cavallers, reis o mercenaris. Que sí, que alguna fa de reina regent o de consellera del seu fill rei, però quan el mascle la fa callar, ella calla. El masclisme estructural és tan hegemònic que no gosem ni foragitar-lo ni de les obres de fantasia. I si la fantasia no ens serveix ni tan sols per això, per imaginar alternatives al món actual, realment no sé quin sentit acaba de tenir el gènere… Inventar dracs i no models alternatius de societat em sembla, definitivament, una manera molt pobra de fantasiejar. Haurem de confiar en l’Arya Stark…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 22 de febrer del 2013

Imatge: fotograma de la sèrie Game of Thrones del canal HBO


Deixa un comentari

Treta de neu i Estats capaços

COEX

En temps en què els atacs a allò públic arriben gairebé cada dia i de tot arreu, la nevada que ens ha mantingut blanc el país durant el darrer mes ens ha aportat també una mà d’arguments per defensar l’Estat, les seves funcions i també els encarregats d’exercir-les.

Durant tot aquest temps, la Unitat de viabilitat hivernal del COEX ha garantit, amb un esforç extraordinari, la circulació per tota la xarxa viària del nostre territori. Per generals i per secundàries. En dono fe. En la immensa major part dels casos, quan s’han tallat carreteres no ha estat per acumulació de neu sinó per risc d’allaus. I en aquest àmbit també s’ha fet molt bona feina: perquè s’ha prioritzat la seguretat, perquè s’han solucionat els problemes (tirs d’allaus, evacuacions, etc.) amb rapidesa i perquè s’ha donat solució, en tot moment, a la gent afectada. Parlo de feina ben feta. Vestim-ho una mica amb indicadors: cap víctima mortal, cap ferit greu per culpa del temporal. Coŀlapse mínim de les carreteres, molt inferior, en tot cas, als de temps passats o als d’altres latituds en condicions iguals o millors. Les carreteres, doncs, han estat molt ben mantingudes pel COEX, les allaus controlades pels Bombers i per Protecció Civil, els controls de circulació de la Policia han estat més exhaustius i efectius, garantint una circulació més fluïda, el servei meteorològic l’ha anat encertant un dia rere l’altre, el Centre Nacional del Trànsit ha comunicat amb puntualitat i precisió la situació a les carreteres en cada moment, els equips de treta de neu comunals ja tenien bona part de les voreres lliures tan sols dos dies després d’acabat el temporal i ara els Banders, que porten dies controlant els moviments de la fauna, ens alerten que alguns animals salvatges estan baixant als nuclis urbans per trobar aliments. I ho controlen. De dia i de nit. Actuant a l’instant. Sense queixar-se. Com tota la resta de cossos i unitats administratives que he esmentat fins ara.

Quan parlem de funcionaris i de treballadors públics, a partir d’ara, podem continuar imaginant-nos algú rascant-se la panxa en un despatx o esmorzant durant tres hores, esperant el final d’una jornada intensiva que ha dedicat a no fer res. Però potser faríem bé d’intercalar de tant en tant entre aquestes imatges mentals més mítiques que reals la d’aquell que ens neteja la carretera passada la mitjanit o la d’aquell altre que ens envia un sms a les sis del matí per explicar-nos a partir d’on són necessaris els equipaments especials.

Durant aquest llarg temporal, el servei públic ha funcionat, l’Estat ha funcionat. L’Estat ha estat capaç. Potser si haguéssim privatitzat tots aquests serveis, si tot allò que he esmentat depengués de la iniciativa privada, el resultat hagués estat el mateix. O millor. Això no es pot saber. Però deixeu-m’ho posar en dubte. Treure neu no dóna gaires marges de benefici i, a més, com que una nevada tan gran i perllongada era improbable, segurament la inversió en màquines i persones s’hagués jutjat innecessària…

En síntesi: per molt que es digui, els Estats, allò públic, continuen sent capaços. No sempre, ni de bon tros, són pitjors que el Mercat per organitzar la vida en comú. Mentre tot aquest temporal ens assolava, vaig necessitar un dia un taxi per arribar a casa. Alguns em reconeixien que no tenien prou bones rodes per arribar, d’altres que no sabien on era el Forn de Canillo i d’altres que, simplement, no s’hi veien amb cor… Encara l’espero.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 15 de febrer del 2013

Fotografia: COEX (http://www.mot.ad/adm_coex.html)


Deixa un comentari

No és la cultura

Màscara dogonDes d’un punt de vista cultural, té molt i molt de sentit defensar que Catalunya estigui dins d’Espanya. El cas, però, és que des d’un punt de vista cultural, té molt i molt de sentit, també, defensar la independència de Catalunya. O defensar els Països Catalans. Fins i tot la independència de l’Estartit. I la de les Valls de Valira.

El cas és que la cultura, en ser molt més àmplia, flexible i canviant del que solem acceptar, ho aguanta tot. I així, des d’un punt de vista cultural, no ens posarem mai d’acord en si Catalunya ha de ser o no dins d’Espanya, igual que no ens posaríem mai d’acord en la idea mateixa d’Espanya, o en la de Països Catalans, no podríem determinar si Espanya o Catalunya tenen raó de ser, tant sigui juntes com separades…

Perquè així com és evident que els catalans formen una mena d’unitat, la proximitat geogràfica i cultural (no tota la cultura es redueix a la llengua) fa que a molts pirinencs ens pugui semblar una aberració que el Pirineu quedi dividit en quatre Estats. De la mateixa manera, es fa difícil delimitar entre Galícia i Portugal per depèn què i entre Galícia i Cantàbria per depen què altre, entre França i Alemanya a l’Alsàcia, entre Anglaterra i Escòcia, entre Catalunya i Andalusia si, a més, incorporem els processos migratoris, entre Portugal i el Brasil, si, ara, el que considerem són els lligams colonials (que per molt que siguin detestables, resulta que han existit), entre el Pirineu, els Alps i la Patagònia si, a més, reifiquem per sobre dels altres els elements culturals vinculats amb la vida a la muntanya…

Vaja, que si tirem de cultura podrem argumentar des de l’Estat universal únic i la ciutadania del món fins a la independència del Pas de la Casa. Si tirem de cultura, no ens en sortirem… El debat serà etern i si es tanca, es tanqui com es tanqui, es tancarà en fals… D’aquí que, potser el més sensat, sigui deixar la cultura de banda en aquest debat. Com també hauríem de deixar de banda l’economia. Com, de fet, hauríem de deixar de banda tot el que no sigui la política i la democràcia. Perquè el debat independentista a Catalunya només pot anar d’això, de voluntat popular, de democràcia. 

Això i només això és incontestable en aquest debat, i és per això que és tan greu que una de les parts vulgui torpedinar precisament l’única dimensió d’aquest procés que hauríem de protegir. La independència de Catalunya ha de ser o no ha de ser en funció d’allò que a la gent li surti del cap, del cor o dels genitals, tant és, l’única condició és que siguin els genitals, el cor o el cap de la gent. I després, que la gent voti sí o voti no i ho faci en funció d’arguments culturals, econòmics o gastronòmics, però el que mantindrà l’statu quo o el trencarà no pot ser la cultura, no pot ser l’economia, ha de ser la democràcia. Res més.

I qui no ho vulgui, qui vulgui defugir la voluntat  ciutadana, perfecte, que ho digui, no passa res, també a ells la democràcia els protegeix, però que no tinguin la barra de fer-ho emparant-se en la democràcia (encara que sigui la democràcia interna d’un partit) o, encara pitjor, apeŀlant a una cosa tan menyspreable quan la contraposem davant la voluntat popular com és la simple legalitat…

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira l’1 de febrer del 2013


2 comentaris

De coprínceps, sistemes i falses excuses

EstanisDivendres passat, en una entrevista amb l’Àlex Lliteras a l’Ara i Aquí de RNA, el secretari d’organització de DA, l’Estanislau Sangrà, tot repassant l’actualitat del país, va tenir el seu moment estrella relacionant avortament, matrimonis entre persones del mateix sexe, Coprínceps, PS i democràcia.

A veure, el fons de la qüestió és molt simple i s’entén molt bé des de la lluita partidista: PS es planteja entrar proposicions de llei incòmodes per a DA; DA critica a PS; PS potser es planteja formalment mirar de legalitzar l’avortament en tres supòsits i extendre el vincle matrimonial a les parelles homosexuals, DA acusa PS de voler carregar-se l’estabilitat institucional, la Constitució i el país. Fins aquí, res de nou.

Com que el que a mi m’interessa avui aquí no té res a veure amb defensar un partit o atacar-ne un altre, deixeu-me fugir una mica d’aquesta lògica partidista. Que Sangrà ataqui els socialdemòcrates ja em sembla bé, ja em sembla normal. Quan, a més, els titlla de covards –políticament– per no anar fins al final amb el seu model de país, comparteixo plenament la seva crítica. El que no puc compartir de cap de les maneres són els arguments que empra per defensar la institució del Coprincipat.

Sangrà va qualificar de “complicadíssimes” qüestions com el matrimoni gai o l’avortament. En una democràcia normal, en una democràcia que s’ho cregui, no existeixen les qüestions complicadíssimes: les qüestions es plantegen, es debaten i es voten. Sigui sí o sigui no. I no hi ha més, no hauria d’haver-hi més: ni consultes porugues als lobbies, ni temença al veto d’un cap d’Estat merament representatiu, ni res de res.

Després va parlar de tantejar els obstacles però no els que tenen a veure amb la voluntat de la població sinó amb la nostra realitat institucional. És a dir, que els nostres drets i llibertats han de quedar condicionats a la nostra estructura d’Estat. Que la sobirania popular ha de quedar condicionada per l’estructura institucional. No ho sé, diria que aquí algú s’ha perdut algunes classes de constitucionalisme i de fonaments bàsics de la democràcia. A twitter en diríem #sangràfacts

Finalment, també va parlar de bombes a l’estabilitat del sistema. D’entrada, hi insisteixo, no acabo d’entendre aquesta preferència per l’estabilitat (que el Copríncep bisbe no se’ns enfadi) per sobre de la democràcia (que es tirin endavant lleis que responguin a la voluntat popular). Però és que, a més, no existeix cap bomba a l’estabilitat al sistema, és fals: el sistema és que els representants del poble voten les lleis sense filtre i un dels Coprínceps signa. I no hi ha més. Aquest és el sistema. El que porta inestabilitat al sistema és entendre’l malament, donar-li al Copríncep episcopal més poder del que vam decidir dotar-lo entre tots, fins i tot ell mateix.

Que no li agradaria que s’aprovés l’avortament? Sí, ja ho sabem. I què? Això ja està previst. Segurament al Copríncep francès no li ha agradat mai que mantinguem una fiscalitat tan baixa o que el francès no sigui llengua cooficial… Però és que només ha de signar un dels dos. El que importa és què li sembla a DA l’avortament? Sense pensar en què dirà el Copríncep, sense autocensura, sense escudar-se en un fals i interessat “No ens deixaran mai”, sense fer trampes. Què li sembla a DA l’avortament?

M’agradaria tancar, però, amb una consideració més pel que fa a la figura dels Coprínceps. Potser és massa simplista, però no puc deixar de pensar que bona part de la solució passa per la democràcia. Jo sóc republicà. Radical. I, per tant, el meu model ideal no contempla els Coprínceps. Ara bé, si tan útils els trobem, si tant lligam ens donen amb el passat, si tant ens obren les portes a l’exterior, està bé, quedem-nos-els, però fem una mica democràtica una institució no-democràtica. Els prínceps no es voten, estem d’acord, però l’estructura política d’un país sí. Una via, doncs, passaria perquè ens preguntin regularment si volem mantenir la institució del Coprincipat. Que ens ho preguntin, cada 8 o 12 anys, per exemple, coincidint amb eleccions generals, que ens preguntin si volem Coprínceps o no, i després, si els volem, que siguin qui toqui i que es mantinguin estrictament, sobretot això, en l’àmbit de les seves funcions.

Locutat originalment a l’espai d’Opinió del programa Ningú És Perfecte de Ràdio Valira el 18 de gener del 2013